“Qui deixa de banda el missatge social de l’Església falta a Jesucrist”

Divendres vaig anar a la interessant taula rodona que va organitzar la delegació de pastoral obrera del bisbat de Sant Feliu de Llobregat. A més de felicitar-los per la convocatòria i per l’intel·ligent plantejament formal de l’acte, deixo la crònica de l’acte per “El mosquit i el camell”.

Però si que vull comentar un detall de la sòlida aportació del bisbe de Sant Feliu. Va sortir la típica pregunta que la jerarquia de l’Església només es pronuncia sobre temes de cintura cap avall i no clama prou al cel quan s’han de fer denuncies socials. El bisbe Cortés va reconèixer que el missatge social de l’Església no té tant de ressò, però una de les causes està en que “tots els pronunciaments de l’Església de caire social són sistemàticament silenciats”.

Té raó, i ningú li pot prendre. Només cal veure el que s’ha destacat del recent viatge del papa a l’Àfrica on bona part dels seus discursos van ser de denuncia de les perversions del sistema econòmic que han deixat el continent a la misèria. Té raó després de llegir la seva carta pastoral sobre la crisi econòmica (si l’hagués fet sobre els preservatius hauria sortit a tots els diaris ben retratat). Té més raó després de la intervenció que va fer a l’acte del divendres, en la que va posar Jesucrist en el centre de la motivació de les preocupacions de l’Església sobre les realitats temporals per concloure que “si algú deixa de banda el missatge social de l’Església està faltant a Jesucrist”. Un missatge social “connatural a l’Evangeli”. I té raó perquè els mitjans massa vegades funcionen amb estereotips i tòpics fàcils

Però també s’ha de reconèixer dues coses, sense personalitzar amb el bisbe Cortés. Primer, la dinàmica dels mitjans destacarà sempre el què més cridi l’atenció. I crida més l’atenció condemnar els preservatius que denunciar les causes de la pobresa. I, sobretot, que els tòpics amb els que juguem (en alguns casos obsessivament) els mitjans, algunes prioritats episcopals també han ajudat molt a configurar-los. ¿Paguem una campanya amb uns cartells d’un linx (ibèric) al costat d’un cadàver d’una nen negre desnutrit i la posem al metro de Barcelona?

Les virtuts davant la crisi

Per una nota que he de fer per Vida Nueva llegeixo una Carta Pastoral del bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, que acaba de publicar sobre la crisi econòmica. Quan l’he acabat de llegir, he aplaudit: "Els creients hem après de la Paraula de Déu que la inversió en justícia, honradesa, veritat, treball, creativitat humana, respecte als drets, fidelitat... és la inversió més rentable".

No m’estranya que el bisbe Cortés centri la seva reflexió en aquest tema. Altres vegades ja ho havia fet i s’ha voltat d’un equip diocesà amb una forta sensibilitat social i arrelament en el territori.

El bisbe Cortés felicita als musulmans

Salutació cortés del bisbe de Sant Feliu de Llobregat a les comunitats musulmanes que hi ha a la diòcesi que celebren el final del Ramadà. El bisbat ha fet pública aquesta carta del bisbe Agustí Cortés que segurament és la primera carta escrita en àrab que veig signada per un bisbe (aquí sona estrany però, per exemple, cal recordar que les comunitats cristianes de Terra Santa són majoritàriament àrabs i aquesta és la llengua que utilitzen).

El contingut de la carta és més que de cortesia i fixa objectius comuns entre religions com el treball pel bé de la humanitat i el compromís de l’Església a establir ponts d’amistat amb la resta de confessions.

Si voleu la carta és només un signe, tot i que mai fa nosa cap signe de convivència entre religions. Però a més, a Europa cada vegada les religions descobreixen més interessos comuns: el dilema no ja no és tant quina religió, sinó com preservar en el món modern el sentit de transcendència vehiculat a través d’una institució religiosa. I aquí és on les diverses religions es comencen a veure treballant juntes abans que ser absorbides per la secularització. Per aquí deuen anar les coses.

PD: Després veig que el nou bisbe de Lleida ha fet una carta semblant. Potser n’hi ha més. Me n’alegro.

