Excomunions

Escolto a TV3 el tall de veu del què ha dit Martínez Camino sobre l’avortament. És a dir, el que quedarà a la majoria de gent que no es llegirà el document d’aquest dijous de la permanent de la Conferència Episcopal Espanyola. El què recorda monsenyor Camino és que l’avortament a més de ser un pecat gravíssim porta aparellada la pena canònica d’excomunió. Molt bé. Ningú li pot discutir. Però ¿en què ens ajuda això a que surti una normativa més raonable per regular l’avortament? Fa cent anys, l’amenaça d’excomunió potser servia d’alguna cosa, però avui no. Les dones que avorten “a la lleugera” tant se’ls en dóna. I les que avorten dolorosament entre l’espasa i la paret només els falta que les excomuniquin.

PD: Després de penjar aquesta nota he tornat a escoltar el discurs de la luna de Joan XXIII (que també estava en contra l’avortament).

Piris “Tinc consciència d’estar una mica enganyat”

Aquest dimarts a TV3 Cuní li ha fet una interessant entrevista al bisbe de Lleida. Joan Piris no ha defugit el tema però ha volgut mantenir la seva posició neutral en el litigi de les obres d’art. Però una mica tip de veure com “hi ha molta gent patint per aquest tinglado” ha explicat que el dia que el nunci li va anunciar el seu nomenament com a bisbe de Lleida, Monteiro li va dir: “esto está en vías de solución”. Piris ja ha tingut temps de veure que no ho està i que va per llarg i per això ha dit que “tinc la consciència d’estar una mica enganyat”. Després ha matisat que no acusava a Monteiro i que aquesta impressió ja l’havia formulat al nunci. Queda dit i diu molt de com es fan les coses. Com el “jo firmaria que s’acabés demà però pel que jo ensumo durarà bastant”. I també ha defensat a Ciuraneta: “El meu predecessor va fer el que havia de fer”.

Si teniu vint minuts ho podeu veure en l’entrevista. I si només en teniu deu, veureu la primera part sobre el litigi però us perdreu la interessant i ponderada intervenció sobre l’avortament i el comentari sobre les declaracions de Cañizares i els abusos a menors (“No m’agrada comparar”). Hi ha frases com “Jo no faré campanya a favor de lleis o en contra de lleis”. Si en tens ganes, el bisbe Piris sembla una persona amb qui t’hi pots entendre.

Amèrica, secular; Europa, secularitzada

En el seminari sobre Religions i espiritualitat que comentava ahir, va ser interessant la distinció entre societat secular i societat secularitzada, com les comparatives entre els Estats Units i Europa que van fer Joan Estruch i José Casanova (un aragonès afincat a Washington).

Simplificant, sense el permís dels sociòlegs, el resum podria ser que Amèrica sempre ha estat una societat secular, en el sentit que mai la institució religiosa s’ha identificat amb el poder civil. Però això no ha volgut dir que fos una societat secularitzada, perquè precisament la presència de la religió en l’esfera pública i privada sempre ha estat molt significativa (veure’s la presa de possessió d’Obama).

El cas Europeu seria al revés. Una organització social i política que es funda amb una clara comunió entre poder civil i religiós. I això acaba provocant una forta voluntat d’emancipació que es va traduint en una secularització del poder civil, que –aparentment- també es trasllada als ciutadans. Una situació que a Europa avui es visualitza en l’existència de realitats molt diverses que van de la laïcitat francesa a la pervivència d’estats confessionals.

Això, també explicaria perquè els sociòlegs han detectat que els americans exagerin sobre la seva religiositat en les enquestes (per tant, que sigui un valor positiu) i a Europa sigui al just al revés. O dit d’una altra manera, que en general als Estat Units la modernitat també és religiosa i a Europa ser modern és el contrari. Un exemple curiós és que els professors universitaris americans de disciplines tècniques en les enquestes es mostren tan religiosos com la resta de població americana.

Aquesta simplificació té cinquanta matisos, però potser dóna una pista sobre la manera d’actuar del catolicisme europeu que afegeixo de collita pròpia. Allà on les institucions religioses han volgut esdevenir poder civil i regular l’ordre social, és on han acabat generant més rebuig.

