dilluns, 16 de març de 2009

I ara que ja s’ha fet el Vaticà II i la Transició, què?


M’ha complagut especialment (i interessadament) l’article del bisbe Nicolás Castellanos en el magnífic número dels 50 anys de Vida Nueva. Castellanos destaca la complementarietat de Vida Nueva i El Ciervo com a publicacions que van impulsar la renovació conciliar a Espanya i van ser referència durant la transició. De fet, el seu naixement (en sis anys de diferència) té en comú l’entusiasme de persones que van saber iniciar una aventura conciliar abans del Concili i que al cap de poc temps els vents eclesials els hi van donar la raó. Una des de Madrid i l’altra des de Barcelona, van anar perfilant-se de maneres diferents, i amb accents distints, però en els seus inicis i avui s’hi escolta una música de fons que no desentona.

Dijous, en l’acte dels 50 anys, les afirmacions sobre Vida Nueva ho confirmen: “Oxigen contra els cercles massa tancats”. “Poder discutir sense agredir”. “Conèixer una realitat d’Església més enllà del que tens davant del teu nas”. “Una veu d’Església però no la veu de l’Església”. “Unió, que és reconeixement de l’altre, no uniformitat”. “Seriós, equilibrat, polifònic”. “Oferir totes les veus encara que no les compartim”. Són algunes paraules dels subscriptors de Vida Nueva que van intervenir a l’acte. I m’estalvien ara ampliar la llista d’elogis a la revista que jo no sabria fer tant bé.

Una persona intel·ligent vaig sentir un dia que deia: “Si una revista ha existit durant 50 anys vol dir que és un revista necessària”. Que ve a dir que si s’ha mantingut no ha estat per una quimera de quatre il·luminats i dos interessats sinó perquè ha tingut un paper. Molt bé. Doncs ara que ja s’ha fet el Vaticà II i la Transició, els grans mites referencials de revistes com Vida Nueva, què?

Doncs, el mateix. Noves formes, internet, nous mercats, professionalitat... però el Vaticà II continua sent la fulla de ruta en el que cal encarrilar l’Església, i convivència i reconciliació el que ha d’aportar el cristianisme al món d’avui. Amb 50 anys, no s’ha acabat la feina.

2 comentaris:

jordi_morrós ha dit...

I amb els vents que bufen des de la curia del Vaticà (carta de Benet XVI als bisbes inclosa) encara en tenim per molts anys de tasca pendent pel que fa a l'assimilació de l'esperit del Vaticà II.

Ara bé, si als quarters generals del Vaticà l'ambient està com està, millor no parar-se massa a pensar com pot estar l'ambient entre els qui pasturen l'Església per aquestes terres d'Espanya.

La revista "Vida Nueva" amb tot aquest panorama pot tenir molts anys de vida i de tasca assegurada.

Silveri Garrell ha dit...

Em penso que el Vaticà II es interpretable com si fos la Constitució Espanyola, cada grup o cada autonomia en vol treure el que li agrada.