Amb bisbes pitjors, vam fer coses millors

Em va doldre el passat cap de setmana no ser a Barcelona per visitar la capella ardent del bisbe Carrera. Però feia mesos teníem organitzada una trobada conjunta de les federacions catalana i basca dels grups de Pax-Romana. Va ser al Santuari d’Arantzazu, en un casa franciscana on ens van omplir d’atencions i en un “marc incomparable”. He de dir que personalment l’exterior de l’edifici no em va acabar de convèncer, excepte les escultures impactants d’Oteiza, però la nau i el retaule de l’altar són extraordinaris. Una meravella del segle XX.

Bé, al que em venia a referir. A mi em va tocar torejar amb el tema eclesial recollint les aportacions fetes en la trobada. No es tracta ara de fer l’informe, però recullo algunes idees pròpies i alienes que em semblen interessants.

La primera és que des dels sectors cristians més a la frontera necessitem recuperar un cert entusiasme eclesial. Ningú s’apunta a la derrota i massa vegades en els nostres grups caiem en la constant recreació sobre tot allò que no funciona a l’Església. És difícil que així algú s’apunti al nostre partit. En canvi, tenim tota el cos doctrinal del Vaticà II encara no aplicat per esbombar. I dintre del capital doctrinal a explotar, la Doctrina Social continua sent “el secret més ben guardat de l’Església”. Aquest hauria de ser un dels nostres centres de debat i de projecció pública. I això també passa per la crítica a algunes de les herències de la modernitat.

En un sentit semblant, hi ha la crítica episcopal. Certament tenim un perfil mitjà de bisbes que és un problema. Però, és encara és més cert que en altres èpoques, amb bisbes molt pitjors dels que tenim ara vam fer coses molt millors. Jo no hi era, però quan segueixes els testimonis de capellans i laics dels anys 50 i 60 això és una evidència. No es tracta de fer una església paral·lela, sinó de fer.

Un altre element nou és que avui tenim la generació de laics més ben formada de la història, tant a nivell teològic, com de pràctica pastoral, com en el món professional. Només com a exemple, a Catalunya hi ha 2.200 estudiants -la majoria laics- en els centres d’estudis de teologia que depenen de la Facultat de Teologia de Catalunya; més que capellans diocesans. Fa 20 o 30 anys, una laica estudiant teologia era l’excepció.

Més. Els nous cristians ja no vindran sols. Els hem d’anar a buscar. En el cos a cos. Com va dir un: “aquí no prosperen ni les sectes”. I això demana canviar moltes estratègies pastorals i moltes maneres de fer dels nostres grups.

I, finalment, avui el nostre context és més ampli. Tot anàlisi i proposta l’hem d’emmarcar en un context més europeu, no només català, basc o espanyol. Hauríem de tornar a tenir com a punt de referència Europa, com ja va passar quan ens ofegava l’Església nacionalcatòlica. I això també passa per intensificar tot allò que sigui la col·laboració interdiocesana. Com menys siguem, més gran és el perill de tancar-se.

Caldria canviar, doncs, estratègies i plantejament, la única cosa que no hauria de canviar és la radicalitat no fonamentalista que ha identificat els grups de la nostra tradició eclesial. O sigui, potenciar la pròpia identitat, sense trencar mai els ponts de diàleg.

Apunts per anar-hi pensant.

El cristià emprenyat

Aquesta vegada la campanya electoral sembla que també s’ha instal·lat en ambients eclesials. Aquí ningú vol perdre la batalla de la visibilitat social. Dues iniciatives més han quallat com resposta a la polèmica Nota episcopal. Una aquest divendres al vespre. Ahir es va presentar en roda de premsa la campanya “A favor d’un nou model de relacions entre l’Estat, la societat i l’Església” que visualitzaran aquest divendres. Una trentena d’entitats cristianes convoquem l’acte “Altres veus també són Església”. I per la seva banda s’han mobilitzat amb un altre manifest un grup promogut per joves. És la campanya volembisbescristians.org, que també se sumen a l’acte de divendres.

Sempre hi ha hagut cristians emprenyats, però la presència pública d’un extrem eclesial ha aconseguit tensar més la corda i les reaccions són més contundents. Mentre continuen plovent manifestos com aquest sobre immigració.

