Abbé Pierre sempre

El 22 de gener no vaig dir res de la mort de l’abbé Pierre, entre altres motius perquè tampoc tenia res singular a aportar. Altres, com aquest post de Santi Torres, ja ho han fet millor que jo. Però ara acabo d’editar un text que publicarem a Foc Nou que m’ha semblat interessant. Buscant qui ens podria parlar de l’abbé Pierre la Pilar Malla em va passar el llibret del lliurament del Premi Internacional Alfons Comín que es va fer a Barcelona el 20 d’octubre de 1995. Ens vam adonar que qui millor podria parlar de l’abbé Pierre era ell mateix i per això publicarem alguns fragments del seu discurs d’agraïment. Com que en paper no hi cabran tots els fragments, aquí us poso els que hem triat. Va ser dit fa 12 anys, va morir fa 10 dies, però el que hi posa i el que deia val per sempre.

“La gent important no és només la gent famosa. En tot el món hi ha milers de milions de pares, de mares, de nens a l’escola, que a la seva manera, amb pecats, amb desordres, amb moltes ximpleries, però amb tot el cor fan el que han de fer i el que poden fer. La mare cuina, no té res d’heroic, mai no serà gloriós, no li faran mai una estàtua per posar-la en un altar. I tanmateix, quan em pregunten que es un sant, dic: L’Esperit Sant treballa en el cor d’aquests pares i d’aquestes mares que simplement compleixen el seu deure, però si ho fan amb amor, fent el que pensen que han de fer, son sants, fan la voluntat de Déu.


La revelació diu: “l’etern és amor, tu ets estimat i ets lliure per ser capaç. d’estimar”. Una multitud, la gran majoria, no sap res d’aquesta revelació històrica, però gràcies a Déu, a l’Esperit Sant, l’alè que procedeix del Pare i del Verb sembrador, no només necessita l’Església. Necessita l’Església, som la sal de la terra, serem aquesta sal encara que la sal sigui una part ínfima, minúscula en un àpat. Però nosaltres, per molt poc nombrosos que siguem, hem d’escampar aquest ápat sencer a la humanitat sencera.

No oblideu que Déu ens ha donat dos ulls. Amb l’un no podem fer trampes i hem de conservar-lo obert sobre tot el mal del món, contemplant tots els horrors. Però ens va donar un segon ull, amb el qual podem venerar el nostre coratge, podem admirar-lo

La meva vida ha esta llarga. I des que tenia 6 o 7 anys, quan es va morir el meu avi, tinc ganes de morir, i no hi reïxo. N’hi ha hagut ocasions, però totes han estat fallides. Els amics em diuen ara: “Para de dir-li a Déu que tens ganes de morir, l’acabes avorrint i cada vegada t’afegirà dos o tres anys mes”. La meva vida ha estat llarga, però contínuament ha estat un imprevist, ha estat simplement no fugir davant d’una desgracia, no enfilar pel carrer del costat i desaparèixer.

En les comunitats d’Emmaús, hi ha tres regles. La primera: “T’acollim per treballar, segons les teves forces, segons les teves possibilitats”. En segon lloc: Es comparteix. Un home fort pot aportar molt, un dèbil, un vell, gairebé no pot fer res d’útil, però es comparteix tot, així cada diumenge, i totes les vacances. La tercera, sense la qual, des que tot plegat va començar ja als anys 50, tot hauria ja desaparegut, la tercera regla, que es l’únic que explica que això es mantingui dempeus, que continuï, es: Treballar mes del que ens bastaria perquè tots tinguéssim el necessari. Volem treballar més del que és necessari per esdevenir donadors, nosaltres, els pobres, els humiliats, considerats com persones que sobren al món, poder-nos oferir el luxe d’esdevenir donadors.

Un dia, un dels companys em deia: “Déu, Déu, què vol dir, això?”. Li vaig dir: “Recorda: Fa uns dies, tu i jo vam treballar fort tot un dia, vam menjar malament i vam treballar per restaurar un petit indret on podrien viure dos vellets. Vam posar cortines, flors, vam preparar el sopar, els vam anar a buscar, i ells estaven enlluernats.” I vaig dir al company amb qui tornava, mullat i mort de fred: “No oblidis mai aquesta mena de joia, que no es com les altres, que no es pot comparar a cap d’altra, aquesta mena de joia que cantava en el teu cor, aquell dia que tornàvem a casa i em vas dir: ‘Pare, sóc tan feliç avui’. No oblidis mai aquesta joia nova que els savis de la teologia anomenen el do de la saviesa.

