De vacances a Toledo

Me’n vaig de vacances i tornaré a posar en marxa el bloc al setembre. Però us faig un suggeriment per aquest estiu. Aneu a Toledo. Jo no penso anar-hi perquè me’n vaig a la platja, però hi podeu anar a prendre mides pel nou seminari de Terrassa.

A principis de juliol el bisbe de Terrassa Josep Ángel Sàiz va anunciar la creació d’un seminari propi segregat del de Barcelona. Durant els dos anys posterior a la divisió de la diòcesi, els seminaristes de Terrassa i de Sant Feliu de Llobregat havien continuat la seva formació al seminari de Barcelona. A partir del setembre no serà així. Els seminaristes de Terrassa deixaran de viure al carrer diputació i aniran a Valldoreix, a una casa que han deixat unes monges que tanquen la seva residència.

Ho poso sobre la taula per tancar el mes perquè és un moviment de llarg abast dins l’Església catalana. No m’estenc ara amb les valoracions del fet en concret, però hi ha dues evidències que ja s’ha comentat a bastament. Una és si s’ha pensat prou si els números de l’Església catalana –tant humans com materials- aconsellen la divisió de recursos. I l’altra és que si ja s’havia discutit prou que el bisbe de Terrassa fos format al Seminari de Toledo, ara quan fa el seu propi seminari escull un rector format a... Toledo: Salvador Cristau, un dels pocs capellans que va canviar de diòcesi després de la divisió. Pel que m'expliquen, els dos formadors que completen l'equip de responsables del seminari tampoc són precisament la renovació eclesial personificada. Sàiz ja ha tret importància a aquest tema assegurant que la línia del seminari serà la que va marcar el Vaticà II, però tots ja sabem que el Vaticà II tothom el fa anar per on més li convé.

Al marge d’això, el problema més de fons és que comença a visualitzar-se com culminarà la divisió de Barcelona: cada bisbat tirant pel seu cantó segons el que més li convingui. Perquè cada vegada es veu més clar que la divisió es va fer sense preveure les conseqüències, però que a més entre els tres bisbes no hi ha un acord sobre com s’ha de gestionar el procés. A més, una decisió unilateral com la de Terrassa, deixa en una situació si més no estranya al bisbe de Sant Feliu. Però és més, el que ha passat al seminari té tota la pinta de reproduir-se en altres institucions claus de la diòcesi. I tenim obert encara el tema del patrimoni, que portarà encara molta cua.

És un dels temes amb el que vull reprendre al bloc al setembre perquè de les consqüències de la divisio de diòcesi encara queda molt per veure. Només tanco amb un apunt. M’han dit que entre els candidats a auxiliars a Barcelona ara també circula el nom d’un capellà d’una altra diòcesi i que el bisbe de Terrassa té bastant paït que per ara els auxiliars se’ls haurà de pintar a l’oli, almenys fins que es desencalli el tema de Barcelona. Bon estiu.

Més pelegrinatges

Una nova mostra de voluntat normalitzadora de les relacions de govern amb els bisbes catalans. Avui ha estat director general del Patrimoni Cultural del Departament de Cultura, Josep Maria Carreter Nadal, i la sotsdirectora general, Elsa Ibar, qui ha visitat l’arquebisbe Tarragona. Plena continuïtat amb el conveni sobre patrimoni que van signar amb el conseller Mascarell la setmana passada. Sobre la taula, la restauració de la Catedral i també de la muralla romana que passa per darrera de la seu de l’arquebisbat. Segurament recordareu que una part de la façana va caure al pati de l’arquebisbat durant les pluges de la tardor. De fet, va ser el mateix arquebisbe el primer de veure-ho quan va treure el cap per la seva finestra. Després he vist també que el conseller Mascarell ha visitat Poblet per parlar de les reformes que s'hi estan fent.

Sembla, doncs, que en el tema patrimoni hi ha bona sintonia. Almenys, és un tema més fàcil d’arreglar que el de l’assignatura de religió.

La immigració i la filtració

Aquest matí hem fet una roda de premsa de la Síndica de Greuges de Barcelona, Pilar Malla, per presentar un document sobre immigració. No és un estudi sociològic ni estadístic sinó un conjunt de propostes per afavorir la convivència a través del respecte dels drets i deures de tots els ciutadans. Podeu consultar el text complert o un resum. Un document que es pot vincular a la Carta de Drets i Deures que està preparant l’Ajuntament de Barcelona.

La sorpresa ha estat que aquest matí el contingut de l’informe ja ha sortit a El Periòdico. No és la primera vegada que passa amb un document de la Síndica però sempre passa quan l’informe ja està en mans dels grups municipals. En aquest cas, des de fa deu dies. Normalment un document es filtra per perjudicar a algú, esbombant una informació que pot fer mal a l’adversari. En aquest cas, però, la finalitat de la filtració és una altra: intentar que el text passi el més desapercebut possible. Com que l’ha tret un diari en exclusiva, els altres mitjans perden les ganes de parlar-ne, i alhora, s’enfaden perquè l’exclusiva no l’han tingut ells.

