Els números del seminari de Terrassa

Fem la paraciència ficció que dèiem l’altre dia. Què hauria passat a Catalunya sense el seminari de Terrassa? Doncs això. Es tracta de formular la hipòtesi que, si l’any 2004, quan es va dividir la diòcesis, a Barcelona hi havia 17 seminaristes que eren del territori de Terrassa i ara són 32, sense el seminari de Terrassa avui a Catalunya hi hauria 15 seminaristes menys. La teoria per si mateixa no s’aguanta.

Però si fos certa l’especulació de fer desaparèixer de Catalunya els 15 seminaristes de Terrassa, és veritat que no es podria dir que “si els seminaristes catalans fa vint anys eren un 6,6% dels seminaristes d’Espanya, ara ja són el 7,7%”. S’hauria de dir que els seminaristes catalans representen el 6,6% dels seminaristes del conjunt d’Espanya, ni més, ni menys que fa vint anys. I tots caps avall, i tots amb la mateixa tendència. Tant a Catalunya com a la resta d’Espanya un 40% de seminaristes menys en 20 anys. I no ha estat així.

També es podria afegir que avui, entre tots els seminaristes que hi ha a l’antiga arxidiòcesi de Barcelona (els de Barcelona, els de Terrassa i els de Sant Feliu), sumen 68, quatre menys que fa 10 anys i els mateixos que fa 20 anys. És a dir, que la cosa pinta més a transvasament entre diòcesis que a un gran creixement.

Per tant, que a Catalunya malgrat aquesta tendència general a la baixa es sostingui un nombre de vocacions sostingut comparat amb el resta d’Espanya (ni miracle, ni desert) no es pot atribuir només a Terrassa, ni restar-li cap dels seus mèrits. A més, també es podria fer al revés i donar la culpa a Vic i Tortosa per haver perdut 13 seminaristes de la seva mitjana anual. O dir que amb Torrella, Camprodon, Deig, Guix, Malla i Carles a Tortosa aportaven més seminaristes que els bisbes actuals. El més sensat, és dir que tots els seminaris fan el què poden.

Concloent, que a Terrassa tinguin més seminaristes és una bona notícia per a tothom. Que d’aquí a 10 anys es pugui valorar de veritat una tendència positiva en les dades de seminaristes, també. Que d’aquí a 20 anys puguem veure que n’han sortit bons capellans encara millor. Però que les dades d’un seminari de tres anys es vulguin utilitzar per dir que la resta diòcesis catalanes són un desastre i que gràcies a Terrassa a Catalunya encara queden vocacions, és ben clar que no.

En aquest sentit, era ben il•lustrativa l’entrevista que va publicar La Razón al bisbe Josep Àngel Sáiz. El qui fa les preguntes s’escarrassa perquè el bisbe de Terrassa digui que tot això passa perquè Barcelona és un desastre, però Sáiz és prou llest i sensat per no caure en la trampa. No li dóna el titular que busca. Impagable la frase “Ya he leído las ratios habitante-seminarista de La Razón, pero me parece que no es una ciencia muy exacta ni muy útil”. Tampoc sé si el president de la Comissió de Seminaris de la Conferència Episcopal Espanyola va aprofitar l’entrevista per defensar la resta de seminaris catalans. Si ho va fer, no es va publicar, però estic segur que el bisbe de Terrassa no els criticaria mai. Ni fent un cafè.

En definitiva, llançar-se les dades dels seminaris pel cap o aprofitar els números d’un seminari per criticar-ne un altre, no ajuda gaire a solucionar un problema que pateix tota l’Europa occidental.

A Barcelona, res a celebrar

Aquest diumenge ha passat sense pena ni glòria el quart aniversari de la divisió imposada de la diòcesi de Barcelona, amb la creació dels bisbats de Terrassa i de Sant Feliu de Llobregat. He pensat sobretot en els capellans. M’ha quedat la gravada la veu d’un capellà per telèfon explicant-me com un forjat sacerdot de la diòcesi havia plorat. O d’altres pels qui va ser motiu d’obrir un parèntesis en la seva tasca pastoral. Se n’ha parlat molt de la divisió i les seves causes estan àmpliament documentades, però encara no s’ha escrit tot el que ha patit la gent. Singularment els capellans.

