Abans d’aquesta plenària hi haurà reunió de la Conferència Episcopal Tarraconense, dimarts i dimecres vinent a Tiana. Es posaren d’acord per veure com han d’afrontar el contingut d’aquesta instrucció i veure quina postura prendran quan es presenti? No.
Truco a Roma: “-Pronto”. “-Què en saps de la visita del conseller Nadal d’aquest divendres a Roma?”. No havia vist res enlloc excepte a La Vanguardia de diumenge. La visita a Roma confirma l’estratègia d’acostament del govern català a la jerarquia catòlica, paral·lela a la del PSC que ja he comentat. Justament ahir dimarts també ho analitzava acertadament El Periódico (titol brillant “El rosari de Montilla”), tot i que trobo exagerat afirmar que al mateix temps la relació de l’episcopat amb CiU “no viu un gran moment”. Algunes polèmiques com la de les declaracions de Jordi Pujol a Prada no tenen prou pes per trencar una sòlida relació. A més, els conflictes que comenta (divisió de Barcelona, l’art de la Franja, la COPE) no són greuges del “nacionalisme català”, sinó dels catòlics decents.
Nadal va estar a Roma acompanyat del director general d’Afers Religiosos Jordi Lòpez Camps. Van tenir una entrevista amb el subsecretari per les Relacions amb els Estats (número tres just per sota del secretari per les relacions amb els Estats –Afers exteriors- i del Secretari d’Estat, el cardenal Bertone). També van fer una reunió amb uns trenta espanyols i membres de l’Església catalana afincats a Roma. Tot sempre acompanyats de l’ambaixador espanyol davant la Santa Seu, Francisco Vazquez, i com a escenari l’ambaixada espanyola.
De la reunió em diuen que va ser una trobada informal on les explicacions de Nadal van ser ben rebudes. Nadal va detallar el treball del govern català amb l’Església en temes com patrimoni i les escoles concertades i va justificar la necessària relació amb la resta de religions. Es va presentar com una persona molt conscient del llegat i la importància de l’Església catòlica a Catalunya, i va glossar la llarga tradició de catalans a Roma, com Pinell o el cardenal Albareda. I fins i tot va reconèixer que es podrien compartir valors al voltant de la família. Per il·lustrar les intencions del conseller Nadal, em diuen que la paraula que va repetir més per referir-se a la relació del Govern amb l’Església catòlica és “recosir”.
Doncs sembla que va “recosir” prou bé perquè, entre altres, en les intervencions el rector de l’Església Espanyola a Roma, José Luis González Novalín, es va mostrar satisfet per la voluntat que expressava Nadal en nom del Govern: “Es van adonar que no era un govern menjacapellans i va desfer la mala imatge de ‘l’incident diplomàtic’ amb Vendrell”. Incident?
Curiosament, a la tarda una persona em parla del mateix ‘incident’ sense que jo li tregui el tema. El que diuen és que al novembre, quan el Govern va enviar l’aleshores secretari general del conseller primer Xavier Vendrell a Roma per fer una protesta formal sobre la COPE va tenir una relliscada important. En l’entrevista amb el venerable cardenal Etchegaray a Vendrell no se li hauria acudit res més que comentar alguna cosa com que ell mai s’hauria imaginat que estaria en aquell despatx del Vaticà ja que el seu avi al 36 havia cremat totes les imatges religioses del Penedès. Aquesta versió de l'entrevista ha corregut prou per Roma com per molestar molt i deixar bastant descosida qualsevol gestió que es fes en aquell moment.
Justament avui Maragall és a Roma per un acord amb la FAO. Anar a l’audiència del papa dels dimecres ja seria un brodat.
Dimarts, dimecres i dijous es reuneix a Madrid la Comissió permanent de la Conferència Episcopal Espanyola, una vintena de bisbes, entre ells Martínez Sistach i Vives. La nota de premsa de la CEE anuncia que es preveu tractar de la Instrucció pastoral sobre “la misión de la Iglesia en nuestra situación cultural de hoy, las repercusiones pastorales que de ahí se derivan y el discernimiento moral de las grandes cuestiones que suscitan particular preocupación en este tiempo”. És a dir, sobre la unitat d’Espanya com a bé moral. És el tema que va quedar ajornat, que no aturat, pel bloqueig que va tenir en la Plenària extraordinària del juny.
En la comissió permanent no poden fer cap pronunciament sobre aquest tema, però està previst que escullin una comissió ponent que prepari el document. No cal dir que l’elecció dels membres d’aquesta comissió no serà pacifica. D’altra banda, nomenar la comissió pot tenir dues conseqüències ben diferents. Una, que la comissió sigui la manera d’ajornar el tema sine die mentre l’estan estudiant. O dos, que tanquin definitivament un text i que s’obri el debat en la plenària del mes de novembre. No trigarem a saber-ho.
