Sospirant Martini

Si ho diu el cardenal Martíni no deu ser heretgia i si ho recull algú de prestigi no deu ser manipulat. Segons Carlo Maria Martini aquests són els problemes del catolicisme: “Primer, la actitud de l’Església vers els divorciats, i després, el nomenament i l’elecció dels bisbes, el celibat de los sacerdots, el paper dels laics catòlics i la relació entre la jerarquia eclesiàstica i la política”. Una entrevista molt interessant per sospirar que hi ha coses que es podrien fer d’una altra manera. En fi.

“Caritas in veritate”, doctrina de trobada

Pot sorprendre que la nova encíclica de Benet XVI sobre la Doctrina Social de l’Església porti en el seu títol la paraula caritat, sobretot a aquells que s’han quedat en el passat i només entenen l’acció social de l’Església com donar menjar als pobres, confessar-los i llestos. El perquè es justifica en les primeres pàgines del text on es reprenen algunes idees sobre el que és avui la caritat. Una explicació de perquè el cristianisme està íntimament lligat al fet social, en la teoria i en la pràctica.

Amb una primera lectura precipitada de “Caritas in veritate” (és la primera encíclica que em llegeixo en la pantalla del mòbil) no es pot dir res sensat que vagi més enllà dels titulars dels diaris. Però si que hi ha dos coses que m’ha cridat l’atenció.

Una és que Benet XVI marca com a punt de referència d’aquesta encíclica la “Populorum progressio” de Pau VI. Benet XVI la defineix com “la ‘Rerum novarum’ de l’època contemporània”, és a dir, el punt de partida de Doctrina Social de l’Església després del Vaticà II. Evidentment, la nova encíclica cita gairebé totes les encícliques socials dels seus predecessors, però és ben significatiu que “Caritas in veritate” es converteix en molts moments en gairebé un comentari de la doctrina marcada per Pau VI.

També té la seva gràcia que el titular de les agències de premsa, la “urgència d’una veritable autoritat política mundial” (n. 67), provingui d’una referència a la “Pacem in Terris” de Joan XXIII.

Com era d’esperar del professor Ratzinger, tot això no vol dir, ni de lluny, que “Caritas in veritate” sigui un simple comentari a la Doctrina Social dels seus predecessors. Hi ha molta matèria nova, tant de relectura doctrinal, com de valoració de nous temes com l’eclosió del tercer sector, la sostenibilitat energètica, el turisme o corporativisme sindical. O missatges clars com que “el testimoni de la caritat de Crist a través d’obres de justícia, pau i desenvolupament forma part de l’evangelizació" (n. 15).

En el que també pensava mentre llegia l’Encíclica és en una de les grans forces que té la Doctrina Social de l’Església. Per la gent que no és del gremi catòlic, els serà complexe compartir alguns punts de partida. Uns perquè els refutaran o altres perquè els viuran d’una altra manera. Però si que és molt fàcil compartir els punts d’arribada: els criteris i propostes que formula Benet XVI sobre com hauria de funcionar un món més just i les implicacions que té tant pels agents socials, polítics i econòmics, com per cadascú de nosaltres. Si ens podem trobar aquí, ja és molt per començar.

Excomunions

Escolto a TV3 el tall de veu del què ha dit Martínez Camino sobre l’avortament. És a dir, el que quedarà a la majoria de gent que no es llegirà el document d’aquest dijous de la permanent de la Conferència Episcopal Espanyola. El què recorda monsenyor Camino és que l’avortament a més de ser un pecat gravíssim porta aparellada la pena canònica d’excomunió. Molt bé. Ningú li pot discutir. Però ¿en què ens ajuda això a que surti una normativa més raonable per regular l’avortament? Fa cent anys, l’amenaça d’excomunió potser servia d’alguna cosa, però avui no. Les dones que avorten “a la lleugera” tant se’ls en dóna. I les que avorten dolorosament entre l’espasa i la paret només els falta que les excomuniquin.

PD: Després de penjar aquesta nota he tornat a escoltar el discurs de la luna de Joan XXIII (que també estava en contra l’avortament).