Però quatre anys després també s’ha de recordar que els capellans van protestar públicament i de forma rotunda quan s’anunciava que podria ser imminent la divisió. Quan la decisió es va fer pública amb la rubrica d’un papa que ja no estava per aquests temes, els capellans van fer el que van poder per assumir-ho i tirar endavant. Eclesialitat de pedra picada. Davant la possibilitat de canviar de diòcesi, pocs van ser els capellans que van sortir corrents cap a la diòcesi del bisbe que els agradava més. I els qui ho havien de fer, ja ho han fet i ja tenen els seus càrrecs diocesans (em sembla que ja només queda un capellà que encara no ha resolt el seu problema).

El balanç de veritat sobre els resultats de la divisió imposada no es podrà fer fins d’aquí a deu o vint anys. Per exemple s’haurà de veure que passarà amb Terrassa, que ha quedat com la diòcesi catalana (i probablement de tot Espanya) amb menys capellans per habitant gràcies als “profunds” estudis que van precedir la divisió. S’ha de recordar que el que es va posar en qüestió no va ser tant el què podria portar de bo la divisió d'un gran diòcesi, sinó que es fes per reial decret. I encara no s’han amortitzat tots els peatges d’un divisió imposada.

Per dir-ho amb totes les lletres. Terrassa s’ha convertit en una unitat pastoral desvinculada de Barcelona, sobretot perquè els dos bisbes no es poden veure entre ells. A uns els agradarà més el què fa un bisbe i a uns altres el què fa l’altre. Però el que no pot ser és que els èxits i fracassos d’una diòcesi es facin servir contra l’altra i que es vulgui treballar com si l’àrea metropolitana no fos una realitat social extremadament interelacionada. I entre Sant Feliu i Barcelona hi ha més sintonia sobretot perquè hi ha més complicitat entre els capellans, però Sant Feliu també es troba en la necessitat de reforçar la seva identitat. Alhora ningú ha resolt la patata calenta de la divisió del patrimoni.

En fi, tot de coses que s’haurien pogut evitar. Per això no sembla que hi hagi moltes ganes de celebrar aquest aniversari.

L’auxiliar que no volen que arribi

Avui quan he sortit de casa se m’ha cagat un colom a sobre, però per sort ha passat de resquitllada i només ha pres mal la cartera i hem salvat l’americana. Després he obert El Periódico i he vist com queia una altra cagarada sobre els possibles candidats a bisbes auxiliars de Barcelona. És de manual, si algú vols que no sigui bisbe: esbomba el seu nom. Perquè si Turull és un “jove rebel”, la meva santa mare seria Lara Croft. Ja veurem si en aquest cas el colom ha fet diana.

Evidentment, El Periódico fa periodisme i no política eclesial. Per tant, explica el que és diu i que tothom sabia. Barcelona viu una situació irregular: té un auxiliar que el 12 de maig farà tres anys que s’hauria d’haver jubilat, ell és el primer que si no el relleven aviat s'encadenarà a la nunciatura perquè li acceptin la renuncia, ja s’han fet consultes a la diòcesis, i l’arquebisbe ja ha proposat noms. Aleshores, perquè no tenim bisbe auxiliar? Doncs la única hipòtesis que per ara sembla pausible és per què Rouco -des de la seva cadira a la romana Congregació per als Bisbes- no deixa passar cap dels que voldria Martínez Sistach. (Mireu-los com s’estimen). Almenys, per ara ningú ha trobat una explicació més raonable. Per tant, aquesta informació només la pot negar qui ho sap tot d’aquest procés, és a dir, Déu, "Nostru" Senyor, i tres o quatre persones més.

Sorprèn l’excepcionalitat de la situació però també em fan notar que no ho és tant. S’explica que ja li va passar a l'arquebisbe Torrella que al final no li van posar un auxiliar perquè el qui li enviaven no el volia. També s’ha parlat de dificultats semblants a Sevilla i a València. I ara hi ha hagut l’escàndol de Bilbao. Alhora, està àmpliament documentat que la forma de govern del cardenal Sistach es basa en vicaris episcopals de “quita i pon” i que l’auxiliar queda per aconsellar si s’escau, anar a presidir actes i a confirmar. I per això ja té uns tres bisbes emèrits més a la diòcesi.

Recapitulant, la situació no és nova tot i que comença a cremar, però la única dada que ha canviat és que des del novembre Sistach és cardenal. Per tant, és impossible que li marquin un gol, i encara hi ha un marge per poder sospitar que encara no ha tingut temps de negociar aquest problema i resoldre’l al seu gust.

