“Caritas in veritate”, doctrina de trobada

Pot sorprendre que la nova encíclica de Benet XVI sobre la Doctrina Social de l’Església porti en el seu títol la paraula caritat, sobretot a aquells que s’han quedat en el passat i només entenen l’acció social de l’Església com donar menjar als pobres, confessar-los i llestos. El perquè es justifica en les primeres pàgines del text on es reprenen algunes idees sobre el que és avui la caritat. Una explicació de perquè el cristianisme està íntimament lligat al fet social, en la teoria i en la pràctica.

Amb una primera lectura precipitada de “Caritas in veritate” (és la primera encíclica que em llegeixo en la pantalla del mòbil) no es pot dir res sensat que vagi més enllà dels titulars dels diaris. Però si que hi ha dos coses que m’ha cridat l’atenció.

Una és que Benet XVI marca com a punt de referència d’aquesta encíclica la “Populorum progressio” de Pau VI. Benet XVI la defineix com “la ‘Rerum novarum’ de l’època contemporània”, és a dir, el punt de partida de Doctrina Social de l’Església després del Vaticà II. Evidentment, la nova encíclica cita gairebé totes les encícliques socials dels seus predecessors, però és ben significatiu que “Caritas in veritate” es converteix en molts moments en gairebé un comentari de la doctrina marcada per Pau VI.

També té la seva gràcia que el titular de les agències de premsa, la “urgència d’una veritable autoritat política mundial” (n. 67), provingui d’una referència a la “Pacem in Terris” de Joan XXIII.

Com era d’esperar del professor Ratzinger, tot això no vol dir, ni de lluny, que “Caritas in veritate” sigui un simple comentari a la Doctrina Social dels seus predecessors. Hi ha molta matèria nova, tant de relectura doctrinal, com de valoració de nous temes com l’eclosió del tercer sector, la sostenibilitat energètica, el turisme o corporativisme sindical. O missatges clars com que “el testimoni de la caritat de Crist a través d’obres de justícia, pau i desenvolupament forma part de l’evangelizació" (n. 15).

En el que també pensava mentre llegia l’Encíclica és en una de les grans forces que té la Doctrina Social de l’Església. Per la gent que no és del gremi catòlic, els serà complexe compartir alguns punts de partida. Uns perquè els refutaran o altres perquè els viuran d’una altra manera. Però si que és molt fàcil compartir els punts d’arribada: els criteris i propostes que formula Benet XVI sobre com hauria de funcionar un món més just i les implicacions que té tant pels agents socials, polítics i econòmics, com per cadascú de nosaltres. Si ens podem trobar aquí, ja és molt per començar.

Votaré al PUM+J

Anava a votar en blanc però aquest matí esmorzant amb Vida Nueva decideixo que votaré al PUM+J. Ja sé que a ningú li interessa, ni és el tema. Tampoc faré ara el discurs de tots els polítics són iguals. Perquè no és veritat. Si el nostre país ha canviat tant en 30 anys també és gràcies als polítics i a que els puguem votar; i si durant els 40 anys anteriors havíem estat a la cua d’Europa era precisament perquè un ja votava per nosaltres. No s’ha d’oblidar mai que la política o la fas, o te la fan.

Però en aquestes eleccions que no escollim principalment qui ens governarà sinó qui ens representarà no em resignava a votar la opció que ha d’evitar que guanyin els altres. També cal actuar com mur de contenció contra els populismes fàcils que només pretenen dissoldre la democràcia. Per això, cal anar a votar, per després no estirar els cabells.

Llegeixo en l’entrevista: “som la primera generació amb capacitat per eradicar la pobresa, però això és una decisió política”. Entro a la web del PUM+J i trobo prou raonable el que hi ha. Les darreres eleccions van tenir 124.000 vots al senat i ara en necessiten el doble per tenir un eurodiputat. Podria arribar a no ser un vot testimonial. Una veu permanent a Europa d’aquests enunciats, en espera que sigui una prioritat real dels partits tradicionals. D’altra banda, uns principis impecables vistos des de la doctrina social de l’Església.

La política és més complexa que això i no espero que el PUM+J guanyi les properes eleccions a la presidència de la Generalitat. Però la propera vegada, que els qui busquen el votant habitual facin una campanya més europea, en tots els sentits del terme.

(Per cert, el nom del partit és horrorós)

“Qui deixa de banda el missatge social de l’Església falta a Jesucrist”

Divendres vaig anar a la interessant taula rodona que va organitzar la delegació de pastoral obrera del bisbat de Sant Feliu de Llobregat. A més de felicitar-los per la convocatòria i per l’intel·ligent plantejament formal de l’acte, deixo la crònica de l’acte per “El mosquit i el camell”.

Però si que vull comentar un detall de la sòlida aportació del bisbe de Sant Feliu. Va sortir la típica pregunta que la jerarquia de l’Església només es pronuncia sobre temes de cintura cap avall i no clama prou al cel quan s’han de fer denuncies socials. El bisbe Cortés va reconèixer que el missatge social de l’Església no té tant de ressò, però una de les causes està en que “tots els pronunciaments de l’Església de caire social són sistemàticament silenciats”.

