Rebo aquesta setmana el tríptic de les jornades d’estiu de la Facultat de Teologia de Catalunya. Trobo boníssim el gràfic que juga amb el logo de la Facultat i una ampolla de crema solar (a més del continguts dels cursos). Es podria dir que amb formació teològica, protecció total.
Han fallat tots els controls i la única possibilitat que no es pugui repetir és que s’introdueixin valors ètics en la gestió econòmica. Des del gran inversor, fins al consumidor. Aquesta és una de les idees que va exposar dilluns Michel Camdessus en el seminari de la Facultat de Teologia de Catalunya sobre “La situació econòmica global. A la recerca d’uns criteris ètics” en una sessió presidida pel cardenal Martínez Sistach.
Però el que fa posar els pèls de punta és que, segons l’exdirector del FMI, el problema va ser que tothom ho sabia, tothom veia que s’estirava més el braç que la màniga, però tothom deixava fer. Perquè? Per irresponsables? No, tothom sabia que s’havia d’aturar la festa, però sempre es deixava per més endavant: “Ens va tant bé que... a veure si podem aguantar una mica més”. I al final, hem fet tard. Com l’estudiant que ho va deixant tot per final de curs i, quan s’hi posa, ja no hi és a temps.
Aquest dissabte ho explicava en l’entrevista que li van fer a La Vanguardia i aquí teniu un dels fragments de la seva intervenció de dilluns.
Al canal youtube hi trobareu un altre fragment de Camdessus. I dos fragments més del mateix acte de Ricard Fornesa, President de Criteria Caixa Corp. Va coincidir en el diagnòstic i en la necessitat de valors ètic perquè el sistema no s’ensorri. Interessant la idea de que ara és el moment de parlar-ne perquè l’ètica no té gaire èxit en època de prosperitat.
La idea que em va quedar de les intervencions és que de valors en parlarem ara, ens n’oblidarem, i en tornarem a parlar durant la propera crisi. Que Déu ens doni salut per poder-la viure.
Rebo una nota del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) sobre la conferència que hi farà dilluns vinent el monjo de Montserrat i antropòleg Lluís Duch, dins del cicle “Impureses. Apunts de la condició humana”. En una bona demostració d’estratègia comunicativa, per fer venir ganes d’escoltar-lo, a la web del CCCB pengen un vídeo amb declaracions del conferenciant. Unes paraules de Lluís Duch que ens ajuden a focalitzar quins problemes tenim per fer entenedor l’Evangeli a la gent d’avui. En només cinc minuts.
Caço al vol una frase cruel que no respon a aquella simpatia que es demana per endavant als lectors i les lectores sense la qual no hi ha entesa possible: “Posats en actitud inquisitorial, al Jesús del llibre del papa li faltaria més d’home que el què li faltaria de diví al Jesús del llibre de Pagola”.
Veig que s’ha tancat l’enquesta sobre Jesús. Evidentment l’enquesta en si mateixa era una tonteria. Encara que totes eres cites de diversos autors cristians, el que és i significa Jesús per a un cristià no es pot resumir en una frase. Sempre serà massa parcial i incomplet, fins i tot no serà ben bé veritat. Vaja, com els titulars dels diaris.
En tot cas, han quedat destacades aquestes tres.
b) Jesucrist dóna sentit a la meva vida perquè és l’expressió completa de Déu; a través d’ell Déu es transparenta, parla i actua en mi. 22 vots (40%)
e) Jesucrist ha vessat sobre nosaltres l’amor generós d’un Déu que és Pare; fa possible superar les limitacions i obrir-nos a una vida de plenitud. 19 vots (34%)
h) Ésser cristià és voler que tot això –Evangeli i el Crist- em fonamenti i em conformi. 6 vots (10%)
La resta pràcticament no han tingut cap vot. Curiosament, tot i que en ordre diferent, són les tres mateixes cites que van quedar les tres primeres en la reunió de pares de la catequesi. No sé si vol dir res i tampoc es tractava de posar Jesús a votació. Per mi l’important era l’excusa per obrir un diàleg sobre Jesús. Mètode inductiu. Primer pregunta, i després predica. Dit d'una altra manera, truqueu abans d'entrar.
