El miracle vocacional català

Evidentment, el títol és una exageració (o si voleu un homenatge al rector del Seminari Interdiocesà). Però és la mateixa exageració que dir que Catalunya és un desert vocacional i quedar-se tan ample. Les dades son que en 10 anys els seminaristes catalanes han passat de representar un 6,6% dels seminaristes d’Espanya a ser el 7,7%.

Part d’aquest diumenge -que es va celebrar el dia del Seminari- el vaig passar fent números. Fa uns dies la Conferència Episcopal va presentar la jornada publicant les dades dels seminaris d’Espanya. Em va cridar l’atenció que el problema vocacional que pateix Europa des de fa dècades i també Catalunya, ara arribi a Espanya: un terç de seminaristes menys en una dècada.

Mentre, fa uns anys que alguns no es cansen de proclamar que el catalanisme i un suposat progressisme exacerbat dels bisbes catalans ha buidat els seminaris. Però les dades diuen altres coses. Diuen que a Catalunya el nombre de seminaristes sempre ha estat més baix que a la resta d’Espanya, igual que el nombre de capellans, en la línia d’altres països europeus. De fet, fins ara, les estadístiques eclesiàstiques d’Espanya només es reprodueixen en països com Itàlia, Irlanda o Portugal. Però aquesta diferència entre Catalunya i la resta d’Espanya s’ha donat durant tot el segle XX (abans i després del Vaticà II i de l’arribada de Pont i Gol i de Jubany). Com veureu en el gràfic, ni amb Franco es van omplir els seminaris catalans. La única diferència entre Catalunya i Espanya és que la corba comença a decaure una mica abans.

I què ha passat els darrers anys? Que l’evolució a Catalunya és similar a la d’Espanya (i a la d’Europa). I que amb uns anys de retard, els índexs de Catalunya s’acaben reproduint en el conjunt d’Espanya. Es tracta de fer quatre càlculs amb les dades de la CEE i afegint els tres seminaristes que es van oblidar de Lleida. Si mirem (en aquest gràfic) què ha passat els darrers vint anys veurem que avui a Catalunya hi ha un 30% de seminaristes menys que l’any 1988. I, a la resta d’Espanya? Doncs, un 40% menys.

També podem mirar què passa amb el nombre de seminaristes en relació a la població total. El ritme també és paral·lel però clarament accentuat a la resta d’Espanya. En els darrers 10 anys el nombre d’habitants per seminarista a Catalunya creix d’una forma alarmant: un 45%. I en la retrospectiva de 20 anys, encara és pitjor: un 72%. Però aquest percentatge que acumula Catalunya en 20 anys a la resta d’Espanya es produeix només en els darrers 10 anys. Hi ha uns 25 punts de diferència respecte a Catalunya tant en els darrers 10 anys, com en els darrers 20 anys. En proporció a la població, a Espanya avui hi ha gairebé la meitat de seminaristes que fa 20 anys. Tot això ha portat que si els seminaristes catalans eren un 6,6% dels seminaristes d’Espanya, ara ja són el 7,7%.

Així, algunes apreciacions. A nivell català. Que en nombres absoluts estàvem millor en l’època dels seminaris dels bisbes Torrella, Jubany, Camprodon, Malla, Alanis, Guix, Moncadas, i Carles (a Tortosa) que ara. A nivell espanyol, que en poc temps s’arribarà a una mitjana d’habitants per seminarista que s’acosta a la que tenia Catalunya fa 20 anys. I a nivell comparatiu, que en tots els casos el descens és més pronunciat a Espanya que a Catalunya, especialment els darrers 10 anys.

Cap de les dades són per alegrar-se. A tot arreu empitjora, i amb xifres que no garanteixen de cap manera el relleu sacerdotal. Però l’evolució diu més que la foto fixa. L’evolució no només ens diu com estem, sinó cap a on anem. Per exemple, per dir només tot el que és dolent de Catalunya es pot explicar que les xifres de seminarista per habitant de Catalunya dupliquen les de la resta d’Espanya. Però també pot explicar que, avui, les xifres per seminarista per habitant a Espanya s’acosten als índexs de Catalunya de fa només 20 anys, a l’època en la que els bisbes publicaven documents com Arrels Cristianes de Catalunya.

Si caminem cap al desert vocacional, és clar que hi caminem plegats. Wait and see. Els vents de la secularització no bufen només a Catalunya. Fins i tot, els números avui diuen que el descens vocacional els darrers anys s’ha suportat millor a Catalunya que a la resta d’Espanya. I francament, acostar-se al centenar de vocacions a les diòcesis catalanes (els veureu gairebé tots al final del vídeo), amb els temps que corren, no es pot dir que sigui un fracàs. En la foto en teniu uns quants a la trobada que van fer per Sant Josep. Altra cosa és que més en necessitaríem.

