“Caritas in veritate”, doctrina de trobada

Pot sorprendre que la nova encíclica de Benet XVI sobre la Doctrina Social de l’Església porti en el seu títol la paraula caritat, sobretot a aquells que s’han quedat en el passat i només entenen l’acció social de l’Església com donar menjar als pobres, confessar-los i llestos. El perquè es justifica en les primeres pàgines del text on es reprenen algunes idees sobre el que és avui la caritat. Una explicació de perquè el cristianisme està íntimament lligat al fet social, en la teoria i en la pràctica.

Amb una primera lectura precipitada de “Caritas in veritate” (és la primera encíclica que em llegeixo en la pantalla del mòbil) no es pot dir res sensat que vagi més enllà dels titulars dels diaris. Però si que hi ha dos coses que m’ha cridat l’atenció.

Una és que Benet XVI marca com a punt de referència d’aquesta encíclica la “Populorum progressio” de Pau VI. Benet XVI la defineix com “la ‘Rerum novarum’ de l’època contemporània”, és a dir, el punt de partida de Doctrina Social de l’Església després del Vaticà II. Evidentment, la nova encíclica cita gairebé totes les encícliques socials dels seus predecessors, però és ben significatiu que “Caritas in veritate” es converteix en molts moments en gairebé un comentari de la doctrina marcada per Pau VI.

També té la seva gràcia que el titular de les agències de premsa, la “urgència d’una veritable autoritat política mundial” (n. 67), provingui d’una referència a la “Pacem in Terris” de Joan XXIII.

Com era d’esperar del professor Ratzinger, tot això no vol dir, ni de lluny, que “Caritas in veritate” sigui un simple comentari a la Doctrina Social dels seus predecessors. Hi ha molta matèria nova, tant de relectura doctrinal, com de valoració de nous temes com l’eclosió del tercer sector, la sostenibilitat energètica, el turisme o corporativisme sindical. O missatges clars com que “el testimoni de la caritat de Crist a través d’obres de justícia, pau i desenvolupament forma part de l’evangelizació" (n. 15).

En el que també pensava mentre llegia l’Encíclica és en una de les grans forces que té la Doctrina Social de l’Església. Per la gent que no és del gremi catòlic, els serà complexe compartir alguns punts de partida. Uns perquè els refutaran o altres perquè els viuran d’una altra manera. Però si que és molt fàcil compartir els punts d’arribada: els criteris i propostes que formula Benet XVI sobre com hauria de funcionar un món més just i les implicacions que té tant pels agents socials, polítics i econòmics, com per cadascú de nosaltres. Si ens podem trobar aquí, ja és molt per començar.

Fa 50 anys no hi era

Mostra un mapa més gran

El 25 de gener de 1959 jo no hi era, però almenys 50 anys després es pot fer virtualment un peregrinatge al lloc on Joan XXIII va anunciar als cardenals la seva voluntat de convocar el Concili Vaticà II.

Es pot viure un mes sense bisbes, o tota la vida

Gairebé no m’ho crec però aquest any he aconseguit estar un mes sense bisbes. De l’1 al 31. Sense internet, sense correu electrònic, sense trucades al mòbil. Per tant, un mes sense estèrils polèmiques eclesials ni episcopals. L’experiència, és un descans. Només vaig caure en la temptació de fer aquesta foto a Alaior. Llàstima que el segon cognom del Taltavull episcopable és Anglada.

L’únic contacte eclesial que he tingut ha estat el Full dominical de diverses diòcesis (on l’església sempre apareix d’immaculada concepció), el mossèn que he anat trobant a cada parròquia (sempre guiat pel Missa Dominical del CPL), la visita turística a alguns espais religiosos emblemàtics, i alguna notícia escadussera o folklòrica als diaris (normalment negativa). I aquest és precisament el contacte real i ordinari de la majoria de catòlics amb l’Església durant gran part de la seva vida. Una realitat molt més pacífica de la que alguns malalts o de la que tensió mediàtica ens volen fer creure.

En una ràpida reincorporació aquest migdia recupero alguns blocs i webs. Destaco les m’han entretingut.

L’entrevista al mallorquí Ladaria a El País, el jesuïta nou secretari de la Congregació per a la Doctrina de Fe. Potser després de llegir l’entrevista entenc més el què em van fer notar abans de vacances. En l’ordenació episcopal a Roma de l’espanyol no cardenal que actualment té la més alta responsabilitat a la Santa Seu, no hi havia cap alt representant de cúpula de la jerarquia espanyola, cap dels seus cardenals, ni membres de la comissió de la Comissió Episcopal de la CEE per a la Doctrina de la Fe. Només alguns bisbes personalment amics com el de Solsona. Potser serà perquè a Ladaria Ferrer no l'han posat per carregar-se a Pagola.

M’entretinc també amb el millor bloc de religió que es fa a Espanya. Ressalto un matís en les notícies que reprodueix sobre el litigi de Lleida. Explica que un informe jurídic encarregat per la Generalitat de Catalunya donava la raó a Barbastre. Però si aquest informe és precisament del 2001, és just d’abans que es localitzessin els documents que documenten la compra i venda, la donació, o la permuta de les peces reclamades. Per tant, els arguments jurídics d’aquest document ja no tenen sentit. A part, que a la Conselleria de Cultura deuen tenir unes quantes piles amb més informes sobre el tema. Filtració, doncs, purament interessada. També ens parla del recurs del bisbat de Barbastre perquè s’aturi el judici per la via civil. Poca pinta a prosperar.

