Per què els anglicans ordenaran dones bisbes?

Llegeixo que la decisió dels anglicans d’ordenar dones bisbes, 14 anys després d’acceptar el sacerdoci femení, ha estat vist per la jerarquia catòlica i ortodoxa com un allunyament. Bé, potser caldria preguntar-se qui s’allunya de què.

En tot cas, està clar que si els anglicans fan aquest pas és perquè la seva estructura eclesial és més participativa. I dic participativa, que no democràtica en el sentit clàssic del terme de cada persona un vot.

Una mostra és com es pren una decisió d’aquest tipus. Les tres cambres del Sínode anglicà havien de dir si, i si una s’hi negava la decisió quedava aturada. Però el resultat va ser de 28 vots a favor en la cambra dels bisbes (70%), 124 vots en la del clergat (74%), i 111 vots en la dels laics (62%). Per tant, curiosament va ser entre els representants dels laics on aparentment la decisió va aixecar menys consens. Però si s'ha pres la decisió és perquè col·lectivament persones representatives dels diversos estaments eclesials han estat d'acord a tirar-la endavant.

Ja firmaria perquè a l’Església es poguessin decidir les coses d’aquesta manera. És una formula que no trenca cap principi jeràrquic (només que els bisbes s’hi haguessin oposat no hauria tirat endavant) i alhora tothom és coresponsable de les decisions, que no es poden imposar de qualsevol manera. Al final res gaire diferent al funcionament secular d’un monestir catòlic, on tots participen en la decisió d’allò que afecta a tots.

Quatre notes ximples sobre ecumenisme

Una trobada com la d’ahir a Barcelona, apart del contingut de la conferència del cardenal Kasper, dóna per altres comentaris més ximples . De fet, a aquests actes que tenen un eficaç servei de premsa i que et donen la ponència per escrit gairebé no caldria ni anar-hi. Però veure-ho sempre et dóna una altra visió de les coses. A més, et permet fer-te veure, sobretot si fas com jo i durant la pausa ensopegues per les escales tirant-se sobre d’una dona cinquantona que estava pacíficament asseguda a la seva butaca.

D’una banda s’ha de dir que l’Opus no enganya amb el nombre d’assistents, un costum bastant estès en determinats ambients. La sala estava plena, tant que els representants de Sant Egidi van arribar tard i la senyora de la porta no els deixava passar. Em vaig molestar a contar les butaques i hi havia 23 files de 19 seients i algunes cadires, que ja sumen de llarg els 450 assistents oficials.

Entre els assistents destacar persones significatives de diverses esglésies i vinculades al diàleg interreligiós a Catalunya: el pare Botam, Sebastià Janeras, Jaume Castro, Armand Puig, Antoni Matabosch, Guillem Correa, Daniel Fernández, Felip Carmona, Jaume Hereu, Joan Garcia... i els qui no conec. També a primera fila la directora general d’Afers Religiosos de la Generalitat. I de bisbes, Tena, Carrera, Sáiz, Casanova i Vives, que després he vist que és delegat de la Conferència Episcopal Espanyola a l’Assemblea Ecumènica Europea que es farà a Sibiu. Primer em va sobtar que l’arquebisbe Pujol no hi fos, però em van explicar que ahir hi havia una reunió de capellans a Tarragona que havia de presidir.

També s’ha de dir que feia temps que no veia tants capellans de negre. Evidentment eren capellans de l’Opus i alguns capellans diocesans que opussegen. Però sobretot em va cridar l’atenció l’elegància del seu negre. No és una tela negre d’aquella que ja comença a fer “brillos”, de capellà tronat. Era negre de veritat, pur, més que el dels bisbes. Impecable.

S’ha de dir que entre els participants de les diverses confessions es respirava cordialitat, fins i tot més de la que a vegades tenim dins l’Església catòlica. De fet, la única crítica a la conferència del cardenal Kasper me la va fer un catòlic. I, a més, no la vaig entendre.

