¿Un gir de Lleida en el litigi?

Aquesta setmana el diari Segre de Lleida està carregadet d’un nou tema en el litigi de les peces d’art del bisbat de Lleida que reclama Barbastre. Com que està restringit l’accés a la web del Segre i el bisbat no ha penjat res, no ho puc reproduir però si fer-ne un resum.

El més interessant és del dimarts. El titular és “Piris s’oposa a l’exequàtor de l’art”. Gràcies a la notícia comprenem que “l’exequàtor” és la demanda que ha fet el bisbat de Barbastre i el Govern d’Aragó perquè els tribunals de Barbastre validin el decret de la Congregació per als Bisbes que ordena l’entrega de les peces d’art. És a dir, que un tribunal civil reconegui que un decret del Vaticà és d’aplicació immediata i que té el mateix valor que una sentencia d’un tribunal espanyol.

Doncs, contra això, és sobre el que s’ha pronunciat el bisbat de Lleida. Segons recull el Segre, l’advocat nomenat pel bisbe Piris, Javier Gonzalo, diu que “ens oposarem a l’exequàtor, però no perquè el bisbe de Lleida es negui a obeir decrets del Vaticà, sinó per raons processals, perquè no és procedent presentar un exequàtor en un tribunal espanyol”. Segons recull també la notícia, al bisbat de Lleida s’argumenta que “els acords d’Espanya i el Vaticà de 1979 van derogar l’article 24 del Concordat de 1953 que reconeixia l’eficàcia civil a totes les sentencies que dictava l’Església, i des de llavors només reconeix l’exequàtor en els casos de nul·litat matrimonial”.

Els fets són sagrats, les interpretacions discutibles i les opinions lliures. I tant el Govern d’Aragó (Piris s’enfronta al Vaticà), com el bisbat de Barbastre (Piris canvia d’opinió), han expressat la seva perplexitat. És evident que es pot vestir la reclamació iniciada per Lleida com un simple tràmit legal. Però és igual d’evident que és un entrebanc a la devolució (sic) de les peces de Lleida. I sobretot, trenca la doctrina amb la que va arribar Joan Piris a Lleida: el conflicte entre bisbats està resolt per l’acord que va signar Salinas, la petició a la Generalitat perquè entregui les obres d’art ja està feta, i el que passi en la via civil no és un tema eclesial. Doncs, aquesta demanda de Lleida no va exactament per aquí. Si és un canvi d’opinió de Piris, el temps (i les pressions que rebi) ho dirà.

Paral·lelament, aquesta setmana ens assabentem que el bisbat d’Osca ha obert la via judicial canònica per reclamar a Lleida tres peces del seu museu. No hi ha hagut acord entre els dos bisbes i Osca va als tribunals. A veure que diuen a Roma, però si la cosa va a més, segur a Lleida troben alguna cosa en els museus vaticans per reclamar.

Mentre ho busquen, també podeu mirar el 30 minuts d’aquest juliol dedicat al litigi. Molt interessant.

La bona notícia de la setmana: Lleida

Sens dubte la bona notícia de la setmana és el nomenament de Ramon Prat i Pons com a Vicari General de Lleida. No he pogut parlar amb ell però el nomenament només pot respondre a que el bisbe de Lleida ha escoltat els capellans, perquè si per alguna cosa es distingeix el Ramon Prat és per la seva nul·la voluntat de carrera eclesiàstica. I aquests, a les cúries, no sempre abunden.

De fet, la llista per estar content amb aquest nomenament és tan llarga que només cal apuntar alguns motius.

1.-És un sant en vida. Amb perdó dels sants i del Ramon Prat, però és una manera exagerada de dir que tothom coincidirà en que és una bona persona. També és una mica com l’herència de Ventura Pelegrí.

2.-La seva màxima preocupació sempre ha estat pastoral. És a dir, buscar el bé de les persones.

3.-És un home del Concili Tarraconense. No només hi va participar sinó que va marcar el desenvolupament del Concili i la seva aplicació. I darrera del Concili Tarraconense hi va tot el que representa un perfil pastoral específic de l’Església a Catalunya i no cada diòcesi per la seva banda. Ens anirà bé si pot contribuir a fer-ho entendre a altres col·legues recentment nomenats.

4.-És una ment pensant. A més de les seves virtuts personals i coneixements acadèmics, ningú pot dubtar de la seva capacitat de generar i confrontar pensament. Tampoc anem sobrats.

5.-Un home de diàleg. Només cal veure la seva experiència a l’IREL per comprovar que la seva eclesialitat a prova de bomba de no és sagristia.

6.-...

Serà un vicari general perfecte? Doncs no, com tots els humans. Però sens dubte és un encert del bisbe Piris.

Piris “Tinc consciència d’estar una mica enganyat”

Aquest dimarts a TV3 Cuní li ha fet una interessant entrevista al bisbe de Lleida. Joan Piris no ha defugit el tema però ha volgut mantenir la seva posició neutral en el litigi de les obres d’art. Però una mica tip de veure com “hi ha molta gent patint per aquest tinglado” ha explicat que el dia que el nunci li va anunciar el seu nomenament com a bisbe de Lleida, Monteiro li va dir: “esto está en vías de solución”. Piris ja ha tingut temps de veure que no ho està i que va per llarg i per això ha dit que “tinc la consciència d’estar una mica enganyat”. Després ha matisat que no acusava a Monteiro i que aquesta impressió ja l’havia formulat al nunci. Queda dit i diu molt de com es fan les coses. Com el “jo firmaria que s’acabés demà però pel que jo ensumo durarà bastant”. I també ha defensat a Ciuraneta: “El meu predecessor va fer el que havia de fer”.

Si teniu vint minuts ho podeu veure en l’entrevista. I si només en teniu deu, veureu la primera part sobre el litigi però us perdreu la interessant i ponderada intervenció sobre l’avortament i el comentari sobre les declaracions de Cañizares i els abusos a menors (“No m’agrada comparar”). Hi ha frases com “Jo no faré campanya a favor de lleis o en contra de lleis”. Si en tens ganes, el bisbe Piris sembla una persona amb qui t’hi pots entendre.

L’exemplar bisbe de Lleida

El tema del litigi de les obres d’art del Museu Diocesà de Lleida donaria per un bloc monogràfic. Aquest dijous, el govern aragonès i el bisbat de Barbastre han encetat la via civil, que té poques possibilitats de prosperar perquè no hi ha cap sentència vaticana que digui qui és el propietari de les obres.

