Venim a passar-nos-ho bé

Neix a poc a poc el portal i sense cridar CatalunyaReligió.cat. L’11 de setembre com a dia d’aparició no és una data causal perquè les creences d’aquest portal són aquelles que viuen en el món i comparteixen les inquietuds del seu país . Aquest portal és un projecte ambiciós i modest. L’ambició per ser un punt de referència i la modèstia de saber que la última paraula sempre és del lector. Ambiciós per totes les seccions i serveis que desplegarà i modest perquè sabem que no podem fer-ho sense la complicitat i la col•laboració amb la gran diversitat d’institucions religioses que hi ha a Catalunya. Aquest portal no s’entén sense la vitalitat religiosa que també hi ha Catalunya, amb les seves bones i males notícies.

Així comencem. Pedra a pedra, com sempre s’han fet les gran catedrals i les petites ermites. Les properes setmanes podreu anar veient com creix, com s’equivoca, com corregeix i com avança. I, avui és el dia de dir-ho: molt satisfet que tiri endavant. Un goig i una esperança compartida per molts, com el Vaticà II.

Però a més de tot això, venim a passar-nos bé. Aquell “ engendrar alegria” de Pau VI només és possible si les coses es fan gaudint-les. I els qui mourem aquest portal en tenim moltes ganes. Creure no ha de ser avorrit. I el què no podem fer és presentar-nos sempre com una colla d’amargats. Jo, francament, tinc de sort de fer una feina en la que m’ho passo pipa. I això és tot un privilegi. Com el que tindrem els qui iniciem aquest portal.

1.400 currículums

Com està la cosa. Vam publicar una oferta laboral per a redactor de El Ciervo un dilluns de maig. No era una mala oferta de treball però tampoc res espectacular. La vam penjar en un portal d’internet i a la borsa de treball del Col·legi de Periodistes. L’endemà teníem ja quatre trucades d’amics de la casa recomanant familiars, amics i batejats i centenars de currículums. Al final en una setmana en van arribar 1.400. Sense exagerar.

Feina, doncs, a mirar-los tots. Certament una tercera part eren de directe a la paperera (tècnics de so i assimilats). Una altra tercera part si que complien els requisits mínims però queien davant de la competència. I dels que sobresortien en van quedar un centenar llarg que vam imprimir i que el director adjunt de El Ciervo va mirar amb detall per deixar-ne una cinquantena. Una petita prova per correu electrònic van deixar en vuit les persones a entrevistar i aquesta setmana hem pogut tancar el tema.

Evidentment, fer una primera selecció de 1.400 currículums demana tirar pel dret. També hi va haver la temptació d’abandonar i passar directament als recomanats, però no ho vam fer. La mitjana de lectura que vaig fer (per dir-ho d’alguna manera) va ser de 80 a 100 cada hora. En algun moment tenia més la impressió d’estar consultant el Facebook que fent una selecció de personal. Però sobretot el problema principal va ser tenir moltes vegades la mala consciència de llençar a la paperera no un currículum, sinó una persona que necessitava feina, especialment amb els d’una certa edat. Deu ser una mostra real d’allò que la Doctrina Social de l’Església en diu estructures de pecat.

Primera Comunió

Diumenge va tocar primera comunió d’aquelles amb molta gent. Molt bé el rector. Per la cerimònia en general però sobretot per la introducció. Com advertir finament als pares i familiars que es comportin? Explicant que ha demanat als nens que no es distreguin saludant, perquè allò és com un partit de bàsquet: pendent del públic perds la pilota i el partit. Com fer que la gent no parli? Parlant fluixet enlloc de cridar més que ells. I molt bé sobretot saludar especialment als qui no acostumen a venir per l’Església, per dir-los que com sempre són benvinguts, amb els braços oberts com el Crist que presideix l’altar. La gent, si se la tracta bé, respon, com es va veure en el seguiment de la celebració.

