Què dirien si un cardenal català digués que “L'Església a Catalunya demana per Catalunya, que no és una realitat abstracta, sinó una comunitat històrica d’homes, de famílies, amb una cultura, amb una fe, amb els seus problemes i sotmesa també als vaivens de propostes anticristianes”? Doncs això. “Pediremos por España”. Serà diumenge.
Evidentment, el títol és una exageració (o si voleu un homenatge al rector del Seminari Interdiocesà). Però és la mateixa exageració que dir que Catalunya és un desert vocacional i quedar-se tan ample. Les dades son que en 10 anys els seminaristes catalanes han passat de representar un 6,6% dels seminaristes d’Espanya a ser el 7,7%.
Part d’aquest diumenge -que es va celebrar el dia del Seminari- el vaig passar fent números. Fa uns dies la Conferència Episcopal va presentar la jornada publicant les dades dels seminaris d’Espanya. Em va cridar l’atenció que el problema vocacional que pateix Europa des de fa dècades i també Catalunya, ara arribi a Espanya: un terç de seminaristes menys en una dècada.
Mentre, fa uns anys que alguns no es cansen de proclamar que el catalanisme i un suposat progressisme exacerbat dels bisbes catalans ha buidat els seminaris. Però les dades diuen altres coses. Diuen que a Catalunya el nombre de seminaristes sempre ha estat més baix que a la resta d’Espanya, igual que el nombre de capellans, en la línia d’altres països europeus. De fet, fins ara, les estadístiques eclesiàstiques d’Espanya només es reprodueixen en països com Itàlia, Irlanda o Portugal. Però aquesta diferència entre Catalunya i la resta d’Espanya s’ha donat durant tot el segle XX (abans i després del Vaticà II i de l’arribada de Pont i Gol i de Jubany). Com veureu en el gràfic, ni amb Franco es van omplir els seminaris catalans. La única diferència entre Catalunya i Espanya és que la corba comença a decaure una mica abans.
I què ha passat els darrers anys? Que l’evolució a Catalunya és similar a la d’Espanya (i a la d’Europa). I que amb uns anys de retard, els índexs de Catalunya s’acaben reproduint en el conjunt d’Espanya. Es tracta de fer quatre càlculs amb les dades de la CEE i afegint els tres seminaristes que es van oblidar de Lleida. Si mirem (en aquest gràfic) què ha passat els darrers vint anys veurem que avui a Catalunya hi ha un 30% de seminaristes menys que l’any 1988. I, a la resta d’Espanya? Doncs, un 40% menys.
També podem mirar què passa amb el nombre de seminaristes en relació a la població total. El ritme també és paral·lel però clarament accentuat a la resta d’Espanya. En els darrers 10 anys el nombre d’habitants per seminarista a Catalunya creix d’una forma alarmant: un 45%. I en la retrospectiva de 20 anys, encara és pitjor: un 72%. Però aquest percentatge que acumula Catalunya en 20 anys a la resta d’Espanya es produeix només en els darrers 10 anys. Hi ha uns 25 punts de diferència respecte a Catalunya tant en els darrers 10 anys, com en els darrers 20 anys. En proporció a la població, a Espanya avui hi ha gairebé la meitat de seminaristes que fa 20 anys. Tot això ha portat que si els seminaristes catalans eren un 6,6% dels seminaristes d’Espanya, ara ja són el 7,7%.
Així, algunes apreciacions. A nivell català. Que en nombres absoluts estàvem millor en l’època dels seminaris dels bisbes Torrella, Jubany, Camprodon, Malla, Alanis, Guix, Moncadas, i Carles (a Tortosa) que ara. A nivell espanyol, que en poc temps s’arribarà a una mitjana d’habitants per seminarista que s’acosta a la que tenia Catalunya fa 20 anys. I a nivell comparatiu, que en tots els casos el descens és més pronunciat a Espanya que a Catalunya, especialment els darrers 10 anys.
Cap de les dades són per alegrar-se. A tot arreu empitjora, i amb xifres que no garanteixen de cap manera el relleu sacerdotal. Però l’evolució diu més que la foto fixa. L’evolució no només ens diu com estem, sinó cap a on anem. Per exemple, per dir només tot el que és dolent de Catalunya es pot explicar que les xifres de seminarista per habitant de Catalunya dupliquen les de la resta d’Espanya. Però també pot explicar que, avui, les xifres per seminarista per habitant a Espanya s’acosten als índexs de Catalunya de fa només 20 anys, a l’època en la que els bisbes publicaven documents com Arrels Cristianes de Catalunya.
Si caminem cap al desert vocacional, és clar que hi caminem plegats. Wait and see. Els vents de la secularització no bufen només a Catalunya. Fins i tot, els números avui diuen que el descens vocacional els darrers anys s’ha suportat millor a Catalunya que a la resta d’Espanya. I francament, acostar-se al centenar de vocacions a les diòcesis catalanes (els veureu gairebé tots al final del vídeo), amb els temps que corren, no es pot dir que sigui un fracàs. En la foto en teniu uns quants a la trobada que van fer per Sant Josep. Altra cosa és que més en necessitaríem.
“arrebatar. (De rebatar). 1. tr. Quitar con violencia y fuerza”. Això és el que diu la RAE sobre el verb arrebatar. El que utilitza la COPE per dir que “El CAC arrebata a la Cadena COPE dos de sus frecuencias en Cataluña para enmudecer nuestra voz en Lérida y Gerona”.