Jordi Pujol sobre l’avortament: “Una gravíssima fallada ètica del govern espanyol”

Ho va dir l’expresident de la Generalitat en el seminari Religions i espiritualitat organitzat pel Centre d’Estudis Jordi Pujol. En la sessió de dijous el tema no venia al cas, però arran d’una referència del públic el president Pujol va voler deixar ben clar que estava indignat amb aquesta qüestió i que s’hi mullava encara que formés part de la política més immediata.

Pujol va remarcar clarament que l’avortament “és un tema que no es pot plantejar amb finalitats immediates electorals. És massa important”. I per si no s’entenia prou a qui es dirigia va afegir: “És una gravíssima fallada ètica del govern espanyol. Aquesta manera de desorientar amb temes fonamentals i que fa que la gent ho visqui amb desconfiança i angoixa”.

Va ser la única i breu però contundent referència a l’avortament en una sessió sobre secularització. Les sessions continuen els propers dijous, tot i que aquest no hi podré anar perquè hi ha la presentació del primer número de la nova etapa de Qüestions de Vida Cristiana que ara coediten l’Abadia de Montserrat i la Fundació Joan Maragall. El primer volum, un monogràfic sobre l’Església catòlica a Catalunya.

Criteris sobre l’avortament

Ja fa uns dies ha sortit el Foc Nou sobre l’avortament. En el moment adequat. Un amic, quan el veu, em pregunta: “I quina és la tesi del número?”. Doncs suposo que és aquesta. L’avortament és un mal a evitar però per molt que el consideris un mal major hi ha casos concrets en els que et quedes sense respostes. És a dir, que la retòrica avortista o antiavortista fàcilment cau com un castell de cartes quan de la teoria es passa a la realitat viscuda en primera persona.

Sobre l’avortament és fàcil donar doctrina (a favor i en contra) però és més difícil donar respostes. Per això hem fet un número que el què vol és donar criteris. M’atrevia a dir que és el que més falta en el debat obert sobre aquest tema. Per això, considero encara més interessants les intervencions en les que militants cristians de partits progressistes estan posant sobre la taula seriosos qüestionaments als dogmes amb els que s’està plantejant aquest tema des de la mateixa esquerra. Hi ha una bona mostra aquí, aquí i aquí.

També és interessant el to del cardenal Martínez Sistach en l’entrevista de dilluns a TV3: "L’Església no beneirà mai l’avortament. Comprendrà, perdonarà, acollirà, però no el beneirà perquè hi ha una vida humana". Principis al costat de perdó, acollida i comprensió.

Jo no sé quina és la millor manera de regular l’avortament. I prohibir-lo no l’evita, només el mou a la clandestinitat o a les trampes legals que es fan ara amb el supòsit de risc per a la salut psíquica de la mare. Però l’objectiu final que hauria de tenir tothom és veure quins mitjans posem per poder evitar-lo, no quants vots hi guanyem o perdem. És una de les idees de l’editorial d’aquest número de Foc Nou.

També vaig dubtar molt sobre si la portada era excessiva o frívola. I és de les poques vegades que l’he enviat abans a la gent amb seny perquè opinés. Van ser cinc contra un (que va dir -i ara si, perdó per la frivolitat- que mai més tornaria a menjar ous).

La pastoral simple

Aquest diumenge al matí hem anat a la missa que amb motiu de l’any de Sant Pau s’ha fet a l’Església de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona, presidida pel cardenal Martínez Sistach. En arribar, el primer que he pensat és que mossèn Josep M. Forcada s’havia gastat els quartos amb càmeres de vídeo i pantalles per seguir la missa paulina (¿perquè a les esglésies sempre hi ha bancs des dels que no es veu l’altar?). Doncs no era això.

