‘Foc Nou’ en colors

Aquests dies més estirats d’estiu permeten entretenir-se en coses que no es poden fer durant el curs. I he pogut mirar com queda el Foc Nou i el Dialogal en l’edició digital del Quiosc.cat en color. Des d’aquest any es pot fer una visió prèvia de tot el número. Realment, és una llàstima que no el puguem imprimir també en color. La vida en colors es veu d’una altra manera.

També El Ciervo ha progressat digitalment aquest curs i ara ja es poden comprar alguns exemplars per internet. Queda per al setembre posar-ho al dia.

Criteris sobre l’avortament

Ja fa uns dies ha sortit el Foc Nou sobre l’avortament. En el moment adequat. Un amic, quan el veu, em pregunta: “I quina és la tesi del número?”. Doncs suposo que és aquesta. L’avortament és un mal a evitar però per molt que el consideris un mal major hi ha casos concrets en els que et quedes sense respostes. És a dir, que la retòrica avortista o antiavortista fàcilment cau com un castell de cartes quan de la teoria es passa a la realitat viscuda en primera persona.

Sobre l’avortament és fàcil donar doctrina (a favor i en contra) però és més difícil donar respostes. Per això hem fet un número que el què vol és donar criteris. M’atrevia a dir que és el que més falta en el debat obert sobre aquest tema. Per això, considero encara més interessants les intervencions en les que militants cristians de partits progressistes estan posant sobre la taula seriosos qüestionaments als dogmes amb els que s’està plantejant aquest tema des de la mateixa esquerra. Hi ha una bona mostra aquí, aquí i aquí.

També és interessant el to del cardenal Martínez Sistach en l’entrevista de dilluns a TV3: "L’Església no beneirà mai l’avortament. Comprendrà, perdonarà, acollirà, però no el beneirà perquè hi ha una vida humana". Principis al costat de perdó, acollida i comprensió.

Jo no sé quina és la millor manera de regular l’avortament. I prohibir-lo no l’evita, només el mou a la clandestinitat o a les trampes legals que es fan ara amb el supòsit de risc per a la salut psíquica de la mare. Però l’objectiu final que hauria de tenir tothom és veure quins mitjans posem per poder evitar-lo, no quants vots hi guanyem o perdem. És una de les idees de l’editorial d’aquest número de Foc Nou.

També vaig dubtar molt sobre si la portada era excessiva o frívola. I és de les poques vegades que l’he enviat abans a la gent amb seny perquè opinés. Van ser cinc contra un (que va dir -i ara si, perdó per la frivolitat- que mai més tornaria a menjar ous).

Per Sant Jordi, et regalem ‘Foc Nou’ i ‘Dialogal’

Desitjant-vos que passeu una bona diada de Sant Jordi, una mica de propaganda. Foc Nou i Dialogal de franc aquesta setmana.

Dins de la campanya del Quiosc.cat aquesta setmana podeu aconseguir o regalar una subscripció gratuïta a l’edició digital de Foc Nou i de Dialogal. Rebreu la revista al vostre ordinador fins a finals d’any. L’oferta del Quiosc.cat és vàlida per a tres revistes per destinatari. El procés d’alta en el portal només s’ha de fer una vegada. Només aquesta setmana.

Podeu subscriure’s gratuïtament a Foc Nou aquí.

I a Dialogal aquí.

Premeu el botó verd i estareu subscrits sense pagar res. Si la regaleu he d’utilitzar l’adreça electrònica de la persona que voleu que rebi la revista i avisar-lo perquè finalitzi el procés de subscripció a partir del correu que rebrà a la seva bústia. Recordeu que l’oferta només és vàlida aquesta setmana.

Rosa, llibre i... Foc Nou i Dialogal... Podeu avisar als vostres amics, coneguts i saludats...

Foc Nou, Dialogal i El Ciervo, gratuïts

Dimecres vaig estar a la presentació de la campanya de subscripcions gratuïtes per a joves de 18 anys que ha iniciat la Conselleria de Cultura i Mitjans de Comunicació de Generalitat (On està Wally? A veure si també trobeu la Roser Bofill). Vam presentar a la convocatòria pública de selecció les tres revistes, Foc Nou, Dialogal i El Ciervo, i les tres estan incloses a la campanya, amb altres revistes també del gremi catòlic.

Per tant, podeu fer-nos propaganda perquè escullin alguna d’aquestes revistes. És un any de franc. El termini acaba el 25 de setembre.