Rebombori judicial

Aquest és el rebombori que s’ha muntat aquest dilluns al matí entre públic i periodistes davant la porta de la Sala on s’ha fet la vista oral del judici a l’Andreu Oliveras. Hi havia molta més gent de la cabia a la sala: molts capellans (i de tots colors), voluntaris de presons, delegats episcopals, advocats amics, religioses, feligresos, professors, i almenys un vicari episcopal i molta gent... El problema ha estat que de públic no han deixat passar més de quinze persones i ningú ha acabat de posar ordre. Una mena de Fuenteovejuna però apretats. Només ha tingut èxit un mossèn que anava reclamant que “dejaran entrar al representante de la Conferencia Episcopal”. Finalment també m’he quedat fora perquè per aconseguir arribar a la porta hagués hagut de passar per sobre del cadàver de dues senyores baixetes i la meva religió no m’ho permet :”No mataràs senyores baixetes”.

Bé, ara està vist per a sentència. Pel que he entès, al final la partida es decidirà en funció de la credibilitat que el tribunal doni a les versions sobre el cas ja que les proves no conclouen res. I tal com ha anat el judici sembla que això juga a favor de l’Andreu.

PD: I més aquí i aquí.

“Para apoyar a nuestro cura”

“Es para apoyar nuestro cura. La semana próxima tenéis que venir todos. Vendrá el arzobispo a hacer la misa. Decidles a todos que vengan. Que vengan todos los que alguna vez pasan por aquí.”

Així s’ha acabat avui la missa. Una senyora que ha dit que mai parlava en públic ha explicat de forma molt planera el què volia. “Nuestro cura” és l’Andreu Oliveras. La missa serà vinent a les 12 a la parròquia de Santa Maria Magdalena, al barri de Roquetes de Barcelona. I el motiu és que el dilluns següent, dia 16, a les 10 del matí està anunciat el judici al Palau de Justícia de Barcelona del passeig Lluís Companys. Li demanen a l’Andreu Oliveras deu anys de presó per culpa d’una trampa que li van parar els qui no podien pair l’estimació que li tenien els presos.

Farem cas a la senyora i intentarem anar-hi tant diumenge com dilluns.

PD: Dilluns. Ara resulta que la senyora es va fer un bon embolic. Diumenge el cardenal Sistach està a Roma i ningú sap d’on va treure la senyora que vindria. Evidentment, la missa es farà igual. Precisament ahir dilluns l’Andreu va celebrar missa amb l’arquebisbe i van esmorzar junts. És un detall més del recolzament que li ha donat durant tot el procés Martínez Sistach, com el que es va donar dissabte en el Consell Pastoral Diocesà.

Mossèn Alemany

Divendres rebo per mail la notícia de la mort de mossèn Joan Alemany. No hi havia tingut una relació singular, però si un apreci per amics comuns i per la seva trajectòria eclesial. Una vida de capellà que sobrepassa l’Església per ser un dels personatges de la Barcelona del segle XX. Molts del món del periodisme, la cultura, l’educació... tenen la seva relació amb Joan Alemany per explicar. Altres blocs veig que ja en parlen.

Al vespre al casa repasso l’entrevista que li va fer la Roser Bofill en el llibre Església i País (Enciclopèdia Catalana, 1995). Només vaig apuntant fets i institucions vinculats a la seva vida. Parlen sols: Sant Sadurní d’Anoia, 1920; avantguardista de la FJC; seminarista el 34; mobilitzat al front de l’Ebre (on va coincidir amb mossèn Batlles); camp de concentració al sud de França i després a Burgos d’on va sortir per tornar al seminari; Comillas; Lovaina (on coneix la Cardijn, la JOC, la revisió de vida); vicari de mossèn Amadeu Oller a Sant Medir; l’escola Betània, el CIC, capellà al Sanatori de Tuberculosos del Guinardó; regent a Sant Fost de Campcentelles; consiliari de Minyons Escoltes i Guies Sant Jordi; capellà del Col·legi Major de la UB; l’escola Patmos; l’escola de Periodisme de l’Església, la parròquia de Sant Ildefons; la Creu de Sant Jordi, l’homenatge...