Té raó, i ningú li pot prendre. Només cal veure el que s’ha destacat del recent viatge del papa a l’Àfrica on bona part dels seus discursos van ser de denuncia de les perversions del sistema econòmic que han deixat el continent a la misèria. Té raó després de llegir la seva carta pastoral sobre la crisi econòmica (si l’hagués fet sobre els preservatius hauria sortit a tots els diaris ben retratat). Té més raó després de la intervenció que va fer a l’acte del divendres, en la que va posar Jesucrist en el centre de la motivació de les preocupacions de l’Església sobre les realitats temporals per concloure que “si algú deixa de banda el missatge social de l’Església està faltant a Jesucrist”. Un missatge social “connatural a l’Evangeli”. I té raó perquè els mitjans massa vegades funcionen amb estereotips i tòpics fàcils

Però també s’ha de reconèixer dues coses, sense personalitzar amb el bisbe Cortés. Primer, la dinàmica dels mitjans destacarà sempre el què més cridi l’atenció. I crida més l’atenció condemnar els preservatius que denunciar les causes de la pobresa. I, sobretot, que els tòpics amb els que juguem (en alguns casos obsessivament) els mitjans, algunes prioritats episcopals també han ajudat molt a configurar-los. ¿Paguem una campanya amb uns cartells d’un linx (ibèric) al costat d’un cadàver d’una nen negre desnutrit i la posem al metro de Barcelona?

Andreu Oliveras, absolt

Ho rebo tal qual rebotat per sis o set correus electrònics i dues trucades: “Amics i amigues, companys i companyes. S’acaba de saber que l’Amic Mn. Andreu Oliveras, capellà de la Presó Model de Barcelona, ha estat declarat innocent dels delictes pels quals se’l va jutjar el 16 de febrer passat. Gràcies a Déu! Si no fos Quaresma us adjuntaríem l’Al·leluia de Haendel.”

Rebombori judicial

Aquest és el rebombori que s’ha muntat aquest dilluns al matí entre públic i periodistes davant la porta de la Sala on s’ha fet la vista oral del judici a l’Andreu Oliveras. Hi havia molta més gent de la cabia a la sala: molts capellans (i de tots colors), voluntaris de presons, delegats episcopals, advocats amics, religioses, feligresos, professors, i almenys un vicari episcopal i molta gent... El problema ha estat que de públic no han deixat passar més de quinze persones i ningú ha acabat de posar ordre. Una mena de Fuenteovejuna però apretats. Només ha tingut èxit un mossèn que anava reclamant que “dejaran entrar al representante de la Conferencia Episcopal”. Finalment també m’he quedat fora perquè per aconseguir arribar a la porta hagués hagut de passar per sobre del cadàver de dues senyores baixetes i la meva religió no m’ho permet :”No mataràs senyores baixetes”.

Bé, ara està vist per a sentència. Pel que he entès, al final la partida es decidirà en funció de la credibilitat que el tribunal doni a les versions sobre el cas ja que les proves no conclouen res. I tal com ha anat el judici sembla que això juga a favor de l’Andreu.

PD: I més aquí i aquí.

“Para apoyar a nuestro cura”

“Es para apoyar nuestro cura. La semana próxima tenéis que venir todos. Vendrá el arzobispo a hacer la misa. Decidles a todos que vengan. Que vengan todos los que alguna vez pasan por aquí.”

Així s’ha acabat avui la missa. Una senyora que ha dit que mai parlava en públic ha explicat de forma molt planera el què volia. “Nuestro cura” és l’Andreu Oliveras. La missa serà vinent a les 12 a la parròquia de Santa Maria Magdalena, al barri de Roquetes de Barcelona. I el motiu és que el dilluns següent, dia 16, a les 10 del matí està anunciat el judici al Palau de Justícia de Barcelona del passeig Lluís Companys. Li demanen a l’Andreu Oliveras deu anys de presó per culpa d’una trampa que li van parar els qui no podien pair l’estimació que li tenien els presos.

Farem cas a la senyora i intentarem anar-hi tant diumenge com dilluns.

PD: Dilluns. Ara resulta que la senyora es va fer un bon embolic. Diumenge el cardenal Sistach està a Roma i ningú sap d’on va treure la senyora que vindria. Evidentment, la missa es farà igual. Precisament ahir dilluns l’Andreu va celebrar missa amb l’arquebisbe i van esmorzar junts. És un detall més del recolzament que li ha donat durant tot el procés Martínez Sistach, com el que es va donar dissabte en el Consell Pastoral Diocesà.

Sempre ens quedarà Càritas

Enmig de la monumental espifiada a nivell comunicatiu i pastoral que ha estat la decisió d’aixecar l’excomunió als bisbes lefebvristes, dimarts al vespre escolto a TVE2-Catalunya una entrevista catòlicament reconfortant.

Els directors de Càritas que hem tingut a Barcelona no ens han fallat mai, i Jordi Roglà no ha estat l’excepció. De memòria cito tres respostes al programa “59 segons“ que em van cridar l’atenció (l'entrevista es pot veure cap al minut 60).

