Una dona episcopal

Els canvis fets públics aquest dijous al Consell Episcopal de l’arquebisbat de Tarragona porten com a titular que una dona s’incorpora al màxim òrgan de govern de la diòcesi, Rosalia Gras. Però també és molt important la “jubilació” de mossèn Miquel Barbarà com a vicari general. I cal posar-ho entre comentes perquè els capellans com ell no es jubilen mai. Ni després d’almenys trenta anys de treball a la cúria i de servei a l’Església catalana. Si ara s’allibera d’aquesta responsabilitat és perquè ja acumula prou èxits en la seva gestió que van des del Concili Tarraconense a l’esplendor de l’Any Jubilar. Tancat el jubileu, ha pogut plegar. Si us plau, que m’avisin el dia que li organitzin un homenatge.

D’altra banda, vist des de fora i sense conèixer detalls, em sembla que la renovació del Consell Episcopal s’ha fet de manera molt equilibrada i amb una sensibilitat eclesial amplia. I sens dubte que una dona s’incorpori en el Consell Episcopal és una bona notícia. No és la primera secretaria-cancellera que hi ha a Catalunya, (ara mateix en tenen a Girona), però encara és poc habitual que les dones tinguin responsabilitats a la cúria i excepcional la seva presència en un consell que s’adjectiva episcopal. A més, és el màxim càrrec diocesà al que pot accedir un laic i per tant una dona, fins el dia que les vulguin ordenar.

Bé. Mai he estat gaire partidari del tema de les quotes, però en aquest cas és evident que la pel·lícula no va per aquí. Perquè si l’escollida és la Rosalia, ja veureu l'empenta que pendrá la cosa.

Miserachs il·lumina

No m’arribo a creure l’afecte personal que em tenen a Tarragona, francament excessiu pel que em puc merèixer. Però gràcies a això dissabte vaig poder tancar l’Any Jubilar de Sant Fructuós assistint des del cor de la catedral a l’estrena de l’oratori de Valentí Miserachs “Pau i Fructuós”.

Creu de Sant Jordi a la solapa, la composició dirigida per monsenyor Miserachs i gràcies a la lletra de mossèn Joan Roig, va entusiasmar. Crec que principalment per un motiu: perquè la peça compleix plenament la funció d’un oratori. És a dir, més enllà de la seva necessària qualitat musical, mou el sentiment religiós dels qui l’escolten. Els recursos musicals sobre peces de devoció tarragonina i sobre temes populars catalanes, un encert brillant. Culminant quan al final de l’escena del martiri incorpora el públic a cantar la tornada dels goigs a Sant Fructuós. I, la prova del nou particular, va ser veure mossèn Gil aixecant-se entusiasmat abans d’acabar les darreres notes, mentre ressonava la campana de la Catedral.

Esperant l’edició en DVD de la peça, penjo tres fragments de com ho vaig veure. M’agenollo davant de monsenyor Miserachs per implorant-li el perdó per la qualitat de l’audio. Sona com una caixa de sabates, però un mòbil no dóna per més i només se sent una mica pitjor que La Traviata de la Callas a Lisboa o el Tristan i Isolda de Furtwängler. És només una pinzellada testimonial.

VI. Pau i Fructuós

Pau: El tresor de la fe que et vaig llegar, / passa’l intacte! / Estima per damunt de tot, / sempre perdona.

Fructuós: Vull ser ressò valent de la veu teva / que il·lustra i dóna honor a aquesta terra! / Aquí cada carreu, / evoca ta presència, / aquí el teu esperit / és viu en els fidels! / Pau: Fill meu, t’arriba l’hora del combat; / lluita, que ja tens el premi reservat! / La gràcia de Crist et farà fort, / confessa ferm la fe fins a la mort!

--



VII. El martiri de Sant Fructuós

Cada gest, cada paraula / trenca el dol de tant nit. / La Calitja puja i baixa: / l’esperança només Crist. / Li naixia una cascada / de fermesa cor endins

Gent estranya truca a casa... / prou sap ell què passarà! / L’acompanyen els diaques, / que avui té pontifical / Poble, atlants i cariàtides / s’estremeixen al seu pas.