Avui, 24 de setembre de 2006, dia de la Mare de Déu de la Mercè, el cardenal Ricard Maria Carles ha fet 80 anys. Laeto animo.
A quarts de sis de la tarda em truca un amic per una assessoria d’urgència. L’han trucat de la ràdio perquè la seva entitat opini sobre el nou sistema de finançament de l’Església que ha aprovat avui el govern: la creueta del 0,52 passa al 0,7 i s’elimina el complement que afegia l’estat, i a partir d’ara l’Església pagarà l’IVA.
Li dono tres idees.
La principal és contextualitzar les dades. L’Estat en total cada any es gasta uns 330.000 milions d’euros. La discutida aportació a l’Església de 140 milions. Perquè ens entenguem: és el mateix que quan una persona cobrava 330.000 pessetes al mes i se’n gastava 140 en un cafè a la Rambla Catalunya. D’aquests 140 milions, més de 100 provenien d’aplicar el que sortia de la campanya de la renda i l’Estat n’afegia poc més de 30. Per tant, se suposa que el càlcul és que en augmentar el percentatge es cobriran aquests diners que l’estat ja no posarà. Els bisbes demanaven el 0,8 (com a Itàlia) i s’han quedat en el 0,7. Després, analitzant, per exemple, els números de les diòcesis catalanes, l’aportació que es rep de l’Estat representa un 20% dels seus ingressos i l’aportació dels fidels un 54% (la resta son 12% serveis, 11% rendes, 4% subvencions). Per tant, la dependència de l’Estat és important però relativa, tot i que varia molt en cada diòcesi. Finalment, els 140 milions que aporta l’Estat seria la substitució del sou que pagava Franco als capellans: 140 milions / 15.000 capellans que hi ha a Espanya= 9.300 euros per capellà a l’any (seguretat social inclosa). Un gran sou no sortiria, i menys si haguessin de pagar hores extres i plus de flexibilitat.
Segon. És millor la solució adoptada que la que hi havia perquè elimina l’arbitrarietat de l’Estat i l'exempció de l'IVA prohibida per la UE. Però el sistema té molts inconvenients. La creuta vol dir que tots els ciutadans paguem els mateixos impostos segons la nostra renda, però un cop els hem pagat se’ns pregunta si una part la volem destinar a l’Església. L’idea de fons és que el qui no és creient no té perquè finançar-la. Així, perquè no em pregunten si vull finançar l’exèrcit si sóc pacifista? O perquè he de subvencionar la cultura si no compro mai un llibre? O la televisió pública si no la miro mai? O les activitats i clubs esportius si només practico el zapping? Ningú discuteix les altres partides i aquest si. Perquè? Doncs perquè en els altres àmbits l’Estat ha assumit la seva funció redistributiva en favor del bé comú i dels interesssos dels diversos col·lectius de ciutadans. El lògic seria que amb tota normalitat pogués subvencionar també les activitats religioses. I si el govern vol saber quina proporció s’escau a cada confessió i pràctica religiosa té prou elements d’estudi sociològic i demoscòpic per esbrinar-ho. Si no l’alternativa és el model alemany, on l’assignació tributària és un sobrecost als impostos que cal pagar a l’estat, on l’administració fa només d’intermediari. Però no té cap lògica fer servir una creuta a la renda com a enquesta vinculant de la despesa de l’estat només en l’àmbit religiós i de rebot en les aportacions a finalitats socials. També caldrà veure què passa amb la resta de religions perquè no es creïn més greuges comparatius o això es converteixi en el mercat de Calaf.
Tercer. Es pot decidir que l’Estat no ha d’aportar diners a l’Església per pagar capellans i només subvencionar els serveis concrets que presta l’Església. Però també s’ha de recordar que el clergat i les parròquies són una base principal en la xarxa social que forma l’Església i de la que després se’n deriva una gran tasca social, assistencial, educativa i cultural. Si es debilita la base d’aquesta xarxa, a l’Estat la broma encara li sortirà més cara.
Trec un mica de ferro al tema del discurs del papa per destacar dues coses que m’han fet gràcia. Una és la carta del bisbe de Girona al cardenal Bertone mostrant la seva adhesió al papa. Res a dir de la carta, però m’ha cridat l’atenció el comiat. Un bisbe quan es dirigeix al Secretari d’Estat del Vaticà, que no és ni més ni menys bisbe que ell, s’acomiada dient “Con todo afecto devoto servidor de V.E.”? Un bisbe ha de ser “devoto servidor” d’un altre? Primer vaig pensar que era una forma protocolaria, però sembla que no perquè la carta de l’arquebisbe de Tarragona només li diu “afectíssim en Crist”, que ja sembla més normal.