L’home em va buidar el cor. Em va dir: “El que fan no està bé”. No va dir “el que diuen, el que ensenyen”. Parlava de l’Església. Deia: “No està bé el que fan”. Per què?, li vaig preguntar. “Perquè en aquest barri hi havia un home molt ric, director d’una fàbrica, escandalós en la seva vida privada, que tothom coneixia, i un patró injust en les relacions socials amb els seus obrers. Va morir i va tenir un gran enterrament, deu capellans, el bisbe, molta solemnitat, mentre tothom el menyspreava. Uns dies després va morir una velleta que tota la vida havia cuidat el seu marit, que havia estat la providencia per als seus veïns, i el seu enterrament va durar un tres i no res. Això no pot ser”. Abans de marxar em va agafar per les espatlles amb força mentre em deia: “Abbé, no sé si Déu existeix, però estic segur que si existeix, és el que els seus companys i vostè estan fent”. És prodigiós. Aquest ignorant, per una vertadera revelació interior, ha entès tot el que la Bíblia sencera, la revelació i la teologia ens ensenyen. Déu és amor. Crec que es això el que espera el món actual.

Vaig escriure una carta al Papa, que no es pública, on explicava la queixa d’aquell home pels funerals del ric i de la velleta. Al damunt, hi vaig escriure Top secret. Li deia: “En països molt pobres veiem que us reben com un príncep, països que amb sa Santedat es gasten més diners que per rebre el president dels Estats Units, l’home mes poderós de la terra. En aquests països ni ha capellans que viuen amb els pobres i que els ensenyen l’Evangeli”. Aquests capellans m’explicaven que havien animat a tothom que anés a veure al Papa. I el que van veure va ser un príncep, i no la meravellosa fervor espiritual del nostre Papa. Tots aquests decorats hi son de massa. Li deia: “¿Per què abans de cada viatge no envieu algú a dir a l’alcalde, al comissari, al ministre, als bisbes i cardenals: Sí, accepto els honors, poseu una catifa vermella, rebeu-me en un saló d’honor, feu-me un discurs de benvinguda, gràcies, està molt bé, però us prego que no hi hagi aquestes despeses, aquest luxe?”.

Jo no m’he cansat de repetir-vos: “Encara que sigueu l’home polític més honrat, més generós, més intel·ligent, malauradament, després d’un temps, sempre us semblarà més urgent renovar els decorats de l’òpera que estan gastats que portar aigua o sanitaris als barris de barraques. Per què? No es pas perquè no tingueu sentiments. Es perquè la vostra funció us imposa l’obligació d’anar de tant en tant a l’opera per una reunió diplomàtica, una festa nacional, etc. Si veieu que els decorats son vells, per l’honor de la ciutat l’endemà feu un paper als responsables per dir-los que ho arreglin. Això es perquè de vegades aneu a l’òpera. Però la vostra condició de ministre no us obliga mai a anar d’incògnit a un barri de barraques, on les mares ploren esgotades, on no hi ha higiene.

La humanitat només té dos camins: o servir en primer lloc els grans, els forts -i aquest es el camí de l’odi, de la mort, de la guerra-, o servir primer els mes febles.

La vostra ciutat és molt bonica, però, pel fet de ser una capital, com la meva ciutat -jo vaig néixer a Lió-, com París, està envoltada d’oblidats, d’aquells que només seran servits en darrer lloc, després que s’hagi embellit tot el que hi ha de bonic a la vostra ciutat. Espero que, cada matí, tots plegats, en llevar-nos, ens obliguem a proposar-nos un únic objectiu: els altres, els altres i els altres. Els altres, sempre els altres.

Potser era això, el què deia Sistach

Mirant a Religión Digital he trobat un titular sobre unes paraules de Benet XVI que m’ha cridat l’atenció: “Cristians muts i sense valor”. He pensat, potser és això el que dimecres volia dir l’arquebisbe Martínez Sistach? Per això he anat a mirar la homilia del papa a Sant Pau Extramurs durant les vespres que clausuraven la setmana de pregària per a la unitat dels cristians. Sempre cal anar a les fonts. Certament, la cita és interessant, però va més enllà del tema del titular. Per això la penjo, amb una traducció macarronica de l’italià. Hi podeu pensar durant el cap de setmana.

“Qui es posa a l’escolta de la paraula de Déu ha de poder parlar-ne i transmetre-la als altres, als qui mai l’han escoltada, o als qui l’han oblidat i l’han enterrat sota les espines de les preocupacions i dels enganys del món (cfr Mt 13,22). Hem de preguntar-nos, nosaltres els cristians, ¿no hem esdevingut massa muts? ¿No ens falta el coratge de parlar i de testimoniar com els qui van ser testimonis de la guarició del sord-mut de Decàpolis (cfr Mc 7)? El nostre món té necessitat d’aquest testimoni; sobretot del testimoni comú dels cristians. Per això, l’escolta del Déu que parla implica també escolta mútua, el diàleg eclesial entre les esglésies i les comunitats. El diàleg honest i lleial constitueix un instrument imprescindible per la recerca de la unitat. El decret sobre ecumenisme de Concili Vaticà II ha subratllat que si els cristians no ens coneixem mutuament no es imaginable el camí de la comunió. En el diàleg, de fet, s’escolta i es comunica; es confronta i, amb la gràcia de Déu, es pot con convergir en la seva Paraula acollint les exigències que són vàlides per a tothom.” Homilia de Benet XVI. 25 de gener del 2007 a Sant Pau Extramurs.