A Zenit trobo unes curioses declaracions de l’arquebisbe de Denver -a remolc de la convenció democràta- que compara Tomàs Moro amb Kennedy. Kaput. Molt més interessant el què llegeixo de Benet XVI en una trobada amb capellans i seminaristes durant les vacances. Especialment em quedo amb la resposta a la darrera pregunta que li fa un capellà i també amb la ironia de papa contestant: “Bé; no puc donar-li una resposta infal·lible en aquest moment”. També sembla que Benet XVI realment no es rendeix en les relacions amb Xina. El Vaticà no llença un globus sonda a la babalà. Haurem d’estar ben atents a aquesta nova ostpolitik.

I per acabar Tribuna Catalana continua retratant per partida doble al bisbe de Vic. Així comença un nou curs. I diumenge La Vanguardia em recordava que ja tinc feina per aquesta setmana: dijous i divendres em toca anar al Congrés de Litúrgia amb cardenal Danneels i Marino (Piero).

De pal·li a pal·li

Em sembla que el doctor Martí Bonet no estarà gaire content amb els canvis. L’Osservatore Romano anunciava dimecres un canvi en els pal·lis, l’ornament de llana que es lliura als nous arquebisbes en la celebració de sant Pere i sant Pau. Benet XVI havia recuperat un model de pal·li més fidel al que s’utilitzava durant el primer mil·leni (el de la foto, més llarg i que aparentava subjectat amb claus que evocaven els de Crist). Quan es va fer aquest canvi, evocant l’Església primitiva, Martí Bonet va desenterrar el seu estudi sobre el pal·li, que refermava aquesta decisió.

Però ara el nou mestre de cerimònies pontifícies, Guido Marini, anuncia la marxa enrera i que torna al model més semblant al de la tradició llatina del segon mil·lenni: més curt i en forma circular al voltant del coll. Entre altres, argumenta que el model antic havia comportat “diversi e fastidiosi problemi” des del punt de vista pràctic. També ha anunciat un canvi en els bàculs, i apunta, entre altres motius, que siguin més manejables. S’ha de dir que amb arguments de practicitat caurien moltes de les vestimentes litúrgiques: quants solideus hem vist volant i esclavines tapant cares pontifícies...

El mateix número de l’Osservatore complementa la qüestió de la vestimenta papal amb un article de Juan Manuel de la Prada, que defensa la preocupació de la casa pontifícia sobre aquest tema (digne d’una hiperespecialització de periodisme religiós). De la Prada remarca que la preocupació per aquests temes hi ha de ser perquè “el sacerdot no ha d’escollir els ornaments litúrgics per una preferència estètica: ho fa per ‘revestir-se de Crist’ (...) són una ‘anticipació dels vestits nous, del cos ressuscitat de Jesucrist” i que “els significats dels elements litúrgics dels que Benet XVI es preocupa de tenir cura, [és] per fer més comprensible als homes del nostre temps la realitat veritable de la litúrgia”.

No hi podem estar més d’acord amb l’objectiu. Però potser caldria preguntar-se si tota la vestimenta que durant segles hem anat acumulant al voltant de litúrgia, realment és “comprensible pels homes del nostre temps”.

“Així, ¿vostè és català?”

Certament és una frase amb reminiscències pujolianes que no t’imagines en boca del Benet XVI, però la cosa va anar així. Ho explicava aquest diumenge Oriol Domingo a La Vanguardia. En un acte de la Fundació Centesimus Annus a Roma el representant dels grups de Barcelona i Madrid va dirigir unes paraules al papa en català per expressar-li el desig d’una propera visita a Barcelona el 2010 quan s’obri al culte la Sagrada Família.

Va ser després, en la salutació personal, que el papa va fer notar a Garcia i Clavel en italià -amb un “Així, ¿vostè és català?”- que havia entès la seva referència al català i que l’havia acollit amb simpatia. L’ocasió va ser aprofitada per recordar-li personalment al papa que als catalans ens agradarien algunes paraules seves en català quan s’escaigués.

Tampoc ara es tracta de fer una lectura èpica d’aquest episodi. I com a mínim el Benet XVI ha parlat en català un parell de vegades. La única gran assignatura pendent és la benedicció Urbi et orbi.

Però tampoc fa cap mal fer notar de tant en tant que hi ha un catolicisme que s’expressa en català, amb la mateixa normalitat que ho fa en qualsevol altra llengua. I que no per això és més o menys catòlic. Visualitzar que el català no és un patrimoni ni dels qui es diuen nacionalistes, ni dels que no se’n diuen. És una realitat, que agradi o no, marca un perfil propi de l’Església a Catalunya.

Es diu que ara, amb aquest papa i amb Bertone, la situació és diferent. Tot i que hi ha qui continua entestant-se en informar a Roma contra tot allò que és català, fins i tot a falsejar dades sobre el realitat religiosa del país, a Secretaria d’Estat estan més ben informats que abans. Però encara hi ha molta crosta que costarà de fer saltar.

L’”Així, ¿vostè és català?” és només la punta de l’iceberg de la feina que s’ha de fer a Roma per desmuntar els tòpics que hi ha instal·lats sobre la realitat de l’Església a Catalunya. Ara que tornen a dir que l’arquebisbe de Barcelona podria anar a parar al Vaticà, en aquest sentit allà ens podria fer un gran servei. Un català de pes a Roma ens aniria com anell al dit. Alguna cosa que ens comencés a recordar als temps del cardenal Albareda.

L’Església que no se sent

Els amics que em retreuen un cert filopapisme, no cal que continuïn llegint, o, en tot cas, ja estan avisats, tot i que no em refereixo només a Benet XVI. Em refereixo a la veu de la doctrina social de l’Església.

