El ‘click’ Godayol

No recordo quin professor de la facultat de periodisme ens explicava que les bones entrevistes són aquelles en les que un moment de la conversa es produeix una mena de ‘click’. És a dir, una sensació de sintonia, de comunicació veritable, d’haver tocat l’ós, o d’allò que en termes eclesiàstics en diríem comunió. No es tracta de combregar amb el que diu l’entrevistat, ni deixar-te engolir pel seu discurs. Sinó de tenir la impressió de que aquella conversa ha funcionat. Que valia la pena. Es fa difícil de descriure perquè és una sensació.

La teoria pot semblar bastant idiota, però amb el temps he descobert que era certa. Sobretot és una sensació que he experimentat en entrevistes de profunditat, quan portes una bona estona de conversa. I una d’aquestes converses ha estat la que m’ha tocat transcriure aquesta setmana. El ‘clic’ va arribar aproximadament al minut 50, d’una conversa que va durar hora i mitja.

Aquest mes el Francesc Romeu i jo vam pujar un matí al Tibidabo a entrevistar el bisbe Joan Godayol. Des de principis d’any està instal·lat en el santuari que regenten els seus germans salesians, després de que el nunci del Perú se’l tragués de sobre. Ha viscut al Perú durant 45 anys i va ser bisbe de la prelatura d’Ayaviri durant gairebé 15 anys. Ell mateix explica que el seu problema és que sempre diu el què pensa, i això li ha acabat costant el càrrec. I d’això no se’n lamenta, perquè està disposat a treballar on sigui. Però li dol que les jugades sempre li han fet els qui dins de l’Església només busquen el poder, i sense donar mai la cara.

L’entrevista la publicarem en el Foc Nou del número de Maig. Però en format d’audio val la pena escoltar el moment de la conversa en el que em va semblar sentir el ‘click’.

[Com alternativa us podeu descarregar aquest fitxer mp3]

Dos discursos laics de bisbes

Dilluns van fer dos discursos dos bisbes. Un l’arquebisbe Martínez Sistach en l’homilia de la missa de Sant Jordi al Palau de la Generalitat i l’altre el bisbe Ricardo Blázquez en l’obertura de la plenària de la Conferència Episcopal Espanyola. Ni Blázquez és conegut mundialment per la seva oratòria, ni Sistach per la seva retòrica. Però els dos discursos tenen una cosa en comú, que són discursos digeribles per un poder laic i per un estat aconfessional. Els dos s’emparen en les mateixes paraules de Benet XVI sobre la sana laïcitat pronunciades el juny del 2005 i repetides en altres intervencions.

És la “sana laïcitat” de Blázquez (punt 2 del discurs) on “a l’Església no li correspon indicar quin ordenament polític y social és preferible; és el poble el que lliurament determina les formes més adequades d’organitzar la vida política; tota intervenció directa de l’Església en aquest camp constituiria una ingerència indeguda. Però la mateixa ‘sana laïcitat’ comporta també que ‘l’Estat no consideri la religió com pur sentiment individual, susceptible de recloure’s a l’àmbit privat”.

És la “sana laïcitat” on Sistach afirma “que els nostres tocs d’atenció com a pastors tenen sempre caràcter i sentit de proposta, mai de prestesa imposició”.

La conclusió de Blázquez és que es fa necessària “la recerca i la afirmació d’unes bases morals comunes pre-polítiques o meta-polítiques, per part dels qui professen una ‘laïcitat sana, siguin creients o no creients.” I Sistach recorda que “només coneixent i valorant la nostra identitat podem acollir, dialogar i incorporar els qui venen de lluny assolint la necessària cohesió de la nostra convivència social la qual demana sempre justícia i amor”. I tots dos exhorten a l’Església a fer el seu paper: evangelitzar.

Després de llegir els dos discursos un pot no estar d’acord amb tot el que diuen. Jo mateix. Però almenys la impressió és que es pot començar a parlar-ne. Sembla poca cosa, però amb tot el que ha plogut, ja és molt.

