I vostè, quina mena de catòlic és?

En una societat altament secularitzada com la francesa els catòlics han sabut espavilar-se en molts àmbits. Ja van ser conciliars avant le lettre i avui, per exemple, és envejable la seva producció i dinamisme editorial. En descobreixo una mostra en un article d'Antoni Reig (un periodista que mereixia una reconeixement més ampli del que ja té).

Parla d’un nou llibre del periodista de Le Monde Henri Tincq, Els catòlics. Sant Google em condueix també a una crítica elogiosa del llibre publicada a La Croix. Sembla que realment valdria la pena la traducció al nostre país.

Per fer-ne un tast, l’article de Reig detalla la catalogació que fa Tincq de les diverses maneres de ser catòlic: els observants, la infanteria, els tradicionalistes, els inspirats, els compromesos, els silenciosos, els que fan zapping i els rebels. No es pot llegir sense caure en la temptació d’anar col·locant als catòlics que coneixes en cada paquet. I de col·locar-se a un mateix.

Germinans Germinabit

Un títol escaient pel dia de la Mare Déu de Montserrat. Ja l’any 2001 Germinabit va ser el nom amb el que es va presentar l’Església de Catalunya a Roma amb una exposició sobre la producció de llibre religiós en català durant el segle XX, floreixent malgrat la persecusió que durant dècades va patir la llengua pròpia de Catalunya. Ara Germinans Germinabit és el nom de les primeres notes del Llibre Vermell de Montserrat que se sonaran dimarts vinent a l’església de Santiago i Montserrat de Roma en el Concert que hi farà l’Escolania de Montserrat.

És un dels actes de la Setmana Montserratina que s’ha organitzat a Roma convidats per l’ambaixador d’Espanya davant la Santa Seu, Francisco Vázquez. L’abat Josep Maria Soler també farà una conferència a l’ambaixada repassant els sants que han estat pelegrins il·lustres del monestir. És ben clar que a Montserrat s'ha acollit a tothom. L'abat serà presentat per el nou director de L’Osservatore Romano, Giovanni Maria Vian, una de les personalitats romanes que està previst que es facin presents en les actes.

Doncs molt bé. Anar pel món a lluir el que tenim. Està altament documentat que un dels problemes de l’Església de Catalunya és la versió esbiaixada que molts s’han preocupat de vendre a Roma. I, certament, té els seus defectes però són menys que les seves virtuts. I només les institucions catalanes són les poden anar a explicar-les. I de la manera més simple. Mostrant el millor que tenim i tota la gent que treballa sense fer soroll. Tenim una de les millors escolanies del món i un santuari que ha estat referent espiritual per a tots els catalans durant segles? Doncs, cap allà. Pluja fina sense necessitat de criticar ni de donar la culpa als altres. I a esperar que surti a l'Osservatore, el diari que llegeixen tots els qui fan els bisbes de Catalunya i el papa.

Un detall per recordar. Menys d’una hora després de l’elecció de Benet XVI (marcada per la fama intransigent de Ratzinger), la primera persona a qui vaig sentir parlar-ne positivament va ser l’Abat Soler a través de Catalunya Ràdio. Va aprofitar per evocar positivament l’elecció d’un nom tant significatiu pels benedictins i per l’Europa de la pau. I va remarcar que el cardenal Ratzinger apreciava Montserrat per la seva cultura musical. Doncs, vinga, a lluir-ho. I anem fent la llista de tot el què tenim que valgui la pena ensenyar.

Bisbes i cardenals contra el cardenal Sistach?

Avui farem una mica de propaganda de la caverna. No ho hauria de fer perquè aquesta gent quan els critiques trempen i poden agitar tots els seus fantasmes però... anem a portar-los unes quantes visites. El cas és que fa uns dies el ja citat portal de Jiménez Losantos va posar en marxa l’espai Religión en Libertad (sic), com una alternativa al més plural Religión Digital. Res a dir. Estem en un país lliure, gràcies a Déu i no sempre gràcies als qui parlen de llibertat.