Pràcticament cada dia, quan llegeixes el VIS (que, per cert, no costaria gens que tingués un arxiu històric), ensopegues amb algun missatge de contingut social. I sovint amb paraules del papa que podríem subscriure qualsevol ONG. Aquesta setmana hi ha dos exemples ben clars: un la intervenció durant la recepció als membres de la simpàtica fundació Centesimus Annus i l’altra en el missatge a la cimera de la FAO.

Idees com “el gran desafiament d'avui és ‘globalitzar’ no només els interessos econòmics o comercials, sinó també les expectatives de solidaritat”, o que el "dret primari a l'alimentació està intrínsecament vinculat a la tutela i a la defensa de la vida humana. (...) Tota persona té dret a la vida; per això, és necessari promoure la posada en pràctica de manera eficaç d'aquest dret i s'ha d'ajudar les poblacions que pateixen per la manca d'aliments a arribar a ser a poc a poc capaços de satisfer les pròpies exigències d'una alimentació suficient i sana". O, dir als empresaris que "l'últim dia, el dia del Judici universal se'ns demanarà comptes sobre si hem usat el que Déu ha posat a la nostra disposició per respondre a les esperances legítimes i a les necessitats dels nostres germans, especialment dels més petits i necessitats."

Passa el mateix amb el missatge de Càritas que van enviar ahir. El tema és la dignitat dels immigrants. Són veus que se senten poc, i les culpes d’això estan repartides. Des de dins de l’Església per cridar més alt sobre altres temes (el cardenal Martino parla la Doctrina Social com "el secret més ben guardat de l'Església"), i des de fora per funcionar només amb estereotips.

L’AVE de Barcelona arriba al Vaticà

Tothom ja sap que per guanyar una guerra s’ha de guanyar la batalla de la opinió pública. Ho saben molt bé el patronat de la Sagrada Família en la oposició al pas del túnel de l’AVE pel davant del temple. Doncs en aquesta batalla han aconseguit arribar a Roma. Aquesta setmana la secció en castellà de Ràdio Vaticana es fa ressò de la polèmica amb unes declaracions del cardenal Martínez Sistach. Són uns talls de veu d’aquells que tornen bojos a qualsevol periodista que els ha d’editar: una subordinada darrera l’altra sense acabar de matar el tema.

El que caldria veure és si això afavoreix o no que el papa es decideixi a venir el 2010 a Barcelona per a inaugurar la cobertura del temple. Tot ajuda a posar-se a l'aparador. I des de que se sap que el papa anirà a Madrid per a presidir la Jornada Mundial de la Joventut, tothom mou peça per estirar el viatge cap a casa seva. El tema de Barcelona l’ha destapat l’abat de Montserrat a Rac1 [Divendres 09/05 9h. Minut 33]. Tot i que el millor de l’entrevista és quan Josep Maria Soler diu que el cardenal Rouco “s’ha fet una imatge més negativa del que realment és”.

Però tornant al papa, tenint en compte que Barcelona-Roma són dues hores d’avió potser seria millor separar les dues coses i no plantejar-ho com una escala més del viatge. El que ja seria delirant és que el papa vingués a Barcelona des de Madrid amb l’AVE.

Quan el papa parla als cardenals

Assegut a la plaça de Sant Pere entre una representació de l’anomenada progressia barcelonina, vaig veure com les intervencions del papa durant el Consistori eren culminades amb assentiment. Tampoc cal parlar de fervoroses mostres d’entusiasme, però pels qui sempre només hem conegut Joan Pau II ens sobta veure que per determinada gent, i per un mateix, en general les paraules del papa no siguin rebudes amb desaprovació. Altra tema seria el govern curial, però Benet XVI quan predica i fa discursos i documents s’ajusta plenament a la funció de papa: confirmar en la fe.

En tot cas, hi ha diverses frases de les homilies i intervencions del papa durant el Consistori que s’han de guardar. Són frases d’aquelles que es poden citar quan un bisbe o un cardenal fa una alcadada per a poder-lo contradir amb paraula papal. Per exemple, que “La veritable grandesa cristiana no consisteix en dominar, sinó en servir”. Com també està bé que el mateix papa recordi que el cap de l’Església és Jesús o que el papa no pot acomplir la seva responsabilitat tot sol. O que la pau entre cristians ha de ser un signe de la pau de Jesús.

Al bisbat de Barcelona han tingut l’encert de penjar les dues homilies traduïdes al català i la web del vaticà es poden consultar tots els documents del Consistori en castellà.

El papa per fi parla català

De presentacions de llibres a Barcelona se’n fan totes les que vols, però aquesta va omplir la sala sobradament. El dimecres passat es va presentar a l’edifici del Seminari de Barcelona l’edició catalana del nou llibre de Benet XVI. De fa poques setmanes Jesús de Natzaret està disponible en l’edició catalana de l’editorial Claret.

L’acte va ser previsiblement interessant ja que va reunir tres remarcables teòlegs i autors de llibres sobre Jesús: Armand Puig, Josep Maria Rovira Belloso i Olegario González de Cardedal. De l’acte, presidit per l’arquebisbe de Barcelona, aquí teniu un resum del què es va dir.

Particularment, el que em va cridar més l’atenció va ser una idea de l’Armand Puig, que va definir com “un esdeveniment ecumènic de primer ordre” que el papa escrigui un llibre sobre Jesús però que no ho faci com un acte de magisteri. Això ho reflexa, va dir, “la gran simpatia que la proposta del papa ha trobat en el món exegètic alemany i internacional i en les diverses confessions cristianes”.