Psicologia i sociologia de la Blocsfera Cristiana

M’ha fet gràcia veure que la versió del bloc del Ramon Bassas en castellà que té a El País la pots seguir com a amic, com a ídol o com a fan. Estic dubtant a quina apuntar-me. Sigui com sigui, és altament recomanable per a tots els qui llegiu blocs i sou de missa l’aportació que ha penjat sobre la Blocsfera Cristiana. El més interessant està al final. En certa manera, els dos darrers capítols són un anàlisi d’urgència sobre la psicologia dels blocaires i la sociologia de la xarxa. La idea més remarcable és la dels blocs com a espai emocional. Crec que seria una bona explicació de l’èxit d’un dels gran blocs que hi ha la Blocsfera Cristiana, Oikía.

L'Església caïnita

Fa uns dies vaig rebre una carta molt acurada i sincera criticant el Foc Nou. La titula “Tristor per Foc Nou”. Era d’un subscriptor des de fa més de 25 anys. Des de que la vaig llegir hi vaig donant voltes i en parlo perquè es pot generalitzar a tots els espais impressos i virtuals que parlem de l’Església. No la puc copiar perquè diu que ens fa les reflexions a la direcció de la revista privadament. És llàstima perquè està ben explicat.

Faig una mica de trampa i ho resumeixo. No li agraden coses del Foc Nou, però tampoc les publicacions “oficialistes” que només parlen de les maravelles que fa el seu bisbe. I ve a dir el que tantes vegades pensem a la redacció sobre la revista. Menys temes de trifulgues eclesials, senyalant sempre als bisbes com a culpables, i més “transmetre esperança i coratge”, “amatent als temes que realment preocupen als cristians del carrer”, “respecte per les diverses opcions cristianes”, “no buscant simplistament bocs expiatoris”, “denunciant amb honestedat, ponderació i respecte aquelles situacions que mereixin crítica” i “un missatge global positiu o de proposta de solució”.

Honestament he de dir que una mica de tot a Foc Nou si que hi és. Ell mateix també ho diu a la carta. Però estic d’acord en que sempre hi ha el perill de caure cap a l’altra banda i que el soroll eclesiàstic no ens deixi escoltar la vida dels cristians. La crítica a la jerarquia o l’ensabonada cega ens la posen fàcil, però també és el més fàcil. I la mostra, quan ens donen carta blanca a internet.

Aquests mateixos dies, quan tancava l’editorial de Foc Nou, el text em va sortir a raig: la carrega cardenalicia de l’acte de Madrid, la condemna del llibre de Pagola, la condemna del llibre de Vigil, la crítica als pastorets de TV3... Una darrera l’altra. I, per tant, em disculpo perquè al subscriptor que em va enviar la carta no li agradarà l’editorial quan rebi la revista. I probablement tampoc li interessin gaire els temes d’aquest bloc.

Crec que una cosa no treu l’altre, però està bé que de tant en tant algú et recordi que el que cal és construir. Un capellà que li van fer una mala jugada m’ho deia fa uns dies: “No entenc aquesta Església caïnita”, on l’important és carregar-se a l’altre.

Bon Nadal: ja no sou estrangers

Ell és la nostra pau. De dos pobles n'ha fet un de sol, destruint el mur que els separava i abolint amb el seu propi cos allò que els feia enemics: la Llei amb els seus manaments i preceptes. Així ha posat pau entre tots dos pobles i, en ell, n'ha creat un de sol, la nova humanitat. Ha fet morir en ell l'enemistat i, per la seva mort en creu, els ha reconciliat tots dos amb Déu i els ha unit en un sol cos. Ell ha vingut a anunciar la bona nova de la pau: la pau a vosaltres, que éreu lluny, i la pau als qui eren a prop. Per ell, uns i altres, units en un sol Esperit, tenim accés al Pare.

Ara, doncs, ja no sou estrangers o forasters, sinó ciutadans del poble sant i membres de la família de Déu. Formeu un edifici construït sobre el fonament dels apòstols i els profetes, que té el mateix Jesucrist per pedra angular. Sobre ell, tota la construcció es va alçant harmoniosament fins a ser un temple sant gràcies al Senyor. Per ell, també vosaltres heu entrat a formar part de l'edifici, fins a ser, gràcies a l'Esperit, el lloc on Déu resideix.

Efesis 2, 14-22

Foc Nou. Desembre 2007

'Foc Nou' i el cristianisme a Frankfurt

Mirant l’espectacle inaugural que va obrir la presència de la cultura catalana a la Fira del Llibre de Frankfurt em vaig adonar que certament no es pot explicar la cultura catalana sense les referències religioses. L’espectacle era un recull de la creació literària catalana dels darrers vuit segles i, tot i que no era el seu objectiu, es va donar el relleu que correspon a aquesta realitat.