Anem a pams. A un li poden prendre una cosa que és seva o a la que hi té dret. A mi em poden arrebatar el dret a practicar la meva religió o, si voleu, la ràdio que tinc a la tauleta de nit o el descompte que em fan a la Renfe per família nombrosa. Però ningú no em pot arrebatar la direcció de la revista Foc Nou, perquè és una concessió temporal; els mateixos que m’hi van posar, tenen el dret de treure’m. Doncs, bé, a la COPE no li han tret res, perquè no era seu. Tenien unes freqüències en proves, hi ha hagut un concurs públic on s’han presentat 73 empreses i poc més de vint han aconseguit alguna llicencia. Res tret amb força o violència.
“enmudecer. (De en-, mudo y -ecer). 1. tr. Hacer callar”. Una altra cosa que no diu la COPE i que es pot comprovar en la seva mateixa web: a Lleida tenien dos freqüències (1 i 2), i a Girona dos més (1 i 2). A Lleida no es consolida la de la COPE i a Girona la de Cadena 100. Per tant, continuen tenint una freqüència a cada ciutat perquè Losantos continuï clamant contra la classe política i la societat catalana. Mut, no quedarà. Per ara només l'ha fet callar les condemnes dels tribunals, que ja n'hi ha unes quantes. El que deixarà de tenir la COPE és una plataforma extra per la cadena musical. Per tant, perden una via de negoci, però no la seva capacitat de continuar anunciant la “Bona Nova” a Catalunya.
I tercera cosa que no diu la COPE, potser la més important. Com a ràdio de la Conferència Episcopal haurien d’estar més que satisfets que els seus patrons, que són els bisbes, aconsegueixin noves freqüències a Catalunya. S’ha remarcat poc el què ha representat aquesta concessió de freqüències per l’Església a Catalunya: 4 noves freqüències per Ràdio Estel de l’arquebisbat de Barcelona (Fundació Missatge Humà i Cristià), 3 noves freqüències a Ràdio Principat del bisbat d’Urgell (Ens de Comunicació S.L.), que emet en cadena amb Ràdio Estel; i per més inri, una a La Seva Llar El Seu Mon S.L. participada principalment per l’empresa controlada pels benedictins de l’Abadia de Montserrat. Ni en els millors temps del catòlic president Pujol (que ja va concedir les primeres freqüències a Ràdio Estel) s’hauria pogut esperar tant. Ha arribat en temps d’un suposat govern de “menjacapellans” i amb la primera concessió d'un organisme regulador independent. I tot amb un membre del CAC que havia estat director i amic de Ràdio Estel, fins el dia que el cardenal Carles va treure a patades tot el seu equip.
Com a catòlic no puc estar més content. I si els de la COPE fossin més catòlics que agitadors, també ho haurien d'estar, per l’augment de la presència de l’Església en les ones catalanes. Arrebatar i enmudecer, no és el que li han fet ni a la COPE, ni l'Església, que és el que ens interessa.
PD: En el post de dissabte trobareu el vídeo de Pié i Calduch amb el Cuní. Mitja hora de Paraula de Déu a TV3.
Certament és una frase amb reminiscències pujolianes que no t’imagines en boca del Benet XVI, però la cosa va anar així. Ho explicava aquest diumenge Oriol Domingo a La Vanguardia. En un acte de la Fundació Centesimus Annus a Roma el representant dels grups de Barcelona i Madrid va dirigir unes paraules al papa en català per expressar-li el desig d’una propera visita a Barcelona el 2010 quan s’obri al culte la Sagrada Família.
Va ser després, en la salutació personal, que el papa va fer notar a Garcia i Clavel en italià -amb un “Així, ¿vostè és català?”- que havia entès la seva referència al català i que l’havia acollit amb simpatia. L’ocasió va ser aprofitada per recordar-li personalment al papa que als catalans ens agradarien algunes paraules seves en català quan s’escaigués.
Tampoc ara es tracta de fer una lectura èpica d’aquest episodi. I com a mínim el Benet XVI ha parlat en català un parell de vegades. La única gran assignatura pendent és la benedicció Urbi et orbi.
Però tampoc fa cap mal fer notar de tant en tant que hi ha un catolicisme que s’expressa en català, amb la mateixa normalitat que ho fa en qualsevol altra llengua. I que no per això és més o menys catòlic. Visualitzar que el català no és un patrimoni ni dels qui es diuen nacionalistes, ni dels que no se’n diuen. És una realitat, que agradi o no, marca un perfil propi de l’Església a Catalunya.
Es diu que ara, amb aquest papa i amb Bertone, la situació és diferent. Tot i que hi ha qui continua entestant-se en informar a Roma contra tot allò que és català, fins i tot a falsejar dades sobre el realitat religiosa del país, a Secretaria d’Estat estan més ben informats que abans. Però encara hi ha molta crosta que costarà de fer saltar.
L’”Així, ¿vostè és català?” és només la punta de l’iceberg de la feina que s’ha de fer a Roma per desmuntar els tòpics que hi ha instal·lats sobre la realitat de l’Església a Catalunya. Ara que tornen a dir que l’arquebisbe de Barcelona podria anar a parar al Vaticà, en aquest sentit allà ens podria fer un gran servei. Un català de pes a Roma ens aniria com anell al dit. Alguna cosa que ens comencés a recordar als temps del cardenal Albareda.