Mt 16,13-20; Mc 8,27-30; Lc 9,18-21
Reunió de pares de catequesi. Em sembla ja haver dit que les parròquies ja han après que la catequesi infantil és una de les millors maneres que tenen d’evangelitzar... als pares. En la darrera reunió de pares ens van fer rumiar una mica. Mètode inductiu. Presentar vuit frases sobre Jesús, d’autors diferents, i ordenar-les segons les que creiem que s’ajusten més a la pròpia experiència. A partir dels resultat es va obrir la conversa sobre Jesús.
Aquestes eren les vuit definicions:
a) Jesús és un home extraordinari que tenia idees que avui continuen sent vàlides i per això les recordo.
b) Jesucrist dóna sentit a la meva vida perquè és l’expressió completa de Déu; a través d’ell Déu es transparenta, parla i actua en mi.
c) Jesús és un revolucionari polític: ell va canviar les estructures del seu temps i és un model de lluita per la justícia.
d) Jesús era un visionari: miracles, resurrecció, Regne de Déu; idees utòpiques i irrealitzables.
.e) Jesucrist ha vessat sobre nosaltres l’amor generós d’un Déu que és Pare; fa possible superar les limitacions i obrir-nos a una vida de plenitud.
f) Sense Jesucrist no sabríem ni qui és Déu, ni qui és l’home, ni la vida, ni la mort.
g) Jesús fou un líder religiós molt important en la línia dels grans místics i profetes.
h) Ésser cristià és voler que tot això –Evangeli i el Crist- em fonamenti i em conformi.
Evidentment cap és completa, ni cap completament falsa. Però cada una reflexa sensibilitats diferents. Fem la prova. Ho poso com a enquesta a la barra de dreta. Se’n pot triar una. Veurem que surt i a veure si el resultat coincideix amb el de la reunió. I si no surt res a comentar, almenys ens haurem distret –i pensat- una estona.
A través de la meva germana, descobreixo un bloc on es parla d’un gràfic que dibuixa la xarxa social de Jesús de Natzaret. Curiós i interessant. Es veu que es tracta de fer una taula i anar creuant el grau de relació de cada personatge segons els seus contactes i la seva intensitat. Això és el que després es converteix en un gràfic.
En la web original podeu veure amb més detall el gràfic. Pitjant sobre cada cercle es veu la interacció amb la resta de persones. M’ha cridat l’atenció que Pere o Joan Baptista siguin aparentment dels més propers a Jesús i que en canvi Maria quedi tan lluny. Algun biblista deu tenir l’explicació. En tot cas, jo ho he trobat distret. Ben adequat per si voleu passar tota la Setmana Santa ruminant-hi.
De presentacions de llibres a Barcelona se’n fan totes les que vols, però aquesta va omplir la sala sobradament. El dimecres passat es va presentar a l’edifici del Seminari de Barcelona l’edició catalana del nou llibre de Benet XVI. De fa poques setmanes Jesús de Natzaret està disponible en l’edició catalana de l’editorial Claret.
Aquest dimarts comença la setmana d’actes inaugurals a Barcelona dels cursos acadèmics de la facultat i centres d’estudi catòlics. Tots es fan a l’Aula Magna del Seminari. Ens ho explicava a bastament el Full Dominical de l’anterior setmana. La veritat és que cadascú inaugura amb qui vol. He recuperat el mateix suplement dominical de l’any passat. Mai més cert allò de digue'm amb qui vas, i et diré qui ets.
