Opinions sacralitzades

En una reunió sobre mitjans de comunicació agafo dues frases d’un interlocutor. Parlant dels perills d’una informació que cada vegada ha de ser més immediata, simple i espectacular: “En 59 segons és més fàcil defensar la pena de mort que el contrari”. I n’apunto una altra: “On es produeix la principal deriva dels mitjans de comunicació és en l’apartat d’opinió i en les tertúlies. A la facultat ens explicaven que els fets són sagrats i les opinions lliures. En canvi, avui, les opinions són sagrades i els fets són lliures”. Jo afegiria, que en part és el que també passa a la web 2.0.

Amb perdó, una mica d’autobombo

Ja em perdonareu, però faig una mica d’autobombo fent propaganda de l’entrevista que em van fer fa uns dies a Madrid i que acaba de publicar en la versió escrita Religión Digital. Malgrat un terrible refredat que no em deixava ni parlar, sembla que encara vaig dir alguna cosa interessant.

Evidentment, la capacitat d’improvització i l’agilitat que requereix una entrevista oral no deixa gaire espai pel matís. Però he de felicitar –sense cap afany gremialista- els qui han editat l’entrevista perquè recull perfectament el que vaig voler voler dir. Perquè després diguin dels periodistes.

Només un comentari al que vaig dir sobre la COPE (un bon ensurt veure’m diumenge sota Losantos). Ara es dóna per feta la retirada de FJL. Una bona notícia que portarà cua. Estèticament és una victòria (massa tardana) del sentit comú, però això no soluciona el problema de la COPE. És a dir, quin espai volen ocupar, amb qui es volen casar, i a qui volen arribar els bisbes espanyols a través de la seva emissora.

Un bisbe i una periodista poden riure junts

El que més em va agradar de la taula rodona que va organitzar Cristianisme i Justícia aquest dijous va ser que un bisbe i una periodista poden riure junts. Eren Joan Enric Vives i Sílvia Cóppulo en un debat sobre “Mitjans de Comunicació i Església, una relació impossible?”. Ho podeu veure en els vídeos del final.

Vives va començar dient que “temia” Cóppulo per la seva agudesa i que els bisbes sempre acaben rebent en aquest tema, i Cóppulo que va agrair la presència a un bisbe que malgrat el seu càrrec sempre s’hagi comportat “com una persona normal”.

Amb aquesta prèvia el bisbe va citar a Sant Pau per recordar que no podem viure al marge de la comunicació. I que el problema de l’Església tracta que delicats en els s’han de fer “puntes de coixí i els mitjans no ho permeten”: són 20 segons. També va lamentar la dispersió dels mitjans catòlics i la manca d’una certa empatia a la dissidència eclesial.

Cóppulo va lamentar una dinàmica jeràrquica que tapa la riquesa de l’Església. I el dèficit de formació comunicativa de molts agents eclesials. Va reconèixer el problema que és sobreviure en una dinàmica periodística de declaracions i no de fets. Sobretot va insistir en la necessitat de preparar-se i d’adaptar-se al llenguatge dels mitjans. I li va agradar molt el que va dir Vives que a vegades sembla que els mitjans vagin “a la caça del bisbe despistat”.

Aquí podeu veure la primera rèplica de cadascun després de la intervenció inicial. De fet, va estar més flexible el bisbe Vives reconeixent les mancances eclesials en aquest (àmbit), que Sílvia Cóppulo reconeixent algunes perversions de les rutines periodístiques. Però el més important és que n’haguessin pogut parlar dos hores més, sense barallar-se i passant-nos-ho bé tots, públic i ponents. És el que comunica.

I ara que ja s’ha fet el Vaticà II i la Transició, què?

M’ha complagut especialment (i interessadament) l’article del bisbe Nicolás Castellanos en el magnífic número dels 50 anys de Vida Nueva. Castellanos destaca la complementarietat de Vida Nueva i El Ciervo com a publicacions que van impulsar la renovació conciliar a Espanya i van ser referència durant la transició. De fet, el seu naixement (en sis anys de diferència) té en comú l’entusiasme de persones que van saber iniciar una aventura conciliar abans del Concili i que al cap de poc temps els vents eclesials els hi van donar la raó. Una des de Madrid i l’altra des de Barcelona, van anar perfilant-se de maneres diferents, i amb accents distints, però en els seus inicis i avui s’hi escolta una música de fons que no desentona.

