El nunci s’emporta més del que ens deixa a Catalunya

El nunci Manuel Monteiro se’n va a Roma. Serà el nou secretari de la Congregació per als Bisbes. Si fem un repàs de la seva etapa des de l’any 2000 que va arribar a Espanya, i si no em descompto, em surten onze bisbes que ha portat o ha mogut per Catalunya. Només Salinas s’ha quedat a Tortosa, el mateix lloc on se’l va trobar, tot i el minut de glòria que li va donar com administrador de Lleida. Semblaria doncs, que en aquests nou anys Monteiro (l’encarregat de proposar candidats a la Congregació per a bisbes) ha pogut capgirar el mapa episcopal català.

Però mirem-ho amb detall. Quatre nomenaments són dels inicis de la seva estada a Espanya: Joan Enric Vives a Urgell, Soler Perdigó a Girona, Jaume Traserra a Solsona, i Sàiz Meneses auxiliar de Barcelona. O sigui, els tres auxiliars de Barcelona que el cardenal Carles es va anar traient de sobre després de successives crisis de confiança i el nou auxiliar que també va promocionar ell. Després, al 2003, arriba el nomenament sorpresa de Romà Casanova a Vic, un invent promogut pel mateix cardenal Carles. En tercer lloc arriba la divisió del Barcelona, on sembla clar que si es va mantenir la candidatura de Sistach va ser perquè al nunci ja li semblava bé (recordem que l'alternativa va arribar a ser Ureña) i que el nom de l’arquebisbe Pujol ara a Tarragona també és fill seu. També amb aquest moviment del 2004 arriba un nou valencià, Agustí Cortés a Sant Feliu; al qui després se suma Piris a Lleida ara fa un any. Dos valencians dels quals ningú se n’ha queixat. Finalment, aquest curs posa Pardo a Girona i arriba com auxiliar de Barcelona Sebastià Taltavull.

Doncs, home, se li pot recriminar que no es fixés més en el planter de capellans formats a Catalunya i que tampoc estem per tirar coets, però el resultat global podria ser molt pitjor. Sobretot sabent que en els temps que corren els bisbes d’Espanya no es decideixen a la nunciatura sinó a l’arquebisbat de Madrid, via la cadira que té Rouco a la Plenària de la Congregació per als Bisbes. Tampoc deu ser casual que la caverna eclesial sigui qui més ha maltractat aquest nunci (tot i que ja sabem que els qui avui arriben a nunci no són precisament uns infiltrats a la cúria de "Som Església").

Per això, veient el seu nou càrrec a Roma, el que em sembla més important és el que s’emporta sobre Catalunya de la seva estada a Madrid. Hi ha sis coses que Manuel Monteiro sap que el seu antecessor en aquest càrrec clau en l’elecció de bisbes potser no tenia tan clares.

-Que la vida pastoral a Catalunya té un perfil propi, entre ells la llengua.

-Que ha pogut escoltar en persona els plantejaments dels capellans de les diòcesis catalanes quan l’han anat a veure per oferir-li la seva opinió sobre els relleus episcopals a Catalunya. A més, quan hi han anat, han estat atentament escoltats.

-Que l’esforç que ha fet Monteiro per parlar en català quan ha presidit actes a Catalunya és un gest senzill però molt agraït aquí.

-Que a Catalunya no ens mengem els capellans i que quan ha vingut s’ha trobat un bon acolliment civil i institucional. Dos exemples recents són la Missa de la Mercè de 2007 o l’acte dels 40 anys de la Facultat de Teologia de Catalunya. Com també coneix bé la sensibilitat religiosa del nacionalisme català.

-Que, al costat d’això, quan es fan experiments com els de Vic o els de Barcelona et pots trobar una manifestació a la porta de la Catedral.

-Que el conflicte de les obres d’art de Lleida no es resol per decret.

I, la veritat, no sé com ens anirà, però sempre és millor que el segon càrrec de la Congregació per als Bisbes estigui ben informat de tot això, que no que n’hi hagi un al qui només li arribin mentides com que Catalunya és el país més secularitzat d’Europa. La pega és que amb nunci que vingui haurem de tornar a començar.

Capella ardent

Ho podeu veure a El9nou de Vic.

Guix, el bisbe social

Una bona amiga seva, Lucia Caram, ens alertava del que ha acabat sent la mala notícia de la setmana, la mort del bisbe emèrit Josep Maria Guix, digne successor de Torras i Bages.

Es pot dir sense cap de mena de dubte que si alguna cosa distingia al bisbe Guix, a més del seu caràcter, era la preocupació social. Dels qui des de sempre s’ha cregut, ha estudiat i ha promogut la doctrina social de l’Església, en molts punts més progressista i transformadora que alguns programes de partits d’esquerra.

