La necessitat de legislar sobre els centres de culte

Arran de la imminent aprovació al Parlament de la Llei de Centres de Culte, aquests dies he tingut la santa paciència de repassar les interessants compareixences sobre el tema a la comissió parlamentaria que va debatre la llei. No és obligatori llegir-s’ho (són 144 pàgines) però si que teniu la possibilitat de fer-ho si creieu que és necessari. És a dir, una mica com sembla que ha quedat la llei respecte a la reserva de sòl per activitats de culte en els plans urbanístics. Malauradament, quan escric no trobo a internet el redactat definitiu de la llei aprovada aquest dimecres al matí, només el projecte inicial i les esmenes finals.

Essent un tema totalment complicat, si que veient el procés que ha conduït a l’aprovació d’aquesta llei i les intervencions dels representats de les confessions religioses, dels ajuntaments i dels juristes, es poden treure algunes conclusions.

El primer de tot és recordar per què es fa aquesta llei. Es fa per intentar trobar una solució a l’oposició dels veïns a situar principalment mesquites o algunes sales de reunions evangèliques al costat de casa i donar un instrument als alcaldes per emparar-se en una normativa superior per autoritzar-los. En aquesta necessitat tothom hi estava d’acord. ¿Aquesta llei solucionarà aquest problema? Això ja es veurà. Però també s’ha de dir en honor dels qui l’han impulsada que és la primera llei que es fa per intentar resoldre aquest problema. I els pioners són els que corren més riscos.

Tots els inconvenients sobre les solucions que presentava la llei van anar sortint en les compareixences. És interessant constatar que no hi havia unanimitat ni entre les confessions religioses (ni tampoc deien el mateix totes les que es poden considerar minoritàries), ni entre els poders municipals, ni entre els juristes. I en el que tots tenen raó és que cal ser molt cautelós a l’hora de legislar sobre un tema que no és directament la llibertat religiosa, però que si que afecta l’exercici d’aquesta llibertat.

Les principals prevencions (compartides) han estat sobre si la creació d’una llicencia específica sobre els centres de culte limita o facilita la llibertat de culte. En tot cas, cal recordar que ja avui un centre de culte es pot tancar si, per exemple, s’hi organitzen sardinades o s’hi torturen animals. I això no té res a veure amb la llibertat religiosa. També hi ha dubtes sobre si les entitats religioses podran assumir els costos de l’adaptació si es creen noves exigències per als locals o si una llei pot regular centres de culte de naturalesa i formes molt diferents. Probablement la resposta estarà en el reglament.

És significatiu que a la foto final no s’hi hagin sumat els representats oficials catòlics. Bàsicament –a més de les prevencions exposades i compartides amb altres confessions- perquè l’oposició venia d’entrada: a que les condicions que han de complir els centres de culte fossin regulades i les de tots per igual. Però és evident que fer una regulació expressa per a cada confessió, no podia ser i, a més, era impossible. D’altra banda, el que sincerament no acabo d’entendre és la mania d’alguns polítics a legislar des de la laïcitat, quan a l’estat espanyol es legisla des de l’aconfessionalitat.

¿Calia, doncs, la creació d’aquesta llicencia específica? Francament no en tinc una idea clara. Però si soluciona el problema, benvinguda sigui. Tampoc en la comissió que va treballar el tema hi havia una resposta unànime. En tot cas, no deixa de ser significativa l’àmplia majoria (govern i oposició) que ha aprovat la llei. No es pot prejutjar una actitud antireligiosa de l’ampli espectre polític que hi ha donat suport, des dels democratacristians fins als ecosocialistes. Per tant, s’intentarà fer així i, en la hipòtesi que realment s’acabi limitant la llibertat de culte, per sort estem en un estat de dret amb suficients instruments per defensar-la. Altra cosa seria el ridícul en el que cauria el legislador, però aquí ja no parlem d’opinions personals que es poden donar ara, sinó de respostes fonamentades en tribunals pertinents. Això és la democràcia.

¿És notícia “El catolicisme retrocedeix a Barcelona”?