De fet, ens passa que el primer text que conservem escrit en llengua catalana són precisament unes homilies del segle XIII, que l’editorial que sembla que és la més antiga d’Europa és Publicacions de l’Abadia de Montserrat, o que la Renaixença del segle XIX no s’entén sense un capellà com Verdaguer.

Aquest és motiu suficient perquè coincidint amb la Fira de Frankfurt dediquéssim un monogràfic de Foc Nou al llibre, la cultura i la religió a Catalunya. Ens vam acollir a un projecte de l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC) que proposava a les revistes associades editar un número sobre algun aspecte relacionat amb el llibre. La vintena de revistes que ens hem apuntat al projecte estem presents en els estands de la Fira i en l’acte que ha organitzat l’APPEC a Frankfurt. Per això, la revista s’ha editat amb uns abstracts en anglès.

La gràcia del tema és que més enllà de la gloriosa història, el número també recull la situació de l’edició religiosa a Catalunya avui que, sense l’euforia postconciliar, continua ben viva. De fet, probablement el mercat religiós no pateix uns mals diferents que els de la resta del mercat editorial: que es llegeix poc o que el què es ven més no és sempre el millor. De la mateixa manera, destaca el relleu i projecció de, per exemple, els autors de la Facultat de Teologia de Catalunya. I, per rematar aquest atac de cofoisme, puc afegir que estic satisfet del conjunt de número, perquè és un exemplar que serveix de referència per presentar-se al món.

Godayol es defensa sol

He vist pels comentaris que el tema Godayol porta cua. En la versió catalana controvertida, i en la castellana d’apreci des del Perú. Tot i que la setmana vinent sortirà l'entrevista publicada, em sembla adequat comentar:

-Evidentment el bisbe Godayol té motius per estar dolgut pel que li han fet, però la única cosa que si li veuen són ganes de treballar.

-Això no vol dir que no pugui dir les coses com són. I si una cosa es fa malament, el millor és dir-ho perquè no torni a passar, i evitar que quan passi sembli que no passi res.

-En l'entrevista es queixa del que fan els grups -per entendre'ns- conservadors. Però diu clarament que no té cap inconvenient de compartir amb ells el mateix paraigües de l'Església; si voleu dir-ho així: la comunió eclesial. El que no suporta és que alguns d'aquests grups s’atorguin en exclusiva l'Església i s'apropiïn de tots els centres de govern.

-Pregunten si el bisbe Godayol parla de les activitats que fan al Tibidabo. Doncs no, perquè ell ho viu però no és el responsable de la pastoral del santuari. Però també s'ha de dir que, pel que sé, els salesians que porten el Tibidabo no destaquen precisament pel seu integrisme. Vaja, segur. Però precisament per això acullen tot tipus d'iniciatives al Tibidabo, entre les quals hi ha l'Adoració Perpetua. Una mostra també és un acte de la Consagració a les Famílies al Sagrat Cor de Jesús que es farà el 3 de juny dins d’un congrés que reunirà la plana major del catolicisme progressista.

-Lluny dels estereotips sobre els “progres”, en un moment de l’entrevista el bisbe Godayol diu que el que s’ha de fer és pregar més perquè hi hagin vocacions. Igualment, i això per raons d’espai no sortirà a l’entrevista, sabeu que va fer després de rebre la trucada del nunci traient-se’l de sobre? Anar a resar. I estic segur que una bona estona d’Adoració al Santíssim no li deu destorbar gens.

Resumint, no cal que sigui jo qui defensi el bisbe Godayol, però crec que no se’l pot acusar de voler fer mal a l’Església, sinó de voler que a l’Església desapareguin les coses que fan mal.

PD: Més referents sobre els motius de la renúncia de Godayol els trobareu en una carta del bisbe peruà Francisco González.

El ‘click’ Godayol

No recordo quin professor de la facultat de periodisme ens explicava que les bones entrevistes són aquelles en les que un moment de la conversa es produeix una mena de ‘click’. És a dir, una sensació de sintonia, de comunicació veritable, d’haver tocat l’ós, o d’allò que en termes eclesiàstics en diríem comunió. No es tracta de combregar amb el que diu l’entrevistat, ni deixar-te engolir pel seu discurs. Sinó de tenir la impressió de que aquella conversa ha funcionat. Que valia la pena. Es fa difícil de descriure perquè és una sensació.

La teoria pot semblar bastant idiota, però amb el temps he descobert que era certa. Sobretot és una sensació que he experimentat en entrevistes de profunditat, quan portes una bona estona de conversa. I una d’aquestes converses ha estat la que m’ha tocat transcriure aquesta setmana. El ‘clic’ va arribar aproximadament al minut 50, d’una conversa que va durar hora i mitja.