Tot i això, a la roda de premsa han vingut tots els diaris, ràdios i BTV i Localia de televisions. Per tant, ha anat bé. Encara que segurament enlloc de parlar del document parlaran de la opinió de la Síndica sobre la necessitat de regularitzar els immigrants sense papers o de la presència d'immigrants a les escoles privades. I segur que alguna crítica caurà. Però aquest és el joc, i no queda més remei que jugar-hi. Qui no vulgui pols, que no vagi a l'era.

Ningú té ganes de morir-se

La setmana passada vaig haver d’anar al Tanatori d’Hospitalet de Llobregat. En aquest tanatori no hi havia estat mai, però em va confirmar algunes impressions sobre aquesta especialitat. Em va recordar les reflexions d’una entrevista a Eduard Cairol que vaig publicar l’any passat a l’Avui. És raonable que la gent no tingui ganes de morir-se, però potser no és tan raonable com afrontem socialment la mort.

Hem tret fora de les ciutats tot allò que fa nosa (fàbriques, escorxadors, depuradores, presons...) però també hem fet el mateix amb els cementiris i els tanatoris. El cas del tanatori de l’Hospitalet és més que evident. Està a Bellvitge encerclat per la connexió de l’autovia de Castelldefels amb la ronda litoral, enclotat en un terreny on fins i tot és impossible arribar-hi a peu. L’arquitectura de l’edifici, inaugurat l’any 1996, correspon perfectament al model de decoració funerària actual: tot fred, neutre, buit i insípid, un no res.

Però el que em va sobtar més va ser el tríptic de propaganda dels diversos tanatoris de l’empresa funerària. Tot d’explicacions sobre les instal·lacions i els serveis (no de les tarifes) on aconsegueixen l’impossible: dedicar tres pàgines a parlar dels serveis funeraris sense que en cap dels textos aparegui ni per casualitat la paraula fatídica: mort. Una forma ben fina de fugir de la realitat.

Aquesta tònica de la gestió funerària també té les seves dosis d’humor negre. Cada mes a la redacció de Foc Nou ens envien la revista de l’associació d’empreses funeràries d’Espanya. Sabeu com és diu la revista? Doncs es diu Adiós. Per cert, molt ben editada.

El patrimoni eclesiàstic

La notícia és important. I significativa perquè durant molts mesos la comissió mixta Església-Generalitat de patrimoni havia estat parada, cosa de la que els bisbes ja s’havien queixat. Ara no només s’ha desbloquejat sinó que s’ha signat el primer conveni que afecta a tots els bisbats amb un pla d’inversions del 2006 al 2010.

L’acord que van signar ahir dijous el conseller Mascarell i el bisbe Traserra (a la foto és el que va de negre) preveu la actuació en el manteniment i restauració de 97 temples, amb una inversió total de 37 milions d’euros, 18 dels quals seran aportats per la Generalitat. En la nota de premsa del Departament de Cultura hi trobareu la llista completa dels temples afectats. Particularment m’ha fet gràcia trobar-hi la cúpula de la parròquia de Sant Andreu ja que la seva conservació fa temps que era un maldecap del seu rector. També adjunto la nota de Cultura (la foto també és del servei de premsa) perquè la pugueu comparar amb la nota dels bisbes.

Aquesta bona notícia ajuda a alleugerir la càrrega que representa pels bisbats catalans mantenir el seu patrimoni, al que caldria sumar-hi les aportacions pendents d’acordar del Pla de Catedrals estatal. Tot i això, hi ha números que encara no quadren. El conveni preveu que la Generalitat i l’aportació de l’Estat acabi cobrint el 50 per cent de les inversions necessàries. La resta l’han d’aportar els bisbats, les administracions locals, i els patrocinis o la iniciativa privada. I això en alguns casos és ben complicat. Per exemple, els darrers pressupostos de restauració de la catedral de Barcelona s’acostaven als 5 milions d’euros. La Generalitat aportarà 1,8 milions, la part més important. La darrera xifra de l’Ajuntament de Barcelona parlava de mig milió. Però l’ara reduït arquebisbat de Barcelona és incapaç de fer front a la resta de l’import. Evidentment seria una imprudència hipotecar el bisbat per restaurar la catedral. I tampoc estem en els temps de Manuel Girona que va pagar tot sol la construcció de la façana de la catedral. Tenim un bon problema.

I una nota recollint la iniciativa de Benet XVI que ha declarat aquest diumenge 23 dia d’oració i penitència per la pau a Orient Mitjà. Ho aplaudim i ens hi sumem.