A Barcelona, res a celebrar

Aquest diumenge ha passat sense pena ni glòria el quart aniversari de la divisió imposada de la diòcesi de Barcelona, amb la creació dels bisbats de Terrassa i de Sant Feliu de Llobregat. He pensat sobretot en els capellans. M’ha quedat la gravada la veu d’un capellà per telèfon explicant-me com un forjat sacerdot de la diòcesi havia plorat. O d’altres pels qui va ser motiu d’obrir un parèntesis en la seva tasca pastoral. Se n’ha parlat molt de la divisió i les seves causes estan àmpliament documentades, però encara no s’ha escrit tot el que ha patit la gent. Singularment els capellans.

Però quatre anys després també s’ha de recordar que els capellans van protestar públicament i de forma rotunda quan s’anunciava que podria ser imminent la divisió. Quan la decisió es va fer pública amb la rubrica d’un papa que ja no estava per aquests temes, els capellans van fer el que van poder per assumir-ho i tirar endavant. Eclesialitat de pedra picada. Davant la possibilitat de canviar de diòcesi, pocs van ser els capellans que van sortir corrents cap a la diòcesi del bisbe que els agradava més. I els qui ho havien de fer, ja ho han fet i ja tenen els seus càrrecs diocesans (em sembla que ja només queda un capellà que encara no ha resolt el seu problema).

El balanç de veritat sobre els resultats de la divisió imposada no es podrà fer fins d’aquí a deu o vint anys. Per exemple s’haurà de veure que passarà amb Terrassa, que ha quedat com la diòcesi catalana (i probablement de tot Espanya) amb menys capellans per habitant gràcies als “profunds” estudis que van precedir la divisió. S’ha de recordar que el que es va posar en qüestió no va ser tant el què podria portar de bo la divisió d'un gran diòcesi, sinó que es fes per reial decret. I encara no s’han amortitzat tots els peatges d’un divisió imposada.

Per dir-ho amb totes les lletres. Terrassa s’ha convertit en una unitat pastoral desvinculada de Barcelona, sobretot perquè els dos bisbes no es poden veure entre ells. A uns els agradarà més el què fa un bisbe i a uns altres el què fa l’altre. Però el que no pot ser és que els èxits i fracassos d’una diòcesi es facin servir contra l’altra i que es vulgui treballar com si l’àrea metropolitana no fos una realitat social extremadament interelacionada. I entre Sant Feliu i Barcelona hi ha més sintonia sobretot perquè hi ha més complicitat entre els capellans, però Sant Feliu també es troba en la necessitat de reforçar la seva identitat. Alhora ningú ha resolt la patata calenta de la divisió del patrimoni.

En fi, tot de coses que s’haurien pogut evitar. Per això no sembla que hi hagi moltes ganes de celebrar aquest aniversari.

Manual d’instruccions per una diòcesi nova

“Escriu alguna cosa bona”. No es tractarà doncs de deixar-los malament, i menys si t’ho demanen davant d’un bisbe. Però, la veritat és que no hi ha res a criticar.
Diumenge vam fer un clàssic de les famílies catalanes benpensants. Pujar a Montserrat: cremallera, Missa conventual, Virolai, passeig, entrepà per dinar i coca el berenar. Tot i que sigui gairebé un ritual, la pujada a Montserrat continua pagant la pena només per la celebració dominical. Amb qualitat litúrgica assegurada, a Montserrat saben fer homilies pastorals. És a dir, aquelles que es fan tenint present què pot servir a la gent que tens al davant, cosa que en un centre de pelegrinatge és més complicada per la diversitat del públic. I alhora, són aquelles homilies que van a l’essencial de l’Evangeli. Aquest diumenge en va ser una mostra. Aupa, Cardona!

El cas és que a la tarda quan ja marxàvem ens vam trobar amb la celebració que feia nova diòcesi de Sant Feliu de Llobregat per proclamar la Mare de Déu de Montserrat patrona del bisbat. La petició del bisbe Agustí Cortés va ser confirmada abans de Nadal pel cardenal nigerià Francis Arinze i ara la Moreneta a més de ser patrona de tots els catalans també ho és del bisbat que acull el seu santuari. De l’acte (amb una gentada) no en puc dir res perquè només vaig poder veure els moments inicials. Però si que se’n pot dir “alguna cosa bona”, perquè la celebració culminava un treball que sembla ben enfocat.