PD: Després he vist que a la web de l'arquebisbat ja hi han penjat l'homilia de l'arquebisbe Lluís de la missa de Sant Francesc de Sales. És la part que va llegir però, evidentment, no inclou les improvitzacions.

Hem d’evangelitzar els periodistes?

Ahir dimecres era el dia del meu patró, Sant Francesc de Sales. Diverses diòcesis organitzen celebracions amb els periodistes, tradició que a Barcelona es concreta amb una missa a la parròquia de Sant Francesc de Sales on es convida als membres del Col·legi de Periodistes. La Roser Bofill ens insisteix cada any a la gent de Foc Nou i El Ciervo que hi hem d’anar i, amb gust, li fem cas.

Ahir la presidia l’arquebisbe Martínez Sistach, sovint ho ha fet el bisbe Carrera. En una missa de celebració del patró no vaig tenir ganes de prendre notes i no ho vaig fer. És un dels pocs dies que puc seguir tranquil·lament una missa sense haver de controlar tres nens saltant pels bancs de l’església. Per tant, escric de memòria amb el risc d’equivocar-me i de deixar-me coses.

Ja sabem fa temps que formalment l’art de la predicació mai ha estat un punt fort del nostre arquebisbe. De fet, de capellans que sàpiguen predicar de veritat no n’hi ha gaires. Cadascú té els dons que té, i aquest Martinez Sistach no el té però almenys, s’agreix que els soferts fidels no haguem de sentir animalades i que no es posi a plorar a la primera de canvi.

Per això, val la pena valorar alguns continguts de l’homilia que em van semblar interessants. D’una banda va recordar els criteris sabuts (no necessàriament per això practicats) de la doctrina de l’Església que han de guiar l’exercici del periodisme, que bàsicament responen a fugir de l’engany i de la manipulació i a ser conscients de la responsabilitat i l’impacte social que té aquest ofici. La idea interessant és que la pràctica d’aquests principis avui, amb les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies, és més necessària que mai. Primer, perquè la possibilitat de fer circular d’informació pública està a l’abast de tothom i ja no queda només en mans de periodistes. I, segon, perquè la difusió immediata i àmplia que té qualsevol fet fa que si es genera un mal sigui molt més difícil de reparar. També em va sobtar positivament l’èmfasi que va posar en la necessitat que cada vegada siguin més dones que tinguin un paper rellevant en món periodístic. Igualment, va recordar acertadament que els laics, si bé tenen el seu paper dins de l’Església, la seva responsabilitat principal està en el món.

El que vaig trobar més discutible és la crida a evangelitzar que ens va fer als periodistes. Aquest va ser un dels fragment en que va improvisar, ampliant el text que duia escrit. Anem a pams. Estem d’acord en que la missió dels qui formem l’Església és evangelitzar. Estem d’acord en l’Església ha de comptar amb els seus mitjans per evangelitzar. I estem d’acord en que en la nostra feina no podem deixar tancats a l’armari els nostres principis i creences. Però que tot això sumi que els periodistes hem d’evangelitzar ja és tota una altra cosa.

Per entendre’ns. Si un polític cristià és escollit alcalde del seu poble, l’Església en podrà esperar que actuï seguint uns principis determinats i sobretot atenent al bé comú. Ara bé, poc li demanarà que la seva funció sigui escampar la Bona Nova entre gent del seu municipi. Diria que és el mateix pels periodistes, els advocats, els professors d’institut o els taxistes. Suposo que tot deu dependre de que s’entén per evangelitzar, de l’etern debat entre la mediació i la presència i el tema de l’anunci explícit. De fet, hi ha llocs on intentar ser bona persona ja és una manera de cridar l’atenció. Però tal com ho explicava ahir l’arquebisbe semblava que l’anunci de l’Evangeli havia de l’eix de la nostra feina professional. I em va sembla més propi d’una missa de periodistes en missió pastoral que d’una festivitat organitzada amb el Col·legi de Periodistes. El que no es pot negar és que va ser la part on Martínez Sistach va posar més entusiasme i que va demostrar que realment coneix i el fascina l’Evangeli. Sense dubte, la millor manera de convèncer a la gent.

Aneu a Terra Santa

La setmana passada es va a Jerusalem fer la setena reunió del grup de bisbes europeus i nord-americans de suport a les comunitats cristianes de Terra Santa. Entre ells, el bisbe Joan Enric Vives, que hi assisteix –si no m’equivoco per segona vegada- com a representant de la Conferència Episcopal Espanyola. Aquest grup ha visitat els diversos centres de pelegrinatge, s’ha reunit amb els representants de les comunitats catòliques i amb líders polítics de les dues parts en conflicte.