I la segona és de riure per no plorar. La paranoia de la nota publicada per E-Cristians. En defensar al papa aprofita per carregar contra l’Aliança de Civilitzacions, contra Zapatero i contra El País. Només faltava afegir que la culpa era del Títol primer de l’Estatut.
Per rematar-ho afegeixo una pàgina que he trobat de papolatria kitsch. Tot un gènere.
Ja s’ha fet pública la concessió de la Creu de Sant Jordi a la Roser Bofill. Ella està contenta i nosaltres també. El lliurament serà dilluns al Liceu, una escenografia que ja coneixem de fa dos anys quan li van donar al seu marit, al Llorenç Gomis. Ara ja no hi podrà anar amb ell, però està contenta que també li hagin donat al Jaime Arias, del cercle d’amics més propers de la Roser i el Llorenç.
El text oficial de la concessió reconeix la seva trajectòria en el món del periodisme com a directora –conjuntament amb el Llorenç- de la revista El Ciervo i la tasca de directora de Foc Nou durant 25 anys des de la seva fundació el 1974. En la concessió s’afirma que “aquestes dues publicacions han fet una regular” (suposo que volien dir singular) “aportació al periodisme d’inspiració cristiana i progressista”. També cita la seva presidència de l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català i de l’Associació d’Amics del Montseny.
Em permeto afegir perquè li hauria donat jo la Creu de Sant Jordi a la Roser. Perquè és d’aquella gent que sap fer escola i al seu voltant han –hem- crescut diversos periodistes i persones. Només per això, ja s’ho mereix.
Estic content de com va anar. A Foc Nou se’ns va acudir, per publicar en el número d’octubre, organitzar una conversa amb els tres directors generals d’Afers Religiosos que hi ha hagut fins ara a la Generalitat: Ignasi Garcia Clavel (2000-2003), Montserrat Coll (2003-2006) i Jordi Lòpez Camps (2006). La vam fer ahir al vespre a la redacció. La conversa va centrar-se en la relació de l’administració catalana amb les religions. El motiu són les eleccions de 1-N, tot i que el debat no va tenir, ni buscava tenir, un to electoral. Faig pinzellades d’urgència del que recordo.
Estic content primer per haver pogut asseure en una mateixa taula tres persones de tres partits diferents que han tingut la mateixa responsabilitat. I que quan debaten públicament no es treuen els ulls els uns als altres. Pesa més la transversalitat que comparteixen com a cristians que la pertinença a diferents partits o governs. A vegades sembla que un debat polític sense menyspreu del contrari no és periodísticament atractiu. Però jo crec que si que ho pot ser.
Del contingut, interessant l’acord en que el govern català pot intentar incidir al Vaticà sobre la seva visió de Catalunya, però que la feina important i efectiva de veritat l’han de fer els bisbes catalans i que l’administració pública no hauria de fer una tasca de suplència en aquest àmbit. Acord en que qualsevol canvi a l’assignatura de religió està bloquejat pels acords Església-Estat, un meló que ningú vol obrir.
Amb matisos, tots tres reconeixen que en el món polític encara hi ha dificultats d’entendre el tema religiós i el seu encaix en la gestió pública. La feina del director general és de relació del govern amb les confessions religioses, però també li toca fer una feina interna en el mateix govern on a vegades s’han de donar unes explicacions que no ha de donar, per exemple, el director general de Trànsit. I a vegades, també, fer d’assessor d’urgència sobre un tema que molts polítics senzillament desconeixen. En la conversa també apareix una frontera confusa: fins quin punt es poden subvencionar o promocionar activitats de l’àmbit religiós des de l’administració. O la mateixa laïcitat, que encara demana molts matisos i explicacions.
Finalment, em sembla detectar que la gestió de les relacions amb les confessions islàmiques a Catalunya són bastant complicades; positives, però complicades. No hi ha blancs i negres, sinó matisos i molta diversitat que compliquen qualsevol decisió. Cap dels tres ho va dir però per la resposta que donen a aquest tema em sembla que va per aquí.
Sortirà en el proper Foc Nou, quan acabi de transcriure i editar l'hora llarga de conversa.
És tant el que s’ha dit i escrit sobre la polèmica dels discursos del papa que no seré jo qui us il·lustri més sobre el tema. En tot cas, només vull fer notar que per la majoria de la gent del món occidental que no segueix la informació catòlica, aquest és el primer impacte important que reben sobre la figura de Benet XVI després de la seva elecció, exceptuant els països que han tingut la seva visita com Polònia, Alemanya i Espanya. I aquests dies hi ha hagut un salt important.