Però a poc a poc Religión en Libertad ha anat destapant la nòmina de col·laboradors. Confesso la meva ignorància sobre aquest ambient i la majoria no sé ni qui són (els teniu a la foto). Però destaca com a fixe l’arquebisbe emèrit de Pamplona Fernando Sebastián i avui veig que hi apareix el cardenal Ricard Maria Carles. Però el més curiós és que com a comentarista fixe hi ha incorporat un bloc anònim que té com a principal missió carregar-se al cardenal Martínez Sistach. Entenc que amb les misèries de la gent s'hi vulgui fer negoci (per això han creat el portal) en un país on les revistes del cor són les més venudes i on que els programes més vistos a la tele no són precisament els debats culturals. Però cal recordar, les regles del joc de qualsevol espai de comunicació. Molts mitjans de comunicació publiquen textos sense firmar, però això no vol dir que els textos no tinguin pare: s’entén que els editors de mitjà es fan responsables d’aquell contingut. Però no només això, sinó que a Religión en Libertad el presenten a “bombo i platillo” com la gran revelació de la temporada, una mena de “Aquí hay tomate” eclesial.

I de quins continguts estem parlant? Doncs del que escriuen uns (dos o tres? 200?) suposats capellans que diuen que són tan fidels a la Santa Mare Església que la seva distracció preferida és posar a parir el seu arquebisbe. Tampoc sé quina mania especial li tenen al rector del Seminari de Barcelona, però crucificar-lo deu ser una nova fórmula per animar la pastoral vocacional. Com anar contra qualsevol altra iniciativa eclesial que aixeca el cap, no fos cas que funcionés el que ells no dominen. I es veu que hi gasten moltes hores, i que hi ha gent que hi perd molt de temps, com si no hi hagués molta feina a fer a Santa Coloma de Gramenet, posem per cas. I el més gros és que ells mateixos expliquen els motius de tanta dedicació i perquè Barcelona s’ensorra: perquè l’arquebisbe Sistach no els va donar els càrrecs que ells volien. I ho fan des de l’anonimat per no arriscar-se a fer carrera en el futur i perquè el què diu un sembli que ho digui tot el bisbat. Després ho vesteixen amb tota la parafernàlia ideològica que els convé i si els critiquen diuen que estan perseguits mentre són ells que hi ha volgut instal·lar la Gestapo i la delació a la diòcesi. Tota una lliçó pels progrés que es consideraven experts en la crítica a la jerarquia. Ja ho diuen, que qui no té feina el gat pentina (ofereixo gratis aquesta nota perquè puguin denigrar-me, felicitar-me, amenaçar-me o inspeccionar la meva vida anònimament els propers dies).

El cas és que és veritat que quan comparteixes tribunes et pots trobar companys de viatge inesperats. Diuen allò que la política fa estranys companys de llit, però es veu que política eclesial encara els fa més surrealistes. Doncs bé, aquí és on les coses comencen a no quadrar. Un mitjà que s’apunta i assumeix una campanya anònima contra un cardenal de l’Església catòlica, és el lloc on anar predicar? Ho aproven i aplaudeixen Sebastián i Carles? O Rouco, el gran protector de Losantos contra la opinió de Sistach i d'altres bisbes? Els sembla bé la rellevància pública que es dóna la inquisició que sense llicència eclesiàstica han volgut muntar a Barcelona? No ho han vist o és que hi ha una pinça de bisbes i cardenals contra Sistach? No m’ho hauria imaginat mai.

Tot el què cal saber de Sant Jordi

Dels missatges que avui rebo a la meva bústia arran del dia de Sant Jordi, destaco el més original. El que m’explica tot el què cal saber de Sant Jordi. Bona diada.

Dues tasses

Si ahir anunciava un acte d’una aportació de Jordi López Camps sobre fet religiós i política, demà n’hi ha un altre. El llibre és un toxto d’aquells que només poden fer els savis. Recull i comenta tot el magisteri pontifici sobre nació. A més de la presentació que farà aquest dimarts amb l’expresident Pujol i l’abat Josep Maria Soler, com bé destacava Oriol Domingo a La Vanguardia, és altament rellevant el pròleg i l’aval del cardenal Poupard.

I dos galetes. Les que va rebre dissabte el pacífic jesuïta Norberto Alcover de boca de Jiménez Losantos. Una vergonya. Llegiu-ho. Li dediquem la tassa de la foto.

Cristianisme sostenible

No sé si és que tants esveraments m’estan tornant més sistachsista o si és que tinc un arquebisbe normal, però s’ha valorar molt positivament la conferència del cardenal Martínez Sistach al Club Siglo XXI del passat dijous a Madrid. Primer perquè és una aportació ben feta i preparada. I segon, perquè encara que no s'hi estigui al cent per cent d’acord, té una cosa molt positiva. Les grans línies de la proposta que fa sobre presència pública de l’Església en la societat és una proposta totalment sostenible. És dir, sense fer rebaixes, és un plantejament que pot ser assumit pel conjunt de la societat i que la veu de l’Església no hagi d’aparèixer sempre com la de la crispació, la divisió i la condemna.