Com s’ha explicat durant la celebració, la cosa és més simple. Aprofitant que l’Església està en el mateix recinte de l’Hospital de Sant Pau, les celebracions del diumenge s’emeten pel circuït tancat de televisió del centre sanitari. Així la poden seguir tots els malalts ingressats. Però a més, la parròquia té un equip de voluntaris que va a repartir la comunió als malalts que han seguit la missa i que ho han demanat.

És ben simple: sumar dues coses que ja es fan habitualment. Poder seguir la missa per televisió des del llit. O rebre la comunió a l’hospital. Però vincular les dues coses en una mateixa celebració hi dóna més sentit. No he pogut parlar amb mossèn Forcada perquè m’ho expliqués millor, però ho he trobat ben travat. Ajuntar els dos serveis no suma, multiplica. Segur que els qui volen combregar o les famílies que els acompanyen agraeixen aquesta doble participació.

Portar la comunió als malalts pot semblar poca cosa davant de tots els reptes pastorals que tenim. Però és important. Com és l’excusa ideal per acostar-se als malalts ingressats al centre. Només cal preguntar i preguntant a vegades surten moltes coses. És el mateix que sempre repeteixo: que els millors capellans de la diòcesi haurien d’estar als tanatoris. Tothom hi hem de passar algun dia. I mentre hi vas viu, sempre està bé trobar-hi algú que t’ofereix un missatge raonable i una presència coherent.

D’altra banda, anava familiarment a aquesta missa i m’he trobat que al final de l’homilia el cardenal Sistach ha lamentat la iniciativa que s’està tramitant al Congrés de Diputats per reprovar les paraules de Benet XIV sobre els preservatius. Pel contingut pasqual i paulí de la homilia, ha estat un afegit al final que no lligava gaire amb el que estaven fent allà. De fet, la iniciativa política és tant extemporània que es desqualifica per si sola. El que passa, és que també és veritat que quan un cap d’estat critica les polítiques públiques sanitàries dels estats, també ha de comptar que hi ha la possibilitat que els organismes polítics dels estats que se senten al•ludits el critiquin a ell. Però la veritat és que tenim coses més importants a fer que reprovar-nos els uns als altres. Com si això arreglés alguna cosa. Això no és simple, és simplista.

La cultura religiosa de ‘El Periódico’

Faig una pausa perquè aquest dimarts m’ha cridat molt l’atenció l’editorial de El Periódico. Dilluns treien una notícia sobre les dificultats que tenen avui els professors d’art per explicar moltes de les obres mestres de la humanitat per la manca de cultura religiosa dels alumnes. I, l’endemà, El Periódico insisteix en el tema i el destaca en l’editorial. El text lamenta que d’“un temps en què l'anomenada Història Sagrada impregnava la vida quotidiana de nens i adolescents (...) hem passat al relativisme laic, en una societat no confessional que pugna per foragitar qualsevol indici de reminiscència religiosa o per dissimular-la en un àmbit políticament correcte”.

El què diu no és cap novetat, però és molt significatiu aquest reconeixement equilibrat des d’un diari que en principi no representa la tradició ideològica que a priori defensaria aquesta posició. Per això, s’ha de valorar i agrair singularment. També deu ser una mostra de la transversalitat o pacificació amb la que es pot viure el fet religiós a Catalunya.

A més, el tema em va bé per recomanar un llibre que vaig trobar fa uns dies a Abacus, el Diccionari de símbols cristians, del savi mossèn Lluís Maria Vericat. I per demanar un monument al Bernat Villaronga, citat en l’article de El Periódico, per tot l’entusiasme i resultats que ha aconseguit per millorar les condicions laborals dels professors de religió de Catalunya. Un personatge singular que recorden tots els seus alumnes.

Laïcitat a la catalana

Aquesta és la simpàtica definició que promociona el vicepresident del govern de la Generalitat Carod-Rovira: una “laïcitat a la catalana” basada en la neutralitat del govern en el fet religiós i en el reconeixement de les aportacions que fan les religions a la cohesió social i a la cultura catalana. Una paraula, laïcitat, que no s’entén de la mateixa manera a París, a Madrid o a Roma. Així ho va explicar en l’acte de dijous passat per presentar els convenis que ha promogut la direcció general d’Afers Religiosos amb catòlics, evangèlics, jueus, musulmans, ortodoxos, església de Filadèlfia, budistes, i bahà’í.