Ja varem prendre mides per la primera comunió que celebrem aquest mes de la filla gran. Fa unes setmanes li preguntava si ja se sabia bé el Credo (el Parenostre ja el tenim descomptat): “No... bé un tros. Allò de crec “la Santa Església catòlica i romana”... i en la remissió... dels sants.” Anàvem ven encaminats. I diumenge vaig veure ja el tenim per la mà. El més complicat serà el dia que em pregunti que vol dir exactament això de la Comunió dels sants. (Per cert, gran èxit com a regal aquesta nova Bíblia per a nens de la Claret)

En defensa de la família i de les tradicions cristianes

Aquest diumenge l’he dedicat a la família i a les tradicions cristianes. Amb tots els nens hem anat a veure a la residència a un familiar al qui no visitem tantes vegades com caldria i hem anat a veure Els Pastorets.

En aquest cas hem escollit la versió de L’Estel de Natzaret, que a mi m’agrada menys que la de Folch i Torres, que és en la que havia sortit de petit. Però mentre la vèiem al Centre Catòlic de Sants pensava que realment l’obra teatral dels pastorets, representada cada Nadal a desenes de teatres amateurs, és la culminació de la difusió teològica popular a Catalunya. I tot i que les formes arcaiques de l’obra avui grinyolen, fan el seu servei mentre no trobem cosa millor per substituir-los.

En tot cas, hem fet vida familiar i cristiana. I m’ho he passat prou bé per a fer-ne un vídeo amb el mòbil. A més, ens ha convidat la meva cosina i, així, m’ha sortit més bé de preu que pagar un AVE fins a la Plaza Colón de Madrid.

PD: I tot, sense haver de criticar a ningú pel que feia o deixava de fer.

Bon Nadal

Per desitjar-vos Bon Nadal he escollit una de les diverses felicitacions que he rebut aquests dies per correu electrònic. És de les que m’ha fet més il·lusió per la seva dimensió ecumènica. És del pare Joan i de la Maria Rosa de la parròquia de la Protecció de la Mare de Déu de Barcelona de l’Església ortodoxa. Bon Nadal.

Es pot viure un mes sense bisbes, o tota la vida

Gairebé no m’ho crec però aquest any he aconseguit estar un mes sense bisbes. De l’1 al 31. Sense internet, sense correu electrònic, sense trucades al mòbil. Per tant, un mes sense estèrils polèmiques eclesials ni episcopals. L’experiència, és un descans. Només vaig caure en la temptació de fer aquesta foto a Alaior. Llàstima que el segon cognom del Taltavull episcopable és Anglada.

L’únic contacte eclesial que he tingut ha estat el Full dominical de diverses diòcesis (on l’església sempre apareix d’immaculada concepció), el mossèn que he anat trobant a cada parròquia (sempre guiat pel Missa Dominical del CPL), la visita turística a alguns espais religiosos emblemàtics, i alguna notícia escadussera o folklòrica als diaris (normalment negativa). I aquest és precisament el contacte real i ordinari de la majoria de catòlics amb l’Església durant gran part de la seva vida. Una realitat molt més pacífica de la que alguns malalts o de la que tensió mediàtica ens volen fer creure.

En una ràpida reincorporació aquest migdia recupero alguns blocs i webs. Destaco les m’han entretingut.

L’entrevista al mallorquí Ladaria a El País, el jesuïta nou secretari de la Congregació per a la Doctrina de Fe. Potser després de llegir l’entrevista entenc més el què em van fer notar abans de vacances. En l’ordenació episcopal a Roma de l’espanyol no cardenal que actualment té la més alta responsabilitat a la Santa Seu, no hi havia cap alt representant de cúpula de la jerarquia espanyola, cap dels seus cardenals, ni membres de la comissió de la Comissió Episcopal de la CEE per a la Doctrina de la Fe. Només alguns bisbes personalment amics com el de Solsona. Potser serà perquè a Ladaria Ferrer no l'han posat per carregar-se a Pagola.