La seva conclusió és que la presència cristiana continua essent necessària a Terra Santa, i no només per una qüestió històrica o sentimental, sinó perquè aquestes comunitats poden ser també un factor de distensió i de mediació. La crida principal que han fet els bisbes en el document final és animar a tots els cristians a pelegrinar a Terra Santa. Així ho remarca també el bisbe Vives en l’entrevista que diumenge va publicar Zenit. Coincideix també que per cap d’any també hi va anar l’arquebisbe Martínez Sistach.

En determinats ambients tot el que envolta Terra Santa tradicionalment s’ha vist amb algunes prevencions pels condicionants folckòrics i fins i tot kitsch que envolta els llocs sagrats. En alguns punts no deixa de ser cert, però els qui hi hem anat sabem que és un pelegrinatge que pot ser molt profitós. Però ara les comunitats cristianes de Terra Santa s’estan morint asfixiades per la desaparició dels pelegrinatges. També d’aquesta reunió es desprèn que l’estat d’Israel no els ho posa gens fàcil. Si no s’hi posa remei, Terra Santa s’acabarà convertint en un museu.

Aquests dies he pogut parlar amb dues persones que aquest Nadal han estat a Terra Santa en dos viatges diferents. I les primeres impressions són coincidents. Impressionats per la situació humanitària que es viu la territori palestí, especialment visible quan s’entra a Betlem. I coincidència en que espiritualment és un viatge ple de sentit. M’apunto doncs a la crida a pelegrinar a Terra Santa. Benet XVI sembla que predicarà amb l’exemple i ja està tot gairebé a punt perquè confirmi una propera visita a Terra Santa.

Ortodòxia lingüística

La portada de Foc Nou de Gener té una errada important: “Catòlics i ortodoxes, més a prop”. La mitjana de la revista deu ser d’una falta a la portada cada dos o tres anys. Com sempre passa, 48 hores després que l’exemplar arribés als subscriptors ja teníem acumulades dues cartes, un mail i una trucada fent-nos veure l’error. Llàstima, que quan hi ha un editorial que val la pena (potser una cada dos o tres anys?) no tenim les mateixes onades d’entusiasme. Potser és que en aquests casos l’agraïment es tradueix en pagar religiosament la subscripció.

Però aquesta vegada l’error de la portada també té la seva gràcia. És evident que el que volia dir és que els catòlics i els ortodoxos –o l’església catòlica i l'ortodoxa- són les dues comunitats cristianes en les que la jerarquia ha fet passos més importants per reconciliar-se. Però en realitat, el titular acaba dient que els qui estan més a prop són els catòlics i les ortodoxes, que també deu ser una forma interessant per fer fructificar l’ecumenisme.

La blocosfera eclesial

Aquest cap de setmana no he treballat, però diumenge abans d'anar a dormir faig una pentinada a la xarxa. Em trobo un comentari i un bloc interessantíssim de l'Eloi Aran sobre els blocs de gent d'Església. Llegiu-lo.

Casaldàliga: una veu per a l'esperança

Dilluns al vespre vaig anar a la inauguració de l’exposició que s'ha instal·lat al Palau Robert de Barcelona sobre el bisbe Pere Casaldàliga, organitzada per Araguaia amb el suport de la Generalitat. Ha sortit a diversos diaris i al TN. Hi ha tres coses que em van agradar i una que no.

Primer em va agradar que es faci l’exposició. En la inauguració el vicepresident Carod-Rovira va destacar que és la tercera iniciativa rellevant de la Generalitat d’homenatge a claretià Pere Casaldàliga, després de la Creu de Sant Jordi i del premi Internacional Catalunya. Carod ho va justificar en els valors que representa Casaldàliga, com el combat contra els privilegis, el caràcter democràtic que ha imprés a la seva comunitat, o la denúncia de l’imperialisme cultural. Un català universal que s’ha fet brasiler, “que la seva condició nacional de català li ha donat una enorme capacitat d’integració amb un doble arrelament: entre els desafavorits i com un brasiler”.

Després em va semblar una gran idea que sigui una exposició itinerant. Ja està previst que vagi a Blanes, a Balsareny i Centelles i està a la disposició d’institucions, centres educatius i entitats. Pot fer un bon servei.

D’altra banda, em va alegrar que la sala s’omplís de gom a gom per l’acte inaugural (un senyor que entrava davant meu va preguntar “Què fan aquí que entra tothom?” i quan li van explicar va decidir quedar-s’hi). A més, em va sorprendre que la majoria del públic no era el que ens acostumen a trobar repetidament a tots els actes sobre coses catòliques a Barcelona. Això deu voler dir que Casaldàliga arriba a un grup de gent que a la que altres iniciatives d’Església no els fan ni fred ni calor.