Emilià: Saps què ha dit l’emperador? / Fructuós: No ho sé pas. Sóc cristià. / Emilià: Ha manat d’adorar els déus. / Fructuós: Jo només n’adoro un, / que amb la força del seu Verb / ha creat cel, terra i mar / amb les coses que hi ha en ells. / Emilià: És que no saps que hi déus? / Fructuós: No, no ho sé pas! / Emilià: Doncs, després si que ho sabràs

--



VIII. Himne als màrtirs

A rius plora la Capona / perquè enyora el Cardenal, / la claror de la seva obra, / inunda la Catedral:/ Cardenal: Com el bisbe Manuel, sense temença, / confesseu la fe, assolireu la meta. / sol de justícia, Crist a l’horitzó, / és el punt omega, font i cim de tot.

Salve, esposa de l’Anyell, Mare Fecunda!/ Joiell que irradies el do de la pau! / Jardí de flor dels màrtirs, corona d’esposos, / sagrera de monjos, planter de fidels.

Metròpoli insigne, ferment de concilis, / serventa dels pobres, de Crist portaveu / verger de Maria, honor al teu poble, / teiera que arbores al món l’Esperit.

Audaç pelegrina, lligada a la gleva, / planter que sembrava sol·lícit sant Pau: / gaudeix entre totes les de Catalunya,/ seu noble i primada, Tàrraco immortal!

--

PD: Aquest diumenge s’ha emès un reportatge sobre la preparació de l’obra i l'autor al programa Nydia del Canal 33 (minut 11:30) que es pot veure a la web.

1.750 anys amb els bisbes catalans

Com bé ens recorda Josep Lligadas, aquest dimecres, Sant Fructuós. I per això els deu bisbes catalans han convidat a tots els capellans de Catalunya a celebrar una eucaristia a l’amfiteatre romà de Tarragona, presidits per l'arquebisbe Jaume Pujol. Mateix dia, mateixa hora i mateix lloc, just 1.750 anys després del martiri de Sant Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi, cremats vius durant la persecució de Valerià. Malgrat la dispersió que lògicament comporta una celebració a l’aire lliure, Tarragona ha lluït com sempre les seves resplendors. A més dels capellans –em sembla que eren uns 400- s’hi ha sumat un bon nombre de públic i un grup d’escolars. Bonic, especialment quan tots els capellans han baixat a concelebrar al centre de l’amfiteatre.

Abans de la celebració s’ha fet una ràpida roda de premsa per presentar el nou document dels bisbes catalans “Pau, apòstol del nostre poble”. El divendres passat estava anunciat com el que seria la primera roda de premsa conjunta de l’arquebisbe de Barcelona i de Tarragona amb el secretari de la Conferència Episcopal Tarraconense (la darrera que recordo és de l’any 1996 per presentar el reconeixement de la Santa Seu dels documents del Concili Provincial), i ahir va quedar anunciat com una roda de premsa de l’arquebisbe de Tarragona Jaume Pujol, i el secretari de la CET, Joan Enric Vives (que estava molt interessat en secció de política de La Vanguardia del dia).

El document dels bisbes no és ni més ni menys que una presentació de la figura de Sant Pau, ben escrita per una pluma pedagògica i catequètica. Aquesta presentació de Sant Pau s’emmarca en una exhortació a l’evangelització i a la unitat de l’Església, que en aquest sentit no afegeix res de nou al contingut de l’anterior carta pastoral “Creure en l’Evangeli i anunciar-lo amb nou ardor”. És a dir, l’Església a Catalunya en estat de missió i unitat necessària per la credibilitat però compatible amb la pluralitat. Un discurs que ja es troba en les resolucions del Concili Provincial Tarraconense.

De fet, en la roda de premsa s’ha insistit en la continuïtat que representa aquest document en el treball conjunt dels bisbes de Catalunya; que no és poca cosa. I també en el fet que aquesta unitat prové de l’expansió primitiva del cristianisme a Catalunya des de la seu de Tarragona, un fet bimil·lenari anterior a la consciència mil·lenària de nació.

Vidal i Barraquer i Els Segadors

De vegades a Catalunya ens costa promocionar tot allò que tenim de bo. Un exemple seria monsenyor Miserachs, president del Pontifici Institut de Música Sacra. És un dels catalans que té una responsabilitat internacional més important a nivell musical, i vaticana a nivell eclesial; i aquí, excepte en reduïts àmbits, gairebé no el coneix ni Déu.

