Naixement per cesària

Aquest diumenge he tingut una d’aquelles activitats que m’agraden tant, la festa de Nadal de l’Esplai: a la muntanya, gimcana, missa per nens (per cert, feta i predicada amb molta traça pel capellà), dinar fred de carmanyola, festival infantil, fer cagar el tió...

El cas és que el grup de nens d’11 i 12 anys han fet una representació de com seria avui el naixement de Jesús, segons un Telenotícies Vespre. Evidentment, abans haurien fet una ecografia, on es veuria “un nen molt brillant”. Com que el nen venia de cul, el part hauria estat per cesària. L’Àngel no es molesta a anar a veure els pastors, perquè els avisa per telèfon mòbil. A les notícies informen de l’esdeveniment, indicant a la previsió meteorològica que farà bon temps. Per això, es forma un embús a l’AP-7 on s’hi troben atrapats els Reis Mags, que finalment arriben a la clínica gràcies al GPS. També hi arriben els pastors, però quan obsequien a l’infant, la mare no està al cas perquè està parlant pel mòbil. Els visitants, a més, porten regals cars i molt tecnològics que al nen no li serveixen per res.

Real com la vida mateixa. No sé perquè hi ha escoles que no deixen que els nens facin el pessebre. Les úniques sensibilitats que poden ferir són les dels adults, que ens hi veien retratats.

El secret més ben guardat de l’Església

El cardenal Renato Martino, el que seria un ministre d’assumptes socials del papa, sap caure bé i es troba bé a Barcelona. Aquesta setmana ha vingut a Barcelona per presentar el Compendi de la Doctrina Social de l’Església, editat en català per Claret. El president del Pontifici Consell de Justícia i Pau –i des del març també responsable del Pontifici Consell per a la Pastoral per als Emigrants- dimecres va fer una roda de premsa i una presentació del Compendi a la Facultat de Teologia, va sopar i dormir al seminari, i dijous va fer una xerrada als capellans. El va acompanyar l’arquebisbe Sistach i altres bisbes com l’arquebisbe Pujol de Tarragona.

En la roda de premsa va donar idees interessants que haguessin pogut tenir més ressò. Preguntat sobre perquè és més coneguda la doctrina moral o la disciplina de l’Església que la doctrina social va fer broma i tot: “Diuen que la doctrina social és un dels secrets més ben guardats de l’Església”. Reconeix que a l’Església “s’ha fet poc per donar a conèixer la doctrina social”, que malgrat les recomanacions del Vaticà en alguns seminaris no està present en els seus estudis: “Si la doctrina social no la coneixen els capellans, com la coneixeran els laics”. En part, aquesta situació l’atribueix a que fins l’any 2004 no es va publicar aquest compendi i la doctrina estava molt dispersa. Pot ser això.

El Compendi, redactat el Pontifici Consell de Justícia i Pau, recull en 583 punts la doctrina de l’Església en temes tan diversos com els drets de la persona, la família, el món del treball, l’economia, la política, les relacions internacionals, la pau o el medi ambient i els principis en els que se sustenta. El Cardenal Martino, va explicar que a les desenes de personalitats internacionals i en els països on l’ha presentat ha trobat una bona acollida. Va destacar especialment la d'altres Esglésies com l’Anglicana i la russa. Amb els ortodoxos russos això ha donat peu a iniciar un estudi o projecte conjunt sobre el tema. Martino ho va dir ben clar: “La col·laboració en aquests temes és molt més fàcil perquè no es toquen temes teològics”. Alhora, perquè es un text de l’Església catòlica però que s’adreça a tots aquells que tenen en el centre de les seves preocupacions la dignitat de la persona.

En la presentació més formal que va fer en l’acte a la Facultat de Teologia em va sorprendre gratament que presentés el Compendi com un instrument de discerniment cristià i comunitari basat en el mètode del veure, jutjar i actuar, sempre emmarcat en la Paraula de Déu. Diria que és la primera vegada que sento un càrrec pontifici parlant de la revisió de vida.

Així, una presentació per sortir-ne reconfortat. A nivell d’anècdota, a més, cal dir que a la Facultat de Teologia el cardenal Martino va tenir el detall de llegir les salutacions i la primera pàgina del seu discurs en català. Acabada aquest part va fer una pausa per dir “No piensen que voy a seguir en esta lengua que conozco. No soy un extraño en Barcelona” i va explicar que ve sovint a Barcelona on hi té uns cosins. “He volgut donar una demostració que en sóc capaç”, i el van aplaudir amablement. Quedar bé, no costa res.

I no és per criticar, però també entenc que no hauria costat res que la versió catalana del Compendi, publicada ja en 29 llengües, s’hagués enllestit abans. Tan costa posar-se d’acord per publicar una traducció?