Fa poc més d’un any Ratzinger era un carca integral que només venia a administrar l’herència de Joan Pau II. Però la desproporcionada reacció de l’integrisme islàmic crec que ha col·locat al papa en una nova situació. D’una banda Benet XVI ha rebut elogis des de sectors que d’entrada no serien gens inclinats a fer-ho (a Catalunya em tingut la qui voldria ser la nostra Oriana Fallaci particular, Pilar Rahola). Després, són molts –gent corrent i sobretot líders d’opinió- els qui per primera vegada han llegit sencer un discurs del papa. A més, un dels discursos més espessos que ha fet però que alhora donen peu a obrir un diàleg d’alçada amb el món intel·lectual (tanta alçada que jo en molts moments del discurs de Ratisbona no hi arribo). També les ires dels integrismes han empès a la figura del papa cap al centre, i d’alguna manera amb aquesta polèmica l’han convertit en representant dels valors occidentals. En aquesta línia se situa la declaració que ha fet la Comissió Europea. Finalment, la polèmica és especialment rellevant a Europa quan ja ens hem adonat que la religió islàmica no és un fet exòtic o una amenaça externa, sinó que conviu i forma part del nostre entorn cultural.
Ahir deia que dins la Cúria hi haurà un abans i un després de la polèmica. Però també hi haurà un abans i un després dels clixés que es tenen sobre aquest papa. L’únic problema serà veure com ho sabrà administrar Benet XVI. Perquè també té el perill de que el converteixin en una icona d’occident, oposada a l’orient. I això, és evident que una Església veritablement universal no s’ho pot permetre.
Aprofito per recomanar dues reflexions interessants presents a internet. Una és de Fèlix Martí parlant de les conseqüències d’aquesta polèmica dins del món islàmic. Especialment rellevant pel coneixement que té l’expresident de la Centre UNESCO de Catalunya sobre el diàleg interreligiós. I finalment un post de l’actiu Ramon Bassas, regidor socialista de Mataró, que em sembla una anàlisi molt il·lustratiu de com s’ha de llegir la polèmica.
Aquest diumenge em vaig llevar amb un SMS d’una crueltat simpàtica que només es permet als amics de veritat: “Ara ja no estàs tan content amb el papa, eh! ;)”. Molt bé. Certament té molt de mèrit posar la pota dues vegades el mateix dia. Totes dues frases de Benet XVI són de dimarts a Ratisbona. Primer que la teoria de l’evolució és “irracional” i després que Mahoma només ha portat “coses malvades i inhumanes”. Premi!
Quan un llegeix l’homilia de Ratisbona i la lliçó magistral a la universitat [La parròquia de Sant Vicenç de Sarrià ha penjat una traducció no oficial en català] ja veu que són frases tretes de context i que l’argumentació dels textos no és exactament aquesta. Ja s’ha comentat abastament i no sóc jo l’hermeneuta del papa. Només apunto, d’una banda, que el que el papa defineix com a no raonable és pensar que tota la creació és fruït de l’Atzar. I, d’altra banda, la cita de Mahoma és per defensar que religió i violència han de ser antagòniques.
Vagi per davant que crec que les reaccions han estat totalment desproporcionades, però el problema és que el Benet XVI hauria d’haver previst l’abast de la seves paraules. I al Vaticà hi ha prou experts i assessors que podrien haver previst que algunes cites no eren les més pertinents i que hi hauria cua per treure-les de context. Els discursos del papa no tenen el mateix ressò que els d’un professor de teologia. Alhora, els resums que se’n faran no sempre seran ajustats perquè les idees s'han d'encongir en un titular. (Al marge, com a mostra de com es difon la informació religiosa, dissabte a la nit al 3/24 el locutor va dir que com que el papa era infal·lible no podria rectificar les seves paraules encara que volgués, ignorant que la infabil·litat és reserva només per casos molt concrets).
Segurament el papa volia marcar distàncies amb l’Islam extremista i amb el racionalisme exacerbat. Però s’ha vist sorprès per les conseqüències. Diria que fins i tot les ha patit. Curiosament, diumenge, durant l’Angelus, després de les disculpes al món musulmà Benet XVI es dedica a parlar de la Creu com a “símbol per excel·lència de l’Amor que és capaç de vèncer a l’odi i a la violència”. No crec que deixés de pensar en el que li havia passat o, com va dir ell mateix fent al·lusió al temps, en que "plou massa fort". Intueixo que aquesta setmana ha deixat tocat a Ratzinger. Segurament personalment, però també dins de la Cúria que ara tindrà arguments per lligar-lo més curt i controlar les seves declaracions emparant-se en la necessitat de ser prudents. Si això s’accentués, ens portaria a tornar a sentir més la veu de cúria vaticana que la del papa teòleg. Veurem.