Bé, per esmenar aquest pecat dissabte vinent, dins dels actes de clausura de l’Any Jubilar de Sant Fructuós, s’estrenarà a Tarragona una obra seva. És l’oratori “Pau i Fructuós”, que es va presentar aquesta setmana en una roda de premsa a Barcelona. La primera part se centra en sant Pau i la seva presència a Tarragona i una imaginada trobada entre sant Pau (segle I) i sant Fructuós (segle III) fa d’enllaç a una segona part sobre el martiri del bisbe tarragoní i els seus diaques. També que s’estreni un oratori de gairebé dues hores és un fet prou extraordinari actualment, tal i com destacava Miserachs.

Aquestes peces magnes es gaudeixen amb més interès quan el mateix autor te les explica. Per això, he seleccionat un tall de veu de com Valentí Miserachs explica els temes musicals que acompanyen els personatges. Tots aquests leivmotiv es basen en melodies populars catalanes i, casualment diu ell, el del cardenal Vidal i Barraquer està inspirat en Els Segadors. La caverna i els quintacolumnistes ja poden començar a esquinçar-se les vestidures.

Música a part, en la roda de premsa de dijous l’arquebisbe de Tarragona Jaume Pujol va fer un primer balanç de l’Any Jubilar. En un any no han parat. Un balanç que inclou dels 150.000 pelegrins, els 2,5 milions de cromos per a nens que s’han repartit a la diòcesis, els materials pedagògics editats, el congrés acadèmic sobre sant Pau i el cristianisme primitiu, els llibres i vídeos editats, la ruta religiosa i turística dels primers cristians a Tarragona, les iniciatives solidàries impulsades o que l’arquebisbe es posés un barret mexicà (a l'estil Joan Pau II) al final de la missa del jubileu dels llatinoamericans (minut 5’30’’). Però potser el més important és la projecció que ha donat a l’Església primada de Tarragona, fent rendir la història i les arrels. Per exemple, l’oratori “Pau i Fructuós” s’estrenarà a Roma aquesta primavera.

El vicari general, mossèn Miquel Barbarà –que ja s’ha guanyat el cel- deia que l’Any Jubilar havia estat una sorpresa. Ho veurem en la trobada de capellans de Catalunya que es farà dimecres a Tarragona. I en la clausura de diumenge vinent, que presidirà com a enviat especial del Benet XVI el cardenal Herranz (que casualment també és de l'Opus) . Deu ser el primer legat del papa que ve a Catalunya des del Congrés Eucarístic de Barcelona. Allà es trobarà amb el nunci i amb el president Montilla, que assistirà a la clausura encapçalant les autoritats civils. Tot com Déu mana.

Tarragona s’il·lumina

Relaten les actes del Martiri de Sant Fructuós que just després del ser cremat viu pels romans a l’amfiteatre de Tarragona amb els seus diaques Auguri i Eulogi, a la nit, els cristians van córrer a recollir les cendres. La gent som així, només mirem per nosaltres, i diu que “cadascun en va prendre tantes com va poder”. El cas és que Sant Fructós va haver d’aturar-ho i “s’aparegué als germans i els advertí que immediatament tornessin a reunir les cendres que cadascun d’ells, per amor, s’havia endut”. Com a bon sant, els perdona perquè entén que ho fan “per amor”, però no havent passat ni 24 hores del martiri ja va haver de venir a corregir-los. Fa 1.750 anys i no hem canviat.

Trec ara això perquè amb tant de soroll episcopal se m’ha anat passant el comentari de la inauguració de l’Any Jubilar a Tarragona. Va ser el 20 de gener o sigui que arribo bastant tard.

Em van cridar l’atenció dos o tres coses. La primera és que en aquest país tan presumptament secularitzar, l’acte d’obertura es va fer com Déu mana. A Tarragona, que ningú els toqui la seu primada. Sortida des de l'Ajuntament de les autoritats encapçalades per l’alcalde i acompanyades per la banda de música. Policia municipal de gala. Processó solemne des de l'arquebisbat cap a les portes de la catedral; obrint-la un nodrit grup de laics del Consell Pastoral Diocesà, tancant-la tots els bisbes de la província eclesiàstica i l'arquebisbe ortodox de Paris, i completant-la bona part dels sacerdots de Tarragona. I entre la multitud el nen a coll del seu pare que trencant el silenci pregunta amb insistència: "Quan obren les portes de la catedral? ".

La segona cosa és una frase a destacar de l’homilia de l’arquebisbe de Tarragona Jaume Pujol. “Que l’Església sigui un espai de diàleg i de comprensió dels uns envers els altres. L’Església és plural, i l’amor del Crist inclou a tothom. Hem de reforçar el diàleg ecumènic i els signes de diàleg i d’amor fratern amb les altres comunitats cristianes de la nostra arxidiòcesi.” Reconciliació interna i ecumenisme. Perfecte.

