Folrar la Ciutadania

El dia que facin el màster “Ser pares, avui” s’hi hauria d’incloure obligatòriament un seminari pràctic sobre com superar la feixuga tasca de folrar els llibres escolars. La meva celebració de la Diada Nacional de Catalunya s’ha clausurat culminant amb èxit desigual tal noble tasca educativa per completar la motxilla del primer dia d'escola.

Però aquest any, durant aquesta autocomplaent activitat manual, m’han cridat l’atenció dos llibres. Entre els llibres de tercer de Primària, al costat del llibre de Religió, em trobo un Quadern d’Educació Moral i Cívica editat per Santillana. Dic, ja està, aquest és el nou catecisme sociata que li diuen. Però la meva dona em diu que no, que Educació per a la Ciutadania només comença a tercer d’ESO, no a Primària. Miro entre els llibres de primer de Primària i efectivament no ho són, perquè també trobo el mateix manual. Ignorància meva dels currículums escolars.

Consulto a la meva filla gran, que per això ha sortit més llesta que el seu pare. Em diu que ella ja l’havia fet a primer i a segon: “Veus, el de primer és ‘Jo, tu, tots nosaltres’ i el de tercer que faré ara és ‘Jo, tu, tots nosaltres al barri’”. Me’ls miro i trobo que a cada curs repeteixen els mateixos temes amb algunes variacions: responsables, solidaris, tolerants... A primer amb temes com ajudar als altres, bona educació, l’amistat, aprendre dels altres, l’autoestima, justícia, cooperació, gratuïtat, diversitat... A tercer es van ampliant amb exemples com els conflictes que surten als diaris, temes de pobresa, la igualtat entre homes i dones, l’explotació laboral infantil, els costums gastronòmics de les diferents religions, la delinqüència, les catàstrofes naturals, les normes de circulació, les minusvàlies...

Vist això penso perquè tanta comèdia per la nova assignatura. No és això el que diuen que els volen ensenyar també a ESO? Doncs resulta que sembla que feia temps que ho expliquen a Primària sense que ningú no se n’hagués queixat mai. Altra cosa poden ser desacords puntals amb el programa, que a més sembla que l’amplia oferta de manuals permet trampejar. De fet, en el què trobo més mèrit és que l’escola també es proposi educar en aquests valors. Com a pares, ja costa; imagina't com a mestres.

I finalment penso que amb el què paguem pels llibres de text, la veritat és que ja te’ls podrien vendre folrats.

PD: Només llevar-me escolto aquest dimecres al matí una breu entrevista al secretari general del Secretariat de l’Escola Cristiana a Catalunya. Enric Puig diu a Catalunya Ràdio una cosa bastant semblant. Que ells sempre han estat preocupats per l’educació en valors cívics i que el programa es pot adaptar a l’ideari del centre. Que cap problema. Si ell ho diu, jo m’ho crec.

Blázquez parla als capellans d’Educació per a la Ciutadania

L’amic Benigne Rafart de Vic -que no sempre combrega amb el que dic, cosa que em sembla molt bé- m’envia un mail per anunciar-me un post al seu bloc interessantíssim (per cert, que en la web del bisbat de Vic ni s'anuncia la visita de Blázquez). Suposo que a l’acte no hi havia periodistes, però la transcripció ha de ser de fiar. Amb això dels blocs hi ha un periodista a cada cantonada.

Oposició episcopal catalana a Educació per a la Ciutadania, però amb diàleg.

Aquesta setmana els bisbes catalans s’han reunit a la Vall d’Aran. En la tradicional nota final la Conferència Episcopal Tarraconense han fet la seva primera manifestació conjunta sobre la polèmica de l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania. Els bisbes diuen que “fan seves les Notes emeses al respecte per la Comissió Permanent de la Conferència Episcopal Espanyola”, que voldria dir que s’hi oposen amb dents i ungles. Tampoc podrien dir tot el contrari (o potser, si?). El cas és que tot seguit afegeixen que ”esperen que, amb diàleg constructiu, l'Administració escolar atengui les justes demandes de tots els implicats en el món de l'educació i busqui una aplicació de la Llei i els Decrets que la desenvolupen, que tingui en compte les exigències de consciència dels alumnes i les seves famílies.”

Potser és filar prim, però no és el mateix treure l’artilleria pesada, que apostar pel diàleg de manera que l’aplicació d’una cosa que potser no els agrada es faci de la manera més raonable possible. Si més no, és més sensat, i efectiu.

Coincidint amb això, aquesta setmana Cristianisme i Justícia ha començat a difondre un Quadern sobre el mateix tema. Me’l miraré. Aquí hi ha un resum.

L’oposició a Educació per a la Ciutadania no convenç

"Una Església que busqui convèncer i no vèncer". Aquesta és la demanda d’un manifest promogut per l’Associació Cristianisme al Segle XXI que agrupa diverses entitats cristianes de Catalunya. L’oposició episcopal a Educació per a la Ciutadania no convenç ni als mateixos catòlics. Ja s’han fet públiques visions diferents sobre aquest tema (per exemple, no diu el mateix la Conferència Episcopal Espanyola que els titulars de les escoles religioses, ni tampoc diuen el mateix tots els bisbes) i ara s’hi sumen grups catòlics de base.