La primera quan li pregunten com ha afectat a Càritas la crisi, que per primera vegada té llistes d’espera. La resposta és que Càritas fa dècades que viu en la crisi, que el que passa ara per a ells no és cap novetat: ni els millors períodes d’expansió econòmica han servit per solucionar els problemes dels col·lectius en permanent crisi econòmica.

Després una dada que es pot llegir de forma positiva. El 2008 els ingressos totals dels donatius a Càritas van disminuir. Però tot i disminuir l’import final, va augmentar el nombre de donants. Hi ha menys diners per donar, però més gent que dóna.

I, finalment, quan l’entrevistadora va recordar que Càritas depèn de l’Església i la resposta immediata de Jordi Roglà va ser “No, Càritas no depèn de l’Església; Càritas és l’Església”. Ho va explicar dient que els cristians tenim dos pilars fonamentals: l’Eucaristia i l’amor als altres, i que Càritas forma part del segon pilar. Fantàstic.

Perquè sóc catòlic

Dilluns llegeixo l’entrevista de la Contra de La Vanguardia. És una entrevista a una orfena etíope sorda i cega que va venir a Espanya adoptada quan tenia set anys. Avui és la primera noia soda, muda i cega que estudia una carrera universitària, magisteri.

"-¿Desde cuándo es usted sordociega?

-Nací sordomuda. Y me quedé ciega siendo muy niña, cuando vagaba por las calles de Wolo, en Etiopía…

-¿Vivía en las calles?

-No sé si mis padres me abandonaron o si la guerra los mató... No lo sé. Sé que me quedé sola por la calle. Era sordomuda, no podía comunicarme. Aprendí a imitar gestos para pedir comida y bebida. Una infección, luego, me dejó ciega. Me caía, me golpeaba, me hacía siempre daño... Y lloraba.

-¿Qué recuerda más de aquellos días?

-Que de pronto no sabía dónde estaba. Me perdía, y sentía mucho miedo. ¡Y gritaba, gritaba...! Entonces aparecía alguien, me ayudaba y me calmaba. Hasta que me recogieron unas monjas católicas en su orfanato."

Aquestes monges són les que em fan veure quin sentit té ser catòlic. Elles allà, i nosaltres aquí. Sense cap necessitat de debats sobre crucifixos com el que he hagut de suportar aquest dimarts a CNN+.

Jo també poso la mà al foc per l’Andreu Oliveras

Sortint d’una enclaustració per enllestir un informe que m’havien encarregat, retorno a la vida virtual. Visitant la Blocsfera Cristiana topo amb dos articles sobre l’Andreu Oliveras. Doncs jo també el conec. I comentant el cas descobreixo que molta gent coneix un capellà discret com ell. I tothom el coneix pel bé que ha fet. Ara l’acusen d’entrar droga a la presó. Kafkià. A més, ja ha rebut la seva condemna pel seu "error": haver de deixar d’acompanyar els presos i ajudar-los a la seva reinserció. Perdre una de les dedicacions que l’entusiasmava. Els qui volien treure-se’l de sobre, ja ho han aconseguit.

El que li ha passat a l’Andreu és com si en la paràbola del bon samarità algú canviés el final i l’hostaler truqués a la policia per denunciar al samarità acusant-lo de segrestar un home ferit i indefens.

L’Església que no se sent

Els amics que em retreuen un cert filopapisme, no cal que continuïn llegint, o, en tot cas, ja estan avisats, tot i que no em refereixo només a Benet XVI. Em refereixo a la veu de la doctrina social de l’Església.

Pràcticament cada dia, quan llegeixes el VIS (que, per cert, no costaria gens que tingués un arxiu històric), ensopegues amb algun missatge de contingut social. I sovint amb paraules del papa que podríem subscriure qualsevol ONG. Aquesta setmana hi ha dos exemples ben clars: un la intervenció durant la recepció als membres de la simpàtica fundació Centesimus Annus i l’altra en el missatge a la cimera de la FAO.

Idees com “el gran desafiament d'avui és ‘globalitzar’ no només els interessos econòmics o comercials, sinó també les expectatives de solidaritat”, o que el "dret primari a l'alimentació està intrínsecament vinculat a la tutela i a la defensa de la vida humana. (...) Tota persona té dret a la vida; per això, és necessari promoure la posada en pràctica de manera eficaç d'aquest dret i s'ha d'ajudar les poblacions que pateixen per la manca d'aliments a arribar a ser a poc a poc capaços de satisfer les pròpies exigències d'una alimentació suficient i sana". O, dir als empresaris que "l'últim dia, el dia del Judici universal se'ns demanarà comptes sobre si hem usat el que Déu ha posat a la nostra disposició per respondre a les esperances legítimes i a les necessitats dels nostres germans, especialment dels més petits i necessitats."

Passa el mateix amb el missatge de Càritas que van enviar ahir. El tema és la dignitat dels immigrants. Són veus que se senten poc, i les culpes d’això estan repartides. Des de dins de l’Església per cridar més alt sobre altres temes (el cardenal Martino parla la Doctrina Social com "el secret més ben guardat de l'Església"), i des de fora per funcionar només amb estereotips.