I, tercer, a més del contingut pròpiament religiós i diocesà del jubileu, també han sabut presentar el Jubileu com un atractiu cultural i turístic. I amb això hi ha implicat les institucions civils de la ciutat. Per una referència a Hispània a la Carta als Romans, Tarragona reivindica la seva condició d'Església paulina i conserva com a tradició venerable la predicació de Pau a la ciutat. El cert és que les Actes del Martiri de Fructuós són les més antigues que es conserven a la península ibèrica i van tenir una gran difusió entre la primeres comunitats cristianes. Per exemple, són citades el segle IV per Sant Agustí.

Aquest testimoni martirial escrit ha permès reconstruir una ruta jubilar a la ciutat. Comença en l'interior del Seminari on una petita capella romànica alberga una roca en la qual hauria predicat Sant Pau, un dels punts més alts de ciutat. Segueix la Catedral gòtica, edificada sobre el Temple d'August en el qual probablement es va jutjar i va condemnar els màrtirs. Després en el Pretori es pot visitar el que era una presó romana. Finalment, l'amfiteatre romà al costat del mar és l'escenari en el qual van ser cremats vius Fructuós, Auguri i Eulogi. Des d'allà es pot seguir la processó fúnebre que va acompanyar els cossos dels màrtirs fins una necròpoli cristiana que es conserva a prop del riu Francolí. Allà van ser venerades les seves relíquies fins al seu trasllat a Gènova durant la invasió àrab. L'itinerari es completa amb una visita a un conjunt monumental paleocristià a pocs quilòmetres de Tarragona.

Ja ho diuen els goigs a Sant Fructuós: “Tarragona s’il·lumina amb les vostres resplendors”. I no podran dir que no els he fet la propaganda.

Bellesa bíblica

Per un compromís previ no hi podré anar i em sap greu. És un acte que val la pena. Aquest dissabte a Tarragona se celebren els 25 anys de la BCI, la Bíblia Catalana Interconfessional. Presidida per l'arquebisbe Pujol, és una celebració remarcable per dos motius. Perquè en molts ambients aquesta traducció s’ha convertit en la versió de referència, ja que incorpora l’experiència de l’àmplia tradició de traduccions al català de la Bíblia, i se n’ha fet una pràctica difusió a través de CD i d’Internet. I perquè és la primera versió en català reconeguda per la majoria de confessions cristianes presents a Catalunya. Un text únic per a tots els cristians. Fruit sobretot de l’empenta que hi va posar des de l’Associació Bíblica de Catalunya el monjo de Montserrat Guiu Camps, i l’especial dedicació d’Armand Puig i d’Agustí Borrell, entre molts altres.

En motiu d’aquest aniversari Enciclopèdia Catalana ha editat una edició il·lustrada d’aquesta traducció de la Bíblia que també es presenta dissabte. Les il·lustracions són obra de Perico Pastor. Avui he rebut el dossier de premsa que presenta l’obra. Jo d’art no hi entenc un borrall, però a mi m’ha agradat. Em sembla una aportació artística feta amb gust. A més, l’edició és una bona resposta a la tràgica pregunta: i ara què li regalem a...?

Un acudit de destrucció massiva

L’humor pot ser una arma de destrucció massiva i si es barreja amb els rumors encara és més letal. Ahir em va arribar un d’aquests acudits que s’expliquen els capellans sobre els arquebisbes de Barcelona i Tarragona. Demana una forta capacitat d’exegesi eclesial. Diu: “Quina diferència hi ha entre l’arquebisbe de Tarragona i l’arquebisbe de Barcelona?... Doncs que el de Tarragona és el que no és de l’Opus”.