Un any després de la creació de la nova diòcesi a Sant Feliu van posar en marxa un treball diocesà sobre “Pertinença i coresponsabilitat diocesana”. Una diòcesi neix sense manual d’instruccions. Però si a més és parida amb dolor és intel·ligent començar a treballar vinculant els dos conceptes. El sentit de pertinença, sempre difícil, és impossible sense que els diocesans es vegin coresponsables del treball del seu bisbat. I al revés. En la celebració es van avançar algunes de les aportacions del treball que han fet desenes de parròquies i grups de la diòcesi.

Ara s’han de formular les propostes concretes, però les intuïcions que es van proclamar diumenge són interessants: renovació de la fe, esperit crític i lúcid inspirat en la fe, atens al món, amb un llenguatge entenedor, formació, coordinació, sense tancaments i exclusions, i pregària i celebració. Tot per mirar endavant en una església on es valori i es tingui més confiança en el treball dels seglars dins i fora de la institució i on es potenciï el paper de la dona. “La nostra diòcesi respira un aire nou que el veiem com a presència de l’Esperit Sant”, conclou.

Sense que tingui valor estadístic, una conversa caçada durant la processó d’entrada rebel·la que els diocesans ja comencen a conèixer prou bé el seu bisbe. Quan passa el final de la processó una dona comenta al marit que un és el bisbe de Sant Feliu però que “l’altre bisbe” no sap qui és. “És el de Terrassa”, li contesten. “I què hi fa aquí?”. No, l’altra mitra era la de l’abat de Montserrat. Serà que s'assemblen.

Germanor a la Bonanova

Després de la divisió de Barcelona s’ha instituït que a principis d’any es fa una trobada de capellans de les tres noves diòcesis barcelonensis presidida pels bisbes de la província eclesiàstica. No és gaire més que una trobada de germanor amb una conferència de formació, però és una bona iniciativa que no fa mal a ningú. Aquest any es va fer el 5 de gener a La Salle Bonanova i amb la missa a la parròquia de la Mare de Déu de la Bonanova, un lloc escaient per les referències al doctor Pere Tarrés, far del clergat barceloní.

Sembla que s’ha instituït també que la veu cantant d’aquestes trobades la porti l’arquebisbe Sistach, que va fer la introducció a la trobada i l’homilia de la missa. A la resta de bisbes se’ls reserva per intervenir en la benedicció de la taula i al brindis final. Aquest vegada Sáiz Meneses després de la missa es va excusar perquè té la mare malalta, i tothom va entendre que el primer és el primer. Cortés va tenir sàvies paraules i Carrera va ser el més aplaudit quan va demanar que per damunt de tot hi hagi amistat entre els capellans. La conferència de Sebastià Taltavull, un dels capellans més potents de Menorca, va estar bé per animar als capellans que al que aspiren és fer un bon acompanyament a les persones de la seva comunitat. Només una idea agafada al vol, que els capellans “hem de dir a la gent: ‘no estàs lluny del Regne de Déu’ i trobar allò de l’Evangeli que porten a dins”.

En la intervenció inicial l’arquebisbe Sistach va explicar la carta que fa pocs els bisbes de la província eclesiàstica van enviar als capellans i que van fer pública a la web de l’arquebisbat. L’explicació de Martínez Sistach li va permetre insistir en els temes que més el preocupen, com recordar que els tres bisbes han de quadrar el cercle per mantenir criteris pastorals comuns als tres bisbats però respectant la legitima autonomia de cada diòcesi. No sé si estava pensant en la decisió de Terrassa de crear el seu propi seminari.

Em va cridar l’atenció l’explicació que va fer sobre els tribunals eclesiàstics diocesans. Ho va enfilar recordant que tots els capellans coneixen situacions de matrimonis en situació “irregular” que potser volen casar-se per l’Església i que en aquestes situacions els tribunals eclesiàstics “són un servei pastoral que moltes vegades no s’aprofita prou. Es poden fer les coses com s’han de fer”. Sistach va recordar que després de la divisió la Signatura Apostòlica –“quan jo no hi era”- va concedir un permís especial perquè Barcelona fos de forma provisional el tribunal de les tres diòcesi. Però ara els bisbes han decidit que es creïn els tribunals de Terrassa i de Sant Feliu. Així, la segona instància d’aquests bisbats –necessària per confirmar una nul·litat matrimonial- serà Barcelona i no la Rota de Madrid, on el procés és més lent perquè falla les nul·litats de tots els arquebisbat d’Espanya. L’avantatge serà que a Barcelona es podrà ratificar la nul·litat més ràpidament perquè només haurà d’atendre dues diòcesis.