Tothom amb qui parles et diu el mateix. Que el Salvador Bacardit i el Josep Maria Turull seran els nous bisbes auxiliars de Barcelona i que el nomenament coincidirà amb l’acceptació de la renuncia que el bisbe Joan Carrera ja va presentar fa més d’un any. Si tothom repeteix el mateix des de fa tantes setmanes és probablement perquè no se sap res més.
Aquests dies encara em tocarà repassar algunes coses de l’estiu que han quedat al tinter. I no sé perquè la universitat de Prada sempre acaba portant alguna polèmica eclesial. Els antecedents són la conferència de 1991 del bisbe Antoni Deig reclamant una Conferència Episcopal Catalana. Aquest any va tocar al president Pujol, dins de cicle de conferències sobre cristianisme que desde fa dos o tres anys hi organitzada cada any l’Associació Cristianisme al Segle XXI.
Pels qui no estigueu al cas, Jordi Pujol en la conferència del 21 d’agost va deixar anar que els bisbes catalans no havien estat prou valents en la seva oposició a que la Conferència Episcopal Espanyola declarés la unitat d’Espanya un bé moral (tema que, per cert, cal recordar que està ajornat, no tancat). I al cap de dos dies l’altre Pujol, l’arquebisbe Jaume de Tarragona li va contestar amb unes declaracions des de la Vall d’Aran que van ser reproduïdes el 26 d’agost en alguns diaris. Pujol, Jaume, va dir que tots els bisbes catalans “estem treballant decididament per allò que també creiem que és el bé de l’Església i de Catalunya”. 24 hores abans també n’havia parlat el conseller Joaquim Nadal, lamentant les critiques de l’expresident i que ell “no gosaria a fer-ho”.
La polèmica no deixa de ser curiosa. Però no crec que sigui més que una tempesta en un got d’aigua, que d’altra banda s’hauria pogut resoldre amb una trucada telefònica per aclarir el tema. Però el que de veritat més va emprenyar als bisbes és que Pujol va assenyalar amb el dit. Va parlar que dels onze bisbes catalans, només “cinc o sis” va plantar cara: “Però, dels que van callar, alguns d'ells no estaven d'acord amb les posicions defensades pel cardenal Rouco, però no donarem noms, encara que tots els tenim ben localitzats”. Doncs si que donarem noms. Perquè tothom va fer el seu repàs mental i em jugo el que vulgueu que molts van pensar amb Romà Casanova, amb Josep Àngel Sáiz, o amb el mateix Pujol. I fins tot amb el bisbe Traserra, encara que en aquest cas és més difícil pensar-hi perquè ningú té molt clar que és el que pensa ell. En canvi, ningú va pensar en el bisbe Vives, en Joan Carrera o en Martínez Sistach. I això és el que va emprenyar. Perquè encara que no es digués cap nom tothom sabia qui quedava retratat. I si no tinguéssim bisbes amb la cua de palla, no hauria passat res.
Estàs tranquil·lament a la platja aprofitant el pont de la Diada i de sobte et trobes la foto de Montilla amb l’Abat de Montserrat a tots els diaris. Fixeu-vos a més que la foto té totes les benediccions possibles ja que a la tauleta hi van col·locar la foto de l’Abat Soler amb Benet XVI. Està clar que Montilla no perd el temps el temps. L’endemà d’anunciar-se que seria candidat a la presidència de la Generalitat va visitar el Monestir de Poblet, que semblava per allò que Poblet és socialista (i tarradellista) i Montserrat convergent. Però l’endemà de la plegar de ministre se’n va a Montserrat.
A part de ser una bona jugada, el que més m’ha sorprès és que aprofités l’estada per parlar de religió, i que a més, els diaris ho recollissin. Montilla va dir que si era president tindria molt present que la religió comporta “valors essencials per la nostra societat, com la justícia social i la solidaritat”. També ha recordat que des del PSC “defensem la separació de l’Església i l’Estat, la aconfessionalitat de les institucions, i la laïcitat, però això no vol dir indiferència cap al fet religiós”, per rematar-ho assegurant que “la religió és un factor d’integració social”. Qualsevol diria que ho han escrit algú de Foc Nou.
Per Montilla Montserrat tampoc és un lloc desconegut. En la seva etapa de president de la Diputació Barcelona va ser un dels membres del Ple del Pratonat de la Muntanya i les relacions de la Diputació amb l’Abadia sempre han estat fluïdes.
Al juliol ja vaig comentar alguns acostaments socialistes a l’Església catalana, com la visita del conseller Joaquim Nadal als bisbes catalans i el conveni sobre patrimoni. És evident que tant d'incens no és casualitat, però sobretot és positiu que tots els partits busquin una relació d’entesa amb els representats de les confessions religioses. I més positiu encara que aquests no es casin amb ningú. Com ja va dir l’abat Soler “aquí rebem a tothom”.