Dijous, en l’acte dels 50 anys, les afirmacions sobre Vida Nueva ho confirmen: “Oxigen contra els cercles massa tancats”. “Poder discutir sense agredir”. “Conèixer una realitat d’Església més enllà del que tens davant del teu nas”. “Una veu d’Església però no la veu de l’Església”. “Unió, que és reconeixement de l’altre, no uniformitat”. “Seriós, equilibrat, polifònic”. “Oferir totes les veus encara que no les compartim”. Són algunes paraules dels subscriptors de Vida Nueva que van intervenir a l’acte. I m’estalvien ara ampliar la llista d’elogis a la revista que jo no sabria fer tant bé.

Una persona intel·ligent vaig sentir un dia que deia: “Si una revista ha existit durant 50 anys vol dir que és un revista necessària”. Que ve a dir que si s’ha mantingut no ha estat per una quimera de quatre il·luminats i dos interessats sinó perquè ha tingut un paper. Molt bé. Doncs ara que ja s’ha fet el Vaticà II i la Transició, els grans mites referencials de revistes com Vida Nueva, què?

Doncs, el mateix. Noves formes, internet, nous mercats, professionalitat... però el Vaticà II continua sent la fulla de ruta en el que cal encarrilar l’Església, i convivència i reconciliació el que ha d’aportar el cristianisme al món d’avui. Amb 50 anys, no s’ha acabat la feina.

Deliris integristes

Diumenge em va sorprendre la pàgina de l’Oriol Domingo de La Vanguardia sobre els deliris integristes a internet. Als individus amb conductes patològiques res els satisfà tant com que parlin d’ells. Però veient la reacció de la caverna mediàtica, vol dir que va tocar os.

Dilluns vaig donar una volta per aquesta web de Germinans i només entrar-hi vaig trobar la imatge que encapçala aquesta nota. No cal dir més. Ni les joventuts anarcosindicalistes en el seu moment de màxim esplendor anticlerical s’haurien atrevit a tant. Sort que diuen que són sacerdots catòlics, que sinó ja haurien posat una bomba al bisbat.

Dimarts, mirant les reaccions encara vaig flipar més. Ells disparen a tort i a dret, però quan algú s’atreveix a dir-los quatre veritats, ja agiten el fantasma de la llibertat d’expressió en la que no han cregut mai quan és la llibertat d’expressió dels altres. Hi eren tots: losantians, cigonyas, bustamantes, copes... en un festí joseantonià. En la tònica habitual de manipular la realitat, d’un acte a la Fundació Joan Maragall on es va opinar que els bisbes haurien de desautoritzar aquesta gent, n’extreuen que mossèn Matabosch ha muntat una cacera de bruixes. Ells que només trempen els dies que poden repartir desautoritzacions i condemnes. I ho interpreten com una victòria de la seva importància, quan només és una mostra de les seves misèries.

M’agradaria saber què es pren aquesta gent quan es desperta.

Sempre ens quedarà Càritas

Enmig de la monumental espifiada a nivell comunicatiu i pastoral que ha estat la decisió d’aixecar l’excomunió als bisbes lefebvristes, dimarts al vespre escolto a TVE2-Catalunya una entrevista catòlicament reconfortant.

Els directors de Càritas que hem tingut a Barcelona no ens han fallat mai, i Jordi Roglà no ha estat l’excepció. De memòria cito tres respostes al programa “59 segons“ que em van cridar l’atenció (l'entrevista es pot veure cap al minut 60).

La primera quan li pregunten com ha afectat a Càritas la crisi, que per primera vegada té llistes d’espera. La resposta és que Càritas fa dècades que viu en la crisi, que el que passa ara per a ells no és cap novetat: ni els millors períodes d’expansió econòmica han servit per solucionar els problemes dels col·lectius en permanent crisi econòmica.

Després una dada que es pot llegir de forma positiva. El 2008 els ingressos totals dels donatius a Càritas van disminuir. Però tot i disminuir l’import final, va augmentar el nombre de donants. Hi ha menys diners per donar, però més gent que dóna.