Teoria que Guix va concretar en la pràctica de Càritas; destacant el Centre Català de Solidaritat d’ajuda als toxicòmans. Doctrina que va ajudar a fer brillar en el capítol tercer del Concili Tarraconense. Una darrera mostra d’aquesta sensibilitat, el seu retir ara fa sis anys a la residència de les Germanetes dels Pobres de Vic.

Fa dos anys en un número de Foc Nou sobre els bisbes jubilats ho explicava així: “Si hagués de sintetitzar amb pocs mots la meva vida actual de jubilat, diria que, conscient que en aquest món no podem trobar-hi la felicitat completa, em sento molt content de viure aquest període de la meva vida, a la qual no he tingut cap dificultat d’adaptar-m’hi; i que, fins al moment present, em resulta una etapa molt gratificant. Mai no havia necessitat tan poc com ara la televisió, llevat de les notícies del vespre, d’algun concert i d’algun partit de futbol del Barça. De tot això, en dono gràcies a Déu”. Així va viure el seu relleu.

Piris “Tinc consciència d’estar una mica enganyat”

Aquest dimarts a TV3 Cuní li ha fet una interessant entrevista al bisbe de Lleida. Joan Piris no ha defugit el tema però ha volgut mantenir la seva posició neutral en el litigi de les obres d’art. Però una mica tip de veure com “hi ha molta gent patint per aquest tinglado” ha explicat que el dia que el nunci li va anunciar el seu nomenament com a bisbe de Lleida, Monteiro li va dir: “esto está en vías de solución”. Piris ja ha tingut temps de veure que no ho està i que va per llarg i per això ha dit que “tinc la consciència d’estar una mica enganyat”. Després ha matisat que no acusava a Monteiro i que aquesta impressió ja l’havia formulat al nunci. Queda dit i diu molt de com es fan les coses. Com el “jo firmaria que s’acabés demà però pel que jo ensumo durarà bastant”. I també ha defensat a Ciuraneta: “El meu predecessor va fer el que havia de fer”.

Si teniu vint minuts ho podeu veure en l’entrevista. I si només en teniu deu, veureu la primera part sobre el litigi però us perdreu la interessant i ponderada intervenció sobre l’avortament i el comentari sobre les declaracions de Cañizares i els abusos a menors (“No m’agrada comparar”). Hi ha frases com “Jo no faré campanya a favor de lleis o en contra de lleis”. Si en tens ganes, el bisbe Piris sembla una persona amb qui t’hi pots entendre.

Explosiu Carrera

Com explica el mateix Francesc Romeu, la publicació del llibre-entrevista a Joan Carrera es va anar ajornant perquè el bisbe volia que sortís publicat quan ja hagués estat acceptada la seva renuncia i no tingués cap responsabilitat diocesana. Però francament, després de llegir-lo, crec potser el que sense saber-ho volia (i així finalment va ser) és que no volia publicar-ho fins que fos mort. O, a l’estil Cardó, fins que no fossin morts i enterrats tots els qui cita en el llibre.

Les cites recollides a la premsa són significatives. Però el què diu Carrera en el primer i en el darrer capítol de l’entrevista és explosiu. Res que no fos conegut, però explicat per un testimoni directe impacta més i demostra que els periodistes no sempre ens inventem les trifulgues del poder episcopal. A vegades, fins i tot són més de les que publiquen els diaris.

En el primer capítol, sense fer-ne un atac personal, queda perfectament retratada la mala relació del bisbe Carrera amb el cardenal Carles i un balanç nefast d’aquest pontificat. I queden perfectament descrites les perversions de l’actual sistema de nomenaments de bisbes. I en el darrer capítol valora sense pèls a la llengua la sinistra gestió ultra de Ràdio Estel després del cop carlista del 2000 i les causes que han provocat que avui la nova direcció hagi trobat el setmanari i la ràdio de l'arquebisbat de Barcelona en un estat lamentable.

És cert, però, que això no ha de fer perdre de vista el gruix del llibre: un repàs biogràfic apassionant i alliçonador. Sobretot perquè relata una vida sacerdotal profunda i sincera, i alhora una experiència eclesial possible i sensata, allò que a Vida Nueva en diuen “fidelitat creativa”.

“Qui deixa de banda el missatge social de l’Església falta a Jesucrist”

Divendres vaig anar a la interessant taula rodona que va organitzar la delegació de pastoral obrera del bisbat de Sant Feliu de Llobregat. A més de felicitar-los per la convocatòria i per l’intel·ligent plantejament formal de l’acte, deixo la crònica de l’acte per “El mosquit i el camell”.