Cal felicitar a Josep Miró i Ardèvol pel seu nomenament com a membre Pontifici Consell per als Laics. Sempre és bo que una persona que coneix Catalunya tingui un peu en el Vaticà i pugui de tant en tant treure-hi el cap. De fet, amb Miró, només hi ha un altre laic de Catalunya amb un paper similiar, Josep Maria Cullell, president de l’Hospitalitat de Lurdes, com assessor de temes econòmics.
Al Vaticà no són tontos i Miró és un home intel·ligent. Té un pensament ben articulat que no es pot rebatre amb quatre tòpics. També ha sabut articular en poc temps una presència pública d’un determinat discurs moral i amb èxits com la denúncia del cas Morín. Per això l’han nomenat. Per tant, correm a felicitar-lo, tant com ell ha corregut a fer-ho públic abans de l’anunci oficial que es fa de tots els nomenaments el papa en els organismes oficials de la Santa Seu.
Dit això, cal destacar que Miró i Ardèvol té dos problemes de base que fan molt difícil assumir tot el que ve darrera. Problemes de base compartits per altres sectors eclesials que precisament són els qui l’ha portat a aquesta nova tribuna. És un nomenament de “lunga mano” (de fet, no deixa de ser curiós que al Consell per als Laics hi vagi el president d’una entitat civil com E-Cristians que no té cap reconeixement eclesial ni relació orgànica amb la seva diòcesis).
Primer, hi ha un problema de discurs. Simplificant, el punt de partida de Miró i Ardèvol és que el món s’ensorra i que només gent com ell el podrà salvar. I això és el que habitualment l’aboca a una posició de confrontació. Només com a model algunes de les alertes d’E-cristians dignes de la Lliga del Bon Mot i contra tot cosa tripartita que belluga, o l’expedient a Convergència.
I, segon, un problema d’estratègia. A falta de sintonia amb la majoria de la tradició catòlica catalana, els seus millors aliats els ha trobat a Madrid. D’entrada, això no és cap pecat. Però el problema és que el amics que ha fet (CEU, Propangandistas, Hazteoir, COPE, Arbil) només miren l’Església de Catalunya com un espai a nacionalitzar (espanyolament parlant, és clar). El seu problema no és l’evangelització, sinó que l’Església a Catalunya tingui un perfil propi, com té tota l’Església inculturada en un territori. L’exemple més il·lustratiu és l’acte que van organitzar a Barcelona contra l’Estatut abans del referèndum, suposadament perquè representava el final de la civilització moral a Catalunya. En canvi, sabeu quins van ser els únics xiulets que es van escoltar durant l’acte? Quan una de les intervencions van començar parlant en català. Avui, només cal veure les grans alegries del portal d’internet de Jiménez Losantos amb aquest nomenament. És important saber cap a on vols anar, però també amb qui hi vas.
Tot aquest rotllo és per dir perquè bona part dels cristians de Catalunya no se senten reconeguts amb aquest nomenament. N’hi ha que s’hi, però ni ha molts que no. Són la majoria dels cristians que mantenen obertes les parròquies, que fan la catequesi, que compren llibres a la Claret, que porten els fills a les escoles cristianes, o que celebren els 25 anys de matrimoni a Montserrat.
Quan les coses es fan seriosament, queden. Per això ha estat útil el treball acadèmic d’investigació i de diàleg amb la cultura de la Facultat de Teologia de Catalunya. I per això ha sortit rodó l’acte institucional d’aquest dilluns dels 40 anys de la Facultat: el cardenal Sistach, el president Montilla, el nunci Monteiro i gairebé tots els bisbes catalans.
Aquests actes formals tenen una pega, que tothom fa el seu discurs anant pel seu cantó. El reconegut teòleg italià Bruno Forte fa una ponència que donaria per organitzar tot un congrés sobre teologia i món contemporani; Sistach explicita clarament el suport dels bisbes a la Facultat de Teologia; el degà Armand Puig reclama l’espai que correspon a la teologia en el món acadèmic; el nunci recorda la necessària fidelitat dels teòlegs a l’Església; i el president Montilla aprofita la seva presència davant de les màximes jerarquies eclesials per reconèixer i lloar el paper que ha tingut i té avui l’Església a Catalunya.
Però ha estat una barreja que al final s’ha traduït en una demostració de complicitat institucional i em diuen que amb uns positius efectes col·laterals més enllà del caldo electoral. Resulta que Montilla ha sortit encantat de com ha estat rebut a la Facultat, ja que curiosament ha estat dels més aplaudits. Els bisbes encantats d’un Montilla que participa amb normalitat en la pregària inicial de l’acte. El conseller de Cultura interessat per la reflexió acadèmica aportada per l’arquebisbe Forte. I el nunci demanant una còpia del discurs de Montilla i encantat que també l’anés a saludar l’Artur Mas.
Moltes diferències hi pot haver entre els plantejaments que fa qualsevol govern i els de la jerarquia eclesial. Però en aquest cas s’ha volgut mostrar una voluntat de col·laboració. I d’això ens en beneficiem tots. Sigui qui sigui el govern, i sigui quin sigui el bisbe.