També va tenir gràcia un cita que va recollir l’arquebisbe Martínez Sistach al final de la intervenció. És del cardenal Carlo Maria Martini, la suposada antitesis de Ratzinger, en la presentació del mateix llibre a la seu de la UNESCO a París aquest mes de maig: “Jo mateix pensava, al final de la meva vida, escriure un llibre sobre Jesús com a conclusió dels meus treballs sobre els textos del Nou Testament. Ara bé, em sembla que aquest llibre de Joseph Ratzinger correspon als meus desigs i a les meves expectatives, i estic molt content de què hagi estat escrit. Desitjo que moltes persones puguin sentir la joia que jo he sentit al llegir-lo”.

Tot plegat em recorda que a la meva llista de coses que ja hauria d’haver fet està el llegir-lo. De fet, esperava l’edició catalana que ha trigat mig any a aparèixer. Cal dir que és un mèrit de Claret emportar-se els drets en català sabent que a Espanya hi ha hagut bufetades per editar-lo. I, finalment, amb una tercera font, he pogut esbrinar què ha endarrerit tant la versió catalana. Quan ja es disposava de la revisió vaticana a la traducció catalana, la conformitat va dormir llargues setmanes a Roma. Va arribar just el dia a abans de sortir a la venda l’edició castellana. Algú o algun motiu va fer que no tinguessin molta pressa. I no va ser perquè des de Barcelona no s’insistís.

No és el llatí, és el ritual

Aquestes dies a la redacció de Foc Nou comentàvem amb el Joaquim Gomis que esperàvem que la presentació d’aquest dissabte del Motu Proprio de Benet XVI sobre la missa aclarís definitivament el tema. Però no. A tot a arreu surt que el papa ressuscita la missa en llatí. Doble error. I en alguns que és la missa on es parla dels pèrfids jueus. Triple error.

Primer error perquè la missa també ara es podia fer en llatí, igual que en català, en castellà, en finès, en zwagili o amb el llenguatge dels signes. De fet, la “versió original” de la missa que avui es fa a les parròquies és el llatí, idioma "oficial" de l'Església catòlica. El ritual actual, el de Pau VI, aprovat el 1970 després del Concili Vaticà II, és el que va permetre que el ritual es traduís a qualsevol llengua. La confusió sobre la llengua és que l’anterior ritual, el de Pius V, només permetia fer la missa en llatí, per això s’equipara a “la missa en llatí”. Podríem dir que no és tracta de la mateixa pel·licula doblada; són dues pel·lícules diferents: una és tan antiga que només es pot veure en blanc i negre, i l'altra estem acostumats a veure-la en colors però també es pot veure en blanc i negre si es mira en una tele vella. I, segon error, l’anterior ritual, el de Pius V, no s’havia prohibit ni derogat. El que passava fins ara és que calia la petició dels fidels i el permís especial del bisbe per utilitzar-lo. I això és que ha canviat ara Benet XVI, ha liberalitzat l’ús d’aquest ritual en blanc i negre.

Així ara a qualsevol parròquia es pot optar per utilitzar (en la llengua que sigui) el ritual actual com a “forma ordinària”, o optar per l’anterior, fill del Concili de Trento i actualment vigent en la darrera revisió que va fer Joan XXIII on es van eliminar les referències antisemites (Tercer error sobre el qual a Zenit trobareu una completa explicació).

Per tant, amb aquesta lògica, aquest canvi no hauria de suposar cap daltabaix. Si sempre hem defensat un cert liberalisme amb el ritual ordinari, tampoc ens hauria de molestar la pluralitat de rituals vigents si hi ha gent que si sent més còmoda. Però és evident que algun problema hi ha d’haver quan el Motu proprio de Benet XVI ve acompanyat d’una carta als bisbes per aclarir que això “no posa en dubte” la reforma litúrgica del Vaticà II i que la proposta vol unir (acostar als lefrevristes) i no dividir (visualitzar en la litúrgia que hi ha uns catòlics tridentins i uns catòlics conciliars).

Doncs esperem que tingui raó perquè sembla que ell mateix tampoc n’està segur del tot. Al final de la carta recorda que el paper del bisbe serà “el de vigilar perquè tot es faci amb pau i serenitat” i els convida a “escriure a la Santa Seu un informe sobre les vostres experiències tres anys després de que entri en vigor aquest Motu Proprio. Si sortissin a la llum dificultats serioses es buscaran vies per trobar el remei”. Això té de positiu que el papa és conscient, com es veu en la carta de presentació, dels recels i problemes que pot generar aquesta liberalització i s’obre a rectificar el que calgui. Però si hi ha aquests perills potser caldria calibrar millor si valia la pena córrer un risc intern en el món catòlic per fer un gest d’acostament amb els lefrevristes, que no deixen de ser una minoria. Si cal córrer riscos per la unitat dels cristians, potser seria millor que fos per apropar-se al món ortodox i al protestant.

Can-Can al Vaticà

Entre els quefers a Roma, que aniré explicant, dimecres vaig tenir la sort d’estar a l’audiència general dels dimecres del Sant Pare. Ja sé que som seguidors de Jesús i no del papa, però tampoc es tracta ara de fer-se l’intel·lectual il·lustrat i no cal amagar que em va fer il·lusió. A més, vaig poder descobrir que això de Pax Romana té alguna rellevància al Vaticà perquè ens van posar en un bon lloc, amb cita del papa inclosa en les salutacions. El grup estàvem a la dreta del papa entre les files 11 i 13, i a davant de tot una delegació que va poder saludar a Benet XVI.