Però si que vull comentar un detall de la sòlida aportació del bisbe de Sant Feliu. Va sortir la típica pregunta que la jerarquia de l’Església només es pronuncia sobre temes de cintura cap avall i no clama prou al cel quan s’han de fer denuncies socials. El bisbe Cortés va reconèixer que el missatge social de l’Església no té tant de ressò, però una de les causes està en que “tots els pronunciaments de l’Església de caire social són sistemàticament silenciats”.

Té raó, i ningú li pot prendre. Només cal veure el que s’ha destacat del recent viatge del papa a l’Àfrica on bona part dels seus discursos van ser de denuncia de les perversions del sistema econòmic que han deixat el continent a la misèria. Té raó després de llegir la seva carta pastoral sobre la crisi econòmica (si l’hagués fet sobre els preservatius hauria sortit a tots els diaris ben retratat). Té més raó després de la intervenció que va fer a l’acte del divendres, en la que va posar Jesucrist en el centre de la motivació de les preocupacions de l’Església sobre les realitats temporals per concloure que “si algú deixa de banda el missatge social de l’Església està faltant a Jesucrist”. Un missatge social “connatural a l’Evangeli”. I té raó perquè els mitjans massa vegades funcionen amb estereotips i tòpics fàcils

Però també s’ha de reconèixer dues coses, sense personalitzar amb el bisbe Cortés. Primer, la dinàmica dels mitjans destacarà sempre el què més cridi l’atenció. I crida més l’atenció condemnar els preservatius que denunciar les causes de la pobresa. I, sobretot, que els tòpics amb els que juguem (en alguns casos obsessivament) els mitjans, algunes prioritats episcopals també han ajudat molt a configurar-los. ¿Paguem una campanya amb uns cartells d’un linx (ibèric) al costat d’un cadàver d’una nen negre desnutrit i la posem al metro de Barcelona?

Els amics de Taltavull

Val pena insistir en el tema. “Vosaltres sou els meus amics”, el lema episcopal de Sebastià Taltavull. La idea més interessant me la deia Oriol Domingo (a qui li torno li cita del Foc Nou) el dissabte en acabar-se la cerimònia d’ordenació. Que la gràcia d’aquest lema episcopal és que tothom l’entén. No calen més exegesis teològico-pastorals. Com les paraules de salutació del nou bisbe auxiliar de Barcelona. Ni més ni menys del que s’esqueia. Però sobretot comprensibles per a tothom. No cal ser de gremi per entendre-les.

Fa uns dies Manuel de Unciti recordava la frase: “Els bisbes són nomenats no ‘contra’ l’Església local, sinó a favor d’ella”. Doncs això és el que va passar dissabte a la catedral de Barcelona. Aquí teniu els primers aplaudiments que va rebre Taltavull en la cerimònia i algunes imatges.

PD per al senyor Nunci: Benvolgut monsenyor, agrair-li que hagi entès el significat que té per nosaltres i s’hagi esforçat per parlar en català cada vegada que intervé en un celebració litúrgica a Catalunya, fins i tot pronunciant tot el ritual amb un accent més que correcte. És un gest que l’honora, igual que ahir quan es va disculpar (no calia, ja es comprèn) per no poder improvitzar més d’una frase en català en les paraules finals. Com que s’ha convertit en una costum seva habitual, sembla que no tingui la importància què té. Per això és encara més just agrair-li-ho.

Un bisbe i una periodista poden riure junts

El que més em va agradar de la taula rodona que va organitzar Cristianisme i Justícia aquest dijous va ser que un bisbe i una periodista poden riure junts. Eren Joan Enric Vives i Sílvia Cóppulo en un debat sobre “Mitjans de Comunicació i Església, una relació impossible?”. Ho podeu veure en els vídeos del final.

Vives va començar dient que “temia” Cóppulo per la seva agudesa i que els bisbes sempre acaben rebent en aquest tema, i Cóppulo que va agrair la presència a un bisbe que malgrat el seu càrrec sempre s’hagi comportat “com una persona normal”.

Amb aquesta prèvia el bisbe va citar a Sant Pau per recordar que no podem viure al marge de la comunicació. I que el problema de l’Església tracta que delicats en els s’han de fer “puntes de coixí i els mitjans no ho permeten”: són 20 segons. També va lamentar la dispersió dels mitjans catòlics i la manca d’una certa empatia a la dissidència eclesial.

Cóppulo va lamentar una dinàmica jeràrquica que tapa la riquesa de l’Església. I el dèficit de formació comunicativa de molts agents eclesials. Va reconèixer el problema que és sobreviure en una dinàmica periodística de declaracions i no de fets. Sobretot va insistir en la necessitat de preparar-se i d’adaptar-se al llenguatge dels mitjans. I li va agradar molt el que va dir Vives que a vegades sembla que els mitjans vagin “a la caça del bisbe despistat”.