Aquest mes el Francesc Romeu i jo vam pujar un matí al Tibidabo a entrevistar el bisbe Joan Godayol. Des de principis d’any està instal·lat en el santuari que regenten els seus germans salesians, després de que el nunci del Perú se’l tragués de sobre. Ha viscut al Perú durant 45 anys i va ser bisbe de la prelatura d’Ayaviri durant gairebé 15 anys. Ell mateix explica que el seu problema és que sempre diu el què pensa, i això li ha acabat costant el càrrec. I d’això no se’n lamenta, perquè està disposat a treballar on sigui. Però li dol que les jugades sempre li han fet els qui dins de l’Església només busquen el poder, i sense donar mai la cara.

L’entrevista la publicarem en el Foc Nou del número de Maig. Però en format d’audio val la pena escoltar el moment de la conversa en el que em va semblar sentir el ‘click’.

[Com alternativa us podeu descarregar aquest fitxer mp3]

La blocsfera cristiana, en marxa

Un blocaire té la idea, un altre té l’estructura per posar-la en pràctica i mantenir-la, i un tercer facilita la persona amb els coneixements tècnics necessaris. No havia entès mai gaire això que expliquen els experts en organització sobre el treball en xarxa i de la productivitat que genera. Però després que l’Eloi Aran proposés la idea, l’entoméssim a Foc Nou, i el Ramon Bassas ens posés en contacte amb la persona adequada, ahir vam poder penjar la blocsfera cristiana. S’hi pot accedir des a l’adreça http://www.focnou.com, ja que l’hem convertit en el portal de la revista.

Allà hi podreu trobar tots els blocs cristians de la xarxa, amb l’actualització del darrer post que han penjat i accedir-hi directament. A dalt de tot hi trobareu sempre la darrera novetat. Hem començat amb una quinzena però està obert a incorporar tots aquells blocs de cristians catalans que anem trobant o que ens escriguin. Així ho expliquem en la nota de premsa.

La idea és visualitzar i facilitar l’accés en una sola pàgina de la diversitat dels cristians catalans que volen fer la seva aportació a la xarxa des de temàtiques ben diferents. Si va creixent molt suposo que haurem de fer algunes millores tècniques i agrupar-los per temes, però per ara, ja ho tenim en marxa. Feu-ho córrer. Avui a Flama.info surt a bombo i platillo.

Abbé Pierre sempre

El 22 de gener no vaig dir res de la mort de l’abbé Pierre, entre altres motius perquè tampoc tenia res singular a aportar. Altres, com aquest post de Santi Torres, ja ho han fet millor que jo. Però ara acabo d’editar un text que publicarem a Foc Nou que m’ha semblat interessant. Buscant qui ens podria parlar de l’abbé Pierre la Pilar Malla em va passar el llibret del lliurament del Premi Internacional Alfons Comín que es va fer a Barcelona el 20 d’octubre de 1995. Ens vam adonar que qui millor podria parlar de l’abbé Pierre era ell mateix i per això publicarem alguns fragments del seu discurs d’agraïment. Com que en paper no hi cabran tots els fragments, aquí us poso els que hem triat. Va ser dit fa 12 anys, va morir fa 10 dies, però el que hi posa i el que deia val per sempre.

“La gent important no és només la gent famosa. En tot el món hi ha milers de milions de pares, de mares, de nens a l’escola, que a la seva manera, amb pecats, amb desordres, amb moltes ximpleries, però amb tot el cor fan el que han de fer i el que poden fer. La mare cuina, no té res d’heroic, mai no serà gloriós, no li faran mai una estàtua per posar-la en un altar. I tanmateix, quan em pregunten que es un sant, dic: L’Esperit Sant treballa en el cor d’aquests pares i d’aquestes mares que simplement compleixen el seu deure, però si ho fan amb amor, fent el que pensen que han de fer, son sants, fan la voluntat de Déu.


La revelació diu: “l’etern és amor, tu ets estimat i ets lliure per ser capaç. d’estimar”. Una multitud, la gran majoria, no sap res d’aquesta revelació històrica, però gràcies a Déu, a l’Esperit Sant, l’alè que procedeix del Pare i del Verb sembrador, no només necessita l’Església. Necessita l’Església, som la sal de la terra, serem aquesta sal encara que la sal sigui una part ínfima, minúscula en un àpat. Però nosaltres, per molt poc nombrosos que siguem, hem d’escampar aquest ápat sencer a la humanitat sencera.