Dic que donaria per un bloc monogràfic perquè només el mes passat hi ha hagut dues notícies amb molt de suc. Una és que la Diputació de Lleida va ser l’únic interessat en adquirir en una subhasta una peça originaria de la Franja perquè romangués al Museu de Lleida. Els aragonesos ni s’hi van presentar, tot i que era tan seva com les 113 peces que ara reclamen a Lleida (per cert, ¿algú em pot aclarir si són 113 o 111?).

L’altra notícia va ser que el bisbe Piris assistís a la presentació del llibre “El dietari del bisbe Meseguer”, que es va convertir en èxit de vendes per Sant Jordi a Lleida. El llibre demostra la compra o permuta de la mitra de Lleida de la majoria d’obres d’art ara reclamades. I Piris va anar a l’acte per reconèixer l’“exemplar” tasca del seu antecessor, i remarcar que malgrat el valor del dietari “no se li ha donat valor jurídic”. ¿Volia dir “per ara”, o “definitivament”? En tot cas, és ben coneguda la voluntat del bisbe Piris que va repetir en l’acte “Em preocupa molt aquest problema però no vull ocupar-me'n més”. Pot semblar raonable per treure tensió eclesial al problema però, com vam dir, altra cosa és si podrà fer-ho.

El complot contra Lleida

El vaig rebre divendres i me’l vaig polir d’una tirada el cap de setmana. És El complot. La trama en la segregació del bisbat de Lleida i el litigi de les obres d'art, d’Eugeni Casanova, recentment publicat per Pagès Editors (una gran editorial de Lleida que hauria de tenir més ressò). Són 320 pàgines que vessen d’informació sobre el litigi.

Els qui vulguin buscar-hi pegues, perquè no els interessa el que diu, podran trobar algunes imprecisions en el llenguatge eclesiàstic i algunes ocasions en les que es pot exagerar la trama opusística per acabar de quadrar el cercle, o podran bramar una mica. Però és indiscutible l’allau d’informació i fonts que l’autor maneja de primera mà. Amb l’afegit que totes apareixen amb noms i cognoms, excepte -em sembla recordar- un curial de tercera fila, i un monsenyor diplomàtic català que quan obre la boca tothom sap qui és encara que s’amagui. No conec l’obra de l’autor (a qui agraeixo les seves amables cites) però és veu clarament que ha treballat el tema durant anys i que és el periodista que el coneix millor, de llarg. Només això justifica el ressò que està tenint.

Precisament les nombroses entrevistes del llibre aporten algunes perles impagables. En l’àmbit eclesiàstic per mi el més rellevant és com explica el procés el mateix bisbe Ciuraneta. No es talla un pèl i rebel·la que si va aconseguir la beatificació de Francesc Castelló va ser perquè va fer creure a López Quintana que així es doblegaria a les seves ordres. “Els vaig ensarronar”, diu Ciuraneta. Però també queda clar que el van deixar ben sol; seria una mostra fefaent d’allò de “l’Església catalana no existeix”, però que no existeix perquè cadascú va a la seva i no exerceix com grup davant dels qui remenen les cireres eclesials.

Una de les coses tristes del llibre és que deixa bastant mal parat al bisbe Ramon Malla. En descàrrec de l’autor cal dir que el problema és que són molts els qui valoren molt negativament la seva gestió i que l’autor també l’entrevista en el llibre perquè es defensi. El que diu Malla és que estava convençut que “la lluita era inútil”, que no hi havia res a fer. I en descàrrec de Malla també cal reconèixer que deixa anar una frase que per mi és de les més il·lustratives del llibre “A Roma tenen un munt de papers de dos metres contra Catalunya i un només vint centímetres a favor”. El problema no són només els dos metres en contra, sinó que ningú hagi treballat prou perquè al costat n’hi hagi dos o tres metres més a favor.

Una altra de les moltes aportacions interessants del llibre és la descripció del procés de segregació de la Franja. El què planteja el llibre és una pregunta de calaix: si hi havia tanta urgència per ajustar els límits eclesiàstics als civils, perquè al final només s’ha fet a Lleida i no a Toledo o, per exemple, no s’ha creat una província eclesiàstica al País Basc o a Les Balears?

La lectura d’aquest cap de setmana ha estat providencial perquè precisament ara a Barbastre diuen que la Rota ha donat per bons els decrets de la Congregació per als Bisbes i la Signatura Apostòlica. Com retrata el llibre, curiosament tot aquest tipus d’informacions favorables a Barbastre, a Lleida sempre se n’han assabentat primer per boca del bisbat veí o per El Heraldo de Aragón. Aquesta setmana ha passat el mateix.

I casa perfectament amb el relat de l’autor: l’intent de controlar per decret la via eclesiàstica de manera que no s’entrés a valorar els títols de propietat de les obres i evitar emetre una sentència judicial, que per ara no hi ha sigut. I això és precisament el que aportarà la via civil oberta amb èxit. Que Déu empari al bisbe Piris.

La cobla del bisbe Piris

La imatge que m’ha quedat d’aquest diumenge a la presa de possessió del bisbe Joan Piris a Lleida, la vaig trobar just a l'entrar a la catedral. Al presbiteri, asseguts a les cadires reservades als bisbes, sols, esperant l’inici de l’acte, el bisbe Malla i el bisbe Ciuraneta, antecessors de Piris a la seu de Lleida. Com han patit aquests dos homes i que feliços que haurien pogut ser jubilats com a rectors de parròquia o com a professors de la Facultat de Teologia. Per mi, la foto és l’antídot a tots aquells que tenen tantes ganes de fer carrera episcopal. Dit sigui de pas, Piris no és dels bisbes que tingui pinta de voler aferrar-se gaire a la cadira episcopal. A més de ser el primer bisbe català que em trobo que per saludar-lo he d’aixecar ostensiblement el cap, model cardenal Amigo.

Bé. La cosa és que la cerimònia de Lleida va anar bé i Piris va fer una molt bona homilia. Potser ja tenim la pluma redactora que trobaran a faltar els bisbes catalans.

Per la part que em toca com a periodista, reconforta que un bisbe comenci l’homilia dient que de la Paraula de Déu també se’n poden treure titulars. Així ho va fer aquest diumenge posant dos exemples. Tot i que em permetré corregir-lo –amb cordialitat- perquè les dues frases escollides per titular eren massa llargues i no caben ni a quatre columnes. Però ja l’hem entès. En tot cas el seu plantejament pastoral, va aixecar més entusiasme que els encesos elogis a la tasca de l’administrador apostòlic sortint, el bisbe Salinas, repetits pel nunci i per l’arquebisbe de Tarragona. La unitat episcopal sense fisures sempre ha estat un dels valors més cotitzats.

