Una dona episcopal

Els canvis fets públics aquest dijous al Consell Episcopal de l’arquebisbat de Tarragona porten com a titular que una dona s’incorpora al màxim òrgan de govern de la diòcesi, Rosalia Gras. Però també és molt important la “jubilació” de mossèn Miquel Barbarà com a vicari general. I cal posar-ho entre comentes perquè els capellans com ell no es jubilen mai. Ni després d’almenys trenta anys de treball a la cúria i de servei a l’Església catalana. Si ara s’allibera d’aquesta responsabilitat és perquè ja acumula prou èxits en la seva gestió que van des del Concili Tarraconense a l’esplendor de l’Any Jubilar. Tancat el jubileu, ha pogut plegar. Si us plau, que m’avisin el dia que li organitzin un homenatge.

D’altra banda, vist des de fora i sense conèixer detalls, em sembla que la renovació del Consell Episcopal s’ha fet de manera molt equilibrada i amb una sensibilitat eclesial amplia. I sens dubte que una dona s’incorpori en el Consell Episcopal és una bona notícia. No és la primera secretaria-cancellera que hi ha a Catalunya, (ara mateix en tenen a Girona), però encara és poc habitual que les dones tinguin responsabilitats a la cúria i excepcional la seva presència en un consell que s’adjectiva episcopal. A més, és el màxim càrrec diocesà al que pot accedir un laic i per tant una dona, fins el dia que les vulguin ordenar.

Bé. Mai he estat gaire partidari del tema de les quotes, però en aquest cas és evident que la pel·lícula no va per aquí. Perquè si l’escollida és la Rosalia, ja veureu l'empenta que pendrá la cosa.