Finalment un comentari sobre l’altra ponència que vaig poder escoltar, la de Jaume González-Agápito, delegat d’Ecumenisme de l’arquebisbat de Barcelona. La conferència sobre els 50 anys d’ecumenisme a Espanya va ser més una corrua d’anècdotes personals, algunes interessants i altres no, una cosa semblant aquest post. Però una valia la pena. Quan l’arquebisbe de Madrid, Casimiro Morcillo González, va tornar del Vaticà II i després de l’aprovació del decret sobre ecumenisme, es va preguntar: i ara on trobaré els protestants? I els va haver d’anar a buscar a la Puerta del Sol. Els va poder conèixer a tots per les fitxes de la Dirección General de Seguridad.

Si us voleu entretenir a la web de l’Opus Dei han penjat una galeria fotogràfica de la trobada.

Ho fem prou bé amb el Vaticà?

Crec que Kasper va quedar content de la visita a Barcelona. Almenys, sabia ser amable amb tothom i és d’aquella gent que agafes sempre amb un somriure, cosa que és d’agrair. Una percepció que em sembla que també es pot tenir de la recent visita a Barcelona del cardenal Renato Martino, president del Consell Pontifici de Justícia i Pau. Però hi ha un parell de coses que em sembla que no fem prou bé.

D’una banda, tot i que teològicament ja sabem que no és correcte, uns membres de la cúria com Kasper i Martino no deixen de ser una mena de ministres del Vaticà. Per això, crec que no estaria de menys que de comú acord amb el bisbat es planifiqués alguna salutació o trobada amb algun conseller de la Generalitat o alguna visita a la Casa dels Canonges. Em sembla que és habitual quan ve qualsevol ministre del país més remot d’Europa. Crec que seria un gest de cortesia que es valoraria i que no costa res. Només cal pensar-hi i voler-ho fer.

I, la segona pífia. Un dels motius de la visita de Kasper era presentar el seu nou llibre sobre l’ecumenisme espiritual que és un recull d’orientacions del Consell Pontifici per a la Promoció de la Unitat del Cristians per a posar-lo en pràctica. En la roda de premsa va ensenyar-nos el llibre en italià. Es publicarà també en anglès, francès, alemany i àrab. I Kasper va afegir: “No he tingut una editorial espanyola interessada”. Potser que els bisbes catalans o algun delegat d’Ecumenisme hagués pensat en fer una trucada a Claret. Avui em sembla que ja han fet tard.

Kasper i els anglicans: “Non é vero”

El cardenal Kasper desmenteix a Barcelona la informació que aquest matí ha publicat The Times de Londres. El titular afirma, tal com ha reproduït Europa Press, que la Comunió anglicana i l’Església catòlica ultimen un pla per unir-se sota el liderat del papa. Walter Kasper, president del Pontifici Consell per a la Promoció de la Unitat dels Cristians, que, per tant, sap perfectament com està el tema, ha estat rotund sobre el titular: “No és veritat”.

Kasper ha estat aquest dilluns al matí a Barcelona participant en una trobada ecumènica organitzada per l’arquebisbat i per l’Opus Dei. A les 10 ha fet una roda de premsa quan aquí no havia arribat res d’aquest tema. Després ha fet la conferència de la jornada i ha estat dinant al Palau de la Música Catalana. A la tarda feia una reunió amb els professors de la Facultat de Teologia de Catalunya i marxava cap a Roma. Per això, al migdia tots els periodistes hem tornat cap a la feina tan tranquils.

Però a l’hora de dinar m’he trobat l’Oriol Domingo que sortia esperitat de La Vanguardia amb la nota d’Europa Press a la mà. Hem agafat un taxi i hem enganxat a Kasper sortint de dinar. Li hem donat la nota d’agència i amb la cara de sorpresa només llegir el titular ho ha deixat ben clar. Després ha afegit que “sobre el primat del papa hi ha hagut acostaments, però no hi ha consens”. Dimarts a La Vanguardia suposo que podreu llegir el que ens ha comentat sobre el treball conjunt que s’està fent amb els anglicans. Per fi a Barcelona tenim una exclusiva mundial.

PD: Avui dimarts el Vaticà ha publicat la nota que confirma el desmentit de Kasper.

Kasper demana més

La intervenció que ha fet aquest dilluns Kasper a Barcelona ha estat, si més no, gratificant. Tant a la roda de premsa com a la conferència que ha fet en la trobada ecumènica de Barcelona s’ha entès el que volia dir. El servei de premsa de l’Opus Dei ja ens ha passat el text de la conferència, que ha pronunciat en italià i que el públic ha pogut seguir per escrit en català i en castellà. La nota de premsa en fa un resum.