Més clar, l’aigua

"A la seva excel·lència Angela Merkel
Cancellera de la República Federal Alemanya

El 17 de juliol de 2006, amb motiu de la conclusió de la Cimera de Sant Petersburg, vostè va anunciar que el grup constituït pels set països més industrialitzats del món al costat de Rússia (G8), sota la seva presidència, mantindria en l'ordre del dia el tema de la pobresa al món. A més, el 18 d'octubre, el govern de la República Federal Alemanya va comunicar que l'ajuda a l'Àfrica serà un tema preponderant amb motiu de la Cimera de Heiligendamm.

Li escric, per tant, per expressar-li l'agraïment de l'Església catòlica així com la meva estimació personal per aquests anuncis.

M'alegra el fet que el tema «pobresa» estigui ara en l'ordre del dia dels països del G8 amb una referència explícita a l'Àfrica. Aquest tema, de fet, mereix la màxima atenció i prioritat per al benefici dels Estats pobres així com dels rics. El fet que la presidència alemanya del G8 coincideixi amb la de la Unió Europea ofereix una oportunitat única per afrontar aquest tema. Confio que Alemanya assumirà de manera positiva el paper de guia que exigeix aquest conjunt de qüestions, que són d'importància mundial i ens afecten tots.

Amb motiu de la nostra trobada del passat 28 d'agost, vostè em va assegurar que Alemanya comparteix la preocupació de la Santa Seu per la incapacitat dels països rics d'oferir els països més pobres, en particular als africans, adequades condicions financeres i comercials que facin possible la promoció d'un desenvolupament durador.

La Santa Seu ha subratllat repetidament que els governs dels països més pobres tenen, per la seva part, la responsabilitat del bon govern i de l'eliminació de la pobresa, però que en això és irrenunciable una activa col·laboració per part de tots els socis internacionals. No es tracta d'una tasca extraordinària o de concessions que podrien ser postergades a causa d'urgents interessos nacionals. Es dóna més aviat un greu i incondicional deure moral, basat en la pertinença comuna a la família humana, així com en la comuna dignitat i destí dels països pobres i rics, que en el procés de globalització es desenvolupen d'una manera cada vegada més íntimament lligada.

Per als països pobres faria falta crear i garantir, de manera fiable i duradora, condicions comercials favorables que incloguin sobre tot un accés ampli i sense reserves als mercats.

És necessari prendre també mesures a favor d'una ràpida cancel·lació completa i incondicional del deute exterior dels països pobres altament endeutats («heavily indebted poor countries» - HIPC) i dels països menys desenvolupats («least developed countries» - LDC). Així mateix, han de prendre's mesures perquè aquests països no acabin de nou en una situació de deute insostenible.

A més, els països industrialitzats han de ser conscients dels compromisos que han assumit en l'àmbit dels ajuts al desenvolupament i complir-los plenament.

Després es necessiten importants inversions en el camp de la investigació i del desenvolupament de medicines per al tractament de la sida, de la tuberculosi, de la malària i d'altres malalties tropicals. Els països industrialitzats han d'afrontar la urgent tasca científica de crear finalment una vacuna contra la malària. Així mateix, és necessari posar a disposició tecnologies mèdiques i farmacèutiques, així com coneixements derivats de l'experiència en el camp de la salut, sense pretendre en canvi exigències jurídiques o econòmiques.

Finalment, la comunitat internacional ha de continuar treballant per una reducció significativa del comerç d'armes, legal o il·legal, del tràfic il·legal de matèries primeres precioses i de la fuga de capitals dels països pobres, i ha de comprometre's en l'eliminació tant de pràctiques de reciclatge de diner negre com de la corrupció dels funcionaris als països pobres.

Si bé aquests desafiaments han de ser afrontats per tots els estats membres de la comunitat internacional, el G8 i la Unió Europea haurien d’exercir un paper-guia en aquest sentit.

Membres de diferents religions i cultures de tot el món estan convençuts que assolir l'objectiu de l'eliminació de la pobresa extrema abans de l'any 2015 és una de les tasques més importants del nostre temps. Comparteixen, a més, la convicció que aquesta fita està lligada indissolublement a la pau i a la seguretat al món. La seva mirada es dirigeix ara a la guia confiada al govern alemany per al pròxim període, en el qual és necessari garantir que el G8 i la Unió Europea assumeixin les mesures necessàries per superar la pobresa. Els fidels catòlics estan disposats a oferir la seva pròpia contribució a aquests esforços i recolzen de manera solidària el seu compromís.