Són gairebé mig milió d’euros per aquestes federacions cada any, en un conveni per quatre anys. El que se subvenciona és l’estructura de cada confessió religiosa a Catalunya, que per primera vegada s’han concedit a partir d’una convocatòria pública. I el que reconeix és que aquesta estructura els permet desenvolupar activitats de les que se’n beneficia tota la societat, com va explicar la directora general Montserrat Coll. De fet, enllaça amb el que ja es venia fent des dels anys 90 amb el Consell Evangèlic de Catalunya i després amb el Consell Islàmic i Cultural, però que ara arriba ja vuit confessions diferents.

L’acte de dijous va ser simpàtic per la breu intervenció d’un representant de cada religió. Més enllà del previsible, em va agradar especialment del pare Joan de l’Església ortodoxa, una comunitat que fa dècades que està arrelada a Catalunya però que ha viscut la seva expansió amb la immigració de l’est d’Europa. Deia el pare Joan que el treball d’acollida que ha realitzat la seva comunitat és la resposta sobre el sentit que va tenir en el seu moment obrir una Església ortodoxa a Barcelona. També va ser lúcid Mohammed Halhoul remarcant l’esforç en projectes socials que haurà de fer la comunitat islàmica. I, finalment, no va deixar de ser graciós que l’únic que cités al president Montilla fos el representant catòlic. Aureli Ortín, vicesecretari de Conferència Episcopal Tarraconense, va recordar les paraules de Montilla lloant l’aportació de l’Església a la societat catalana.

Bé, hom, curiós de mena, va quedar amb la pregunta de què toca a cada confessió. És un passeig pel DOG. El primer que s’ha de constatar és que la convocatòria és per a “les federacions d’entitats religioses d’una determinada confessió o de laïcitat”. Per això, també hi ha entrat la Fundació Ferrer i Guàrdia, que es veu que pel seu caràcter laicista no li va semblar adient participar en l’acte del dijous al costat de tanta religió, però si rebre els més de 20.000 euros anuals que li corresponen; una quantitat semblant a la dels budistes (si se’m permet la broma, deu ser la quota no teista). En canvi, els bahà’i han signat el conveni de col·laboració amb la Generalitat sense prestació econòmica.

Després, fer notar que no és una via de subvenció a les “altres” religions, sinó a les despeses d’infraestructura de les federacions de totes les religions presents a Catalunya. Per això, la Conferència Episcopal Tarraconense també ha pogut aconseguir un nou ajut per mantenir l’activitat que realitzen conjuntament els deu bisbats de Catalunya: uns 60.000 mil euros l’any; com els jueus, els ortodoxes i l’església de Filadèlfia.

I, finalment, que els qui reben més són les confessions no catòliques que tenen més arrelament a Catalunya, els evangèlics i els musulmans, uns 100.000 euros l’any.

Sincerament, crec que és mig milió d’euros molt ben gastat perquè cap dels qui els reben viurà d’això. Només podran fer més del que ja feien, que és l’objectiu d’una subvenció.

PD: No cal amagar els errors i dos dies després del post m’informen que la Fundació Ferrer i Guàrdia no va anar a l’acte senzillament perquè no se l’havia convidat (no ho esborro del text perquè consti l'aclariment). Era una trobada pensada per presentar els convenis de la Generalitat amb les religions. La veritat és que és una mica embolicat perquè també hi havia els bahà’í que si que tenen un conveni però no es van presentar a la convocatòria pública (i per tant, a rebre la subvenció). En canvi, la Ferrer i Guàrdia té un conveni acollint-se la mateixa convocatòria però no es va considerar adient que participés en l’acte dels convenis amb les religions. La convocatòria era comuna, però es veu que no ho era la celebració. Aquí és la font de l’error. Si realment hi haurien anat o no, ja és un judici d’intencions. També m’han dit que en algunes notes havia sortit alguna xifra equivocada i que la correcta són els 480.000 euros pel 2008.