I, finalment, quan l’entrevistadora va recordar que Càritas depèn de l’Església i la resposta immediata de Jordi Roglà va ser “No, Càritas no depèn de l’Església; Càritas és l’Església”. Ho va explicar dient que els cristians tenim dos pilars fonamentals: l’Eucaristia i l’amor als altres, i que Càritas forma part del segon pilar. Fantàstic.

Els ateus posen de moda a Déu

No es pot negar l’eficàcia comunicativa que està tenint la campanya promoguda per l’Associació Catalana d’Ateus defensant la possibilitat de negar a Déu. Només pagant la col·locació del cartell a dos autobusos aconsegueixen que tothom en parli, i per tant, multiplicar l’impacte (1, 2, 3, 4...) És el que estic fent jo ara mateix escrivint sobre el tema, vosaltres llegint-ho, o el que va fer l’arquebisbat de Barcelona amb una nota molt raonable. I encara se’n parlarà més.

El que no tinc tan clar és que aquí funcioni allò de que parlin de mi encara que sigui malament. Perquè el què ha aconseguit aquesta campanya crec que és precisament el contrari del que suposadament pretén. Ha aconseguit que es parli més de Déu amb dos anuncis, que amb la mateixa celebració del Nadal, que molta de la parafernàlia que l’envolta tapa el seu motiu principal, la celebració del naixement del nen-Déu.

De fet, un dels problemes principals del cristianisme, i de les religions en general, és que en el món occidental tenim Déu bastant oblidat. I, encara que sigui en sentit negatiu, que algú posi de nou el tema de Déu en l’espai públic, és un favor que ens fan, no una ofensa. El problema no és que la gent cregui en Déu per ignorància, el problema és que la realitat social ens porta a ignorar el tema.

Anar predicant que “Probablement Déu no existeix. Deixa de preocupar-te i gaudeix la vida” t’ajuda a remoure el dubte de que si existeix potser això afecta d’alguna manera la teva vida. És allò de no pensis en un elefant.

Alhora, com ja s’ha dit, ningú podrà negar a partir d’ara la possibilitat de plantejar el fet religiós en l’esfera pública, si els ateus són els primers preocupats pel tema. I també s’ha pogut veure que els ateus no tenen l’exclusiva del pensament lliure, com es demostra amb la diversitat de respostes que ha generat la campanya. Com si els catòlics, quan ha parlat el bisbe, ja no tinguéssim res més a dir.

Perquè sóc catòlic

Dilluns llegeixo l’entrevista de la Contra de La Vanguardia. És una entrevista a una orfena etíope sorda i cega que va venir a Espanya adoptada quan tenia set anys. Avui és la primera noia soda, muda i cega que estudia una carrera universitària, magisteri.

"-¿Desde cuándo es usted sordociega?

-Nací sordomuda. Y me quedé ciega siendo muy niña, cuando vagaba por las calles de Wolo, en Etiopía…

-¿Vivía en las calles?

-No sé si mis padres me abandonaron o si la guerra los mató... No lo sé. Sé que me quedé sola por la calle. Era sordomuda, no podía comunicarme. Aprendí a imitar gestos para pedir comida y bebida. Una infección, luego, me dejó ciega. Me caía, me golpeaba, me hacía siempre daño... Y lloraba.

-¿Qué recuerda más de aquellos días?

-Que de pronto no sabía dónde estaba. Me perdía, y sentía mucho miedo. ¡Y gritaba, gritaba...! Entonces aparecía alguien, me ayudaba y me calmaba. Hasta que me recogieron unas monjas católicas en su orfanato."

Aquestes monges són les que em fan veure quin sentit té ser catòlic. Elles allà, i nosaltres aquí. Sense cap necessitat de debats sobre crucifixos com el que he hagut de suportar aquest dimarts a CNN+.

Espiritualitat cistercenca

“No es extraño que su Cope tenga tanta audiencia. Las páginas más visitadas de internet son las pornográficas y la revistas con más tirada las del corazón. Es lo que vende. ¿Quien es el responsable de este gran éxito eclesiástico? A Jiménez Losantos, que de santo no tiene nada, y al que sus enemigos, que son bastantes, le llaman el minigoebbels o el talibán, ¿quién le auxilia? ¿Quien apoya a este escuperencores que acumula ya seis condenas judiciales por mentir y difamar? Pues el cardenal Rouco, nunca está cuando se le piden cuentas sobre los ataques que reciben desde la emisora de los obispos el cardenal de Barcelona (abortista!), el Nuncio (masón!), o el Rey (abdica!), pero siempre está para conseguir que la Conferencia Episcopal renueve el contrato a Losantos i a César Vidal.”