Unes dades sobre els centres de culte de diverses religions que van presentar el dimarts en una roda de premsa l’Oficina d’Afers Religiosos de l’Ajuntament de Barcelona han donat molt de si. No per les pròpies dades -que no diuen res de nou: que cada vegada a Barcelona hi ha més centres de culte de religions no catòliques- sinó per l’ús que se n’ha fet.

De les dades es desprèn el curiós titular de El País “El catolicismo retrocede en Barcelona”. Una cosa és que cada vegada hi hagi més centres de religions no catòliques i una altra és que cada vegada hi hagi menys catòlics. És arriscat dir que una cosa passa a costa o a causa de l’altra. I encara més arriscat estranyar-se que creixi el nombre d’evangèlics a Barcelona per la presència de llatinoamericans com si això fos un fenomen únicament català i no passés també a la resta d’Espanya o a Llatinoamèrica mateix.

Però el més curiós és que sigui notícia que el catolicisme disminueixi a Barcelona. De fet, la notícia seria el contrari: que el catolicisme creixés a Barcelona. Seria l’excepció de totes les ciutats europees i de totes les capitals de província d’Espanya.

I finalment l’arquebisbat de Barcelona aquest dimecres protesta amb una nota dient una cosa en la que té tota la raó. Que no es pot comparar només el nombre de parròquies catòliques amb els centres de culte o comunitats de les altres religions. La presència territorial catòlica a la ciutat és molt més amplia a través de molts altres centres i comunitats religioses que també són llocs de culte. Segons els comptes del bisbat són 845 i no 141. Multiplicant per quatre la resta de religions juntes.

El que és curiós és que el bisbat rectifiqui un titular de premsa, reproduït després per l’Agència Efe, imputant-lo a la Oficina d’Afers Religiosos. Perquè la “la nota feta publica per l’OAR” no estava “titulada” ni deia “El Catolicisme retrocedeix a Barcelona”, com afirma la nota del bisbat. Això era només el titular d’un diari. I la nota de l'Oficina d'Afers Religiosos no diu res d'això.

Però està molt bé, perquè això ens dóna peu a poder criticar els bisbes no pel que diuen, sinó pel que els diaris diuen que diuen. Cosa que passa sovint i de la que més d’un bisbe es lamenta.

El bisbe Cortés felicita als musulmans

Salutació cortés del bisbe de Sant Feliu de Llobregat a les comunitats musulmanes que hi ha a la diòcesi que celebren el final del Ramadà. El bisbat ha fet pública aquesta carta del bisbe Agustí Cortés que segurament és la primera carta escrita en àrab que veig signada per un bisbe (aquí sona estrany però, per exemple, cal recordar que les comunitats cristianes de Terra Santa són majoritàriament àrabs i aquesta és la llengua que utilitzen).

El contingut de la carta és més que de cortesia i fixa objectius comuns entre religions com el treball pel bé de la humanitat i el compromís de l’Església a establir ponts d’amistat amb la resta de confessions.

Si voleu la carta és només un signe, tot i que mai fa nosa cap signe de convivència entre religions. Però a més, a Europa cada vegada les religions descobreixen més interessos comuns: el dilema no ja no és tant quina religió, sinó com preservar en el món modern el sentit de transcendència vehiculat a través d’una institució religiosa. I aquí és on les diverses religions es comencen a veure treballant juntes abans que ser absorbides per la secularització. Per aquí deuen anar les coses.

PD: Després veig que el nou bisbe de Lleida ha fet una carta semblant. Potser n’hi ha més. Me n’alegro.

De què serveixen els papers

Escoltant Federico Mayor Zaragoza quan llegia la Declaració de Montserrat sobre Religions i Construcció de Pau, sincerament, vaig pensar que no deia res que no haguéssim sentit cinquanta vegades. Que les religions han de contribuir a la pau. Firmat per uns o per altres no és el primer document interreligiós que diu el mateix.

Jo mateix em vaig corregir després. Primer perquè mai és sobrer repetir-nos allà on volem arribar. I després perquè la signatura d’aquest paper també és l’excusa perquè persones de móns diferents es trobin i parlin i que dinin colze a colze en una mateixa taula l’abat de Montserrat, Mohammad Khatami i l’exrabí de França. Compartir un àpat apropa més que mil documents, encara que el menú compartit hagi de ser de peix i verdura i canviar el vi per suc de taronja.