L’arquebisbe també va destacar altres punts on hi ha acord entre els tres bisbes, com l’edició conjunta de la guia del bisbat i el manteniment de la residència sacerdotal de Sant Josep Oriol per als capellans dels tres bisbats. La Fundació de la residència refarà els estatuts perquè sigui una institució de la província eclesiàstica i el projecte és ampliar-la els propers anys.

Així, ja hem descobert tres mèrits de la divisió de la diòcesi: la germanor dels capellans; que els fidels de Terrassa i Sant Feliu podran obtenir la nul·litat més ràpidament sense haver d'anar a Madrid; i que els capellans jubilats estaran més ben atesos.

“Una situació delicada” al patrimoni

En la trobada de capellans del divendres 5 a la Bonanova l'arquebisbe Lluís també va parlar dels calerons que s’han de dividir. I ho va dir així: “La situació més delicada és el repartiment dels béns de la mitra”. Va explicar el que ja sabíem, que s’han de repartir segons els criteris de la congregació de bisbes i que s’ha fet el primer pas tancant l’inventari de tots els béns de l’antic arquebisbat.

En la carta dels bisbes explica que ja està treballant la comissió presidida pel Silverio Nieto, constituïda el 2005 i formada per Antoni Matabosch de Barcelona (que substitueix l’anterior delegat d’economia), Francesc Pardo de Terrassa, i Xavier Armengol de Sant Feliu (nou delegat de Patrimoni que substitueix a Francesc Sala). Segons Sistach aquest treball primer s’ha de fer amb consens, i va posar com a exemple el que li va explicar el cardenal Bozanic, arquebisbe de Zagreb, sobre el procés que es va seguir quan es va dividir la seva diòcesi el 1997: “Si una proposta no tenia consens, se’n feia una altra”. I així fins arribar al consens. L’arquebisbe va dir que el cardenal Re l’hi ha assegurat que quan hi hagi consens s’acceptarà el que es decideixi a Barcelona.

Però Martínez Sistach també va dir que aquest acord ha d’arribar “quan abans millor” –textualment va repetir tres vegades ‘quan abans millor’, una per diòcesi- “perquè cada diòcesi pugui administrar el seu patrimoni i perquè les coses que duren massa malament”, al·ludint a que la divisió del patrimoni no es pot convertir en un espectacle mediàtic.

Certament cal esperar aquest consens, però això pot ser com el part d’una burra. Barcelona ja ha fet la primera proposta als altres dos bisbats. I si voleu començar a fer safareig, em diuen que la resposta ha estat que amb aquesta proposta no n’hi ha ni per començar.

A Ciuraneta no li fan ni cas (I)

Ahir vam coneix un nou episodi del litigi per les obres d’art de la Franja. El Tribunal de la Signatura Apostòlica ha denegat el recurs de Lleida contra el decret de la Congregació per als Bisbes que ordena al bisbe Ciuraneta el lliurament de 113 peces d’art del fons diocesà de Lleida a Barbastre. Faig un primer comentari perquè n’hi haurà un segon. Però avui no el puc fer perquè no he trobat cap canonista de guàrdia que m’aclareixi més el tema.

El que és clar és que el litigi continua obert, entre altres motius perquè no està clar com queda la via civil, és a dir, si és necessari el permís de la Generalitat per fer el lliurament a Barbastre. Hi ha qui diu que si, i hi ha qui diu que no. Hi ha qui diu que de facto ja està donat, i ja qui diu que aquest trasllat està bloquejat per un acord del Parlament. I, d'altra banda, el procés també està obert perquè encara està pendent el recurs presentat al Tribunal de la Rota.