El monjo Lluís Duch ens explica els problemes que tenim

Rebo una nota del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) sobre la conferència que hi farà dilluns vinent el monjo de Montserrat i antropòleg Lluís Duch, dins del cicle “Impureses. Apunts de la condició humana”. En una bona demostració d’estratègia comunicativa, per fer venir ganes d’escoltar-lo, a la web del CCCB pengen un vídeo amb declaracions del conferenciant. Unes paraules de Lluís Duch que ens ajuden a focalitzar quins problemes tenim per fer entenedor l’Evangeli a la gent d’avui. En només cinc minuts.

Els miracles de Lourdes

Esperant el tren a l’Estació de Sants per anar a Tarragona em va fer dubtar veure anunciat el tren a Terrassa i el tren a Vic. Però al final vaig pensar que ja anava ben encarrilat.

El cas és que a Vilanova i la Geltrú va pujar una senyora i va seure al costat de la que tenia al davant. A la nouvinguda li va cridar l’atenció la revista que llegia l’altra sobre no vaig entendre què de medicina naturalista i allò va donar peu a una conversa que aviat va ser més interessant d’escoltar que la lectura del diari. A raig, algunes frases: “Si hi ha una cosa que tinc clara en la vida és que no puc estar malalta. El Creador no ens va posar aquí per això”. “La curació surt d’un mateix. Jo com a terapeuta olística obro una ruta”. “-Sóc una ànima viatgera. –Si, ja es nota. [Recordo que estàvem al tren]”. “-Estrella, un nom bonic. El nom que escull la mare és el que correspon a l’ànima. - Bé, en realitat em dic Concepció. –Ah. –Però em faig dir Estrella perquè considero que la missió per la qual em van posar aquest nom ja l’he realitzada. Ja he concebut [Alerta, doncs, les Conxites!]”. “Doncs aquest mes hi ha una celebració a Premià que estaran tota la nit treballant amb la lluna plena”. Etcètera.

El cas és que posats a creure coses, se’m fa més pausible creure en la protecció de la Mare de Déu de Lourdes, com en aquesta parròquia de l’Argentina.

Bé, diguem-ho d’una altra manera. Una certa mala premsa que han acumulats els miracles i les aparicions té la seva motivació. Però a vegades hem volgut matar tot el que és gras. I la religiositat popular que deixi d’assumir el cristianisme, deixarà de ser cristiana, però no deixarà de ser religiositat i s’encarrilarà cap a altres vies, ni que siguin tan il·lustrades com la lluna plena de Premià.

Doncs això, que posats a ser il·lustrats em quedo amb Lourdes. Avui fa 150 de la primera aparició i en aquest temps ha donat obres avui ben vives Catalunya com la Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes. Mireu les fotos de la web on es veu que fan els voluntaris de l’Hospitalitat i no cal explicar res més.

No és per insistir

No és per insistir en el tema de l’anomenat bus ateu (avui finalment l’he vist passar per davant de la redacció de Foc Nou i tothom es girava a mirar-lo), però he llegit tres articles sobre el tema que considero imprescindibles. Un per brillant i erudit, l’altre per reconfortant, i el tercer per la seva rellevància pública.

Els ateus posen de moda a Déu

No es pot negar l’eficàcia comunicativa que està tenint la campanya promoguda per l’Associació Catalana d’Ateus defensant la possibilitat de negar a Déu. Només pagant la col·locació del cartell a dos autobusos aconsegueixen que tothom en parli, i per tant, multiplicar l’impacte (1, 2, 3, 4...) És el que estic fent jo ara mateix escrivint sobre el tema, vosaltres llegint-ho, o el que va fer l’arquebisbat de Barcelona amb una nota molt raonable. I encara se’n parlarà més.

El que no tinc tan clar és que aquí funcioni allò de que parlin de mi encara que sigui malament. Perquè el què ha aconseguit aquesta campanya crec que és precisament el contrari del que suposadament pretén. Ha aconseguit que es parli més de Déu amb dos anuncis, que amb la mateixa celebració del Nadal, que molta de la parafernàlia que l’envolta tapa el seu motiu principal, la celebració del naixement del nen-Déu.