Només hi ha amenaça que planeja sobre aquest tema. Que abans nomenin un auxiliar a Terrassa. Amb més d’un milió d’habitants, sent la desena diòcesi d’Espanya, i amb l’ajut d’alguna lunga mano cardenalicia, hi tindria dret. El que seria bastant lleig és que arribés a Terrassa abans que a Barcelona. Però, en fi, si el Vaticà vol donar una bufetada a un cardenal que és dels seus, ells sabran el que es fan.

Terrassa i “Porca Misèria”

Ahir a la nit, com que no m’agrada “Porca Misèria” i a la meva dona si, desposeit del control del comandament a distància vaig dedicar-me a fer una volta per internet. Em vaig entretenir una estona a la web del Bisbat de Terrassa –que certament està ben feta i amb una bona estètica- i vaig trobar-hi algunes anècdotes coses interessants.

Potser el més curiós és que en la notícia de la trobada de capellans de la diòcesi de Barcelona del 5 de gener diu que hi van participar “prop de 250 preveres”, mentre que a la de l’Arquebisbat de Barcelona el titular diu que eren 300. Ja es veu que a Sáiz Meneses i Martínez Sistach no els quadren els números.

També ahir vaig descobrir que Terrassa, a més de tenir Responsable de Protocol del Bisbat, també té un delegat episcopal de Noves Tecnologies, Joan Carles Montserrat Pulido. No sé si hi ha gaires diòcesis més que en tinguin, però a Catalunya és la primera delegació episcopal d’aquest àmbit.

D’altra banda, ahir no vaig saber trobar una notícia que hi havia penjada aquesta mateixa setmana sobre l’acte d’entrada d’Antoni Deulofeu com a rector de la seva nova parròquia, Sant Llorenç de Terrassa. Tema del que també es va fer ressò Flama.

La carta dels bisbes als capellans de la província de Barcelona recordava que han estat molt pocs capellans els que han canviat de diòcesi. Però curiosament Terrassa sembla tenir una certa atracció. De fet, el seu Vicari General de Cúria, Salvador Cristau, va ser el primer a predicar aquest exemple, i se’n va anar amb Sáiz a Terrassa a posar en marxa la nova diòcesi. Ara, abans que per Pasqua acabi el termini per canviar de diòcesi, Antoni Deulofeu ha fet el mateix. Deulofeu, amb el seu estil personal, feia una bona feina a la parròquia de Sant Agustí del barri del Raval, però aquesta tardor va decidir deixar-ho tot per anar a Terrassa. Un canvi que els predicadors integristes han presentat com una bufetada a Sistach. Qui sap si, en canvi, el que li ha donat és una alegria.

Certament altres capellans han canviat de diòcesi moguts per la seva inquietud pastoral. Però, per exemple, Lluís Portabella ha deixat Sant Ramon Nonat de Collblanc per anar a Sant Cosme, parròquia que ja coneixia dels anys que va estar al Prat del Llobregat. Però Portabella no ha demanat el canvi de diòcesi i continua formant part de l’arxidiòcesi de Barcelona amb missió pastoral a Sant Feliu.

La notícia que encara hi ha penjada a la web de Terrassa és la de la missa del Gall a Lliçà d’Amunt i la de la missa de cap d’any a Santa Eulàlia de Ronçana presidides per el bisbe Sáiz. Hi va anar perquè són dues parròquies que s’acaben de quedar sense rector. I no per un canvi de bisbat, sinó perquè el mossèn ha penjat la sotana, amb una història digna dels guionistes de “Porca Misèria” àmpliament comentada a tota la comarca.

Germanor a la Bonanova

Després de la divisió de Barcelona s’ha instituït que a principis d’any es fa una trobada de capellans de les tres noves diòcesis barcelonensis presidida pels bisbes de la província eclesiàstica. No és gaire més que una trobada de germanor amb una conferència de formació, però és una bona iniciativa que no fa mal a ningú. Aquest any es va fer el 5 de gener a La Salle Bonanova i amb la missa a la parròquia de la Mare de Déu de la Bonanova, un lloc escaient per les referències al doctor Pere Tarrés, far del clergat barceloní.