El conseller Nadal pelegrina a Núria

Aquest matí ha arribat la nota de premsa de la reunió que van fer els bisbes catalans a Núria dilluns i dimarts. Els teniu tots contents a la foto (Casanova, Carrera, Sáiz, Traserra, Sistach, Pujol, Vives, Soler, Ciuraneta i Cortés), menys el de Tortosa que no hi ha pogut anar. Però no tenim la foto interessant: la visita del conseller Joaquim Nadal. La mateixa nota explica que durant la reunió els va fer una visita amb el nou director d’Afers Religiosos de Generalitat, Jordi López Camps –de fet, la nota diu que Nadal “els ha presentat el nou director general”, cosa que té la seva gràcia ja que molts bisbes al Jordi López ja el tenen més vist que el tebeo, però són coses de protocol i de la jerarquia que en política també funcionen.

Com sempre la nota no diu res del que es van dir amb el conseller Nadal, ni dels motius de la visita. En tot cas, la visita del conseller Nadal té un context molt clar: suavitzar les relacions entre els bisbes i el govern de la Generalitat. Als primers mesos del tripartit es van obrir massa fronts que incomodaven als bisbes. Per exemple, els va caure fatal que la directora general d’Afers Religiosos proposés que la classe de religió es convertís en una assignatura interconfessional. També hi van haver errors de pes com tancar l'oficina de la Generalitat a Roma. I no van faltar els agents que alentaven la imatge de trencament entre el govern i l'Església.

Però els bisbes d’aquí són més pactistes que els de la resta d’Espanya. Per això, han actuat diferent en dos temes clau pel govern. En l’Estatut van mostrar les seves prevencions perquè entre els bisbes hi havia postures diferents, però no van acabar fent la campanya en contra que alguns esperaven. I no van bloquejar la presència de l’escola concertada religiosa el Pacte Nacional per l’Educació, en part per una aposta més personal del president Maragall que de la consellera.

Això no vol dir que no hi hagi temes conflictius ben recents. Per exemple, ha emprenyat bastant la desaparició de l’emissió de la Missa de Montserrat per Catalunya Cultura. Però també tenim en la mateixa nota la notícia l’imminent acord amb el Departament de Cultura sobre el manteniment del patrimoni eclesiàstic, que el bisbes feia mesos que esperaven.

En el marc d’aquestes relacions ambigües la visita del conseller Nadal és ben significativa. Sobretot, perquè és la primera d’aquestes característiques en una reunió oficial de bisbes catalans. Per si algú en tenia algun dubte, es vol deixar ben clar que un govern liderat pel PSC no té res en contra dels bisbes. Model diplomàcia vaticana que bé val una pelegrinació a Núria.

Habilitat informativa

Això és el que es pot especular amb el poc que diu la nota sobre la visita de Nadal. El mateix que passa en els altres temes, dels que només podem saber si els han “valorat”, “destacat”, “analitzat”, “reflexionat” o “exposat”, verbs ben pràctics per fer un titular. Preneu nota especialment de la frase “Els bisbes han fet un balanç dels fets més rellevants succeïts en els darrers mesos en l'àmbit eclesial, polític i social i han passat tot seguit a tractar diverses qüestions relacionades amb la litúrgia”. Com que ja hi estem acostumats, després d’aquesta nota sempre ens donen la mateixa feina: trucar a la “garganta profunda” de torn perquè ens digui alguna cosa més. Una vegada fins i tot vaig haver de trucar per preguntar directament si la nota que havien fet era a favor en o en contra del tema que tractava, perquè llegint-la no hi havia qui ho entengués. Em jugo el que vulgueu que demà podreu llegir de què van parlar amb Nadal tant a El Periódico com a La Vanguardia, i a més, amb informació tant de fonts governamentals com episcopals.

L'arquebisbe Pujol de festa major

Quan un és simpàtic no hi pot fer més. I a ningú se li escapa que l’arquebisbe Pujol sap tractar amb la gent. Allò que en diuen un bisbe proper. Ho dic amb totes les prevencions que hem de tenir els de Barcelona quan parlem d’un altre bisbat, però així ho vaig veure diumenge a Calafell. Feien la Festa Major del Carme i celebraven els 200 anys de la consagració del nou temple de la Santa Creu.

Era un acte d’aquells de tot el poble. L’alcalde a primera fila de la missa, l’Església plena, les dones amb mantellina per portar el “pa beneït” –una tradició de la comarca-, inauguració d’una exposició, descoberta de placa commemorativa, exhibició castellera a la plaça, vermout al bar del poble... (perdoneu que la foto no faci justícia però és la que he trobat a la web de l’arquebisbat de Tarragona). I en aquests saraus l’arquebisbe de Tarragona s’hi sap moure com un peix a l’aigua. Salutacions i somriure’s per a tothom, fins i tot per la Guardia urbana. També va saber predicar per l’ocasió amb una homilia senzilla, però escaient: una breu referència als discursos del papa a València, animar a la gent de la parròquia, i al final una crida improvitzada per la pau a Terra Santa. Pel meu gust tot amb un llenguatge una mica carrincló, però efectiu.