Dit això, i reconeixent-me unit en la fe i amb comunió amb el papa, també s’ha de dir que això de les audiències és bàsicament un festival. I no ho critico. Em sembla bé que l’Església també tingui espais més populars i festius de trobada, però les coses són com són. De fet, en els diversos textos de la catequesi del diumenge que he llegit de Benet XVI sempre hi he trobat alguna aportació que m’ha servit com a catòlic. Però precisament a plaça de Sant Pere enmig del guirigall, és el dia que he seguit menys el discurs. També s’ha de dir que vaig tenir la mala sort que aquest dimecres Benet XVI va fer un resum dels discursos del Brasil -que ja m’havia llegit- per matisar la seva afirmació sobre la implantació del cristianisme a llatinoamèrica.

En teoria jo estava en una zona on els assistents s’ho haurien de prendre més seriosament, però allò era una anar i venir de gent fent-se fotos i esperant el moment en que el papa citava el seu grup per posar-se a cridar. El silenci i respecte atent al successor de Pere, la veritat és que no abundava. Davant teníem un grup d’un congrés de no sé què amb tot de noies ensenyant el melic al que em va semblar que el papa no els interessava gaire. I darrera, dos files de seminaristes que bramaven com energúmens. Alhora, protegint-nos del sol amb barrets de paper i altres objectes inversemblants (entre ells un exemplar del Foc Nou del Godayol que li vaig regalar a una peruana) en una cosa que es diu audiència, fèiem tots una fila digne de ser observada.

El més divertit sens dubte va ser durant l’espera. Darrera de la tarima, sota la façana, es situen els grups folklòrics que assisteixen a l’audiència. Entre ells hi havia la Filharmònica Giacomo Puccini de no se on, que si Puccini aixequés el cap es suïcidaria saltant de Castel Sant’Angelo com la Tosca. El cas és que la dita Filharmònica ens van amenitzar l’espera amb algunes peces populars, fins que se’ls va acudir tocar el Can-Can, seguit amb palmes pel públic assistent. Algú deuria considerar que fins aquí podíem arribar i ja no va deixar tornar a aixecar la batuta al director.

Vist això, ara em miraré d’un altra manera els puristes litúrgics i canònics que es posen les mans al cap quan hom es desvia un pèl de la norma o del cànon. Si davant d'un discurs del papa i al costat dels mateixos ossos de Pere l’espectacle pot ser el mateix que el que hi ha a les grades d’un camp de futbol, deu voler dir que no hem de patir per la laxitud en les formes si que el contenen és evangeli. Perquè enmig del guirigall també vaig veure gent reconfortada, amb llàgrimes als ulls. Certament, la fe es pot viure de maneres molt diverses, gràcies a Déu.

El pitjor discurs de Benet XVI

Sí, el títol és per provocar. Què hi farem. Calia seguir amb interès els discursos de Benet XVI en la seva estada al Brasil. No acabaríem valorant tots els discursos, i n’hi ha que semblen més cuinats per la cúria que d’altres. Però s’han de llegir perquè els titulars dels mitjans de comunicació no sempre corresponen al fons del discurs. Tampoc es tracta de disparar contra el pianista, perquè si un fa un gran discurs social dient que cal ser bona persona, però entremig s’hi posen dos paràgrafs sobre la castedat, el titular serà allò que cridi més l’atenció (Per cert, va parlar només de la fidelitat matrimonial i no dels preservatius. Qui no es consola és perquè no vol, mai més ben dit).

Això és per exemple el que va passar amb el discurs de dijous als joves. Com la resta d’intervencions, a més de la funció catequística i d’aprofundiment de la Paraula de Déu, l’accent estava més en la pràctica de la doctrina social de l’Església que en la pràctica de cintura cap avall. De fet, el discurs va ser una catequesi sobre el sempre inquietant evangeli del jove ric (Mateu 19, 16-22):¿Que he de fer per tenir la vida eterna?. El papa recorda que del que es tracta és de respondre la pregunta interrogant-se sobre els fruits que dóna la nostra vida, la d’aquí, no la de més enllà. I per això, demana als joves honestedat i un compromís concret contra la violència o la corrupció. Cosa que Amèrica Llatina és molt demanar.

Una mica el mateix ha passat amb la referència “als governs autoritaris o subjectes a certes ideologies que es creien superades”. El que s’ha entès com una al·lusió a Chávez no hauria d’estranyar perquè fa temps que l’Església veneçolana posa el crit al cel pels excessos autoritaris, i que s’ha convertit en la única oposició real al règim. Però és que a més, en el mateix paràgraf d’aquest discurs d’obertura de la Conferència d’Aparecida es critica la economia liberal que fa augmentar la pobresa. El mateix discurs, contempla la crítica al marxisme, però dins d’un argumentació més pròpia de la doctrina social de l’Església: que “les estructures [socials i polítiques] justes són una condició sense la qual no es possible un ordre just en la societat”. Per tant, es tracta de donar de menjar, però també de canviar les estructures injustes.

Però enmig de tot això, també he pogut llegir un dels discursos més endurits de Benet XVI, el que divendres va adreçar als bisbes del Brasil. Per mi, el pitjor. Es una mena de programa davant la pèrdua de fidels catòlics. Presenta una església atacada: “la santedat de la família”, “la ferida del divorci i de les unions lliures”, “el compromís sacerdotal qüestionat”... però la formula de resposta és que “l’Església és santa i incorruptible” i que el problema és la fe “sovint vacil·lant i ingènua” dels batejats. I aquí torna a insistir en la disciplina eclesiàstica de la confessió individual. Aquest discurs té molts altres elements, per exemple, explica que l’obediència dels bisbes és a la paraula de Déu i també hi ha una forta demanda de responsabilitat social. Però em sembla no s’acaba d’afinar en els problemes que té l’Església per situar-se pastoralment en una societat secular. Bé, ningú és perfecte, ni els qui comenten discursos.