Sembla que s’ha instituït també que la veu cantant d’aquestes trobades la porti l’arquebisbe Sistach, que va fer la introducció a la trobada i l’homilia de la missa. A la resta de bisbes se’ls reserva per intervenir en la benedicció de la taula i al brindis final. Aquest vegada Sáiz Meneses després de la missa es va excusar perquè té la mare malalta, i tothom va entendre que el primer és el primer. Cortés va tenir sàvies paraules i Carrera va ser el més aplaudit quan va demanar que per damunt de tot hi hagi amistat entre els capellans. La conferència de Sebastià Taltavull, un dels capellans més potents de Menorca, va estar bé per animar als capellans que al que aspiren és fer un bon acompanyament a les persones de la seva comunitat. Només una idea agafada al vol, que els capellans “hem de dir a la gent: ‘no estàs lluny del Regne de Déu’ i trobar allò de l’Evangeli que porten a dins”.

En la intervenció inicial l’arquebisbe Sistach va explicar la carta que fa pocs els bisbes de la província eclesiàstica van enviar als capellans i que van fer pública a la web de l’arquebisbat. L’explicació de Martínez Sistach li va permetre insistir en els temes que més el preocupen, com recordar que els tres bisbes han de quadrar el cercle per mantenir criteris pastorals comuns als tres bisbats però respectant la legitima autonomia de cada diòcesi. No sé si estava pensant en la decisió de Terrassa de crear el seu propi seminari.

Em va cridar l’atenció l’explicació que va fer sobre els tribunals eclesiàstics diocesans. Ho va enfilar recordant que tots els capellans coneixen situacions de matrimonis en situació “irregular” que potser volen casar-se per l’Església i que en aquestes situacions els tribunals eclesiàstics “són un servei pastoral que moltes vegades no s’aprofita prou. Es poden fer les coses com s’han de fer”. Sistach va recordar que després de la divisió la Signatura Apostòlica –“quan jo no hi era”- va concedir un permís especial perquè Barcelona fos de forma provisional el tribunal de les tres diòcesi. Però ara els bisbes han decidit que es creïn els tribunals de Terrassa i de Sant Feliu. Així, la segona instància d’aquests bisbats –necessària per confirmar una nul·litat matrimonial- serà Barcelona i no la Rota de Madrid, on el procés és més lent perquè falla les nul·litats de tots els arquebisbat d’Espanya. L’avantatge serà que a Barcelona es podrà ratificar la nul·litat més ràpidament perquè només haurà d’atendre dues diòcesis.

L’arquebisbe també va destacar altres punts on hi ha acord entre els tres bisbes, com l’edició conjunta de la guia del bisbat i el manteniment de la residència sacerdotal de Sant Josep Oriol per als capellans dels tres bisbats. La Fundació de la residència refarà els estatuts perquè sigui una institució de la província eclesiàstica i el projecte és ampliar-la els propers anys.

Així, ja hem descobert tres mèrits de la divisió de la diòcesi: la germanor dels capellans; que els fidels de Terrassa i Sant Feliu podran obtenir la nul·litat més ràpidament sense haver d'anar a Madrid; i que els capellans jubilats estaran més ben atesos.

“Una situació delicada” al patrimoni

En la trobada de capellans del divendres 5 a la Bonanova l'arquebisbe Lluís també va parlar dels calerons que s’han de dividir. I ho va dir així: “La situació més delicada és el repartiment dels béns de la mitra”. Va explicar el que ja sabíem, que s’han de repartir segons els criteris de la congregació de bisbes i que s’ha fet el primer pas tancant l’inventari de tots els béns de l’antic arquebisbat.

En la carta dels bisbes explica que ja està treballant la comissió presidida pel Silverio Nieto, constituïda el 2005 i formada per Antoni Matabosch de Barcelona (que substitueix l’anterior delegat d’economia), Francesc Pardo de Terrassa, i Xavier Armengol de Sant Feliu (nou delegat de Patrimoni que substitueix a Francesc Sala). Segons Sistach aquest treball primer s’ha de fer amb consens, i va posar com a exemple el que li va explicar el cardenal Bozanic, arquebisbe de Zagreb, sobre el procés que es va seguir quan es va dividir la seva diòcesi el 1997: “Si una proposta no tenia consens, se’n feia una altra”. I així fins arribar al consens. L’arquebisbe va dir que el cardenal Re l’hi ha assegurat que quan hi hagi consens s’acceptarà el que es decideixi a Barcelona.

Però Martínez Sistach també va dir que aquest acord ha d’arribar “quan abans millor” –textualment va repetir tres vegades ‘quan abans millor’, una per diòcesi- “perquè cada diòcesi pugui administrar el seu patrimoni i perquè les coses que duren massa malament”, al·ludint a que la divisió del patrimoni no es pot convertir en un espectacle mediàtic.