Falta menjar

Fregant els plats veig la notícia a BTV. Els efectes de la crisi alimentaria també arriben a Barcelona. L’associació que reparteix menjar a la parròquia de Sant Agustí de Barcelona acaba les existències que reparteix cada setmana. Truquen al Banc dels Aliments per demanar-ne més i els diuen no donen a l’abast, que totes les entitats que reparteixen menjar a Barcelona els passa el mateix. Hi ha 5.000 persones més per atendre que l’any passat i arriben menys donatius alimentaris, bàsicament excedents de la Unió Europea.

Si no recordo malament va ser al finals dels 80 que a Barcelona va crear un fort impacte la campanya “Aquí hi ha gana”. Era fer evident que la ciutat olímpica també tenia la seva cara oculta. Ara, pot tornar-se a repetir. Que en la societat de l’opulència hi ha hagi gent que depengui del menjar que li donen a la parròquia hauria de xocar. Doncs cada any són 130.000 persones les que utilitzen aquest servei de Barcelona, més de 8 tones de menjar distribuïdes. No parlem de no arribar a final de mes, parlem de no tenir ni per menjar. I mentre anem discutint sobre el sexe del àngels.

Tot a Barcelona fa 40 anys

Amb una certa mandra post vacacional assisteixo a l’acte institucional dels 40 anys de Justícia i Pau de Barcelona de dijous passat. Per sort la gent està començant a aprendre a organitzar actes d’aniversari (vídeo, música, el llibre...) i no va ser el rotllo habitual. A més, la copa de després va servir per algunes converses interessants perquè hi havia gent interessant.

En l’acte al Saló de Cent de l’Ajuntament, les intervencions correctes i en general al seu lloc. El president de Justícia i Pau Arcadi Oliveres amb els agraïments oportuns; l’expresident de la UNESCO Federico Mayor Zaragoza amb la crida a la responsabilitat dels ciutadans; el cardenal Martinez Sistach entroncant l'entitat amb les preocupacions de l’Església universal (i amb l’expectativa de la propera encíclica social de Benet XVI); el conseller Joan Saura per qui l’Església es va acabar amb els progres dels anys 60; i l’alcalde Jordi Hereu, potser el més situat, amb frases gairebé canòniques com “Sou Església en el món. Heu estat en aquest món per anar-lo millorant”.

Una constatació comú és que Justícia i Pau malauradament té molt futur perquè les seves causes de defensa de la pau i dels Drets Humans no s’ha esgotat. I que precisament Justícia i Pau ha sabut renovar i anticipar-se en l’agenda de temes que reclamen una veu evangèlica. Potser només una crítica per vici: que ningú recordés la Pacem in Terris de Joan XXIII, un puntal en l’aposta de l’Església per la pau i el diàleg.

Aquest any, doncs, sembla que tot a Barcelona fa 40 anys. Justícia i Pau, 40 anys ja celebrats de la Facultat de Teologia de Catalunya, i aquesta setmana els 40 anys del Centre d’Estudis Pastorals, el CEP. Tres institucions significatives de l’Església de Catalunya a les que se sumaran aviat els 50 anys del Centre de Pastoral Litúrgica. Institucions que poden celebrar els seus aniversari amb la complicitat institucional civil i eclesial per la seva rellevància i projecció en aquests dos àmbits, i perquè han sabut com fer que els anys no els converteixi en una relíquia del passat.

Jon Sobrino: “L’important és Jesús”

Jon Sobrino no va venir a Barcelona ha rajar contra el Vaticà, tot i que va parlar amb la llibertat que el caracteritza. Això ens va decebre una mica als periodistes que vam anar a la roda de premsa, ja que l’expectativa era aquesta. Però ja ens va avisar José Ignacio González Faus en la presentació de la convocatòria organitzada per Cristianisme i Justícia, que es esperava que en aquest cas fos “la veritat la que ens donés un bon titular”, enlloc d’espatllar-lo. Certament, no va donar el gran titular, però va dir coses que van interessar prou com per omplir unes quantes pàgines. I per omplir a vessar l’Església dels jesuïtes de Casp de Barcelona el dilluns al vespre.

Ens vam trobar un teòleg que parlava sense els esquemes de bons i dolents dins de l’Església. Va voler aclarir que el Vaticà no l’ha condemnat i que el disgust més fort d’aquests dies va ser que es filtrés a Internet una carta personal que havia adreçat al general dels jesuïtes, el pare Kolbenbach.

Una de les seves preocupacions és que la polèmica sobre la seva notificació no servís per parlar de Jesús a la gent “En la notificació el que està en joc és Jesús de Natzaret. En canvi es pot parlar durant dies de la notícia sense parlar de Jesús”. De fet, és una preocupació amb la coincideix amb la jerarquia. Hem sentit molts bisbes lamentar-se de que quan parlen de Jesús, no surten als diaris. Sobrino almenys ha aconseguit sortir als diaris interrogant-se sobre com humanitzar el món que vivim: “Si 3.000 milions de persones viuen amb menys de dos euros al dia i diuen que, igual que es poden fer gratacels encara més alts, tècnicament aquesta desigualtat es pot superar, ¿què falla?. És un problema ètic”. Sobrino no té la única resposta però diu que en els pobres veu “un caminet per superar la deshumanització”.