Aquí podeu veure la primera rèplica de cadascun després de la intervenció inicial. De fet, va estar més flexible el bisbe Vives reconeixent les mancances eclesials en aquest (àmbit), que Sílvia Cóppulo reconeixent algunes perversions de les rutines periodístiques. Però el més important és que n’haguessin pogut parlar dos hores més, sense barallar-se i passant-nos-ho bé tots, públic i ponents. És el que comunica.

Deliris integristes

Diumenge em va sorprendre la pàgina de l’Oriol Domingo de La Vanguardia sobre els deliris integristes a internet. Als individus amb conductes patològiques res els satisfà tant com que parlin d’ells. Però veient la reacció de la caverna mediàtica, vol dir que va tocar os.

Dilluns vaig donar una volta per aquesta web de Germinans i només entrar-hi vaig trobar la imatge que encapçala aquesta nota. No cal dir més. Ni les joventuts anarcosindicalistes en el seu moment de màxim esplendor anticlerical s’haurien atrevit a tant. Sort que diuen que són sacerdots catòlics, que sinó ja haurien posat una bomba al bisbat.

Dimarts, mirant les reaccions encara vaig flipar més. Ells disparen a tort i a dret, però quan algú s’atreveix a dir-los quatre veritats, ja agiten el fantasma de la llibertat d’expressió en la que no han cregut mai quan és la llibertat d’expressió dels altres. Hi eren tots: losantians, cigonyas, bustamantes, copes... en un festí joseantonià. En la tònica habitual de manipular la realitat, d’un acte a la Fundació Joan Maragall on es va opinar que els bisbes haurien de desautoritzar aquesta gent, n’extreuen que mossèn Matabosch ha muntat una cacera de bruixes. Ells que només trempen els dies que poden repartir desautoritzacions i condemnes. I ho interpreten com una victòria de la seva importància, quan només és una mostra de les seves misèries.

M’agradaria saber què es pren aquesta gent quan es desperta.

L’amic Taltavull

La valoració del nomenament de Sebastià Taltavull com a bisbe auxiliar de Barcelona donaria per diverses pàgines. I totes positives. Però ara que he trobat una estona per escriure-ho intentarem contenir-nos.

Ahir vaig penjar el fragment final de roda de premsa. Per sort vaig enganxar un dels moments que em semblen més significatius (la resta de continguts els teniu pràcticament tots per escrit en les salutacions oficials).

D’una banda queda clar que l’auxiliar se l’ha escollit el cardenal Martínez Sistach; ha escollit (que no nomenat) a l’amic Taltavull. I, d’altra banda, que la història l’escriuen els vencedors. És a dir, que Taltavull quedarà com el bisbe auxiliar que va escollir Sistach com a substitut de Carrera. Una història rodona perquè n’és un digne successor.

Aquí caldria fer notar aquella clàssica diferència entre l’opinió pública i l’opinió publicada. En aquest cas, caldria dir entre l’opinió publicada i els fets. S’han publicat i tots hem escoltat tota classe de rumors, candidats i contracandidats -la vella tàctica per anar cremant noms- i els ritmes vaticans són exasperants i complicats. Però el fet és que quan un cardenal amb amics a Roma vol un auxiliar, té un auxiliar. I que dintre dels molts defectes que té el nostre cardenal, n’hi ha un del que se’n podria fer virtut: és tossut com una mula. I ell es manté en el seu esquema de perquè necessita els bisbes auxiliars si per governar la diòcesis ja té vicaris episcopals que, si cal, es poden canviar. Altra cosa és que, com tots els bisbes, vagi enviant a Roma candidats de la diòcesi a accedir a l’episcopat. No fer-ho, seria una deixadesa greu.

I sobre el fet que el nou auxiliar de Barcelona no sigui fill del seminari la diòcesi (que ja té 4 bisbes en actiu a Catalunya), en aquest cas és un detall menor. No estem parlant d’un valencià a aterra a Catalunya sense haver posat mai els peus a la seva nova diòcesi o d'un desconegut pels capellans catalans. La vinculació de Taltavull amb Barcelona i amb la pastoral a Catalunya és ben llarga i d’amics aquí en té molts, de fa molts anys, i molt amics (i entre els que trobarà a faltar la Rosa Deulofeu). Suposem que el deixaran escapar per les festes de Sant Joan a la seva senyorial Ciutadella estimada. Organitzem un peregrinaje per veure’l dalt del cavall!Per cert, que allà estan encantats, tot i que no veuen un bisbe menorquí a la seva seu des del 1802. I Maó, continua sense produir bisbes.