De fet, un dels problemes principals del cristianisme, i de les religions en general, és que en el món occidental tenim Déu bastant oblidat. I, encara que sigui en sentit negatiu, que algú posi de nou el tema de Déu en l’espai públic, és un favor que ens fan, no una ofensa. El problema no és que la gent cregui en Déu per ignorància, el problema és que la realitat social ens porta a ignorar el tema.

Anar predicant que “Probablement Déu no existeix. Deixa de preocupar-te i gaudeix la vida” t’ajuda a remoure el dubte de que si existeix potser això afecta d’alguna manera la teva vida. És allò de no pensis en un elefant.

Alhora, com ja s’ha dit, ningú podrà negar a partir d’ara la possibilitat de plantejar el fet religiós en l’esfera pública, si els ateus són els primers preocupats pel tema. I també s’ha pogut veure que els ateus no tenen l’exclusiva del pensament lliure, com es demostra amb la diversitat de respostes que ha generat la campanya. Com si els catòlics, quan ha parlat el bisbe, ja no tinguéssim res més a dir.

En defensa de la família i de les tradicions cristianes

Aquest diumenge l’he dedicat a la família i a les tradicions cristianes. Amb tots els nens hem anat a veure a la residència a un familiar al qui no visitem tantes vegades com caldria i hem anat a veure Els Pastorets.

En aquest cas hem escollit la versió de L’Estel de Natzaret, que a mi m’agrada menys que la de Folch i Torres, que és en la que havia sortit de petit. Però mentre la vèiem al Centre Catòlic de Sants pensava que realment l’obra teatral dels pastorets, representada cada Nadal a desenes de teatres amateurs, és la culminació de la difusió teològica popular a Catalunya. I tot i que les formes arcaiques de l’obra avui grinyolen, fan el seu servei mentre no trobem cosa millor per substituir-los.

En tot cas, hem fet vida familiar i cristiana. I m’ho he passat prou bé per a fer-ne un vídeo amb el mòbil. A més, ens ha convidat la meva cosina i, així, m’ha sortit més bé de preu que pagar un AVE fins a la Plaza Colón de Madrid.

PD: I tot, sense haver de criticar a ningú pel que feia o deixava de fer.

Les virtuts davant la crisi

Per una nota que he de fer per Vida Nueva llegeixo una Carta Pastoral del bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, que acaba de publicar sobre la crisi econòmica. Quan l’he acabat de llegir, he aplaudit: "Els creients hem après de la Paraula de Déu que la inversió en justícia, honradesa, veritat, treball, creativitat humana, respecte als drets, fidelitat... és la inversió més rentable".

No m’estranya que el bisbe Cortés centri la seva reflexió en aquest tema. Altres vegades ja ho havia fet i s’ha voltat d’un equip diocesà amb una forta sensibilitat social i arrelament en el territori.

Perquè sóc catòlic

Dilluns llegeixo l’entrevista de la Contra de La Vanguardia. És una entrevista a una orfena etíope sorda i cega que va venir a Espanya adoptada quan tenia set anys. Avui és la primera noia soda, muda i cega que estudia una carrera universitària, magisteri.

"-¿Desde cuándo es usted sordociega?

-Nací sordomuda. Y me quedé ciega siendo muy niña, cuando vagaba por las calles de Wolo, en Etiopía…

-¿Vivía en las calles?

-No sé si mis padres me abandonaron o si la guerra los mató... No lo sé. Sé que me quedé sola por la calle. Era sordomuda, no podía comunicarme. Aprendí a imitar gestos para pedir comida y bebida. Una infección, luego, me dejó ciega. Me caía, me golpeaba, me hacía siempre daño... Y lloraba.

-¿Qué recuerda más de aquellos días?

-Que de pronto no sabía dónde estaba. Me perdía, y sentía mucho miedo. ¡Y gritaba, gritaba...! Entonces aparecía alguien, me ayudaba y me calmaba. Hasta que me recogieron unas monjas católicas en su orfanato."