Si he d’emigrar, ho faré a Mataró

Sempre havia dit que si algun dia m’havia d’exiliar de la diòcesi ho faria a Girona. Però he canviat d’opinió i el que faria és anar a Mataró a encapçalar una revolta popular catòlica per aconseguir una secessió de la comarca i crear una diòcesi pròpia. No sé perquè conec força gent de Mataró i a més no n’hi ha cap que em caigui malament. Però després del que hi he vist aquesta setmana encara tinc més motius per tornar-hi.

Resulta que dijous vaig acompanyar a la Pilar Malla a un acte de Justícia i Pau a Mataró a parlar d’immigració. No va tenir un gran èxit quantitatiu de públic perquè a la mateixa hora coincidia una altre acte amb el Salvador Cardús, i encara un altre amb el Ramon Maria Nogués, a més del darrer Ple Municipal abans de les eleccions.

Mentre la Pilar parlava jo anava pensant que potser donava una visió una mica massa optimista de la immigració i que quan acabés algú del públic se li tiraria a sobre: que no tots els immigrants tenen ganes d’integrar-se, que se’ls han d’exigir més deures... Però, sorpresa. Just acabar es va aixecar una dona immigrant parlant un català perfecte dient-li que gairebé s’havia quedat curta. Tres o quatre dones més que l’acompanyaven li van donar suport. Després de reivindicar tot el que podem aprendre els uns dels altres, va dir que elles ja volien ser d’aquí: “No volem que els d'aquí siguin la segona o la tercera generació. Nosaltres ja som catalans i espanyols”. Però a més va explicar que ara han organitzat un grup de dones per convèncer a la resta d’immigrants que els menors no poden abandonar els estudis per posar-se a treballar. El gran problema es dóna quan fan 16 anys i els pares volen que els vagin ajudar a la feina. Una altra situació habitual és la dels joves que s’han incorporat més tard a l’ensenyament obligatori i que els costa més seguir els estudis. Quan fan els 16 anys volen deixar l’institut, però no tenen alternatives que els formi en un ofici. I, sense estudis i sense formació, es bloqueja l’accés d’aquests joves a l’ascensor social, la única garantia d’integració. Una altra dona es va queixar de que havia hagut de deixar d’estudiar català perquè quan va trobar feina no hi havia classes amb uns horaris compatibles els horaris laborals. I que quan va estar de baixa per maternitat no es va poder apuntar perquè hi havia cua.

Per si no estava prou entusiasmat, després d’aquestes dones es va aixecar un home: “Ara que ja han parlat les dones, parlarem els homes”. Va recordar que el 2 de juny hi havia la jornada de portes obertes a les mesquites de Mataró. És una jornada que ara ja es fa cada any a diversos llocs de Catalunya, però que a Mataró van ser dels primers a fer-ho. Com fa 150 anys van ser els primers d’Espanya a tenir tren.

No és aquesta la imatge habitual que ens arriba de la immigració. Tampoc vol dir que el que vam veure a Mataró sigui el que passa sempre i a tot arreu. No visc a Mataró i no puc fer un judici global i absolut a partir d’un fet puntual. Però després vam coincidir amb la Pilar que si hi ha situacions com aquesta és perquè a Mataró fa molts anys que s’està treballant per establir vincles amb la immigració, des dels anys 80 quan es parlava dels “negres del Maresme”. I que en aquest treball els grups cristians de Mataró hi ha posat el coll. Això s’ha traduït en una bona coneixença i en relacions personals, element indispensable per la convivència.

Arran d’aquest tema ve al cas citar el manifest de la Plataforma d’entitats cristianes amb els immigrants” que aquesta setmana comentava el Santi Torres.

Més clar, l’aigua

"A la seva excel·lència Angela Merkel
Cancellera de la República Federal Alemanya

El 17 de juliol de 2006, amb motiu de la conclusió de la Cimera de Sant Petersburg, vostè va anunciar que el grup constituït pels set països més industrialitzats del món al costat de Rússia (G8), sota la seva presidència, mantindria en l'ordre del dia el tema de la pobresa al món. A més, el 18 d'octubre, el govern de la República Federal Alemanya va comunicar que l'ajuda a l'Àfrica serà un tema preponderant amb motiu de la Cimera de Heiligendamm.

Li escric, per tant, per expressar-li l'agraïment de l'Església catòlica així com la meva estimació personal per aquests anuncis.

M'alegra el fet que el tema «pobresa» estigui ara en l'ordre del dia dels països del G8 amb una referència explícita a l'Àfrica. Aquest tema, de fet, mereix la màxima atenció i prioritat per al benefici dels Estats pobres així com dels rics. El fet que la presidència alemanya del G8 coincideixi amb la de la Unió Europea ofereix una oportunitat única per afrontar aquest tema. Confio que Alemanya assumirà de manera positiva el paper de guia que exigeix aquest conjunt de qüestions, que són d'importància mundial i ens afecten tots.