Sabeu quin és el bisbe valencià que fa més anys que no promocionen? Doncs, si, és Xavier Salinas, el bisbe de Tortosa. Ho he mirat per sobre i com a molt només hi ha un o dos bisbes valencians més que porten tant anys com Salinas sense moure’s de la seva diòcesi. Aquest dimarts, 5 de setembre, va fer nou anys del seu nomenament. I no deixa de ser curiós perquè tots els bisbes valencians s’han anat movent de diòcesi. Començant per un altre valencià: Antonio Cañizares, ara cardenal a Toledo.
M’ho ha fet pensar la polèmica elecció de Cañizares com a portador de l’estendard de la festa de la Mare de Déu de la Cinta. Un sacrilegi. La seves declaracions sobre la unitat d’Espanya i l’Estatut no el fan especialment simpàtic. A més, històricament, a les diòcesis de la Tarraconense no els ha fet mai gaire gràcia veure arquebisbes primats de Toledo passejant estendards pel seu territori, fruit de la vella rivalitat per aquesta primacia amb Tarragona. Per tant, l’elecció ha estat ben desencertada. Tampoc és la primera vegada que passa. Un any a les festes de la Cinta ja hi van convidar el nunci Lajos Kada (E.P.D), que va morir a Budapest convençut que pels carrers de Catalunya es perseguia els castellanoparlants.
I perquè això m’ha fet pensar amb Xavier Salinas? Doncs, perquè precisament la manera que sempre han tingut de promocionar-se els bisbes valencians ha estat fer-se la pilota entre ells, i no seguir la tradició catalana de treure’s els ulls els uns als altres. I ho dic del bisbe Salinas que em cau bé. És intel·ligent i sensible. Però s’acosta als 60 anys i potser ja li toca alguna cosa.
Ahir vaig fer el ridícul. En arribar a la redacció de Foc Nou vaig trobar un senyor que feia deu minuts que m’esperava. Era Francesc Nuñez Mosteo, l’autor del llibre Les plegades, un estudi sobre el capellans secularitzats a Barcelona durant els anys 60 i 70 (Editorial Mediterrània). Resulta que havia quedat amb ell per fer-li una entrevista i jo ni ho tenia apuntat a l’agenda, n’hi me’n recordava, ni portava el llibre, ni les notes, ni havia preparat l’entrevista. A més, ell tenia raó ja que vam posar dia i hora a finals de juliol. Vergonya. Suposo que per la cara que vaig posar li vaig fer prou pena com per tenir prou pietat i compasió per dir-me que no passava res i que quedàvem per un altre dia. Serà un dels temes del Foc Nou del novembre.
Sort, que almenys si que m’havia llegit el llibre i el vam poder comentar una mica. I aprofito l’incident per recomanar-lo. A la contraportada hi ha diversos elogis que d’entrada semblen exagerats, (per exemple, Albert Sáez diu que passarà a la història) però que després són certs. El perquè tants capellans catalans i sobretot de Barcelona van abandonar el sacerdoci aquella època no havia estat mai estudiat a fons. Segons aquest estudi, el nombre de capellans secularitzats a Barcelona es pot estimar entre un 18% i 25% del clergat de la diòcesi de finals dels setanta. Un centenar ben llarg de persones que van deixar el sacerdoci.
Ara era el moment per fer aquest estudi, quan la majoria dels protagonistes encara són vius, però quan ja ha passat prou temps per poder-ne parlar sense grans traumes. Tot i això, em recordava ahir l'autor, encara en alguna entrevista els protagonistes no van poder evitar les llàgrimes.
Per intentar curar algunes d’aquestes ferides i en motiu de la publicació del llibre, s’està valorant la possibilitat de fer un acte més o menys oficial a la diòcesi que reuneixi aquest col·lectiu de capellans secularitzats i que d’alguna manera pugui reconèixer la seva feina. Veurem si les coses estan prou madures perquè s’acabi concretant i amb quines benediccions pot comptar l'acte.
Avui he vist a Zenit que han canviat el responsable de comunicació de l’Opus Dei a Roma. El nou encarregat de dirigir la comunicació de l’Opus serà Marc Carroggio, un català amb cognom italià. Carroggio ja era a Roma on s’encarregava de la relació de l’Opus amb els mitjans internacionals. Durant un temps havia estat el responsable de comunicació que l’Opus a Catalunya i diria que és la primera persona de l’Opus que vaig conèixer personalment. Nascut a Barcelona el 1967 va estudiar periodisme a Navarra, i després del pas per l’Oficina de l’Opus de Catalunya, va anar a fer classes a la Universitat de la Santa Creu de Roma, llavors també amb un rector català, Lluís Clavell.