Piris “Tinc consciència d’estar una mica enganyat”

Aquest dimarts a TV3 Cuní li ha fet una interessant entrevista al bisbe de Lleida. Joan Piris no ha defugit el tema però ha volgut mantenir la seva posició neutral en el litigi de les obres d’art. Però una mica tip de veure com “hi ha molta gent patint per aquest tinglado” ha explicat que el dia que el nunci li va anunciar el seu nomenament com a bisbe de Lleida, Monteiro li va dir: “esto está en vías de solución”. Piris ja ha tingut temps de veure que no ho està i que va per llarg i per això ha dit que “tinc la consciència d’estar una mica enganyat”. Després ha matisat que no acusava a Monteiro i que aquesta impressió ja l’havia formulat al nunci. Queda dit i diu molt de com es fan les coses. Com el “jo firmaria que s’acabés demà però pel que jo ensumo durarà bastant”. I també ha defensat a Ciuraneta: “El meu predecessor va fer el que havia de fer”.

Si teniu vint minuts ho podeu veure en l’entrevista. I si només en teniu deu, veureu la primera part sobre el litigi però us perdreu la interessant i ponderada intervenció sobre l’avortament i el comentari sobre les declaracions de Cañizares i els abusos a menors (“No m’agrada comparar”). Hi ha frases com “Jo no faré campanya a favor de lleis o en contra de lleis”. Si en tens ganes, el bisbe Piris sembla una persona amb qui t’hi pots entendre.

Criteris sobre l’avortament

Ja fa uns dies ha sortit el Foc Nou sobre l’avortament. En el moment adequat. Un amic, quan el veu, em pregunta: “I quina és la tesi del número?”. Doncs suposo que és aquesta. L’avortament és un mal a evitar però per molt que el consideris un mal major hi ha casos concrets en els que et quedes sense respostes. És a dir, que la retòrica avortista o antiavortista fàcilment cau com un castell de cartes quan de la teoria es passa a la realitat viscuda en primera persona.

Sobre l’avortament és fàcil donar doctrina (a favor i en contra) però és més difícil donar respostes. Per això hem fet un número que el què vol és donar criteris. M’atrevia a dir que és el que més falta en el debat obert sobre aquest tema. Per això, considero encara més interessants les intervencions en les que militants cristians de partits progressistes estan posant sobre la taula seriosos qüestionaments als dogmes amb els que s’està plantejant aquest tema des de la mateixa esquerra. Hi ha una bona mostra aquí, aquí i aquí.

També és interessant el to del cardenal Martínez Sistach en l’entrevista de dilluns a TV3: "L’Església no beneirà mai l’avortament. Comprendrà, perdonarà, acollirà, però no el beneirà perquè hi ha una vida humana". Principis al costat de perdó, acollida i comprensió.

Jo no sé quina és la millor manera de regular l’avortament. I prohibir-lo no l’evita, només el mou a la clandestinitat o a les trampes legals que es fan ara amb el supòsit de risc per a la salut psíquica de la mare. Però l’objectiu final que hauria de tenir tothom és veure quins mitjans posem per poder evitar-lo, no quants vots hi guanyem o perdem. És una de les idees de l’editorial d’aquest número de Foc Nou.

També vaig dubtar molt sobre si la portada era excessiva o frívola. I és de les poques vegades que l’he enviat abans a la gent amb seny perquè opinés. Van ser cinc contra un (que va dir -i ara si, perdó per la frivolitat- que mai més tornaria a menjar ous).

Valors econòmics

Han fallat tots els controls i la única possibilitat que no es pugui repetir és que s’introdueixin valors ètics en la gestió econòmica. Des del gran inversor, fins al consumidor. Aquesta és una de les idees que va exposar dilluns Michel Camdessus en el seminari de la Facultat de Teologia de Catalunya sobre “La situació econòmica global. A la recerca d’uns criteris ètics” en una sessió presidida pel cardenal Martínez Sistach.

Però el que fa posar els pèls de punta és que, segons l’exdirector del FMI, el problema va ser que tothom ho sabia, tothom veia que s’estirava més el braç que la màniga, però tothom deixava fer. Perquè? Per irresponsables? No, tothom sabia que s’havia d’aturar la festa, però sempre es deixava per més endavant: “Ens va tant bé que... a veure si podem aguantar una mica més”. I al final, hem fet tard. Com l’estudiant que ho va deixant tot per final de curs i, quan s’hi posa, ja no hi és a temps.

Aquest dissabte ho explicava en l’entrevista que li van fer a La Vanguardia i aquí teniu un dels fragments de la seva intervenció de dilluns.

Al canal youtube hi trobareu un altre fragment de Camdessus. I dos fragments més del mateix acte de Ricard Fornesa, President de Criteria Caixa Corp. Va coincidir en el diagnòstic i en la necessitat de valors ètic perquè el sistema no s’ensorri. Interessant la idea de que ara és el moment de parlar-ne perquè l’ètica no té gaire èxit en època de prosperitat.