Recullo al vol dues cites del llibre:

“Problemes de fe, sincerament no n’he tingut. Sempre m’ha semblat que la fe és tot un procés des de la infància fins a la maduresa, passant per l’adolescència i la joventut, i s’arriba al convenciment que la fe és un misteri, Recordo sovint la pregunta que el professor Leclercq es feia: “Com és que jo tinc fe i els meus germans no?” L’acció de Déu en el cor de la persona humana és un misteri... Més que dubtes de fe, experimento que és un procés en el qual Déu em porta”.

“No tot està per fer. Mai ha estat fàcil portar a terme l’ideal de la Bona Nova de l’Evangeli. Són molts els qui hi han dedicat i hi dediquen molts esforços i fins i tot la mateixa vida en aquesta engrescadora tasca sempre de servei, d’amor i de pau. Cada generació ha d’aportar-hi el seu gra de sorra, amb convicció i serenor d’esperit. Les dificultats no han d’ofegar mai la força de l’Esperit que hi ha en els nostres cors, confiant en la promesa de Jesús d’estar entre nosaltres fins a la fi dels temps”.

Avui s’agraeix rellegir-ho. I agrair el que ens ha aportat mossèn Alemany.

Saviesa gironina

Una de les gràcies del blocs és trobar expressats en poques paraules missatges de llarg abast. Avui n’he trobat un exemple al Burxeta:

“Una anècdota que m’han venut com a certa. Un capellà va a veure el seu bisbe i li diu: ‘M’han dit que Vós us enteneu amb una dona!’. ‘Qui t’ho ha dit?’. ‘Això no us ho puc revelar’. ‘Molt bé. Doncs a mi també m’han dit que tu t’entens amb una dona’. ‘Qui us ho ha dit?’. ‘Noi, no t’ho puc revelar’.

Perquè veieu com n’és de fàcil fer denúncies sense demostrar res. I com un bisbe no pot caure en aquest parany malèvol i malaltís. El mínim que ha de fer un bisbe, en aquests casos, és dir al denunciant: ‘Escolta, noi, per què no li ho dius, tu mateix, a l'interessat?’”.

És molt gironí.

Jo també poso la mà al foc per l’Andreu Oliveras

Sortint d’una enclaustració per enllestir un informe que m’havien encarregat, retorno a la vida virtual. Visitant la Blocsfera Cristiana topo amb dos articles sobre l’Andreu Oliveras. Doncs jo també el conec. I comentant el cas descobreixo que molta gent coneix un capellà discret com ell. I tothom el coneix pel bé que ha fet. Ara l’acusen d’entrar droga a la presó. Kafkià. A més, ja ha rebut la seva condemna pel seu "error": haver de deixar d’acompanyar els presos i ajudar-los a la seva reinserció. Perdre una de les dedicacions que l’entusiasmava. Els qui volien treure-se’l de sobre, ja ho han aconseguit.

El que li ha passat a l’Andreu és com si en la paràbola del bon samarità algú canviés el final i l’hostaler truqués a la policia per denunciar al samarità acusant-lo de segrestar un home ferit i indefens.

Terrassa i “Porca Misèria”

Ahir a la nit, com que no m’agrada “Porca Misèria” i a la meva dona si, desposeit del control del comandament a distància vaig dedicar-me a fer una volta per internet. Em vaig entretenir una estona a la web del Bisbat de Terrassa –que certament està ben feta i amb una bona estètica- i vaig trobar-hi algunes anècdotes coses interessants.

Potser el més curiós és que en la notícia de la trobada de capellans de la diòcesi de Barcelona del 5 de gener diu que hi van participar “prop de 250 preveres”, mentre que a la de l’Arquebisbat de Barcelona el titular diu que eren 300. Ja es veu que a Sáiz Meneses i Martínez Sistach no els quadren els números.

També ahir vaig descobrir que Terrassa, a més de tenir Responsable de Protocol del Bisbat, també té un delegat episcopal de Noves Tecnologies, Joan Carles Montserrat Pulido. No sé si hi ha gaires diòcesis més que en tinguin, però a Catalunya és la primera delegació episcopal d’aquest àmbit.

D’altra banda, ahir no vaig saber trobar una notícia que hi havia penjada aquesta mateixa setmana sobre l’acte d’entrada d’Antoni Deulofeu com a rector de la seva nova parròquia, Sant Llorenç de Terrassa. Tema del que també es va fer ressò Flama.

La carta dels bisbes als capellans de la província de Barcelona recordava que han estat molt pocs capellans els que han canviat de diòcesi. Però curiosament Terrassa sembla tenir una certa atracció. De fet, el seu Vicari General de Cúria, Salvador Cristau, va ser el primer a predicar aquest exemple, i se’n va anar amb Sáiz a Terrassa a posar en marxa la nova diòcesi. Ara, abans que per Pasqua acabi el termini per canviar de diòcesi, Antoni Deulofeu ha fet el mateix. Deulofeu, amb el seu estil personal, feia una bona feina a la parròquia de Sant Agustí del barri del Raval, però aquesta tardor va decidir deixar-ho tot per anar a Terrassa. Un canvi que els predicadors integristes han presentat com una bufetada a Sistach. Qui sap si, en canvi, el que li ha donat és una alegria.