Certament cal esperar aquest consens, però això pot ser com el part d’una burra. Barcelona ja ha fet la primera proposta als altres dos bisbats. I si voleu començar a fer safareig, em diuen que la resposta ha estat que amb aquesta proposta no n’hi ha ni per començar.

A Ciuraneta no li fan ni cas (I)

Ahir vam coneix un nou episodi del litigi per les obres d’art de la Franja. El Tribunal de la Signatura Apostòlica ha denegat el recurs de Lleida contra el decret de la Congregació per als Bisbes que ordena al bisbe Ciuraneta el lliurament de 113 peces d’art del fons diocesà de Lleida a Barbastre. Faig un primer comentari perquè n’hi haurà un segon. Però avui no el puc fer perquè no he trobat cap canonista de guàrdia que m’aclareixi més el tema.

El que és clar és que el litigi continua obert, entre altres motius perquè no està clar com queda la via civil, és a dir, si és necessari el permís de la Generalitat per fer el lliurament a Barbastre. Hi ha qui diu que si, i hi ha qui diu que no. Hi ha qui diu que de facto ja està donat, i ja qui diu que aquest trasllat està bloquejat per un acord del Parlament. I, d'altra banda, el procés també està obert perquè encara està pendent el recurs presentat al Tribunal de la Rota.

Però encara hi ha més cera que la que crema. Ahir els juristes de Lleida també van anunciar que presentarien un recurs d’alçada al plenari del Tribunal de la Signatura Apostòlica. I, com bé fa notar avui El Periódico, qui és un dels 12 membres d’aquest plenari? L’arquebisbe Martínez Sistach (que, per cert, m'han dit que aquesta setmana torna a estar a Roma). De fet, aquesta pot ser la darrera oportunitat de que algú a Roma faci cas al bisbe de Lleida. Perquè el problema de fons de tot aquest procés judicial és que ningú atén a les proves que presenta el bisbat de Lleida que demostrarien que les obres de les parròquies de la Franja no són en dipòsit, sinó que són unes propietats del bisbat de Lleida comprades pel bisbe Messeguer a finals del segle XIX. En canvi, totes les resolucions en contra de Lleida s’amparen en que les obres no són propietat del bisbat.

Curiosament l’arquebisbe Sistach és el més interessat personalment en que prosperin les teories del bisbat de Lleida: que quan es modifiquen els límits d’una diòcesi el patrimoni no es reparteix per criteris proporcionals o de procedència, sinó que se les queda qui n’és el titular. L’exemple d’aquesta tesi seria que si una parròquia (o 111 com a Lleida) canvia de diòcesi –passant de la diòcesi A a la B- i la parròquia és propietària d’uns terrenys, aquests terrenys passen bisbat B. Però si dins de la demarcació territorial de la parròquia hi ha uns terrenys que estan escripturats a nom del bisbat A, els terrenys continuen sent propietat d’aquell bisbat i no passen al bisbat B. Si es demostra que les obres d’art de Lleida són propietat del bisbat, i no de les parròquies, serà molt difícil que després un tribunal dictamini el seu repartiment ja que això no estava contemplat en el decret de divisió, que és una potestat reservada a la papa. Però apliqueu això també a Barcelona i veureu què passa. Perquè perdre les peces d’art de la Franja pot saber molt greu, però a Barcelona estem parlant de molts diners, propietats i institucions. I el decret papal que divideix la diòcesi de Barcelona tampoc diu res d’aquest tema.

És cert que en el cas de Lleida l’arquebisbe Sistach es podria inhibir. Però seria una decisió purament estètica que no tindria cap fonament en el dret eclesiàstic. Cal recordar que Lleida, tot i ser tan catalana com Barcelona, forma part d’una altra província eclesiàstica i jurídicament l’arquebisbe de Barcelona no hi té cap lligam.

Qüestions jurídiques al marge, el problema gros serà si finalment comencen les mobilitzacions populars que anuncien des de l’Aragó. Perquè llavors això es convertirà en un conflicte semblant al dels papers de Salamanca on la raó i el dret quedaran enterrats per les passions. Mentre, en l'audiència del dimecres, avui el papa s’ha tornat a posar un tricorni, que –si em permeteu la broma- no és precisament una imatge que ajudi a tranquil·litzar als lleidants. Crec que ja va sent hora d’organitzar un pelegrinatge per portar a Benet XVI una barretina i esperar que se la posi. O no.