PD: Volia fer un vincle al text del Compedi a la web del Vaticà. Però m'he trobat que a Textos Fundamentales hi ha la Bíblia, el Vaticà II, el Catecisme, el seu compendi, un llibre de Joan Pau II... tot menys el Compendi de Doctrina Social. Certament, és un secret molt ben guardat. Potser ho podeu buscar aquí.

Ràdio Estel, tenim un problema

No em sembla molt estètic opinar sobre la “competència” però en tractar-se dels mitjans de comunicació de l’arquebisbat penso que ho pot fer tothom, perquè són una mica com els nostres mitjans públics. D’altra banda, i ho dic seriosament, des de Foc Nou mai em considerat Catalunya Cristiana com la competència, ja que el format de setmanari i de revista mensual són absolutament complementaris, no es treuen lectors els uns als altres. Al contrari, res seria més positiu que l’Església catalana tingués dos o tres publicacions potents.
Bé, feta aquesta prèvia necessària ja que hi ha gent amb la pell molt fina, cal dir que la situació de Ràdio Estel i Catalunya Cristiana és un desastre. I ja no entro en els continguts, que seria un qüestió més opinable. Em refereixo a les dades de l’últim EGM que segons l’E-notícies dóna a Ràdio Estel 6.000 oients, 10.000 menys que l’any passat. Com que l’EGM es basa en enquestes, en xifres tant petites aquestes fluctacions són normals. El problema és que abans de l’actual etapa l’emissora, sota la direcció de Santiago Ramentol i després de Teresa Pou, Ràdio Estel va arribar als 80.000 oients. Així, és clar que tenim un problema. A més, precisament quan Ràdio Estel ha perdut més oients ha estat quan s’ha inclinat per fer una ràdio més catòlica i més pels catòlics, amb serveis litúrgics inclosos. Això està bé que ho faci una parròquia, però un dels pocs mitjans que té l’Església catalana d’arribar a les oïdes de la gent allunyada de l’Església no té cap sentit es dediqui només a acontentar a la parròquia dels convençuts. I, a més, a la vista estan els resultats.
La situació és paral·lela a Catalunya Cristiana, que segons l’OJD en els darrers 10 anys també ha perdut més de 3.000 subscriptors (10.682 el desembre del 1995 / 7.457 el desembre del 2005). A més, aquests lectors els ha perdut pràcticament tots de l’edició catalana ja que la castellana (un 1.600) només n’ha perdut un 200 (Si us interessen més dades sobre mitjans de comunicació de l’Església catalana em permeto recomanar un reportatge que vaig publicar l’any passat a Comunicació 21)
Tot plegat, un problema que no sembla que preocupi gaire a qui hauria de preocupar. No seria més intel·ligent tancar deu parròquies de les que hi van quatre gats i dedicar alguns esforços i recursos a tenir uns mitjans com Déu mana?

Bonaventura Pelegrí: “Per mi esperança és que Déu ho pot tot”

Just abans de començar el pont un e-mail ens comunica la mort de Bonaventura Pelegrí. Va morir dimarts el matí a l'hospital on es recuperava d'una caiguda. Els diaris de Lleida en parlen com d’un lleidatà universal. Certament la figura de Ventura Pelegrí és una mostra del com viure allò global i allò local de forma paral·lela. En parlava amb més propietat ahir el Pipo Carbonell a La Vanguardia.
Avui he pogut recuperar una entrevista de luxe que li va fer un altre capellà eminent, Ramon Prat i Pons. La vam publicar a Foc Nou el 2002 en motiu de l’homenatge que li van fer a Lleida en complir els 80 anys amb la publicació del llibre Església i societat en diàleg (Pagès Editors). Rellegir-la avui té ple sentit. Només tres mostres.

Una amb sornegueria quan Ramon Prat li pregunta per si ha valgut la pena viure: “Com a síntesi potser val la pena recordar aquell famosa cançó de la Violeta Parra, ‘Gracias a la vida que me ha dado tanto…’ Ella va descrivint el sentit, les capacitats intel·lectuals i polítiques de l’ésser humà, els amics… tot el que sense la vida no existiria. M’imagino que la Violeta Parra deuria ser atea i el que a mi m’estranya és que ella acabés malament, que una dona que és capaç de fer aquest cant a la vida i després se suïcidés. En canvi, jo no.”

Una altra més de fons i cabdal “Si el món és ambigu hi caben totes les decepcions, però també hi caben totes les meravelles. A mi el que em toca és mirar de col·laborar en tot el que sigui positiu i meravellós. De fet, la meva experiència és que jo no he parat mai de meravellar-me a tot arreu de les belleses que hi ha en aquest mon, en llocs on un creuria que no n’hi ha…”.

I la cloenda de l’entrevista: “Per mi esperança és que Déu ho pot tot”. Et trobarem a faltar.