El sermó del Dalai Lama a Barcelona

El Dalai Lama arriba a Barcelona, seu davant de 200 periodistes i diu coses com: “Tots els éssers humans som iguals i no hi ha cap barrera per no fer-nos un somriure els uns als altres. Les diferències són secundàries perquè el que volem tots és ser feliços”. “El material no és suficient. Cal promoure un cor ardent, és un valor natural en els humans, que necessiten afecte i compassió. No estem parlant de la fe religiosa, sinó d'una cosa més bàsica. Per això és important que es desenvolupin els valors humans com l’afecte i la estimació”. “Crec que a tot el món, orient i occident, es fa més atenció als valors materials i no tant als valors interiors. Aquesta és la font de la crisi”. “Tots hem de contribuir a una societat més pacífica”. “Compassió no és llàstima, és tenir un sentiment proper i cuidar als altres. La compassió s’ha d’estendre als enemics, sentir-ne compassió només per fet de ser humà”. O sigui, res gaire diferents al que han pogut sentir aquest mateix diumenge al matí els milers de catòlics que van anar missa a Barcelona, amb alguns sermons fins i tot una mica més arregladets. Però, no és també això el que volem dir els cristians al conjunt de la societat? Aquest dilluns a la conferència del Palau Sant Jordi sobre “L’art de la felicitat” no crec que el Dalai Lama digui res gaire diferent. Preguntaré als qui hi van.

De fet, el tema de perquè en molts sectors no es té la mateixa simpatia per l’Església que pel Dalai Lama és ja per un altre post. Per exemple, perquè quan el papa diu que Europa és materialista sembla un carca i quan ho diu el Dalai Lama no? D’altra banda, és evident que les creences del budisme difereixen en molts punts de la cristiana, però també que per un racionalista exacerbat ha de ser tan delirant creure en la reencarnació dels budistes com en la resurrecció o en l’encarnació en la que creiem els cristians.

Deixem-ho per ara, però això pensava aquest diumenge al matí en la roda de premsa més multitudinària i estrambòtica a la que he assistit. Multitudinària perquè la tumultuosa entrada del Dalai Lama entre fotògrafs l'ha fet iniciar la roda de premsa ironitzant sobre el fet que “fins i tot jo havia de donar empentes per poder passar. Sembla que us agradi!”. I estrambòtica perquè la responsable de premsa ha donat majoritàriament la paraula als seguidors del Dalai Lama que entre agraïments per la seva visita li han fet preguntes tan periodístiques com “De quina manera es pot aplicar la filosofia de la via del mig a la vida quotidiana?”. Mentre darrera meu una noia s’esgargamellava exigint torn per preguntar sobre les relacions amb la Xina, el tema principal del dossier que es va lliurar als periodistes.

Però això també ha permès veure un Dalai Lama de 72 anys esplèndid, que sap perfectament on està i el que es diu, que domina la situació i que no perd mai el somriure.

En els temes més socials ha recordat que les institucions religioses han d’estar separades de l’estat; ell que va haver-se d’exiliar d’un Tíbet que era una teocràcia: “Això està antiquat”. Ha parlat de la necessitat que l’educació desenvolupi els valors humans, i que això també s’ha de fer en una educació secular que inclogui el respecte a totes les religions (en anglès ha dit “secular”, que potser pel context s’hauria de traduir millor com aconfessional enlloc de laica, en el sentit excloent que per molts té aquest terme). I desmarcant-se del proselitisme ha recordat que aquí hi ha una altra tradició religiosa i que cadascú ha d’escollir, però que “el millor és mantenir les pròpies tradicions”. Doncs, ja sabeu.

Pena pel Iemen

Aquest agost farà onze anys que vaig estar al Iemen. És per això que m’ha impactat més l’atemptat contra els turistes catalans i bascos. Era el mateix viatge de Banoa que vaig fer el 1996, gairebé un mes per visitar tot el país. Després de casar-nos vam passar els dies tradicionals a Menorca i ens vam guardar l’agost per fer “el” viatge. Com que em vaig negar a anar a l’Iran com volia meva dona, vam pactar el Iemen, senzillament perquè no en sabíem res. Per fer un viatge de noces més original vam decidir que ens emportàvem de viatge un dels capellans que ens va casar i un altre amic. Anàvem en un grup de vuit turistes amb dos jeeps com els que heu vist carbonitzats després de l’atemptat.