No hi vam anar amb banderes, en ramat i cridant com altres delegacions, però l’arquebisbe de Barcelona va estar ben acompanyat per catalans durant el Consistori, amb una presència notable també de Tarragona. La majoria dels 500 catalans van anar per lliure i per això també es va fer més difícil visualitzar-se, per exemple, quan al final de l’audiència de dilluns es va voler entonar el virolai a l’Aula Pau VI. Intent bonic però poc reeixit per la dispersió del grup de catalans. També hauria estat bé escoltar alguna frase en català del papa (de fet, un 10% dels nous cardenals l’entenen), però per estalviar problemes amb València es va deixar per més endavant. Ja tindrà temps el cardenal per aquestes coses. Per això no perdrem la fe, però no faria cap mal a ningú.
El moment més rellevant pel grup català va ser diumenge durant la recepció que va oferir el Cardenal Martínez Sistach als catalans desplaçats a Roma. La intervenció més rodona va ser la del bisbe Joan Carrera, que enlloc de fer una panegíric enganxós sobre la persona del nou cardenal ens va posar deures als assistents.
L’acte al Col·legi Espanyol també va oferir algunes fotos curioses, com la de l’abat de Montserrat al costat del nou bisbe Martínez Camino, dos eclesiàstics que em sembla que no veuen les coses exactament de la mateixa manera. Camino va dubtar si posar-se o no la primera fila quan van demanar que els bisbes passessin a davant a fer el brindis.Finalment, la presència catalana també va portar el dia 24 Roma al president Montilla i l’alcalde de Barcelona i el de Tarragona, entre altres autoritats i polítics destacats. En el dinar que els va oferir el cardenal Sistach hi va haver alguns silencis fruit d’una relació que no és molt sovintejada, però tothom va sortir amb una bona impressió. En definitiva, que poden menjar junts sense menjar-se els uns als altres. Com va satisfer a les autoritats polítiques que a la tarda un monsenyor català els improvitzés una visita a algunes estances del Vaticà després de la visita di calore. Les autoritats van poder veure com la Guàrdia Suïssa es quadrava quan passava... un capellà.Per cert, a qui gairebé no vam veure en cap acte va ser al cardenal Carles. Va assistir al Consistori però gairebé ningú el va poder saludar. Jo tampoc vaig tenir la ocasió.
A Roma no s’hi pot estar més de quatre o cinc dies. La immersió és tal que si no quedes saturat. Tot el que porto per escriure no m’ho puc polir en un post i m’ho aniré dosificant. De fet, després d’aquest cap de setmana de Consistori m’ha costat tornar a connectar amb la realitat laboral.
Dic això perquè constato de nou una impressió. El Vaticà és un altre món i sense tenir-ne les claus costa molt entendre el què passa i com ens veuen a la Santa Seu. No ha d’estranyar la sensació d’allunyament i maltracte que ha viscut els darrers anys bona part de l’Església catalana. Com menys ens ha interessat Roma, menys Roma s’ha interessat per nosaltres.M’explico més. Primer es tracta de veure el context. Vist globalment, quins van ser els eixos més rellevants del Consistori? Al meu parer (i al dels diaris italians) dos. Primer, les paraules del papa reubicant el cardenal explícitament fora dels àmbits de poder i de la carrera eclesiàstica (“Non la ricerca del potere e del successo, ma l’umile dono di sé per il bene della Chiesa deve caratterizzare ogni nostro gesto ed ogni nostra parola”) i a la necessaria col·laboració dels cardenals en l'exercici del papat (en parlaré en un altre post). I, segon, la singularitat que es va donar al birret pel patriarca de Babilonia Emmanuel III Delly, el primer cardenal de l’Iraq. A més de les mencions explicites del papa, va ser la única delegació rebuda en audiència privada. No deixa de ser una confirmació en el temps del rotund missatge de Joan Pau II contra la Guerra d’Iraq.N’heu vist gaire cosa d’això a la premsa d’aquí? Els temes eren uns altres (que també en parlaré en una altre post). I mentre el president Camps es barallava per si li tocava seure a la tercera o a la quarta fila, a la primera fila, al costat de la secular Ordre de Malta, qui seia tranquil·lament era Kiko Argüello que no se’n perd ni una. I això si que diu moltes coses de qui se sap moure's pel Vaticà i de qui fa el ridícul.Després, a vegades ens costa veure què representa cada cosa en el conjunt. Això ho explicava diumenge en un dels seus articles a El Punt Míriam Díez, la gironina afincada a Roma, que bé podria ser el vaticanista català que em deia una autoritat eclesiàstica que necessitem. La Míriam explica molt bé que tenir un cardenal és tenir un pes insòlit en una entitat universal. Diria jo que és com guanyar la Champions, i per deu anys seguits.Finalment, altra cosa que he constat és que es fa imprescindible que el cardenal Martínez Sistach tingui el seu home a Roma. Em deien que quan un és cardenal si no té reunions a Roma se les ha d’inventar. El cas és anar-hi i sovint. Però també necessita algú que li vagi seguint les coses i conreant les seves relacions. Algú que tothom sàpiga qui és i que se sàpiga que darrera seu vindrà un amb birret vermell. A més, l’arquebisbe Sistach ha aconseguit tenir tota la diòcesi de Barcelona al cap, però si ha de tenir també l’Església universal necessitarà més ajuda. Pot semblar política. Potser si, però una altra cosa que s’aprèn a Roma és que les cues són molt llargues. I cada acte, una cua. Hi ha gent vinguda de tot el món que vol entrar a la basílica de Sant Pere, i si no tens algú a la cua, no et guarden la tanda perquè estan massa ocupats empenyent.Amb Martínez Sistach cardenal l'església catalana té un home amb més pes a Roma, però avui llegeixo que n’hem perdut un altre. No era català, era menorquí, però coneixia perfectament i amb afecte la realitat de l’Església a Catalunya.