Una visita de protocol

Ahir diumenge La Vanguardia feia una carregada de profunditat contra el canvi de titular a Afers Religiosos. Amb foto del Carod-Rovira amb la corona d’espines inclosa. No és una foto innocent ja que La Vanguardia si que la llegeixen a la resta d’Espanya... i a Roma. Per tant, no es pot dir que la Montserrat Coll s’hagi trobat una amable benvinguda.
En tot cas, els gestos compten i avui dilluns Coll s’ha reunit “en un ambient distès i cordial” amb l’arquebisbe Jaume Pujol, president de la Conferència Episcopal Tarraconense. La foto és de tots dos al ja conegut despatx de l’arquebisbe amb una corona d’Advent i tot. I la nota de premsa oficial de l’arquebisbat d’allò més amable. La oficial de la Generalitat és la mateixa.

Un 'meme'

Ara quan baixo el correu descobreixo que tinc un meme, que ni tan sols sabia que existien. M’ho envia l’incombustible Ramon Bassas. Es tracta de seguir les instruccions i penjar el resultat al bloc. "Agafa el llibre més proper. Obre'l per la pàgina 123. Troba la cinquena frase. Escriu l'oració juntament amb aquestes instruccions. Ull!, no busquis el llibre que més t'agradi, si no, el que tens al costat". I al costat tinc una reedicció d’un llibre entrevista a Loris Capovilla, el qui va ser secretari de Joan XXIII, i que precisament vam poder entrevistar aquesta primavera per El Ciervo i Foc Nou (hi podeu llegir els articles). Amb 91 anys està esplèndid. La frase, però, surt més enigmàtica que brillant.

“El cardenal Spellman había explorado ya el terreno”

Juan XXIII. En el recuerdo de su secretario Loris F. Capovilla. Marco Roncalli. Palabra. Madrid, 2006.

M’ha semblat un divertimento intel·ligent i ho reenvio a quatre blocs propers: dos jesuïtes, un periodista i un germà:

Santi Torres, Eloi Aran, Joan Salicrú i Joaquim Llisterri.

Primera i segona lectura

Avui he estat tot el dia a casa fabricant mocs. Aquesta parada tècnica em permet recomanar dues lectures de cara a aquest pont, un claretià i un caputxí.

D’una banda una àmplia entrevista a Fernando Sebastián publicada aquest diumenge a l’ABC. L’arquebisbe de Pamplona és un claretià amb molt de pes a la Conferència Episcopal i tots els bisbes se l’escolten quan parla. Sebastián, un dels ponent de la Instrucció Pastoral, dóna claus de lectura d’aquest document i l'entrevista permet entendre què es respira entre els bisbes espanyols.

Com a segona lectura us recomano aquest article enviat per Zenit. M’ha cridat l’atenció pel seu autor, el caputxí Raniero Cantalamesa. A més de tenir un cognom italià d’aquells que fa gràcia, Cantalamesa va predicar el retir dels cardenals previ al conclave del 2005 que va escollir a Benet XVI. Per tant, és una veu de pes de la qual no n’havia llegit mai res. Hi ha entrat pensant que seria un bon totxo d’article, i no. Realment està escrit per un bon predicador. És molt interessant el contingut sobre les investigacions històriques i les recreacions periodístiques del Jesús històric, amb coses ben sabudes però que mai fa mal per refrescar la memòria catequística. Un debat amb les posicions oposades al seu punt de vista sense neures persecutòries. Ben catòlic. Apa, bon cap de setmana.

Mèxic, a bufetades

Per pintoresca i per dramàtica, la foto dels enfrontaments al parlament de Mèxic previs a la jura del nou president ha donat la volta al món. Però de Mèxic aquests dies ha arribat una altra notícia aparentment insignificant. El 25 de novembre la Santa Seu va anunciar la reestructuració de la divisió eclesiàstica de les diòcesis mexicanes. Es creen quatre noves províncies i arquebisbats i quatre diòcesis canvien de demarcació. Certament no és una notícia de gran transcendència. Però crida l’atenció la nota oficial de la Conferència Episcopal Mexicana. Diu que la modificació s’ha fet després de la demanda que es va fer en la plenària dels bisbes mexicans del 2003 i que s’ha realitzat “recolzats per un estudi seriós i una àmplia consulta entre l’episcopat sobre la realitat en els seus aspectes sociopolítics, econòmics, culturals, religiosos, de comunicació i desenvolupament i de la seva pròpia experiència pastoral”. És a dir, que el cardenal Re ha hagut d’escoltar molt abans que la Congregació per als Bisbes proposés al papa la nova divisió. Igual, igual que a Barcelona, oi?

D’altra banda, mirant la web de la Conferència Episcopal Mexicana m’he topat amb la nota que han fet els bisbes sobre el canvi de president. Val la pena llegir-la i comparar les preocupacions fortament socials dels bisbes mexicans amb les dels bisbes espanyols. A veure si encara haurem de fer una nova campanya amb el lema “Volem bisbes mexicans!”.