Llavors ja es parlava d’alguns segrestos de turistes i feia dos anys havien mort dos alemanys quan va intervenir l’exèrcit, però això ho vam saber allà. També feia pocs anys havia acabat la guerra civil. Els turistes formàvem encara part d’una raresa exòtica. Per això, he escollit aquesta foto. És d’un poble perdut a Wadi Al-Udayn on quan els turistes paràvem a posar benzina la gent sortia al carrer a fer-s’hi fotos. Veureu que hi ha un fusell. Però el que duien la majoria d’homes és la djambya, un punyal al cinturó. De fet, només la treuen de la funda per ballar les seves danses tradicionals. És més un signe d’identitat que d’agressió, com si els catalans encara anéssim pel carrer amb la barretina i la falç.

Certament estem parlant d’un món tancat i tribal. Però precisament per això acollidor amb el foraster. Un país musulmà on, quan el nostre acompanyant explicava que era capellà, lluny de depreciar-lo l’identificaven com l’”Iman Al-Messia”, reconeixent-lo com una autoritat religiosa del Jesús Messies. En un altre poble, on vam coincidir en una fonda amb l’alcalde i el jutge, el van ser seure al seu costat en senyal de respecte.

Si dic pena pel Iemen és perquè em sembla que això és el que s’ha espatllat. El Iemen era el país àrab més pobre i s’havia convertit en la mà d’obra barata dels saudites del nord. Ara la obertura al món exterior ha arribat a través del terrorisme internacional i sota el control d’un govern militar (quan hi vam anar l’actual president ja feia set o vuit anys que hi era). El resultat és un país on la globalització enlloc d’obrir-lo al món ha servit per trencar-lo.

Els nens que ens demanàvem bolígrafs pel carrer fa onze anys ja són grans. Ara ja no hi podrem viatjar, però ells continuen allà.

Benvinguda a la pluralitat religiosa a Catalunya

El pluralisme religiós es consolida en la societat catalana. Cada vegada és més visible socialment, encara que durant molts anys fos una realitat amagada. I aquest pluralisme es produeix en el marc d’una notabilíssima absència de conflicte. Es pot parlar, per tant, d’una normalització del fet religiós a Catalunya. Són les tres conclusions principals que es poden extreure de la renovació de les dades del mapa dels llocs de culte de les tradicions religioses presents a Catalunya, segons va explicar ahir el sociòleg Joan Estruch, que ha dirigit l’estudi realitzat per la direcció general d’Afers Religioses de la Generalitat. Les dades completes les trobareu a la web de la Generalitat.

A grans trets, la comparativa amb el primer estudi del 2004 diu que el nombre de centres no catòlics passa de 722 a 915, al costat dels 2.534 que té l’església catòlica. Aquest variació representa un creixement aproximat del 25% dels temples de culte no catòlics en els darrers tres anys.

Cal tenir molt present que parlem de centres de culte oberts al públic i no de practicants. Però també cal tenir molt present que en els darrers anys Catalunya ha passat de 6 a 7 milions d’habitants, o això no ha estat precisament perquè els catòlics catalans ens haguem posat a criar com a conills (encara que amb la meva dona ja haguem aportat un creixement generacional del 33 per cent). Els darrers anys el nombre d’immigrants s’ha multiplicat i ha arribat a ser el 10 per cent de la població catalana, que ha fet créixer especialment les esglésies evangèliques, ortodoxes i també els seguidors de l’Islam. Per tant, és evident que creix la pluralitat religiosa, que s’ha acabat el monopoli catòlic, però també que això no ha estat a costa de menjar-se la part del pastís catòlic. Els factors que poden explicar les variacions del nombre de catòlics són uns altres. Benvinguda sigui doncs la pluralitat.

