Una mena d’eclesiàstics que...

Hi ha una mena d’eclesiàstics que sempre m’han fascinat per un motiu. Per l’admiració que generen fora dels cercles eclesiàstics. Dins de l’Església alguns són més o menys valorats depenent del color de catòlic que se’ls mira i de la seva capacitat de comprendre el món secular. Però són una mena d’eclesiàstics que arriben a aixecar admiració fora de l’Església (al costat d’altres que només aixequen recels). I ho fan, com a persones d’Església. No se n’han amagat mai.

No farem ara la llista dels vius, però ho pensava dimarts quan llegia aquest article a El Periódico sobre l’homenatge que es farà dijous a l’abat Cassià Just. S’ha de valorar molt la veu d’aquesta mena eclesiàstics que se’ls escolta i respecta tant a dins com a fora de l’Església si no volem convertir-nos en un reducte de convençuts.

Per això també en dol no poder a anar a l’homenatge, però estaré en una altra celebració que no em vull perdre: la clausura dels 50 anys de Vida Nueva. Valdrà la pena parlar-ne perquè també són d’una mena de publicacions eclesiàstiques amb les que es pot sortir de casa.

PD: Com a homenatge particular, aprofitaré l’AVE pels dos llibres recents d’escrits de l’abat Cassià que em van regalar.

Andreu Oliveras, absolt

Ho rebo tal qual rebotat per sis o set correus electrònics i dues trucades: “Amics i amigues, companys i companyes. S’acaba de saber que l’Amic Mn. Andreu Oliveras, capellà de la Presó Model de Barcelona, ha estat declarat innocent dels delictes pels quals se’l va jutjar el 16 de febrer passat. Gràcies a Déu! Si no fos Quaresma us adjuntaríem l’Al·leluia de Haendel.”

Mossèn Alemany

Divendres rebo per mail la notícia de la mort de mossèn Joan Alemany. No hi havia tingut una relació singular, però si un apreci per amics comuns i per la seva trajectòria eclesial. Una vida de capellà que sobrepassa l’Església per ser un dels personatges de la Barcelona del segle XX. Molts del món del periodisme, la cultura, l’educació... tenen la seva relació amb Joan Alemany per explicar. Altres blocs veig que ja en parlen.

Al vespre al casa repasso l’entrevista que li va fer la Roser Bofill en el llibre Església i País (Enciclopèdia Catalana, 1995). Només vaig apuntant fets i institucions vinculats a la seva vida. Parlen sols: Sant Sadurní d’Anoia, 1920; avantguardista de la FJC; seminarista el 34; mobilitzat al front de l’Ebre (on va coincidir amb mossèn Batlles); camp de concentració al sud de França i després a Burgos d’on va sortir per tornar al seminari; Comillas; Lovaina (on coneix la Cardijn, la JOC, la revisió de vida); vicari de mossèn Amadeu Oller a Sant Medir; l’escola Betània, el CIC, capellà al Sanatori de Tuberculosos del Guinardó; regent a Sant Fost de Campcentelles; consiliari de Minyons Escoltes i Guies Sant Jordi; capellà del Col·legi Major de la UB; l’escola Patmos; l’escola de Periodisme de l’Església, la parròquia de Sant Ildefons; la Creu de Sant Jordi, l’homenatge...

Recullo al vol dues cites del llibre:

“Problemes de fe, sincerament no n’he tingut. Sempre m’ha semblat que la fe és tot un procés des de la infància fins a la maduresa, passant per l’adolescència i la joventut, i s’arriba al convenciment que la fe és un misteri, Recordo sovint la pregunta que el professor Leclercq es feia: “Com és que jo tinc fe i els meus germans no?” L’acció de Déu en el cor de la persona humana és un misteri... Més que dubtes de fe, experimento que és un procés en el qual Déu em porta”.

“No tot està per fer. Mai ha estat fàcil portar a terme l’ideal de la Bona Nova de l’Evangeli. Són molts els qui hi han dedicat i hi dediquen molts esforços i fins i tot la mateixa vida en aquesta engrescadora tasca sempre de servei, d’amor i de pau. Cada generació ha d’aportar-hi el seu gra de sorra, amb convicció i serenor d’esperit. Les dificultats no han d’ofegar mai la força de l’Esperit que hi ha en els nostres cors, confiant en la promesa de Jesús d’estar entre nosaltres fins a la fi dels temps”.

Avui s’agraeix rellegir-ho. I agrair el que ens ha aportat mossèn Alemany.

Adolfo Nicolás a Catalunya. El jesuïta globalitzat

Aquest dimecres el superior general de la Companyia de Jesús ha aterrat a Catalunya (ho havia de fer dimarts al vespre però la vaga italiana ho va impedir). Primera estada oficial d'Aldolfo Nicolás al que també és casa seva, on va viure de nen i va aprendre el que ell diu “català de carrer” que ha conservat.

L’estada té la part de simbolisme ignasià amb la visita a Montserrat i a la Cova de Manresa i institucional per celebrar el 50 anys d’ESADE i els 40 del centre educatiu dels jesuïtes a la barriada de Bellvitge. Dues potes del treball dels jesuïtes a Catalunya. Aquest dijous presideix una missa als jesuïtes de Casp. Trobareu tots els detalls, fotos i documents en la web sobre la visita.