Sembla que la reunió que el nou bisbe va tenir el dia abans amb els responsables de la pastoral diocesana (bona part laics) també va ser reeixida. Allà i a la catedral va insistir que la seva urgència i missió és evangelitzar, cosa amb la que no podem estar més d’acord. I ha donat a entendre que el tema de les obres d’art que reclama Barbastre no ha de ser la seva prioritat. I com plantejament de pastor també hi podem estar d'acord.

Però és clar, passa com va passar diumenge a la catedral. Al presbiteri res pertorbava la predicació de l’Evangeli, però uns seients més enrera la gent ja s’anava distraient amb la música d’una cobla que a la mateixa hora animava una ballada de sardanes a tocar la catedral. Quan sorties a l’atri, els altaveus et permetien seguir la cerimònia però la cobla ja se sentia més que l’orgue. I quan sorties al carrer, que és on hi ha gent a evangelitzar, la sardana feia que la litúrgia passés desapercebuda. I és el que passa. Per a Piris seria millor no haver de ballar la sardana de les obres d’art, però a Lleida, quan surti al carrer és el primer que li demanaran. Sempre tindrà la cobla allà tocant. I ell a Lleida no hi ha anat de pas.

Piris, nou bisbe català

Avui tindrem un nou bisbe català. Joan Piris arriba a Lleida. En una interessant entrevista de comiat al Diari de Menorca li recorden que a Lleida entrarà de ple en contacte amb l’Església a Catalunya. I respon “Són esglésies que tenen la seva particularitat, les he de conèixer més i més, cada Església té la seva particularitat. Catalunya com a tal té el seu pes cultural que tindrà la seva interacció a nivell eclesial. Començaré per aprendre les particularitats de les esglésies a Catalunya. Va ser l’apòstol Pau qui digué ‘jueu amb els jueus’, per tant jo dic ‘català amb els catalans’.” Res a veure amb el famós “l’Església catalana no existeix”.

L’entrevista al Menorca és molt més interessant que això, sobretot en el plantejament pastoral, deixant en un segon terme els temes més civils. Sembla, doncs, que intentarà que el litigi de les obres d’art no marqui el seu episcopat. Ho intentarà.

És una entrevista amable però no enganxosa, tenint en compte que el Diari de Menorca és propietat del bisbat. Un diari que és el de referència per als menorquins perquè la propietat no n’ha volgut fer mai un pamflet, ha mantingut un nivell professional digne pels mitjans que disposa, i ha estat obert a tots els corrents de l’illa. Un bon exemple.

Es pot viure un mes sense bisbes, o tota la vida

Gairebé no m’ho crec però aquest any he aconseguit estar un mes sense bisbes. De l’1 al 31. Sense internet, sense correu electrònic, sense trucades al mòbil. Per tant, un mes sense estèrils polèmiques eclesials ni episcopals. L’experiència, és un descans. Només vaig caure en la temptació de fer aquesta foto a Alaior. Llàstima que el segon cognom del Taltavull episcopable és Anglada.

L’únic contacte eclesial que he tingut ha estat el Full dominical de diverses diòcesis (on l’església sempre apareix d’immaculada concepció), el mossèn que he anat trobant a cada parròquia (sempre guiat pel Missa Dominical del CPL), la visita turística a alguns espais religiosos emblemàtics, i alguna notícia escadussera o folklòrica als diaris (normalment negativa). I aquest és precisament el contacte real i ordinari de la majoria de catòlics amb l’Església durant gran part de la seva vida. Una realitat molt més pacífica de la que alguns malalts o de la que tensió mediàtica ens volen fer creure.

En una ràpida reincorporació aquest migdia recupero alguns blocs i webs. Destaco les m’han entretingut.

L’entrevista al mallorquí Ladaria a El País, el jesuïta nou secretari de la Congregació per a la Doctrina de Fe. Potser després de llegir l’entrevista entenc més el què em van fer notar abans de vacances. En l’ordenació episcopal a Roma de l’espanyol no cardenal que actualment té la més alta responsabilitat a la Santa Seu, no hi havia cap alt representant de cúpula de la jerarquia espanyola, cap dels seus cardenals, ni membres de la comissió de la Comissió Episcopal de la CEE per a la Doctrina de la Fe. Només alguns bisbes personalment amics com el de Solsona. Potser serà perquè a Ladaria Ferrer no l'han posat per carregar-se a Pagola.

M’entretinc també amb el millor bloc de religió que es fa a Espanya. Ressalto un matís en les notícies que reprodueix sobre el litigi de Lleida. Explica que un informe jurídic encarregat per la Generalitat de Catalunya donava la raó a Barbastre. Però si aquest informe és precisament del 2001, és just d’abans que es localitzessin els documents que documenten la compra i venda, la donació, o la permuta de les peces reclamades. Per tant, els arguments jurídics d’aquest document ja no tenen sentit. A part, que a la Conselleria de Cultura deuen tenir unes quantes piles amb més informes sobre el tema. Filtració, doncs, purament interessada. També ens parla del recurs del bisbat de Barbastre perquè s’aturi el judici per la via civil. Poca pinta a prosperar.

A Zenit trobo unes curioses declaracions de l’arquebisbe de Denver -a remolc de la convenció democràta- que compara Tomàs Moro amb Kennedy. Kaput. Molt més interessant el què llegeixo de Benet XVI en una trobada amb capellans i seminaristes durant les vacances. Especialment em quedo amb la resposta a la darrera pregunta que li fa un capellà i també amb la ironia de papa contestant: “Bé; no puc donar-li una resposta infal·lible en aquest moment”. També sembla que Benet XVI realment no es rendeix en les relacions amb Xina. El Vaticà no llença un globus sonda a la babalà. Haurem d’estar ben atents a aquesta nova ostpolitik.

I per acabar Tribuna Catalana continua retratant per partida doble al bisbe de Vic. Així comença un nou curs. I diumenge La Vanguardia em recordava que ja tinc feina per aquesta setmana: dijous i divendres em toca anar al Congrés de Litúrgia amb cardenal Danneels i Marino (Piero).

I ara, la manifestació a Lleida

Pastoralment, han estat bé les primeres paraules del nou bisbe de Lleida. Piris recull directament les aportacions publicades a la mateixa web del bisbat on, entre altres, se li demana que “deixi de banda tot autoritarisme i prepotència”. Defineix les peticions com a “molt consolador i, a la vegada, engrescador”.

I tot seguit afegeix que el seu “primer deure és anunciar i donar a conèixer Jesús. Ajudar a creure en Ell i a mirar la vida des dels seus criteris per damunt d’altres criteris.” Per dir-ho així, que el primer són persones.

És un bon plantejament, però no amaga tot el que es trobarà ja abans de prendre posessió el 21 de setembre. Tot i que la via canònica ja li han deixat tancada i ell es converteixi en un simple executor, continuarà tenint la pressió del conflicte obert per les obres d’art. Entre altres coses, perquè tot apunta a que el dia 21 de setembre les obres encara seran a Lleida.