Canvi a Afers Religiosos

Amb el nou govern de la Generalitat Afers Religiosos torna a ERC, dins de la vicepresidència de Carod-Rovira. Així, dimarts es farà efectiu el canvi que ja era previsible de responsable. Montserrat Coll torna a la direcció general d’Afers Religiosos, que abandona Jordi López Camps. Com sabeu, López Camps va ser qui va substituir a Coll quan al maig es va trencar el govern tripartit. O sigui, que tot canvia i tot continua igual.

Dues idees. La bona i la dolenta. La dolenta és que aquests canvis dins d’un govern que és el mateix no tenen gaire sentit, més enllà de la lògica de distribució de carteres. La Montserrat Coll i el Jordi López tenen dos tarannàs i estils molt diferents, però a cap dels dos se’ls ha fet fora perquè ho fessin malament, ni perquè es cregués que un ho faria millor que l’altre. La bona és que malgrat les diferències Afers Religiosos des de la seva creació s’ha mantingut en persones que saben el que tenen entre mans. I això vol dir que se’n pot esperar una continuïtat en el que es essencial. Per tant, en els dos grans temes que tenen sobre la taula: la normalització de les comunitats islàmiques dins del panorama religiós i cívic del país, i la discreta col·laboració amb l’Església catalana per conrear una imatge digerible davant Vaticà.

Feia falta aquesta Instrucció Pastoral?

Ja m’he llegit la Instrucció Pastoral “Orientaciones morales ante la situación de España”. No cal que aplaudiu perquè certament ha estat una lectura poc profunda i amb no gaires ganes. Però si que em permet apuntar algunes coses. Si en teniu ganes, també podeu escoltar que en va dir Martínez Camino a la roda de premsa de dimecres.

La principal és que a hores d’ara encara em pregunto: era necessari aquest document? Segons els bisbes volen “aclarir des del punt de vista de moral cristiana i la Doctrina Social de l’Església alguns punt concrets de la vida social i política”. I ho fan marcant-ne set. Tres són sobre el funcionament de la democràcia, un sobre la llibertat religiosa, un sobre el terrorisme, un sobre “els nacionalismes i les seves exigències morals”, i l’últim sobre la caritat. Realment aquest són els temes claus que ha d’afrontar aquest país? Són els temes en els que és més urgent o necessari aportar-hi la llum de l’Evangeli? Una simple enquesta entre els consells pastorals diocesans probablement ho desmentiria. Per això, crec que el principal problema del document és de base: la percepció de quin país tenim.

D’altra banda el document té un problema formal molt important. Es noten massa les presses i la mà de les esmenes. És a dir, com que el cos principal era molt dur, es veu massa que s’han afegit successives matisacions per fer-lo digerible. Això s'ha presentat com una victòria dels sectors moderats. Però el resultat final és que pots trobar paràgrafs que diuen una cosa i paràgrafs que n’acaben dient un altra. De tal manera que tothom pot trobar la cita que el faci content i que sigui un document que tothom pugui utilitzar segons més li convingui. Per respectar la pluralitat eclesial pot ser una bona sortida però converteix el text en una aportació prou inútil i obviable. Això es posa més en evidència en els temes més polítics, com el del nacionalisme (per cert, quina necessitat hi ha que els bisbes jutgin “moralment” una determinada opció política?). No s’arriba a canonitzar la unitat d’Espanya, però es defensa com una unitat secular i històrica (la situen en l’època dels romans) i com un bé a preservar, però s’admet la legitimitat dels nacionalisme, sempre que no sigui violent (suposo que aquest advertiment s’hauria de fer a totes les opcions polítiques). Un bon garbuix.

En aquesta mateixa línia no entenc coses que estan bé de la Instrucció, però que no crec que vinguin al cas. Per exemple, recordar la necessària separació dels poder judicial i executiu, el respecte de la llibertat religiosa, o que la política ha d’estar al servei del bé comú. Tant malament està la democràcia del nostre país? És l’Església en aquest tema un model de virtuts? Igualment, penso que és perillós posar-se en un terreny tant relliscós com el de la superioritat de la moral per sobre les lleis democràtiques. És evident que una majoria parlamentària no es pot atorgar el dret a aprovar lleis immorals, però qui fixa que és moral? Per uns serà immoral el matrimoni gay, però per altres ho serà que hi hagi pisos buits per pura especulació mentre hi ha gent que dorm al carrer i el govern no els expropiï.

Com que no es tracta d’allargar-se més que la pastoral, millor deixar-ho aquí. Però també n'hi hauria per sucar pa en la visió amb tons apocalíptics de la onada laicista o l’amenaçada reconciliació nacional. El que no em puc estar de dir és que aquest discurs també seria més creïble si s’hi aportessin algunes dosis sensates d’autocrítica sobre el paper que hi té la església institucional.