Aquestes monges són les que em fan veure quin sentit té ser catòlic. Elles allà, i nosaltres aquí. Sense cap necessitat de debats sobre crucifixos com el que he hagut de suportar aquest dimarts a CNN+.

A Roma diuen que Espanya ja no és el que era

Revisant correus endarrerits m’apareix la notícia d’una enquesta presentada fa uns dies per la Fundació Bertelsmann a la qual no hi havia prestat gaire atenció. M’ho remiro i, tot i que a internet no trobo l’estudi complet per valorar-lo gaire, veig el de sempre: cadascú utilitza les dades i titula com li sembla millor. Per exemple, una notícia destaca la davallada de la practica catòlica a Espanya; cap novetat perquè les periòdiques enquestes del CIS fa anys que ho detecta. Entre els joves és pitjor. Altres diaris remarquen el trencament amb la jerarquia. I en una altra notícia el titular intenta salvar els mobles.

Però el què realment m’ha cridat l’atenció és que en aquesta darrera notícia apareix al final una cita del cardenal Kasper que no se sap d’on ha sortit. No l’he trobada en cap altra notícia. S’ha de suposar que la recull alguna nota de premsa sobre l’estudi. El president del Pontifici Consell per a la Unitat dels Cristians afirma: "Yo pensaba que España era un país con un fuerte sello religioso-católico. Uno tiene la imagen de la gran cultura cristiana, que nos acompañó durante siglos. Duele mucho ver cómo disminuyen estas cifras, y uno se pregunta automáticamente cuál puede ser el motivo".

Doncs això, falta que algú li expliqui quin és el motiu. Però es veu que a Roma ja saben que Espanya també se secularitza.

Déu creu en els nens

Estic enllestint un feixuc article sobre dades de pràctica religiosa i efectius eclesials i, la veritat, es que costa trobar dades aparentment positives. Per això m’ha cridat l’atenció la que ofereix un interessant estudi de la Fundación Santa Maria: quatre de cada cinc nens resen i creuen en Déu (supero, aquí, la temptació de continuar l’article explicant maravelles sobre els meus tres fills). L’enquesta no és cap bestiesa perquè està feta per gent seriosa i amb una àmplia mostra a nivell estatal.

Sembla doncs, que enmig de tanta secularització, Déu es fa un forat. I són dades que poden girar molts tòpics i amb un gran ús pastoral. El repte més important és –veient que almenys demoscòpicament parlant Déu no ha desaparegut- quina resposta donem eclesialment per a vehicular aquesta sensibilitat. I, a un altre nivell, l’enquesta també demana respostes socials. Només un exemple; no anem bé si més d’una quarta part dels nens diuen que s’arriben a sentir sols a casa.

Tornant més directament a Déu, serà veritat allò que sovint hem fet complicat el que és més senzill del què sembla. Per això m’ha vingut al cap una cita d’un dels llibres d’aquest estiu: Déu, Cosmos, Caos, de David Jou. És un llibre escrit amb una sensibilitat que només pot tenir un científic i poeta; rigorós fins a l’extrem però que, com els nens, no ha perdut la capacitat d’admiració del món. No us el podeu perdre. A tall d'anècdota, em va quedar la idea de que la probabilitat que existeixi un planeta semblant a la terra és de dos entre cent mil. I que, tenint en compte el procés biològic humà de reproducció, la nostra probabilitat d’existència com a individu és una sobre un milió de bilions. Vist així, és cert que “l’existència de Déu és infinitament més probable que la meva existència”. Podríem dir que és d’un 50% contra un percentatge decimal format per una llarga llista de zeros amb un 1 o un 2 al final. I, els nens, ho veuen claríssim. Almenys, un 80%; el que podria demostrar que Déu creu en els nens un 100%.

Cops de cap contra una paret

Aquest dissabte m’he despertat amb amor i sexe. He esmorzat llegint el penúltim Pliego de Vida Nueva analitzant els 40 anys de la Humanae Vitae. Un interessantíssim i ponderat text escrit per José Ramón Amor Pan sobre el que va significar i els motius de la condemna dels anticonceptius de Pau VI.