El provincial de Catalunya, Lluís Magriñà, l’ha definit encertadament com un home globalitzat, pels seus orígens castellans, formació europea i vida asiàtica. Es veu clarament en les seves argumentacions, més circulars que cartesianes. I més inspiradores, que dogmàtiques. En la roda de premsa d’aquest dimecres al matí s’ha demostrat que van encertar amb la seva elecció. Aquí teniu un molt bon recull.

Aquest dijous a Bellvitge podrà desplegar l’ideari dels jesuïtes sobre l’educació i a ESADE ha fet un discurs de nivell on els ha plantejat una alta exigència de compromís social. I dos missatges que deixat contestant a algunes preguntes del públic. Arran de la seva experiència asiàtica, ha dit que hem parlat massa de Jesús com a Veritat i que s’hauria de presentar més Jesús com a camí: “la única cosa que arriba al món asiàtic és el que nosaltres som”. I la darrera pregunta sobre què diria a un jove que vulgui ser jesuïta: “que vingui amb gran desitjos, no de coses per a ell, sinó per a coses més grans”. Com el món.

El testament del bisbe Joan

Acabo d’escriure l’”Obituario” pel proper Vida Nueva i costa dir més. Però hi ha coses del funeral d’aquest dilluns del bisbe Carrera que no s’han de deixar escapar. Perquè no sempre els capellans ploren el seu bisbe. Però avui si, i mai havia vist que a la catedral de Barcelona entre el presbiteri i el cor no hi hagués lloc per acollir els capellans que volien concelebrar. Multitud que ha contrastat amb la intimitat de l’enterrament al cementiri Montjuïc. Com ell volia s’han traslladat a la seva sepultura les restes de la seva mare i properament s’hi dipositaran les del seu pare.

S’ha dit i escrit prou aquests dies sobre Carrera i semblava que ja no quedava gaire per dir. I com sempre ha estat el mateix bisbe Joan qui ens ha dit per darrera vegada alguna cosa més. Són els fragments del seu testament que s’han llegit a la catedral. Totes les consideracions, oportunitats, protagonismes, equilibris i balanços sobre el funeral, queden petites al costat d’aquest text. Altres dies hi haurà per calibrar què ha de passar ara a la diòcesi.

Que parli Carrera, el bisbe del diàleg

“Se m’aferma el convenciment d’una recreació de la vida, d’un nou naixement després de la mort, com un horitzó segur”.

Ha mort el bisbe Joan Carrera i les seves paraules avui prenen un sentit més gran. Segur que ha estat així. Ho deia en els textos de les sis cartes creuades entre Carrera i el polític socialista Joan Reventós, el qui va ser president del Parlament de Catalunya. Avui tots dos ja ho saben tot del transcendent i de la darrera frontera. Per això pren més sentit veure com en parlaven tots dos fa deu anys. Les vam publicar a Foc Nou i després es van editar com a llibre en català (Mediterrània) i en castellà (Descleé) junt amb altres cartes.

M’agraden perquè són una mostra del tarannà dialogant de Carrera, dins i fora de l’Església, en la conversa privada i en la plaça pública. Poso una selecció i aquí el text sencer de les dues primeres cartes. Deixem avui parlar a mossèn Carrera

“Mira, Reventós, la meva seguretat de creient no és la del dos i dos fan quatre que s’imposa a la ment vulgues o no vulgues. És, com si diguéssim, com la que tinc quan, al camp, salto un rierol o una rasa: estic convençut que arribaré a l’altra banda, però alhora m’acompanya una certa sensació de risc i he de prendre una decisió. La meva seguretat tampoc no es tradueix sempre en un sentiment. M’ha envaït, alguna vegada, la sensació de saltar en el buit..., de no trobar ningú a l’altra banda... Un creient i un no creient no estem tan lluny com sembla l’un de l’altre. El creient pensa algun cop: i si no fos veritat... I el no creient també es diu en alguna ocasió: i si fos veritat... La diferència és que, quan vius l’experiència de la fe, fins i tot quan dubtes, no te n’adones i et trobes explicant el teu dubte a Déu. Tens sempre el Tu com a referent. Entre rumiar, cercar i dubtar sobre el sentit de la vida, i pregar, la diferència és fer-ho sol o fer-ho en diàleg confiat amb el Tu, amb Déu.

En l’última part de la teva carta portes la qüestió de la transcendència cap al tema de la mort: “¿retornem al punt d’origen, el no res, o podem esperar un més enllà?” I fas una valoració de les religions, totes, “com a protectores de la basarda enfront de l’abisme del finiment”. Jo, tot i que em sento reconfortat per la tradició d’esperança en el més enllà, compartida per tantes religions, de qui em fio realment és de Jesucrist.