No oblideu que Déu ens ha donat dos ulls. Amb l’un no podem fer trampes i hem de conservar-lo obert sobre tot el mal del món, contemplant tots els horrors. Però ens va donar un segon ull, amb el qual podem venerar el nostre coratge, podem admirar-lo

La meva vida ha esta llarga. I des que tenia 6 o 7 anys, quan es va morir el meu avi, tinc ganes de morir, i no hi reïxo. N’hi ha hagut ocasions, però totes han estat fallides. Els amics em diuen ara: “Para de dir-li a Déu que tens ganes de morir, l’acabes avorrint i cada vegada t’afegirà dos o tres anys mes”. La meva vida ha estat llarga, però contínuament ha estat un imprevist, ha estat simplement no fugir davant d’una desgracia, no enfilar pel carrer del costat i desaparèixer.

En les comunitats d’Emmaús, hi ha tres regles. La primera: “T’acollim per treballar, segons les teves forces, segons les teves possibilitats”. En segon lloc: Es comparteix. Un home fort pot aportar molt, un dèbil, un vell, gairebé no pot fer res d’útil, però es comparteix tot, així cada diumenge, i totes les vacances. La tercera, sense la qual, des que tot plegat va començar ja als anys 50, tot hauria ja desaparegut, la tercera regla, que es l’únic que explica que això es mantingui dempeus, que continuï, es: Treballar mes del que ens bastaria perquè tots tinguéssim el necessari. Volem treballar més del que és necessari per esdevenir donadors, nosaltres, els pobres, els humiliats, considerats com persones que sobren al món, poder-nos oferir el luxe d’esdevenir donadors.

Un dia, un dels companys em deia: “Déu, Déu, què vol dir, això?”. Li vaig dir: “Recorda: Fa uns dies, tu i jo vam treballar fort tot un dia, vam menjar malament i vam treballar per restaurar un petit indret on podrien viure dos vellets. Vam posar cortines, flors, vam preparar el sopar, els vam anar a buscar, i ells estaven enlluernats.” I vaig dir al company amb qui tornava, mullat i mort de fred: “No oblidis mai aquesta mena de joia, que no es com les altres, que no es pot comparar a cap d’altra, aquesta mena de joia que cantava en el teu cor, aquell dia que tornàvem a casa i em vas dir: ‘Pare, sóc tan feliç avui’. No oblidis mai aquesta joia nova que els savis de la teologia anomenen el do de la saviesa.

L’home em va buidar el cor. Em va dir: “El que fan no està bé”. No va dir “el que diuen, el que ensenyen”. Parlava de l’Església. Deia: “No està bé el que fan”. Per què?, li vaig preguntar. “Perquè en aquest barri hi havia un home molt ric, director d’una fàbrica, escandalós en la seva vida privada, que tothom coneixia, i un patró injust en les relacions socials amb els seus obrers. Va morir i va tenir un gran enterrament, deu capellans, el bisbe, molta solemnitat, mentre tothom el menyspreava. Uns dies després va morir una velleta que tota la vida havia cuidat el seu marit, que havia estat la providencia per als seus veïns, i el seu enterrament va durar un tres i no res. Això no pot ser”. Abans de marxar em va agafar per les espatlles amb força mentre em deia: “Abbé, no sé si Déu existeix, però estic segur que si existeix, és el que els seus companys i vostè estan fent”. És prodigiós. Aquest ignorant, per una vertadera revelació interior, ha entès tot el que la Bíblia sencera, la revelació i la teologia ens ensenyen. Déu és amor. Crec que es això el que espera el món actual.

Vaig escriure una carta al Papa, que no es pública, on explicava la queixa d’aquell home pels funerals del ric i de la velleta. Al damunt, hi vaig escriure Top secret. Li deia: “En països molt pobres veiem que us reben com un príncep, països que amb sa Santedat es gasten més diners que per rebre el president dels Estats Units, l’home mes poderós de la terra. En aquests països ni ha capellans que viuen amb els pobres i que els ensenyen l’Evangeli”. Aquests capellans m’explicaven que havien animat a tothom que anés a veure al Papa. I el que van veure va ser un príncep, i no la meravellosa fervor espiritual del nostre Papa. Tots aquests decorats hi son de massa. Li deia: “¿Per què abans de cada viatge no envieu algú a dir a l’alcalde, al comissari, al ministre, als bisbes i cardenals: Sí, accepto els honors, poseu una catifa vermella, rebeu-me en un saló d’honor, feu-me un discurs de benvinguda, gràcies, està molt bé, però us prego que no hi hagi aquestes despeses, aquest luxe?”.