Hi he estat donant voltes 24 hores. I la pregunta clau que no m’he sabut contestar és el cui prodest. Que s’estengui una imatge de massa carca d’un bisbe és dolent pel seu prestigi dins la diòcesi però una imatge massa progre pot fer mal davant de Roma. Pintar l’arquebisbe Sistach més carca del que és, li genera antipaties en molts sectors de la diòcesi. Però pintar l’arquebisbe Sistach més progre del que és, forma part d’una estratègia per desprestigiar-lo davant de Roma, allunyar-lo del birret cardenalici i, per tant, a mig termini, apartar l’Església catalana de qualsevol influència que pugui tenir a Roma, sobretot en l'elecció dels bisbes de Catalunya. I pintar un arquebisbe Pujol més progre del que és, li aplana el camí perquè no fos mal rebut si l’envien a Barcelona, i davant dels qui pensen que, malgrat que encara ho faci bé a Tarragona perquè és una bona persona, abans d’un bisbe de l’Opus és millor un altre encara que sigui més carca. I pintar l’arquebisbe Pujol més carca del que és, confirma la decepció de que a la seu primada de Catalunya hi arribés un bisbe de l’Opus -encara que ja sabem que com a bisbe jurídicament ha deixat de dependre i de formar part de l’Opus Dei- i que s’ha d’evitar per tots els mitjans possibles que facin més bisbes paracaigudistes. Però encara més. Crear la imatge que Martínez Sistach és un desastre només beneficia als qui esperen un gir definitiu de l’episcopat català cap a la caverna. I cantar les meravelles de Jaume Pujol li fa pujar punts per venir a Barcelona però, alhora, això també perjudica altres candidats que estan més ben situats per l’edat que tindran quan es jubili Sistach.

I, això, que només és un acudit dels que fan riure als capellans.

A Tarragona treballen fi

Sovint, i amb raó, els periodistes ens queixem de les deficiències de la comunicació eclesial i de les oficines de premsa. El problema acostuma a ser que els bisbes no tenen assumit la importància d’aquests serveis dins de les prioritats diocesanes. No dic que no els preocupin els mitjans de comunicació, dic que no entenen com s’ha de gestionar aquest tema. I això es tradueix en una manca de recursos o amb l’elecció de persones que no tenen el perfil adequat per encarregar-se de la comunicació. Per sobre la professionalitat el criteri que prima és la fidelitat, o a veure com ens podem estalviar uns calerons.

Això no treu, que quan les coses es fan bé s’hagi de dir. I també admetre que en aquest panorama hi ha hagut avenços els darrers anys. Tant en els bisbats com en les ordes religioses. A Catalunya, per exemple, jesuïtes, salesians, germans de la Salle, els benedictins de Montserrat, i algun altre que ara em deixo, tenen contractats periodistes que fan aquesta feina.

Dins d’aquesta sensibilitat, cal reconèixer especialment la feina de l’arquebisbat de Tarragona, amb la delegació de mitjans encapçalada per l’incombustible Dídac Bertran (vas a qualsevol racó de la diòcesi, i allà està el Didac Bertran). Ara acaben de renovar la seva web (tot un altre tema, les webs dels bisbats catalans) i han incorporat un complet servei per la premsa, que a més és accessible a tothom. És tan senzill com pràctic. Allà es poden trobar totes les notes de premsa, fotos, audios en mp3 i fins i tot videos que produeixen per a le cadenes locals. Ara només t’envien un avís quan s’ha actualitzat amb alguna novetat. Amb el que hi ha allà, qualsevol podria fer el seu diari sobre la diòcesi.

Un procés semblant van fent diòcesis com Girona, Urgell i Solsona. Però encara hi ha diòcesi on ni tan sols he aconseguit que m’afegeixin a la llista de mails per rebre les seves notícies. Ja sabem que els ritmes eclesials no són d’aquest món. Però hi ha diòcesis que demostren que si poden ser-ho.

La foto del dia VI

Els tarragonins del govern volen donar a la seu primada de les Espanyes el reconeixement que es mereix. Així, després de la visita de Montserrat Coll aquest dilluns ha estat el vicepresident Carod-Rovira qui ha visitat l’arquebisbe de Tarragona Jaume Pujol. Ja es van fer la foto a l'octubre durant la precampanya. A dos quarts de vuit del vespre l’arquebisbat de Tarragona ha enviat la nota i la foto. Ja no hi ha la corona d’advent sobre la taula i, certament a l’arquebisbat tenen criteri per anar variant la foto i fer-les més simpàtiques. A més aquesta està feta des de darrera i ens permet veure l’altra banda del despatx de l’arquebisbe Pujol.