Però encara hi ha més cera que la que crema. Ahir els juristes de Lleida també van anunciar que presentarien un recurs d’alçada al plenari del Tribunal de la Signatura Apostòlica. I, com bé fa notar avui El Periódico, qui és un dels 12 membres d’aquest plenari? L’arquebisbe Martínez Sistach (que, per cert, m'han dit que aquesta setmana torna a estar a Roma). De fet, aquesta pot ser la darrera oportunitat de que algú a Roma faci cas al bisbe de Lleida. Perquè el problema de fons de tot aquest procés judicial és que ningú atén a les proves que presenta el bisbat de Lleida que demostrarien que les obres de les parròquies de la Franja no són en dipòsit, sinó que són unes propietats del bisbat de Lleida comprades pel bisbe Messeguer a finals del segle XIX. En canvi, totes les resolucions en contra de Lleida s’amparen en que les obres no són propietat del bisbat.

Curiosament l’arquebisbe Sistach és el més interessat personalment en que prosperin les teories del bisbat de Lleida: que quan es modifiquen els límits d’una diòcesi el patrimoni no es reparteix per criteris proporcionals o de procedència, sinó que se les queda qui n’és el titular. L’exemple d’aquesta tesi seria que si una parròquia (o 111 com a Lleida) canvia de diòcesi –passant de la diòcesi A a la B- i la parròquia és propietària d’uns terrenys, aquests terrenys passen bisbat B. Però si dins de la demarcació territorial de la parròquia hi ha uns terrenys que estan escripturats a nom del bisbat A, els terrenys continuen sent propietat d’aquell bisbat i no passen al bisbat B. Si es demostra que les obres d’art de Lleida són propietat del bisbat, i no de les parròquies, serà molt difícil que després un tribunal dictamini el seu repartiment ja que això no estava contemplat en el decret de divisió, que és una potestat reservada a la papa. Però apliqueu això també a Barcelona i veureu què passa. Perquè perdre les peces d’art de la Franja pot saber molt greu, però a Barcelona estem parlant de molts diners, propietats i institucions. I el decret papal que divideix la diòcesi de Barcelona tampoc diu res d’aquest tema.

És cert que en el cas de Lleida l’arquebisbe Sistach es podria inhibir. Però seria una decisió purament estètica que no tindria cap fonament en el dret eclesiàstic. Cal recordar que Lleida, tot i ser tan catalana com Barcelona, forma part d’una altra província eclesiàstica i jurídicament l’arquebisbe de Barcelona no hi té cap lligam.

Qüestions jurídiques al marge, el problema gros serà si finalment comencen les mobilitzacions populars que anuncien des de l’Aragó. Perquè llavors això es convertirà en un conflicte semblant al dels papers de Salamanca on la raó i el dret quedaran enterrats per les passions. Mentre, en l'audiència del dimecres, avui el papa s’ha tornat a posar un tricorni, que –si em permeteu la broma- no és precisament una imatge que ajudi a tranquil·litzar als lleidants. Crec que ja va sent hora d’organitzar un pelegrinatge per portar a Benet XVI una barretina i esperar que se la posi. O no.

Una diòcesi esquinçada

Estic repassant les proves del Foc Nou d’aquest mes, que com sempre ja va tard. Acabo de rellegir l’article de Francesc Romeu sobre els resultats, dos anys després, de la divisió de la diòcesi de Barcelona. N’estic especialment content perquè vam començar a pensar-hi abans de l’estiu i ha quedat una bona foto fixa de l’estat del procés. Com podeu suposar els col·laboradors de Foc Nou en sabem prou del seu tema com perquè facin l’article pel seu compte, però en aquest cas l’havíem comentat un parell de vegades per telèfon mentre el Francesc el preparava. I buscant el fil de la història vam arribar a la conclusió que la diòcesi de Barcelona no s’està dividint; s’està esquinçant.

El motiu principal és l’error inicial: fer la divisió per decret. Però després s’ajunten les decisions unilaterals, que no es prenen conjuntament entre els tres bisbes encara que afectin als tres bisbats. El més evident és la creació del Seminari de Terrassa. Però només és la primera part. Com apunta l’article això “no deixa de ser un clar exponent de la mala relació que hi ha entre els tres bisbes si ni entre ells es poden posar d’acord per mantenir un únic seminari interdiocesà amb cara i ulls, a semblança del que ja comparteixen algunes de les altres diòcesis catalanes”.