Per fi, Menorca.

Doncs, si. Finalment serà Sebastià Taltavull el nou bisbe auxiliar de Barcelona. Per tant, es repeteix el model de govern del cardenal Jubany. Ara hi vaig.

PD: Ara he tornat:

1.750 anys amb els bisbes catalans

Com bé ens recorda Josep Lligadas, aquest dimecres, Sant Fructuós. I per això els deu bisbes catalans han convidat a tots els capellans de Catalunya a celebrar una eucaristia a l’amfiteatre romà de Tarragona, presidits per l'arquebisbe Jaume Pujol. Mateix dia, mateixa hora i mateix lloc, just 1.750 anys després del martiri de Sant Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi, cremats vius durant la persecució de Valerià. Malgrat la dispersió que lògicament comporta una celebració a l’aire lliure, Tarragona ha lluït com sempre les seves resplendors. A més dels capellans –em sembla que eren uns 400- s’hi ha sumat un bon nombre de públic i un grup d’escolars. Bonic, especialment quan tots els capellans han baixat a concelebrar al centre de l’amfiteatre.

Abans de la celebració s’ha fet una ràpida roda de premsa per presentar el nou document dels bisbes catalans “Pau, apòstol del nostre poble”. El divendres passat estava anunciat com el que seria la primera roda de premsa conjunta de l’arquebisbe de Barcelona i de Tarragona amb el secretari de la Conferència Episcopal Tarraconense (la darrera que recordo és de l’any 1996 per presentar el reconeixement de la Santa Seu dels documents del Concili Provincial), i ahir va quedar anunciat com una roda de premsa de l’arquebisbe de Tarragona Jaume Pujol, i el secretari de la CET, Joan Enric Vives (que estava molt interessat en secció de política de La Vanguardia del dia).

El document dels bisbes no és ni més ni menys que una presentació de la figura de Sant Pau, ben escrita per una pluma pedagògica i catequètica. Aquesta presentació de Sant Pau s’emmarca en una exhortació a l’evangelització i a la unitat de l’Església, que en aquest sentit no afegeix res de nou al contingut de l’anterior carta pastoral “Creure en l’Evangeli i anunciar-lo amb nou ardor”. És a dir, l’Església a Catalunya en estat de missió i unitat necessària per la credibilitat però compatible amb la pluralitat. Un discurs que ja es troba en les resolucions del Concili Provincial Tarraconense.

De fet, en la roda de premsa s’ha insistit en la continuïtat que representa aquest document en el treball conjunt dels bisbes de Catalunya; que no és poca cosa. I també en el fet que aquesta unitat prové de l’expansió primitiva del cristianisme a Catalunya des de la seu de Tarragona, un fet bimil·lenari anterior a la consciència mil·lenària de nació.

Refredats

L’arquebisbe de Madrid torna a convocar aquest Nadal un acte en defensa de la família, com l’any passat. Exerceix de cardenal de la capital i torna a convidar els bisbes de tot Espanya, com si l’arquebisbat de Madrid representés tota l’Església espanyola. Diu que cal anar-hi perquè “la comunión exige salir de los propios intereses y comodidades para manifestar que somos un único pueblo de Dios y Cuerpo de Cristo”. Tornaran a venir dies d’oportuns refredats o ja han pactat que aquesta vegada serà un acte catòlic i no una manifestació contra el govern? Tot torna?

Algú ens aixeca la camisa

Fa dies que dono voltes a l’article que va sortir a El País sobre la guerra de mitres a internet. Aparentment només es tracta d’una campanya de l’integrisme catòlic per desprestigiar a un cardenal, l’arquebisbe de Barcelona Martínez Sistach (els principis polítics dels integristes sempre passen per davant de les seves suposades conviccions catòliques i obediència romana), i per recolzar la candidatura del bisbe de Terrassa Josep Àngel Sáiz per aterrar a Barcelona el 2012. Això diu El País. Bé.

Però probablement la cosa és més complexa. El cervell pensant de tota aquesta operació no és necessàriament un integrista, tot i que la complicitat d’aquests sectors ja li va bé. S’obté un doble benefici. D’una banda, es vol desprestigiar a Sistach per restar-li influència en el moment de decidir sobre el seu successor i, per tant, als candidats més propers al seu perfil moderat. I, d’altra banda, s’agita i es provoca als sectors que veuen a Sáiz Meneses com un retorn al carlisme i de passada li resten punts al presentant-lo com el líder natural de l’integrisme català. És a dir, mata dos (o tres) pardals d’un tret. I mentre ens tenen distrets, altres fan la feina de veritat per promocionar els seus candidats.