(...) La via per on jo m’escapo de la “immensa incertesa” que dius és la paraula i tota la realitat de Jesús de Natzaret. Submergint-me en el seu dinamisme, trobo força per a la lluita contra la injustícia i el mal des de la banda dels qui més en són víctimes --una lluita que és també la teva-- i, al mateix temps, esperança de retrobar el fruit d’aquella lluita més enllà del fracàs, al capdavall inevitable. Des d’aquesta experiència en la qual s’uneixen el sentit de responsabilitat i l’esperança, se m’aferma el convenciment d’una recreació de la vida, d’un nou naixement després de la mort, com un horitzó segur, que no sabria demostrar, però que sento que encaixa profundament.”

Joan Carrera Planas. Novembre 1998

El bisbe Carrera, ingressat

Un dia gris a Barcelona. El bisbe Joan Carrera està ingressat a la Vall d’Hebron greu amb un pronòstic indeterminat. Aquest matí estava al Santuari del Miracle de Solsona amb un grup de seminaristes i l’han ingressat d’urgència a Manresa. Hem esperat el comunitat de l'arquebisbat.

En els seus 78 anys és un privilegi de l’Església a Catalunya. Capellà des el 1954 ha estat a diverses parròquies de la perifèria de Barcelona, ha promogut obres socials i cooperatives, ha estat capdavanter en la pastoral obrera, ha exercit honestament el compromís polític i la promoció dels drets humans, ha treballat per la cultura i ha fet florir iniciatives editorials com Nova Terra, ha escrit i ha analitzat lúcidament la nostra realitat pastoral i social, ha teixit complicitats cíviques entre l’Església i la societat, ha patit pels mitjans de comunicació eclesials, ha fet la vida diocesana de Barcelona més engrescadora amb el seu episcopat com a auxiliar.

Molta feina que mai se li ha agraït prou. Però tot això ja ens ho ha regalat.

Dissabte matí: espera de com van passant les hores i la resposta al vessament cerebral. Fins dilluns no hi haurien d'haver novetats i una possible intervenció quirúrgica. "De qui em fio realment és de Jesucrist", té escrit el bisbe Carrera.

Mossèn Bigordà fa 80 anys

Ma mare em diu que mossèn Bigordà fa 80 anys. Aquest dissabte a les 8 del vespre per celebrar-ho fan una missa a Sant Medir, la parròquia de Barcelona on ha estat vinculat més de 40 anys i on va continuar l’obra iniciada per mossèn Amadeu Oller. Intentaré no arribar-hi tard.

La majoria tenim darrera la nostra història de fe la trobada positiva amb algun o amb alguns capellans. No explicaré ara batalletes però en el meu cas és evident que mossèn Josep Bigordà està en aquesta llista. Capellà i periodista.

Però a més, mossèn Bigordà representa una generació de capellans que ara arriben, s’acosten o passen dels 80 anys (una edat que, d’altra banda, eclesiàsticament és la més fructífera si tenim en compte que és l’edat habitual dels papes). És una generació a qui cal agrair molt. Van entendre en la fredor nacionalcatòlica que el què convenia era una altra cosa. Van estar amb la gent; van ser els qui van carregar –o es van avançar- amb la recepció real del Vaticà II contra el mateix parer de la jerarquia franquista (bona part més franquista que catòlica); a Catalunya van ser els qui van obrir les portes als immigrants i van fomentar la seva acollida espiritual, humana i material; van aixoplugar els moviments de llibertat; van apuntalar la cultura en un règim d’ignorants; van defensar la llengua catalana i van respectar la dels qui no la parlaven... Bigordà, Vidal Aunós, Batlles, Alemany i tants que em deixo o no conec. Són capellans que han mantingut un elevat prestigi del capellà en el món social i cultural i que han fet molt de bé espiritual.

Podem dir que tot això és història i que ara convé una altra cosa. I que amb alguna cosa també es deurien equivocar. Sobretot es van equivocar si el que volien era fer carrera eclesiàstica. En això van fracassar estrepitosament, però era precisament el què no buscaven. I a més, convingui el què convingui ara, si avui pot convenir alguna cosa és perquè capellans com ells van fer possible que no haguem tancat definitivament la barraca i que no haguem d’abaixar el cap quan es parla del què han fet els cristians per aquest país.

Felicitem-lo, felicitem-los i felicitem-nos-en.

Tot el què cal saber de Sant Jordi

Dels missatges que avui rebo a la meva bústia arran del dia de Sant Jordi, destaco el més original. El que m’explica tot el què cal saber de Sant Jordi. Bona diada.

Cardenal Policarpo: “Tinc més audiència a internet que a la catedral”

A vegades les etiquetes ens marquen massa. Em vaig posar a llegir amb certa distància cardenalicia la conferència que ha fet aquest dijous el cardenal José Policarpo a Barcelona sobre la parròquia. Ha vingut a obrir en l’interessant Congrés internacional que es fa fins dissabte sobre la Parròquia organitzat per la Facultat de Teologia de Catalunya i el Centre d’Estudis Pastorals de les diòcesis catalanes.