L’acte més rellevant, on acostumen a anar tots els bisbes, és la inauguració conjunta de la Facultat de Teologia de Catalunya i dels cursos de l’Institut Superior de Litúrgia de Barcelona, l’Institut de Teologia Fonamental i la Facultat Eclesiàstica de Filosofia de Catalunya. Aquest any fa la lliçó inaugural el doctor Martí Bonet -l’historiador que sap més sobre de la diòcesi- parlant de la parròquia (Dimecres, 3 d’octubre, a les 11,15h). L’any passat va ser Antoni Bosch Veciana, savi de la filosofia.La lliçó inaugural de l’ISCREB (Institut Superior de Ciències Religioses) la farà el monjo de Montserrat Hilari Raguer, sobre les darrers investigacions als Arxius Secrets Vaticans sobre la Guerra Civil (Dimarts, 9 d’octubre, a les 19 h). L’any passat va ser Joan Rigol parlant de Maritain.I, finalment, la setmana vinent s’obre el curs de l’Institut de Teologia Espiritual de Barcelona. El ponent és José María Alsina, rector de la Universitat Abat Oliba CEU, que parlarà del martiri (Dimecres, 10 d’octubre, a les 19h). L’any passat va ser Josep Miró i Ardèvol parlant del declivi i l’esperança de la dimensió espiritual de Catalunya. Tots els actes els presideix l’arquebisbe Martínez Sistach. Podrà comprovar, un cop més, que a Barcelona hi ha gent de tots colors.El cardenal José Policarpo de Lisboa, el secretari del Consell anglicà per a la unitat dels cristians, el metrapolita ortodox de Sibiu, la directora de la filmoteca vaticana, els millors experts en la figura del Jesús històric o sobre la Paraula de Déu passaran aquest any per la Facultat de Teologia de Catalunya. Aquesta institució de les deu diòcesis catalanes celebrarà aquest curs els 40 anys de la seva creació amb quatre congressos internacionals. Així, des de Barcelona, la Facultat vol destacar i estrènyer lligams entre els centres universitaris de teologia de l’arc mediterrani.
És el programa que va presentar dimarts el biblista Armand Puig, degà de la Facultat, acompanyat de Gaspar Mora i Salvador Pié. La roda de premsa va servir per reivindicar l’estatus acadèmic de la teologia. De fet, només a França, a Itàlia i a Espanya, l’estudi teològic queda fora de les universitats civils. És una anomalia que només es produeix en l’àmbit llatí. Per això va plantejar la voluntat de formar part del Consell Interuniversitari de Catalunya junt amb la resta d’universitat catalanes: “Estaríem en el lloc que ens toca com a institució”.Però aquest tema no el va plantejar només com una qüestió de dret, sinó per respondre al treball real que es fa avui a les facultats de teologia. Armand Puig va remarcar que moltes disciplines universitàries tenen interessos comuns amb la teologia. Alhora va parlar d’una Facultat “que no viu d’esquena al món. No ens ho podem permetre, hem de tenir les portes obertes i ser més valents en entrar en els temes actuals”. La teologia d’avui té nous reptes; en certa manera ha superat els temes postconciliars per incidir en els grans debats d’avui com la globalització o l’ecologia: “el nostre món és el món”.Vaig anar a la roda de premsa –a la qual un canvi de plans d’última hora va impedir la presència de l’arquebisbe Sistach- precisament el mateix dia que portava a impremta un monogràfic de la revista Foc Nou sobre llibre i religió a Catalunya en motiu de la Fira de Frankfurt. Precisament, un dels articles recull la producció teològica, acadèmica i divulgativa, dels professors de la Facultat de Teologia de Catalunya. I, precisament, és l’article més llarg. No deu ser casual. A més, com va dir Armand Puig, és un treball que es fa amb rigor: “La nostra Facultat, i ho sé de primera mà, està ben vista a Roma i alhora té una consideració per les institucions culturals catalanes”. Què més podem demanar.Jon Sobrino no va venir a Barcelona ha rajar contra el Vaticà, tot i que va parlar amb la llibertat que el caracteritza. Això ens va decebre una mica als periodistes que vam anar a la roda de premsa, ja que l’expectativa era aquesta. Però ja ens va avisar José Ignacio González Faus en la presentació de la convocatòria organitzada per Cristianisme i Justícia, que es esperava que en aquest cas fos “la veritat la que ens donés un bon titular”, enlloc d’espatllar-lo. Certament, no va donar el gran titular, però va dir coses que van interessar prou com per omplir unes quantes pàgines. I per omplir a vessar l’Església dels jesuïtes de Casp de Barcelona el dilluns al vespre.