M’entretinc també amb el millor bloc de religió que es fa a Espanya. Ressalto un matís en les notícies que reprodueix sobre el litigi de Lleida. Explica que un informe jurídic encarregat per la Generalitat de Catalunya donava la raó a Barbastre. Però si aquest informe és precisament del 2001, és just d’abans que es localitzessin els documents que documenten la compra i venda, la donació, o la permuta de les peces reclamades. Per tant, els arguments jurídics d’aquest document ja no tenen sentit. A part, que a la Conselleria de Cultura deuen tenir unes quantes piles amb més informes sobre el tema. Filtració, doncs, purament interessada. També ens parla del recurs del bisbat de Barbastre perquè s’aturi el judici per la via civil. Poca pinta a prosperar.

A Zenit trobo unes curioses declaracions de l’arquebisbe de Denver -a remolc de la convenció democràta- que compara Tomàs Moro amb Kennedy. Kaput. Molt més interessant el què llegeixo de Benet XVI en una trobada amb capellans i seminaristes durant les vacances. Especialment em quedo amb la resposta a la darrera pregunta que li fa un capellà i també amb la ironia de papa contestant: “Bé; no puc donar-li una resposta infal·lible en aquest moment”. També sembla que Benet XVI realment no es rendeix en les relacions amb Xina. El Vaticà no llença un globus sonda a la babalà. Haurem d’estar ben atents a aquesta nova ostpolitik.

I per acabar Tribuna Catalana continua retratant per partida doble al bisbe de Vic. Així comença un nou curs. I diumenge La Vanguardia em recordava que ja tinc feina per aquesta setmana: dijous i divendres em toca anar al Congrés de Litúrgia amb cardenal Danneels i Marino (Piero).

Jesús dóna sentit a la meva vida

Veig que s’ha tancat l’enquesta sobre Jesús. Evidentment l’enquesta en si mateixa era una tonteria. Encara que totes eres cites de diversos autors cristians, el que és i significa Jesús per a un cristià no es pot resumir en una frase. Sempre serà massa parcial i incomplet, fins i tot no serà ben bé veritat. Vaja, com els titulars dels diaris.

En tot cas, han quedat destacades aquestes tres.

b) Jesucrist dóna sentit a la meva vida perquè és l’expressió completa de Déu; a través d’ell Déu es transparenta, parla i actua en mi. 22 vots (40%)

e) Jesucrist ha vessat sobre nosaltres l’amor generós d’un Déu que és Pare; fa possible superar les limitacions i obrir-nos a una vida de plenitud. 19 vots (34%)

h) Ésser cristià és voler que tot això –Evangeli i el Crist- em fonamenti i em conformi. 6 vots (10%)

La resta pràcticament no han tingut cap vot. Curiosament, tot i que en ordre diferent, són les tres mateixes cites que van quedar les tres primeres en la reunió de pares de la catequesi. No sé si vol dir res i tampoc es tractava de posar Jesús a votació. Per mi l’important era l’excusa per obrir un diàleg sobre Jesús. Mètode inductiu. Primer pregunta, i després predica. Dit d'una altra manera, truqueu abans d'entrar.

"I vosaltres, qui dieu que sóc?"

Mt 16,13-20; Mc 8,27-30; Lc 9,18-21

Reunió de pares de catequesi. Em sembla ja haver dit que les parròquies ja han après que la catequesi infantil és una de les millors maneres que tenen d’evangelitzar... als pares. En la darrera reunió de pares ens van fer rumiar una mica. Mètode inductiu. Presentar vuit frases sobre Jesús, d’autors diferents, i ordenar-les segons les que creiem que s’ajusten més a la pròpia experiència. A partir dels resultat es va obrir la conversa sobre Jesús.

Aquestes eren les vuit definicions:

a) Jesús és un home extraordinari que tenia idees que avui continuen sent vàlides i per això les recordo.

b) Jesucrist dóna sentit a la meva vida perquè és l’expressió completa de Déu; a través d’ell Déu es transparenta, parla i actua en mi.

c) Jesús és un revolucionari polític: ell va canviar les estructures del seu temps i és un model de lluita per la justícia.

d) Jesús era un visionari: miracles, resurrecció, Regne de Déu; idees utòpiques i irrealitzables.