La base de l’argumentació que contradiu l’episcopat és que del "dret Constitucional (article 27.3) dels pares a què els fills rebin una formació religiosa i moral d'acord amb les seves pròpies conviccions" no se’n pot derivar directament el dret a tenir un assignatura de religió catòlica confessional avaluable. Les formes d’articular el gaudiment d’aquest dret poden ser ben diverses.

L’aposta d’aquests grups és clarament per una assignatura comuna de cultura religiosa i que, en tot cas, es facilitin els recursos per impartir fora de l’horari escolar els continguts confessionals que cada religió desitgi. No es tracta d’expulsar el fet religiós de l’escola, sinó que el fet religiós formi part de la formació de tots els alumnes. No és possible pactar un currículum en aquest sentit?

En aquest marc, el manifest renega durament de la bel·ligerància de la Conferència Episcopal Espanyola respecte l'assignatura d’Educació per a la Ciutadania perquè aquesta oposició "en la seva argumentació, no deixa pràcticament espai per a un ampli marge ètic compartit per tot l'alumnat”. Certament, l’Església hauria de ser la primera interessada en trobar un marc comú que afavoreixi l’educació de ciutadans en el “respecte dels principis democràtics de convivència, els drets i les llibertats fonamentals” amb un desplegament que “fos assumible per qualsevol centre, sigui quin sigui el seu ideari i el seu projecte educatiu, mentre aquest es trobi dins del marc constitucional”. Amb això no ens podem posar d’acord? És una pregunta que afecta tant a l’Església com al govern, però almenys des de fora no ha transcendit una gran disponibilitat episcopal. Potser perquè la prioritat era mantenir la quota docent catòlica de l’assignatura de religió. I, sinó, perquè no hi va haver oposició i acusacions d'adoctrinament estatal quan l'Ètica era l'alternativa de la religió? Els era igual la formació que rebien els alumnes que no feien religió?

Crec que no anem pel bon camí.

Els números de religió són els que són

Fa uns mesos un periodista començava un article d’opinió destacant, segons una recent enquesta, que “només el 50 per cent de joves espanyols es declaren catòlics”, evidentment amb un percentatge molt menor de practicants. I d’aquí feia tota una apologia del crepuscle de la religió.

He recordat l’article arran de la noticia que publicava diumenge passat El Periódico obrint la secció de societat del diari. L’article deia que a Catalunya només un 45,5 per cent dels alumnes escullen religió, situant-se a la cua d’Espanya on la mitjana és del 76,9 per cent. Primer cal aclarir que les dades de Catalunya són de la Conselleria d’Educació i es basen en matricula real. En canvi, les d’Espanya són de la Conferència Episcopal Espanyola que, si no han canviat el sistema, es basa en un qüestionari que omplen els professors de religió i que són dades que sempre han estat més altes que les oficials. Certament, és només un matís, que no amaga una diferència molt important.

Després, la notícia compara el nombre d’alumnes que fan religió en els centres públics, on la diferència és abismal: Catalunya, 32 per cent a primària i 15 per cent a ESO. Espanya, 82 per cent a primària i 50 per cent a ESO. Dues realitat, però, que fan de mal comparar perquè no té res a veure la gran implantació de l’escola religiosa a Catalunya, on tots fan religió, amb la d’Espanya.

Però veient la diferència la pregunta és: només el 45% escullen religió a Catalunya? Només un 50 per diuen sentir-se catòlics a Espanya? Doncs a mi em sembla el més normal. El problema és amb que ho comparem. Si ens mirem les xifres com una tendència, és evident que decau. Tot i que després d’uns anys de precipitar-se ara aquesta corba cap avall s’ha fet més suau.

El que em sembla més important és què podem esperar en una societat plural. Sobretot si venim d’un país amb majories catòliques a la búlgara. I no crec que sigui “normal” majories religioses d’unanimitat. Alhora, si ho comparem amb altres moviments socials, no n’hi deu haver gaires amb els quals la meitat dels joves s’hi sentin identificats. Una altra cosa és que el catolicisme segueixi sent durant molt de temps la religió culturalment majoritària. Dubto que això pugui canviar en dècades, i m’atreviria dir segles. Ara bé, aquesta majoria crec que és difícil que es pugui expressar en majories del 80 per cent. Es pot discutir si serà un vint, un quaranta o un seixanta. També ajudarà a inclinar la balança que els bisbes preguin postures que siguin raonables en una societat plural. I, en la classe de religió, de les facilitats o impediments que es posin a l’assignatura. Igual que tampoc hi ajuda tot allò que converteix els professors de religió en l'excepció laboral en un claustre. Però que hi hagi un 50 per cent de catòlics o que un 45 per cent dels alumnes escullin religió, em sembla una dada més que positiva. Quins són aquests barems a França, Bèlgica, o als Estats Units?