Implorant la benedicció de Déu per a l'activitat del G8 i de la Unió Europea sota la presidència alemanya, aprofito l'ocasió per expressar-li de nou, senyora canceller federal, el meu agraïment sentit.

Ciutat del Vaticà, 16 de desembre de 2006
Benedictus PP. XVI"

Aquesta és la carta que va fer pública aquest dilluns el Vaticà. Es pot dir més alt, però no més clar.

La tendresa de Sant Jordi

Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit llur joia
envejosa
a les roses:
mireu la noia que us guanya l'esclat,
bella i pubilla, i és bruna de rostre.
De tant que és jove enamora el seu pas
-qui no la sap quan la veu s'enamora.
Perquè has vingut jo ara torno a estimar:
Diré el teu nom
i el cantarà l'alosa.

He escollit Joan Salvat Papasseit per una debilitat personal. Bona diada de Sant Jordi a tots.

Al·leluia

L’altre dia, quan l’estava vestint, el meu fill de dos anys va fixar-se en el crucifix que porto amb una cadena al coll. Ara comença a parlar i sense que vingués al cas va assenyalar la creu dient: “Al·leluia! Al·leluia!”. Va encertar fins i tot el temps litúrgic. Vaig pensar que els pares catòlics que ens diuen progres potser no ho fem tan malament.

Amb la meitat del que es gasta en armes s’eradicaria la pobresa

“La meitat de les enormes sumes destinades globalment a armament seria més que suficient per treure de manera estable de la indigència a l'immens exèrcit dels pobres”. Aquesta frase podria ser extreta d’un document de qualsevol ONG progre. Però no, és de Benet XVI i de l’exhortació apostòlica Sacramentum Caritatis (n. 90) que la premsa va presentar com el retorn a la ortodòxia més carca del Vaticà. En canvi, un dels nuclis de l’Exhortació és precisament que l’eucaristia no es pot viure sense el lligam amb la caritat, o l’amor, en la línia de l’encíclica Deus Caritas est .

Aquest és un dels diversos aspectes que s’ha destacat de la Sacramentum Caritatis en l'acte que s’ha fet aquest dimecres al migdia a la Facultat de Teologia de Catalunya. Un acte que el Degà Armand Puig ha justificat acertadament dient que si res del món pot ser aliè a l’Església, res de l’Església pot ser aliè a una facultat de teologia.

El text s’ha recordat que és un text d’autors, i no tant d’autor com és una encíclica papal, ja que el document recull en bona part les conclusions del Sínode sobre l’Eucaristia aportades pels bisbes participants. Certament, en la lectura del text això es nota.

Els tres ponents han estat Jaume Fontbona (sistemàtica), Rafael Serra (litúrgia), i Gaspar Mora (moral): fides, celebratio i vita. Les intervencions han estat de caire teològic i per això em guardaré prou de comentar-les. Ho deixo per un espai més adequat com pot ser Teocat. Si que cal dir que encara no puc entendre perquè quan a un ponent li diuen 10 minuts, s’hi ha d’estar mitja hora. Això ha fet que la intervenció de Gaspar Mora hagués de quedar reduïda a una síntesi accelerada perquè la gent no marxés a dinar.

Només a nivell d’apunts dir que les intervencions han alabat el valor del text. Així ho ha fet Fontbona que només al final a plantejat alguns interrogants raonables. Per exemple, el recordatori sobre el celibat sacerdotal obligatori perquè és necessari per “la plena configuració amb Crist” dels capellans. Un argument que grinyola en la mateixa Exhortació perquè no pot evitar fer referències a les tradicions cristianes orientals on encara que valorin el celibat no és condició indispensable pel sacerdoci. Un bon tema de debat.