I el que em va sorprendre en direcció contraria és que la inauguració no comptés amb cap representació formal de l’Església catalana. Llàstima. Sigui com sigui, res d’això redueix l’interès per visitar l’exposició i per promoure la seva itinerància per Catalunya.

Aclaridor

No m'he pogut estar de copiar aquesta vinyeta de El País pel que té d'aclaridora.

La foto del dia VII

Avui dimarts ha arribat la nota de la Generalitat d’una de les visites que està fent la retrobada directora general d’Afers Religiosos a diversos representants eclesiàstics. Montserrat Coll ha estat a Poblet, a prop de casa seva, per visitar oficialment a l’abat Alegre. (Aprofito per una nota al marge. Em diuen que Josep Alegre és un personatge de l’Església catalana que publicament es mereixeria més relleu públic del que té). La visita m’ha fet treure de l’arxiu les notes de visites del govern de la Generalitat a líders eclesiàstics catalans i que van quedar al tinter durant les vacances. Per exemple, coll ja va anar el 10 de gener a veure l'arquebisbe Martínez Sistach, com havia fet amb el de Tarragona.

Per Nadal, a més, es van acumular dues visites del vicepresident Carod-Rovira. Primer el 27 de desembre a l’arquebisbe Martínez Sistach, just abans que marxés a Terra Santa. I el 3 de gener en visita oficial a Andorra es va aturar a saludar el coopríncep Vives a la seu del bisbat. Amb tanta foto, aviat deixaran de ser notícia. I això és el millor que pot passar, perquè serà un signe de normalitat.

Potser amb aquestes visites el vicepresident Carod va avançar als bisbes el que publica avui Tribuna Catalana. Diu que la Generalitat pensa reobrir la delegació de la Generalitat a Roma “per tal de refer les relacions amb l’Església i el Vaticà”. Serà un bona iniciativa que encara donarà més feina a Afers Religiosos.

El mal de Lleida no necessita el nunci fent soroll

Els nuncis han de ser mestres en diplomàcia. Manuel Monterio de Castro no ho ha estat. Diumenge va anar a Peralta de la Sal a inaugurar l’any Jubilar Calasancio acompanyat de tots els bisbes aragonesos. I no se li va acudir res més que contestar les preguntes dels periodistes donant la raó a una de les parts en conflicte per les obres d’art de la Franja. Primer error. El segon error és fer-ho quan el bisbe Francesc Xavier Ciuraneta està ingressat a la Clínica de Ponent “L’Aliança” de Lleida per una infecció respiratòria.

No cal dir que amb aquestes declaracions inoportunes tothom mira de portar l’aigua al seu molí. El text de la notícia és pràcticament el mateix a tots els diaris perquè és un original d’una agència. Però, per exemple, no té res a veure el titular de La Mañana de Lleida (diàleg) amb el titular de El Heraldo de Aragón (exigència). Una mostra més de com es veuen les coses des de cada banda de la frontera és comparar el monogràfic de la web de El Heraldo, amb la completa exposició que feia del procés El Pregó del passat 15 de juny. El Nunci coneix perfectament la situació, per tant, motiu de més de no posar-se on no et demanen o on podria prendre mal. I, hauria dit el mateix en un acte jubilar a Montserrat amb tots els bisbes catalans?

També el Nunci sabia que des de dijous al matí el bisbe Ciuraneta estava ingressat, que el parkinson ja fa temps que mina la seva salut, i que, amb el mateix Ciuraneta, ell és un dels pocs que sap a ciència certa com està la qüestió de la renuncia del bisbe de Lleida per motius de salut. Un altre motiu per callar sobre el tema de la Franja i preocupar-se de fer la feina necessària per resoldre’l enlloc de posar més llenya al foc. És un mal que on hi sobra el nunci fent soroll.

Més blocs

Veig que a poc a poc van apareixen nous blocs de gent de l’Església catalana i que sense dir-nos-ho ens anem linkant els uns als altres (tal com Ell ens ha linkat). Entre aquests blocs destaca amb llum pròpia Libèria. El jesuïta Pau Vidal ha escollit un nom tan significatiu com enpau.blogspot.com. És la corresponsalia en directe d’un missioner a Libèria. Amb altres iniciatives semblants de les desenes de missioners que tenim repartits a tot el món tindríem una xarxa de testimoniatge que no es podria pagar amb cent campanyes de màrqueting. Sens dubte amb aquest bloc els jesuïtes catalans estan demostrant ser capdavanters en aquesta matèria. I ja s’han posat a pensar-hi en el Temple Virtual. I, per cert, finalment han fet el necessari canvi de disseny de la web de Cristianisme i Justícia. Ja clamava al cel.

