dimecres, 4 de març de 2009

L’església conciliar catalana i el 1936


El llibre “El martiri dels temples (1936-1939)” que comentava l’altre dia de Martí Bonet em va recordar una sèrie d’entrevistes biogràfiques que vaig fer fa poc a diverses personalitat catòliques que ara tenen més de 70 anys i que van liderar la renovació conciliar a Catalunya.

M’hi va fer pensar una de les dades que aporta el llibre i que recollia l’informe que l’any 1941 el bisbat de Barcelona va lliurar a la Santa Seu. Resumint les respostes a l’enquesta que es va fer a totes les parròquies, l’informe diu que “resulta difícil saber si la satisfacció que el poble experimenta obeeix al canvi de règim o a l’acabament de la guerra” i conclou que “l’esperit del nou règim no ha penetrat en la massa del poble”. Significatiu per un informe realitzat el 1941 pels eclesiàstics que van patir directament la persecució religiosa i que en teoria havien guanyat els seus. No deuria plaure excessivament al règim.

També m’ho va recordar la impagable la història que va explicar Jaume Aymar en la presentació del llibre. La catòlica família Camprubí (parents del Joan Capri), veient el que passava al juliol del 36, van anar a l’Església de Sant Just i Pastor, van penjar un cartell que deia “Incautado” i van cremar quatre bancs a la plaça. Quan van arribar els milicians els van dir que la “feina” ja estava feta i així van salvar el temple, jugant-se la pròpia vida.

Doncs bé, curiosament, totes aquestes personalitats de l’Església catalana més oberta i renovadora que vaig entrevistar eren de famílies “camprubí”. Tots provenien d’entorns catòlics que havien patit la persecució religiosa d’una forma directa amb la mort o la fugida del capellà del seu poble o de membres de la família. I tots recordaven el final de la guerra com un alleujament i l’alegria de recuperar la llibertat religiosa.

Però tots van acabar lluitant contra aquell règim des del seu compromís catòlic i catalanista. Potser va ser aquesta experiència prèvia el que els va portar a protagonitzar la transició prioritzant que el país no es tornés a partir en dos, i que el fet religiós no fos motiu de confrontació sinó de concòrdia.

Ara, en canvi, ens trobem amb molts que parlen de persecució religiosa avui que no es poden ni imaginar el que és. Incendiaris que són capaços d’utilitzar la religió com factor d’agitació social i de disputa. Juguen amb foc alimentats per interessos més polítics que pastorals. Són els que han mogut les campanyes d’Espanya es trenca, de la democràcia es dissol, de que s’ataca a la família, o del retrocés de les llibertats. Un risc de confrontació que els qui porten mitra haurien de vigilar amb més rigor de no fomentar. Altres, avui ja jubilats, van saber fer-ho molt bé en moments històrics molt més complicats.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Molt bé, et felicito!

jordi_morrós ha dit...

Jo també et felicito pel ponderat comentari.

Avui en dia que es parla tant de memòria històrica cal recordar que tot sovint els fets no són tan simples com fer una ratlla al terra i dir quins són els bons i els dolents en funció del cantó que els volguem col·locar.