Jo no m’he cansat de repetir-vos: “Encara que sigueu l’home polític més honrat, més generós, més intel·ligent, malauradament, després d’un temps, sempre us semblarà més urgent renovar els decorats de l’òpera que estan gastats que portar aigua o sanitaris als barris de barraques. Per què? No es pas perquè no tingueu sentiments. Es perquè la vostra funció us imposa l’obligació d’anar de tant en tant a l’opera per una reunió diplomàtica, una festa nacional, etc. Si veieu que els decorats son vells, per l’honor de la ciutat l’endemà feu un paper als responsables per dir-los que ho arreglin. Això es perquè de vegades aneu a l’òpera. Però la vostra condició de ministre no us obliga mai a anar d’incògnit a un barri de barraques, on les mares ploren esgotades, on no hi ha higiene.

La humanitat només té dos camins: o servir en primer lloc els grans, els forts -i aquest es el camí de l’odi, de la mort, de la guerra-, o servir primer els mes febles.

La vostra ciutat és molt bonica, però, pel fet de ser una capital, com la meva ciutat -jo vaig néixer a Lió-, com París, està envoltada d’oblidats, d’aquells que només seran servits en darrer lloc, després que s’hagi embellit tot el que hi ha de bonic a la vostra ciutat. Espero que, cada matí, tots plegats, en llevar-nos, ens obliguem a proposar-nos un únic objectiu: els altres, els altres i els altres. Els altres, sempre els altres.

Ortodòxia lingüística

La portada de Foc Nou de Gener té una errada important: “Catòlics i ortodoxes, més a prop”. La mitjana de la revista deu ser d’una falta a la portada cada dos o tres anys. Com sempre passa, 48 hores després que l’exemplar arribés als subscriptors ja teníem acumulades dues cartes, un mail i una trucada fent-nos veure l’error. Llàstima, que quan hi ha un editorial que val la pena (potser una cada dos o tres anys?) no tenim les mateixes onades d’entusiasme. Potser és que en aquests casos l’agraïment es tradueix en pagar religiosament la subscripció.

Però aquesta vegada l’error de la portada també té la seva gràcia. És evident que el que volia dir és que els catòlics i els ortodoxos –o l’església catòlica i l'ortodoxa- són les dues comunitats cristianes en les que la jerarquia ha fet passos més importants per reconciliar-se. Però en realitat, el titular acaba dient que els qui estan més a prop són els catòlics i les ortodoxes, que també deu ser una forma interessant per fer fructificar l’ecumenisme.

De Wielgus a Torrella

El cas Wielgus m’ha fet recordar un article de Foc Nou que vam publicar fa tres anys. Francisco Martínez Hoyos és un constant historiador que és qui més deu saber en aquests moments sobre els moviments obrers i populars sota la dictadura franquista. Remenant pels arxius del Govern Civil va trobar alguns informes de la polícia dels anys 60 sobre capellans de Barcelona. Aquí els que hi apareixen no eren els col·laboradors, sinó els capellans investigats. Entre ells el “conocido sacerdote progressista” Ramon Torrella, el “muy anti-régimen” Joan Carrera, el “democristiano” Josep Maria Guix, el “catalanista moderado” Ramon Dalmau, o el “moderno” Josep Campany.

D’aquests documents en va sortir aquest article de Foc Nou. El més curiós del cas és que un d’aquest informes el va demanar a la policia el mateix bisbe Modrego. Com veieu als règims totalitaris sempre els han preocupat els capellans, encara que oficialment l’Església fos addicta al “movimiento”.

Bon Nadal

Bon Nadal i entrada a d’any a tots els qui teniu la paciència de seguir aquest bloc. Espero que pugueu tenir uns dies de vacances en els que us recomano desenganxar-vos de l’ordinador. Si no ho podeu fer, una proposta nadalenca és visitar aquesta mostra virtual que ofereix el Monestir de Montserrat: Gravadors Catalans del Segle XX a la Biblioteca de Montserrat. És un recull de 200 gravats d'autors catalans actius durant el segle XX. Ens retrobem quan hagin passat els Reis.

També hi ha bisbes que donen alegries

Ahir dijous vam lliurar el premi del I Memorial Joan Gomis. No érem molta gent però va ser un acte digne i entranyable. La vídua del Joan, Montserrat Albet, va lliurar els dos premis. A Pere Masramon i Pilar García pel reportatge “El Perú de Godayol” de la revista Mataró Report, i al bisbe salesià Joan Godayol.