També aquests dies he vist com posava en marxa el seu bloc Josep Angel Colomés, director del Full Diocesà de Solsona. Amb menys activitat, veig també altres blocs, la germana Regina Goberna de Sant Benet de Montserrat, i des de la Catalunya interior Beninge Rafat.

D’altra banda, entre els pioners de la presència a Internet s’ha de destacar un gironí singular. Àngel Rodríguez Vilagran, col·laborador de la Delegació de Mitjans de Comunicació de Girona, manté la web El Angel de Web i la Web de Sant Narcís. Aquest dissabte, l’Àngel va tenir l'amabilitat de parlar de Laeto animo en la seva secció setmanal del Diari de Girona.

Haurem, doncs, d’encomanar-nos a sant Narcís perquè faci florir blocs d’aquests com a mosques.

Terrassa i “Porca Misèria”

Ahir a la nit, com que no m’agrada “Porca Misèria” i a la meva dona si, desposeit del control del comandament a distància vaig dedicar-me a fer una volta per internet. Em vaig entretenir una estona a la web del Bisbat de Terrassa –que certament està ben feta i amb una bona estètica- i vaig trobar-hi algunes anècdotes coses interessants.

Potser el més curiós és que en la notícia de la trobada de capellans de la diòcesi de Barcelona del 5 de gener diu que hi van participar “prop de 250 preveres”, mentre que a la de l’Arquebisbat de Barcelona el titular diu que eren 300. Ja es veu que a Sáiz Meneses i Martínez Sistach no els quadren els números.

També ahir vaig descobrir que Terrassa, a més de tenir Responsable de Protocol del Bisbat, també té un delegat episcopal de Noves Tecnologies, Joan Carles Montserrat Pulido. No sé si hi ha gaires diòcesis més que en tinguin, però a Catalunya és la primera delegació episcopal d’aquest àmbit.

D’altra banda, ahir no vaig saber trobar una notícia que hi havia penjada aquesta mateixa setmana sobre l’acte d’entrada d’Antoni Deulofeu com a rector de la seva nova parròquia, Sant Llorenç de Terrassa. Tema del que també es va fer ressò Flama.

La carta dels bisbes als capellans de la província de Barcelona recordava que han estat molt pocs capellans els que han canviat de diòcesi. Però curiosament Terrassa sembla tenir una certa atracció. De fet, el seu Vicari General de Cúria, Salvador Cristau, va ser el primer a predicar aquest exemple, i se’n va anar amb Sáiz a Terrassa a posar en marxa la nova diòcesi. Ara, abans que per Pasqua acabi el termini per canviar de diòcesi, Antoni Deulofeu ha fet el mateix. Deulofeu, amb el seu estil personal, feia una bona feina a la parròquia de Sant Agustí del barri del Raval, però aquesta tardor va decidir deixar-ho tot per anar a Terrassa. Un canvi que els predicadors integristes han presentat com una bufetada a Sistach. Qui sap si, en canvi, el que li ha donat és una alegria.

Certament altres capellans han canviat de diòcesi moguts per la seva inquietud pastoral. Però, per exemple, Lluís Portabella ha deixat Sant Ramon Nonat de Collblanc per anar a Sant Cosme, parròquia que ja coneixia dels anys que va estar al Prat del Llobregat. Però Portabella no ha demanat el canvi de diòcesi i continua formant part de l’arxidiòcesi de Barcelona amb missió pastoral a Sant Feliu.

La notícia que encara hi ha penjada a la web de Terrassa és la de la missa del Gall a Lliçà d’Amunt i la de la missa de cap d’any a Santa Eulàlia de Ronçana presidides per el bisbe Sáiz. Hi va anar perquè són dues parròquies que s’acaben de quedar sense rector. I no per un canvi de bisbat, sinó perquè el mossèn ha penjat la sotana, amb una història digna dels guionistes de “Porca Misèria” àmpliament comentada a tota la comarca.

De Wielgus a Torrella

El cas Wielgus m’ha fet recordar un article de Foc Nou que vam publicar fa tres anys. Francisco Martínez Hoyos és un constant historiador que és qui més deu saber en aquests moments sobre els moviments obrers i populars sota la dictadura franquista. Remenant pels arxius del Govern Civil va trobar alguns informes de la polícia dels anys 60 sobre capellans de Barcelona. Aquí els que hi apareixen no eren els col·laboradors, sinó els capellans investigats. Entre ells el “conocido sacerdote progressista” Ramon Torrella, el “muy anti-régimen” Joan Carrera, el “democristiano” Josep Maria Guix, el “catalanista moderado” Ramon Dalmau, o el “moderno” Josep Campany.

D’aquests documents en va sortir aquest article de Foc Nou. El més curiós del cas és que un d’aquest informes el va demanar a la policia el mateix bisbe Modrego. Com veieu als règims totalitaris sempre els han preocupat els capellans, encara que oficialment l’Església fos addicta al “movimiento”.