Certament altres capellans han canviat de diòcesi moguts per la seva inquietud pastoral. Però, per exemple, Lluís Portabella ha deixat Sant Ramon Nonat de Collblanc per anar a Sant Cosme, parròquia que ja coneixia dels anys que va estar al Prat del Llobregat. Però Portabella no ha demanat el canvi de diòcesi i continua formant part de l’arxidiòcesi de Barcelona amb missió pastoral a Sant Feliu.

La notícia que encara hi ha penjada a la web de Terrassa és la de la missa del Gall a Lliçà d’Amunt i la de la missa de cap d’any a Santa Eulàlia de Ronçana presidides per el bisbe Sáiz. Hi va anar perquè són dues parròquies que s’acaben de quedar sense rector. I no per un canvi de bisbat, sinó perquè el mossèn ha penjat la sotana, amb una història digna dels guionistes de “Porca Misèria” àmpliament comentada a tota la comarca.

Germanor a la Bonanova

Després de la divisió de Barcelona s’ha instituït que a principis d’any es fa una trobada de capellans de les tres noves diòcesis barcelonensis presidida pels bisbes de la província eclesiàstica. No és gaire més que una trobada de germanor amb una conferència de formació, però és una bona iniciativa que no fa mal a ningú. Aquest any es va fer el 5 de gener a La Salle Bonanova i amb la missa a la parròquia de la Mare de Déu de la Bonanova, un lloc escaient per les referències al doctor Pere Tarrés, far del clergat barceloní.

Sembla que s’ha instituït també que la veu cantant d’aquestes trobades la porti l’arquebisbe Sistach, que va fer la introducció a la trobada i l’homilia de la missa. A la resta de bisbes se’ls reserva per intervenir en la benedicció de la taula i al brindis final. Aquest vegada Sáiz Meneses després de la missa es va excusar perquè té la mare malalta, i tothom va entendre que el primer és el primer. Cortés va tenir sàvies paraules i Carrera va ser el més aplaudit quan va demanar que per damunt de tot hi hagi amistat entre els capellans. La conferència de Sebastià Taltavull, un dels capellans més potents de Menorca, va estar bé per animar als capellans que al que aspiren és fer un bon acompanyament a les persones de la seva comunitat. Només una idea agafada al vol, que els capellans “hem de dir a la gent: ‘no estàs lluny del Regne de Déu’ i trobar allò de l’Evangeli que porten a dins”.

En la intervenció inicial l’arquebisbe Sistach va explicar la carta que fa pocs els bisbes de la província eclesiàstica van enviar als capellans i que van fer pública a la web de l’arquebisbat. L’explicació de Martínez Sistach li va permetre insistir en els temes que més el preocupen, com recordar que els tres bisbes han de quadrar el cercle per mantenir criteris pastorals comuns als tres bisbats però respectant la legitima autonomia de cada diòcesi. No sé si estava pensant en la decisió de Terrassa de crear el seu propi seminari.

Em va cridar l’atenció l’explicació que va fer sobre els tribunals eclesiàstics diocesans. Ho va enfilar recordant que tots els capellans coneixen situacions de matrimonis en situació “irregular” que potser volen casar-se per l’Església i que en aquestes situacions els tribunals eclesiàstics “són un servei pastoral que moltes vegades no s’aprofita prou. Es poden fer les coses com s’han de fer”. Sistach va recordar que després de la divisió la Signatura Apostòlica –“quan jo no hi era”- va concedir un permís especial perquè Barcelona fos de forma provisional el tribunal de les tres diòcesi. Però ara els bisbes han decidit que es creïn els tribunals de Terrassa i de Sant Feliu. Així, la segona instància d’aquests bisbats –necessària per confirmar una nul·litat matrimonial- serà Barcelona i no la Rota de Madrid, on el procés és més lent perquè falla les nul·litats de tots els arquebisbat d’Espanya. L’avantatge serà que a Barcelona es podrà ratificar la nul·litat més ràpidament perquè només haurà d’atendre dues diòcesis.

L’arquebisbe també va destacar altres punts on hi ha acord entre els tres bisbes, com l’edició conjunta de la guia del bisbat i el manteniment de la residència sacerdotal de Sant Josep Oriol per als capellans dels tres bisbats. La Fundació de la residència refarà els estatuts perquè sigui una institució de la província eclesiàstica i el projecte és ampliar-la els propers anys.