Godayol va fer una intervenció sense mitges tintes. D’una banda per destacar que per sobre el que ell havia aportat al Perú hi havia tot el que hi havia après en més de 30 anys: “després d’estudiar teologia tants anys, he vist que els pobres són els vertaders mestres, un ensenyament fet vida”. La seva visió dels missioners és que “hem anat a ajudar al Tercer Món, però no a substituir la seva cultura”.

I, d’altra banda, va parlar de la realitat d’aquí. Des de que va tornar del Perú, després de la seva jubilació forçosa com a bisbe de la prelatura d’Ayaviri, Godayol ha estat situant-se en un nou treball pastoral. Vol posar l’atenció en els joves: “Molts joves d’aquí han canviat la seva manera de viure la fe, una manera que moltes vegades l’Església no ha entès”. Per això, Godayol va dir ple d’optimisme: “Veig sorgint una nova Església on els joves són capdavanters”.

Com a conclusió, va dir que “ara també vull aprendre d’aquest jovent del primer món”. Abans de l’acte ens va explicar que ho farà des del temple del Tibidabo, una parròquia regida pels salesians. S’hi instal·larà d’aquí a unes setmanes. Té la seva gràcia que serà el bisbe que tindrà una vista més àmplia sobre Barcelona i presidint la muntanya just enmig de les tres noves diòcesis. La metàfora la podeu estirar tan com vulgueu.

Finalment, també interessant de l’acte d’ahir el que va explicar l’Arcadi Oliveres sobre el Joan Gomis. Que ara fa 25 anys en Joan va ser el primer a Catalunya en parlar del 0,7% al Tercer Món. Ara tothom sap que és el 0,7% però llavors semblava només una quimera. Però això és com avança el món, amb gent com en Joan Gomis i el bisbe Godayol.

Tres minuts i cansat

Perdoneu que avui utilitzi una de les vessants que permeten els blocs: fer intervencions personals i fins i tot alguna confessió. Ja que no em paguen per fer-lo, almenys que em pugui estalviar el psicoanalista. Per això començo dient que estic cansat. Ha estat un dia intens, però m’avorria mirant l’Àgora i he obert el portàtil per escriure des del sofà.

Aquest dilluns ha començat amb un tertúlia als Matins de TV3 sobre si els capellans es poden casar (Avui es podia veure el vídeo). És allò tan profund de fer un debat de vint minuts amb sis persones (restant el temps de presentació i les preguntes del Josep Cuní no toca més de tres minuts per convidat). Els arguments, els de sempre, i res que no hagueu sentit cinquanta vegades. Tot i això, n’he sortit content i sembla que ha anat bé, almenys que la dona i la sogra t’ho diguin sempre anima. No jutjaré jo si ha anat bé, però tothom qui he trobat que ho havia vist m’ha dit el mateix, que recordava la primera frase que he dit al debat: “Em semblaria bé que els capellans es poguessin casar, fins i tot que es casessin entre ells”.

Evidentment és una boutade, però demostra el que ja sabíem, que a la televisió no s’ha improvisat res. [Ara s’ha acabat l’Àgora]. Si el que he pogut dir en tres o quatre minuts s’ha entès o ha tingut algun interès és perquè hi he anat donat voltes durant el cap de setmana i finalment perquè m’he tancat una estona per posar-ho en forma de notes sobre un paper. N’han sortit set o vuit idees. Després n’he triat quatre que em semblaven més important o que podrien marcar la diferència amb la resta d’arguments. I he triat per on volia començar. I he triat una cosa que cridés l'atenció i distès, ja que en un espai així és més important cridar l'atenció i somriure que el contingut. O sigui, que res improvisat. Fins i tot, quan s’estava acabant el debat m’he permès introduir una idea que no venia a tomb en la conversa però que m’havia marcat com a guió. Total, que tres minuts a la televisió (excepte si tens un do natural per al mitjà) pot voler hores de preparació. Em permeto deixar-ho com a consell per quan us convidin a un debat.

La feina d’avui, després d’un dinar simpàtic que he tingut amb companys de TV3, ha estat la presentació de l’acte que hem organitzat avui Foc Nou i Mediterrània sobre els capellans secularitzat. La taula rodona ha anat molt bé, perquè tots els eren gent interessant. Caldria parlar-ne amb més calma, però vull deixar com apunt que també he sortit decebut de les intervencions del públic. Pel que explica l’estudi dels capellans secularitzat i pel que havia pogut recollir, semblava que les ferides d’aquella crisi dels anys 70 havien començat a cicratitzar. Per tant, que se’n podia fer un debat, serè i reconciliador. Però no ha estat així. Les intervencions del públic han estat dures i dolgudes, i com sempre, a qui li ha tocat el rebre ha estat al bisbe Carrera. És dels pocs que dóna la cara i està obert als debats, i per això, no és just que hagi de pagar els plats trencats. I això, si que ja cansa.