PD: Com que no us llegireu els discursos sencers (els trobareu tots a Zenit), si a algú li interessa, en aquest document trobareu els fragments als que faig referència. Estan en castellà perquè la Santa Seu, encara, no proporciona versions en català.

Quatre frases singulars de Benet XVI

El papa viatja poc però quan ho fa parla molt. I per això de tants discursos surten frases que per la seva singularitat criden l’atenció.

Una ja ha estat destacada, de la seva visita a un centre de rehabilitació de toxicòmans. Contundent en la seva condemna: “Dic als qui comercialitzen la droga que pensin en el mal que estan provocant a una multitud de joves i d’adults de tots los segments de la societat: Déu us ho cobrarà. La dignitat humana no pot ser trepitjada d’aquesta manera”. Molt bé.

Crida també l’atenció una frase del discurs d’inauguració de la Conferència d’Aparecida: “En algunes famílies d’Amèrica Llatina persisteix encara per desgràcia una mentalitat masclista, ignorant la novetat del cristianisme que reconeix i proclama la igual dignitat i responsabilitat de la dona respecte al l’home”. Ben clar, tot i que després ho espatlla una mica parlant de les dones que es queden a casa per tenir cura dels fills com si no s’hi poguessin quedar també els homes.

Després, en l’homilia de la missa del diumenge, Benet XVI destaca la lectura dels Fets dels Apòstols sobre el Concili de Jerusalem. Diu que és molt apropiada en l’inici d’una conferència de bisbes perquè mostra el “mètode” de les assemblees eclesials. Però dins d’aquest procés de discerniment explica que “Els caps de l’Església discuteixen i s’enfronten, sempre malgrat això en actitud de religiosa escolta de la Paraula de Crist en l’Esperit Sant”. Ergo, el debat no és una característica aliena a l’Església si es fa des de la caritat.

I una altra frase, del discurs d’obertura de la CELAM. “Els pobres són els destinataris privilegiats de l’Evangeli i un bisbe, forjat segons la imatge del Bon Pastor, ha d’estar particularment atent a oferir el diví bàlsam de la fe, sense descuidar el ‘pa material”. A Jon Sobrino li van cridar l’atenció perquè es podria entendre que l’opció pels pobres és exclusiva. D’acord, ens quedem en que són els “destinataris privilegiats”.

Potser era això, el què deia Sistach

Mirant a Religión Digital he trobat un titular sobre unes paraules de Benet XVI que m’ha cridat l’atenció: “Cristians muts i sense valor”. He pensat, potser és això el que dimecres volia dir l’arquebisbe Martínez Sistach? Per això he anat a mirar la homilia del papa a Sant Pau Extramurs durant les vespres que clausuraven la setmana de pregària per a la unitat dels cristians. Sempre cal anar a les fonts. Certament, la cita és interessant, però va més enllà del tema del titular. Per això la penjo, amb una traducció macarronica de l’italià. Hi podeu pensar durant el cap de setmana.

“Qui es posa a l’escolta de la paraula de Déu ha de poder parlar-ne i transmetre-la als altres, als qui mai l’han escoltada, o als qui l’han oblidat i l’han enterrat sota les espines de les preocupacions i dels enganys del món (cfr Mt 13,22). Hem de preguntar-nos, nosaltres els cristians, ¿no hem esdevingut massa muts? ¿No ens falta el coratge de parlar i de testimoniar com els qui van ser testimonis de la guarició del sord-mut de Decàpolis (cfr Mc 7)? El nostre món té necessitat d’aquest testimoni; sobretot del testimoni comú dels cristians. Per això, l’escolta del Déu que parla implica també escolta mútua, el diàleg eclesial entre les esglésies i les comunitats. El diàleg honest i lleial constitueix un instrument imprescindible per la recerca de la unitat. El decret sobre ecumenisme de Concili Vaticà II ha subratllat que si els cristians no ens coneixem mutuament no es imaginable el camí de la comunió. En el diàleg, de fet, s’escolta i es comunica; es confronta i, amb la gràcia de Déu, es pot con convergir en la seva Paraula acollint les exigències que són vàlides per a tothom.” Homilia de Benet XVI. 25 de gener del 2007 a Sant Pau Extramurs.

PD: Després he vist que a la web de l'arquebisbat ja hi han penjat l'homilia de l'arquebisbe Lluís de la missa de Sant Francesc de Sales. És la part que va llegir però, evidentment, no inclou les improvitzacions.

De Wielgus no en sabien res

En aquest país 30 anys després de la mort de Franco encara no ens posem d’acord sobre com s’ha de gestionar la memòria històrica. Per això és difícil pontificar sobre com ho han de fer a Polònia i si cal desenterrar els expedients de tots els presumptes col·laboracionistes. Per aquí, doncs, no entraré a valorar la dimissió forçada del nou arquebisbe de Varsòvia, Stanislaw Wielgus.

Però si que hi ha algunes lectures eclesials a fer. La primera és que rectificació acostuma a honorar al qui rectifica. Encara que formalment hagi estat una dimissió, l’acceptació del papa és una clara rectificació d’una decisió presa anteriorment. I que fins i tot un papa rectifiqui quan veu que s’ha equivocat diu més a favor d'ell que en contra.

Però el més interessant del cas és el que va dir ahir dilluns al Corriere della Sera el cardenal Re, prefecte de la Congregació per als Bisbes que ha gestionat el nomenament: "Quan monsenyor Wielgus va ser escollit, no sabíem res de la seva col·laboració amb els serveis secrets”. Caram! Així fan la feina a la congregació de bisbes? Si això hagués passat, per exemple, a la diòcesi de Mpika potser encara es podria entendre. Però a Varsòvia, no.