Els qui som pares ja hem après que les instruccions han de ser clares i les justes, ni una més ni una menys de les necessàries. Sinó les instruccions acaben sent inútils, sobreres o fins i tot, perjudicials.

Contra la violència de gènere

Cada dia té les seves sorpreses i avui ha estat l’arquebisbe de Barcelona. Les cartes dominicals que surten al Full Dominical i a d’altres mitjans s’acostumen a enllestir amb gran antelació, probablement entre quinze dies i tres setmanes. Es fa perquè hi hagi temps de distribuir-les, tot i que a aquestes alçades de la tècnica moderna el termini potser es podria escurçar. Mai, però, són escrites al moment i, per tant, poques vegades segueixen l’actualitat immediata.

Per això, quan hi ha un fet extraordinàriament rellevant, alguna vegada es canvia a darrera hora la carta dominical del diumenge perquè almenys la que surt als diaris tingui l’actualitat necessària. Passa poc sovint, ni una vegada cada any, però aquest diumenge Martínez Sistach ha considerat que era urgent canviar el tema. I aquest matí ha enviat a la premsa aquesta carta dominical que en substitueix una altra sobre la Immaculada.

La veritat és que hi hem sortit guanyant i està molt bé una condemna clara i contundent de la violència contra les dones i de la violència en general. Modestament, només em permetria matisar el si la presència de violència en els mitjans afavoreix que hi hagi més violència en la societat. Tot i que no hi ha respostes científiques tancades, almenys en aquest cas sembla que la presència constant de la violència de gènere en els mitjans més aviat ha servit per estigmatizar als agressors. Per tant, en aquest cas s’ha fet una aportació positiva. Però tampoc ens discutirem per això. El que està bé és que un bisbe es mulli quan convé i si ha arribat a canviar la carta dominical és que realment ho considera important.

El document

Aquest migdia a la web de la Conferència Episcopal Espanyola ja han penjat la famosa instrucció pastoral. Són 27 pàgines.

Lucia, el capellà i les mares

Ahir dimarts tocava Liceu. Lucia di Lammermoor, una de les òperes fàcils i agradables, d’aquells que quan el cantant diu “sento un cavall que s’acosta”, l’orquestra agafa el ritme al galop per si no havia quedat prou clar. L’expectació d’ahir era per la soprano, la Gruberova, però ens vam quedar sense com ja s’havia anunciat feia uns dies. Llàstima, tot i que quan ja has tingut la sort d’escoltar-la una vegada a la vida ja et pots morir, i la substituta, Mariola Cantarero (què sembla una broma de nom per una cantant), va estar a l’alçada del paper.

Com és habitual amb les òperes clàssiques ens van delectar amb una escenografia moderna, que no sempre és fàcil d’encertar. Ahir, per exemple, va tenir moments ben resolts, però el conjunt que ens van oferir eren restes reciclades dels decorats de “El gran dictador” adornades amb unes moquetes que els van deixar els de la Fira de Mostres. Tot s’ha de dir, que almenys en aquest cas es van respectar el símbols religiosos que tenen un sentit en el desenvolupament de l’obra. Així, al capçal del llit de Lucia es mantenia el seu crucifix. I una gran creu lluminosa presidia l’evocació a l’amor sincer de l’ària de la bogeria, quan es fa passar el compromís matrimonial jurat davant de Déu per amor per davant del matrimoni oficial certificat per un sacerdot però forçat.

El que em crida l’atenció és que a la majoria d’òperes la imatge de l’Església no quedi molt ben parada. Una tradició que es remunta a La flauta màgica. Tot i que en la Lucia no és el cas més espectacular, ja que, per exemple, en un moment intervé el capellà com una espècie d’abat Oliba i exigeix una pau i treva als qui es van a enfrontar. Però en conjunt, el capellà queda sempre aparellat amb els interessos institucionals i de poder, que passen per davant de l’amor veritable. Perquè després diguin que això de la onada laïcista és culpa del govern.

No em resisteixo a oferir-vos un mp3 amb un fragment. És dels més brillants i efectius de Lucia tot i que l’escena no té cap ni peus. Estan Lucia, el seu germà, que l'acaba de forçar a casar-se amb qui no vol, el marit sobrevingut, el capellà i la criada, i de cop apareix l’amant veritable, enemic de la família de tota la vida. En una escena així on l’aire es podria tallar amb un ganivet, tots sis es posen a cantar amb el cor enlloc de tirar-se els plats pel cap, que és el que fan quan s’acaba aquest fragment. La versió que us poso és brillant, amb Maria Callas al capdavant dirigida per Karajan. Si, sona tronada perquè és del 1955, però val la pena.

Aprofito per intentar reconfortar amb la bellesa d’aquesta peça a un amic de Foc Nou que avui dimarts ha enterrat la seva mare. En el funeral ha fet una emotiva glossa de la senyora Maria, que ha estat una descripció perfecte del que és una mare. Tots hi hem vist les mares. Una música imponent potser ajuda als sentiments. És d'aquelles melodies que ajuda a reprendre l'empenta.