Encén l'espelma si es fonen els ploms

Aquest mes hem iniciat per primera vegada una campanya de promoció de Foc Nou amb un mica de cara i ulls. Vam presentar un projecte a la convocatòria de l’Institut Català d’Indústries Culturals de la Generalitat i ens van donar uns calerons que ens han anat la mar de bé.

Ara hem enviat a 500 parròquies de Catalunya, un pòster de Foc Nou i tríptics per subscriure’s a la revista amb un descompte especial i llibre de regal (és una mica lleig que sigui el meu però així ens ha sortit més baratet). I també tenim un anunci de la campanya que s’emet durant el novembre i el desembre al Canal 33 cada diumenge al matí abans i després de Signes dels Temps i de la missa de Montserrat.

Com que el projecte també inclou la difusió del Dialogal i de El Ciervo, també hem descobert que quan tens diners, gastar-se’ls bé dóna molta feina. Només destaco que ahir va sortir un primer anunci de Dialogal a l’Avui i que dijous vinent hi encartarem el tríptic de subscripció.

La Roser, Creu de Sant Jordi

Ja s’ha fet pública la concessió de la Creu de Sant Jordi a la Roser Bofill. Ella està contenta i nosaltres també. El lliurament serà dilluns al Liceu, una escenografia que ja coneixem de fa dos anys quan li van donar al seu marit, al Llorenç Gomis. Ara ja no hi podrà anar amb ell, però està contenta que també li hagin donat al Jaime Arias, del cercle d’amics més propers de la Roser i el Llorenç.

El text oficial de la concessió reconeix la seva trajectòria en el món del periodisme com a directora –conjuntament amb el Llorenç- de la revista El Ciervo i la tasca de directora de Foc Nou durant 25 anys des de la seva fundació el 1974. En la concessió s’afirma que “aquestes dues publicacions han fet una regular” (suposo que volien dir singular) “aportació al periodisme d’inspiració cristiana i progressista”. També cita la seva presidència de l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català i de l’Associació d’Amics del Montseny.

Em permeto afegir perquè li hauria donat jo la Creu de Sant Jordi a la Roser. Perquè és d’aquella gent que sap fer escola i al seu voltant han –hem- crescut diversos periodistes i persones. Només per això, ja s’ho mereix.

He fet el ridícul

Ahir vaig fer el ridícul. En arribar a la redacció de Foc Nou vaig trobar un senyor que feia deu minuts que m’esperava. Era Francesc Nuñez Mosteo, l’autor del llibre Les plegades, un estudi sobre el capellans secularitzats a Barcelona durant els anys 60 i 70 (Editorial Mediterrània). Resulta que havia quedat amb ell per fer-li una entrevista i jo ni ho tenia apuntat a l’agenda, n’hi me’n recordava, ni portava el llibre, ni les notes, ni havia preparat l’entrevista. A més, ell tenia raó ja que vam posar dia i hora a finals de juliol. Vergonya. Suposo que per la cara que vaig posar li vaig fer prou pena com per tenir prou pietat i compasió per dir-me que no passava res i que quedàvem per un altre dia. Serà un dels temes del Foc Nou del novembre.

Sort, que almenys si que m’havia llegit el llibre i el vam poder comentar una mica. I aprofito l’incident per recomanar-lo. A la contraportada hi ha diversos elogis que d’entrada semblen exagerats, (per exemple, Albert Sáez diu que passarà a la història) però que després són certs. El perquè tants capellans catalans i sobretot de Barcelona van abandonar el sacerdoci aquella època no havia estat mai estudiat a fons. Segons aquest estudi, el nombre de capellans secularitzats a Barcelona es pot estimar entre un 18% i 25% del clergat de la diòcesi de finals dels setanta. Un centenar ben llarg de persones que van deixar el sacerdoci.

Ara era el moment per fer aquest estudi, quan la majoria dels protagonistes encara són vius, però quan ja ha passat prou temps per poder-ne parlar sense grans traumes. Tot i això, em recordava ahir l'autor, encara en alguna entrevista els protagonistes no van poder evitar les llàgrimes.

Per intentar curar algunes d’aquestes ferides i en motiu de la publicació del llibre, s’està valorant la possibilitat de fer un acte més o menys oficial a la diòcesi que reuneixi aquest col·lectiu de capellans secularitzats i que d’alguna manera pugui reconèixer la seva feina. Veurem si les coses estan prou madures perquè s’acabi concretant i amb quines benediccions pot comptar l'acte.