Com diu l’article, és curiós que l’anticoncepció un “problema diminuto dentro del conjunto de la vida matrimonial, arrastrará a papas, obispos, teólogos y fieles a una de las disputas más acerbas de la vida de la Iglesia.”. El divendres, el dia de l’aniversari de la publicació, es tornava a fer evident.

I al final, la majoria de catòlics han fet el què els ha semblat convenient. Si el principi de només poder regular la fecunditat per mitjans dits naturals, l’apliquessin a tots els àmbits de la vida humana, ¿què passaria?. Amb perdó per la bestiesa, però ¿no és impedir la voluntat de Déu tapar-se per no passar fred?

Tres cites per animar a la lectura:

“Viendo cómo se han desarrollado los acontecimientos, habría que reconocer que, de hecho, la encíclica tuvo un resultado opuesto al que esperaba Pablo VI: en vez de restablecer la unanimidad de la comunidad eclesial y contribuir a imponer algo de cordura en la revolución sexual, la polémica se intensificó y la Iglesia dejó de ser un interlocutor válido en estos temas para la inmensa mayoría de la opinión pública mundial.”

“Ha existido durante mucho tiempo una superacentuación del valor de la ley natural, entendida en clave estática y metahistórica, sin tener en consideración el carácter histórico de la existencia humana y el papel de la libertad, lo cual hace muy difícil y lento el proceso de renovación.”

“Ni pisar el freno (una ética que se limita a dictar prohibiciones) ni pisar el acelerador (una ética que supone a la ligera que todo vale). El discurso sobre la sexualidad debe dejar de referirse tanto a la reproducción y la higiene sexual, para convertirse en un discurso centrado sobre el amor, las relaciones humanas, el afecto, la ternura, el encuentro con el otro y el placer.”

Vida Nueva, n. 2.622. Pliego

Cristians corredors de fons

Dimarts passat vaig assistir a la inauguració de l’exposició que commemora els 25 anys de l’associació de revistes en català, l’APPEC. Hi ha coses força curioses però a mi em va cridar l’atenció la llista de les catorze revistes que van fundar l’associació el 1983: L’Avenç, Catalunya Cristiana, Ciència, Crònica, El Correu de la Unesco, Documents d’Església, Foc Nou, Guix, El Món, Papers de Joventut, Rodamón, Serra d’Or, Tretzevents, i La Terra.

És significatiu que de les catorze revistes, quatre siguin de temes cristians, a més d’una infantil que també és editada per Montserrat. Avui les revistes en català associades són més de 140, i el pes de les cristianes ja és més relatiu però no menor: una quinzena. I de les revistes fundadores, si no em descompto, sis han desaparegut, però totes les cristianes continuen sortint al carrer tan fresques.

El cas no dóna per una anàlisi a fons de l’estat de la premsa cristiana a Catalunya, però si que és un bon indicador. En qualsevol cas, indica que som bons corredors de fons.

Fundem un partit catòlic?

Aquesta setmana he rebut tres o quatre comunicacions per mail d’E-cristians que m’anuncien que Josep Miró i Ardèvol estripa el carnet de Convergència. Per mi com si es dóna de baixa del RACC. Però segons ell és incompatible estar afiliat a Convergència i viure de forma coherent aspectes bàsics del cristianisme. Amb els mateixos arguments tots els membres d’E-Cristians haurien donar-se de baixa de qualsevol partit amb representació parlamentaria.

Aquí ha anat quallant la idea que els catòlics en la política tenen com a missió essencial defensar les essències de la doctrina oficial catòlica sobre temes com família i sexualitat. Fer una agenda catòlica pròpia però marcant un camí que només desemboca a la militància a un partit estrictament catòlic. I així no es pot construir un país en una societat plural, perquè es renuncia a la possibilitat de que els cristians canviïn el món des de dins.

Per sort, veig que acaba de sortir el llibre de Josep Lligadas, Premi Joan Maragall, La política dels cristians. Segur que ens il·lustra en un direcció més assenyada. Segur.