L’estudi es va presentar ahir dimecres al vespre al Palau de la Generalitat. Un acte presidit pel vicepresident del govern Josep-Lluís Carod-Rovira i on hi van assistir representants de les tretze confessions religioses presents a Catalunya. En la presentació, tant la directora general d’Afers Religiosos, Montserrat Coll, com Carod-Rovira van aprofitar per recordar el discurs de la laïcitat “sana” que ha de tenir el govern. En aquest sentit Carod-Rovira va ser molt clar, assegurant que “és un error que hi hagi qui vulgui menystenir o ignorar l’existència de les religions” i la seva projecció social: “és una realitat que un govern responsable no pot ignorar”. Va voler remarcar que “la laïcitat catalana és una laïcitat sana, on es troben tots els ciutadans i ciutadanes. No és laïcisme contra religió” i va posar com a exemple contrari “alguna laïcitat europea” que prohibeix l’exhibició de signes religiosos en espais públics. No se si com va dir el vicepresident “un acte el que celebrem avui només és imaginable a Catalunya”, però amb els crits que se senten més enllà de l’Ebre, potser té raó.

Certament ahir al palau de la Generalitat es van exhibir símbols religiosos de tots colors. I a primera fila el bisbe Joan Enric Vives com a secretari de la Conferència Episcopal Tarraconense, al costat de representats d’altres bisbats catalans que han aportat les seves dades per la realització de l’estudi. És bo que aquesta presència es visqui amb normalitat, igual que la directora general d’Afers Religiosos es pateja tots els actes importants de les confessions religioses del país.

Una frase per guardar

"El problema no és l'Alcorà, la Torà ni la Bíblia; el problema mai és la fe sinó els creients". És la frase del secretari general de les Nacions Unides, Kofi Annan, que ha sortit a tot arreu. La va dir ahir a la cimera de Aliança de les Civilitzacions a d'Istanbul. Em va cridar l'atenció al sentir-la per la tele. Quanta raó. Ajuda a destriar el gra de la palla i alhora representa una exigència molt gran pels creients.

La culpa és de l'Estatut

Trec un mica de ferro al tema del discurs del papa per destacar dues coses que m’han fet gràcia. Una és la carta del bisbe de Girona al cardenal Bertone mostrant la seva adhesió al papa. Res a dir de la carta, però m’ha cridat l’atenció el comiat. Un bisbe quan es dirigeix al Secretari d’Estat del Vaticà, que no és ni més ni menys bisbe que ell, s’acomiada dient “Con todo afecto devoto servidor de V.E.”? Un bisbe ha de ser “devoto servidor” d’un altre? Primer vaig pensar que era una forma protocolaria, però sembla que no perquè la carta de l’arquebisbe de Tarragona només li diu “afectíssim en Crist”, que ja sembla més normal.

I la segona és de riure per no plorar. La paranoia de la nota publicada per E-Cristians. En defensar al papa aprofita per carregar contra l’Aliança de Civilitzacions, contra Zapatero i contra El País. Només faltava afegir que la culpa era del Títol primer de l’Estatut.

Per rematar-ho afegeixo una pàgina que he trobat de papolatria kitsch. Tot un gènere.

La imatge de Benet XVI

És tant el que s’ha dit i escrit sobre la polèmica dels discursos del papa que no seré jo qui us il·lustri més sobre el tema. En tot cas, només vull fer notar que per la majoria de la gent del món occidental que no segueix la informació catòlica, aquest és el primer impacte important que reben sobre la figura de Benet XVI després de la seva elecció, exceptuant els països que han tingut la seva visita com Polònia, Alemanya i Espanya. I aquests dies hi ha hagut un salt important.

Fa poc més d’un any Ratzinger era un carca integral que només venia a administrar l’herència de Joan Pau II. Però la desproporcionada reacció de l’integrisme islàmic crec que ha col·locat al papa en una nova situació. D’una banda Benet XVI ha rebut elogis des de sectors que d’entrada no serien gens inclinats a fer-ho (a Catalunya em tingut la qui voldria ser la nostra Oriana Fallaci particular, Pilar Rahola). Després, són molts –gent corrent i sobretot líders d’opinió- els qui per primera vegada han llegit sencer un discurs del papa. A més, un dels discursos més espessos que ha fet però que alhora donen peu a obrir un diàleg d’alçada amb el món intel·lectual (tanta alçada que jo en molts moments del discurs de Ratisbona no hi arribo). També les ires dels integrismes han empès a la figura del papa cap al centre, i d’alguna manera amb aquesta polèmica l’han convertit en representant dels valors occidentals. En aquesta línia se situa la declaració que ha fet la Comissió Europea. Finalment, la polèmica és especialment rellevant a Europa quan ja ens hem adonat que la religió islàmica no és un fet exòtic o una amenaça externa, sinó que conviu i forma part del nostre entorn cultural.