Dos detalls més il·lustren la situació. Una part de l’exposició sobre el temple bicentenari eren dibuixos dels nens del poble, però no els de la catequesi, sinó els de l’escola pública que havien dedicat un dia a visitar la parròquia i a conèixer la seva història, inclòs el saqueig del juliol del 36. I el segon detall, el cor parroquial al ple, format per feligresos, també per gent que pel que sé no acostumen a posar gaire els peus a la parròquia.

Així, que després diguin que vivim una onada laicista o una societat secularitzada. Pel que em deia el secretari de l’arquebisbe aquesta acollida és habitual en els pobles que visita.

Una nota al marge: la música. Excel·lent. Sense tenir l’Escolania de Montserrat, un repertori de qualitat i sobretot, cantable pels assistents. Peces que havia sentit de forma més solemne a la catedral del Tarragona, com el Glòria, però que també es poden aplicar a les misses ordinàries. Ho dic sense tenir més dades, però em sembla veure aquí els resultats de la tasca mossèn Miquel Barbarà, que va calant almenys a la parròquies de Tarragona.

I després d’estar tant content amb l’arquebisbe de Tarragona, espero que arribi la nota dels bisbes de la reunió de Conferència Episcopal Tarraconense que han fet dilluns i dimarts a Núria. Si han de dir alguna cosa sobre la unitat d’Espanya o de l’Estatut ho poden preguntar a la gent de Calafell que segur que els diran coses més sensates que els seus germans en l’episcopat.

Kolvenbach a Barcelona

Divendres vaig anar a la conferència del Superior General del Jesuïtes. És el poc que vam poder escoltar al pare Kolvenbach en la seva estada a Catalunya, la segona des del 1991. A primera hora de la tarda va fer una missa però m’ha dit que va predicar l’arquebisbe Martínez Sistach. La xerrada sobre ciència i fe en l’acte del centenari de l’Institut Químic de Sarrià va ser d’aquelles que no ens agraden al periodistes. Una conferència acadèmicament interessant però sense cap ressò d’actualitat eclesial. Sort, almenys, que el servei de premsa dels jesuïtes és tan eficaç com els mateixos jesuïtes i ens van donar abans la conferència per escrit per poder-la seguir millor.

Amb tot, malauradament va ser un acte fred. Tampoc calia esperar els crits dels Catecumenals quan el Kiko Argüello entra a la sala, però uns aplaudiments de benvinguda no haurien fet cap mal. L’abundància de corbates i vestits de nit entre els assistents que a continuació feien el sopar d’antics alumnes de l’IQS tampoc ajudava gaire a refrescar l’ambient.

El que si que es veu que va ser profitós va ser la trobada més familiar que va tenir el dissabte al matí amb el jesuïtes de Catalunya. Enlloc de passar revista, va preferir animar-los i donar-los pistes que els ajudessin a viure el sentit de la seva opció com a religiosos. Diu molt al seu favor.

És una llàstima que la presència d’un personatge com Kolvenbach no sigui més ben aprofitada per aparèixer al mitjans. Però no va voler fer entrevistes ni declaracions i la única que va aparèixer el dijous a La Vanguardia ja estava feta de feia dies i tenia una certa impressió de text pactat. Com sempre, tampoc sabem res de l'entrevista amb l'arquebisbe Sistach, a part de la foto.

Diumenge, en canvi, vaig estar a Calafell en una missa presidida per l’arquebisbe Pujol i va ser molt més reeixit. Demà ho comento.

2.000 pessetes per Milingo

Deu fer set o vuit anys l’arquebisbe Emmanuel Milingo va ser a Catalunya. Llavors era un desconegut. Va venir a Barcelona convidat per un debat del Millennium del Canal 33, si no recordo malament sobre exorcismes. Quan va acabar l’enregistrament dues persones de l’equip del programa el van acompanyar al taxi. Just abans d’acomiadar-se, al peu del taxi, Milingo els va explicar que ell també recollia donatius per a les missions i que allà al Vaticà ho tenia molt difícil perquè el tenien “una mica apartat”. Davant la sorpresa la productora del programa no va saber fer res més que treure’s 2.000 pessetes de la cartera i donar-li el bitllet. Vés a saber si van anar a parar mai a les missions. Me’n recordo perquè és una situació ben sorprenent. Entre tots els convidats i entrevistats curiosos que m’he trobat, cap m’ha demanat diners, i menys per les missions.
Així és Milingo. No és estrany que cinc anys després del seu casament i posterior penediment ara s’apuntí a una demanar l’abolició del celibat i digui que vol recuperar la seva dona. Forma part del seu xou particular. Si torna a la tele no el veurem al Millennium, el veurem a Salsa Rosa.