No era a Madrid per tant només em puc referir al text. A més amb el viatge del papa el tema ha quedat bastant tapat a internet i als diaris. Els menys interessats teniu un bon resum de la Delegació de Mitjans de Comunicació i els hooligans el text complert. Estaria bé saber que en pensen de la conferència alguns dels assistents a l’acte com Martínez Camino, Coronel de Palma i José Luis Restán.

Pels qui us fa una mandra horrorosa llegir més d’una pàgina us poso set cites agafades al vol. Abans, però, destacar dos previsions recomanables sobre el mateix tema, religió i presència pública.

Un dimarts. L’acte de presentació d’un exhaustiu document de Jordi López Camps: “Afers Religiosos. Una proposta de política pública”. No l’he acabat de llegir però és una bona eina per debatre sobre aquest tema, sobretot dins dels partits d’esquerres que l’han tingut massa abandonat. El podeu llegir sencer a la web de la Fundació Campalans.

I l’altre aquest diumenge i el vinent. Dos 30 minuts a TV3 dedicats a les relacions Església-Estat. Potser després de veure’ls els podreu comparar amb aquestes cites de l’arquebisbe Martínez Sistach:

“Aquí hemos sido –y en parte seguimos siendo– antes clericales o anticlericales que religiosos o antirreligiosos, creyentes o ateos. La herida profunda de las dos Españas, por desgracia, aún no ha sido totalmente cicatrizada.

“No es misión de la Iglesia apadrinar o promover una opción política determinada.

“Considero que la laicidad del sistema constitucional español es una laicidad positiva y abierta. Positiva, porque respecto de la religión pasa de la neutralidad radical negativa a la colaboración. Abierta, porque se descarga del sentido hostil y excluyente de la religión y se abre hacia ella sin discriminación e incluso hacia su promoción.

“El Estado no puede ignorar que el hecho religioso existe en la sociedad. Pretender que el Estado laico haya de actuar como si ese hecho religioso, incluso como cuerpo social organizado, no existiera, equivale a situarse al margen de la realidad.

“La Iglesia, que tiene una visión positiva de la vida y de la persona, ha de presentar con convicción el mensaje del evangelio. Tenemos el peligro de limitarnos –o dar la impresión que nos limitamos– a denunciar aunque sea con espíritu de colaboración, los contenidos sociales y legales que no responden a los auténticos principios antropológicos, éticos y morales.

“La presencia de los cristianos en el mundo, incluida la política, no se ha de entender como una simple cadena de transmisión de los criterios de la jerarquía.

“El trabajo en la formación de auténticos cristianos ha de contribuir también a un enriquecimiento espiritual de la sociedad, ya que con su vida, con su testimonio y con su actividad harán que la sociedad se configure más de acuerdo con sus raíces cristianas, las instituciones estén más impregnadas de valores evangélicos y que el ordenamiento jurídico de la sociedad se adecue más y más a los principios y valores del humanismo cristiano.”

Correm a felicitar a Miró i Ardèvol

Cal felicitar a Josep Miró i Ardèvol pel seu nomenament com a membre Pontifici Consell per als Laics. Sempre és bo que una persona que coneix Catalunya tingui un peu en el Vaticà i pugui de tant en tant treure-hi el cap. De fet, amb Miró, només hi ha un altre laic de Catalunya amb un paper similiar, Josep Maria Cullell, president de l’Hospitalitat de Lurdes, com assessor de temes econòmics.

Al Vaticà no són tontos i Miró és un home intel·ligent. Té un pensament ben articulat que no es pot rebatre amb quatre tòpics. També ha sabut articular en poc temps una presència pública d’un determinat discurs moral i amb èxits com la denúncia del cas Morín. Per això l’han nomenat. Per tant, correm a felicitar-lo, tant com ell ha corregut a fer-ho públic abans de l’anunci oficial que es fa de tots els nomenaments el papa en els organismes oficials de la Santa Seu.

Dit això, cal destacar que Miró i Ardèvol té dos problemes de base que fan molt difícil assumir tot el que ve darrera. Problemes de base compartits per altres sectors eclesials que precisament són els qui l’ha portat a aquesta nova tribuna. És un nomenament de “lunga mano” (de fet, no deixa de ser curiós que al Consell per als Laics hi vagi el president d’una entitat civil com E-Cristians que no té cap reconeixement eclesial ni relació orgànica amb la seva diòcesis).