De Wielgus no en sabien res

En aquest país 30 anys després de la mort de Franco encara no ens posem d’acord sobre com s’ha de gestionar la memòria històrica. Per això és difícil pontificar sobre com ho han de fer a Polònia i si cal desenterrar els expedients de tots els presumptes col·laboracionistes. Per aquí, doncs, no entraré a valorar la dimissió forçada del nou arquebisbe de Varsòvia, Stanislaw Wielgus.

Però si que hi ha algunes lectures eclesials a fer. La primera és que rectificació acostuma a honorar al qui rectifica. Encara que formalment hagi estat una dimissió, l’acceptació del papa és una clara rectificació d’una decisió presa anteriorment. I que fins i tot un papa rectifiqui quan veu que s’ha equivocat diu més a favor d'ell que en contra.

Però el més interessant del cas és el que va dir ahir dilluns al Corriere della Sera el cardenal Re, prefecte de la Congregació per als Bisbes que ha gestionat el nomenament: "Quan monsenyor Wielgus va ser escollit, no sabíem res de la seva col·laboració amb els serveis secrets”. Caram! Així fan la feina a la congregació de bisbes? Si això hagués passat, per exemple, a la diòcesi de Mpika potser encara es podria entendre. Però a Varsòvia, no.

S’han repetit fins a la sacietat els defectes del sistema actual de promoció episcopal. Especialment que el secretisme amb el que es vol protegir la puresa dels sistema acaba embrutant-lo més. Si realment a Roma no sabien res vol dir que els informes secrets que recull el nunci sobre els candidats a bisbe no han permès conèixer un aspecte fonamental de la biografia de Wielgus. Això posa de manifest la caducitat d’aquest sistema de consultes. En casos com Vic o Barcelona i altres ja sabíem que els informes no s’havíen tingut en compte per prendre les decisions. I ara per Polònia sabem que senzillament no recullen la informació necessària. I també sabíem que la tradició del clergat valència és promocionar a qualsevol mentre sigui valència i que en canvi a Barcelona la tradició és que els informes serveixen perquè els capellans es treguin els ulls els uns als altres. Amb aquest panorama –i amb el que no sabem- és hora que algú es plantegi seriosament el tema.

D'altra banda, el secretisme hauria d’haver permès que si s’arribava a proposar a Wielgus ser bisbe, aquest pogués renunciar tranquilament sense que ningú en sabés res. Però sembla que les ganes per fer carrera eclesiàstica o el corporativisme de l’episcopat polonès han impedit una valoració adequada de la transcendència que tenia el col·laboracionisme en la seva biografia. Un sistema d’elecció episcopal que s’ha pervertit tant que ni tan sols serveix com a sistema preventiu del què diran. Algun terme mig hi haurà entre les campanyes electorals i el joc d’interessos, de poder o baixes passions que provoca jugar-s’ho tot amb el secret.

Germanor a la Bonanova

Després de la divisió de Barcelona s’ha instituït que a principis d’any es fa una trobada de capellans de les tres noves diòcesis barcelonensis presidida pels bisbes de la província eclesiàstica. No és gaire més que una trobada de germanor amb una conferència de formació, però és una bona iniciativa que no fa mal a ningú. Aquest any es va fer el 5 de gener a La Salle Bonanova i amb la missa a la parròquia de la Mare de Déu de la Bonanova, un lloc escaient per les referències al doctor Pere Tarrés, far del clergat barceloní.

Sembla que s’ha instituït també que la veu cantant d’aquestes trobades la porti l’arquebisbe Sistach, que va fer la introducció a la trobada i l’homilia de la missa. A la resta de bisbes se’ls reserva per intervenir en la benedicció de la taula i al brindis final. Aquest vegada Sáiz Meneses després de la missa es va excusar perquè té la mare malalta, i tothom va entendre que el primer és el primer. Cortés va tenir sàvies paraules i Carrera va ser el més aplaudit quan va demanar que per damunt de tot hi hagi amistat entre els capellans. La conferència de Sebastià Taltavull, un dels capellans més potents de Menorca, va estar bé per animar als capellans que al que aspiren és fer un bon acompanyament a les persones de la seva comunitat. Només una idea agafada al vol, que els capellans “hem de dir a la gent: ‘no estàs lluny del Regne de Déu’ i trobar allò de l’Evangeli que porten a dins”.

En la intervenció inicial l’arquebisbe Sistach va explicar la carta que fa pocs els bisbes de la província eclesiàstica van enviar als capellans i que van fer pública a la web de l’arquebisbat. L’explicació de Martínez Sistach li va permetre insistir en els temes que més el preocupen, com recordar que els tres bisbes han de quadrar el cercle per mantenir criteris pastorals comuns als tres bisbats però respectant la legitima autonomia de cada diòcesi. No sé si estava pensant en la decisió de Terrassa de crear el seu propi seminari.