.e) Jesucrist ha vessat sobre nosaltres l’amor generós d’un Déu que és Pare; fa possible superar les limitacions i obrir-nos a una vida de plenitud.

f) Sense Jesucrist no sabríem ni qui és Déu, ni qui és l’home, ni la vida, ni la mort.

g) Jesús fou un líder religiós molt important en la línia dels grans místics i profetes.

h) Ésser cristià és voler que tot això –Evangeli i el Crist- em fonamenti i em conformi.

Evidentment cap és completa, ni cap completament falsa. Però cada una reflexa sensibilitats diferents. Fem la prova. Ho poso com a enquesta a la barra de dreta. Se’n pot triar una. Veurem que surt i a veure si el resultat coincideix amb el de la reunió. I si no surt res a comentar, almenys ens haurem distret –i pensat- una estona.

I el cardenal riu

Aquest vespre hem fet sessió de cinema familiar, tots cinc i el gat Pacià mirant “Sonrisas y lágrimas”. La veritat és que esperant les eleccions episcopals d’aquesta setmana no saps si riure o plorar, o cantar.

Per si som a temps per riure penjo aquest enllaç del Youtube que m’ha passat un colom missatger. Em diuen que fa temps que circula però jo no el coneixia i la veritat és que m’ha fet molta gràcia. I crec que el millor del vídeo és que després de la pífia, el cardenal riu. Sempre és millor prendre’s les coses amb humor. Agrairé qualsevol pista sobre el lloc i el protagonista.

Ja ha arriGat

Finalment ja tenim gat. Després de dotze anys demanant-lo als Reis, ha aquest any ha arribat. Ara li hem de posar nom.

Bon Nadal: ja no sou estrangers

Ell és la nostra pau. De dos pobles n'ha fet un de sol, destruint el mur que els separava i abolint amb el seu propi cos allò que els feia enemics: la Llei amb els seus manaments i preceptes. Així ha posat pau entre tots dos pobles i, en ell, n'ha creat un de sol, la nova humanitat. Ha fet morir en ell l'enemistat i, per la seva mort en creu, els ha reconciliat tots dos amb Déu i els ha unit en un sol cos. Ell ha vingut a anunciar la bona nova de la pau: la pau a vosaltres, que éreu lluny, i la pau als qui eren a prop. Per ell, uns i altres, units en un sol Esperit, tenim accés al Pare.

Ara, doncs, ja no sou estrangers o forasters, sinó ciutadans del poble sant i membres de la família de Déu. Formeu un edifici construït sobre el fonament dels apòstols i els profetes, que té el mateix Jesucrist per pedra angular. Sobre ell, tota la construcció es va alçant harmoniosament fins a ser un temple sant gràcies al Senyor. Per ell, també vosaltres heu entrat a formar part de l'edifici, fins a ser, gràcies a l'Esperit, el lloc on Déu resideix.

Efesis 2, 14-22

Foc Nou. Desembre 2007

Visita obligatòria

Per motius que no vénen al cas, ahir al matí vaig estar tres quart d’hora en la sala d’espera d’un centre de rehabilitació per a afectats de paràlisis cerebral. Hauríem d’anar-hi una vegada al mes. Se’t passen totes les preocupacions de cop.

Em vaig fixar especialment amb els pares, pensant en el que deu haver representat això en la seva vida. Vaig suposar que si algú en aquest món pot entendre les benaurances deuen ser ells. I vaig pensar com perdem el temps preocupant-nos d'algunes tonteries a Internet.

En tren

Marxo a Malgrat de Mar. M’ha convidat a Ràdio Malgrat el programa “Postres a la Carta”, a dinar i a la tertúlia de les tres de la tarda que es fa en directe des del mateix restaurant. Una proposta divertida. Aviso que hi vaig en tren. Per això hauré de sortir amb almenys mitja hora més de marge per no arribar tard. Si d’aquí uns dies no sabeu res de mi, busqueu-me per Rodalies.