Així, ja hem descobert tres mèrits de la divisió de la diòcesi: la germanor dels capellans; que els fidels de Terrassa i Sant Feliu podran obtenir la nul·litat més ràpidament sense haver d'anar a Madrid; i que els capellans jubilats estaran més ben atesos.

“Una situació delicada” al patrimoni

En la trobada de capellans del divendres 5 a la Bonanova l'arquebisbe Lluís també va parlar dels calerons que s’han de dividir. I ho va dir així: “La situació més delicada és el repartiment dels béns de la mitra”. Va explicar el que ja sabíem, que s’han de repartir segons els criteris de la congregació de bisbes i que s’ha fet el primer pas tancant l’inventari de tots els béns de l’antic arquebisbat.

En la carta dels bisbes explica que ja està treballant la comissió presidida pel Silverio Nieto, constituïda el 2005 i formada per Antoni Matabosch de Barcelona (que substitueix l’anterior delegat d’economia), Francesc Pardo de Terrassa, i Xavier Armengol de Sant Feliu (nou delegat de Patrimoni que substitueix a Francesc Sala). Segons Sistach aquest treball primer s’ha de fer amb consens, i va posar com a exemple el que li va explicar el cardenal Bozanic, arquebisbe de Zagreb, sobre el procés que es va seguir quan es va dividir la seva diòcesi el 1997: “Si una proposta no tenia consens, se’n feia una altra”. I així fins arribar al consens. L’arquebisbe va dir que el cardenal Re l’hi ha assegurat que quan hi hagi consens s’acceptarà el que es decideixi a Barcelona.

Però Martínez Sistach també va dir que aquest acord ha d’arribar “quan abans millor” –textualment va repetir tres vegades ‘quan abans millor’, una per diòcesi- “perquè cada diòcesi pugui administrar el seu patrimoni i perquè les coses que duren massa malament”, al·ludint a que la divisió del patrimoni no es pot convertir en un espectacle mediàtic.

Certament cal esperar aquest consens, però això pot ser com el part d’una burra. Barcelona ja ha fet la primera proposta als altres dos bisbats. I si voleu començar a fer safareig, em diuen que la resposta ha estat que amb aquesta proposta no n’hi ha ni per començar.

He fet el ridícul

Ahir vaig fer el ridícul. En arribar a la redacció de Foc Nou vaig trobar un senyor que feia deu minuts que m’esperava. Era Francesc Nuñez Mosteo, l’autor del llibre Les plegades, un estudi sobre el capellans secularitzats a Barcelona durant els anys 60 i 70 (Editorial Mediterrània). Resulta que havia quedat amb ell per fer-li una entrevista i jo ni ho tenia apuntat a l’agenda, n’hi me’n recordava, ni portava el llibre, ni les notes, ni havia preparat l’entrevista. A més, ell tenia raó ja que vam posar dia i hora a finals de juliol. Vergonya. Suposo que per la cara que vaig posar li vaig fer prou pena com per tenir prou pietat i compasió per dir-me que no passava res i que quedàvem per un altre dia. Serà un dels temes del Foc Nou del novembre.

Sort, que almenys si que m’havia llegit el llibre i el vam poder comentar una mica. I aprofito l’incident per recomanar-lo. A la contraportada hi ha diversos elogis que d’entrada semblen exagerats, (per exemple, Albert Sáez diu que passarà a la història) però que després són certs. El perquè tants capellans catalans i sobretot de Barcelona van abandonar el sacerdoci aquella època no havia estat mai estudiat a fons. Segons aquest estudi, el nombre de capellans secularitzats a Barcelona es pot estimar entre un 18% i 25% del clergat de la diòcesi de finals dels setanta. Un centenar ben llarg de persones que van deixar el sacerdoci.

Ara era el moment per fer aquest estudi, quan la majoria dels protagonistes encara són vius, però quan ja ha passat prou temps per poder-ne parlar sense grans traumes. Tot i això, em recordava ahir l'autor, encara en alguna entrevista els protagonistes no van poder evitar les llàgrimes.

Per intentar curar algunes d’aquestes ferides i en motiu de la publicació del llibre, s’està valorant la possibilitat de fer un acte més o menys oficial a la diòcesi que reuneixi aquest col·lectiu de capellans secularitzats i que d’alguna manera pugui reconèixer la seva feina. Veurem si les coses estan prou madures perquè s’acabi concretant i amb quines benediccions pot comptar l'acte.