És veritat que l’Exhortació també està farcida de recordatoris d’elements de caire disciplinar de l’Església problemàtics: el celibat obligatori dels capellans, la prohibició de combregar als divorciats, la indissolubilitat del matrimoni, la confessió i altres clàssics. Altres temes s’han exagerat com l’ús del llatí o del gregorià. Però com ha fet notar Rafael Serra (els qui els coneixen ja sabran de la seva vehemència i alhora sentit de l’humor), tampoc hi ha res de nou que no sabéssim. També és veritat, i això ho afegeixo jo, que si s’ho haguessin estalviat tampoc hauria passat res. Per sort, totes les intervencions de l’acte de la Facultat s’ha centrat en els elements claus de l’Exhortació i no en aquests temes que s’arrosseguen de les intervencions en el Sínode de bisbes.

I només un frase del Gaspar Mora: “El misteri autèntic és el misteri viscut”. Si llegiu la segona part de l'Exhortació, s'entén.

Els bisbes catalans van a l’essencial

Després del rotllo d’ahir, potser dir alguna cosa del document dels bisbes catalans. Altres blocs que no van fer vacances ja s’han avançat, com el Josep Ángel Colomés i el Daniel Palau, per destacar que “Creure l’Evangeli i anunciar-lo amb nou ardor” és un text que està bé i val la pena llegir.

En primer lloc perquè és un document que es pot llegir bé. Sense sobresalts. M’atreviria a especular que hi ha la mà d’un bisbe que sap escriure, Joan Carrera, i fins i tot es podrien detectar els afegits per altres mans arquebisbals.

Només insinuar alguns eixos interessants perquè ja l’haureu pogut veure: el to de proposta; la situació de Catalunya com a país de missió; la veu de l’Església com a proposta i no imposició; la demanda de diàleg; l'acceptació d'una laicitat sense malentesos, la confiança plena en Jesús enfront de les lamentacions i les condemnes... L’arquebisbe de Tarragona Jaume Pujol reforça aquesta idea en la carta dominical d’aquest diumenge: “Res no guanyaríem només lamentant-nos de l’actual estat de les coses”. La mateixa línia de la carta dominical de l’arquebisbe de Barcelona, Lluis Martínez Sistach.

Potser el punt feble del document és l’anàlisi del clima cultural i social actual. Sense dir bestieses, tampoc fan cap aportació rellevant i algunes discutibles. Però s’ha de veure que és un document de bisbes, no de sociòlegs.

Per això crec que el nucli rellevant del document probablement està en la seva proposta pastoral. Primer cal partir de la riquesa de la vida cristiana a Catalunya, que existeix. I després anar al que anomenen la pastoral del que és essencial: “Optar per la nova evangelització ens demana, d’una banda, fer atenció a l’home d’avui, veure’l amb simpatia, acollir la seva cultura. És a dir, integrar-nos en el gran corrent d’encarnació que arrenca de Jesús, fet en tot semblant als homes, excepte el pecat. I ens demana, d’altra banda, tenir sempre activada la nostra vivència de Jesucrist i del seu Evangeli, de manera que aflori fàcilment als nostres llavis, i que en tot moment estiguem sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui ens demani raó de la nostra esperança”. En tercer lloc, la pròpia conversió dels cristians. I, finalment, eradicar la duresa eclesial entre cristians: “Tots hem de fer un esforç renovat d’aproximació i de servei: els bisbes amb els preveres, els religiosos i tot el poble de Déu; els preveres amb el laïcat; tots plegats amb els catòlics menys practicants, amb els qui cerquen la veritat i amb els no creients. Som portadors d’una salvació que no ens pertany. Si Ell, el Mestre i el Senyor, renta els peus dels deixebles, nosaltres hem de fer el mateix els uns amb els altres”.

I aquí és on crec que encerten especialment, perquè res fa més mal a l’Església que l’exclusió o l’esperit inquisitorial. De fet, algunes de les afirmacions doctrinals de l’Església defensades en d’aquest mateix document, i que poden ser discutides pels sectors més rupturistes, són més fàcils d’afrontar si el to del debat és el que proposen els onze bisbes de Catalunya.

La mala premsa dels bisbes catalans

No sé si els bisbes catalans tenen mala premsa o mala sort, però a nivell mediàtic no els va sortir gaire bé la presentació del document “Creure l’Evangeli i anunciar-lo amb nou ardor”. És una Comunicació pastoral en els 125 anys de la declaració de la Mare de Déu de Montserrat com a patrona de Catalunya que van presentar el 2 d’abril a Tarragona el bisbe Joan Carrera i l’arquebisbe Jaume Pujol en una roda de premsa. Tot s'ha de dir, que enmig de Setmana Santa potser no és el millor moment per tenir ressò.