El primer que veurà Piris és el proper dimecres una manifestació contra la disgregació. No hi ha una gran tradició eclesiàstica de manifestar-se, però quan passa és un senyal d’alarma important. I, a més, aquest cas s’amplifica per les repercussions més enllà de l’àmbit religiós.

També pot heretar un problema intern al bisbat com el que es va intuir poc abans del seu nomenament: que el bisbe digui una cosa i la diòcesi, en el sentit més ampli, en digui una altra. Amb la firma de Salinas han vençut uns plantejaments eclesials, però això no vol dir que s’hagi convençut a ningú.

Després Piris es trobarà que sobre el seu patrimoni hi ha un judici civil obert i, encara que no en sigui part, no el podrà deixar indiferent. Tampoc es podrà escapar d’un conflicte que ara té tota la seva força en la derivada política. I des de la Generalitat ja han anat al Vaticà –i vull suposar que no han esperat ara a fer-ho- i no s'han vist amb qualsevol. Per tant, l’Església no en quedarà al marge.

Finalment, al tema hi dóna un mica de color l’aparició de l'Opus, aspecte del que ja n'havíem parlat.

Realment, si Piris és bona persona com diuen, ho passarà malament.

D’altra banda, sembla que li pinta millor a Pardo a Girona. Que et rebin positivament des del bisbe Saiz Meneses fins al Fòrum Joan Alsina, no deixa de tenir el seu mèrit. Encara deu quedar una mica de comunió eclesial. Haurem d’estudiar més el cas. Igualment ha estat un detall significatiu fer la primera visita al bisbat acompanyat dels seus dos antecessors, Camprodón i Soler Perdigó.

A Catalunya no hi ha gir episcopal

Francesc Pardo a Girona i Joan Piris a Lleida. Bé. Després de veure aquests dos nomenaments he pogut dinar i aprofitar els 20 minuts de migdiada prevacacional sense cap neguit.

De Piris en sé poca cosa però el què m’arriba és positiu. La història diu que cap bisbe procedent de Menorca ha fet mal a les diòcesis catalanes (Moncadas, Deig i Ciuraneta). I res fa preveure que sigui diferent. Pot ser una bona pista el què llegeixo en el plantejament pastoral que Piris fa a la benvinguda de la seva web de Menorca, que es pot subscriure i aplicar sense problemes a Lleida. Un plantejament que no difereix de l’expressat en el Concili Provincial Tarraconense. També cal recordar les recents declaracions a Vida Nueva. Evidentment, el marrón que trobarà per resoldre a Lleida no és pastoral, però això ja és tot un altre tema. La única cosa que algun dia ens hauran d’explicar és perquè a Catalunya hi ha tres bisbes valencians sobre deu (cosa que no em semblaria malament si ha a la resta d’Espanya hi hagués també tres o quatre bisbes catalans).

En el cas de Pardo ens trobem amb un capellà amb la trajectòria pastoral del què hauria de ser la normal en un bisbe de Catalunya. Remarcable que sigui el primer nou bisbe en quinze anys format al Seminari de Barcelona, a més, en l’època més complicada d’aquest seminari. Per tant, tothom coneix perfectament les seves virtuts i defectes.

D’altra banda, és un capellà amb trajectòria interdiocesana, des dels moviments rurals d’Acció Catòlica, fins a la direcció del Centre d’Estudis Pastorals. Alhora, és el primer capellà membre del Concili Tarraconense del 1995 que és escollit bisbe. Tots els nous bisbes arribats a Catalunya des de llavors ni tant sols hi havien participat. En canvi, Pardo, va ser el redactor del quart tema, precisament el que parla d’intensificar la coordinació entre les diòcesis catalanes i de dotar-les de perfil propi amb un estatut jurídic i una presència eclesial conjunta més significativa a Catalunya (Resolució 142).

Finalment, l’escollit és un vicari general, i no un rector perdut a qualsevol poble de Catalunya. De fet, abans de ser vicari general amb Sáiz Meneses ja actuava com a “bisbe” de Granollers. I la vida dóna moltes voltes, com per exemple que Pardo substitueixi al qui va ser el seu director al Seminari Menor, l’aleshores mossèn Carles Soler Perdigó. I que va ser el mateix Perdigó, quan era auxiliar de Barcelona, qui el va posar a Granollers i amb qui van dissenyar el pla d’agrupació de parròquies a Barcelona. En resum, Pardo va ser jubanyista, carlista, solerperdigonista, menesista... i ara serà benetsetsista de Girona.

Em diuen que Soler està content del seu relleu. I això és bona senyal. Perquè la última vegada que un bisbe de Catalunya va estar content del seu relleu, gairebé ni la recordo. En definitiva, una mirada ampla indica que no hi ha un gir episcopal a Catalunya. És una altra generació de bisbes, però no confirmen la tendència d’enviar paracaigudistes com altres nomenaments recents.

Lleida: “Sede vacante nihil innovetur”

L’acord que s’ha fet públic entre el bisbe de Barbastre, Alfonso Milián, i l’administrador apostòlic de Lleida, Xavier Salinas, amb la benedicció del nunci, no és un acord. És una claudicació de Salinas, deixant amb les vergonyes a l’aire a tota la seva diòcesi interina i lligat de mans i peus al seu successor.

D’una banda, Salinas accepta, com ja havia fet Ciuraneta, que l’ordenament eclesiàstic li obliga a lliurar les obres a Barbastre. Però va molt més enllà: reconeix amb la seva firma representant la diòcesi de Lleida que el titular de les obres és Barbastre i que la Llei de Patrimoni Cultural de la Generalitat només l’obliga a “comunicar” el trasllat. És a dir, exactament el contrari del què va fer el seu antecessor –a qui només substitueix de pas- i del què ha dit fins ara la diòcesi de Lleida: que la titularitat està per demostrar –cap tribunal eclesiàstic o civil ha estudiat les proves que aporta Lleida-; que hi ha diversos recursos encara oberts; i que cal el permís de la Generalitat per fer el trasllat (cosa que ja va demanar Ciuraneta en el moment adequat sense renunciar a la via del recurs).

Aquest salt al buit de Salinas ha estat contestat per la Generalitat, per ara de manera discreta amb una nota. Però s’hi deixa clar que la col·lecció de Lleida està sotmesa a la Llei de Patrimoni i que s’ignora el litigi sobre la titularitat de les peces encara obert. Ara caldria un estudi jurídic més detallat per argumentar sobre la sorprenent apel·lació del document episcopal a la “lliure circulació de béns per tot el territori espanyol” que garanteix la Constitució. Amb aquest criteri, si jo fos basc demanaria fins i tot el retorn del Gernika. Haurem de veure els propers moviments.