Primer, hi ha un problema de discurs. Simplificant, el punt de partida de Miró i Ardèvol és que el món s’ensorra i que només gent com ell el podrà salvar. I això és el que habitualment l’aboca a una posició de confrontació. Només com a model algunes de les alertes d’E-cristians dignes de la Lliga del Bon Mot i contra tot cosa tripartita que belluga, o l’expedient a Convergència.

I, segon, un problema d’estratègia. A falta de sintonia amb la majoria de la tradició catòlica catalana, els seus millors aliats els ha trobat a Madrid. D’entrada, això no és cap pecat. Però el problema és que el amics que ha fet (CEU, Propangandistas, Hazteoir, COPE, Arbil) només miren l’Església de Catalunya com un espai a nacionalitzar (espanyolament parlant, és clar). El seu problema no és l’evangelització, sinó que l’Església a Catalunya tingui un perfil propi, com té tota l’Església inculturada en un territori. L’exemple més il·lustratiu és l’acte que van organitzar a Barcelona contra l’Estatut abans del referèndum, suposadament perquè representava el final de la civilització moral a Catalunya. En canvi, sabeu quins van ser els únics xiulets que es van escoltar durant l’acte? Quan una de les intervencions van començar parlant en català. Avui, només cal veure les grans alegries del portal d’internet de Jiménez Losantos amb aquest nomenament. És important saber cap a on vols anar, però també amb qui hi vas.

Tot aquest rotllo és per dir perquè bona part dels cristians de Catalunya no se senten reconeguts amb aquest nomenament. N’hi ha que s’hi, però ni ha molts que no. Són la majoria dels cristians que mantenen obertes les parròquies, que fan la catequesi, que compren llibres a la Claret, que porten els fills a les escoles cristianes, o que celebren els 25 anys de matrimoni a Montserrat.

Una mica d’autoestima, gràcies.

Sobre la trobada diocesana de Barcelona a Santa Maria del Mar d’aquest dissabte es podria dir que no serveix per res. És a dir, que objectivament la diòcesis continua funcionant igual que abans de la trobada i, fins i tot, que abans i després del Pla Pastoral.

Però crec que en el plantejament de la trobada lúdico-religiosa hi havia una intuïció intel·ligent. Sense grans esveraments, posar de manifest la molta feina que es fa entre totes les entitats, parròquies, escoles, associacions, religiosos, capellans... de Barcelona. La intervenció del cardenal i l'auster vídeo que recull el treball sobre el Pla Pastoral de la diòcesi ve a dir allò que els fruits més valuosos resten sempre amagats. A la web de l’arquebisbat (d’aquí a uns dies s’hi podrà veure el vídeo) han penjat un document de 54 pàgines (que sento no haver-me llegit) sobre les aplicacions del Pla Pastoral d’aquest trienni, que confirma aquesta visió de les moltes petites coses que es fan. És el què en la seva intervenció Martínez Sistach va definir com a “presència capil·lar”.

La veritat és que a l'inici Sistach va fer una bona intervenció de balanç (inspirada en aquest text) amb l'oratòria ben afinada. Per exemple, em va semblar remarcable l’accent que es va posar en l’acollida d’immigrants. No per dir que se'ls d’acollir i d’ajudar, sinó per dir-los que ells també formen part de l’Església de Barcelona. Això és el què estan fent, per exemple, el grup de Pastoral amb Immigrants (PAI). Només, al final, la trobada va relliscar perillosament per la pendent de l'arquebisbolatria amb l'entrega de les cartes que els joves han adreçat al cardenal. Ens faltarà saber què li diuen i què els contesta.

No sé si vam sortir de la trobada més sants, però probablement es va aconseguir augmentar alguns graus l’autoestima dels qui treballen cada dia fent coses sense molestar a ningú.

De què serveixen els papers

Escoltant Federico Mayor Zaragoza quan llegia la Declaració de Montserrat sobre Religions i Construcció de Pau, sincerament, vaig pensar que no deia res que no haguéssim sentit cinquanta vegades. Que les religions han de contribuir a la pau. Firmat per uns o per altres no és el primer document interreligiós que diu el mateix.

Jo mateix em vaig corregir després. Primer perquè mai és sobrer repetir-nos allà on volem arribar. I després perquè la signatura d’aquest paper també és l’excusa perquè persones de móns diferents es trobin i parlin i que dinin colze a colze en una mateixa taula l’abat de Montserrat, Mohammad Khatami i l’exrabí de França. Compartir un àpat apropa més que mil documents, encara que el menú compartit hagi de ser de peix i verdura i canviar el vi per suc de taronja.