Faig broma, però un país on no et pots fiar dels seus trens, no pot anar bé.

Les magranes del pare Claret

Portar els fills a una escola religiosa té això. A poc a poc et van acomboiant cap a la devoció al seu sant fundador. De fet, una de les primeres coses que recordo que va explicar la meva filla quan va entrar al col·legi és que la seva escola “l’havia fet sant Antoni Maria Claret”, al qui ja m’imaginava jo posant un totxo damunt de l’altre.

El cas és que aquestes coses van calant i diumenge, que volíem passar el dia a fora de Barcelona, vam decidir anar amb la família a conèixer Sallent, vila natal del pare Claret. Aquest dimecres fa 200 anys del seu naixement i per això aquest diumenge s’iniciaven els actes del bicentenari amb una missa a Sallent. Aquí trobareu els detalls de l’Any Claret i dels actes.

Com que anava de pare de família i no de periodista no us puc donar gaires detalls de la cerimònia presidida pel bisbe de Vic, Romà Casanova. A més, em vaig deixar la càmera a casa. Però primer cal dir que feia temps que no veia una església tant plena ni tant religiós junt, i en aquest cas vingut de tot el món per la celebració. Que la celebració va ser d’una gran dignitat i solemnitat (per cert, sense cap necessitat d’utilitzar el llatí ni cap ritual antic perquè fos realment celebrada amb profunditat) i només al final em vaig adonar que havia durat dues hores. Una homilia del Superior General dels Missioners Claretians, Josep Maria Abella, que va recollir i actualitzar molt bé la trajectòria del pare Claret. I un final entranyable amb les paraules de l’actual bisbe de Santiago de Cuba, successor episcopal del pare Claret, que va venir expressament a Sallent per l’obertura del bicentenari.

Per arrodonir aquest diumenge tan claretià, vam decidir dinar camí de l’ermita de Fussimanya, fent el que en diuen la ruta del pare Claret. Arribats a la ermita de Sant Martí, vam parar a menjar els entrepans. Vam tenir la sort de trobar al costat de l’ermita dos magraners carregats de magranes. N’hi va haver per postres i per emportar-se a casa i preparar-les en sucre (són les de la foto). Vaig pensar que potser el pare Claret, de petit, també havia pogut tastar aquelles magranes. Igual que, fent balanç de les activitats del dia, vaig pensar com de clàssic hom podria arribar a ser. Qui m’ho havia de dir.

Alta política

Dins de la secció de meravelles dels meus fills, un nou lliurament. Aquest cap de setmana vèiem per la tele les declaracions d’un polític darrera l’altre sobre la proposta d’Ibarretxe. I la pregunta de la filla gran va ser: “Pare, perquè criden?” Si, certament, es pot convèncer de la bondat o el malefici de qualsevol proposta sense haver de cridar.

Llibres pràctics

El darrer dia de vacances descobreixo una utilitat que mai hauria sospitat dels llibres que irremeiablement s’acumulen al despatx de casa. Després del tradicional pelegrinatge estiuenc a Ikea, necessitava fer un forat a un escaire però no tenia cap cargol de fuster per subjectar-lo amb la força suficient per suportar la força de la màquina. La pressió que exerceixen els llibres en una llibreria a punt de rebentar vaig comprovar que és prou poderosa per mantenir ferma qualsevol cosa que hi vulguis subjectar.

Ho comento perquè després de les vacances recomano quatre llibres que he recuperar aquest estiu. El propòsit de les vacances era el mateix de cada any: no fer res. Però dins d’aquest res s’hi ha inclòs poder llegir alguns títols dels darrers dos anys i un d’aquesta temporada que en seu moment van quedar aparcats.

-El més entretingut. Historia de los Papas. Entre el reino de Dios y las pasiones terrenales. Juan María Laboa. La esfera de los libros, 2005.