Però més enllà d’això, les conseqüències a nivell eclesial d’aquesta decisió de Salinas són de gran abast. Primer caldria estudiar el principi “Sede vacante nihil innovetur” (428. Codi de Dret Canònic) que a més específica que els administradors en seu vacant “tenen prohibit de fer res que pugui comportar cap perjudici a la diòcesi o als drets episcopals”. No calen comentaris sobre aquest cas.

Després cal preguntar-se si el bisbe Salinas podrà tornar a posar els peus a Lleida: què els explicarà al Consell Pastoral, als delegats, als capellans, als diocesans... que durant 13 anys ha estat contents i enganyats? Per no fer sang, no només cal recordar que fa poc més d’un any Salinas deia que “el litigi de l’art sacre no es pot resoldre durant el meu ministeri” i que, en tot cas, “governaré amb l’ajuda i el consentiment del Col·legi de Consultors”.

I finalment, cal veure si ara sortirà el nou bisbe Lleida, nomenament imminent segons va deixar veure el mateix Salinas. Quina cara haurà de posar el nou bisbe de Lleida als seus diocesans si el paper signat pel seu antecessor –interí- no li permetrà moure un dit per defensar els interessos de la diòcesi?

El litigi Lleida-Barbastre, 10 anys en punt mort

Quan un govern ha de fer una nova llei o posar en marxa un projecte primer anuncia que el farà, després explica que l’ha començat a fer, després que l’està fent, després que ja n’ha fet la meitat, després que està a punt d’acabar-lo, després que l’ha acabat, al final l’inaugura i a més periòdicament va explicant com funciona de bé. O sigui, que fa una cosa una vegada, però intenta que la gent en senti parlar vint vegades.

Involuntariament, a Lleida, els hi està passant el mateix al revés. És a dir, que sempre els diuen que no, però el "no" és el mateix de sempre: que hi ha un decret que s’ha de complir i que no es vol entrar a valorar les proves sobre la propietats de les obres d’art de la franja en litigi. I la resposta de Lleida sempre acaba sent la mateixa: que és un decret que no es pot executar sense el permís de la Patrimoni de la Generalitat i que el decret no té fonament si el titular de les peces no són les parròquies originaries. D’aquí uns dies es repetirà la història quan es facin públics els arguments de la no admissió a tràmit del recurs presentat a la Rota. Semblarà que tornin a dir que no.

I, així, portem des de 1998. El juny farà 10 anys. El laberint de recursos per la via eclesiàstica és complicadíssim i pot durar anys. Encara hi ha altres demandes obertes a Roma i la via civil ni s’ha encetat. I com que Roma no ha emès cap sentència judicial sobre la propietat de les obres el tema no està tancat. Està en el mateix punt mort.

La única novetat d’ara és que el nunci Monteiro s’ha pronunciat a favor de la divisió del patrimoni diocesà de Lleida, com destaca la premsa d’Aragó (sempre s’ha de llegir com es veuen les coses des de les dues bandes). Curiosament, a El Heraldo també pinten a Monteiro com el dolent de la pel·lícula, cosa que em pensava que només passava a la part catalana.

Ara, el tema està en que en aquest litigi Lleida juga amb un jugador menys en espera del seu nou titular episcopal, que és com jugar sense porter. Però es que encara que demà enviïn a Lleida a Vicente Juan des d’Eivissa i que aquest decideixi portar les obres a Barbastre carregant-les a coll, tampoc ho podria fer si la Generalitat no autoritza el trasllat. Per tant, ni que portin un bisbe disposat a enemistar-se amb tota l’Església de Lleida per obeir un simple decret, resoldran el problema. Només en crearan un altre. I si al final s’ha d’arribar a un acord, sempre serà més fàcil amb un bisbe que sigui del gust de la gent de Lleida i no amb un que tothom li giri l’esquena.

PD: Em pensava que la Nota de la reunió dels bisbes catalans que feien ahir i avui l’enviarien dijous al matí com és habitual. Però no, surt a 2/4 de 9 del vespre, una gran hora per facilitar la feina als periodistes. Parla sobre d’ensenyament i mereix tot un altre comentari. I de Lleida diu que els bisbes han estat informats sobre el tema i que “han donat el seu suport a Mons. Salinas en totes les accions que puguin conduir a aprofundir en la comunió eclesial”, que és el mateix que dir que si plou, et mulles.

Per fi, Menorca

Els qui saben alguna cosa ja fa dies que diuen que la successió episcopal de Lleida i Girona es resoldrà amb un bisbe i un capellà. I els qui publiquen treuen noms com el bisbe Casanova de Vic (La Mañana) i el del vicari general d'Urgell Joan Pujol, o el bisbe Menorca Joan Piris i el capellà de Menorca Sebastià Taltavull (a El Periódico i –incomprensiblement amb un breu- a La Vanguardia).

A veure. És més probable la segona versió que la primera. Si canvies de diòcesi a Casanova resols un problema a Catalunya però te’n crees un altre. I al Joan Pujol espero que no li facin la mateixa mala passada que al seu germà. Que jo sàpiga, els de Guissona no han fet res dolent per merèixer això.

D’altra banda, a Menorca ja han assumit que són una diòcesi de pas. Per tant, no estranyarà que una vegada més el bisbe de Menorca es desplaci a Catalunya. Del que se’n faran creus és que finalment facin bisbe a un capellà de l’illa de la calma. Diria que no passa des del segle XVIII.

Sebastià Taltavull convindria a Catalunya especialment per un motiu, perquè amb la jubilació de Carrera els bisbes catalans perdran la mitra amb més capacitat de generar discurs i d’interpretar la realitat. I, això, amb Taltavull ho tindríem més que cobert. A més, sap anar a cavall, que sempre pot fer servei. Després, la solució de Piris, amb els bisbes que corren seria més que acceptable. En aquest sentit, és ben interessant el que respon a Vida Nueva en una enquesta sobre el laïcat.

Per tant, si passa, per fi serà l’hora de Menorca. Ara bé, llavors algú ens haurà d’explicar perquè a Catalunya ja hi haurà tres bisbes valencians (Salinas, Cortés i Piris). Després, quin mal han fet els seminaris catalans perquè faci 17 anys que no surt un bisbe nou format al seminari de Barcelona i 31 anys que no en surt cap de fora de Barcelona, excepte del seminari de Tortosa que en surten dos. I perquè aquí som una mena de reserva d’on no pot sortir cap bisbe cap a la resta d’Espanya. De fet, n’hi ha un parell que ja els hi regalo.