La foto del dia IV

Ben ocupat ha estat també el candidat Montilla. El dia del Pilar a Terrassa per fer la foto amb Sáiz i el dissabte a la Seu d’Urgell per visitar el bisbe Joan Enric Vives (que per cert, a la foto fa notar la seva condició de cap d’estat amb la bandera d’Andorra adornant la trobada. L'única vegada que he estat en aquesta sala –que és al bisbat d’Urgell però en territori legalment andorrà- no recordo que hi hagués la bandera, però potser és que estava a la tintoreria). A nivell de curiositat destaca la brevetat de la nota de premsa del bisbat d’Urgell en comparació amb la nota de Terrassa.

Una diòcesi esquinçada

Estic repassant les proves del Foc Nou d’aquest mes, que com sempre ja va tard. Acabo de rellegir l’article de Francesc Romeu sobre els resultats, dos anys després, de la divisió de la diòcesi de Barcelona. N’estic especialment content perquè vam començar a pensar-hi abans de l’estiu i ha quedat una bona foto fixa de l’estat del procés. Com podeu suposar els col·laboradors de Foc Nou en sabem prou del seu tema com perquè facin l’article pel seu compte, però en aquest cas l’havíem comentat un parell de vegades per telèfon mentre el Francesc el preparava. I buscant el fil de la història vam arribar a la conclusió que la diòcesi de Barcelona no s’està dividint; s’està esquinçant.

El motiu principal és l’error inicial: fer la divisió per decret. Però després s’ajunten les decisions unilaterals, que no es prenen conjuntament entre els tres bisbes encara que afectin als tres bisbats. El més evident és la creació del Seminari de Terrassa. Però només és la primera part. Com apunta l’article això “no deixa de ser un clar exponent de la mala relació que hi ha entre els tres bisbes si ni entre ells es poden posar d’acord per mantenir un únic seminari interdiocesà amb cara i ulls, a semblança del que ja comparteixen algunes de les altres diòcesis catalanes”.

Està clar que el segon plat de tot aquest daltabaix serà Càritas, on sembla que la única cosa que ho està aturant és la necessitat de dividir el patrimoni. I les postres serà el patrimoni del bisbat: “Mentre un bisbe afirma amb seguretat que s’ha de dividir un edifici, un altre contesta amb la mateixa seguretat que s’ha de dividir el dèficit”. Per això Romeu anuncia el final previsible. Veure’ns com la diòcesi de Lleida pledejant davant la Santa Seu. Que Déu ens agafi confessats.

I mentre l’arquebisbe Martínez Sistach va fent la seva feina. L’altra setmana la va passar a Roma en l’Assemblea del Consell Pontifici per als laics, un dels organismes on hi té el peu posat. Allà va poder saludar al papa i mostrar-li el seu suport davant la crisi pel discurs de Ratisbona. Benet XVI “s’adelantà a dir-li que ja havia llegit la seva carta i que li pregava que fes arribar el seu agraïment i la seva benedicció a tots els fidels de l’Arxidiòcesi de Barcelona”, segons la nota del bisbat. Però una setmana a la Santa Seu dóna per a molt. A veure si de Roma ens ha portat la Regió Eclesiàstica Tarraconense, que al febrer va fer deu anys que el cardenal Carles es va adelantar a dir que la demanaria.

De vacances a Toledo

Me’n vaig de vacances i tornaré a posar en marxa el bloc al setembre. Però us faig un suggeriment per aquest estiu. Aneu a Toledo. Jo no penso anar-hi perquè me’n vaig a la platja, però hi podeu anar a prendre mides pel nou seminari de Terrassa.

A principis de juliol el bisbe de Terrassa Josep Ángel Sàiz va anunciar la creació d’un seminari propi segregat del de Barcelona. Durant els dos anys posterior a la divisió de la diòcesi, els seminaristes de Terrassa i de Sant Feliu de Llobregat havien continuat la seva formació al seminari de Barcelona. A partir del setembre no serà així. Els seminaristes de Terrassa deixaran de viure al carrer diputació i aniran a Valldoreix, a una casa que han deixat unes monges que tanquen la seva residència.