Amb motiu de la nostra trobada del passat 28 d'agost, vostè em va assegurar que Alemanya comparteix la preocupació de la Santa Seu per la incapacitat dels països rics d'oferir els països més pobres, en particular als africans, adequades condicions financeres i comercials que facin possible la promoció d'un desenvolupament durador.

La Santa Seu ha subratllat repetidament que els governs dels països més pobres tenen, per la seva part, la responsabilitat del bon govern i de l'eliminació de la pobresa, però que en això és irrenunciable una activa col·laboració per part de tots els socis internacionals. No es tracta d'una tasca extraordinària o de concessions que podrien ser postergades a causa d'urgents interessos nacionals. Es dóna més aviat un greu i incondicional deure moral, basat en la pertinença comuna a la família humana, així com en la comuna dignitat i destí dels països pobres i rics, que en el procés de globalització es desenvolupen d'una manera cada vegada més íntimament lligada.

Per als països pobres faria falta crear i garantir, de manera fiable i duradora, condicions comercials favorables que incloguin sobre tot un accés ampli i sense reserves als mercats.

És necessari prendre també mesures a favor d'una ràpida cancel·lació completa i incondicional del deute exterior dels països pobres altament endeutats («heavily indebted poor countries» - HIPC) i dels països menys desenvolupats («least developed countries» - LDC). Així mateix, han de prendre's mesures perquè aquests països no acabin de nou en una situació de deute insostenible.

A més, els països industrialitzats han de ser conscients dels compromisos que han assumit en l'àmbit dels ajuts al desenvolupament i complir-los plenament.

Després es necessiten importants inversions en el camp de la investigació i del desenvolupament de medicines per al tractament de la sida, de la tuberculosi, de la malària i d'altres malalties tropicals. Els països industrialitzats han d'afrontar la urgent tasca científica de crear finalment una vacuna contra la malària. Així mateix, és necessari posar a disposició tecnologies mèdiques i farmacèutiques, així com coneixements derivats de l'experiència en el camp de la salut, sense pretendre en canvi exigències jurídiques o econòmiques.

Finalment, la comunitat internacional ha de continuar treballant per una reducció significativa del comerç d'armes, legal o il·legal, del tràfic il·legal de matèries primeres precioses i de la fuga de capitals dels països pobres, i ha de comprometre's en l'eliminació tant de pràctiques de reciclatge de diner negre com de la corrupció dels funcionaris als països pobres.

Si bé aquests desafiaments han de ser afrontats per tots els estats membres de la comunitat internacional, el G8 i la Unió Europea haurien d’exercir un paper-guia en aquest sentit.

Membres de diferents religions i cultures de tot el món estan convençuts que assolir l'objectiu de l'eliminació de la pobresa extrema abans de l'any 2015 és una de les tasques més importants del nostre temps. Comparteixen, a més, la convicció que aquesta fita està lligada indissolublement a la pau i a la seguretat al món. La seva mirada es dirigeix ara a la guia confiada al govern alemany per al pròxim període, en el qual és necessari garantir que el G8 i la Unió Europea assumeixin les mesures necessàries per superar la pobresa. Els fidels catòlics estan disposats a oferir la seva pròpia contribució a aquests esforços i recolzen de manera solidària el seu compromís.

Implorant la benedicció de Déu per a l'activitat del G8 i de la Unió Europea sota la presidència alemanya, aprofito l'ocasió per expressar-li de nou, senyora canceller federal, el meu agraïment sentit.

Ciutat del Vaticà, 16 de desembre de 2006
Benedictus PP. XVI"

Aquesta és la carta que va fer pública aquest dilluns el Vaticà. Es pot dir més alt, però no més clar.

Abbé Pierre sempre

El 22 de gener no vaig dir res de la mort de l’abbé Pierre, entre altres motius perquè tampoc tenia res singular a aportar. Altres, com aquest post de Santi Torres, ja ho han fet millor que jo. Però ara acabo d’editar un text que publicarem a Foc Nou que m’ha semblat interessant. Buscant qui ens podria parlar de l’abbé Pierre la Pilar Malla em va passar el llibret del lliurament del Premi Internacional Alfons Comín que es va fer a Barcelona el 20 d’octubre de 1995. Ens vam adonar que qui millor podria parlar de l’abbé Pierre era ell mateix i per això publicarem alguns fragments del seu discurs d’agraïment. Com que en paper no hi cabran tots els fragments, aquí us poso els que hem triat. Va ser dit fa 12 anys, va morir fa 10 dies, però el que hi posa i el que deia val per sempre.

“La gent important no és només la gent famosa. En tot el món hi ha milers de milions de pares, de mares, de nens a l’escola, que a la seva manera, amb pecats, amb desordres, amb moltes ximpleries, però amb tot el cor fan el que han de fer i el que poden fer. La mare cuina, no té res d’heroic, mai no serà gloriós, no li faran mai una estàtua per posar-la en un altar. I tanmateix, quan em pregunten que es un sant, dic: L’Esperit Sant treballa en el cor d’aquests pares i d’aquestes mares que simplement compleixen el seu deure, però si ho fan amb amor, fent el que pensen que han de fer, son sants, fan la voluntat de Déu.