S’han repetit fins a la sacietat els defectes del sistema actual de promoció episcopal. Especialment que el secretisme amb el que es vol protegir la puresa dels sistema acaba embrutant-lo més. Si realment a Roma no sabien res vol dir que els informes secrets que recull el nunci sobre els candidats a bisbe no han permès conèixer un aspecte fonamental de la biografia de Wielgus. Això posa de manifest la caducitat d’aquest sistema de consultes. En casos com Vic o Barcelona i altres ja sabíem que els informes no s’havíen tingut en compte per prendre les decisions. I ara per Polònia sabem que senzillament no recullen la informació necessària. I també sabíem que la tradició del clergat valència és promocionar a qualsevol mentre sigui valència i que en canvi a Barcelona la tradició és que els informes serveixen perquè els capellans es treguin els ulls els uns als altres. Amb aquest panorama –i amb el que no sabem- és hora que algú es plantegi seriosament el tema.

D'altra banda, el secretisme hauria d’haver permès que si s’arribava a proposar a Wielgus ser bisbe, aquest pogués renunciar tranquilament sense que ningú en sabés res. Però sembla que les ganes per fer carrera eclesiàstica o el corporativisme de l’episcopat polonès han impedit una valoració adequada de la transcendència que tenia el col·laboracionisme en la seva biografia. Un sistema d’elecció episcopal que s’ha pervertit tant que ni tan sols serveix com a sistema preventiu del què diran. Algun terme mig hi haurà entre les campanyes electorals i el joc d’interessos, de poder o baixes passions que provoca jugar-s’ho tot amb el secret.

Que no

«En la mañana de hoy, 16 de noviembre, en el Palacio Apostólico, el Santo Padre presidió una de las periódicas reuniones de los jefes de dicasterio de la Curia Romana para tener una reflexión común. Los participantes en la reunión han recibido una información detallada de las peticiones de dispensa de la obligación del celibato presentadas en los últimos años y sobre la posibilidad de readmisión al ejercicio del ministerio de sacerdotes que actualmente se encuentran en las condiciones previstas por la Iglesia. Se ha reafirmado el valor de la opción por el celibato sacerdotal, según la tradición católica, y se ha confirmado la exigencia de una sólida formación humana y cristiana, tanto para los seminaristas como para los sacerdotes ya ordenados». Comunicat oficial de la Santa Seu.
Que no hi ha més cera que la que crema. De tota manera, és més suau que quan Joan Pau II va tancar la porta a l'ordenació de les dones. En aquest cas no s'argumenta perquè es "reafirma" el celibat com a "opció". Per tant, almenys sembla que sigui un tema del que es pot continuar discutint sense que sigui motiu d'anatema. Ara, que Ratzinger no ho canviarà, sembla que hi podem pujar de peus.

Hummes

Aquesta setmana hi ha hagut una notícia important. Sense fer soroll el papa va renovant la cúria –si és que se’n pot dir renovar canviar un cardenal de 77 anys per un altre de 72-. Dimarts Benet XVI va nomenar al cardenal Claudio Hummes, arquebisbe de Sao Paulo, nou prefecte de la Congregació per al Clergat. És un lloc important perquè d’ell depenen els 400.000 capellans que hi ha al món i els seminaris, que pot intentar orientar cap a una banda o cap a una altra. El nom de Hummes va sonar prou durant les quinieles papals com a candidat de l’Església llatinoamèrica junt amb el cardenal Bergolio d’Argentina. Ara, de Brasil, ha acabat finalment a Roma.

Hummes substitueix el colombià Dario Castrillón Hoyos, un carca destacat. Avui, el vaticanista americà John L. Allen defineix a Hummes com a moderat, tot i que ja sabem que aquest adjectiu per un cardenal només vol dir que no se situa cap a l’extrema dreta. Allen recorda que un cardenal no moderat, Juan Luis Cipriani, del Perú, havia definit Hummes com un home “criat” en la teologia de l’Alliberament i, també, que sintonitza amb el projecte de Lula. El mateix autor destaca que dels quatre nomenaments destacats que ha fet Ratzinger -Tarcisio Bertone, secretari d’Estat; William Levada, prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe; Ivan Dias prefecte de la Congregació per a l’Evangelització dels Pobles; i ara Hummes- tres corresponen a un perfil moderat, i només Días s’escapa d’aquesta definició.

També és significatiu que entre aquests nomenaments hagi escollit un salesià –Bertone- i un franciscà –Hummes-, junt amb el canvi de mans de l’Oficina de Premsa que de l’Opus ha passat als jesuïtes. I venir de l’escola franciscana, sempre és un cert senyal de garantia.

Però Ratzinger també ha deixat clar que no vol posar tots els ous al mateix cistell. I per això ha deixat a Castrillón Hoyos a la presidència Comissió Pontifícia Ecclesia Dei, que s’encarrega de reconduir a la comunió romana als seguidors de Lefebvre. Ell va ser el promotor a França de l’Institut del Bon Pastor, creat aquest setembre per acollir als capellans i seminaristes de la Fraternitat de Sant Pius X. No es pot tenir tot.

Una diòcesi esquinçada

Estic repassant les proves del Foc Nou d’aquest mes, que com sempre ja va tard. Acabo de rellegir l’article de Francesc Romeu sobre els resultats, dos anys després, de la divisió de la diòcesi de Barcelona. N’estic especialment content perquè vam començar a pensar-hi abans de l’estiu i ha quedat una bona foto fixa de l’estat del procés. Com podeu suposar els col·laboradors de Foc Nou en sabem prou del seu tema com perquè facin l’article pel seu compte, però en aquest cas l’havíem comentat un parell de vegades per telèfon mentre el Francesc el preparava. I buscant el fil de la història vam arribar a la conclusió que la diòcesi de Barcelona no s’està dividint; s’està esquinçant.