La idea que em va quedar de les intervencions és que de valors en parlarem ara, ens n’oblidarem, i en tornarem a parlar durant la propera crisi. Que Déu ens doni salut per poder-la viure.

Cops de cap contra una paret

Aquest dissabte m’he despertat amb amor i sexe. He esmorzat llegint el penúltim Pliego de Vida Nueva analitzant els 40 anys de la Humanae Vitae. Un interessantíssim i ponderat text escrit per José Ramón Amor Pan sobre el que va significar i els motius de la condemna dels anticonceptius de Pau VI.

Com diu l’article, és curiós que l’anticoncepció un “problema diminuto dentro del conjunto de la vida matrimonial, arrastrará a papas, obispos, teólogos y fieles a una de las disputas más acerbas de la vida de la Iglesia.”. El divendres, el dia de l’aniversari de la publicació, es tornava a fer evident.

I al final, la majoria de catòlics han fet el què els ha semblat convenient. Si el principi de només poder regular la fecunditat per mitjans dits naturals, l’apliquessin a tots els àmbits de la vida humana, ¿què passaria?. Amb perdó per la bestiesa, però ¿no és impedir la voluntat de Déu tapar-se per no passar fred?

Tres cites per animar a la lectura:

“Viendo cómo se han desarrollado los acontecimientos, habría que reconocer que, de hecho, la encíclica tuvo un resultado opuesto al que esperaba Pablo VI: en vez de restablecer la unanimidad de la comunidad eclesial y contribuir a imponer algo de cordura en la revolución sexual, la polémica se intensificó y la Iglesia dejó de ser un interlocutor válido en estos temas para la inmensa mayoría de la opinión pública mundial.”

“Ha existido durante mucho tiempo una superacentuación del valor de la ley natural, entendida en clave estática y metahistórica, sin tener en consideración el carácter histórico de la existencia humana y el papel de la libertad, lo cual hace muy difícil y lento el proceso de renovación.”

“Ni pisar el freno (una ética que se limita a dictar prohibiciones) ni pisar el acelerador (una ética que supone a la ligera que todo vale). El discurso sobre la sexualidad debe dejar de referirse tanto a la reproducción y la higiene sexual, para convertirse en un discurso centrado sobre el amor, las relaciones humanas, el afecto, la ternura, el encuentro con el otro y el placer.”

Vida Nueva, n. 2.622. Pliego

Amb Pagola

Caço al vol una frase cruel que no respon a aquella simpatia que es demana per endavant als lectors i les lectores sense la qual no hi ha entesa possible: “Posats en actitud inquisitorial, al Jesús del llibre del papa li faltaria més d’home que el què li faltaria de diví al Jesús del llibre de Pagola”.

Minut de glòria

Divendres havia de fer un regal. Rumiant a la tele em donen una idea: el darrer premi Sant Jordi de novel·la que ja havia oblidat, Les senyoretes de Lourdes. Dic “Ai! No. Que l’han prohibit”. Però penso que l’he de regalar a un catòlic amb estudis, que ja serà prou grandet per discernir i que li pot interessar com es planteja el tema. Total, comprat i regalat.

Es que, és clar, a quin segle viu el rector de Tremp? Es creu encara amb el poder de decidir què poden fer i què no poden fer els feligresos? Potser no, i té més substància de la que aparenta, però sense dubte es decanta pel que és fàcil: denunciar i condemnar. És més fàcil que formar uns catòlics que la seva fe no perilli quan algú escriu alguna cosa que pot ser inconvenient, sigui un reconegut premi Sant Jordi o sigui rector d’una parròquia. Per que ni un i ni l’altre no són infal·libles i tenen la mateixa probabilitat estadística de cometre errors. La gràcia és que tinguin gent al davant amb capacitat de confrontar punts de vista abans d’elevar excomunions. Que tenim davant un llibre d’èxit sobre un tema complex com les aparicions. Doncs, és el millor moment per parlar-ne, explicar quin sentit hi dóna l’Església, quina importància té per la fe, què és avui Lourdes pels catòlics, o que l’Església és molt escrupulosa en l’aprovació d’aquestes visions... Doncs no, el llancem a la foguera.

Resultat de manual: el rector ja ha tingut el seu minut de glòria, que a l’autor no li feia cap falta però li ha anat com anell a dit. A l’Opus són més intel·ligents.

No tenen nebots els bisbes?