Psicologia i sociologia de la Blocsfera Cristiana

M’ha fet gràcia veure que la versió del bloc del Ramon Bassas en castellà que té a El País la pots seguir com a amic, com a ídol o com a fan. Estic dubtant a quina apuntar-me. Sigui com sigui, és altament recomanable per a tots els qui llegiu blocs i sou de missa l’aportació que ha penjat sobre la Blocsfera Cristiana. El més interessant està al final. En certa manera, els dos darrers capítols són un anàlisi d’urgència sobre la psicologia dels blocaires i la sociologia de la xarxa. La idea més remarcable és la dels blocs com a espai emocional. Crec que seria una bona explicació de l’èxit d’un dels gran blocs que hi ha la Blocsfera Cristiana, Oikía.

L’auxiliar que no volen que arribi

Avui quan he sortit de casa se m’ha cagat un colom a sobre, però per sort ha passat de resquitllada i només ha pres mal la cartera i hem salvat l’americana. Després he obert El Periódico i he vist com queia una altra cagarada sobre els possibles candidats a bisbes auxiliars de Barcelona. És de manual, si algú vols que no sigui bisbe: esbomba el seu nom. Perquè si Turull és un “jove rebel”, la meva santa mare seria Lara Croft. Ja veurem si en aquest cas el colom ha fet diana.

Evidentment, El Periódico fa periodisme i no política eclesial. Per tant, explica el que és diu i que tothom sabia. Barcelona viu una situació irregular: té un auxiliar que el 12 de maig farà tres anys que s’hauria d’haver jubilat, ell és el primer que si no el relleven aviat s'encadenarà a la nunciatura perquè li acceptin la renuncia, ja s’han fet consultes a la diòcesis, i l’arquebisbe ja ha proposat noms. Aleshores, perquè no tenim bisbe auxiliar? Doncs la única hipòtesis que per ara sembla pausible és per què Rouco -des de la seva cadira a la romana Congregació per als Bisbes- no deixa passar cap dels que voldria Martínez Sistach. (Mireu-los com s’estimen). Almenys, per ara ningú ha trobat una explicació més raonable. Per tant, aquesta informació només la pot negar qui ho sap tot d’aquest procés, és a dir, Déu, "Nostru" Senyor, i tres o quatre persones més.

Sorprèn l’excepcionalitat de la situació però també em fan notar que no ho és tant. S’explica que ja li va passar a l'arquebisbe Torrella que al final no li van posar un auxiliar perquè el qui li enviaven no el volia. També s’ha parlat de dificultats semblants a Sevilla i a València. I ara hi ha hagut l’escàndol de Bilbao. Alhora, està àmpliament documentat que la forma de govern del cardenal Sistach es basa en vicaris episcopals de “quita i pon” i que l’auxiliar queda per aconsellar si s’escau, anar a presidir actes i a confirmar. I per això ja té uns tres bisbes emèrits més a la diòcesi.

Recapitulant, la situació no és nova tot i que comença a cremar, però la única dada que ha canviat és que des del novembre Sistach és cardenal. Per tant, és impossible que li marquin un gol, i encara hi ha un marge per poder sospitar que encara no ha tingut temps de negociar aquest problema i resoldre’l al seu gust.

Només hi ha amenaça que planeja sobre aquest tema. Que abans nomenin un auxiliar a Terrassa. Amb més d’un milió d’habitants, sent la desena diòcesi d’Espanya, i amb l’ajut d’alguna lunga mano cardenalicia, hi tindria dret. El que seria bastant lleig és que arribés a Terrassa abans que a Barcelona. Però, en fi, si el Vaticà vol donar una bufetada a un cardenal que és dels seus, ells sabran el que es fan.

Prego perquè plogui i perquè l’Església sigui així

Aquests dies no he parat d’escoltar tot tipus de comentaris sobre el conseller Francesc Baltasar i la Moreneta. I només cal donar una volta pel Google per comprovar l’impacte d’una frase; que quan va assistir al funeral de l’abat Cassià M. Just va adreçar-se a la Mare de Déu de Montserrat per dir-li: “Ja saps que sóc agnòstic, però si hi pots fer alguna cosa, fes-la”. El tema ha estat més sucós perquè precisament l’endemà el cardenal Martínez Sistach demanava pregàries per la pluja.