El cas és que la conferència comença parlant tant de la importància del bisbe i de la comunió que m’ha semblat que teníem davant el clàssic prototip de cardenal carca poca cosa. Cap a la pàgina tres he rectificat, i quan ens ha atès a la roda de premsa prèvia he rectificat del tot. La veritat és que no en tinc ni idea de com ho fa a la seva diòcesis, però sobre com ens ha presentat la seva visió de la parròquia i de l’Església no hi ha res a dir.

Veu que les parròquies de la ciutat normalment s’han de centrar en atendre gent de pas i, per tant, han de ser principalment acollidores. El mateix que s’ha de fer amb els qui només acudeixen a la parròquia per batejar, fer la comunió o casar-se (enterrar-se potser ja és un altre tema). Ha parlat clarament de la coresponsabilitat: “El Vaticà II va posar fi a una visió de la parròquia centrada en la figura del rector”. També s’ha veure com es respon a la mobilitat de la gent que ja no se sent vinculada a la parròquia que li toca, sinó a la que vol anar. I sobretot la preocupació perquè emparant-se en la parròquia els laics no es tanquin a la sagristia sinó que siguin la presència de l’Església al món. Aportacions interessants perquè la parròquia sigui veritablement una comunitat cristiana i missionera. A l’Agència Flama hi ha un petit resum i a l'Agencia Veritas.

Però a més d’això ha tingut frases amb gràcia amb els periodistes, com quan parlant de l’impacte en les noves formes de comunicació i de la relació personal que creen les noves tecnologies ha dit que era conscient que quan feia una homilia: “Tinc més audiència a internet que a la catedral”. No hi ha res millor que ser conscient del què passa. També ha deixat entendre tranquil·lament que, per exemple, no semblava tenir una gran simpatia pels kikos, perquè van massa a la seva. O quan ha comentat que un no dels ponents no podia venir al Congrés perquè tenia una grip “de veritat”.

Jon Sobrino: “L’important és Jesús”

Jon Sobrino no va venir a Barcelona ha rajar contra el Vaticà, tot i que va parlar amb la llibertat que el caracteritza. Això ens va decebre una mica als periodistes que vam anar a la roda de premsa, ja que l’expectativa era aquesta. Però ja ens va avisar José Ignacio González Faus en la presentació de la convocatòria organitzada per Cristianisme i Justícia, que es esperava que en aquest cas fos “la veritat la que ens donés un bon titular”, enlloc d’espatllar-lo. Certament, no va donar el gran titular, però va dir coses que van interessar prou com per omplir unes quantes pàgines. I per omplir a vessar l’Església dels jesuïtes de Casp de Barcelona el dilluns al vespre.

Ens vam trobar un teòleg que parlava sense els esquemes de bons i dolents dins de l’Església. Va voler aclarir que el Vaticà no l’ha condemnat i que el disgust més fort d’aquests dies va ser que es filtrés a Internet una carta personal que havia adreçat al general dels jesuïtes, el pare Kolbenbach.

Una de les seves preocupacions és que la polèmica sobre la seva notificació no servís per parlar de Jesús a la gent “En la notificació el que està en joc és Jesús de Natzaret. En canvi es pot parlar durant dies de la notícia sense parlar de Jesús”. De fet, és una preocupació amb la coincideix amb la jerarquia. Hem sentit molts bisbes lamentar-se de que quan parlen de Jesús, no surten als diaris. Sobrino almenys ha aconseguit sortir als diaris interrogant-se sobre com humanitzar el món que vivim: “Si 3.000 milions de persones viuen amb menys de dos euros al dia i diuen que, igual que es poden fer gratacels encara més alts, tècnicament aquesta desigualtat es pot superar, ¿què falla?. És un problema ètic”. Sobrino no té la única resposta però diu que en els pobres veu “un caminet per superar la deshumanització”.

Jesús és

Diumenge va sortir a la secció de religió de La Vanguardia una entrevista a Eugeni Gay Montalvo, magistrat del Tribunal Constitucional, sobre Pax Romana. Enmig de l’entrevista li pregunten sobre Jesús i fa una de les respostes més clares que he vist mai.

“La vida i la persona de Jesús són lliçó de drets humans en tant que principis rectors essencials de la vida social. Neix pobre, sense habitatge, sense assistència social, és perseguit per les seves idees i actuació, jutjat sense garanties, torturat, ajusticiat amb la mort més infame. La historia, vida i mort de Jesús és la historia, vida i mort de milions i milions de persones en el món, de totes les èpoques i d’avui. Jesús conviu amb tots, i amb els empestats de la societat, a qui més es dedica.”

És una resposta impactant pel contingut, la simplicitat, i perquè sigui formulada amb tota senzillesa per un laic. Correspon amb el tracte elegant i amable que Eugeni Gay té amb la gent.

“Pere Tarrés continua treballant”

És una frase de l’arquebisbe Martínez Sistach al final de la presentació d’un nou documental sobre el beat Pere Tarrés (1905-1950), el més complert que s’ha fet fins ara. L’acte es va fer dimarts al Seminari de Barcelona amb la projecció íntegra del documental de 50 minuts que properament es podrà veure per TV3 i que s’espera que estigui disponible en DVD aviat.