La revelació diu: “l’etern és amor, tu ets estimat i ets lliure per ser capaç. d’estimar”. Una multitud, la gran majoria, no sap res d’aquesta revelació històrica, però gràcies a Déu, a l’Esperit Sant, l’alè que procedeix del Pare i del Verb sembrador, no només necessita l’Església. Necessita l’Església, som la sal de la terra, serem aquesta sal encara que la sal sigui una part ínfima, minúscula en un àpat. Però nosaltres, per molt poc nombrosos que siguem, hem d’escampar aquest ápat sencer a la humanitat sencera.

No oblideu que Déu ens ha donat dos ulls. Amb l’un no podem fer trampes i hem de conservar-lo obert sobre tot el mal del món, contemplant tots els horrors. Però ens va donar un segon ull, amb el qual podem venerar el nostre coratge, podem admirar-lo

La meva vida ha esta llarga. I des que tenia 6 o 7 anys, quan es va morir el meu avi, tinc ganes de morir, i no hi reïxo. N’hi ha hagut ocasions, però totes han estat fallides. Els amics em diuen ara: “Para de dir-li a Déu que tens ganes de morir, l’acabes avorrint i cada vegada t’afegirà dos o tres anys mes”. La meva vida ha estat llarga, però contínuament ha estat un imprevist, ha estat simplement no fugir davant d’una desgracia, no enfilar pel carrer del costat i desaparèixer.

En les comunitats d’Emmaús, hi ha tres regles. La primera: “T’acollim per treballar, segons les teves forces, segons les teves possibilitats”. En segon lloc: Es comparteix. Un home fort pot aportar molt, un dèbil, un vell, gairebé no pot fer res d’útil, però es comparteix tot, així cada diumenge, i totes les vacances. La tercera, sense la qual, des que tot plegat va començar ja als anys 50, tot hauria ja desaparegut, la tercera regla, que es l’únic que explica que això es mantingui dempeus, que continuï, es: Treballar mes del que ens bastaria perquè tots tinguéssim el necessari. Volem treballar més del que és necessari per esdevenir donadors, nosaltres, els pobres, els humiliats, considerats com persones que sobren al món, poder-nos oferir el luxe d’esdevenir donadors.

Un dia, un dels companys em deia: “Déu, Déu, què vol dir, això?”. Li vaig dir: “Recorda: Fa uns dies, tu i jo vam treballar fort tot un dia, vam menjar malament i vam treballar per restaurar un petit indret on podrien viure dos vellets. Vam posar cortines, flors, vam preparar el sopar, els vam anar a buscar, i ells estaven enlluernats.” I vaig dir al company amb qui tornava, mullat i mort de fred: “No oblidis mai aquesta mena de joia, que no es com les altres, que no es pot comparar a cap d’altra, aquesta mena de joia que cantava en el teu cor, aquell dia que tornàvem a casa i em vas dir: ‘Pare, sóc tan feliç avui’. No oblidis mai aquesta joia nova que els savis de la teologia anomenen el do de la saviesa.

L’home em va buidar el cor. Em va dir: “El que fan no està bé”. No va dir “el que diuen, el que ensenyen”. Parlava de l’Església. Deia: “No està bé el que fan”. Per què?, li vaig preguntar. “Perquè en aquest barri hi havia un home molt ric, director d’una fàbrica, escandalós en la seva vida privada, que tothom coneixia, i un patró injust en les relacions socials amb els seus obrers. Va morir i va tenir un gran enterrament, deu capellans, el bisbe, molta solemnitat, mentre tothom el menyspreava. Uns dies després va morir una velleta que tota la vida havia cuidat el seu marit, que havia estat la providencia per als seus veïns, i el seu enterrament va durar un tres i no res. Això no pot ser”. Abans de marxar em va agafar per les espatlles amb força mentre em deia: “Abbé, no sé si Déu existeix, però estic segur que si existeix, és el que els seus companys i vostè estan fent”. És prodigiós. Aquest ignorant, per una vertadera revelació interior, ha entès tot el que la Bíblia sencera, la revelació i la teologia ens ensenyen. Déu és amor. Crec que es això el que espera el món actual.

Vaig escriure una carta al Papa, que no es pública, on explicava la queixa d’aquell home pels funerals del ric i de la velleta. Al damunt, hi vaig escriure Top secret. Li deia: “En països molt pobres veiem que us reben com un príncep, països que amb sa Santedat es gasten més diners que per rebre el president dels Estats Units, l’home mes poderós de la terra. En aquests països ni ha capellans que viuen amb els pobres i que els ensenyen l’Evangeli”. Aquests capellans m’explicaven que havien animat a tothom que anés a veure al Papa. I el que van veure va ser un príncep, i no la meravellosa fervor espiritual del nostre Papa. Tots aquests decorats hi son de massa. Li deia: “¿Per què abans de cada viatge no envieu algú a dir a l’alcalde, al comissari, al ministre, als bisbes i cardenals: Sí, accepto els honors, poseu una catifa vermella, rebeu-me en un saló d’honor, feu-me un discurs de benvinguda, gràcies, està molt bé, però us prego que no hi hagi aquestes despeses, aquest luxe?”.