Les pressions de l’Opus Dei

Ahir esmorzo amb un amic de l’Opus Dei i gran debat. Amical, civilitzat i sense amargor, gent civilitzada però parers diferents. Arran del litigi de les obres d’art de Lleida surt el tema de si l’Opus està fent pressió perquè les peces vagin a Barbastre, diòcesi on hi ha la seu del Santuari de Torreciutat. Evidentment, l’interlocutor de l’Opus nega la major. Però argumentem.

a) A Roma ningú s’ha molestat a anar al fons de l’assumpte: qui és el propietari de les obres. Algú deu interessar-li que sigui així i els qui han seguit el cas hi veuen la mà de l’Opus. El cardenal Re, per exemple, ha deixat el tema en mans d’un capellà de l’Opus, Eduardo Baura.

b) Resposta: això s’ha de demostrar. I que algú li pregunti a Baura si ell defensa la postura de Re perquè li mana l’Opus.

a) Afegeixo. Cert, i que hi ha molta llegenda negra sobre l’Opus al qui és molt fàcil carregar-li sempre les culpes. Però demostrar-ho és impossible. Ningú ho dirà mai explícitament. Només ens podem basar en indicis per analitzar el perquè passen les coses. Es pot demostrar que el cardenal Ricard Maria Carles va fer bisbe de Vic a Romà Casanova? No. Però analitzant el que va passar és una evidència.

b) Nou argument. Acceptant hipotèticament que alguna persona de l’Opus pugui defensar una postura contraria als interessos de Lleida, ho fa perquè creu que és així, no perquè li mani l’Opus. En el que és discutible, l’Opus dóna llibertat.

a) Molt bé. Acceptem que no hi ha una conxorxa organitzada des de la cúpula. Però fins i tot sense mala fe, la gent es mou influenciada pel seu entorn i per la gent que sent propera. De fet, un dels “problemes” de l’Opus és que com que té tants amics dins l’estructura de l’Església és més fàcil que s’acabin imposant els seus interessos. No vol dir que faci coses que no facin legítimament tots els grups eclesials, sinó que té més capacitat d’influència que altres grups eclesials. A qui se li va acudir que un capellà de l’Opus podia ser un bon arquebisbe de Tarragona? Als capellans de la diòcesi?

b) És un favor per l’Opus que una persona que es dedica plenament a l’Obra, se’n vagi a fer una altra feina?

a) Depèn de quina.

b) I més. Si l’Opus de Barbastre estigués pressionant perquè les obres anessin a Barbastre, el de l’Opus de Lleida (que fa més temps que hi són) també farien el mateix. I conec gent de l’Opus de Lleida que s’han oposat a la divisió del Museu.

a) Però Barbastre vol dir el santuari de Torreciutat, que és molt important per l’Opus.

b) Precisament, no els fa cap falta. La gent que va al Santuario no va a visitar un museu, que a més quedaria lluny de Torreciutat.

No ho allarguem més. Però la conversa ha estat altament interessant. Tant interessant per mi com passar dos nits sense llum. Ha estat com tornar a anar de colònies: lots, espelmes, joc de nit per trobar les coses i aigua freda a la dutxa.

A Girona també esperen bisbe

Quan tornem de vacances, l’endemà de l’11 de setembre, el bisbe de Girona Carles Soler Perdigó haurà de presentar la renuncia al papa en complir els 75 anys. Així, ens trobarem amb dues diòcesis catalanes esperant bisbe: Lleida administrada provisionalment per bisbe de Tortosa, i Girona a l’expectativa del quan triga el relleu de Soler Perdigó. Per la propera jubilació, la del bisbe de Solsona, encara falten dos estius.

Són dues esperes que fan tremolar. Tots sabem que en aquest país qui posa i veta bisbes és el cardenal Antonio María Rouco. Des de la cadira que té a Roma com a membre de la Congregació per als Bisbes veta noms i en col·loca segons li convé. La veu de Roma passa inevitablement per Madrid. A Roma només es dignen a escoltar altres propostes quan s’hi emprenya molt, o per diòcesis importants.

Per això, a Lleida i a Girona no les tenen totes i els més actius ja comencen a fer soroll. Alguns cridant i altres més discretament. Són dos estratègies que es complementen i es contradiuen alhora. Però tothom hi diu la seva: tant els qui després diran que el nou bisbe és una benedicció divina com els qui carregaran contra la cúria romana.

A Girona uns dels primers a cridar han estat el col·lectiu de capellans del Fòrum Joan Alsina. Col·lectiu crític amb la jerarquia que ja fa temps no té precisament una relació fluïda amb el seu bisbe. Aquests capellans han començat a fer circular un document on demanen un bisbe "que respiri humanitat", "que faci creïble la bona nova de Jesús" i "situat en la realitat de Catalunya".

Potser el més fàcil seria trobar-lo entre els capellans de Girona o de les diòcesis veïnes. De fet, un dels bisbes més estimats a Girona era de Torelló, del veí bisbat de Vic. Però és clar, aquest l’havia “triat” el cardenal Jubany.

A veure si per Nadal tenim dos bisbes nous a Catalunya que ens donin alguna alegria: algú recorda el darrer nomenament de bisbes a Catalunya rebut amb alegria i sense polèmica?

A Lleida salten totes les alarmes

Els moviments d’aquests darrers dies al voltant del conflicte de les obres d’art de la Franja han encès totes les alarmes. D’una banda, per la visita que va fer el bisbe Xavier Salinas, administrador apostòlic de Lleida, al cardenal Re, prefecte de la Congregació per als Bisbes, el passat dia 13. I, d’altra banda, pel canvi que ha fet Salinas en l’equip jurídic que defensa els interessos del bisbat de Lleida.

El viatge de Salinas a Roma, tot i que es va presentar com una visita habitual, va estar envoltada de tot tipus d’especulacions -com va passar amb una reunió amb el bisbe de Barbastre-. La roda de premsa que es va fer a Lleida l’endemà no va servir per aclarir les coses. Salinas manté el missatge inicial de que l’administrador apostòlic no ha de tocar res, però alhora va parlar d’un enigmàtic “gest” conciliador, va recordar que les seves facultats són les mateixes que les d’un bisbe residencial, i va interrogar-se sobre el procediment jurídic seguit fins ara. Les declaracions de Salinas que van recollir de la roda de premsa a La Mañana de Lleida i al Heraldo de Aragón no ajuden a entendre si aquest tema va endavant o endarrere. Els periodistes quan no ho veuen clar poden ser molt pesats i es veu que això no va agradar gaire a Salinas que va acabar contestant amb un “i a vostè que li importa”. Com que no vaig estar a la roda de premsa no puc valorar si era pertinent o impertinent, però és evident que per molts somriures que hi posis és un error de comunicació important. I així queda retratat en el video editat a la web de La Mañana [si no el podeu veure podeu descarregar aquest fitxer].

