Els números del seminari de Terrassa

Fem la paraciència ficció que dèiem l’altre dia. Què hauria passat a Catalunya sense el seminari de Terrassa? Doncs això. Es tracta de formular la hipòtesi que, si l’any 2004, quan es va dividir la diòcesis, a Barcelona hi havia 17 seminaristes que eren del territori de Terrassa i ara són 32, sense el seminari de Terrassa avui a Catalunya hi hauria 15 seminaristes menys. La teoria per si mateixa no s’aguanta.

Però si fos certa l’especulació de fer desaparèixer de Catalunya els 15 seminaristes de Terrassa, és veritat que no es podria dir que “si els seminaristes catalans fa vint anys eren un 6,6% dels seminaristes d’Espanya, ara ja són el 7,7%”. S’hauria de dir que els seminaristes catalans representen el 6,6% dels seminaristes del conjunt d’Espanya, ni més, ni menys que fa vint anys. I tots caps avall, i tots amb la mateixa tendència. Tant a Catalunya com a la resta d’Espanya un 40% de seminaristes menys en 20 anys. I no ha estat així.

També es podria afegir que avui, entre tots els seminaristes que hi ha a l’antiga arxidiòcesi de Barcelona (els de Barcelona, els de Terrassa i els de Sant Feliu), sumen 68, quatre menys que fa 10 anys i els mateixos que fa 20 anys. És a dir, que la cosa pinta més a transvasament entre diòcesis que a un gran creixement.

Per tant, que a Catalunya malgrat aquesta tendència general a la baixa es sostingui un nombre de vocacions sostingut comparat amb el resta d’Espanya (ni miracle, ni desert) no es pot atribuir només a Terrassa, ni restar-li cap dels seus mèrits. A més, també es podria fer al revés i donar la culpa a Vic i Tortosa per haver perdut 13 seminaristes de la seva mitjana anual. O dir que amb Torrella, Camprodon, Deig, Guix, Malla i Carles a Tortosa aportaven més seminaristes que els bisbes actuals. El més sensat, és dir que tots els seminaris fan el què poden.

Concloent, que a Terrassa tinguin més seminaristes és una bona notícia per a tothom. Que d’aquí a 10 anys es pugui valorar de veritat una tendència positiva en les dades de seminaristes, també. Que d’aquí a 20 anys puguem veure que n’han sortit bons capellans encara millor. Però que les dades d’un seminari de tres anys es vulguin utilitzar per dir que la resta diòcesis catalanes són un desastre i que gràcies a Terrassa a Catalunya encara queden vocacions, és ben clar que no.

En aquest sentit, era ben il•lustrativa l’entrevista que va publicar La Razón al bisbe Josep Àngel Sáiz. El qui fa les preguntes s’escarrassa perquè el bisbe de Terrassa digui que tot això passa perquè Barcelona és un desastre, però Sáiz és prou llest i sensat per no caure en la trampa. No li dóna el titular que busca. Impagable la frase “Ya he leído las ratios habitante-seminarista de La Razón, pero me parece que no es una ciencia muy exacta ni muy útil”. Tampoc sé si el president de la Comissió de Seminaris de la Conferència Episcopal Espanyola va aprofitar l’entrevista per defensar la resta de seminaris catalans. Si ho va fer, no es va publicar, però estic segur que el bisbe de Terrassa no els criticaria mai. Ni fent un cafè.

En definitiva, llançar-se les dades dels seminaris pel cap o aprofitar els números d’un seminari per criticar-ne un altre, no ajuda gaire a solucionar un problema que pateix tota l’Europa occidental.

Bisbes bons i dolents i els seminaris

Vaig estar a punt de deixar-ho estar sobretot pensant en una conversa amb una persona que realment entén de seminaris. El que em va quedar és que moltes vegades el bisbe de torn o el rector que ha nomenant no és el factor determinant sobre el nombre de vocacions sacerdotals en una diòcesi. Que el que explica la davallada general de vocacions té causes molt polièdriques. Que el nombre de seminaristes un any determinat és relatiu i que les valoracions s’ha de fer en períodes més llargs (a part de contemplar altres factors de qualitat més complicats de quantificar com el perfil dels seminaristes que arriben i com surten de cada seminari). I que, a més, això dels seminaristes tothom ho compta una mica com li convé, sobretot per una malaltissa comparativa estadística entre seminaris que no afavoreix a ningú, només als qui ho utilitzen per promocionar-se.

Però tot i això, veig que també continua una certa obsessió malaltissa en dir-nos quins són els bisbes bons i dolents de Catalunya i que els pitjors bisbes ho són per catalanistes. Una teoria amb que demostren una “gran” capacitat d’anàlisi eclesial i que no poden dormir si no la posen per escrit. La teoria conclou que els “mal” bisbes catalanistes buiden els seminaris i que els “bons” bisbes són els qui els omplen (teoria que cau sola mirant l’evolució de València: dels 120 seminaristes del 1989 als 40 d’ara) i que per això, tautològicament, el millor bisbe de Catalunya és el de Terrassa. Amb amics com aquests no cal tenir enemics.