Ens vam trobar un teòleg que parlava sense els esquemes de bons i dolents dins de l’Església. Va voler aclarir que el Vaticà no l’ha condemnat i que el disgust més fort d’aquests dies va ser que es filtrés a Internet una carta personal que havia adreçat al general dels jesuïtes, el pare Kolbenbach.
Una de les seves preocupacions és que la polèmica sobre la seva notificació no servís per parlar de Jesús a la gent “En la notificació el que està en joc és Jesús de Natzaret. En canvi es pot parlar durant dies de la notícia sense parlar de Jesús”. De fet, és una preocupació amb la coincideix amb la jerarquia. Hem sentit molts bisbes lamentar-se de que quan parlen de Jesús, no surten als diaris. Sobrino almenys ha aconseguit sortir als diaris interrogant-se sobre com humanitzar el món que vivim: “Si 3.000 milions de persones viuen amb menys de dos euros al dia i diuen que, igual que es poden fer gratacels encara més alts, tècnicament aquesta desigualtat es pot superar, ¿què falla?. És un problema ètic”. Sobrino no té la única resposta però diu que en els pobres veu “un caminet per superar la deshumanització”.
Una mica atrapat de feina avui només puc enviar-vos a aquesta proposta de l’Eloi Aran. N’hi ha per pensar-hi una estona. A més, sabreu que vaig fer dimecres (si és que algú li interessa).
“La meitat de les enormes sumes destinades globalment a armament seria més que suficient per treure de manera estable de la indigència a l'immens exèrcit dels pobres”. Aquesta frase podria ser extreta d’un document de qualsevol ONG progre. Però no, és de Benet XVI i de l’exhortació apostòlica Sacramentum Caritatis (n. 90) que la premsa va presentar com el retorn a la ortodòxia més carca del Vaticà. En canvi, un dels nuclis de l’Exhortació és precisament que l’eucaristia no es pot viure sense el lligam amb la caritat, o l’amor, en la línia de l’encíclica Deus Caritas est .
Aquest és un dels diversos aspectes que s’ha destacat de la Sacramentum Caritatis en l'acte que s’ha fet aquest dimecres al migdia a la Facultat de Teologia de Catalunya. Un acte que el Degà Armand Puig ha justificat acertadament dient que si res del món pot ser aliè a l’Església, res de l’Església pot ser aliè a una facultat de teologia.
El text s’ha recordat que és un text d’autors, i no tant d’autor com és una encíclica papal, ja que el document recull en bona part les conclusions del Sínode sobre l’Eucaristia aportades pels bisbes participants. Certament, en la lectura del text això es nota.
Els tres ponents han estat Jaume Fontbona (sistemàtica), Rafael Serra (litúrgia), i Gaspar Mora (moral): fides, celebratio i vita. Les intervencions han estat de caire teològic i per això em guardaré prou de comentar-les. Ho deixo per un espai més adequat com pot ser Teocat. Si que cal dir que encara no puc entendre perquè quan a un ponent li diuen 10 minuts, s’hi ha d’estar mitja hora. Això ha fet que la intervenció de Gaspar Mora hagués de quedar reduïda a una síntesi accelerada perquè la gent no marxés a dinar.
Només a nivell d’apunts dir que les intervencions han alabat el valor del text. Així ho ha fet Fontbona que només al final a plantejat alguns interrogants raonables. Per exemple, el recordatori sobre el celibat sacerdotal obligatori perquè és necessari per “la plena configuració amb Crist” dels capellans. Un argument que grinyola en la mateixa Exhortació perquè no pot evitar fer referències a les tradicions cristianes orientals on encara que valorin el celibat no és condició indispensable pel sacerdoci. Un bon tema de debat.