Carroggio és bona persona i sempre està disposat a rebre un català que vagi per Roma. Un poder català a l’Opus.
Aquest estiu m’he convertit. Era el 29 d’agost, a les sis de la tarda. Estava llegint un text imprès de la pàgina web de l’Opus, al tren tornant del primer dia de feina. I vaig veure la llum. D’acord: exagero una mica, però si que vaig decidir que abraçava la causa del Benet XVI. L’home m’ha convençut definitivament amb la lectura de la transcripció d’una entrevista que li van fer uns periodistes de la televisió alemanya. És la prèvia al viatge que farà a la seva Baviera natal del 9 al 14 de setembre. A la pàgina de l’Opus han penjat la transcripció gairebé integra.
El meu procés de conversió ha estat lent, però he de dir que en el que he vist i he anat llegint de Ratzinger poques coses m’han incomodat. Té una visió molt més conservadora de l’Església de la que voldria, però és clara la seva intenció de construir un discurs propi com a pontífex que aglutini enlloc de disgregar. Ell mateix ho diu en l’entrevista: “Sabem que el Papa no és un monarca absolut, però ha de –per dir-ho d'alguna forma- personificar la totalitat que s’uneix en l’escolta del Crist.” Tot i que si hi ha d’haver canvis, també és clar que els deixa per més endavant.
Per exemple, en la mateixa entrevista es referma en la negativa a la ordenació femenina. Però també afegeix: “existeix un problema jurídic: el de la jurisdicció, és a dir el fet que segons el Dret Canònic el poder de prendre decisions jurídicament vinculants va unit a l'Ordre sagrat. Des d'aquest punt de vista hi ha límits, però crec que les mateixes dones, amb la seva embranzida i la seva força, amb la seva superioritat, amb aquella que definiria la seva ‘potència espiritual’, sabran fer-se espai. I nosaltres hauríem d'intentar posar-nos a l'escolta de Déu, perquè no siguem nosaltres qui ho impedeixi, és més ens vam alegrar que l'element femení obtingui en l'Església el ple lloc d'eficàcia que li convé”. Rebuscat, però és una manera de reconèixer el paper que tenen ara les dones no és suficient i que s’han de canviar actituds per no frenar un canvi en aquest sentit. I tampoc seria contradir el papa dir que precisament per aquest motiu el marc jurídic potser hauria de canviar.
Es dibuixa una mica la mateixa línia quan parla de la col·legialitat episcopal i reconeix insuficiències en el Sinodes o en els consistoris. Hi més frases que mereixen un comentari (les trobades eclesials, la secularització europea, les altres religions...) però no m’allargo més i ho deixo a la vostra iniciativa. Si us fa mandra llegir tot el text, al final d’aquesta nota he extret unes cites del que m’ha semblat més rellevant.
Si aquesta entrevista té un interès singular és perquè és de les poques vegades que el papa parla sense tenir un paper a davant. Segur que les preguntes eren pactades, però és més fàcil que se li escapi el que realment pensa quan parla sobre la marxa que quan llegeix un discurs que mai s’acaba de saber per quantes mans ha passat. Ho ha fet ja altres ocasions, i a les vacances de Castelgandolfo sembla que és on està més disposat. L’estiu passat ja va assajar aquest format de preguntes i respostes orals en una trobada amb els capellans de la Vall d’Aosta. Aquest estiu, a més de l’entrevista a la televisió, també ha repetit l’experiència. I les respostes també són ben interessants.
Així de convertit torno de vacances i reemprenc el blog. Bentrobats.
“Una relació de tensió i equilibri [entre el primat del papa i la col·legialitat dels bisbes] existeix naturalment, i nosaltres diem que així ha de ser. (...) les anomenades “visites ad limina” dels bisbes, que han existit sempre, són en l'actualitat molt més aprofitades per a parlar amb totes les instàncies de la Santa Seu i també amb mi. (...) A més tenim altres instruments, com el Sínode, o el Consistori, que mantindré regularment i que voldria desenvolupar. En ells, encara no tenint un ordre del dia importantíssim, es discutiran junts els problemes actuals, intentant trobar solucions.”
“Sabem que el Papa no és un monarca absolut, però ha de –per dir-ho d'alguna forma- personificar la totalitat que s’uneix en l’escolta del Crist. Però la consciència de la necessitat d'una instància unificadora, que garanteixi també la independència de les forces polítiques i que els “cristianismes” no s'identifiquin massa amb la nacionalitat”
“Crec que el primer que cal fer és que en aquesta societat, tots [els cristians de diferents esglésies] junts ens preocupem (...) de trobar i de traduir en fets, les grans directrius ètiques, per a garantir d'aquesta manera la consistència ètica de la societat, sense la qual aquesta no pot portar a terme les finalitats de la política, que són la justícia per a tots, una bona convivència i la pau. En aquest sentit crec que ja s'ha aconseguit molt, que nosaltres ens vam trobar realment units sota un pilar cristià comú, enfront dels grans desafiaments morals.”