La meva pregunta és: si un dia escric que acabeu de llegir, creieu que si treballés per la Cope duraria cinc minuts més en el meu lloc de treball? O que alguna vegada arribaria a trobar feina a l’arquebisbat de Madrid? Doncs veient el que es diu a la Cope, es veu que si. Es pot treballar a la ràdio dels bisbes, mofar-se d’un cardenal i fins i tot fer bromes d’alt nivell amb els cognoms que han tocat. Somos libres para eso.

Bé, posat de nou al tema COPE si no teniu res a fer durant les properes dues hores us recomano veure els vídeos de la compareixença de dimecres del president de CAC al Parlament de Catalunya. Si no teniu temps per seguir aquesta classe pràctica sobre com afrontar amb èxit una compareixença parlamentària, els minuts d’or estan en la intervenció del conseller del CAC nomenat a proposta del PP, i la primera resposta del president del CAC a les intervencions del portaveus dels grups.

Crec que els parlamentaris encara no s’han refet de la distinció entre l’espiritualitat cistercenca i la benedictina.

El que no diuen els de la COPE

“arrebatar. (De rebatar). 1. tr. Quitar con violencia y fuerza”. Això és el que diu la RAE sobre el verb arrebatar. El que utilitza la COPE per dir que “El CAC arrebata a la Cadena COPE dos de sus frecuencias en Cataluña para enmudecer nuestra voz en Lérida y Gerona”.

Anem a pams. A un li poden prendre una cosa que és seva o a la que hi té dret. A mi em poden arrebatar el dret a practicar la meva religió o, si voleu, la ràdio que tinc a la tauleta de nit o el descompte que em fan a la Renfe per família nombrosa. Però ningú no em pot arrebatar la direcció de la revista Foc Nou, perquè és una concessió temporal; els mateixos que m’hi van posar, tenen el dret de treure’m. Doncs, bé, a la COPE no li han tret res, perquè no era seu. Tenien unes freqüències en proves, hi ha hagut un concurs públic on s’han presentat 73 empreses i poc més de vint han aconseguit alguna llicencia. Res tret amb força o violència.

“enmudecer. (De en-, mudo y -ecer). 1. tr. Hacer callar”. Una altra cosa que no diu la COPE i que es pot comprovar en la seva mateixa web: a Lleida tenien dos freqüències (1 i 2), i a Girona dos més (1 i 2). A Lleida no es consolida la de la COPE i a Girona la de Cadena 100. Per tant, continuen tenint una freqüència a cada ciutat perquè Losantos continuï clamant contra la classe política i la societat catalana. Mut, no quedarà. Per ara només l'ha fet callar les condemnes dels tribunals, que ja n'hi ha unes quantes. El que deixarà de tenir la COPE és una plataforma extra per la cadena musical. Per tant, perden una via de negoci, però no la seva capacitat de continuar anunciant la “Bona Nova” a Catalunya.

I tercera cosa que no diu la COPE, potser la més important. Com a ràdio de la Conferència Episcopal haurien d’estar més que satisfets que els seus patrons, que són els bisbes, aconsegueixin noves freqüències a Catalunya. S’ha remarcat poc el què ha representat aquesta concessió de freqüències per l’Església a Catalunya: 4 noves freqüències per Ràdio Estel de l’arquebisbat de Barcelona (Fundació Missatge Humà i Cristià), 3 noves freqüències a Ràdio Principat del bisbat d’Urgell (Ens de Comunicació S.L.), que emet en cadena amb Ràdio Estel; i per més inri, una a La Seva Llar El Seu Mon S.L. participada principalment per l’empresa controlada pels benedictins de l’Abadia de Montserrat. Ni en els millors temps del catòlic president Pujol (que ja va concedir les primeres freqüències a Ràdio Estel) s’hauria pogut esperar tant. Ha arribat en temps d’un suposat govern de “menjacapellans” i amb la primera concessió d'un organisme regulador independent. I tot amb un membre del CAC que havia estat director i amic de Ràdio Estel, fins el dia que el cardenal Carles va treure a patades tot el seu equip.