Volem bisbes auxiliars

Ahir Oriol Domingo a La Vanguardia enfocava bé el tema del nomenament de Martínez Sistach a la Signatura Apostòlica. Coincidíem en que això l’acosta al cardenalat i que està més justificada que mai l’arribada de bisbes auxiliars. Però l’Oriol s’atrevia a anar més enllà i donava noms: Salvador Bacardit, vicari episcopal, delegat de Càritas, exmissioner a Xile i un sant baró; Joan Galtés, també vicari episcopal i historiador; Jaume Aymar, delegat d’Apostolat Seglar, exdegà de la Facultat Eclesiàstica de Filosofia, un dels grans impulsors de Ràdio Estel i un tot terreny; i Josep Maria Turull, exvicari episcopal i rector del seminari, jove promesa sacerdotal. Són encertats ja que són els noms que amb alguns altres circulen des de fa temps per la diòcesi. Jo no m’atreveixo a dir més perquè les meves capacitats profètiques són zero (per exemple, una setmana abans que morís Joan Pau II vaig dir per la ràdio que jo creia que almenys hi havia papa per un any més perquè el parkinson és una malaltia que avança molt a poc a poc. Clavat).

Cal recordar que aquest tema sempre és font de sorpreses. Per això he rescatat la notícia de La Vanguardia del 15 de febrer del 1993. La informació era creïble, i més perquè en aquella época quan les pàgines de religió de La Vanguardia estaven signades per Redacció s’interpretava que era una informació que procedia del palau episcopal. Però podeu veure vosaltres mateixos com alguns dels noms que llavors es donaven per cantats encara estan asseguts esperant la mitra. Els “imminents” nomenaments no van arribar fins el 9 de juny i junt amb Traserra i Vives, per sorpresa del mateix cardenal Carles inesperadament Pere Tena va tornar de Roma. Així, tot és possible. Tant possible com que a Terrassa el bisbes Sáiz hagui corregut més que Sistach i ja tingui a punt un auxiliar. Seria ben normal per una diòcesi amb més d'un milió d'habitants: la segona de Catalunya i la desena d'Espanya.

En tot cas, podeu anar fent quinieles a l'espai de comentaris.

PD: Acaben d'anunciar que ha mort Ángel Suquía, el cardenal emèrit de Madrid. Ja feia unes setmanes que estava greu. Per passar a la història l'apocalíptic document de la CEE "La verdad os hará libres" (1990).

Egide Rwamatwara

Avui ha vingut a la redacció de Foc Nou Egide Rwamatwara. És un catòlic rwandès coordinador de Pax Romana a Àfrica. Ha vingut a Barcelona després d’assistir a la Trobada de Famílies de València i avui marxava a Bilbao. A Barcelona ha aprofitar per visitar les entitats amb més relació amb Pax Romana, com el Centre Unesco i Justícia i Pau. I com tots els turistes estava encantat amb Gaudí. A la redacció li hem presentat les nostres publicacions i li hem fet una entrevista per publicar a Foc Nou.

Li hem preguntat per la visió que tenen des de l’Àfrica de l’Església oficial. I curiosament no ha expressat tantes pegues com les que acostumem a posar des d’aquí. Ens deia que per a ells el Vaticà és el mateix que per nosaltres són les Nacions Unides, una institució que està allà i poca cosa més. Amb aquest tema també ens ha remarcat dues vegades la qüestió dels preservatius. Coincideix amb que l’abstinència i la fidelitat és la millor manera de prevenir la difusió de la sida, però que això no ha de fer tancar els ulls davant la realitat i, per tant, l’Església hauria d’acceptar l’ús dels preservatius pels qui no segueixin aquests preceptes. També veuen una església massa eurocèntrica. Per això, esperen que arribi el dia que tinguem un papa africà. Esperen.

De mica en mica... s’arriba a cardenal

Aquí els teniu a tots dos. És de l'audiència del passat 9 de juny. A la foto riuen tan bé com saben, però és que a més sembla que es van fent amics. Va passar desapercebut pel viatge del papa, però dissabte al matí el butlletí del migdia de la Santa Seu va anunciar el nomenament de l’arquebisbe Sistach com a nou membre del Tribunal Suprem de la Signatura Apostòlica. És un nomenament significatiu i un reconeixement a l’arquebisbe com a canonista. Deixant de banda el papa, aquest tribunal és la última instància de tots els processos judicials eclesiàstics, per sobre dels tribunals de cada diòcesi. Més significatiu és que el nomenament s’acumula a dos càrrecs vaticans que ja tenia Martínez Sistach quan era a Tarragona: consultor del Consell Pontifici per als Laics i membre del Consell Pontifici per als Textos Legislatius. No és poc per a un arquebisbe.