El març del 2005 Miquel Huguet va substituir Vicente Juan com a responsable de Secció Espanyola de la Secretaria d’Estat. El lloc és important perquè per la seva taula passen oficialment tots els afers que afecten a l’Església a Espanya i, per tant, a Catalunya. Per exemple, és qui pot insinuar o evitar que el papa en un discurs faci una velada referència favorable al transvasament de l’Ebre com va passar en l’etapa de Vicente Juan. El 2005 amb aquest canvi hi vam sortir guanyant, tot i que Juan va acabar de bisbe d’Eivissa, coneguda per ser una diòcesi de pas. Però ara hi tornem a sortir perdent. Llegeixo a Vida Nueva que Miquel Huguet ha estat rellevat per l’andalús Fernando Chica, que prové de la missió diplomàtica de la Santa Seu a l’Oficina de les Nacions Unides de Ginebra i que abans havia estat a la nunciatura de Colòmbia. El nomenament es va fer públic al juny i, d’entrada, no pinta molt bé.Després del rotllo d’ahir, potser dir alguna cosa del document dels bisbes catalans. Altres blocs que no van fer vacances ja s’han avançat, com el Josep Ángel Colomés i el Daniel Palau, per destacar que “Creure l’Evangeli i anunciar-lo amb nou ardor” és un text que està bé i val la pena llegir.
En primer lloc perquè és un document que es pot llegir bé. Sense sobresalts. M’atreviria a especular que hi ha la mà d’un bisbe que sap escriure, Joan Carrera, i fins i tot es podrien detectar els afegits per altres mans arquebisbals.
Només insinuar alguns eixos interessants perquè ja l’haureu pogut veure: el to de proposta; la situació de Catalunya com a país de missió; la veu de l’Església com a proposta i no imposició; la demanda de diàleg; l'acceptació d'una laicitat sense malentesos, la confiança plena en Jesús enfront de les lamentacions i les condemnes... L’arquebisbe de Tarragona Jaume Pujol reforça aquesta idea en la carta dominical d’aquest diumenge: “Res no guanyaríem només lamentant-nos de l’actual estat de les coses”. La mateixa línia de la carta dominical de l’arquebisbe de Barcelona, Lluis Martínez Sistach.
Potser el punt feble del document és l’anàlisi del clima cultural i social actual. Sense dir bestieses, tampoc fan cap aportació rellevant i algunes discutibles. Però s’ha de veure que és un document de bisbes, no de sociòlegs.
Per això crec que el nucli rellevant del document probablement està en la seva proposta pastoral. Primer cal partir de la riquesa de la vida cristiana a Catalunya, que existeix. I després anar al que anomenen la pastoral del que és essencial: “Optar per la nova evangelització ens demana, d’una banda, fer atenció a l’home d’avui, veure’l amb simpatia, acollir la seva cultura. És a dir, integrar-nos en el gran corrent d’encarnació que arrenca de Jesús, fet en tot semblant als homes, excepte el pecat. I ens demana, d’altra banda, tenir sempre activada la nostra vivència de Jesucrist i del seu Evangeli, de manera que aflori fàcilment als nostres llavis, i que en tot moment estiguem sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui ens demani raó de la nostra esperança”. En tercer lloc, la pròpia conversió dels cristians. I, finalment, eradicar la duresa eclesial entre cristians: “Tots hem de fer un esforç renovat d’aproximació i de servei: els bisbes amb els preveres, els religiosos i tot el poble de Déu; els preveres amb el laïcat; tots plegats amb els catòlics menys practicants, amb els qui cerquen la veritat i amb els no creients. Som portadors d’una salvació que no ens pertany. Si Ell, el Mestre i el Senyor, renta els peus dels deixebles, nosaltres hem de fer el mateix els uns amb els altres”.
I aquí és on crec que encerten especialment, perquè res fa més mal a l’Església que l’exclusió o l’esperit inquisitorial. De fet, algunes de les afirmacions doctrinals de l’Església defensades en d’aquest mateix document, i que poden ser discutides pels sectors més rupturistes, són més fàcils d’afrontar si el to del debat és el que proposen els onze bisbes de Catalunya.
El pluralisme religiós es consolida en la societat catalana. Cada vegada és més visible socialment, encara que durant molts anys fos una realitat amagada. I aquest pluralisme es produeix en el marc d’una notabilíssima absència de conflicte. Es pot parlar, per tant, d’una normalització del fet religiós a Catalunya. Són les tres conclusions principals que es poden extreure de la renovació de les dades del mapa dels llocs de culte de les tradicions religioses presents a Catalunya, segons va explicar ahir el sociòleg Joan Estruch, que ha dirigit l’estudi realitzat per la direcció general d’Afers Religioses de la Generalitat. Les dades completes les trobareu a la web de la Generalitat.
A grans trets, la comparativa amb el primer estudi del 2004 diu que el nombre de centres no catòlics passa de 722 a 915, al costat dels 2.534 que té l’església catòlica. Aquest variació representa un creixement aproximat del 25% dels temples de culte no catòlics en els darrers tres anys.