Al Vaticà tenen clar que el problema avui ja no és entre cristians d’una confessió o altra, sinó entre creients i no creients. I això és el que pot fer que sinó per gust, per gana, s’avanci més en la unitat dels cristians. Però quaranta anys després d’aixecar els anatemes, Kasper dibuixa una situació nova: “després d’haver superat molts malentesos i haver aconseguit un consens fonamental sobre el fulcre de la nostra fe, ara hem arribat al nucli dur de les nostres diferències eclesiològiques, o més aviat de les nostres diferències institucionals i eclesiològiques.” O sigui, que hem tocat l’os. “No es pot negar que (...) el diàleg d’alguna manera s’hagi encallat”.

La sortida que proposa Kasper és un ecumenisme espiritual, que no vol dir esperar asseguts que la pregària ho arregli: “Espiritualitat ecumènica significa cooperació en favor de la vida, de la justícia, dels drets de l’home i de la pau. En aquest context no estic pensant en primer lloc en accions espectaculars, sinó en cooperar a les obres de caritat de cada dia, pels nens, els joves, els malalts, les persones amb discapacitats i la gent gran. Estic pensant també en la cooperació amb la pastoral per als turistes, en els mitjans de comunicació, etc. Hem de superar en tots aquests àmbits l’esperit de competitivitat, perquè cal que imperi la solidaritat. Podem fer tantes coses plegats, i mitjançant aquesta cooperació ens coneixem millor i creixem junts”.

Finalment, en aquest procés no sembla que el projecte oficial de l’Església catòlica sigui atreure cap a casa la resta de confessions cristianes: “no es tracta d’una fusió com les de les grans empreses internacionals del nostre món globalitzat (...) la reconciliació pròpiament no elimina l’alteritat de l’altre, no l’absorbeix ni la xucla, fent-la desaparèixer. Ben al contrari”.

A la roda de premsa ho ha explicat destacant que no existeix ecumenisme sense conversió personal i reforma de l’Església. Per exemple, ha repetit que així com els catòlics han anat assumint principis on la centralitat és la Paraula de Déu, els luterans també han anat apreciant els símbols i els sagraments. O així com el catolicisme havia abandonat una mica la sinodalitat, els ortodoxos han anat valorant el sentit del primat.

Total, que res hauria de ser tant complicat si un s’hi posa de bona fe, és a dir, amb una autèntica espiritualitat. Ens ho deia als periodistes “si féssim tot el que avui és possible sense violar el Codi de Dret Canònic, enlloc de lamentar-nos només sobre el que no es pot fer, seria molt positiu”.

L’Opus aposta per l’ecumenisme

Ningú podria pensar que l’Opus es dediquin a l’ecumenisme. La frase no és meva, és de monsenyor Jaume González-Agápito, delegat d’ecumenisme de l’arquebisbat de Barcelona. El fet és que l’Opus Dei ha promogut a través del Centre Sacerdotal Montalegre i conjuntament amb l’arquebisbat de Barcelona una trobada ecumènica que es farà el 19 i 20 de febrer a Barcelona. No s’hi han posat per poc i mossèn Joan Garcia Llobet, director del Centre Sacerdotal Montalegre, i González-Agápito van anar a veure i van convidar a venir-hi al cardenal Walter Kasper, president del Pontifici Consell per a la promoció de la Unitat dels Cristians.

Kasper acaba d’enllestir un llibre sobre ecumenisme espiritual. Es veu que havia de ser una mena de guia vaticana sobre aquest tema, però al final s’ha optat per editar-lo en forma de llibre, per ara només disponible en italià. Així, a Kasper li va semblar bé la proposta i el 19 vindrà al Palau de la Música de Barcelona per presentar aquest llibre. Serà el segon membre de la cúria que en poques setmanes posa els peus a Barcelona, després que al desembre Renato Martino va venir a presentar la traducció al català del Compendi de la Doctrina Social de l’Església.