El que més m’ha apropat a Pere Tarrés és que tots el volen fer sant: els de la dreta, els de l’esquerra, els de la U, els dels metges cristians... i els que no són de res. Aquesta capacitat d’aglutinar d’una persona que molts han conegut en vida, i especialment en una diòcesi com Barcelona, ja mereix per si sola el reconeixement de sant. La llàstima és que a Catalunya no tenim gaire tirada a promoure sants, i llavors altres en promouen alguns que són tant de la nostra devoció.

Mossèn Raventós, vicepostulador de la causa de beatificació, va començar l’acte citant un article de Francesc Romeu a l’Avui del 17 d’agost del 2004 reclamant la recuperació de l’estil de Pere Tarrés. Va ser la guspira que va encendre la idea de plasmar en un audiovisual la vida del doctor Tarrés. La Unió Sacerdotal va donar l’impuls al projecte que s’ha convertit en un documental editat pel periodista Jordi Roigé i per Nacho Tarrés, conegut popularment com a cantant dels Gossos i no com a parent del Pere Tarrés.

Els dos van presentar el reportatge reconeixent l’impacte personal que els ha causat aprofundir en la vida del beat. “M’ha servit de mirall, per recuperar la fe en l’ésser humà i per trobar un referent espiritual”, deia Nacho Tarrés. De petit la família ja li va fer present el testimoni del doctor Tarrés, però ara ha pogut redescobrir que: “té la força que falta a la nostra generació”.

Potser per això la intervenció final de Sistach és de les més rodones que li he sentit. Li van tocar la fibra. El documental el va impactar, però el que més li va cridar l’atenció és que a través de l’autenticitat Pere Tarrés pugui dir coses a la gent d’avui. Com es diu en el reportatge: “Déu es transparenta en la gent que hi creu”.

El documental té una gran virtut. Recull els testimonis vius que potser d’aquí a uns anys ja no podrem tenir: Moises Broggi, mossèn Ballarín, mossèn Batlles, alguns familiars... (espero que no hagin llençat les cintes originals). Però és cert que els elements de la vida de Pere Tarrés donarien per una pel·lícula: família humil, carrera acadèmica brillant, metge de prestigi que enlloc de cobrar als pacients pobres els donava diners per comprar les medicines, impulsor de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, perseguit per catòlic durant la República però metge catòlic al front republicà, seminarista de postguerra, marginat per la jerarquia per catalanista, impulsor de pioneres obres socials... El guió surt sol, només falta el capital.

I que no se l’apropiï ningú, que continuï sent un sant de tots, que treballa per tots.

Abbé Pierre sempre

El 22 de gener no vaig dir res de la mort de l’abbé Pierre, entre altres motius perquè tampoc tenia res singular a aportar. Altres, com aquest post de Santi Torres, ja ho han fet millor que jo. Però ara acabo d’editar un text que publicarem a Foc Nou que m’ha semblat interessant. Buscant qui ens podria parlar de l’abbé Pierre la Pilar Malla em va passar el llibret del lliurament del Premi Internacional Alfons Comín que es va fer a Barcelona el 20 d’octubre de 1995. Ens vam adonar que qui millor podria parlar de l’abbé Pierre era ell mateix i per això publicarem alguns fragments del seu discurs d’agraïment. Com que en paper no hi cabran tots els fragments, aquí us poso els que hem triat. Va ser dit fa 12 anys, va morir fa 10 dies, però el que hi posa i el que deia val per sempre.

“La gent important no és només la gent famosa. En tot el món hi ha milers de milions de pares, de mares, de nens a l’escola, que a la seva manera, amb pecats, amb desordres, amb moltes ximpleries, però amb tot el cor fan el que han de fer i el que poden fer. La mare cuina, no té res d’heroic, mai no serà gloriós, no li faran mai una estàtua per posar-la en un altar. I tanmateix, quan em pregunten que es un sant, dic: L’Esperit Sant treballa en el cor d’aquests pares i d’aquestes mares que simplement compleixen el seu deure, però si ho fan amb amor, fent el que pensen que han de fer, son sants, fan la voluntat de Déu.


La revelació diu: “l’etern és amor, tu ets estimat i ets lliure per ser capaç. d’estimar”. Una multitud, la gran majoria, no sap res d’aquesta revelació històrica, però gràcies a Déu, a l’Esperit Sant, l’alè que procedeix del Pare i del Verb sembrador, no només necessita l’Església. Necessita l’Església, som la sal de la terra, serem aquesta sal encara que la sal sigui una part ínfima, minúscula en un àpat. Però nosaltres, per molt poc nombrosos que siguem, hem d’escampar aquest ápat sencer a la humanitat sencera.

No oblideu que Déu ens ha donat dos ulls. Amb l’un no podem fer trampes i hem de conservar-lo obert sobre tot el mal del món, contemplant tots els horrors. Però ens va donar un segon ull, amb el qual podem venerar el nostre coratge, podem admirar-lo

La meva vida ha esta llarga. I des que tenia 6 o 7 anys, quan es va morir el meu avi, tinc ganes de morir, i no hi reïxo. N’hi ha hagut ocasions, però totes han estat fallides. Els amics em diuen ara: “Para de dir-li a Déu que tens ganes de morir, l’acabes avorrint i cada vegada t’afegirà dos o tres anys mes”. La meva vida ha estat llarga, però contínuament ha estat un imprevist, ha estat simplement no fugir davant d’una desgracia, no enfilar pel carrer del costat i desaparèixer.