Repercussions de la unitat episcopal

Una mostra de la brillantor comunicativa dels bisbes espanyols són alguns dels titulars de diaris que ha donat la Instrucció Pastoral:

La Vanguardia: “El episcopado apoya la unidad de España, pero no como bien moral”. Avui: “El fre de Blázquez no frustra un document pastoral sobre la unitat d'Espanya i contra Zapatero i la memòria històrica.”. El Periódico: “Els bisbes volen que es preservi la unitat d'Espanya”. El Pais: "Los obispos admiten 'indulgencia' para los etarras que dejen la violencia". El Mundo: "Los obispos rechazan que se trate a ETA como interlocutor político'". Abc:: "Los eventuales contactos con ETA deben ceñirse a su desaparición". I, aquesta vegada, ningú pot disparar contra el pianista perquè són els mateixos bisbes els qui s’han posat en aquest embolic.

I per animar-ho més ahir dissabte a quarts de deu del vespre el servei de premsa de la Conferència Episcopal Tarraconense envia als periodistes una nota del bisbat d’Urgell on el bisbe Vives diu que “La manera de treballar actual de l'Assemblea Plenària de la Conferència Episcopal Espanyola és una manera a desterrar” tot i que “aquesta vegada, per sort i gràcies a Déu, s'ha pogut fer una redacció acceptable”. Llegiu-les senceres.

Finalment, obertes les especulacions sobre els vots episcopals catalans, aclareixo que Ciuraneta no va votar perquè era a Roma en un acte oficial del procés de beatificació de 169 màrtirs lleidatans de la Guerra Civil. A més, va anar al Vaticà acompanyat de tot el seu equip jurídic, que ara mateix té més feina a Roma que a Madrid per conservar les seves obres del Museu diocesà.

Resulta que

Recapitulem. Resulta que fa dos o tres anys un petit bisbe comença a predicar que l’Església ha de pregonar la unitat d’Espanya com un bé moral a preservar. Resulta que es troba amb l’aplaudiment de la majoria de bisbes de la Conferència Episcopal Espanyola. Però resulta que una minoria hi està radicalment en contra perquè entén que és un tema que no té res de moral, i si no ho entenen així, sap que bona part de la gent de la seva diòcesi si. I resulta que la majoria aconsegueix convocar una reunió extraordinària per debatre aquest tema. Però també resulta que com que no tots hi estan d’acord ho intenten dissimular amb la necessitat de fer una anàlisi de la situació social, política i cultural d’Espanya davant la gravetat del moment, gravetat que només veuen els que escolten la COPE, que resulta ser la emissora dels bisbes. Llavors resulta que com que no hi ha acord s’encarrega el tema a una comissió on resulta que tots estan a favor de les tesis de la majoria. Entremig resulta que el papa visita Espanya i diu als bisbes que la unitat més important és la unitat episcopal. Per això resulta que quan finalment es presenta el document a la plenària de novembre sembla que si no hi ha acord s’aplaçarà la seva aprovació. Però resulta que la majoria decideix tirar-ho endavant per 50 vots a 70 i no esperar a la plenària del març. I llavors resulta que a la minoria només li queda la opció de suavitzar un document que no els agrada però que sense les seves aportacions seria pitjor. I com que resulta que la majoria vol treure el document però tampoc volen que sigui amb gaires vots en contra accepten alguns retocs. Així resulta que la majoria dels bisbes que s’hi oposen acaben optant per l’art del possible tot i que resulti que el que es pacta no siguin uns pressupostos sinó uns principis morals barrejats amb la política. I llavors resulta que només s’hi acaben oposant 6 bisbes contra 63 bisbes i tres voten en blanc i un fa un vot nul (què estava dormint, o què?). I així resulta que sembla que sigui un document amb un gran acord, encara que hi ha un minoria que ni tant sols hagués volgut fer el document i menys aprovar-lo en aquesta sessió on se’ls va presentar a ultima hora. Perquè resulta que el document estava taaaant madur que avui encara no han pogut donar una versió definitiva a la premsa que s’ha hagut de resignar amb un resum i que així potser resultarà que aquest cap de setmana ens el podrem trobem filtrat en algun diari alfabètic. I a més resulta que sense haver llegit el document no se’n pot fer una valoració raonada. I encara resulta que com que a Catalunya hi ha 11 bisbes (Ciuraneta no era a la Plenària) i al País Basc 4 ara entrarem en una llarga especulació sobre quins són els que han votat a favor i quins en contra de la que mai n'acabarem traient l'aigua clara. I de tot això resulta que dels grans temes que queden per resoldre en aquest país com l’extensió de l’estat del benestar, l’acollida dels immigrants, l’especulació immobiliària, la precarietat laboral, o les famílies que no arriben a finals de mes no en parlen els bisbes i si en parlen, tal i com estan fent les coses, no es poden queixar de que no surti als titulars. I al final resulta que estem a divendres a la tarda i que un acaba pensant que a un servidor li hauria estat indiferent si aquesta setmana els bisbes enlloc de fer documents inútils s’haguessin estat toc... ... i resulta que acabo esborrant l'exabrupte perquè, a sobre, resultarà que algú s’ofendrà per aquesta frase i que després em penediré d’haver-lo escrit.