Sovint es recorda també que a Catalunya “només” entre un 10 o 15 per cent van a missa. Això deu voler dir unes 800.000 persones pel cap baix, o fins i tot un milió. Algú altre a Catalunya reuneix cada cap de setmana aquesta quantitat de gent? Som menys que abans, si. Però, es pot esperar una altra cosa? I, com va dir el bisbe Torrella en un estirabot durant les sessions del Concili Provincial Tarraconense, referint-se als anys d’abans del franquisme: “A Catalunya, la gent no ha anat mai a missa”.

Fer propaganda de la religió

El Secretariat Interdiocesà d’Ensenyament de la Religió Catòlica, el SIERC, que agrupa les delegacions d’ensenyament dels bisbats catalans, s’apunta a fer publicitat. Es veu que el SIERC ha decidit que un dels problemes que tenen els alumnes per apuntar-se a religió és la mala imatge que té l’assignatura de religió. Per això, han llogat una agència de publicitat perquè els prepari una campanya, si no m’equivoco una empresa anomenada IberKerigma –de la qual no em consta que tingui pàgina a internet. Hi han estat treballant aquest estiu i ara l’han de posar en marxa. Fa pocs dies la van presentar en una reunió del professorat de religió de l’arxidiòcesi de Barcelona, convocada per la delegació d’Ensenyament i presidida per l’arquebisbe Martínez Sistach.

En principi, no hi ha res a dir, fins i tot és lloable que l’Església utilitzi totes les tècniques possibles per vendre el seu “producte”. El problema, sempre, és com es fa. I no a tots els professors que van escoltar el publicista que els explicava la campanya els va fer excessiva gràcia sentir parlar de la seva assignatura com el “producte a vendre” i d’ells mateixos com “els agents comercials”. Fins aquí podia ser una qüestió semàntica, però quan van veure els cartells i el lema, els membres de l’Associació de Professors de Religió es van posar les mans al cap. Amb un aire una mica kiko, les imatges són, per exemple, d’una nena ajudant a casa o d’un nen acompanyant un cec a travessar el carrer. El lema que els acompanya és “Això s’aprèn a la classe de religió”. I per si no queda clar que realment s’aprèn a la classe de religió, aquests bons minyons de l’anunci apareixen amb dues ales angelicals dibuixades a l’esquena. Brillant.

D’altra banda, també els van anunciar que aquesta iniciativa s’inclou en un pla més ambiciós i global de comunicació que, entre altres, preveu organitzar un congrés català de professors de religió on hi esperen 2.000 participants. El congrés hauria de ser un aparador i una manera de d’aparèixer en els mitjans. No crec, però, que es dediquin a discutir els dos temes que els podrien fer aparèixer de veritat als mitjans: el debat entre una assignatura de religió confessional i una de cultura religiosa, i el de la situació laboral dels professors. Però aquest ja seria tot un altre tema.

En tot cas, insisteixo en que el problema és en el com es fa. Ja he dit alguna vegada que es bo que els cristians utilitzin formes de comunicació modernes amb tota la seva amplitud. Però que molts d’aquests visualment tan moderns acaben sent més carques que els capellans que encara porten jerseis de coll alt. D’altra banda, són molts els factors que han donat una mala premsa a la classe de religió. Entre altres, perquè la religió s’associa a la mala imatge de l’Església jeràrquica. I per posar-hi remei, més que una campanya de publicitat potser només faria falta que alguns bisbes es fessin unes ulleres noves, que alguns capellans portessin de tan en tan l’americana a la tintoreria i que canviessin el portaveu de la Conferència Episcopal Espanyola. A més, els sortiria més bé de preu que contractar una agència de publicitat.

Es busquen professors de religió

Paral·lelament a aquesta campanya, el mateix bisbat ha reconegut que un dels problemes que han de resoldre és que no tenen professors de religió. Una situació fins ara inèdita. Per primera vegada no hi ha prou professionals docents que es vulgui dedicar a la religió i que acceptin les actuals condicions per fer classes de religió. I, per ara, la única resposta que tenen es demanar a la Generalitat que es rebaixin les condicions que posen als docents perquè aquests forats els puguin cobrin els capellans. O sigui, d’una banda, tornar a enrera, i d’altra banda, carregar als ja carregats de feina capellans amb un tasca que poden fer i ja fan els laics. Potser no seria el moment de preguntar-se quina és la situació dels professors de religió que ha conduït a la manca de candidats? Perquè per poc que poden els professors de religió fan oposicions i deixen la feina? O el que es vol es tenir catequistes i no professors de religió?

PD: Podeu presentar el currículum al vostre bisbat. Es demana tenir una llicenciatura en qualsevol matèria (a primària només cal ser diplomat), la diplomatura en teologia, el nivell C, haver cursat la Declaració Eclesiàstica d’Idoneïtat i... tenir el vist-i-plau del bisbe. Es recomana que els divorciats o els homosexuals s’abstinguin de manifestar-ho.