En les comunitats d’Emmaús, hi ha tres regles. La primera: “T’acollim per treballar, segons les teves forces, segons les teves possibilitats”. En segon lloc: Es comparteix. Un home fort pot aportar molt, un dèbil, un vell, gairebé no pot fer res d’útil, però es comparteix tot, així cada diumenge, i totes les vacances. La tercera, sense la qual, des que tot plegat va començar ja als anys 50, tot hauria ja desaparegut, la tercera regla, que es l’únic que explica que això es mantingui dempeus, que continuï, es: Treballar mes del que ens bastaria perquè tots tinguéssim el necessari. Volem treballar més del que és necessari per esdevenir donadors, nosaltres, els pobres, els humiliats, considerats com persones que sobren al món, poder-nos oferir el luxe d’esdevenir donadors.

Un dia, un dels companys em deia: “Déu, Déu, què vol dir, això?”. Li vaig dir: “Recorda: Fa uns dies, tu i jo vam treballar fort tot un dia, vam menjar malament i vam treballar per restaurar un petit indret on podrien viure dos vellets. Vam posar cortines, flors, vam preparar el sopar, els vam anar a buscar, i ells estaven enlluernats.” I vaig dir al company amb qui tornava, mullat i mort de fred: “No oblidis mai aquesta mena de joia, que no es com les altres, que no es pot comparar a cap d’altra, aquesta mena de joia que cantava en el teu cor, aquell dia que tornàvem a casa i em vas dir: ‘Pare, sóc tan feliç avui’. No oblidis mai aquesta joia nova que els savis de la teologia anomenen el do de la saviesa.

L’home em va buidar el cor. Em va dir: “El que fan no està bé”. No va dir “el que diuen, el que ensenyen”. Parlava de l’Església. Deia: “No està bé el que fan”. Per què?, li vaig preguntar. “Perquè en aquest barri hi havia un home molt ric, director d’una fàbrica, escandalós en la seva vida privada, que tothom coneixia, i un patró injust en les relacions socials amb els seus obrers. Va morir i va tenir un gran enterrament, deu capellans, el bisbe, molta solemnitat, mentre tothom el menyspreava. Uns dies després va morir una velleta que tota la vida havia cuidat el seu marit, que havia estat la providencia per als seus veïns, i el seu enterrament va durar un tres i no res. Això no pot ser”. Abans de marxar em va agafar per les espatlles amb força mentre em deia: “Abbé, no sé si Déu existeix, però estic segur que si existeix, és el que els seus companys i vostè estan fent”. És prodigiós. Aquest ignorant, per una vertadera revelació interior, ha entès tot el que la Bíblia sencera, la revelació i la teologia ens ensenyen. Déu és amor. Crec que es això el que espera el món actual.

Vaig escriure una carta al Papa, que no es pública, on explicava la queixa d’aquell home pels funerals del ric i de la velleta. Al damunt, hi vaig escriure Top secret. Li deia: “En països molt pobres veiem que us reben com un príncep, països que amb sa Santedat es gasten més diners que per rebre el president dels Estats Units, l’home mes poderós de la terra. En aquests països ni ha capellans que viuen amb els pobres i que els ensenyen l’Evangeli”. Aquests capellans m’explicaven que havien animat a tothom que anés a veure al Papa. I el que van veure va ser un príncep, i no la meravellosa fervor espiritual del nostre Papa. Tots aquests decorats hi son de massa. Li deia: “¿Per què abans de cada viatge no envieu algú a dir a l’alcalde, al comissari, al ministre, als bisbes i cardenals: Sí, accepto els honors, poseu una catifa vermella, rebeu-me en un saló d’honor, feu-me un discurs de benvinguda, gràcies, està molt bé, però us prego que no hi hagi aquestes despeses, aquest luxe?”.

Jo no m’he cansat de repetir-vos: “Encara que sigueu l’home polític més honrat, més generós, més intel·ligent, malauradament, després d’un temps, sempre us semblarà més urgent renovar els decorats de l’òpera que estan gastats que portar aigua o sanitaris als barris de barraques. Per què? No es pas perquè no tingueu sentiments. Es perquè la vostra funció us imposa l’obligació d’anar de tant en tant a l’opera per una reunió diplomàtica, una festa nacional, etc. Si veieu que els decorats son vells, per l’honor de la ciutat l’endemà feu un paper als responsables per dir-los que ho arreglin. Això es perquè de vegades aneu a l’òpera. Però la vostra condició de ministre no us obliga mai a anar d’incògnit a un barri de barraques, on les mares ploren esgotades, on no hi ha higiene.

La humanitat només té dos camins: o servir en primer lloc els grans, els forts -i aquest es el camí de l’odi, de la mort, de la guerra-, o servir primer els mes febles.