Però al costat de l’ambigüitat del discurs, el canvi en l’equip jurídic del bisbat de Lleida és un fet. Fet que s’ha acabat traduint en una carta duríssima contra Salinas publicada el dia 16 a La Mañana. Mossèn Josep Casanova, un capellà gens sospitós de manca d’ortodòxia, va dimitir com assessor jurídic de la diòcesi fent pública una carta contra Salinas on li expressa el desig de que no s’acabi convertit en un “traïdor”.

Tot aquest cúmul de despropòsits ha portat a posar el crit al cel, entre altres, a Tribuna Catalana i a Església Plural, que també ha fet pública una carta de la presidenta de l’Associació d’Amics dels Museu de Lleida al cardenal Re on li diu que “no enferme más a los obispos como lo ha hecho con monseñor Ciuraneta”.

Si amb Ciuraneta el missatge clar era que ell faria els impossibles per mantenir la unitat del Museu Diocesà, amb Salinas no queda clar a què caldrà avenir-se. I la confusió –en un conflicte on s’hi barreja art, política, religió i sentiments- pot fer molt de mal. Només cal veure que per ara el què s’ha aconseguit és que a Lleida saltin totes les alarmes i que com a resposta s’organitzi una campanya contra Salinas. El tema de Lleida era embolicat, però sembla que encara és possible embolicar-lo més.

A Lleida ens juguem els calés

En el relleu definitiu del bisbe de Lleida l’Església catalana s’hi juga els calés. I no parlo del patrimoni. Parlo del mapa episcopal dels propers anys. Fins ara, ja havíem après que qui treia i posava mitres al Vaticà era el cardenal Carles. Res de consultes ni de nuncis. El resultat va ser dos bisbes valencians, dos tortosins (el seu exsecretari i el rector de Flix que no coneixia ningú fora del bisbat), un amic fidel, i altres coneguts, saludats i auxiliars de Barcelona centrifugats. I la divisió de la diòcesi. Dit sigui de pas, això no vol dir que tots els homes de Carles hagin seguit el seu model episcopal. Però també n’hi ha que s’entrenen per fer-ho pitjor.

Però ara han canviat tres factors que haurien de ser importants per valorar si ens espera un canvi d’orientació, o seguirem amb la mateixa història. El que semblaria més important és el canvi de papa. Els darrers canvis episcopals a Catalunya van ser el 2004 en l’etapa final de Joan Pau II. Ara hi ha un altre papa, però els engranatges que fan girar el Vaticà, on es juguen aquests nomenaments de segona fila, no canvien en quatre dies. Tampoc oblidem que Benet XVI no ha fet cap revolució a la cúria. I ha canviat el papa, però no ha canviat el nunci.

També hi hauria d’haver canviat la informació que tenen a la Santa Seu sobre Catalunya. En aquest terreny s'ha anat fent feina. I no és un factor determinant però és important el canvi de responsable de la secció de llengua espanyola de la secretaria d'Estat del Vaticà. Ara ja no hi ha Vicente Juan, un bon amic del cardenal Carles bisbe d’Eivissa de del gener del 2005. Jo no conec de res a Vicente Juan, però pel que m’expliquen és un dels que estan convençuts que el catalanisme i els progres són la font de tots els mals de l’església catalana i que sota aquesta prisma es dedicava a filtrar tota la informació que arribava al Vaticà sobre les diòcesis catalanes. Ho comentava a Les ferides de l’Església catalana. Des de que aquest càrrec l’ocupa el Miquel Huguet, a qui tampoc tinc el gust de conèixer, això hauria de ser diferent. Tot ajuda a que a ningú se li torni a passar pel cap enviar un bisbe Ureña a Catalunya.

I un tercer factor a tenir present és que el cardenal Carles ja no és ni arquebisbe de Barcelona, ni cardenal elector. Això no vol dir que hagi deixat de tenir amics al Vaticà. Però vol dir que ara el que seria raonable és que als qui s’escoltessin més fossin als arquebisbes de Tarragona i de Barcelona, que a més, no estan a matar entre ells com estaven Carles i Sistach. Un discurs coincident de tots dos pot ajudar que els nomenaments episcopals a Catalunya no siguin un disbarat.

Però tot això són corrents de fons. Si les coses van per aquí només ho sabrem realment quan es vagin coneixent els relleus episcopals dels propers anys. I, en tot cas, continuarem confiant en l’Esperit Sant.

Lleida en "standby"

El nomenament de Xavier Salinas com a administrador apostòlic de Lleida deixa la successió de Ciuraneta en standby. Aquesta pausa afecta també a la resolució del litigi per les obres d’art procedents de la Franja. Salinas continuarà com a bisbe de Tortosa i s’encarregarà de Lleida mentre no es nomeni un nou bisbe, que ell mateix espera que sigui abans de l’estiu. El que s’ha fet, doncs, només és trobar una solució provisional perquè el bisbe Ciuraneta se’n pugui anar. Trobareu tota la informació a la web del bisbat de Lleida, amb una bona explicació sobre que és això dels administradors apostòlics.

A més, el comiat de Ciuraneta coincideix amb dues bones notícies per la diòcesi de Lleida. D’una banda, que la Rota romana ha acceptat tramitar el recurs presentat pel bisbat. Per primera vegada un tribunal examinarà les proves que ha aportat Lleida per demostrar que les obres van ser comprades pel bisbe Messeguer i no cedides en dipòsit. I, d’altra banda, que s’ha anunciat la nova seu del Museu Diocesà i Comarcal aviat estarà enllestida.

Però el més rellevant d’aquest relleu són les declaracions que va fer dijous el bisbe Salinas en fer-se públic el nomenament. El Heraldo de Aragón havia avançat la notícia en l’edició del dijous i citant fonts de la nunciatura afirmava “que la intención de la autoridad vaticana es no nombrar a un nuevo obispo hasta que se resuelva definitivamente el litigio entre las diócesis de Lérida y Barbastro-Monzón por los bienes de las parroquias”. I també destacava que el bisbe d’“origen valencià” “siempre ha destacado por su obediencia a la autoridad del Papa, lo que podría favorecer la devolución definitiva de los bienes, en cumplimiento de las sucesivas resoluciones vaticanas”. Que jo sàpiga el papa en persona, que és a qui obeeixen els bisbes, encara no ha dit res sobre el patrimoni lleidatà. Ho comenta Miguel Angel Martín en seu bloc, interessant de seguir aquests dies.