Però si a més quatre fanàtics amb accés a internet i poca feina aconsegueixen que sembli que Barcelona és una diòcesis tan desèrtica com dividida, això també contribueixen a argumentar a favor d’una solució a la successió de la metròpoli que no passi per cap dels sectors suposadament enfrontats. I a proposar altres candidats.

Resumint, que el qui alimenta aquesta operació, probablement ens està aixecant a tots la camisa. Tothom que hi entén sap que els bisbes no es fan a Internet ni als diaris; només són dos canals que s’utilitzen per filtrar-hi el què convé. En promocions episcopals, tots aquests blocs i webs que sembla que facin i desfacin bisbes només són blocs i webs utilitzats pels qui els fan i desfan de veritat.

Prova això és que m’expliquen que els il·luminats que es diuen ben informats des de fa tres anys alerten cada dos per tres de la imminència d’uns nomenaments per bisbes auxiliars de Barcelona. I que quan passen els dies i aquests auxiliars no surten diuen que és perquè ells mateixos ho han aturat. Si l’encerto, em penjo la medalla. I si no surt, diré que gràcies a la difusió del seu nom a Roma es van fer enrera. Si tingués més temps per perdre i no hagués de guanyar-me la vida, un dia provaria de fer el mateix. I jugar a despistar, com amb la foto de l’elefant.

Pardo a la cadira de Carlemany

Diumenge al matí, el dia de la seva ordenació episcopal, mossèn Pardo es va llevar amb aquest retrat en El Punt, diari de referència a la seva nova diòcesi. L’antic company Josep M. Balcells el presenta com una persona que “té fusta” per ser bon bisbe de Girona. La veritat és que Pardo és d’aquells homes que guanya en les distàncies curtes i, pel que em deien, això a Girona ja ho han sabut veure. És ben significatiu que la gent precedent de tots els llocs on Pardo ha fet de capellà no cabés a la catedral (la nau gòtica més ampla del món) i que alguns ho haguessin de seguir des de la Plaça dels Apòstols amb una pantalla.

Potser també perquè a Girona feia 35 anys que no veien una ordenació episcopal. La veritat és que jo també tenia poc present la intensitat d’aquests actes, per exemple la força de veure un home fet i dret -no a un jovenet- a terra mentre plouen les lletanies dels sants. A Girona la cerimònia va assolir equilibradament la dignitat necessària, també amb les anècdotes que van permetre detectar els primers plans de la pantalles instal·lades en tot el recinte. Un que tenia al costat em va dir que la imatge rodona del nou bisbe, amb la mitra i el bàcul del tresor de la catedral, assegut a la fastuosa cadira de Carlemany (la càtedra de Girona), li recordava Joan XXIII.

Bé. La setmana passada un interessat lector –almenys en tinc un- em demanava si “ens pots dir quins són els bisbes de fora de Catalunya que aniran a la presa de possessió del nou bisbe”. Doncs anem a repassar. A part dels dos cardenals de Barcelona, els bisbes catalans (faltaven els emèrits de fora de Girona) i el Perpinyà, hi havia el preconitzat bisbe de Màlaga Jesús Catalán, el de Jaca-Osca Jesús Sanz, el de Tarazona Demetrio Fernández y l’auxiliar de Madrid Fidel Herráez i d’Oviedo Raul Berzosa. Curiosament, alguns són dels més aplaudits per la caverna eclesial. Però com que a Girona pocs saben quina cara fan quedaven dissimulats entre la resta de bisbes.

D’altra banda, els bisbes ordenants principals (els que queden per la història eclesiàstica i tenen més protagonisme) eren els bisbes als qui els tocava ser-ho. El que és normal. Presidia el nunci, acompanyat de l’arquebisbe de Tarragona Jaume Pujol, metropolità de la diòcesi de Girona, i del bisbe de la diòcesi de Pardo, Josep Àngel Sáiz Meneses.

Situat en aquest pla de crònica rosa episcopal que tant d’èxit té, cal fer notar dues coses més. Pardo va optar per no fer un discurs principalment de contingut, que també n’hi havia i ben formulat. Però sobretot va voler repassar exhaustivament totes les comunitats, persones i bisbes que l’havien acompanyat en el seu trajecte sacerdotal. Però aquest és un joc molt perillós perquè et pots oblidar algú, posa en marxa l’”aplaudimetre” (un titular del dilluns de El Punt era “El bisbe Francesc, l’aplaudit”) i que tothom jugui a interpretacions. En l’eufòria, tampoc sé si va ser encertat improvisar la referència a que a Terrassa tenen tants seminaristes comparat amb Girona. Sobretot perquè va ser com posar el dit a l’ull d’un clergat diocesà que pateix per la manca de vocacions.