El mèrit d’aquest llibre és l’escriptura fresca i la capacitat de divulgació del fundador de la revista XX siglos de Historia de la Iglesia. No em puc estar de citar alguns moments més negres del papat com el de l’enèrgic Joan VIII (872-882) al qui van assassinar uns parents o gent propera que ell pretenia depurar. El van enverinar, però veient que l’efecte el massa lent el van matar clavant-li cops de martell al cap. O pitjor ho va tenir Formós (891-896) que no el van deixar descansar ni mort. Un successor seu, Esteve VI, va fer desenterrar-lo i la seva mòmia va ser sotmesa a un judici on un diaca contestava en nom del papa difunt. Durant el judici a Formós li van retirar els vestits pontificis, li van tallar els tres dits que utilitzava per beneir i van llençar el seu cos al Tíber. Esteve VI va acabar morint estrangulat a la presó el 897. Laboa comenta: “Ese mismo año se hundió la basílica de Letrán [seu dels papes en aquella època] desde el altar hasta el pórtico, tal vez por no ser capaz de soportar entre sus muros tanta ignominia”. Realment la institució eclesial té alguna cosa de divina per haver pogut resistir alguns dels 264 que hi ha hagut.

-El més nou. Déus, creences i neurones. Un acostament científic a la religió. Fragmenta, 2007.

Novedós per la data de publicació però també pel seu contingut: el que diuen els estudis de la neurologia sobre la religió. Estan molt lluny de confirmar que la religió és només una superstició humana. La lectura del llibre, a més, afirma la possibilitat de creure en Déu d’una manera més àmplia de la que es desprèn de l’entrevista que li van publicar a La Vanguardia.

-El més punyent. Aita Patxi. Prisionero con los guradis. Hilari Raguer. Claret, 2006.

Un testimoni del passionista basc que va assistir durant la guerra civil un batalló de catòlics bascos fidels a la república. Més enllà de les lliçons històriques imprescindibles del llibre, es descobreix com els moments de grans crueltats són els més propicis perquè brillin testimonis de més gran bondat. L’estil del pare Raguer no defrauda.

-I el més necessari. Compromís polític i sentit cristià. Joan Rigol. Edicions 62, 2006.

És la lectura en curs per tancar l’estiu. Sense acabar-lo s’ha de destacar la claredat de l’exposició. I, sobretot, la necessitat de que el seu missatge sigui escoltat pels polítics i pels ciutadans. D’altra manera aniríem. A veure aquest curs com anem.

Els savis no fan vacances

Vaig descobrir que es pot posar música als blocs gràcies al bloc de l’amic Guillem Espriu, que a més m'ha permès descobrir un gustos musicals bastant comuns. Em va agradar la idea i a partir d’ara voldria anar desgranant els mp3 del meu ordinador. Aprofito l’inici de les meves vacances i la meva partida mediterrània enllà per iniciar l’acompanyament musical. Però pensant què podia deixar penjat a l’agost se’m va acudir recuperar els brillants monòlegs de Joan Capri. Ho sento si us ha espantat sentir una veu sortint del vostre ordinador. Podeu controlar la reproducció i el volum des del control que hi ha a columna de la dreta de la pantalla.

Els qui no coneguin Joan Capri podríem dir que seria com l’avi de l’Andreu Buenafuente, però segur que el mateix Buenafuente estaria d’acord que fins ara a Capri no l’ha superat ningú.

Per fer la tria m’he fixat en els monòlegs que, tot i tenir més de 40 anys, tracten temes que no passen. Són els mateixos que avui: els retards de la Renfe, els consells dels metges, la incomprensió sobre què fan els joves, l’obsessió pel menjar, els problemes per arribar a final de mes, les preocupacions per l’estètica, el consumisme, les retencions de trànsit, la por a morir-se... “Això abans no passava”, sentim tantes vegades sobre els costums socials i la moral, frase especialment apreciada per alguns eclesiàstics. Doncs podem veure que als anys 60 ja passava. I això que Capri tenia un germà capellà, l'entranyable pessebrista mossèn Francesc Camprubí.