Esplais amb més present que passat

Diumenge vam anar tots a la celebració dels 50 anys del Moviment de Centres d’Esplai Cristians (MCEC) al Fòrum de Barcelona. Realment una festa ben feta i pensada, centrada en la campanya sobre els drets dels infants. Un espectacle per nens que no avorria als grans. Personalment, vaig trobar rodona l’actuació del pallasso Marcel Gros, que ens explicava que s’havia fet amic d’un peix i que l’havia convidat a un cocktel de gambes.

Una idea que em va agradar la va donar el president del MCEC: els esplais van néixer fa 50 anys dins de l’Església com uns espais de llibertat en un país que no era lliure. És evident que ara aquesta tasca de suplència no és la seva funció. Però supleixen altres mancances. Sobretot l’educació en un tipus de lleure que entreté però alhora ajudar a créixer. També el moviment ha reorientat alguns dels seus centres per oferir activitats de tarda entre setmana en els barris amb més problemes socials.

Tot plegat és una activitat d’Església que a Barcelona és capaç d’aglutinar 180 centres. Un èxit passant-ho bé.

Què és el ‘petting’?

Un periodista ha de llegir una mica de tot i de tothom, sinó només acabaria sabent les coses dels qui pensen com ell. Per això segueixo el butlletí que envia E-Cristians. Un recent em va cridar l’atenció. Criticava una guia que ha editat la Generalitat de Catalunya sobre la sexualitat adreçada a adolescents i E-cristians denuncia que s’hi fa “una defensa de la masturbació, via lliure a totes les pràctiques sexuals, la ‘normalitat’ de l’homosexualitat, aconsellen el petting…”. Veig que els coneixement d’aquests temes que tenen els catòlics d’E-Cristians són més amplis que els meus, perquè fins llavors desconeixia que era la pràctica del petting i la seva presumpta perversió. Vaig preguntar a la redacció de Foc Nou per veure si algú m’ho aclaria i em van descriure en què consistia la pràctica sense un gran entusiasme. Per les meves activitats personals -en aquest cas amb la meva dona- tampoc ho vaig veure gaire pràctic.

Suposo que part de l’indiferència a aquesta alerta d’E-Cristians és que deu ser la setanta dos mil cinc-centes vint-i-quatre mostra d’indignació que rebo d’aquesta entitat, amb la corresponent invitació a protestar com a catòlics fent cartes i e-mails a tort i dret. Fins i tot tenen un apartat especial dedicat a TV3.

La veritat, em sembla un excés. Les últimes crides que recordo que són bàsicament sobre temes d’homosexualitat, demanant la retirada d’un llibre editat per La Caixa, sobre l’absència de les parròquies en els gràfics de la Guia municipal de Barcelona, sobre una llei que s’està preparant per regulars els centres de culte, o sobre la fracassada campanya d’objecció de consciència a Educació per a la Ciutadania (per cert, sobre aquest tema imprescindible aquest article de El Ciervo).

Tothom té dret a protestar pel que no li sembla bé, però tampoc es tracta de convertir-se en Santa Inquisició. D’una banda, perquè a la que un rep la carta número 53 dels mateixos de sempre l’arxiva a la mateixa paperera que les 52 cartes anteriors. D’altra banda, perquè si he d’escriure al president de la Generalitat, a un conseller o al cap de l’oposició, ho faré per coses més interessants. I, finalment, perquè si com a catòlic he de protestar per alguna cosa que afecta a la vida pública abans m’obsessionaré per la condonació del deute extern o per la manca d’habitatge social. Si alguna cosa no els sembla bé a E-cristians, poden dir el que vulguin, però si-us-plau que no ho vesteixin com les reivindicacions dels catòlics catalans, i menys encara si és sobre el petting. Ha de ser aquesta la presència pública dels cristians?

Vic veu IVE

Vic i IVE són dos paraules que permeten fer diversos jocs de paraules. Però ja veurem si lliguen. Netejant el correu de l’estiu m’apareix un missatge d’un amic ben informat que m’adjunta un dossier amb documentació sobre l’IVE, l’Instituto del Verbo Encarnado. El cas és que el 21 de juliol el diari local Regió 7 va destapar que el bisbe de Vic, Romà Casanova, havia convidat a instal·lar-se a Manresa als membres d’aquest institut per substituir la presència dels caputxins que deixen la seva casa. El titular era tan amable com “El fonamentalisme d’arrel catòlica aterra a Manresa de la mà del bisbe de Vic”. Aquest estiu ho ha explicat a bastament Tribuna Catalana.