Com que ja sabem que els bisbes que treballen no llegeixen gaire els blocs, ja li diré quan el vegi. En tot cas, està clar que parlar des de la cadira de Carlemany és més complicat que parlar des d’un bloc on es pot dir el primer que et passa pel cap. Com felicitar a mossèn Pardo i estar convençut que “té fusta” de bisbe.

Pardo es presenta com el bisbe del Concili Tarraconense

“El millor tractat de pastoral que s’ha fet a les diòcesis de Catalunya és el Concili Provincial Tarraconense. Les millors propostes que s’han fet són les del Concili Provincial Tarraconense. Això vol dir que les hem de recuperar i les hem d’activar”.

Diumenge arriba a Girona mossèn Pardo com a nou bisbe. Allà estarem. I això és una de les primeres coses que ha dit en l’entrevista recollida pel Full Parroquial d’aquest cap de setmana. Fer servir fragments del Concili Tarraconense com a cita recurrent és un fet bastant habitual entre els bisbes catalans, però dir que és “el millor tractat de pastoral que s’ha fet” no deixa gaires dubtes sobre la implicació de Pardo en un projecte pastoral amb perfil propi de l’Església a Catalunya. A més, amb la benedicció de la Santa Seu.

També gràcies a aquesta entrevista ja es pot anar fent la idea de com som els periodistes. Aquest divendres del Diari de Girona recull aquestes mateixes declaracions amb un titular que vist sense el context sembla que Pardo vulgui dir als polítics que han de fer. Com també s’haurà d’anar acostumant a les expressions dels qui són més papistes que el papa. L’exemple és el peu de la foto de portada del mateix Full Parroquial on diu que el papa “va rebre el nou bisbe de Girona” a el que en realitat només va ser una salutació a peu dret als participants en una trobada a Roma organitzada per la Congregació per als bisbes. Un bisbe centrat sempre té fronts oberts a dreta i esquerra.

El testament del bisbe Joan

Acabo d’escriure l’”Obituario” pel proper Vida Nueva i costa dir més. Però hi ha coses del funeral d’aquest dilluns del bisbe Carrera que no s’han de deixar escapar. Perquè no sempre els capellans ploren el seu bisbe. Però avui si, i mai havia vist que a la catedral de Barcelona entre el presbiteri i el cor no hi hagués lloc per acollir els capellans que volien concelebrar. Multitud que ha contrastat amb la intimitat de l’enterrament al cementiri Montjuïc. Com ell volia s’han traslladat a la seva sepultura les restes de la seva mare i properament s’hi dipositaran les del seu pare.

S’ha dit i escrit prou aquests dies sobre Carrera i semblava que ja no quedava gaire per dir. I com sempre ha estat el mateix bisbe Joan qui ens ha dit per darrera vegada alguna cosa més. Són els fragments del seu testament que s’han llegit a la catedral. Totes les consideracions, oportunitats, protagonismes, equilibris i balanços sobre el funeral, queden petites al costat d’aquest text. Altres dies hi haurà per calibrar què ha de passar ara a la diòcesi.

Que parli Carrera, el bisbe del diàleg

“Se m’aferma el convenciment d’una recreació de la vida, d’un nou naixement després de la mort, com un horitzó segur”.

Ha mort el bisbe Joan Carrera i les seves paraules avui prenen un sentit més gran. Segur que ha estat així. Ho deia en els textos de les sis cartes creuades entre Carrera i el polític socialista Joan Reventós, el qui va ser president del Parlament de Catalunya. Avui tots dos ja ho saben tot del transcendent i de la darrera frontera. Per això pren més sentit veure com en parlaven tots dos fa deu anys. Les vam publicar a Foc Nou i després es van editar com a llibre en català (Mediterrània) i en castellà (Descleé) junt amb altres cartes.

M’agraden perquè són una mostra del tarannà dialogant de Carrera, dins i fora de l’Església, en la conversa privada i en la plaça pública. Poso una selecció i aquí el text sencer de les dues primeres cartes. Deixem avui parlar a mossèn Carrera

“Mira, Reventós, la meva seguretat de creient no és la del dos i dos fan quatre que s’imposa a la ment vulgues o no vulgues. És, com si diguéssim, com la que tinc quan, al camp, salto un rierol o una rasa: estic convençut que arribaré a l’altra banda, però alhora m’acompanya una certa sensació de risc i he de prendre una decisió. La meva seguretat tampoc no es tradueix sempre en un sentiment. M’ha envaït, alguna vegada, la sensació de saltar en el buit..., de no trobar ningú a l’altra banda... Un creient i un no creient no estem tan lluny com sembla l’un de l’altre. El creient pensa algun cop: i si no fos veritat... I el no creient també es diu en alguna ocasió: i si fos veritat... La diferència és que, quan vius l’experiència de la fe, fins i tot quan dubtes, no te n’adones i et trobes explicant el teu dubte a Déu. Tens sempre el Tu com a referent. Entre rumiar, cercar i dubtar sobre el sentit de la vida, i pregar, la diferència és fer-ho sol o fer-ho en diàleg confiat amb el Tu, amb Déu.