També hi ha bisbes que donen alegries

Ahir dijous vam lliurar el premi del I Memorial Joan Gomis. No érem molta gent però va ser un acte digne i entranyable. La vídua del Joan, Montserrat Albet, va lliurar els dos premis. A Pere Masramon i Pilar García pel reportatge “El Perú de Godayol” de la revista Mataró Report, i al bisbe salesià Joan Godayol.

Godayol va fer una intervenció sense mitges tintes. D’una banda per destacar que per sobre el que ell havia aportat al Perú hi havia tot el que hi havia après en més de 30 anys: “després d’estudiar teologia tants anys, he vist que els pobres són els vertaders mestres, un ensenyament fet vida”. La seva visió dels missioners és que “hem anat a ajudar al Tercer Món, però no a substituir la seva cultura”.

I, d’altra banda, va parlar de la realitat d’aquí. Des de que va tornar del Perú, després de la seva jubilació forçosa com a bisbe de la prelatura d’Ayaviri, Godayol ha estat situant-se en un nou treball pastoral. Vol posar l’atenció en els joves: “Molts joves d’aquí han canviat la seva manera de viure la fe, una manera que moltes vegades l’Església no ha entès”. Per això, Godayol va dir ple d’optimisme: “Veig sorgint una nova Església on els joves són capdavanters”.

Com a conclusió, va dir que “ara també vull aprendre d’aquest jovent del primer món”. Abans de l’acte ens va explicar que ho farà des del temple del Tibidabo, una parròquia regida pels salesians. S’hi instal·larà d’aquí a unes setmanes. Té la seva gràcia que serà el bisbe que tindrà una vista més àmplia sobre Barcelona i presidint la muntanya just enmig de les tres noves diòcesis. La metàfora la podeu estirar tan com vulgueu.

Finalment, també interessant de l’acte d’ahir el que va explicar l’Arcadi Oliveres sobre el Joan Gomis. Que ara fa 25 anys en Joan va ser el primer a Catalunya en parlar del 0,7% al Tercer Món. Ara tothom sap que és el 0,7% però llavors semblava només una quimera. Però això és com avança el món, amb gent com en Joan Gomis i el bisbe Godayol.

Necrològiques

Avui dimecres la portada de La Vanguardia diu “El vaticano estudia si autoriza el condón en algunos casos. Pág. 35”. Vas a la pàgina 35 i hi ha... les necrològiques. Més que un error crec que és una premonició. Tot respon a un estudi que Benet XVI va encarregar al Consell Pontifici de Pastoral de la Salut i que ha entregat a la Congregació per la doctrina de la Fe. El cardenal Javier Lozano Barragán va explicar ahir que el seu informe “no només ofereix dades objectives sobre l’ús del preservatiu, sinó també un ventall de les diverses posicions pastorals adoptades en el món” i que tot està en mans de la “saviesa especial” de Benet XVI. Després del número de la setmana passada sobre el celibat dels capellans, tot plegat no ho acabo d’entendre. Perquè el papa està posant aquests temes sobre la taula si no sembla que hi hagi un interès en canviar el posicionament doctrinal? Per deixar-ho tal i com està no seria millor no tocar-ho? I si, en canvi, està volent enviar un missatge de renovació de forma subtil, és tanta la subtilitat, que no es nota. O jo sóc massa obtús per veure’l.

No news, good news

Sembla que gràcies a Déu no tindrem notícies de la instrucció pastoral sobre la unitat d’Espanya, almenys fins al març. Avui una bona informació de l’Oriol Domingo a La Vanguardia explica que els bisbes han arribat a la plenària d’aquesta setmana sense tenir l’esborrany del document, i això fa molt difícil que s’aprovi en aquesta reunió. Si la oposició al document no s’aconsegueix que sigui ideològica, la via del procediment és una tàctica que eclesiàsticament acostuma a donar bons resultats. També El País i El Periódico donen per fet que Blázquez aconseguirà ajornar la possible aprovació del text fins a la plenària del març. Fins i tot s’especula que la polèmica referència a la unitat d’Espanya com a bé moral ha caigut del text, un consol relatiu ja que un document sobre la situació social i política d’Espanya signat pels bisbes que tenim en aquest moment pot ser per apretar a córrer.