Cal tenir molt present que parlem de centres de culte oberts al públic i no de practicants. Però també cal tenir molt present que en els darrers anys Catalunya ha passat de 6 a 7 milions d’habitants, o això no ha estat precisament perquè els catòlics catalans ens haguem posat a criar com a conills (encara que amb la meva dona ja haguem aportat un creixement generacional del 33 per cent). Els darrers anys el nombre d’immigrants s’ha multiplicat i ha arribat a ser el 10 per cent de la població catalana, que ha fet créixer especialment les esglésies evangèliques, ortodoxes i també els seguidors de l’Islam. Per tant, és evident que creix la pluralitat religiosa, que s’ha acabat el monopoli catòlic, però també que això no ha estat a costa de menjar-se la part del pastís catòlic. Els factors que poden explicar les variacions del nombre de catòlics són uns altres. Benvinguda sigui doncs la pluralitat.
L’estudi es va presentar ahir dimecres al vespre al Palau de la Generalitat. Un acte presidit pel vicepresident del govern Josep-Lluís Carod-Rovira i on hi van assistir representants de les tretze confessions religioses presents a Catalunya. En la presentació, tant la directora general d’Afers Religiosos, Montserrat Coll, com Carod-Rovira van aprofitar per recordar el discurs de la laïcitat “sana” que ha de tenir el govern. En aquest sentit Carod-Rovira va ser molt clar, assegurant que “és un error que hi hagi qui vulgui menystenir o ignorar l’existència de les religions” i la seva projecció social: “és una realitat que un govern responsable no pot ignorar”. Va voler remarcar que “la laïcitat catalana és una laïcitat sana, on es troben tots els ciutadans i ciutadanes. No és laïcisme contra religió” i va posar com a exemple contrari “alguna laïcitat europea” que prohibeix l’exhibició de signes religiosos en espais públics. No se si com va dir el vicepresident “un acte el que celebrem avui només és imaginable a Catalunya”, però amb els crits que se senten més enllà de l’Ebre, potser té raó.
Certament ahir al palau de la Generalitat es van exhibir símbols religiosos de tots colors. I a primera fila el bisbe Joan Enric Vives com a secretari de la Conferència Episcopal Tarraconense, al costat de representats d’altres bisbats catalans que han aportat les seves dades per la realització de l’estudi. És bo que aquesta presència es visqui amb normalitat, igual que la directora general d’Afers Religiosos es pateja tots els actes importants de les confessions religioses del país.
Dilluns al vespre vaig anar a la inauguració de l’exposició que s'ha instal·lat al Palau Robert de Barcelona sobre el bisbe Pere Casaldàliga, organitzada per Araguaia amb el suport de la Generalitat. Ha sortit a diversos diaris i al TN. Hi ha tres coses que em van agradar i una que no.
Primer em va agradar que es faci l’exposició. En la inauguració el vicepresident Carod-Rovira va destacar que és la tercera iniciativa rellevant de la Generalitat d’homenatge a claretià Pere Casaldàliga, després de la Creu de Sant Jordi i del premi Internacional Catalunya. Carod ho va justificar en els valors que representa Casaldàliga, com el combat contra els privilegis, el caràcter democràtic que ha imprés a la seva comunitat, o la denúncia de l’imperialisme cultural. Un català universal que s’ha fet brasiler, “que la seva condició nacional de català li ha donat una enorme capacitat d’integració amb un doble arrelament: entre els desafavorits i com un brasiler”.
Després em va semblar una gran idea que sigui una exposició itinerant. Ja està previst que vagi a Blanes, a Balsareny i Centelles i està a la disposició d’institucions, centres educatius i entitats. Pot fer un bon servei.
D’altra banda, em va alegrar que la sala s’omplís de gom a gom per l’acte inaugural (un senyor que entrava davant meu va preguntar “Què fan aquí que entra tothom?” i quan li van explicar va decidir quedar-s’hi). A més, em va sorprendre que la majoria del públic no era el que ens acostumen a trobar repetidament a tots els actes sobre coses catòliques a Barcelona. Això deu voler dir que Casaldàliga arriba a un grup de gent que a la que altres iniciatives d’Església no els fan ni fred ni calor.
I el que em va sorprendre en direcció contraria és que la inauguració no comptés amb cap representació formal de l’Església catalana. Llàstima. Sigui com sigui, res d’això redueix l’interès per visitar l’exposició i per promoure la seva itinerància per Catalunya.
Avui dimarts ha arribat la nota de la Generalitat d’una de les visites que està fent la retrobada directora general d’Afers Religiosos a diversos representants eclesiàstics. Montserrat Coll ha estat a Poblet, a prop de casa seva, per visitar oficialment a l’abat Alegre. (Aprofito per una nota al marge. Em diuen que Josep Alegre és un personatge de l’Església catalana que publicament es mereixeria més relleu públic del que té). La visita m’ha fet treure de l’arxiu les notes de visites del govern de la Generalitat a líders eclesiàstics catalans i que van quedar al tinter durant les vacances. Per exemple, coll ja va anar el 10 de gener a veure l'arquebisbe Martínez Sistach, com havia fet amb el de Tarragona.