Però hi ha dues coses que em criden poderosament l’atenció. La primera és que a mitjans dels anys 80 en els inicis d’aquest institut a l’Argentina tots els bisbes menys dos s’hi van oposar radicalment. Els bisbes argentins, tot i que potser llavors eren més oberts que ara, tampoc crec que en conjunt fossin un exemple nat de progressisme. I, casualment, els únics dos bisbes que els recolzaven ho feien amb el mateix entusiasme que havien defensat la dictadura militar. De mare tens la que Déu t'ha donat, però els amics uns no els té si els no vol. Si parléssim d’una història de fa cent anys, tampoc passaria res, tot moviment evoluciona, però el protagonista d’aquesta àmplia oposició episcopal era el mateix Padre Carlos Miguel Buela que avui presideix l’IVE. Aquí el teniu a la dreta del cardenal Sodano aquest mateix mes de juny. Amics, també.

I el segon element, el tenim més a prop, i és encara més interessant. El cas és que el bisbe de Vic ha pres aquesta decisió sense encomanar-se a ningú. Els mateixos capellans se’n van assabentar pels diaris. Ben intencionadament podríem pensar: es que era una decisió molt recent que es va filtrar a la premsa. Doncs no. El 3 de juliol del 2006 un comunicat oficial i públic del Consell General de l’IVE ja explica que “el P. Fernando Vicchi, Superior Provincial en Italia, [...] se refirió a dos pedidos de fundaciones llegados desde España, para la Diócesis de Tarrazona (Aragón) y para la Diócesis de Vicq (Cataluña). En este último caso nos ofrecen parroquia en el centro de la ciudad de Manresa, cuna de los ejercicios espirituales, escritos allí por San Ignacio de Loyola”. I, encara més, en un document del 30 de juliol del 2007 l'IVE ja informa del nomenament del "P. Miguel Soler a la fundación en Manresa, España", qui suposo que ja hi ha anat a prendre mides i que no li van dir quatre dies abans. Per tant, el bisbe Casanova almenys feia un any que ho sabia i ja tenia clar on havien d’anar a parar. A més, si fem cas a aquest document, la petició sortia de la diòcesi de Vic. Quin problema hi havia a explicar-ho, si era pel bé de la diòcesi? Que no lliga l'IVE amb Vic?

Una amiga meva té una frase molt celebrada que diu que el gran problema que tenim avui per evangelitzar és que a la gent expressions com el "verb encarnat" jo no els diuen res. No sé si amb l'IVE ho tindrem més fàcil.

Les pressions de l’Opus Dei

Ahir esmorzo amb un amic de l’Opus Dei i gran debat. Amical, civilitzat i sense amargor, gent civilitzada però parers diferents. Arran del litigi de les obres d’art de Lleida surt el tema de si l’Opus està fent pressió perquè les peces vagin a Barbastre, diòcesi on hi ha la seu del Santuari de Torreciutat. Evidentment, l’interlocutor de l’Opus nega la major. Però argumentem.

a) A Roma ningú s’ha molestat a anar al fons de l’assumpte: qui és el propietari de les obres. Algú deu interessar-li que sigui així i els qui han seguit el cas hi veuen la mà de l’Opus. El cardenal Re, per exemple, ha deixat el tema en mans d’un capellà de l’Opus, Eduardo Baura.

b) Resposta: això s’ha de demostrar. I que algú li pregunti a Baura si ell defensa la postura de Re perquè li mana l’Opus.

a) Afegeixo. Cert, i que hi ha molta llegenda negra sobre l’Opus al qui és molt fàcil carregar-li sempre les culpes. Però demostrar-ho és impossible. Ningú ho dirà mai explícitament. Només ens podem basar en indicis per analitzar el perquè passen les coses. Es pot demostrar que el cardenal Ricard Maria Carles va fer bisbe de Vic a Romà Casanova? No. Però analitzant el que va passar és una evidència.