La polèmica ha deixat en un segon pla el discurs d’obertura de la plenària del president Ricardo Blázquez, precisament perquè no era un discurs polèmic, centrat en recordar els eixos centrals dels missatges de Benet XVI en el seu viatge a València. També s’ha de destacar la part dedicada a l’acord de finançament entre l’Església i el Govern. Tot i que no comparteixo que sigui un model òptim, no havia vist mai una justificació tant sensata com la que fa Blázquez del perquè l’Església també té dret a rebre diners públics. No hi ha res millor que tenir bisbes que quan volen explicar una cosa, se’ls entengui. Llàstima d’aquella veu que té...

Tres minuts i cansat

Perdoneu que avui utilitzi una de les vessants que permeten els blocs: fer intervencions personals i fins i tot alguna confessió. Ja que no em paguen per fer-lo, almenys que em pugui estalviar el psicoanalista. Per això començo dient que estic cansat. Ha estat un dia intens, però m’avorria mirant l’Àgora i he obert el portàtil per escriure des del sofà.

Aquest dilluns ha començat amb un tertúlia als Matins de TV3 sobre si els capellans es poden casar (Avui es podia veure el vídeo). És allò tan profund de fer un debat de vint minuts amb sis persones (restant el temps de presentació i les preguntes del Josep Cuní no toca més de tres minuts per convidat). Els arguments, els de sempre, i res que no hagueu sentit cinquanta vegades. Tot i això, n’he sortit content i sembla que ha anat bé, almenys que la dona i la sogra t’ho diguin sempre anima. No jutjaré jo si ha anat bé, però tothom qui he trobat que ho havia vist m’ha dit el mateix, que recordava la primera frase que he dit al debat: “Em semblaria bé que els capellans es poguessin casar, fins i tot que es casessin entre ells”.

Evidentment és una boutade, però demostra el que ja sabíem, que a la televisió no s’ha improvisat res. [Ara s’ha acabat l’Àgora]. Si el que he pogut dir en tres o quatre minuts s’ha entès o ha tingut algun interès és perquè hi he anat donat voltes durant el cap de setmana i finalment perquè m’he tancat una estona per posar-ho en forma de notes sobre un paper. N’han sortit set o vuit idees. Després n’he triat quatre que em semblaven més important o que podrien marcar la diferència amb la resta d’arguments. I he triat per on volia començar. I he triat una cosa que cridés l'atenció i distès, ja que en un espai així és més important cridar l'atenció i somriure que el contingut. O sigui, que res improvisat. Fins i tot, quan s’estava acabant el debat m’he permès introduir una idea que no venia a tomb en la conversa però que m’havia marcat com a guió. Total, que tres minuts a la televisió (excepte si tens un do natural per al mitjà) pot voler hores de preparació. Em permeto deixar-ho com a consell per quan us convidin a un debat.

La feina d’avui, després d’un dinar simpàtic que he tingut amb companys de TV3, ha estat la presentació de l’acte que hem organitzat avui Foc Nou i Mediterrània sobre els capellans secularitzat. La taula rodona ha anat molt bé, perquè tots els eren gent interessant. Caldria parlar-ne amb més calma, però vull deixar com apunt que també he sortit decebut de les intervencions del públic. Pel que explica l’estudi dels capellans secularitzat i pel que havia pogut recollir, semblava que les ferides d’aquella crisi dels anys 70 havien començat a cicratitzar. Per tant, que se’n podia fer un debat, serè i reconciliador. Però no ha estat així. Les intervencions del públic han estat dures i dolgudes, i com sempre, a qui li ha tocat el rebre ha estat al bisbe Carrera. És dels pocs que dóna la cara i està obert als debats, i per això, no és just que hagi de pagar els plats trencats. I això, si que ja cansa.

Que no

«En la mañana de hoy, 16 de noviembre, en el Palacio Apostólico, el Santo Padre presidió una de las periódicas reuniones de los jefes de dicasterio de la Curia Romana para tener una reflexión común. Los participantes en la reunión han recibido una información detallada de las peticiones de dispensa de la obligación del celibato presentadas en los últimos años y sobre la posibilidad de readmisión al ejercicio del ministerio de sacerdotes que actualmente se encuentran en las condiciones previstas por la Iglesia. Se ha reafirmado el valor de la opción por el celibato sacerdotal, según la tradición católica, y se ha confirmado la exigencia de una sólida formación humana y cristiana, tanto para los seminaristas como para los sacerdotes ya ordenados». Comunicat oficial de la Santa Seu.
Que no hi ha més cera que la que crema. De tota manera, és més suau que quan Joan Pau II va tancar la porta a l'ordenació de les dones. En aquest cas no s'argumenta perquè es "reafirma" el celibat com a "opció". Per tant, almenys sembla que sigui un tema del que es pot continuar discutint sense que sigui motiu d'anatema. Ara, que Ratzinger no ho canviarà, sembla que hi podem pujar de peus.