Una visita de protocol

Ahir diumenge La Vanguardia feia una carregada de profunditat contra el canvi de titular a Afers Religiosos. Amb foto del Carod-Rovira amb la corona d’espines inclosa. No és una foto innocent ja que La Vanguardia si que la llegeixen a la resta d’Espanya... i a Roma. Per tant, no es pot dir que la Montserrat Coll s’hagi trobat una amable benvinguda.
En tot cas, els gestos compten i avui dilluns Coll s’ha reunit “en un ambient distès i cordial” amb l’arquebisbe Jaume Pujol, president de la Conferència Episcopal Tarraconense. La foto és de tots dos al ja conegut despatx de l’arquebisbe amb una corona d’Advent i tot. I la nota de premsa oficial de l’arquebisbat d’allò més amable. La oficial de la Generalitat és la mateixa.

Carta Pastoril

Perdoneu que sembli que me’n rigui, però he posat pastoril perquè és una manera de fer veure que hi ha algunes paraules eclesials que estan una mica desfasades. Quina percepció es té fora de l’Església de la paraula “pastoral”? La mateixa que de “pastoril”. Feu la prova i expliqueu-li al primer veí que trobeu a l’ascensor que veniu d’una conferència del Centre d’Estudis Pastorals. O que aquest nit teniu reunió del Consell Pastoral. O que us preocupa la pastoral familiar. Veureu quina cara posa. La mateixa que posarà si li parleu del “Verb encarnat”. O d’un “gra de mostassa” (algú n’ha vist mai cap?).

Bé, tot això venia al cas per la primera Carta Pastoral que ha publicat l’arquebisbe Martínez Sistach des de la seva arribada a Barcelona. Tots sabem que la oratòria i la retòrica de l’arquebisbe Sistach no és el seu fort. No parla malament, però l’ús d’un lèxic amb una punta arcaica (joia, goig, redós, munió...) i algunes reiteracions excessives sense arribar a concretar, a vegades el perden. A nivell formal, aquesta carta peca una mica d’aquest mal

Amb tota aquesta prèvia no estic fent una esmena a la totalitat a aquesta Carta Pastoral: “Enviats per donar fruit”. La primera part és més prescindible ja que fa un repàs d’ofici als objectius del Pla Pastoral 2006-2009 de Barcelona. I és discutible com resolen alguns temes com la família, per exemple, deixant obert allò que en diuen “situacions irregulars”. Però la segona part està millor perquè és més pròpiament una carta pastoral. Destaca el seu optimisme realista i les ganes d’animar a les comunitats cristianes, cosa que un bisbe sempre està bé que faci, més quan al que estem més acostumats és a les esbroncades.

Algunes aportacions interessants són de cara a l’evangelització: “Una fe que no es proposa i no es comparteix és una fe que s’asseca i ja no interessa. La fe s’enforteix donant-la”; una mirada positiva a la societat: “Nosaltres estimem la societat catalana perquè és la que Déu ha volgut que fos la nostra, tot i reconeixent les seves llums i les seves ombres”; sobre les vocacions: “L’experiència mostra que les vocacions sacerdotals i les vocacions de laics cristians segueixen el mateix camí ascendent o descendent, com un líquid en vasos comunicants: com més es desenvolupa l’apostolat dels laics més fortament es nota la necessitat de tenir sacerdots ben formats; com més s’aprofundeix la vocació pròpia dels laics, més resulta evident allò que és propi dels sacerdots”, o, en el capítol de l’Eucaristia, la cita de Sant Joan Crisòstom sobre el seu lligam amb la caritat: “Vols honorar el Cos de Crist? No l’oblidis quan es troba despullat. No li tributis honor aquí en el temple amb guarniments de seda, oblidant-lo després a fora, on pateix fred i nuesa. Aquell que ha dit: ‘Això és el meu cos’, és el mateix que ha dit: ‘M’heu vist afamat i no m’heu donar menjar’, i ‘Allò que heu fet al més petit dels meus germans, m’ho heu fet a mi’.”

Tenim, doncs, una nova Carta Pastoral per llegir: “Enviats per donar fruit·”. Cal dir, però, que Tarragona l’arquebisbe Sistach havia produït cartes pastorals molt més travades, com per exemple la del 2002 que duia el mateix títol, (encara que llavors tenia un altre corrector de català que la va titular “Enviat per a donar fruit”) i que també era l’aplicació del Pla Pastoral del 2003-2006. Com també són ben recomanables dues anteriors –que no ha trobat a internet- “Treballem amb joia la vinya del senyor” (1998) i “Caleu les xarxes” (1999).