És veritat que l’Exhortació també està farcida de recordatoris d’elements de caire disciplinar de l’Església problemàtics: el celibat obligatori dels capellans, la prohibició de combregar als divorciats, la indissolubilitat del matrimoni, la confessió i altres clàssics. Altres temes s’han exagerat com l’ús del llatí o del gregorià. Però com ha fet notar Rafael Serra (els qui els coneixen ja sabran de la seva vehemència i alhora sentit de l’humor), tampoc hi ha res de nou que no sabéssim. També és veritat, i això ho afegeixo jo, que si s’ho haguessin estalviat tampoc hauria passat res. Per sort, totes les intervencions de l’acte de la Facultat s’ha centrat en els elements claus de l’Exhortació i no en aquests temes que s’arrosseguen de les intervencions en el Sínode de bisbes.
I només un frase del Gaspar Mora: “El misteri autèntic és el misteri viscut”. Si llegiu la segona part de l'Exhortació, s'entén.
Finalment ahir vaig poder obrir el llibre Eclesiología. La sacramentalidad de la comunidad cristiana (Ediciones Sígueme). Després de setmana santa farem la conversa per Foc Nou amb el seu autor, Salvador Pié. Segons diuen alguns que hi entenen és un llibre d’aquells cridats a convertir-se en una edició de referència. Una bona notícia pel prestigi de la Facultat de Teologia de Catalunya i de Universitat Gregoriana de Roma on Pié fa classe.
Evidentment la meva lectura del llibre serà periodística i no teològica. I el més probable és que em salti algunes pàgines (bé... segur). Però potser per això em va cridar l’atenció l’inici del llibre. Té un gran mèrit que la primera frase d’un manual de teologia et faci agafar ganes de llegir les 626 pàgines de lletra atapeïda que segueixen. La manera d’aconseguir-ho de Pié ha estat triar unes quantes frases clau que destaquen els temes candents de l’eclesiologia, obren preguntes, i desvetllen algunes de les arestes que l’Església actual té pendent de llimar. A més, el pròleg explica clarament el que es pot esperar de la lectura del llibre i des de quin punt de partida eclesial es planteja l’estudi.
Aprofito que tanco aquest bloc per vacances i us deixo les frases perquè hi donen voltes vosaltres mateixos. Jo no, però el bloc farà unes vacances com Déu mana, és a dir, incloent-hi la setmana de Glòria. Per escoltar el misteri de la Setmana Santa també fa falta silenci. Ens retrobem en l’alegria de Pasqua.
-Crist si, l'Església no? Creure sense pertànyer?
-L'Església és en Crist com a un sagrament, signe o instrument de la unió íntima amb Déu i de la unitat de tot el gènere humà (Lumen gentium 1).
-L'Església és una complexa realitat formada per un grup visible i una comunitat espiritual (Lumen gentium 8).
-L'Església, com la lluna, és reflex "semiobscur" del sol Jesucrist (Bonaventura de Bagnoregio).
-Oh barqueta meva, que mal carregada vas! (La divina comèdia).
-Con la Iglesia hemos topado, Sancho! (Don Quijote de la Macha -a l'original de Cervantes "Con la iglesia hemos dado... ").
-Res humà sobreviu si no és de manera institucional (P.L. Berger).
-La institució eclesial com a signe de l'Esperit de Crist que identifica, incorpora i allibera el creient (M Kehl).
-L'Església és una comunitat d'amor (Benet XVI, Deus caritas est).
-Tot el bé que el poble de Déu pot aportar a la família humana en el temps de la seva peregrinació terrena, deriva del fet que l'Església és "sagrament universal de la salvació (LG 48)" (Gaudium et spes 45).
Eclesiología. La sacramentalidad de la comunidad cristiana. Salvador Pié-Ninot. Lux Mundi, n. 86. Ediciones Sígueme. Salamanca, 2007.