Total, doncs fem una mica de ciència ficció i suposem que no s’hagués creat la diòcesi de Terrassa. Realment Catalunya seria un desert vocacional? Bé, per no allargar-nos, ho deixem per demà i més enllà de les especulacions ara anem a les dades per veure per diòcesis què ha passat a Catalunya els darrers anys. Fem-ho bé i mirem la mitjana de seminaristes que ha tingut cada diòcesis durant les darreres tres dècades i observem la seva evolució recordant que la mitjana a Catalunya és d’una disminució de seminaristes del 30% en vint anys i a Espanya del 40%.

Bé. Doncs resulta que en el “Top Ten episcopal” el més ben situat és Joan Enric Vives. Dels tres seminaristes de mitjana que va tenir la diòcesis d’Urgell durant els anys 80, ara ha aconseguit tenir-ne el doble (les dades dels anys 90 corresponen a l’arribada de seminaristes colombians que va promoure Martí Alanis). Així, els seminaristes d’Urgell passen de representar el 2% dels seminaristes catalans a ser el 6%. Darrera ve Barcelona que, en números absoluts, es manté com fa 20 anys. I en tercer lloc Tarragona, que perd seminaristes però es manté per sobre la mitjana de Catalunya, i proporcionalment continua aportant el 6% dels seminaristes catalans.

Ordenats segons la proporció de seminaristes que perden en 20 anys, una mica per sota de la mitjana catalana però per sobre de la resta d’Espanya hi ha Girona i Solsona, tan catalanistes com són.

Lleida queda la última però entremig, l’any 1998, a la diòcesi se li va amputar la meitat del territori i una tercera part del habitants. Corregint aquest factor, no quedaria la última.

Així, finalment, les davallades més importants són a Vic i a Tortosa. Vic tenia un 7% dels seminaristes catalans durant els anys 80. Ara en té el 4%. I a Tortosa passa el mateix i baixa del 13% al 8%. Totes dues tenen la meitat de seminaristes que fa 20 anys. De fet, si avui Tortosa i Vic mantinguessin un nivell semblant al dels anys vuitanta, a Catalunya hi podria haver fins a 13 seminaristes més i continuar superant el llindar d’un centenar de seminaristes que hi havia fins l’any passat.

Resumint. Vives duplica i Salinas i Casanova divideixen per dos. I ara que direm? Que Vives és un sant i que Salinas i Casanova són un desastre i que han buidat els seminaris (el curs passat a Tortosa només constava 1 seminarista segons la CEE)? Doncs no ho direm, perquè prou complicat és engrescar a un jove a fer-se capella, com per afegir que al seminari i la diòcesi que l’esperen són tots uns impresentables.

Tancat al Seminari

Per un encàrrec d’una productora he estat tota setmana tancat (perdó per no atendre el bloc). Van buscar una sala cèntrica per enregistrar entrevistes i van anar a parar al seminari. No hi havia estat mai tantes hores tancat. Això m’ha permès adonar-me que a més de les obres de renovació de l’entrada, a dins continuen fent obres de millora.

Evidentment l’important de qualsevol edifici eclesiàstic no són les pedres sinó les persones que hi ha dins, però en el cas del Seminari és difícil que vagi pitjor que quan canviaven el rector cada dos anys. També cal recordar que l’edifici també és la seu de diverses institucions docents, culturals i de la biblioteca. I que té la sala d’actes més utilitzada per actes diocesans i de l’Església de Catalunya. Per això, és important que també s’hagin sabut espavilar i buscar recursos per dignificar l’envellit edifici d’Elies Rogent. És un patrimoni que ben gestionat pot fer un bon servei a la diòcesi. I sembla que en això estan. I, per exemple, han estat prou pillos per instal·lar cabines de traducció a la sala d’actes i oferir un servei que tenen poques sales d’actes de Barcelona. Amb una mica de sort encara podrem pensar en treure’n diners.

Episodis diocesans

Reprodueixo una conversa mantinguda fa uns dies amb un grup espontani de quatre o cinc persones. La matriu de la conversa és real, però hi afegeixo la distorsió de la meva memòria, una mica de literatura perquè sigui comprensible, el respecte a la privacitat de la conversa, i força collita pròpia per fer-m'ho venir bé.

-Ara quants seminaris hi ha Catalunya?

-Cada diòcesi té el seu seminari amb el seu rector, però s’agrupen en quatre seus. El de Barcelona, que acull els seminaristes de Sant Feliu; l’Interdiocesà, amb Tarragona, Girona, Solsona, Vic i Urgell i aquest curs s’hi ha reincorporat Lleida; el de Tortosa; i des del curs passat el nou seminari de Terrassa.

-Que tot i ser quatre seus diferents, tots estudien a la Facultat de Teologia de Catalunya de Barcelona, menys els de Tortosa.

-L’ideal seria un únic seminari interdiocesà per a totes les diòcesis amb seu Catalunya, però quan es va crear, seguint una recomanació d'una visita ad Limina el doctor Jubany no va voler. I ara tampoc ho volen.

-De fet, després de la davallada dels anys 80 el nombre de seminaristes s’ha mantingut constant i no hi ha hagut un canvi que demani reestructurar els seminaris.