“El cristianisme, el catolicisme, no és un cúmul de prohibicions, sinó una opció positiva. I és molt important que això es vegi novament, ja que avui aquesta consciència ha desaparegut gairebé completament. Hem escoltat tant parlar del que no està permès que ara cal dir alguna altra cosa. Perquè nosaltres tenim una idea positiva que proposar: que l'home i la dona estan fets l'u per a l'altre, que l'escala –per dir-ho d'alguna manera-: sexualitat, eros, àgape, indica les dimensions de l'amor i sobre aquest camí creix des de sempre el matrimoni, com trobada entre un home i una dona, cimal de la felicitat i de la benedicció, i després la família, que garanteix la continuïtat entre generacions, en la qual les generacions es reconcilien entre elles i en la que també les cultures es poden trobar. Per tant, sobretot és important posar en relleu el que volem. En segon lloc, es pot veure després també el perquè nosaltres no volem quelcom.”
“Insistim realment tant en la moral? Jo diria –cada vegada estic més convençut després del meu diàleg amb els bisbes africans- que la qüestió fonamental, si volem donar passos endavant en aquest sentit, es diu educació, formació. El progrés pot ser progrés real només si serveix a la persona i si la pròpia persona creix, no creix només el seu poder tècnic, sinó també la seva capacitat moral. I crec que el veritable problema de la nostra situació històrica és el desequilibri entre el creixement increïblement ràpid del nostre poder tècnic i el de la nostra capacitat moral, que no creix de forma proporcional.”
“En qualsevol cas tenim el nostre deure de posar en relleu el que nosaltres volem de positiu. I això sobretot hem de fer-ho a través del diàleg de cultures i de religions, ja que, com ja he dit, el continent africà, l'ànima africana i també l'ànima asiàtica estan horroritzades davant la fredor de la nostra racionalitat. És important que vegin que aquí no hi ha només això. De forma recíproca és important que el nostre món laïcista s'adoni que la fe cristiana no és un impediment, sinó un pont per al diàleg amb els altres móns. No és just pensar que la cultura purament racional, gràcies a la seva tolerància, tingui un acostament més fàcil a les altres religions. Li falta en gran part “l'òrgan religiós” i amb aquest el punt d’enllaç a partir del com i cap al qual els altres volen entrar en relació.”
“Encara que les coses puguin estar concretades, jo voldria conservar i realitzar també alguna cosa personal.”
“Nosaltres pensem que la nostra fe, la constitució del Col·legi dels Apòstols, ens obliga i no ens permet conferir l'ordenació sacerdotal a les dones. Però a més no cal pensar que en l'Església l'única possibilitat de tenir un paper sigui la de ser sacerdot. En la història de l'Església hi ha moltíssims deures i funcions. (...) També en els temps moderns les dones han de buscar – i nosaltres amb elles – per dir-ho d'alguna manera el seu lloc just. Avui, estan ben presents també en els Dicasteris de la Santa Seu. Però existeix un problema jurídic: el de la jurisdicció, és a dir el fet que segons el Dret Canònic el poder de prendre decisions jurídicament vinculants va unit a l'Ordre sagrat. Des d'aquest punt de vista hi ha límits, però crec que les mateixes dones, amb la seva embranzida i la seva força, amb la seva superioritat, amb aquella que definiria la seva “potència espiritual”, sabran fer-se espai. I nosaltres hauríem d'intentar posar-nos a l'escolta de Déu, perquè no siguem nosaltres qui ho impedeixi, és més ens vam alegrar que l'element femení obtingui en l'Església el ple lloc d'eficàcia que li convé”.
“A l'inici jo també era de la idea que la gran quantitat de beatificacions gairebé ens aixafés i que potser era necessari triar més figures que entressin més clarament en la nostra consciència. Mentrestant, he descentralitzat les beatificacions, perquè es facin més visibles aquestes figures en els llocs específics als quals pertanyen. Potser un sant de Guatemala no interessa a Alemanya i viceversa, un de Altötting potser no interessa a Los Àngeles, oi? A més crec que aquesta descentralització sigui afí a la col·legialitat de l'episcopat, amb la seva estructura col·legial, i que sigui una cosa oportuna justament per a posar en relleu que els diferents països tenen les seves pròpies figures i que aquestes són eficaces en particular en els seus propis països.”