Doncs Salinas el primer que va fer va ser negar-ho. En les declaracions com les que recull Francesc Guillaumet a La Mañana Salinas diu que “el litigi de l’art sacre no es pot resoldre durant el meu ministeri”, que farà una tasca “continuista” i que la tasca de l’administrador apostòlic és “no innovar res”. I que en tot cas, “governaré amb l’ajuda i el consentiment del Col·legi de Consultors”. Però Salinas ha anat més enllà. Sortint del pas de rumors que deien que la successió de Ciuraneta seria l’ocasió per fusionar la jivaritzada diòcesi de Lleida amb Solsona o Urgell, Salinas ha dit que “no era el moment oportú”. També va recordar que els límits diocesans són anteriors a les províncies i que l’església no té perquè identificar els seus límits amb els civils. Res d’estrany en el bisbe de Tortosa. En tot cas, si realment acaba fent-se realitat el que ha assegurat Salinas serà una bona notícia per Lleida. Si no, tindrem a qui reclamar-ho.

M’ha cridat l’atenció la carta de comiat del bisbe de Lleida. Hi ha una frase ben significativa “Tinc la consciència tranquil·la, perquè en totes les qüestions he tingut en compte les exigències de la veritat i la justícia i he actuat, malgrat les incomprensions, amb fidelitat a les normes de l’Església”. Si a sobre a la Rota li acaben donant la raó, a més li haurà servit d’alguna cosa.

Que tractin bé al bisbe de Lleida i la seva diòcesi

Que avui el bisbe de Lleida hagi anunciat que ha presentat la renuncia al papa no és una sorpresa. Ja ho comentàvem fa pocs dies en motiu del seu ingrés a l’hospital on s’hi va estar una setmana. Cal reconèixer la dignitat amb la que Francesc Xavier Ciuraneta ha portat el desenvolupament del seu parkinson, i no ha amagat mai el deteriorament de la seva salut. Aquest mateix mes era el tema del seu escrit en el butlletí informatiu del bisbat.

Fa setmanes que pràcticament no podia exercir les seves funcions i per això ha fet públic que ja ha presentat la renuncia. Ara caldrà esperar la decisió del papa perquè l’accepti i nomeni un successor o es deixi la diòcesi en mans d’un administrador apostòlic en espera del nou bisbe. En la nota que ha enviat als mitjans per anunciar la renuncia explica que espera retirar-se a Palma d’Ebre on va néixer fa 66 anys. S’ha guanyat que li donin ja aquest descans. El que no acabo d’entendre és que el relleu del bisbe de Lleida no s’hagi fet d’una forma més àgil i programada. Fa temps que se sabia que caldria afrontar el seu relleu i el nunci ja podria tenir prevista la successió en el moment en que es fes pública la renuncia. Potser aquest anunci accelera el procés, però serà un període d’interinitat innecessari. I més quan està obert en canal el litigi de les obres d’art. Si aquest relleu previsible s’allarga voldrà dir o que Lleida queda molt lluny del Vaticà, o que algú ja li està bé mantenir aquesta interinitat. I, en aquest cas, el primer perjudicat serà el mateix Ciuraneta i després la seva diòcesi.

Evidentment, ara s’obren públicament les apostes per la successió de Lleida. D’una banda, cal recordar que en els darrers 14 anys –havent canviat de bisbe les 10 diòcesis catalanes- només han sortit quatre nous bisbes catalans, dos del seminari de Tortosa, un del de Toledo, i un de l’Opus. La resta, o ja eren auxiliars de Barcelona, o venien de València. Potser seria hora que entre els gairebé mil capellans que hi ha sumant les diòcesis de Lleida, Urgell, Vic, Girona, Tarragona i Solsona el nunci es preocupés de trobar-ne algun digne de portar la mitra. Ja fa 30 anys de l’últim bisbe que va sortir d’entre el clergat d’aquestes diòcesis, quan van enviar Antoni Deig a Menorca. Precisament, aquests sis bisbats catalans aviat superaran el rècord de Menorca, on tenen bisbat però és impossible que en surti cap bisbe. Espero que els bisbes d’aquestes diòcesis ja li hagin fet arribar al nunci una bona llista de propostes.

D’altra banda, s’ha d’afegir que l’experiència d’alguns nomenaments episcopals també ha relativitzat la importància del fet que sigui o no català. Com va dir mossèn Ballarín, “Ens heu dat uns bisbes que haurien fet feliç la tia Conxa. Tingueu pietat de nosaltres, vicari de Jesucrist”, i ben catalans que eren els escollits. Perquè si envien un bisbe com Roncalli, ningú es preguntarà a quin seminari havia estudiat. Ara, si no el troben d’aquesta talla, a Catalunya de bons candidats no en falten.

PD: Ara, dilluns, he vist la carta que ha fet pública Ciuraneta adreçada als diocesans. Val la pena llegir-la i es correspon amb els elogis personals que ha rebut aquests dies.

El mal de Lleida no necessita el nunci fent soroll

Els nuncis han de ser mestres en diplomàcia. Manuel Monterio de Castro no ho ha estat. Diumenge va anar a Peralta de la Sal a inaugurar l’any Jubilar Calasancio acompanyat de tots els bisbes aragonesos. I no se li va acudir res més que contestar les preguntes dels periodistes donant la raó a una de les parts en conflicte per les obres d’art de la Franja. Primer error. El segon error és fer-ho quan el bisbe Francesc Xavier Ciuraneta està ingressat a la Clínica de Ponent “L’Aliança” de Lleida per una infecció respiratòria.

No cal dir que amb aquestes declaracions inoportunes tothom mira de portar l’aigua al seu molí. El text de la notícia és pràcticament el mateix a tots els diaris perquè és un original d’una agència. Però, per exemple, no té res a veure el titular de La Mañana de Lleida (diàleg) amb el titular de El Heraldo de Aragón (exigència). Una mostra més de com es veuen les coses des de cada banda de la frontera és comparar el monogràfic de la web de El Heraldo, amb la completa exposició que feia del procés El Pregó del passat 15 de juny. El Nunci coneix perfectament la situació, per tant, motiu de més de no posar-se on no et demanen o on podria prendre mal. I, hauria dit el mateix en un acte jubilar a Montserrat amb tots els bisbes catalans?

També el Nunci sabia que des de dijous al matí el bisbe Ciuraneta estava ingressat, que el parkinson ja fa temps que mina la seva salut, i que, amb el mateix Ciuraneta, ell és un dels pocs que sap a ciència certa com està la qüestió de la renuncia del bisbe de Lleida per motius de salut. Un altre motiu per callar sobre el tema de la Franja i preocupar-se de fer la feina necessària per resoldre’l enlloc de posar més llenya al foc. És un mal que on hi sobra el nunci fent soroll.