Així, de mica en mica Sistach es va fent un lloc a Roma. També per això van ser creïbles els rumors, ràpidament desmentits, que la tardor de l’any passat circulaven per Barcelona i que situaven l’arquebisbe Sistach en un càrrec de la cúria. A Roma no era un desconegut, però en els darrers anys s’ha fet prou amistats que li van aplanant el camí cap al birret vermell. I sembla que amb aquest papa ha trobat prou sintonia com perquè no sigui difícil que li toqui aviat. Probablement no hi hagi nous cardenals fins l’any vinent, ja que el darrer consistori va ser aquest febrer i el nombre de cardenal electors continua sent de 120, el màxim permès. Benet XVI, a més, no va voler superar aquesta xifra en crear els seus primers cardenals, al contrari del que feia Joan Pau II, que en nomenava alguns de més preveient les properes jubilacions. Però la primavera de l’any vinent ja hauran superat els 80 anys deu cardenals i –el més important per Sistach- un d’ells és el cardenal Carles, nascut el 24 de setembre del 1926. Així, Barcelona ja no tindrà cardenal elector.

El tribunal de la Signatura Apostòlica no és un assumpte menor. Entre els seus membres, presidits pel cardenal Agostino Vallini, hi ha 8 cardenals més, entre ells Rouco, Kasper, Tuaran i Herranz –espanyol de l'Opus Dei que també presideix el Consell per als textos legislatius on hi ha Sistach– i sis bisbes, entre ells Javier Echevarría, el prelat de l’Opus Dei. Així, un lloc de pes dins de la Cúria.

La feina que tindrà Martínez Sistach

Càrrecs com el de la Signatura Apostòlica no reclamen dedicació exclusiva. Així s’ha afanyat a recalcar-ho l’arquebisbe Lluís en la nota de premsa que ha enviat aquest matí el bisbat, recordant que es compatible amb la seva tasca d’arquebisbe: “encara que això em demanarà alguns viatges més a Roma i un suplement de treball”. Com que ningú dubte que Sistach és treballador, cap problema.

Pel que sé la feina d’aquests consells consisteix en reunir-se de tant en tant. Com que hi ha gent de tot el món, no sempre hi va tothom. L’assistència també fluctua en funció de l’ordre del dia. Per exemple, en la Congregació per als Bisbes no és el mateix donar el vist-i-plau a una terna per substituir l’arquebisbe de París que la del bisbe de Daru-Kiunga (a Papua Nova Guinea). Però l’important és que per cada tema a resoldre es nomena un ponent entre els membres d’aquests consells. Ell és l’encarregat d’estudiar el cas i proposar la resolució. Com que tots els bisbes tenen molta feina a les seves diòcesis, aquest sistema és un dels motius pel qual molts casos s’eternitzen a Roma, com per exemple va passar amb les resolucions del Concili Tarraconense. El mateix Sistach explica que entre els seus col·legues té fama de ser dels que fa més ràpid la seva feina, posant en evidència als més mandrosos. Potser és un punt a favor que també se l’hi ha tingut en compte.

I quins temes pot arribar a tenir sobre la taula Sistach? Un ja el podeu endevinar: el litigi de les peces d’art de la diòcesi de Lleida. El recurs del bisbat està presentat a la Signatura Apostòlica des del mes d’octubre. I un dia o altre s'haurà de resoldre. La presència de Sistach és positiva pels interessos de Lleida, però també és un regal enverinat, perquè si la història acaba malament a qui tindrem més a prop per demanar explicacions serà a l’arquebisbe Sistach.

I una segona hipòtesi. Des de la divisió de la diòcesi de Barcelona s’arrossega la falta d’acord sobre la divisió del patrimoni entre els nous bisbats. És un tema per parlar-ne un altre dia, però serà difícil tancar el repartiment amb un acord amistós perquè els criteris que ha aplicat Martínez Sistach –que és qui té la clau– i els que vol aplicar el bisbe Sáiz estan a anys llum. I si no es posen d’acord ja podeu endevinar on acabarà a tema: a la Signatura Apostòlica. S’atrevirien a dictaminar contra un dels seus membres?

Amb tants maldecaps potser necessitarà algun auxiliar... o ja l'ha demanat. O fins i tot ja sap qui és.

Adéu a Navarro Valls

Quan estic escrivint una nota pel blog d'avui m’arriba la notícia del relleu de Navarro Valls. Aquest papa, a poc a poc, però no para. El que sorprèn més no és el relleu, que ja estava anunciat per després del viatge a Espanya, sinó el substitut. D’un de l’Opus passem a un jesuïta! És l’italià Federico Lombardi i serà el nou portaveu del Vaticà. Aquí el teniu en una foto amb el papa quan va visitar Radio Vaticana el mes de març (el papa és el senyor que va de blanc). Està assegut i darrera hi ha el superior general dels jesuïtes, el pare Peter-Hans Kolvenbach.

De Lombardi personalment no en sé res però m’expliquen que la notícia ha caigut bé entre els jesuïtes. Fins ara era director de la ràdio i de la televisió vaticana i havia estat superior general dels jesuïtes italians i director de la Civiltà Cattolica. No ens trobem amb un franctirador com Martínez Camino, sinó amb un home en sintonia amb la línia actual dels jesuïtes. Ja sé que dins de l’Església aquestes coses no es poden dir, perquè les claus d’intepretació dels moviments del poder diuen que són d’un altre món, però aquest nomenament és una jugada mestra que no fa cap favor a l’Opus. I ja en van tres, perquè Benet XVI ja ha cridat a l’ordre als Kikos per les seves litúrgies i ha apartat de l'escena el fundador dels Legionarios. El que s’arriba a veure.