Com a catòlic no puc estar més content. I si els de la COPE fossin més catòlics que agitadors, també ho haurien d'estar, per l’augment de la presència de l’Església en les ones catalanes. Arrebatar i enmudecer, no és el que li han fet ni a la COPE, ni l'Església, que és el que ens interessa.

PD: En el post de dissabte trobareu el vídeo de Pié i Calduch amb el Cuní. Mitja hora de Paraula de Déu a TV3.

Sistach a Telemonegal

Aquesta setmana l’arquebisbe Martínez Sistach ha estat el convidat al programa Telemonegal de BTV. El vaig veure dimarts i el repeteixen durant la setmana a diverses teles locals. Per ara no el trobo a Internet.

Ferran Monegal va presentar com un fet extraordinari que un cardenal anés a la televisió a sotmetre’s a una entrevista. Ell veu prou hores de tele per valorar-ho. També, una vegada més, l’entrevista va demostrar la dificultat del llenguatge religiós. Martínez Sistach va explicar que havia crescut el nombre de gent a “les audiències” del papa (els actes públics de cada dimecres), i Monegal va semblar entendre que el que pujava era “l’audiència” del papa. De fet, tota l’entrevista va ser una mostra de que el món eclesiàstic és un altre món.

També ja sabem que a Sistach li costa sintetizar el seu missatge a les exigències del medi televisiu. Però el discurs que va fer és més que correcte i va exposar les seves critiques a la televisió sense aparèixer com un profeta de calamitats. I va tenir dos moments remarcables. Cito de memòria.

D’una banda quan Monegal el convidava a conèixer tots aquests programes de televisió estrafolaris que esbudellen la vida de la gent matí, tarda i nit. Tot i que comprenia que a un cardenal no li sobra molt de temps, li deia encertadament que “un pastor ha de conèixer què fa el seu ramat”. La resposta del cardenal va ser que si, però que precisament “per això segueixo els crítics de televisió com vostè”. Bé.

I després, la resposta a les paròdies del papa que es fan a la televisió. Quan van posar alguns vídeos de mostra d’imitadors de Benet XVI fent el ximple, l’arquebisbe pràcticament no va mirar a la pantalla del plató on apareixien les imatges. L’olfacte televisiu de Monegal va brillar una vegada més i va ser el primer que va fer notar: "Vostè casi no ha mirat la pantalla". Amb aquest gest el cardenal va dir molt més que amb un gran discurs. En la resposta va teoritzar sobre allò que a molta gent amb creences catòliques la mofa sobre el papa els ofèn (només es pot riure de la mare, de la pàtria i de la religió un mateix). Però amb el gest d’abaixar la vista, Sistach va aparèixer dolgut com un catòlic més. L’espectador és molt més receptiu a aquesta actitud que si hagués aparegut ofès, indignat, irat o censurador. Sobretot perquè el gest va ser coherent amb el que volia dir. La crítica a les imitacions de Benet XVI i si els efectes són tant negatius es poden discutir. Però la resposta basada en el sentiment està lluny de l’estereotip de l’Església inquisidora, i és més eficaç. A la televisió funcionen més els arguments sentimentals i els gestos que els grans raonaments teòrics.

El missatge és que ara quan vegem Benet XVI imitat no veurem a un cardenal emprenyat (cosa que a molts ja agrada) sinó a una persona dolguda.

Pels segles dels segles

M’arriba per segones que l’Oriol Domingo de La Vanguardia ha obert finalment un bloc. I no m’avisa perquè em prepari! Ara si que tinc competència de veritat. Benvingut al club.

Per fi, Aymar a Ràdio Estel

Uns anys més tard del què hauria estat desitjable i de què fos una evidència per a molts, avui arriba un gran nomenament, beneït pel palau episcopal. Ara en Jaume Aymar com a nou responsable tindrà feina per recuperar oients a Ràdio Estel i a Catalunya Cristiana recuperar lectors. Una bona elecció per als mitjans de comunicació de l'arquebisbat de Barcelona. Té Ràdio Estel al cap abans que la fundessin i sempre ha ajudat aquella casa tant com l'han deixat.

El què en penso ja ho vaig poder escriure aquí, tot i que ara s’hauria d’actualitzar. De fet, dels despropòsits que ha patit Ràdio Estel i Catalunya Cristiana se’n podria fer un llibre.