No vaig anar a Tarragona, però a primera hora de la tarda del dilluns, pensant ja en les vacances a Múrcia, em va espantar un titular que es reproduïa en diversos diaris digitals: “Els bisbes catalans equiparen el terrorisme i el maltractament a la dona amb l'eutanàsia i l'avortament”. Bé, és evident que tota violència és igualment condemnable, però que els bisbes facin un document per “equiparar” tot això no té gaire sentit. El cas és que em vaig llegir el document i com tots els qui ho vam fer ens vam adonar que això no ho deia. Parla d’aquests tipus de violència i situacions, els condemna, però en cap cas els equipara, i són només una part reduïda del punt 6 del document. Pregunto si és que a la roda de premsa es va dir alguna frase que ho hagués deixat entendre, i m’expliquen que no. Què va passar entre el document i aquest titular?

No conec tots els detalls però és fàcil de suposar. Es veu que arran d’una pregunta el bisbe Carrera va enumerar a aquest temes, referint-se al què en diu el document. D’aquí va sortir una nota d’Efe que ràpidament va ser reproduïda en tots els mitjans. Una recerca al Google permet veure com tots els mitjans digitals van anar a remolc d’aquesta nota. Prova que el titular era forçat és que dins de la nota d'EFE no hi ha el verb “equiparar” entre cometes, citat del document o de les declaracions de la roda de premsa. Però la nota imperfecte va cuejar també en les edicions impresses de l’endemà de diversos diaris, des del El País a l’ABC, i només alguns com La Vanguardia van optar per una altra interpretació.

Hi ha causes diverses que provoquen situacions delirants com aquestes.

-Una és potser la més remarcable: una barbaritat episcopal és creïble. O sigui, que si a una redacció arriba una nota on s’assegura que un bisbe ha dit una bestiesa fàcilment té credibilitat, per tant, és més difícil que es posi en dubte i es busquin fonts que ho contrastin. Això no excusa al periodista de fer bé la seva feina, però aquest prejudici ens l’hem guanyat a pols. I, per això algunes edicions impreses no es van molestar ni a contrastar-ho.

-Si es dubta del titular, la font a contrastar és la lectura de tot el document. Però que algú en una redacció es llegeixi un document de 14 pàgines és gairebé impossible. I, en temes eclesials, a més, fa falta que el qui tingui temps de llegir-se’l també el pugui entendre i interpretar. I això, només s’ho poden permetre els mitjans que tenen una plantilla més àmplia i amb gent especialitzada. Per això, a La Vanguardia l’edició digital seguia la nota d’Efe, però en l’edició impresa de l’endemà hi havia una versió diferent perquè el redactor de religió si que s’havia llegit el document.

-És molt difícil vendre un document episcopal en una redacció, on els temes es posen a subhasta. S’han de vendre i cridar l’atenció. Però paraules com “evangelització”, “ardor” o “missió” no són titular, entre altres motius perquè hi ha molta gent que ja no sap ni que volen dir. Entenc que els bisbes no han de fer document pastoral pensant en els diaris (o potser si) però en tot cas, en presentar-lo, s’ha de fer un treball previ i traduir-lo als paràmetres periodístics. Si surts d’una roda de premsa sense un o dos titulars per triar, te’ls inventes. Sobretot perquè molts dels periodistes que van a les rodes de premsa treballen a tant la peça; i si no hi ha peça, no hi virolla.

Evidentment, aquest panorama demanaria més aviat una autocrítica de l’exercici periodístic, de les seves rutines i de les seves servituds empresarials. I el periodisme no és una ciència exacta on es puguin preveure tots els esdeveniments; és una interpretació de la realitat on sempre hi ha lloc per l’error i la subjectivitat. Però com que ja sabem de quin mal hem de morir, no ens podem ressignar a tenir titulars com aquests ventilar el tema amb allò que els periodistes "no s’enteren" o que van amb mala llet (que també n’hi molta). Demà parlaré del document, perquè val la pena.