Per la mentalitat cartesiana imperant, pregar perquè plogui és una proposta que genera com a mínim un cert escepticisme. I en boca d’un agnòstic més aviat evoca allò de recordar-se de Santa Bàrbara quan trona. Però tampoc fa cap mal.

Però el què em sembla remarcable d’aquesta història és que encara que sigui per desesperació, per si de cas, o per una engruna de fe, que quan una persona allunyada de l’Església vulgui confiar en el Misteri tingui algun lloc on mirar. I si el conseller Baltasar no li va fer res provar-ho és perquè va trobar que hi ha una comunitat cristiana que no li causa urticàries cada vegada que la veu i la sent. L’Església que es fixa més en la persona que en la norma. La que obre les portes a tothom sense demanar carnets ni adhesions incondicionals. L’Església que precisament representa el testimoni que deixa l’abat Cassià i que es va reunir en el seu funeral. Aquella església que pot fer pensar als allunyats que si aquests hi creuen... potser alguna cosa deu haver-hi. Si el que veuen és el contrari, més aviat els fem agafar ganes de sortir corrent i que ja en tinguin prou amb el què diuen els horòscops del diari o con el tarot.

La inquisició contra Marina

El xerrada anunciada al programa era: “La responsabilitat dels mitjans de comunicació públics i privats, a càrrec del Sr. José Antonio Marina, professor de filosofia”, dins de les jornada Per uns mitjans de qualitat, plurals i independents organitzada pel Col·legi de Periodistes de Catalunya.

Pregunta del públic a Marina: “Vostè creu que un llibre de text pot dir que la unió d’un home amb un altre home se’l pot anomenar matrimoni? Per que el matrimoni no és...”. Quan inicia el seu discurs sobre que és el matrimoni, Marina el talla per recordar que una cosa és el que creu cadascú i una altra és explicar el que diu avui l’ordenament jurídic espanyol. I el moderador intervé per recordar que aquest tema no té res a veure amb la jornada ni amb la intervenció del ponent. El senyor del públic m’ha semblant que després ha desaparegut de la sala.

Em comenten que l’escena es repeteix en diverses intervencions públiques de Marina, per recordar-li la seva implicació en la redacció d’un manual d’Educació per a la Ciutadania. Com si fos un pecat. És a dir, que li han muntat una persecució inquisitorial. Suposo que això és el que alguns han entès que ha de ser la presència pública dels cristians. Són així. El que ha aconseguit l'interrogador d'avui és que el públic quedés al·lucinat.

"I vosaltres, qui dieu que sóc?"

Mt 16,13-20; Mc 8,27-30; Lc 9,18-21

Reunió de pares de catequesi. Em sembla ja haver dit que les parròquies ja han après que la catequesi infantil és una de les millors maneres que tenen d’evangelitzar... als pares. En la darrera reunió de pares ens van fer rumiar una mica. Mètode inductiu. Presentar vuit frases sobre Jesús, d’autors diferents, i ordenar-les segons les que creiem que s’ajusten més a la pròpia experiència. A partir dels resultat es va obrir la conversa sobre Jesús.

Aquestes eren les vuit definicions:

a) Jesús és un home extraordinari que tenia idees que avui continuen sent vàlides i per això les recordo.

b) Jesucrist dóna sentit a la meva vida perquè és l’expressió completa de Déu; a través d’ell Déu es transparenta, parla i actua en mi.

c) Jesús és un revolucionari polític: ell va canviar les estructures del seu temps i és un model de lluita per la justícia.

d) Jesús era un visionari: miracles, resurrecció, Regne de Déu; idees utòpiques i irrealitzables.

.e) Jesucrist ha vessat sobre nosaltres l’amor generós d’un Déu que és Pare; fa possible superar les limitacions i obrir-nos a una vida de plenitud.

f) Sense Jesucrist no sabríem ni qui és Déu, ni qui és l’home, ni la vida, ni la mort.

g) Jesús fou un líder religiós molt important en la línia dels grans místics i profetes.

h) Ésser cristià és voler que tot això –Evangeli i el Crist- em fonamenti i em conformi.

Evidentment cap és completa, ni cap completament falsa. Però cada una reflexa sensibilitats diferents. Fem la prova. Ho poso com a enquesta a la barra de dreta. Se’n pot triar una. Veurem que surt i a veure si el resultat coincideix amb el de la reunió. I si no surt res a comentar, almenys ens haurem distret –i pensat- una estona.