Aprofito per recomanar l’assistència a alguns dels actes que farà aquesta setmana a Catalunya el general dels jesuïtes. Kolvenbach estarà a Barcelona del dijous al dissabte. Farà dos actes públics el divendres. A les 17 h. Eucaristia d’acció de gràcies pels 100 anys de l’IQS, presidida per l’arquebisbe Martínez Sistach (A l’Església del Sagrat Cor. Jesuïtes. C/ Casp, 27. Barcelona). I a les 20 h. farà una conferència al Palau de Congressos de Catalunya (Av. Diagonal, 661-671. Barcelona). Serà una de les últimes oportunitats d'escoltar el successor del pare Arrupe, perquè Kolvenbach ja anunciat que deixa el càrrec al gener del 2008.

Fil d'embastar

Perdoneu que continuï el tema perquè no hi tinc cap obsessió especial. Però no me’n puc estar al veure almenys en dos diaris la mateixa foto: el rei posant a lloc la petita capa del papa (que pel que em diuen i veig al diccionari en català es diu esclavina). Ja parlava ahir de la feina que té amb aquest tema el mestre de cerimònies, Piero Marini (és el que també surt a la foto). Ara se n’ha de preocupar fins i tot el rei. Potser seria més fàcil arreglar-ho amb un parell de puntades fil d’embastar.

Els discursos de Benet XVI

Ja s’ha acabat. Benet XVI torna cap a Roma d’on no li agrada gaire moure’s. Tot i això sembla que a València s’ha sentit prou a gust. Tot i això, continua sense agradar-li que les seves homilies siguin interrompudes per aplaudiments. Ratzinger no fa mítings, fa classes magistrals. I quan li tallen el discurs, amb la cara paga.

I sobre els discursos, el mateix que ahir. Benet XVI ha mantingut el discurs propositiu per desesperació dels qui esperaven una estirada d’orelles a Zapatero. El papa és prou espavilat, i la frase més dura de tot aquest viatge l’ha deixada per escrit, però sense donar la imatge pels telenotícies. En el missatge que va lliurar ahir per escrit als bisbes els parla de “suportar la creu”, d’una realitat que “a vegades pertorba la vida eclesial i fe dels senzills”, i es fa ressò del document de la CEE que culpa dels tots els mals de l’Església a la secularització. Per altra banda, no hem sentit ni les crides a la unitat d’Espanya, ni una aportació sobre el procés de pau. Ho va dir el papa en arribar: “El meu desig és promoure el paper central, per l’Església i per la societat, que té la família fundada en el matrimoni”

És cert que en comparació amb ahir, Benet XVI aquest matí ha estat més tradicional, recordant diverses vegada la indissolubilitat del matrimoni. Com a horitzó de perfecció no hi ha res a dir. Però també és un horitzó la santedat i no per això cal ser un sant per estar dins de l’Església. Amb intentar-ho n’hi ha prou, i fins i tot sabem que els sants també tenen els seus petits pecats (alguns més que d’altres). El mateix caldria aplicar a les famílies. L’objectiu pot ser durar tota la vida, -fins i tot suposo que les parelles no catòliques s’ajunten o es casen amb la intenció de durar- però quan no funciona, no funciona i no per això són menys catòlics els divorciats. El desig de mantenir un compromís per tota vida és un valor positiu, però no pot ser una presó. La segona insistència tradicional d’aquest viatge ha estat que el matrimoni autèntic és només el d’una home i una dona. El temps dirà, ja que no seria la primera tradició que canvia.

Avui Benet XVI també ha repetit una idea d’ahir interessant. Sobretot perquè no l’hem sentida gaire i perquè dóna algunes claus sobre la transmissió de la fe: l’autonomia dels fills. Venia a dir que als fills se’ls ha d’oferir tot el que es pot, però que tenen la seva autonomia i se’ls ha de deixar fer el seu camí. Només pot ser així. El papa ha recordat que cal respectar la seva llibertat. Una manera de desangoixar als pares cristians que veuen com els fills abandonen la fe? Probablement; i un toc d’alerta contra les culpabilitzacions innecessàries.

Finalment, no voldria ser demagògic ni fer un comentari de mal gust. Però m’ha semblat una mica enganxosa la constant referència a les víctimes del metro. És evident que són 42 morts que ens toquen molt de prop perquè ens hi poden identificar molt fàcilment. Però també és cert que el mateix dilluns van morir 18 immigrants que intentaven arribar a canàries. I en les darrers setmanes la xifra d’immigrants morts ha estat vergonyosa. En aquest sentit, atenent a l’actualitat del país, la sensibilitat social de l’Església hauria pogut brillar una mica més en els discursos del papa. Les xifres de morts no es poden comparar ni sumar, però hauria estat molt pedagògica una referència a aquestes morts que també es produeixen al nostre país.