Em va cridar l’atenció l’explicació que va fer sobre els tribunals eclesiàstics diocesans. Ho va enfilar recordant que tots els capellans coneixen situacions de matrimonis en situació “irregular” que potser volen casar-se per l’Església i que en aquestes situacions els tribunals eclesiàstics “són un servei pastoral que moltes vegades no s’aprofita prou. Es poden fer les coses com s’han de fer”. Sistach va recordar que després de la divisió la Signatura Apostòlica –“quan jo no hi era”- va concedir un permís especial perquè Barcelona fos de forma provisional el tribunal de les tres diòcesi. Però ara els bisbes han decidit que es creïn els tribunals de Terrassa i de Sant Feliu. Així, la segona instància d’aquests bisbats –necessària per confirmar una nul·litat matrimonial- serà Barcelona i no la Rota de Madrid, on el procés és més lent perquè falla les nul·litats de tots els arquebisbat d’Espanya. L’avantatge serà que a Barcelona es podrà ratificar la nul·litat més ràpidament perquè només haurà d’atendre dues diòcesis.

L’arquebisbe també va destacar altres punts on hi ha acord entre els tres bisbes, com l’edició conjunta de la guia del bisbat i el manteniment de la residència sacerdotal de Sant Josep Oriol per als capellans dels tres bisbats. La Fundació de la residència refarà els estatuts perquè sigui una institució de la província eclesiàstica i el projecte és ampliar-la els propers anys.

Així, ja hem descobert tres mèrits de la divisió de la diòcesi: la germanor dels capellans; que els fidels de Terrassa i Sant Feliu podran obtenir la nul·litat més ràpidament sense haver d'anar a Madrid; i que els capellans jubilats estaran més ben atesos.

“Una situació delicada” al patrimoni

En la trobada de capellans del divendres 5 a la Bonanova l'arquebisbe Lluís també va parlar dels calerons que s’han de dividir. I ho va dir així: “La situació més delicada és el repartiment dels béns de la mitra”. Va explicar el que ja sabíem, que s’han de repartir segons els criteris de la congregació de bisbes i que s’ha fet el primer pas tancant l’inventari de tots els béns de l’antic arquebisbat.

En la carta dels bisbes explica que ja està treballant la comissió presidida pel Silverio Nieto, constituïda el 2005 i formada per Antoni Matabosch de Barcelona (que substitueix l’anterior delegat d’economia), Francesc Pardo de Terrassa, i Xavier Armengol de Sant Feliu (nou delegat de Patrimoni que substitueix a Francesc Sala). Segons Sistach aquest treball primer s’ha de fer amb consens, i va posar com a exemple el que li va explicar el cardenal Bozanic, arquebisbe de Zagreb, sobre el procés que es va seguir quan es va dividir la seva diòcesi el 1997: “Si una proposta no tenia consens, se’n feia una altra”. I així fins arribar al consens. L’arquebisbe va dir que el cardenal Re l’hi ha assegurat que quan hi hagi consens s’acceptarà el que es decideixi a Barcelona.

Però Martínez Sistach també va dir que aquest acord ha d’arribar “quan abans millor” –textualment va repetir tres vegades ‘quan abans millor’, una per diòcesi- “perquè cada diòcesi pugui administrar el seu patrimoni i perquè les coses que duren massa malament”, al·ludint a que la divisió del patrimoni no es pot convertir en un espectacle mediàtic.

Certament cal esperar aquest consens, però això pot ser com el part d’una burra. Barcelona ja ha fet la primera proposta als altres dos bisbats. I si voleu començar a fer safareig, em diuen que la resposta ha estat que amb aquesta proposta no n’hi ha ni per començar.

Mireu que m’han portat els Reis

Aquest any em dec haver portat bé perquè els Reis m’han portat moltes coses. I, entre ells, m’han portat un nou disseny del bloc. Hi ha algunes coses que caldria retocar però els canvis que hi ha fet la Sònia Poch –la dissenyadora de El Ciervo i Foc Nou- han quedat molt bé.

El bloc continuarà sent el mateix i si els elements no es conjuren en contra meva continuaré emprenyant tres o quatre cops per setmana, però hi pogut afegir algunes cosetes. Finalment puc ordenar els textos per temes amb les etiquetes. I hi he afegit una cosa curiosa que vaig descobrir la web del Fòrum Ondara de capellans de Solsona, un servidor de notícies. Abastodenoticias.com és un servei gratuït en castellà actualitza permanentment titulars dels temes que li indiques. A la selecció de religió que trobareu a la columna de la dreta sempre hi apareix alguna cosa interessant. Avui, per exemple, una notícia sobre religió era que a Villanueva del Arzobispo els veïns es queixaven per la qualitat de l’aire. Total, per alguna cosa ha de ser gratis.

Suposo que també heu estat bons i que els reis també han estat generosos amb els qui us ho mereixeu.