La foto del dia III

Dimecres a la tarda Carod-Rovira es va sumar a la secció la foto del dia reunint-se amb l’arquebisbe de Tarragona Jaume Pujol. L’endemà va rematar el tema amb la foto amb l’abat de Montserrat (perdoneu la qualitat però no en tinc cap més a mà perquè a la web d’ERC no l’he trobat).

Aprofito l’ocasió per rescatar unes notes que m’havien quedat abandonades. A finals de setembre, abans de decidir fer-se la foto, Josep-Lluís Carod-Rovira va presentar un llibret que recull una conferència seva sobre política i religió. Va ser un acte a la Sala Claret de Barcelona organitzat per la Xarxa de Manresa, editors del Quadern, i presentat per Albert Sáez. Per si no us llegiu el llibret, us dono només algunes idees de què va dir Carod Rovira a la conferència.

-Va insistir en definir-se com agnòstic (Albert Sáez va dir encertadament “un agnòstic llegit”), i que per tant ni nega ni afirma el transcendent, com tampoc nega la necessitat “d’una certa espiritualitat com a espai de retrobament personal”.

-Va afirmar la solidaritat com a valor del fet religiós.

-Va destacar que a Espanya, només l’estat i Catalunya tenen una direcció general d’Afers Religiosos.

-Va afirmar que des del govern de la Generalitat Esquerra va posar les bases “d’una laïcitat catalana, que no és com la francesa”, un model convivència basat en el respecte, el reconeixement i el coneixement.

-Va denunciar l’esquerra que manté perjudicis amb el món religiós “però que després no tenen cap pudor a fer-se la foto”. I també va dir que li agradaria saber que pensen els altres líders polítics de la religió, i no sentir només el que els hi escriuen sobre el tema.

-I va criticar que hi hagi sectors de la Conferència Episcopal Espanyola que “els preocupi més fer espanyols que fer cristians”.

No vull ser pesat, però sobre tot aquest tema em torno a remetre al Foc Nou d’octubre. Els subscriptors el trobareu aquesta setmana a la bústia.

Corre, corre... la foto!

Sembla que els propers dies haurem d’obrir una nova secció. Li podríem dir “La foto del dia” i tancar-la quan s’acabin les eleccions. Avui arriba una nova foto, la del candidat Josep Piqué amb l’arquebisbe de Tarragona. Segons la nota de l’arquebisbat, el motiu de la visita era felicitar l’arquebisbe Jaume Pujol pels dos anys de mandat. Felicitem-lo, doncs.

Pujol vs. Pujol

Aquests dies encara em tocarà repassar algunes coses de l’estiu que han quedat al tinter. I no sé perquè la universitat de Prada sempre acaba portant alguna polèmica eclesial. Els antecedents són la conferència de 1991 del bisbe Antoni Deig reclamant una Conferència Episcopal Catalana. Aquest any va tocar al president Pujol, dins de cicle de conferències sobre cristianisme que desde fa dos o tres anys hi organitzada cada any l’Associació Cristianisme al Segle XXI.

Pels qui no estigueu al cas, Jordi Pujol en la conferència del 21 d’agost va deixar anar que els bisbes catalans no havien estat prou valents en la seva oposició a que la Conferència Episcopal Espanyola declarés la unitat d’Espanya un bé moral (tema que, per cert, cal recordar que està ajornat, no tancat). I al cap de dos dies l’altre Pujol, l’arquebisbe Jaume de Tarragona li va contestar amb unes declaracions des de la Vall d’Aran que van ser reproduïdes el 26 d’agost en alguns diaris. Pujol, Jaume, va dir que tots els bisbes catalans “estem treballant decididament per allò que també creiem que és el bé de l’Església i de Catalunya”. 24 hores abans també n’havia parlat el conseller Joaquim Nadal, lamentant les critiques de l’expresident i que ell “no gosaria a fer-ho”.

La polèmica no deixa de ser curiosa. Però no crec que sigui més que una tempesta en un got d’aigua, que d’altra banda s’hauria pogut resoldre amb una trucada telefònica per aclarir el tema. Però el que de veritat més va emprenyar als bisbes és que Pujol va assenyalar amb el dit. Va parlar que dels onze bisbes catalans, només “cinc o sis” va plantar cara: “Però, dels que van callar, alguns d'ells no estaven d'acord amb les posicions defensades pel cardenal Rouco, però no donarem noms, encara que tots els tenim ben localitzats”. Doncs si que donarem noms. Perquè tothom va fer el seu repàs mental i em jugo el que vulgueu que molts van pensar amb Romà Casanova, amb Josep Àngel Sáiz, o amb el mateix Pujol. I fins tot amb el bisbe Traserra, encara que en aquest cas és més difícil pensar-hi perquè ningú té molt clar que és el que pensa ell. En canvi, ningú va pensar en el bisbe Vives, en Joan Carrera o en Martínez Sistach. I això és el que va emprenyar. Perquè encara que no es digués cap nom tothom sabia qui quedava retratat. I si no tinguéssim bisbes amb la cua de palla, no hauria passat res.