Com que és diumenge, sembla que m’ha sortit un petita homilia. Per tant, ho deixo aquí.

El papa per la tele

He anat alternant la retransmissió de TVE amb la del Canal 33. Les dues amb la mateixa senyal realitzada pel Canal 9. Al final m’he quedat amb el 33, sobretot perquè no posaven una enorme pastilla que tapava mitja pantalla recordant que allò era la Trobada Mundial de Famílies a València. Però a més, el plantejament de TV3 ha estat més encertat. A TVE passaven dels comentaris ensucrats durant la missa, a un reportatge sobre els catolicisme a Espanya que semblava escrit pel Puente Ojea. A TV3 els darrers anys estan afinant més, sobretot perquè han entès que aquests programes és millor deixar-los als qui hi entenen, és a dir, a l’equip del programa religiós. I si això és possible és perquè l’equip del programa no són acòlits dels bisbes sinó professionals dels tema. Per això els van encarregar les transmissions dels actes dels funerals del papa, les misses Montserrat o de Nadal o la cerimònia de la festa musulmana del xai. La única cosa lletja ha estat que un dels testimonis que ha inclòs la retransmissió fos precisament d’una família que treballa pel bisbat. La resta ben encertat. Sobretot perquè ja fa temps que s’ha entès que una missa s’explica per si sola i que només cal buscar alguns recursos per omplir els espais televisivament morts com la comunió.

El que ja no val la pena comentar és la realització del Canal 9. Semblava una missa de final del curs del PP. Tot i que això és el que volien, no costava res dissimular una mica. No calia posar a Rajoy just en el mateix tiro de càmera que el president Camps i ensenyar-lo cada cinc minuts, i menys combregant. (Per cert, en les imatges del públic he vist un capellà que era una fotocopia de mossèn Totosaus, però no crec que hi fos).

Només algunes anècdotes que no puc deixar de comentar. La cançó final de la missa. Una cursilada estil “te he mirado a los ojos”. Terrible. Perquè després es queixin de “Amo a Laura”. Dos: l’incombustible Piero Marini, el mestre de cerimònies. No ha abandonat la mania de posar bé el darrera de l’estola o del pal·li al papa cada vegada que s’aixeca (ja ho va fer el primer dia quan Benet XVI va sortir al balcó de la plaça de Sant Pere). Em recorda les senyores que no paren d’arreglar la cua de la núvia durant tot el casament. I, tres: sabeu quin va ser el primer anunci d’ahir a la nit a TV2 després de la festa final de la Trobada de les Families? Una crema vaginal que evitar picors de baix i la sequedat i que ajuda a tenir una relacions sexuals més agradables. Ho provarem.

Bentrobats

M’avorria mirant la vetllada final de la Trobada Mundial de Famílies a València i m’he decidit a fer el que feia temps que em voltava pel cap: iniciar aquest blog. El que sé és sobre església catalana, i en això intentaré centrar-me, sense defugir algunes notes més personals. Per exemple, que és precisament el voler seguir aquesta trobada sobre la família el que ha provocat que aquest cap de setmana estigui sense família, tot sol a casa enganxat a la tele i a internet. També gràcies a això finalment he pogut engegar el blog.

Dic que m’avorria perquè algú hauria d’explicar al cardenal Trujillo –organitzador de l’acte- que el papa ja no es diu Joan Pau II, sinó Benet XVI. En canvi, les intervencions s’han anat convertint en un homenatge a Joan Pau II una mica fora de lloc, com si fos l’únic que tingués alguna cosa a dir sobre la família des de l’Església. Perquè s’havia d’aplaudir cada vegada que se citava a papa Wojtyla?

Potser part de culpa és de Ratzinger. Per la seva trajectòria ja sabem de quin peu calça, però en les seves intervencions com a papa també hem vist que s’ha volgut mantenir en un punt d’equilibri on les diverses sensibilitats del món catòlic s’hi poguessin sentir còmodes. Però nedar i guardar la roba també té el seu preu: que tothom intenti portar l’aigua al seu molí.

Precisament, ben diferent ha estat el discurs de Benet XVI (estic esperant que el pengin a la web del Vaticà per veure’l amb més calma). Lluny de l’apocalipsi que proclamen els bisbes espanyols en general i Rouco i Cañizares en particular, Benet XVI s’ha limitat a fer una proposta positiva del model familiar que l’Església pensa que és òptim. Amb dues sorpreses. Una crida a concordia dins la família (llegir violència domèstica i punt de trobada amb les prioritats del govern). I una simpàtica i tendre al·lusió als avis.

Per ara estic intentant descobrir alguns dels detalls que encara desconec del blogger i que m’estan complicant una mica la feina. Demanaré ajut algun amic.