b) Nou argument. Acceptant hipotèticament que alguna persona de l’Opus pugui defensar una postura contraria als interessos de Lleida, ho fa perquè creu que és així, no perquè li mani l’Opus. En el que és discutible, l’Opus dóna llibertat.

a) Molt bé. Acceptem que no hi ha una conxorxa organitzada des de la cúpula. Però fins i tot sense mala fe, la gent es mou influenciada pel seu entorn i per la gent que sent propera. De fet, un dels “problemes” de l’Opus és que com que té tants amics dins l’estructura de l’Església és més fàcil que s’acabin imposant els seus interessos. No vol dir que faci coses que no facin legítimament tots els grups eclesials, sinó que té més capacitat d’influència que altres grups eclesials. A qui se li va acudir que un capellà de l’Opus podia ser un bon arquebisbe de Tarragona? Als capellans de la diòcesi?

b) És un favor per l’Opus que una persona que es dedica plenament a l’Obra, se’n vagi a fer una altra feina?

a) Depèn de quina.

b) I més. Si l’Opus de Barbastre estigués pressionant perquè les obres anessin a Barbastre, el de l’Opus de Lleida (que fa més temps que hi són) també farien el mateix. I conec gent de l’Opus de Lleida que s’han oposat a la divisió del Museu.

a) Però Barbastre vol dir el santuari de Torreciutat, que és molt important per l’Opus.

b) Precisament, no els fa cap falta. La gent que va al Santuario no va a visitar un museu, que a més quedaria lluny de Torreciutat.

No ho allarguem més. Però la conversa ha estat altament interessant. Tant interessant per mi com passar dos nits sense llum. Ha estat com tornar a anar de colònies: lots, espelmes, joc de nit per trobar les coses i aigua freda a la dutxa.

Més Església Plural

El col·lectiu Església Plural acaba d’obrir públicament la seva nova web. Ho destaco perquè m’ha sorprès la feinada que han fet. Francament, el contingut de la web –a més de la inversió tècnica- demana un esforç important de redacció i s’apropa bastant a un diari digital, que cal valorar més si es té en compte que està fet per una entitat i no per una empresa.

Església Plural és una d’aquelles entitats que si no existís s’hauria d’inventar. I no ho dic perquè estigui d’acord en tots els seus arguments. Al meu modest parer, algunes vegades crec que es passen dos o tres parades. Però és només una opinió. L’important és que a Catalunya ocupen un espai de presència pública que no ha pogut aconseguir cap altra entitat eclesial d’allò que en diuen progressista. Aquest és el seu mèrit i el que ningú els pot discutir.

Me’n vaig

Me’n vaig a Roma. Hi serè fins el dimecres en una trobada per celebrar els 60 anys de Pax Romana. Es farà una jornada sobre l’aportació de la Santa Seu i de l’Església en el procés de mundialització. Hi intervenen personatges rellevants de la cúria vaticana com Renato Martino, president del Pontifici Consell de Justícia i Pau, Josef Clemens, secretari del Pontifici Consell de Laics, Pietro Parolin, sotssecretari per a les relacions amb els Estats de la Secretaria d’Estat, i Federico Lombardi, portaveu de la Santa Seu.
També hi anirem una considerable delegació catalana de Centre d’Estudis Francesc Eiximenis i del Moviment de Professionals Catòlics, els grups catalans federats a Pax Romana. Entre els ponents, intervindrà Eugeni Gay, Salvador Pié, Josep Maria Carbonell, Manel Manonelles, Núria Sastre i Santiago Ripoll. Déu n’hi do.

Dimecres la trobada acaba amb l’assistència a l’audiència papal del dimecres. No se que m’he de posar o si he de cridar coses com “Viva el papa!”, o “Benedicto, amigo, Pax Romana esta contigo!”. Si puc us ho explicaré des d’allà, i, si no, quan torni.

Per aquests dies us suggereixo el programa de Ràdio del bisbat de Girona on vam compartir tertúlia sobre els blocs cristians amb l’Eloi Aran i l’Elies Ferrer. En aquesta pàgina es pot escoltar el programa d’aquest diumenge 20 de maig. Per cert, perquè no tots els bisbats catalans fan un modest programa de ràdio setmanal que es pot col·locar sense cap problema a la majoria d’emissores locals de la diòcesi?