La vostra ciutat és molt bonica, però, pel fet de ser una capital, com la meva ciutat -jo vaig néixer a Lió-, com París, està envoltada d’oblidats, d’aquells que només seran servits en darrer lloc, després que s’hagi embellit tot el que hi ha de bonic a la vostra ciutat. Espero que, cada matí, tots plegats, en llevar-nos, ens obliguem a proposar-nos un únic objectiu: els altres, els altres i els altres. Els altres, sempre els altres.

Casaldàliga: una veu per a l'esperança

Dilluns al vespre vaig anar a la inauguració de l’exposició que s'ha instal·lat al Palau Robert de Barcelona sobre el bisbe Pere Casaldàliga, organitzada per Araguaia amb el suport de la Generalitat. Ha sortit a diversos diaris i al TN. Hi ha tres coses que em van agradar i una que no.

Primer em va agradar que es faci l’exposició. En la inauguració el vicepresident Carod-Rovira va destacar que és la tercera iniciativa rellevant de la Generalitat d’homenatge a claretià Pere Casaldàliga, després de la Creu de Sant Jordi i del premi Internacional Catalunya. Carod ho va justificar en els valors que representa Casaldàliga, com el combat contra els privilegis, el caràcter democràtic que ha imprés a la seva comunitat, o la denúncia de l’imperialisme cultural. Un català universal que s’ha fet brasiler, “que la seva condició nacional de català li ha donat una enorme capacitat d’integració amb un doble arrelament: entre els desafavorits i com un brasiler”.

Després em va semblar una gran idea que sigui una exposició itinerant. Ja està previst que vagi a Blanes, a Balsareny i Centelles i està a la disposició d’institucions, centres educatius i entitats. Pot fer un bon servei.

D’altra banda, em va alegrar que la sala s’omplís de gom a gom per l’acte inaugural (un senyor que entrava davant meu va preguntar “Què fan aquí que entra tothom?” i quan li van explicar va decidir quedar-s’hi). A més, em va sorprendre que la majoria del públic no era el que ens acostumen a trobar repetidament a tots els actes sobre coses catòliques a Barcelona. Això deu voler dir que Casaldàliga arriba a un grup de gent que a la que altres iniciatives d’Església no els fan ni fred ni calor.

I el que em va sorprendre en direcció contraria és que la inauguració no comptés amb cap representació formal de l’Església catalana. Llàstima. Sigui com sigui, res d’això redueix l’interès per visitar l’exposició i per promoure la seva itinerància per Catalunya.

Bonaventura Pelegrí: “Per mi esperança és que Déu ho pot tot”

Just abans de començar el pont un e-mail ens comunica la mort de Bonaventura Pelegrí. Va morir dimarts el matí a l'hospital on es recuperava d'una caiguda. Els diaris de Lleida en parlen com d’un lleidatà universal. Certament la figura de Ventura Pelegrí és una mostra del com viure allò global i allò local de forma paral·lela. En parlava amb més propietat ahir el Pipo Carbonell a La Vanguardia.
Avui he pogut recuperar una entrevista de luxe que li va fer un altre capellà eminent, Ramon Prat i Pons. La vam publicar a Foc Nou el 2002 en motiu de l’homenatge que li van fer a Lleida en complir els 80 anys amb la publicació del llibre Església i societat en diàleg (Pagès Editors). Rellegir-la avui té ple sentit. Només tres mostres.

Una amb sornegueria quan Ramon Prat li pregunta per si ha valgut la pena viure: “Com a síntesi potser val la pena recordar aquell famosa cançó de la Violeta Parra, ‘Gracias a la vida que me ha dado tanto…’ Ella va descrivint el sentit, les capacitats intel·lectuals i polítiques de l’ésser humà, els amics… tot el que sense la vida no existiria. M’imagino que la Violeta Parra deuria ser atea i el que a mi m’estranya és que ella acabés malament, que una dona que és capaç de fer aquest cant a la vida i després se suïcidés. En canvi, jo no.”

Una altra més de fons i cabdal “Si el món és ambigu hi caben totes les decepcions, però també hi caben totes les meravelles. A mi el que em toca és mirar de col·laborar en tot el que sigui positiu i meravellós. De fet, la meva experiència és que jo no he parat mai de meravellar-me a tot arreu de les belleses que hi ha en aquest mon, en llocs on un creuria que no n’hi ha…”.

I la cloenda de l’entrevista: “Per mi esperança és que Déu ho pot tot”. Et trobarem a faltar.

La Roser, Creu de Sant Jordi

Ja s’ha fet pública la concessió de la Creu de Sant Jordi a la Roser Bofill. Ella està contenta i nosaltres també. El lliurament serà dilluns al Liceu, una escenografia que ja coneixem de fa dos anys quan li van donar al seu marit, al Llorenç Gomis. Ara ja no hi podrà anar amb ell, però està contenta que també li hagin donat al Jaime Arias, del cercle d’amics més propers de la Roser i el Llorenç.