Però potser no hauria de sorprendre que l’Opus aposti per l’ecumenisme tenint present que una de les virtuts d’aquest moviment és la fidelitat al papa, i Benet XVI ha posat clarament aquest tema com puntal de la seva agenda, tema també apreciat per Joan Pau II. La trobada s’emmarca en la preparació de la III Assemblea Ecumènica Europea que es farà al setembre a Sibiu (Romania) en continuïtat amb les dues anteriors de Graz i Basilea. Per això, la sessió d’enguany dels Jornades de Qüestions Pastorals, que fa 42 anys que organitza l’Opus a Castelldaura, es convertiran en una reunió ecumènica. L’acte principal serà una trobada oberta a Barcelona amb Kasper i membres d’altres esglésies, com l’arquebisbe metropolità d’Espanya i Portugal de l’Església ortodoxa grega i el director europeu de l’associació internacional protestant AGAPE.

En la presentació als periodistes que es va fer divendres, Garcia Llobet va parlar de l’ecumenisme espiritual com l’ànima de l’ecumenisme, el que es fa de fidel a fidel: “Ecumenisme, més que conversió és convergència”. A més va presentar un balanç positiu de l’estat actual de les relacions ecumèniques. I va destacar que hi poden haver molts punts de trobada entre totes les esglésies cristianes com, per exemple, la seva postura davant de la laïcitat o en la caritat.

En aquesta presentació, González-Agápito també va ser fidel a la seva manera personal d’explicar les coses tal com ragen. Una bona manera de justificar la necessitat un autèntic l’ecumenisme espiritual va ser dir que “ecumenisme no és agafar un protestant pel coll i portar-lo a un acte”. Però si em permet una crítica amable, diré que el que em va sobrar és que un membre de la carrera diplomàtica com ell no es pogués estar de trobar pegues a bona part de la resta d’activitats ecumèniques i interreligioses que fins ara s’han fet a Catalunya. Per exemple, encara que pugui ser veritat, no calia dir que Sant Egidi fan trobades de “moltes abraçades” per ressaltar les virtuts de la trobada que l'Opus i la delegació d'ecumenisme organitzen a Barcelona. La trobada que es farà ja té prou relleu per defensar-se sola.

Potser era això, el què deia Sistach

Mirant a Religión Digital he trobat un titular sobre unes paraules de Benet XVI que m’ha cridat l’atenció: “Cristians muts i sense valor”. He pensat, potser és això el que dimecres volia dir l’arquebisbe Martínez Sistach? Per això he anat a mirar la homilia del papa a Sant Pau Extramurs durant les vespres que clausuraven la setmana de pregària per a la unitat dels cristians. Sempre cal anar a les fonts. Certament, la cita és interessant, però va més enllà del tema del titular. Per això la penjo, amb una traducció macarronica de l’italià. Hi podeu pensar durant el cap de setmana.

“Qui es posa a l’escolta de la paraula de Déu ha de poder parlar-ne i transmetre-la als altres, als qui mai l’han escoltada, o als qui l’han oblidat i l’han enterrat sota les espines de les preocupacions i dels enganys del món (cfr Mt 13,22). Hem de preguntar-nos, nosaltres els cristians, ¿no hem esdevingut massa muts? ¿No ens falta el coratge de parlar i de testimoniar com els qui van ser testimonis de la guarició del sord-mut de Decàpolis (cfr Mc 7)? El nostre món té necessitat d’aquest testimoni; sobretot del testimoni comú dels cristians. Per això, l’escolta del Déu que parla implica també escolta mútua, el diàleg eclesial entre les esglésies i les comunitats. El diàleg honest i lleial constitueix un instrument imprescindible per la recerca de la unitat. El decret sobre ecumenisme de Concili Vaticà II ha subratllat que si els cristians no ens coneixem mutuament no es imaginable el camí de la comunió. En el diàleg, de fet, s’escolta i es comunica; es confronta i, amb la gràcia de Déu, es pot con convergir en la seva Paraula acollint les exigències que són vàlides per a tothom.” Homilia de Benet XVI. 25 de gener del 2007 a Sant Pau Extramurs.

PD: Després he vist que a la web de l'arquebisbat ja hi han penjat l'homilia de l'arquebisbe Lluís de la missa de Sant Francesc de Sales. És la part que va llegir però, evidentment, no inclou les improvitzacions.