Ahir deia que dins la Cúria hi haurà un abans i un després de la polèmica. Però també hi haurà un abans i un després dels clixés que es tenen sobre aquest papa. L’únic problema serà veure com ho sabrà administrar Benet XVI. Perquè també té el perill de que el converteixin en una icona d’occident, oposada a l’orient. I això, és evident que una Església veritablement universal no s’ho pot permetre.

Aprofito per recomanar dues reflexions interessants presents a internet. Una és de Fèlix Martí parlant de les conseqüències d’aquesta polèmica dins del món islàmic. Especialment rellevant pel coneixement que té l’expresident de la Centre UNESCO de Catalunya sobre el diàleg interreligiós. I finalment un post de l’actiu Ramon Bassas, regidor socialista de Mataró, que em sembla una anàlisi molt il·lustratiu de com s’ha de llegir la polèmica.

Benet XVI: dues vegades

Aquest diumenge em vaig llevar amb un SMS d’una crueltat simpàtica que només es permet als amics de veritat: “Ara ja no estàs tan content amb el papa, eh! ;)”. Molt bé. Certament té molt de mèrit posar la pota dues vegades el mateix dia. Totes dues frases de Benet XVI són de dimarts a Ratisbona. Primer que la teoria de l’evolució és “irracional” i després que Mahoma només ha portat “coses malvades i inhumanes”. Premi!

Quan un llegeix l’homilia de Ratisbona i la lliçó magistral a la universitat [La parròquia de Sant Vicenç de Sarrià ha penjat una traducció no oficial en català] ja veu que són frases tretes de context i que l’argumentació dels textos no és exactament aquesta. Ja s’ha comentat abastament i no sóc jo l’hermeneuta del papa. Només apunto, d’una banda, que el que el papa defineix com a no raonable és pensar que tota la creació és fruït de l’Atzar. I, d’altra banda, la cita de Mahoma és per defensar que religió i violència han de ser antagòniques.

Vagi per davant que crec que les reaccions han estat totalment desproporcionades, però el problema és que el Benet XVI hauria d’haver previst l’abast de la seves paraules. I al Vaticà hi ha prou experts i assessors que podrien haver previst que algunes cites no eren les més pertinents i que hi hauria cua per treure-les de context. Els discursos del papa no tenen el mateix ressò que els d’un professor de teologia. Alhora, els resums que se’n faran no sempre seran ajustats perquè les idees s'han d'encongir en un titular. (Al marge, com a mostra de com es difon la informació religiosa, dissabte a la nit al 3/24 el locutor va dir que com que el papa era infal·lible no podria rectificar les seves paraules encara que volgués, ignorant que la infabil·litat és reserva només per casos molt concrets).

Segurament el papa volia marcar distàncies amb l’Islam extremista i amb el racionalisme exacerbat. Però s’ha vist sorprès per les conseqüències. Diria que fins i tot les ha patit. Curiosament, diumenge, durant l’Angelus, després de les disculpes al món musulmà Benet XVI es dedica a parlar de la Creu com a “símbol per excel·lència de l’Amor que és capaç de vèncer a l’odi i a la violència”. No crec que deixés de pensar en el que li havia passat o, com va dir ell mateix fent al·lusió al temps, en que "plou massa fort". Intueixo que aquesta setmana ha deixat tocat a Ratzinger. Segurament personalment, però també dins de la Cúria que ara tindrà arguments per lligar-lo més curt i controlar les seves declaracions emparant-se en la necessitat de ser prudents. Si això s’accentués, ens portaria a tornar a sentir més la veu de cúria vaticana que la del papa teòleg. Veurem.