Però el primer que he triat és el que crec que és el millor monòleg del Capri: Els savis. Potser perquè és dels que tenia a casa de petit. Però a més, en aquest és compleix la màxima de que tot ja està inventat. Els savis continuen existint, pontificant sobre les seves veritats absolutes i menyspreant tot aquell inferior a la seva categoria suprema. Aquesta temptació la compartim tots els qui tenim tribunes per pontificar. En canvi, viure el món i viure la fe sovint demana més fer-se preguntes que donar respostes. Però els savis són així, i sempre n’hi haurà. A més, no fan mai vacances. Bon estiu.

Pena pel Iemen

Aquest agost farà onze anys que vaig estar al Iemen. És per això que m’ha impactat més l’atemptat contra els turistes catalans i bascos. Era el mateix viatge de Banoa que vaig fer el 1996, gairebé un mes per visitar tot el país. Després de casar-nos vam passar els dies tradicionals a Menorca i ens vam guardar l’agost per fer “el” viatge. Com que em vaig negar a anar a l’Iran com volia meva dona, vam pactar el Iemen, senzillament perquè no en sabíem res. Per fer un viatge de noces més original vam decidir que ens emportàvem de viatge un dels capellans que ens va casar i un altre amic. Anàvem en un grup de vuit turistes amb dos jeeps com els que heu vist carbonitzats després de l’atemptat.

Llavors ja es parlava d’alguns segrestos de turistes i feia dos anys havien mort dos alemanys quan va intervenir l’exèrcit, però això ho vam saber allà. També feia pocs anys havia acabat la guerra civil. Els turistes formàvem encara part d’una raresa exòtica. Per això, he escollit aquesta foto. És d’un poble perdut a Wadi Al-Udayn on quan els turistes paràvem a posar benzina la gent sortia al carrer a fer-s’hi fotos. Veureu que hi ha un fusell. Però el que duien la majoria d’homes és la djambya, un punyal al cinturó. De fet, només la treuen de la funda per ballar les seves danses tradicionals. És més un signe d’identitat que d’agressió, com si els catalans encara anéssim pel carrer amb la barretina i la falç.

Certament estem parlant d’un món tancat i tribal. Però precisament per això acollidor amb el foraster. Un país musulmà on, quan el nostre acompanyant explicava que era capellà, lluny de depreciar-lo l’identificaven com l’”Iman Al-Messia”, reconeixent-lo com una autoritat religiosa del Jesús Messies. En un altre poble, on vam coincidir en una fonda amb l’alcalde i el jutge, el van ser seure al seu costat en senyal de respecte.

Si dic pena pel Iemen és perquè em sembla que això és el que s’ha espatllat. El Iemen era el país àrab més pobre i s’havia convertit en la mà d’obra barata dels saudites del nord. Ara la obertura al món exterior ha arribat a través del terrorisme internacional i sota el control d’un govern militar (quan hi vam anar l’actual president ja feia set o vuit anys que hi era). El resultat és un país on la globalització enlloc d’obrir-lo al món ha servit per trencar-lo.

Els nens que ens demanàvem bolígrafs pel carrer fa onze anys ja són grans. Ara ja no hi podrem viatjar, però ells continuen allà.

Final de curs

Em trobo amb un religiós d’aquells que porten 25 activitats pastorals diferents entre mans. Vida plenament activa. Li pregunto: “Què? Ja has superat un altre curs?”. I em respon: “Superat, no. L’he viscut. D’altra manera no hauria valgut la pena”. Entès. Certament, no hi ha res com tenir una vida interior plena. A ell no l’he vist mai desbordat.

Vida moderna

Ahir vaig tenir, una nena de colònies amb l’escola, una nena malalta, i una caldera espatllada que el lampista va dir que sortiria molt cara la reparació: 600 euros que se sumen a la defunció de la rentadora de fa dos mesos i a la reparació de la tele de la setmana passada. Per sort, tenim una escola de tota confiança, uns avis sempre de guàrdia, i que com deia l’avi de la meva dona “los problemas que se pueden arreglar con dinero, no son los problemas de verdad”. Però intueixo que aquestes són les principals preocupacions de l’home occidental benestant modern.