Més pelegrinatges

Una nova mostra de voluntat normalitzadora de les relacions de govern amb els bisbes catalans. Avui ha estat director general del Patrimoni Cultural del Departament de Cultura, Josep Maria Carreter Nadal, i la sotsdirectora general, Elsa Ibar, qui ha visitat l’arquebisbe Tarragona. Plena continuïtat amb el conveni sobre patrimoni que van signar amb el conseller Mascarell la setmana passada. Sobre la taula, la restauració de la Catedral i també de la muralla romana que passa per darrera de la seu de l’arquebisbat. Segurament recordareu que una part de la façana va caure al pati de l’arquebisbat durant les pluges de la tardor. De fet, va ser el mateix arquebisbe el primer de veure-ho quan va treure el cap per la seva finestra. Després he vist també que el conseller Mascarell ha visitat Poblet per parlar de les reformes que s'hi estan fent.

Sembla, doncs, que en el tema patrimoni hi ha bona sintonia. Almenys, és un tema més fàcil d’arreglar que el de l’assignatura de religió.

L'arquebisbe Pujol de festa major

Quan un és simpàtic no hi pot fer més. I a ningú se li escapa que l’arquebisbe Pujol sap tractar amb la gent. Allò que en diuen un bisbe proper. Ho dic amb totes les prevencions que hem de tenir els de Barcelona quan parlem d’un altre bisbat, però així ho vaig veure diumenge a Calafell. Feien la Festa Major del Carme i celebraven els 200 anys de la consagració del nou temple de la Santa Creu.

Era un acte d’aquells de tot el poble. L’alcalde a primera fila de la missa, l’Església plena, les dones amb mantellina per portar el “pa beneït” –una tradició de la comarca-, inauguració d’una exposició, descoberta de placa commemorativa, exhibició castellera a la plaça, vermout al bar del poble... (perdoneu que la foto no faci justícia però és la que he trobat a la web de l’arquebisbat de Tarragona). I en aquests saraus l’arquebisbe de Tarragona s’hi sap moure com un peix a l’aigua. Salutacions i somriure’s per a tothom, fins i tot per la Guardia urbana. També va saber predicar per l’ocasió amb una homilia senzilla, però escaient: una breu referència als discursos del papa a València, animar a la gent de la parròquia, i al final una crida improvitzada per la pau a Terra Santa. Pel meu gust tot amb un llenguatge una mica carrincló, però efectiu.

Dos detalls més il·lustren la situació. Una part de l’exposició sobre el temple bicentenari eren dibuixos dels nens del poble, però no els de la catequesi, sinó els de l’escola pública que havien dedicat un dia a visitar la parròquia i a conèixer la seva història, inclòs el saqueig del juliol del 36. I el segon detall, el cor parroquial al ple, format per feligresos, també per gent que pel que sé no acostumen a posar gaire els peus a la parròquia.

Així, que després diguin que vivim una onada laicista o una societat secularitzada. Pel que em deia el secretari de l’arquebisbe aquesta acollida és habitual en els pobles que visita.

Una nota al marge: la música. Excel·lent. Sense tenir l’Escolania de Montserrat, un repertori de qualitat i sobretot, cantable pels assistents. Peces que havia sentit de forma més solemne a la catedral del Tarragona, com el Glòria, però que també es poden aplicar a les misses ordinàries. Ho dic sense tenir més dades, però em sembla veure aquí els resultats de la tasca mossèn Miquel Barbarà, que va calant almenys a la parròquies de Tarragona.

I després d’estar tant content amb l’arquebisbe de Tarragona, espero que arribi la nota dels bisbes de la reunió de Conferència Episcopal Tarraconense que han fet dilluns i dimarts a Núria. Si han de dir alguna cosa sobre la unitat d’Espanya o de l’Estatut ho poden preguntar a la gent de Calafell que segur que els diran coses més sensates que els seus germans en l’episcopat.