Jo no m’he cansat de repetir-vos: “Encara que sigueu l’home polític més honrat, més generós, més intel·ligent, malauradament, després d’un temps, sempre us semblarà més urgent renovar els decorats de l’òpera que estan gastats que portar aigua o sanitaris als barris de barraques. Per què? No es pas perquè no tingueu sentiments. Es perquè la vostra funció us imposa l’obligació d’anar de tant en tant a l’opera per una reunió diplomàtica, una festa nacional, etc. Si veieu que els decorats son vells, per l’honor de la ciutat l’endemà feu un paper als responsables per dir-los que ho arreglin. Això es perquè de vegades aneu a l’òpera. Però la vostra condició de ministre no us obliga mai a anar d’incògnit a un barri de barraques, on les mares ploren esgotades, on no hi ha higiene.

La humanitat només té dos camins: o servir en primer lloc els grans, els forts -i aquest es el camí de l’odi, de la mort, de la guerra-, o servir primer els mes febles.

La vostra ciutat és molt bonica, però, pel fet de ser una capital, com la meva ciutat -jo vaig néixer a Lió-, com París, està envoltada d’oblidats, d’aquells que només seran servits en darrer lloc, després que s’hagi embellit tot el que hi ha de bonic a la vostra ciutat. Espero que, cada matí, tots plegats, en llevar-nos, ens obliguem a proposar-nos un únic objectiu: els altres, els altres i els altres. Els altres, sempre els altres.

També hi ha bisbes que donen alegries

Ahir dijous vam lliurar el premi del I Memorial Joan Gomis. No érem molta gent però va ser un acte digne i entranyable. La vídua del Joan, Montserrat Albet, va lliurar els dos premis. A Pere Masramon i Pilar García pel reportatge “El Perú de Godayol” de la revista Mataró Report, i al bisbe salesià Joan Godayol.

Godayol va fer una intervenció sense mitges tintes. D’una banda per destacar que per sobre el que ell havia aportat al Perú hi havia tot el que hi havia après en més de 30 anys: “després d’estudiar teologia tants anys, he vist que els pobres són els vertaders mestres, un ensenyament fet vida”. La seva visió dels missioners és que “hem anat a ajudar al Tercer Món, però no a substituir la seva cultura”.

I, d’altra banda, va parlar de la realitat d’aquí. Des de que va tornar del Perú, després de la seva jubilació forçosa com a bisbe de la prelatura d’Ayaviri, Godayol ha estat situant-se en un nou treball pastoral. Vol posar l’atenció en els joves: “Molts joves d’aquí han canviat la seva manera de viure la fe, una manera que moltes vegades l’Església no ha entès”. Per això, Godayol va dir ple d’optimisme: “Veig sorgint una nova Església on els joves són capdavanters”.

Com a conclusió, va dir que “ara també vull aprendre d’aquest jovent del primer món”. Abans de l’acte ens va explicar que ho farà des del temple del Tibidabo, una parròquia regida pels salesians. S’hi instal·larà d’aquí a unes setmanes. Té la seva gràcia que serà el bisbe que tindrà una vista més àmplia sobre Barcelona i presidint la muntanya just enmig de les tres noves diòcesis. La metàfora la podeu estirar tan com vulgueu.

Finalment, també interessant de l’acte d’ahir el que va explicar l’Arcadi Oliveres sobre el Joan Gomis. Que ara fa 25 anys en Joan va ser el primer a Catalunya en parlar del 0,7% al Tercer Món. Ara tothom sap que és el 0,7% però llavors semblava només una quimera. Però això és com avança el món, amb gent com en Joan Gomis i el bisbe Godayol.

Fer propaganda de la solidaritat

Embafats com estem de propaganda en la recta final de la campanya electoral, un altre apunt sobre els anuncis. També m’ha cridat l’atenció una campanya que potser ja us ha arribat per altres canals. La Coordinadora d’ONG Solidàries de les Comarques de Girona ha organitzat una àmplia campanya adreçada principalment als joves per animar-los a participar en aquestes entitats. O, com diu el seu lema, a canviar el món. La sorpresa l’han tingut quan TV3 no ha volgut emetre l’anunci que tenien preparat. La veritat és que l’anunci està molt ben fet, però segons TV3 contravé la normativa del Consell d'Administració de la CCRTV per "provocar el descrèdit del col·lectiu professional". Tot ve perquè l’anunci no deixa ben parats els publicistes, però la Coordinadora recorda que la norma al·ludida fa referència només a la discriminació de persones “per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”, no de col·lectius professionals. També hi ha anuncis que no deixen gaire ben parades les mestresses de casa, i bé que s’emeten. I, com sempre, la prohibició ha generat més morbo i potser més ressò del que hauria tingut l'anunci per si sol. D’altra banda, com que la coordinadora explica que el Consell de l'Audiovisual de Catalunya no es pot pronunciar sobre el tema perquè l'anunci no s'ha arribat a emetre (cosa que no entenc gaire perquè el CAC si que es va pronunciar sobre l’anunci de les seleccions esportives catalanes quan em sembla que encara no s’havia emès. Si algú hi entén més, agrairé un comentari amb aclariments).