En l’última part de la teva carta portes la qüestió de la transcendència cap al tema de la mort: “¿retornem al punt d’origen, el no res, o podem esperar un més enllà?” I fas una valoració de les religions, totes, “com a protectores de la basarda enfront de l’abisme del finiment”. Jo, tot i que em sento reconfortat per la tradició d’esperança en el més enllà, compartida per tantes religions, de qui em fio realment és de Jesucrist.

(...) La via per on jo m’escapo de la “immensa incertesa” que dius és la paraula i tota la realitat de Jesús de Natzaret. Submergint-me en el seu dinamisme, trobo força per a la lluita contra la injustícia i el mal des de la banda dels qui més en són víctimes --una lluita que és també la teva-- i, al mateix temps, esperança de retrobar el fruit d’aquella lluita més enllà del fracàs, al capdavall inevitable. Des d’aquesta experiència en la qual s’uneixen el sentit de responsabilitat i l’esperança, se m’aferma el convenciment d’una recreació de la vida, d’un nou naixement després de la mort, com un horitzó segur, que no sabria demostrar, però que sento que encaixa profundament.”

Joan Carrera Planas. Novembre 1998

Carrera, molt greu

No es poden donar bones notícies de l'estat del bisbe Joan Carrera. La situació es va complicant i res fa preveure cap notícia positiva. En les darreres hores tot ha anat empitjorant. És una llàstima. Preguem per ell.

Abusant de la confiança d’un amic, reprodueixo sense permís i eludint les referències personals, un correu electrònic d’aquesta nit que il·lustra molt com viuen aquest desenllaç la gent més propera al bisbe Joan. Té valor pel moment i la persona concreta, però també com a paraules amb sentit en el moment de la mort.

“Vull comprendre en aquests moments els sentiments dels molts que heu seguit pas a pas la trajectòria i una manera de fer del bisbe Carrera. Quan es van apagant les esperances es fa dur assumir i pair una realitat que voldríem que no fos.

“Allà on s'apaguen les esperances comencen a prendre vida els records. Records viscuts, compartits, retrobats, marcats... perquè hi ha de tot. Uns records que ens donen el perfil d'un home, d'un ciutadà, d'un creient, d'una opció de vida que segurament la podem resumir amb una paraula: servei. Les sensibilitats i les complicitats viscudes i compartides en moments de projectes i de camins oberts, i en moments de replegament i de tardor.

“Vides com la seva quan arriben al final deixen la percepció de que hem quedat orfes. Malgrat tot, la immediatesa de la percepció no ens pot fer perdre la perspectiva que hi ha camins oberts que cal seguir explorant. El temps que heu compartit junts la vida us permet continuar llegint els signes dels temps i els senyals que els camins d'avui tenen.

“El seu testimoni fa de guia perquè ningú quedi perdut enmig de la boira.”

Afegeixo la frase que recollia fa pocs dies del bisbe Carrera: "De qui em fio realment és de Jesucrist".

El bisbe Cortés felicita als musulmans

Salutació cortés del bisbe de Sant Feliu de Llobregat a les comunitats musulmanes que hi ha a la diòcesi que celebren el final del Ramadà. El bisbat ha fet pública aquesta carta del bisbe Agustí Cortés que segurament és la primera carta escrita en àrab que veig signada per un bisbe (aquí sona estrany però, per exemple, cal recordar que les comunitats cristianes de Terra Santa són majoritàriament àrabs i aquesta és la llengua que utilitzen).

El contingut de la carta és més que de cortesia i fixa objectius comuns entre religions com el treball pel bé de la humanitat i el compromís de l’Església a establir ponts d’amistat amb la resta de confessions.

Si voleu la carta és només un signe, tot i que mai fa nosa cap signe de convivència entre religions. Però a més, a Europa cada vegada les religions descobreixen més interessos comuns: el dilema no ja no és tant quina religió, sinó com preservar en el món modern el sentit de transcendència vehiculat a través d’una institució religiosa. I aquí és on les diverses religions es comencen a veure treballant juntes abans que ser absorbides per la secularització. Per aquí deuen anar les coses.

PD: Després veig que el nou bisbe de Lleida ha fet una carta semblant. Potser n’hi ha més. Me n’alegro.