-Però diuen que el Seminari de Terrassa va molt bé.

-Ja en tinc prou de què això es vagi repetint. Això no es pot dir. Tots els que van dient que el Seminari de Terrassa va tan bé és perquè el què volen dir és que els altres seminaris van malament. El Seminari de Terrassa va bé, és clar. Igual de bé que els altres seminaris de Catalunya.

-Aquí tenim un concepte erroni. Diuen si els seminaris van bé pel nombre de seminaristes. I això depèn de molts factors socials i religiosos i no només del seminari.

-A més, per valorar un seminari des del punt de vista quantitatiu, caldria fer el recompte al cap de deu o quinze anys: veure quants s’han ordenat i quants continuen. Això és el que dirà si s’ha fet un bon discerniment de les vocacions i una bona formació. I el mateix per valorar el perfil sacerdotal que surt de cada seminari.

-Tot aquest tema de si els seminari va bé o malament és una cosa que surt només pel conflicte que teniu a Barcelona i la resta de diòcesis no hi tenim res a veure.

-Quin conflicte?

-Les baralles que tenen els capellans de Barcelona.

-Doncs això tampoc es pot dir. No es pot dir que a Barcelona tinguem un conflicte.

-N’hi ha que es queixen.

-De capellans ressentits perquè no els han donat el que ambicionaven n’hi ha totes les diòcesis. Parlar de conflicte es explicar el món al revés

-Aquí quan hi ha hagut conflictes de veritat ha estat quan es recollien firmes a favor i en contra del cardenal Carles, quan 30 dels 42 arxiprestos signaven una carta contra la gestió diocesana, quan dimitien els càrrecs de la cúria, quan 229 capellans feien un document contra el nomenament d’un auxiliar, quan l’arquebisbe deia que els qui el criticaven eren protestants, quan els rectors del seminari duraven quatre dies i quan es purgaven els tertulians de Ràdio Estel que no eren afins al règim.

-Quan torni a passar això potser si que podrem parlar de conflicte.

-I tampoc és que amb tot això s’aconseguís omplir el seminari.

-I alguns són els que ara es queixen.

-Doncs no en parlem més.

De vacances a Toledo

Me’n vaig de vacances i tornaré a posar en marxa el bloc al setembre. Però us faig un suggeriment per aquest estiu. Aneu a Toledo. Jo no penso anar-hi perquè me’n vaig a la platja, però hi podeu anar a prendre mides pel nou seminari de Terrassa.

A principis de juliol el bisbe de Terrassa Josep Ángel Sàiz va anunciar la creació d’un seminari propi segregat del de Barcelona. Durant els dos anys posterior a la divisió de la diòcesi, els seminaristes de Terrassa i de Sant Feliu de Llobregat havien continuat la seva formació al seminari de Barcelona. A partir del setembre no serà així. Els seminaristes de Terrassa deixaran de viure al carrer diputació i aniran a Valldoreix, a una casa que han deixat unes monges que tanquen la seva residència.

Ho poso sobre la taula per tancar el mes perquè és un moviment de llarg abast dins l’Església catalana. No m’estenc ara amb les valoracions del fet en concret, però hi ha dues evidències que ja s’ha comentat a bastament. Una és si s’ha pensat prou si els números de l’Església catalana –tant humans com materials- aconsellen la divisió de recursos. I l’altra és que si ja s’havia discutit prou que el bisbe de Terrassa fos format al Seminari de Toledo, ara quan fa el seu propi seminari escull un rector format a... Toledo: Salvador Cristau, un dels pocs capellans que va canviar de diòcesi després de la divisió. Pel que m'expliquen, els dos formadors que completen l'equip de responsables del seminari tampoc són precisament la renovació eclesial personificada. Sàiz ja ha tret importància a aquest tema assegurant que la línia del seminari serà la que va marcar el Vaticà II, però tots ja sabem que el Vaticà II tothom el fa anar per on més li convé.

Al marge d’això, el problema més de fons és que comença a visualitzar-se com culminarà la divisió de Barcelona: cada bisbat tirant pel seu cantó segons el que més li convingui. Perquè cada vegada es veu més clar que la divisió es va fer sense preveure les conseqüències, però que a més entre els tres bisbes no hi ha un acord sobre com s’ha de gestionar el procés. A més, una decisió unilateral com la de Terrassa, deixa en una situació si més no estranya al bisbe de Sant Feliu. Però és més, el que ha passat al seminari té tota la pinta de reproduir-se en altres institucions claus de la diòcesi. I tenim obert encara el tema del patrimoni, que portarà encara molta cua.

És un dels temes amb el que vull reprendre al bloc al setembre perquè de les consqüències de la divisio de diòcesi encara queda molt per veure. Només tanco amb un apunt. M’han dit que entre els candidats a auxiliars a Barcelona ara també circula el nom d’un capellà d’una altra diòcesi i que el bisbe de Terrassa té bastant paït que per ara els auxiliars se’ls haurà de pintar a l’oli, almenys fins que es desencalli el tema de Barcelona. Bon estiu.