Sant Egidi celebra 39 anys a Barcelona

Dilluns va arribar una nota de premsa de l’arquebisbat de Barcelona que deia que Martínez Sistach anava a Polònia. Primer em vaig espantar. Sistach al Polònia? Potser estaria bé, però no. Hi va de veritat com a representant la Conferència Episcopal Espanyola a l’assemblea plenària dels bisbes de Polònia. Dijous tornarà a Barcelona. La nota també adjunta una foto de l’arquebisbe amb un polonès, Stanislaw Rilko, president del Consell Pontifici per als Laics. Un consell del qual Sistach també és membre.

L’arquebisbe Rilko va estar dissabte a Barcelona en una visita llampec per presidir una missa a la basílica dels sants Just i Pastor de celebració dels 39 anys de la fundació de la Comunitat de Sant Egidi a Roma. Hi vaig anar a veure que ens deia. També hi van anar i estaven a primera fila la directora general d’Afers Religiosos de la Generalitat, Montserrat Coll, d’ERC; Jordi Lòpez Camps del PSC; de CiU Josep Antoni Duran i Lleida i Josep Lluís Cleries; i un representant del Districte. Està bé que en celebracions com aquestes els representants polítics i institucional també s’hi vulguin fer presents i que se’ls aculli gustosament.

Doncs bé, la veritat és que l’homilia quaresmal de Rilko, amb un castellà perfecte, no va tenir res d’especial. A part de les pertinents –i merescudes- lloances a la tasca social i ecumènica de la comunitat, Rilko va fer una reflexió sobre l’ús de la llibertat amb tons wojtylians, però citant a Benet XVI. Cal estar al dia.

El que si que em va plaure especialment va ser la litúrgia. Per la comunitat de Sant Egidi és un aspecte central i s’ha de reconèixer que són molt acurats. L’ambient de pregària que saben crear té reminiscències amb el clima de Taizé. Uns cants i un cor més que digne hi ajuden molt, i va ser simpàtic el cant final més pensat pels nens: “no tenim ni or ni riqueses...”. També com a element positiu em va sorprendre gratament la presència d’un bon nombre de nens a l’eucaristia. Per la seva actitud durant la missa, ja es veia que no els havien arrossegat i que sabien on estaven.

Sense crits, exageracions, ni heterodòxies, en la celebració van saber destacar alguns elements de la litúrgia de forma singular. El més clar és la preeminència de la Paraula de Déu en la celebració eucarística. I ho van fer amb dos gestos ben senzills. Un és que després de la processó d’entrada dels celebrants, un dels capellans va fer una segona processó portant l’Evangeliari des del fons de l’Església acompanyat del ciri pasqual, deixant clar on cal centrar l’atenció de la celebració de la Paraula. I després, per proclamar l’evangeli, el diaca va fer una segona processó fins a l’antiga trona elevada del lateral de la Basílica. D’aquesta manera, tots ens havíem de girar i mirar cap amunt per escoltar l’Evangeli. No en canvi la homilia -paraula d’home-, que es va fer des del presbiteri.

No sé si en altres llocs ho fan així i per això truco a un liturgista de guàrdia per comentar-ho. Certament, la processó per llegir l’Evangeli no és cap invent, però la ubicació destacada del punt des d’on es fa la lectura és una manera de donar-hi més relleu. I la segona processó d’entrada no és un costum habitual, més aviat seria d’influència oriental, però em diu que en altres llocs també ho ha vist fer.

Suposo que deu haver-hi desenes de liturgistes i d’homes pietosos experts més dignes i preparats que jo per atrevir-se comentar aquests temes. Però em van semblar dos rituals ben simples i eficaços perquè s’entenen sense haver de tenir un liturgista al costat que te’ls vagi traduint. Per això ho comento només a nivell d’usuari. Potser no cal seguir-ho en totes les misses, però és una mostra de tots podem aprendre alguna cosa.