Per Nadal, a més, es van acumular dues visites del vicepresident Carod-Rovira. Primer el 27 de desembre a l’arquebisbe Martínez Sistach, just abans que marxés a Terra Santa. I el 3 de gener en visita oficial a Andorra es va aturar a saludar el coopríncep Vives a la seu del bisbat. Amb tanta foto, aviat deixaran de ser notícia. I això és el millor que pot passar, perquè serà un signe de normalitat. Potser amb aquestes visites el vicepresident Carod va avançar als bisbes el que publica avui Tribuna Catalana. Diu que la Generalitat pensa reobrir la delegació de la Generalitat a Roma “per tal de refer les relacions amb l’Església i el Vaticà”. Serà un bona iniciativa que encara donarà més feina a Afers Religiosos.
El periodisme no és una ciència exacte. I en el recull de premsa que m’han enviat en teniu una prova fefaent. És sobre la jornada de debat que va organitzar el Grup Sant Jordi el 2 de desembre.
Alguns antecedents. Aquest grup es va reactivar fa cinc o sis anys recuperant l’històric Grup Sant Jordi de Promoció i Defensa dels Drets Humans. Des de llavors l’ha acompanyat el bisbe Carrera i han organitzat actes públics diversos, actes tots interessants. Però l’any passat van posar en marxa una iniciativa més de fons. Organitzar una jornada d’un dia amb ponents i convidats rellevants o influents entre els ambients eclesials del país. Són sessions de treball a porta tancada, tot i que no es pretén guardar en secret el que s’hi diu o el que s’hi fa. He pogut anar a les dues sessions que s’han organitzat fins ara perquè una de les avantatges de ser periodista és que encara que no siguis rellevant ni influent també et conviden a aquestes coses i, a més, et donen dinar.
Aquest any, a remolc de la Instrucció Pastoral, el tema va ser “Espanya una, política i eclesialment?” Per això, aquest any també van convidar a periodistes de Madrid especialitzats en informació religiosa. La idea era que coneguessin de primera mà com es veu aquest tema des d’aquí, sense filtres, ni intermediaris. I mostrar com aquests temes es poden parlar amb gent de tot Espanya sense que aquesta es desmembri.
Els resultats els teniu a la vista en els articles de l’ABC i El Mundo, on una jornada de debat acaba semblant la proclamació de les Bases de Manresa. A remolc d’aquests articles, al Diari de Girona semblava que allò va ser una trobada de partit. Una interpretació que poc s’assembla a la de La Vanguardia, que amb informació de primera mà es presenta com una trobada sociovergent que aposta per la centralitat eclesial sense estridències.
Crec el punt just és situar-ho com una jornada de debat i de creació d’opinió, més que de reivindicació. Crec que és així pel fet mateix que la trobada preveiés la participació de tot tipus d’opinions. Així ho recull l’article del bisbe Carrera a Catalunya Cristiana. Com a mostra, la intervenció de Juan Antonio Ortega i Díaz Ambrona, membre del Consell d’Estat provinent de l’extinta UCD, que a última hora va substituir a Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón. Díaz Ambrona va poder afirmar que per ell dir idees com “La guerra d’Iraq està recolzada per Nacions Unides”, “La unió entre dos homes és equiparable al matrimoni”, o “Catalunya és una nació”, són tres preposicions de fe a les quals un s’hi adhereix per sentit identitari o de pertinença, no per la raó. I després de dir-ho davant d’un sanedrí amb alts representants del nacionalisme català no es va enfonsar l’edifici. El diàleg deu ser això. I encara que no s’hagi aconseguit que tothom ho entengui de la mateixa manera, crec que només hi ha una manera possible d’arreglar-ho: tornar-ho a intentar.
Els tarragonins del govern volen donar a la seu primada de les Espanyes el reconeixement que es mereix. Així, després de la visita de Montserrat Coll aquest dilluns ha estat el vicepresident Carod-Rovira qui ha visitat l’arquebisbe de Tarragona Jaume Pujol. Ja es van fer la foto a l'octubre durant la precampanya. A dos quarts de vuit del vespre l’arquebisbat de Tarragona ha enviat la nota i la foto. Ja no hi ha la corona d’advent sobre la taula i, certament a l’arquebisbat tenen criteri per anar variant la foto i fer-les més simpàtiques. A més aquesta està feta des de darrera i ens permet veure l’altra banda del despatx de l’arquebisbe Pujol.
Just abans de començar el pont un e-mail ens comunica la mort de Bonaventura Pelegrí. Va morir dimarts el matí a l'hospital on es recuperava d'una caiguda. Els diaris de Lleida en parlen com d’un lleidatà universal. Certament la figura de Ventura Pelegrí és una mostra del com viure allò global i allò local de forma paral·lela. En parlava amb més propietat ahir el Pipo Carbonell a La Vanguardia.
Avui he pogut recuperar una entrevista de luxe que li va fer un altre capellà eminent, Ramon Prat i Pons. La vam publicar a Foc Nou el 2002 en motiu de l’homenatge que li van fer a Lleida en complir els 80 anys amb la publicació del llibre Església i societat en diàleg (Pagès Editors). Rellegir-la avui té ple sentit. Només tres mostres.