Ho poso sobre la taula per tancar el mes perquè és un moviment de llarg abast dins l’Església catalana. No m’estenc ara amb les valoracions del fet en concret, però hi ha dues evidències que ja s’ha comentat a bastament. Una és si s’ha pensat prou si els números de l’Església catalana –tant humans com materials- aconsellen la divisió de recursos. I l’altra és que si ja s’havia discutit prou que el bisbe de Terrassa fos format al Seminari de Toledo, ara quan fa el seu propi seminari escull un rector format a... Toledo: Salvador Cristau, un dels pocs capellans que va canviar de diòcesi després de la divisió. Pel que m'expliquen, els dos formadors que completen l'equip de responsables del seminari tampoc són precisament la renovació eclesial personificada. Sàiz ja ha tret importància a aquest tema assegurant que la línia del seminari serà la que va marcar el Vaticà II, però tots ja sabem que el Vaticà II tothom el fa anar per on més li convé.

Al marge d’això, el problema més de fons és que comença a visualitzar-se com culminarà la divisió de Barcelona: cada bisbat tirant pel seu cantó segons el que més li convingui. Perquè cada vegada es veu més clar que la divisió es va fer sense preveure les conseqüències, però que a més entre els tres bisbes no hi ha un acord sobre com s’ha de gestionar el procés. A més, una decisió unilateral com la de Terrassa, deixa en una situació si més no estranya al bisbe de Sant Feliu. Però és més, el que ha passat al seminari té tota la pinta de reproduir-se en altres institucions claus de la diòcesi. I tenim obert encara el tema del patrimoni, que portarà encara molta cua.

És un dels temes amb el que vull reprendre al bloc al setembre perquè de les consqüències de la divisio de diòcesi encara queda molt per veure. Només tanco amb un apunt. M’han dit que entre els candidats a auxiliars a Barcelona ara també circula el nom d’un capellà d’una altra diòcesi i que el bisbe de Terrassa té bastant paït que per ara els auxiliars se’ls haurà de pintar a l’oli, almenys fins que es desencalli el tema de Barcelona. Bon estiu.

Volem bisbes auxiliars

Ahir Oriol Domingo a La Vanguardia enfocava bé el tema del nomenament de Martínez Sistach a la Signatura Apostòlica. Coincidíem en que això l’acosta al cardenalat i que està més justificada que mai l’arribada de bisbes auxiliars. Però l’Oriol s’atrevia a anar més enllà i donava noms: Salvador Bacardit, vicari episcopal, delegat de Càritas, exmissioner a Xile i un sant baró; Joan Galtés, també vicari episcopal i historiador; Jaume Aymar, delegat d’Apostolat Seglar, exdegà de la Facultat Eclesiàstica de Filosofia, un dels grans impulsors de Ràdio Estel i un tot terreny; i Josep Maria Turull, exvicari episcopal i rector del seminari, jove promesa sacerdotal. Són encertats ja que són els noms que amb alguns altres circulen des de fa temps per la diòcesi. Jo no m’atreveixo a dir més perquè les meves capacitats profètiques són zero (per exemple, una setmana abans que morís Joan Pau II vaig dir per la ràdio que jo creia que almenys hi havia papa per un any més perquè el parkinson és una malaltia que avança molt a poc a poc. Clavat).

Cal recordar que aquest tema sempre és font de sorpreses. Per això he rescatat la notícia de La Vanguardia del 15 de febrer del 1993. La informació era creïble, i més perquè en aquella época quan les pàgines de religió de La Vanguardia estaven signades per Redacció s’interpretava que era una informació que procedia del palau episcopal. Però podeu veure vosaltres mateixos com alguns dels noms que llavors es donaven per cantats encara estan asseguts esperant la mitra. Els “imminents” nomenaments no van arribar fins el 9 de juny i junt amb Traserra i Vives, per sorpresa del mateix cardenal Carles inesperadament Pere Tena va tornar de Roma. Així, tot és possible. Tant possible com que a Terrassa el bisbes Sáiz hagui corregut més que Sistach i ja tingui a punt un auxiliar. Seria ben normal per una diòcesi amb més d'un milió d'habitants: la segona de Catalunya i la desena d'Espanya.

En tot cas, podeu anar fent quinieles a l'espai de comentaris.

PD: Acaben d'anunciar que ha mort Ángel Suquía, el cardenal emèrit de Madrid. Ja feia unes setmanes que estava greu. Per passar a la història l'apocalíptic document de la CEE "La verdad os hará libres" (1990).