Està clar que el segon plat de tot aquest daltabaix serà Càritas, on sembla que la única cosa que ho està aturant és la necessitat de dividir el patrimoni. I les postres serà el patrimoni del bisbat: “Mentre un bisbe afirma amb seguretat que s’ha de dividir un edifici, un altre contesta amb la mateixa seguretat que s’ha de dividir el dèficit”. Per això Romeu anuncia el final previsible. Veure’ns com la diòcesi de Lleida pledejant davant la Santa Seu. Que Déu ens agafi confessats.

I mentre l’arquebisbe Martínez Sistach va fent la seva feina. L’altra setmana la va passar a Roma en l’Assemblea del Consell Pontifici per als laics, un dels organismes on hi té el peu posat. Allà va poder saludar al papa i mostrar-li el seu suport davant la crisi pel discurs de Ratisbona. Benet XVI “s’adelantà a dir-li que ja havia llegit la seva carta i que li pregava que fes arribar el seu agraïment i la seva benedicció a tots els fidels de l’Arxidiòcesi de Barcelona”, segons la nota del bisbat. Però una setmana a la Santa Seu dóna per a molt. A veure si de Roma ens ha portat la Regió Eclesiàstica Tarraconense, que al febrer va fer deu anys que el cardenal Carles es va adelantar a dir que la demanaria.

De vacances a Toledo

Me’n vaig de vacances i tornaré a posar en marxa el bloc al setembre. Però us faig un suggeriment per aquest estiu. Aneu a Toledo. Jo no penso anar-hi perquè me’n vaig a la platja, però hi podeu anar a prendre mides pel nou seminari de Terrassa.

A principis de juliol el bisbe de Terrassa Josep Ángel Sàiz va anunciar la creació d’un seminari propi segregat del de Barcelona. Durant els dos anys posterior a la divisió de la diòcesi, els seminaristes de Terrassa i de Sant Feliu de Llobregat havien continuat la seva formació al seminari de Barcelona. A partir del setembre no serà així. Els seminaristes de Terrassa deixaran de viure al carrer diputació i aniran a Valldoreix, a una casa que han deixat unes monges que tanquen la seva residència.

Ho poso sobre la taula per tancar el mes perquè és un moviment de llarg abast dins l’Església catalana. No m’estenc ara amb les valoracions del fet en concret, però hi ha dues evidències que ja s’ha comentat a bastament. Una és si s’ha pensat prou si els números de l’Església catalana –tant humans com materials- aconsellen la divisió de recursos. I l’altra és que si ja s’havia discutit prou que el bisbe de Terrassa fos format al Seminari de Toledo, ara quan fa el seu propi seminari escull un rector format a... Toledo: Salvador Cristau, un dels pocs capellans que va canviar de diòcesi després de la divisió. Pel que m'expliquen, els dos formadors que completen l'equip de responsables del seminari tampoc són precisament la renovació eclesial personificada. Sàiz ja ha tret importància a aquest tema assegurant que la línia del seminari serà la que va marcar el Vaticà II, però tots ja sabem que el Vaticà II tothom el fa anar per on més li convé.

Al marge d’això, el problema més de fons és que comença a visualitzar-se com culminarà la divisió de Barcelona: cada bisbat tirant pel seu cantó segons el que més li convingui. Perquè cada vegada es veu més clar que la divisió es va fer sense preveure les conseqüències, però que a més entre els tres bisbes no hi ha un acord sobre com s’ha de gestionar el procés. A més, una decisió unilateral com la de Terrassa, deixa en una situació si més no estranya al bisbe de Sant Feliu. Però és més, el que ha passat al seminari té tota la pinta de reproduir-se en altres institucions claus de la diòcesi. I tenim obert encara el tema del patrimoni, que portarà encara molta cua.

És un dels temes amb el que vull reprendre al bloc al setembre perquè de les consqüències de la divisio de diòcesi encara queda molt per veure. Només tanco amb un apunt. M’han dit que entre els candidats a auxiliars a Barcelona ara també circula el nom d’un capellà d’una altra diòcesi i que el bisbe de Terrassa té bastant paït que per ara els auxiliars se’ls haurà de pintar a l’oli, almenys fins que es desencalli el tema de Barcelona. Bon estiu.