Foc Nou, Dialogal i El Ciervo, gratuïts

Dimecres vaig estar a la presentació de la campanya de subscripcions gratuïtes per a joves de 18 anys que ha iniciat la Conselleria de Cultura i Mitjans de Comunicació de Generalitat (On està Wally? A veure si també trobeu la Roser Bofill). Vam presentar a la convocatòria pública de selecció les tres revistes, Foc Nou, Dialogal i El Ciervo, i les tres estan incloses a la campanya, amb altres revistes també del gremi catòlic.

Per tant, podeu fer-nos propaganda perquè escullin alguna d’aquestes revistes. És un any de franc. El termini acaba el 25 de setembre.

Contra SM

S’havia valorat que la persecució contra Pagola pel llibre de Jesús en realitat anava dirigida a desprestigiar el seu bisbe Uriarte i de passada a Setién. Però ara es veu que no: disparaven contra el Grupo SM (PPC, Vida Nueva, Cruïlla...).

El cas és una mostra que la caverna no està per bromes. Si ara des de La Razón s’aixeca una suposada investigació doctrinal a SM, apuntant directament a la foto del germà del bisbe de Sant Feliu de Llobregat, és per pressionar a Roma i estendre l’ombra de la sospita. Encara que després quedi en res. A part de no poder suportar els qui no són com ells, a la caverna no escatimen esforços per enfonsar en el fang tot el que escapa del seu control. De fet, és el seu exercici mental principal. El seu món és massa petit per a poder-lo compartir.

No deixa de ser curiós que, per exemple, una revista com Vida Nueva que des de Catalunya es veu com a centrisme més que moderadet, la caverna hi vegi la perdició de la fe catòlica. Caldria preguntar-se per quin és el grau de tolerància eclesial que tenen els sectors que ara munten aquesta història. La tolerància no és valor absolut, però si s’acosta a zero, ens converteix en fòssils. Pedra.

Però si realment el cardenal Levada ha de dedicar temps a valorar la catolicitat d’algun grup mediàtic espanyol, no seria difícil proposar-li altres idees.

Cristians corredors de fons

Dimarts passat vaig assistir a la inauguració de l’exposició que commemora els 25 anys de l’associació de revistes en català, l’APPEC. Hi ha coses força curioses però a mi em va cridar l’atenció la llista de les catorze revistes que van fundar l’associació el 1983: L’Avenç, Catalunya Cristiana, Ciència, Crònica, El Correu de la Unesco, Documents d’Església, Foc Nou, Guix, El Món, Papers de Joventut, Rodamón, Serra d’Or, Tretzevents, i La Terra.

És significatiu que de les catorze revistes, quatre siguin de temes cristians, a més d’una infantil que també és editada per Montserrat. Avui les revistes en català associades són més de 140, i el pes de les cristianes ja és més relatiu però no menor: una quinzena. I de les revistes fundadores, si no em descompto, sis han desaparegut, però totes les cristianes continuen sortint al carrer tan fresques.

El cas no dóna per una anàlisi a fons de l’estat de la premsa cristiana a Catalunya, però si que és un bon indicador. En qualsevol cas, indica que som bons corredors de fons.

Doctrina Camino, Doctrina Sistach

És una pena que aquest dijous a la tarda no es pogués escoltar sencera la roda de premsa posterior a la Comissió Permanent de la Conferència Episcopal Espanyola. En el fragment que he pogut escoltar, la capacitat desinformativa del portaveu de la CEE és antològica.

La Doctrina que ens volia fer entendre Martínez Camino és que això de Losantos no va amb els bisbes i que si han parlat de la Cope a la Permanent és perquè els preocupa com “afectarà la situació econòmica actual” a l’emissora. O que l’ideari de la Cope és només una proposta de màxims, com si no existissin dues sentencies judicials i atacs al nunci, al rei i a diversos cardenals i bisbes, entre altres damnificats per Losantos. No tinc paraules. Bé, si que en tinc. Que la doctrina de l’Església també és un ideari de màxims i en canvi la Conferència Episcopal sempre està a la que salta quan consideren que algú se n’ha desviat un mil·límetre. Per no parlar de l’Evangeli com a ideari de màxims. En fi.

Però la clau que vol deixar clara la nota és que el tema passa pel “Comitè Executiu, i per la direcció i el Consell d’Administració de la Cadena”. És a dir, reservar la presa de decisions a la presidència de la Conferència Episcopal i no al conjunt del bisbes. Santa eclesialitat conciliar.