El text oficial de la concessió reconeix la seva trajectòria en el món del periodisme com a directora –conjuntament amb el Llorenç- de la revista El Ciervo i la tasca de directora de Foc Nou durant 25 anys des de la seva fundació el 1974. En la concessió s’afirma que “aquestes dues publicacions han fet una regular” (suposo que volien dir singular) “aportació al periodisme d’inspiració cristiana i progressista”. També cita la seva presidència de l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català i de l’Associació d’Amics del Montseny.

Em permeto afegir perquè li hauria donat jo la Creu de Sant Jordi a la Roser. Perquè és d’aquella gent que sap fer escola i al seu voltant han –hem- crescut diversos periodistes i persones. Només per això, ja s’ho mereix.

Kolvenbach a Barcelona

Divendres vaig anar a la conferència del Superior General del Jesuïtes. És el poc que vam poder escoltar al pare Kolvenbach en la seva estada a Catalunya, la segona des del 1991. A primera hora de la tarda va fer una missa però m’ha dit que va predicar l’arquebisbe Martínez Sistach. La xerrada sobre ciència i fe en l’acte del centenari de l’Institut Químic de Sarrià va ser d’aquelles que no ens agraden al periodistes. Una conferència acadèmicament interessant però sense cap ressò d’actualitat eclesial. Sort, almenys, que el servei de premsa dels jesuïtes és tan eficaç com els mateixos jesuïtes i ens van donar abans la conferència per escrit per poder-la seguir millor.

Amb tot, malauradament va ser un acte fred. Tampoc calia esperar els crits dels Catecumenals quan el Kiko Argüello entra a la sala, però uns aplaudiments de benvinguda no haurien fet cap mal. L’abundància de corbates i vestits de nit entre els assistents que a continuació feien el sopar d’antics alumnes de l’IQS tampoc ajudava gaire a refrescar l’ambient.

El que si que es veu que va ser profitós va ser la trobada més familiar que va tenir el dissabte al matí amb el jesuïtes de Catalunya. Enlloc de passar revista, va preferir animar-los i donar-los pistes que els ajudessin a viure el sentit de la seva opció com a religiosos. Diu molt al seu favor.

És una llàstima que la presència d’un personatge com Kolvenbach no sigui més ben aprofitada per aparèixer al mitjans. Però no va voler fer entrevistes ni declaracions i la única que va aparèixer el dijous a La Vanguardia ja estava feta de feia dies i tenia una certa impressió de text pactat. Com sempre, tampoc sabem res de l'entrevista amb l'arquebisbe Sistach, a part de la foto.

Diumenge, en canvi, vaig estar a Calafell en una missa presidida per l’arquebisbe Pujol i va ser molt més reeixit. Demà ho comento.

2.000 pessetes per Milingo

Deu fer set o vuit anys l’arquebisbe Emmanuel Milingo va ser a Catalunya. Llavors era un desconegut. Va venir a Barcelona convidat per un debat del Millennium del Canal 33, si no recordo malament sobre exorcismes. Quan va acabar l’enregistrament dues persones de l’equip del programa el van acompanyar al taxi. Just abans d’acomiadar-se, al peu del taxi, Milingo els va explicar que ell també recollia donatius per a les missions i que allà al Vaticà ho tenia molt difícil perquè el tenien “una mica apartat”. Davant la sorpresa la productora del programa no va saber fer res més que treure’s 2.000 pessetes de la cartera i donar-li el bitllet. Vés a saber si van anar a parar mai a les missions. Me’n recordo perquè és una situació ben sorprenent. Entre tots els convidats i entrevistats curiosos que m’he trobat, cap m’ha demanat diners, i menys per les missions.
Així és Milingo. No és estrany que cinc anys després del seu casament i posterior penediment ara s’apuntí a una demanar l’abolició del celibat i digui que vol recuperar la seva dona. Forma part del seu xou particular. Si torna a la tele no el veurem al Millennium, el veurem a Salsa Rosa.

Egide Rwamatwara

Avui ha vingut a la redacció de Foc Nou Egide Rwamatwara. És un catòlic rwandès coordinador de Pax Romana a Àfrica. Ha vingut a Barcelona després d’assistir a la Trobada de Famílies de València i avui marxava a Bilbao. A Barcelona ha aprofitar per visitar les entitats amb més relació amb Pax Romana, com el Centre Unesco i Justícia i Pau. I com tots els turistes estava encantat amb Gaudí. A la redacció li hem presentat les nostres publicacions i li hem fet una entrevista per publicar a Foc Nou.

Li hem preguntat per la visió que tenen des de l’Àfrica de l’Església oficial. I curiosament no ha expressat tantes pegues com les que acostumem a posar des d’aquí. Ens deia que per a ells el Vaticà és el mateix que per nosaltres són les Nacions Unides, una institució que està allà i poca cosa més. Amb aquest tema també ens ha remarcat dues vegades la qüestió dels preservatius. Coincideix amb que l’abstinència i la fidelitat és la millor manera de prevenir la difusió de la sida, però que això no ha de fer tancar els ulls davant la realitat i, per tant, l’Església hauria d’acceptar l’ús dels preservatius pels qui no segueixin aquests preceptes. També veuen una església massa eurocèntrica. Per això, esperen que arribi el dia que tinguem un papa africà. Esperen.