L’Opus aposta per l’ecumenisme

Ningú podria pensar que l’Opus es dediquin a l’ecumenisme. La frase no és meva, és de monsenyor Jaume González-Agápito, delegat d’ecumenisme de l’arquebisbat de Barcelona. El fet és que l’Opus Dei ha promogut a través del Centre Sacerdotal Montalegre i conjuntament amb l’arquebisbat de Barcelona una trobada ecumènica que es farà el 19 i 20 de febrer a Barcelona. No s’hi han posat per poc i mossèn Joan Garcia Llobet, director del Centre Sacerdotal Montalegre, i González-Agápito van anar a veure i van convidar a venir-hi al cardenal Walter Kasper, president del Pontifici Consell per a la promoció de la Unitat dels Cristians.

Kasper acaba d’enllestir un llibre sobre ecumenisme espiritual. Es veu que havia de ser una mena de guia vaticana sobre aquest tema, però al final s’ha optat per editar-lo en forma de llibre, per ara només disponible en italià. Així, a Kasper li va semblar bé la proposta i el 19 vindrà al Palau de la Música de Barcelona per presentar aquest llibre. Serà el segon membre de la cúria que en poques setmanes posa els peus a Barcelona, després que al desembre Renato Martino va venir a presentar la traducció al català del Compendi de la Doctrina Social de l’Església.

Però potser no hauria de sorprendre que l’Opus aposti per l’ecumenisme tenint present que una de les virtuts d’aquest moviment és la fidelitat al papa, i Benet XVI ha posat clarament aquest tema com puntal de la seva agenda, tema també apreciat per Joan Pau II. La trobada s’emmarca en la preparació de la III Assemblea Ecumènica Europea que es farà al setembre a Sibiu (Romania) en continuïtat amb les dues anteriors de Graz i Basilea. Per això, la sessió d’enguany dels Jornades de Qüestions Pastorals, que fa 42 anys que organitza l’Opus a Castelldaura, es convertiran en una reunió ecumènica. L’acte principal serà una trobada oberta a Barcelona amb Kasper i membres d’altres esglésies, com l’arquebisbe metropolità d’Espanya i Portugal de l’Església ortodoxa grega i el director europeu de l’associació internacional protestant AGAPE.

En la presentació als periodistes que es va fer divendres, Garcia Llobet va parlar de l’ecumenisme espiritual com l’ànima de l’ecumenisme, el que es fa de fidel a fidel: “Ecumenisme, més que conversió és convergència”. A més va presentar un balanç positiu de l’estat actual de les relacions ecumèniques. I va destacar que hi poden haver molts punts de trobada entre totes les esglésies cristianes com, per exemple, la seva postura davant de la laïcitat o en la caritat.

En aquesta presentació, González-Agápito també va ser fidel a la seva manera personal d’explicar les coses tal com ragen. Una bona manera de justificar la necessitat un autèntic l’ecumenisme espiritual va ser dir que “ecumenisme no és agafar un protestant pel coll i portar-lo a un acte”. Però si em permet una crítica amable, diré que el que em va sobrar és que un membre de la carrera diplomàtica com ell no es pogués estar de trobar pegues a bona part de la resta d’activitats ecumèniques i interreligioses que fins ara s’han fet a Catalunya. Per exemple, encara que pugui ser veritat, no calia dir que Sant Egidi fan trobades de “moltes abraçades” per ressaltar les virtuts de la trobada que l'Opus i la delegació d'ecumenisme organitzen a Barcelona. La trobada que es farà ja té prou relleu per defensar-se sola.

L’Opus, en mans dels catalans

Avui he vist a Zenit que han canviat el responsable de comunicació de l’Opus Dei a Roma. El nou encarregat de dirigir la comunicació de l’Opus serà Marc Carroggio, un català amb cognom italià. Carroggio ja era a Roma on s’encarregava de la relació de l’Opus amb els mitjans internacionals. Durant un temps havia estat el responsable de comunicació que l’Opus a Catalunya i diria que és la primera persona de l’Opus que vaig conèixer personalment. Nascut a Barcelona el 1967 va estudiar periodisme a Navarra, i després del pas per l’Oficina de l’Opus de Catalunya, va anar a fer classes a la Universitat de la Santa Creu de Roma, llavors també amb un rector català, Lluís Clavell.
Carroggio és bona persona i sempre està disposat a rebre un català que vagi per Roma. Un poder català a l’Opus.