No és estrany que s’insisteixi en aquest punt, perquè planta cara al que seria la estratègia contraria i que ha anat guanyat punts les darreres setmanes. El resum podria ser: s’hauria de demostrar jurídicament qui té realment la darrera paraula sobre la Cope. És a dir, per molt que els bisbes tinguin uns representants en el Consell d’Administració, un President, una Permanent o una Executiva... qui mana realment a la Cope? Qui pot decidir?

Aquesta és una doctrina i una estratègia molt sistachsiana. És a dir, no fer frontisme sinó fer insistentment les preguntes adequades, on la resposta només pugui acaba sent: "és clar, qui pot decidir sobre la Cope és el titular majoritari de les accions, és a dir, la Conferència Episcopal Espanyola". I qui és “l’organ suprem” de la CEE? La Plenària (art. 8). I a qui ha de passar comptes la Permanent? A la Plenària, que pot deliberar sobre les seves decisions (art. 23). I així seguint amb tot l'articulat dels Estatuts que donen competències plenes a la Plenària. El titular de les accions és la CEE i CEE=Plenària.

Això, que no fa pas gaire podia semblar una collonada jurídica, agafa un relleu diferent després de l’elecció de Rouco per la minsa diferència de dos vots, i quan la llista de damnificats de Losantos comença a ser massa llarga, i a Roma ja n’han tingut prou. Si no pren les decisions qui ara les pot prendre, la factura pot arribar a la Plenària del novembre. I, de pas, Martínez Camino jugar-se la seva reelecció com a secretari de la CEE.

Ara toca Opus

Els delegats de mitjans de comunicació de les diòcesis catalanes fa anys que es reuneixen. Els resultats han tingut alts i baixos i en molts casos ha faltat la voluntat comuna de donar la empenta definitiva als projectes que s’han plantejat, però és un dels àmbits pastorals on entre els delegats diocesans hi ha hagut més relació.

D’aquí a pocs dies celebren l’habitual trobada anual i aquest any sembla que han decidit confiar en l’Opus. Provenen dels seus centres dos dels tres experts convidats. Són Daniel Arasa (fill) de la Pontifícia Universitat de la Santa Croce de Roma, doctorat amb una recerca sobre les webs diocesanes, i Salvador Aragonès, històric periodista avui a la Universitat Internacional de Catalunya (que ja sabem que no és de l’Opus però hi te bastant a veure). Els experts es completen amb Antoni Aira, que prové de la factoria de Blanquerna.

Cap d’aquests tres hauria estat tan inútil en la gestió dels mitjans de comunicació per permetre que la situació de la Cope hagués arribat fins on han deixat que arribi.

Més 'xulos' que un 8

Ells poden repartir a tort i a dret, però pobres dels qui diguin res en contra d'ells. Ni que sigui l’Osservatore Romano.

Esperpèntic (la Cope)

La cronologia és esperpèntica. Diumenge passat Juliana a La Vanguardia ens deia que Rouco va tirar pel dret amb la renovació de Losantos i Vidal a la Cope, tot i la oposició de Cañizares, i que Martínez Sistach va fer veure que passava vent. Dimarts el mateix Juliana ens diu que el mateix Sistach nega que s’hagi rentat les mans sobre el tema i el diumenge apareix finalment en una entrevista feta el dijous per deixar clara la seva oposició al contracte que garanteix la continuïtat de la deriva actual de la Cope i que a Roma ho veuen igual.

Últim capítol aquest dilluns al matí: Losantos a la mateixa Cope acusant al cardenal Lluís Martínez Sistach d’encobrir avortistes (té el mèrit d’anar darrera del Rey, del nunci o de Gallardón entre molts altres damnificats [Es pot escoltar a Federico a las 7. -7:22:45]).

Però quin circo tenim muntat! Això ho fas en qualsevol empresa i estàs al carrer al cap de dos segons i, a més, et posen a parir i et demanen públicament una rectificació. Seria més que escaient en aquest cas.

Potser ja ha arribat el moment de tirar pel dret i d’exigir als bisbes (a tots) que ens expliquin amb claredat fins on volen deixar arribar a la Cope.

PD: I per ara més aquí, aquí i aquí