Una amb sornegueria quan Ramon Prat li pregunta per si ha valgut la pena viure: “Com a síntesi potser val la pena recordar aquell famosa cançó de la Violeta Parra, ‘Gracias a la vida que me ha dado tanto…’ Ella va descrivint el sentit, les capacitats intel·lectuals i polítiques de l’ésser humà, els amics… tot el que sense la vida no existiria. M’imagino que la Violeta Parra deuria ser atea i el que a mi m’estranya és que ella acabés malament, que una dona que és capaç de fer aquest cant a la vida i després se suïcidés. En canvi, jo no.”
Una altra més de fons i cabdal “Si el món és ambigu hi caben totes les decepcions, però també hi caben totes les meravelles. A mi el que em toca és mirar de col·laborar en tot el que sigui positiu i meravellós. De fet, la meva experiència és que jo no he parat mai de meravellar-me a tot arreu de les belleses que hi ha en aquest mon, en llocs on un creuria que no n’hi ha…”.
I la cloenda de l’entrevista: “Per mi esperança és que Déu ho pot tot”. Et trobarem a faltar.
Ahir diumenge La Vanguardia feia una carregada de profunditat contra el canvi de titular a Afers Religiosos. Amb foto del Carod-Rovira amb la corona d’espines inclosa. No és una foto innocent ja que La Vanguardia si que la llegeixen a la resta d’Espanya... i a Roma. Per tant, no es pot dir que la Montserrat Coll s’hagi trobat una amable benvinguda.
Amb el nou govern de la Generalitat Afers Religiosos torna a ERC, dins de la vicepresidència de Carod-Rovira. Així, dimarts es farà efectiu el canvi que ja era previsible de responsable. Montserrat Coll torna a la direcció general d’Afers Religiosos, que abandona Jordi López Camps. Com sabeu, López Camps va ser qui va substituir a Coll quan al maig es va trencar el govern tripartit. O sigui, que tot canvia i tot continua igual.
Cada dia té les seves sorpreses i avui ha estat l’arquebisbe de Barcelona. Les cartes dominicals que surten al Full Dominical i a d’altres mitjans s’acostumen a enllestir amb gran antelació, probablement entre quinze dies i tres setmanes. Es fa perquè hi hagi temps de distribuir-les, tot i que a aquestes alçades de la tècnica moderna el termini potser es podria escurçar. Mai, però, són escrites al moment i, per tant, poques vegades segueixen l’actualitat immediata.
Per això, quan hi ha un fet extraordinàriament rellevant, alguna vegada es canvia a darrera hora la carta dominical del diumenge perquè almenys la que surt als diaris tingui l’actualitat necessària. Passa poc sovint, ni una vegada cada any, però aquest diumenge Martínez Sistach ha considerat que era urgent canviar el tema. I aquest matí ha enviat a la premsa aquesta carta dominical que en substitueix una altra sobre la Immaculada.
La veritat és que hi hem sortit guanyant i està molt bé una condemna clara i contundent de la violència contra les dones i de la violència en general. Modestament, només em permetria matisar el si la presència de violència en els mitjans afavoreix que hi hagi més violència en la societat. Tot i que no hi ha respostes científiques tancades, almenys en aquest cas sembla que la presència constant de la violència de gènere en els mitjans més aviat ha servit per estigmatizar als agressors. Per tant, en aquest cas s’ha fet una aportació positiva. Però tampoc ens discutirem per això. El que està bé és que un bisbe es mulli quan convé i si ha arribat a canviar la carta dominical és que realment ho considera important.
Ahir dijous vam lliurar el premi del I Memorial Joan Gomis. No érem molta gent però va ser un acte digne i entranyable. La vídua del Joan, Montserrat Albet, va lliurar els dos premis. A Pere Masramon i Pilar García pel reportatge “El Perú de Godayol” de la revista Mataró Report, i al bisbe salesià Joan Godayol.
Godayol va fer una intervenció sense mitges tintes. D’una banda per destacar que per sobre el que ell havia aportat al Perú hi havia tot el que hi havia après en més de 30 anys: “després d’estudiar teologia tants anys, he vist que els pobres són els vertaders mestres, un ensenyament fet vida”. La seva visió dels missioners és que “hem anat a ajudar al Tercer Món, però no a substituir la seva cultura”.
I, d’altra banda, va parlar de la realitat d’aquí. Des de que va tornar del Perú, després de la seva jubilació forçosa com a bisbe de la prelatura d’Ayaviri, Godayol ha estat situant-se en un nou treball pastoral. Vol posar l’atenció en els joves: “Molts joves d’aquí han canviat la seva manera de viure la fe, una manera que moltes vegades l’Església no ha entès”. Per això, Godayol va dir ple d’optimisme: “Veig sorgint una nova Església on els joves són capdavanters”.
Com a conclusió, va dir que “ara també vull aprendre d’aquest jovent del primer món”. Abans de l’acte ens va explicar que ho farà des del temple del Tibidabo, una parròquia regida pels salesians. S’hi instal·larà d’aquí a unes setmanes. Té la seva gràcia que serà el bisbe que tindrà una vista més àmplia sobre Barcelona i presidint la muntanya just enmig de les tres noves diòcesis. La metàfora la podeu estirar tan com vulgueu.
Finalment, també interessant de l’acte d’ahir el que va explicar l’Arcadi Oliveres sobre el Joan Gomis. Que ara fa 25 anys en Joan va ser el primer a Catalunya en parlar del 0,7% al Tercer Món. Ara tothom sap que és el 0,7% però llavors semblava només una quimera. Però això és com avança el món, amb gent com en Joan Gomis i el bisbe Godayol.