El motiu principal és l’error inicial: fer la divisió per decret. Però després s’ajunten les decisions unilaterals, que no es prenen conjuntament entre els tres bisbes encara que afectin als tres bisbats. El més evident és la creació del Seminari de Terrassa. Però només és la primera part. Com apunta l’article això “no deixa de ser un clar exponent de la mala relació que hi ha entre els tres bisbes si ni entre ells es poden posar d’acord per mantenir un únic seminari interdiocesà amb cara i ulls, a semblança del que ja comparteixen algunes de les altres diòcesis catalanes”.

Està clar que el segon plat de tot aquest daltabaix serà Càritas, on sembla que la única cosa que ho està aturant és la necessitat de dividir el patrimoni. I les postres serà el patrimoni del bisbat: “Mentre un bisbe afirma amb seguretat que s’ha de dividir un edifici, un altre contesta amb la mateixa seguretat que s’ha de dividir el dèficit”. Per això Romeu anuncia el final previsible. Veure’ns com la diòcesi de Lleida pledejant davant la Santa Seu. Que Déu ens agafi confessats.

I mentre l’arquebisbe Martínez Sistach va fent la seva feina. L’altra setmana la va passar a Roma en l’Assemblea del Consell Pontifici per als laics, un dels organismes on hi té el peu posat. Allà va poder saludar al papa i mostrar-li el seu suport davant la crisi pel discurs de Ratisbona. Benet XVI “s’adelantà a dir-li que ja havia llegit la seva carta i que li pregava que fes arribar el seu agraïment i la seva benedicció a tots els fidels de l’Arxidiòcesi de Barcelona”, segons la nota del bisbat. Però una setmana a la Santa Seu dóna per a molt. A veure si de Roma ens ha portat la Regió Eclesiàstica Tarraconense, que al febrer va fer deu anys que el cardenal Carles es va adelantar a dir que la demanaria.

La culpa és de l'Estatut

Trec un mica de ferro al tema del discurs del papa per destacar dues coses que m’han fet gràcia. Una és la carta del bisbe de Girona al cardenal Bertone mostrant la seva adhesió al papa. Res a dir de la carta, però m’ha cridat l’atenció el comiat. Un bisbe quan es dirigeix al Secretari d’Estat del Vaticà, que no és ni més ni menys bisbe que ell, s’acomiada dient “Con todo afecto devoto servidor de V.E.”? Un bisbe ha de ser “devoto servidor” d’un altre? Primer vaig pensar que era una forma protocolaria, però sembla que no perquè la carta de l’arquebisbe de Tarragona només li diu “afectíssim en Crist”, que ja sembla més normal.

I la segona és de riure per no plorar. La paranoia de la nota publicada per E-Cristians. En defensar al papa aprofita per carregar contra l’Aliança de Civilitzacions, contra Zapatero i contra El País. Només faltava afegir que la culpa era del Títol primer de l’Estatut.

Per rematar-ho afegeixo una pàgina que he trobat de papolatria kitsch. Tot un gènere.

La imatge de Benet XVI

És tant el que s’ha dit i escrit sobre la polèmica dels discursos del papa que no seré jo qui us il·lustri més sobre el tema. En tot cas, només vull fer notar que per la majoria de la gent del món occidental que no segueix la informació catòlica, aquest és el primer impacte important que reben sobre la figura de Benet XVI després de la seva elecció, exceptuant els països que han tingut la seva visita com Polònia, Alemanya i Espanya. I aquests dies hi ha hagut un salt important.

Fa poc més d’un any Ratzinger era un carca integral que només venia a administrar l’herència de Joan Pau II. Però la desproporcionada reacció de l’integrisme islàmic crec que ha col·locat al papa en una nova situació. D’una banda Benet XVI ha rebut elogis des de sectors que d’entrada no serien gens inclinats a fer-ho (a Catalunya em tingut la qui voldria ser la nostra Oriana Fallaci particular, Pilar Rahola). Després, són molts –gent corrent i sobretot líders d’opinió- els qui per primera vegada han llegit sencer un discurs del papa. A més, un dels discursos més espessos que ha fet però que alhora donen peu a obrir un diàleg d’alçada amb el món intel·lectual (tanta alçada que jo en molts moments del discurs de Ratisbona no hi arribo). També les ires dels integrismes han empès a la figura del papa cap al centre, i d’alguna manera amb aquesta polèmica l’han convertit en representant dels valors occidentals. En aquesta línia se situa la declaració que ha fet la Comissió Europea. Finalment, la polèmica és especialment rellevant a Europa quan ja ens hem adonat que la religió islàmica no és un fet exòtic o una amenaça externa, sinó que conviu i forma part del nostre entorn cultural.

Ahir deia que dins la Cúria hi haurà un abans i un després de la polèmica. Però també hi haurà un abans i un després dels clixés que es tenen sobre aquest papa. L’únic problema serà veure com ho sabrà administrar Benet XVI. Perquè també té el perill de que el converteixin en una icona d’occident, oposada a l’orient. I això, és evident que una Església veritablement universal no s’ho pot permetre.

Aprofito per recomanar dues reflexions interessants presents a internet. Una és de Fèlix Martí parlant de les conseqüències d’aquesta polèmica dins del món islàmic. Especialment rellevant pel coneixement que té l’expresident de la Centre UNESCO de Catalunya sobre el diàleg interreligiós. I finalment un post de l’actiu Ramon Bassas, regidor socialista de Mataró, que em sembla una anàlisi molt il·lustratiu de com s’ha de llegir la polèmica.