Aquest dilluns Sistach ha tret el Sant Cristo gros. Feia una conferència organitzada pel Grup d’Entitats Catalanes de la Família (GEC) de la Família sobre “El matrimoni i la família cristiana, un ideal pels joves”. No hi he anat però just quan començava l’acte he rebut per mail el text de conferència, que suposo que ha pronunciat tal com ens ha arribat als periodistes.

Tampoc calia esperar que l’arquebisbe de Barcelona parlés a favor del divorci, de les parelles de fet o dels anticonceptius. Però tampoc calia treure a relluir tots els tòpics caducats sobre el món familiar. Perquè ens empenyem a dir que “avui apareixen o es viuen diverses formes d’unions que no són matrimoni ni són família: relacions esporàdiques, unions sense celebració: ni canònica ni civil, unions de persones del mateix sexe”. Molt bé, la família tradicional és un bon model. Tots els qui intentem practicar-la hi estem d’acord. Però no totes les famílies són com les que apareixen en les fotos de les companyies d’assegurances o en els cartells de pastoral familiar. Què es troben per Nadal a taula els bisbes quan es reuneixen amb la família? Que no tenen nebots divorciats, tornats a casar, reajuntats... o homosexuals? Què diuen els bisbes a aquesta part de la seva família? Que no són família perquè no compleixen els cànons pertinents?

Doncs pels principis que enumera Lluís Martínez Sistach hauria de semblar que si. Quan resumeix les “quatre grans comeses generals que té el matrimoni i la família: a) la formació d’una comunitat de persones; b) el servei a la vida; c) la participació en el desenvolupament de la societat i d) la participació en la vida i la missió de l’Església.” Cosa que pot complir qualsevol "llar cristiana" sigui quina sigui la seva situació canònica.

Però llavors ens perdem en el cànon: que això només s’aconsegueix quan el matrimoni és indissoluble. I aprofitant l’ocasió carreguem contra el matrimoni homosexual, el divorci, i l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania. Només com a mostra s’argumenta que “patim moltíssim de la manca d’estabilitat matrimonial”. Si, és clar. Com patia moltíssim aquella parella desfeta que s’havia d’aguantar tota la vida. O que “si aquesta assignatura amb continguts actuals no fos obligatòria, sinó opcional, deixant als pares el dret a escollir-la o no pels seus fills, fóra correcte”. Doncs no deu ser tant perjudicial per la salut, perquè llavors hi hauria nens als quals l’Estat si els podria dir “quin és el sentit últim de la vida humana, del seu cos, de la seva afectivitat i sexualitat”, si aquesta és, segons els mateixos bisbes, la finalitat de l’assignatura.

L’Església té moltes aportacions positives sobre la família que apareixen en aquesta conferència. Només com exemple, la fidelitat, la voluntat de compromisos ferms, la preocupació d’una veritable educació per als fills... Però crec que el problema es confondre un model, amb la norma.

L’arquebisbe va iniciar la conferència dient que cal presentar testimonis i continguts perquè “en les intervencions de l’Església, sembla que se situa sempre “a la contra” d’aquestes normatives i realitats. Això és necessari de dir-ho, però cal presentar tot allò que és positiu i ric”. Seria injust dir que el to de la conferència no és aquest. Per sort a Barcelona tenim un arquebisbe amb un to més semblant al de Benet XVI que al que surt de la caverna. Ara bé, per presentar el que és “positiu i ric” del matrimoni cristià, em sembla que encara cal canviar la mirada al que està passant al nostre món.

La tomba de Jesús. I què?

Acabo de veure el polèmic documental que ha emès dimarts a la nit A3 sobre la tomba perduda de Jesús. Vaig a tancar l’ordinador per anar a dormir i se m’acudeixen dues reflexions.

Una. Potser hi ha alguna possibilitat de que existeixi i s’hagi trobat una tomba de Jesús i la seva família; del seu fill i tot. Però encara que fos així, això no fa trontollar de cap manera la creença en la resurrecció. Primer perquè és fe, raonada, però fe, i uns ossos no desmunten la possibilitat de la resurrecció.

Dos. Una cosa que no em quadra. El documental s’enfoca a fer lligar tots els detalls i possibilitats de què allò realment fos la tomba de Jesús. Però, en canvi, quan vas a Terra Santa, una de les coses que t’expliquen és que un dels criteris per distingir els veritables llocs sants i dels que són només boniques tradicions, és l’inici de la devoció. És a dir, que les localitzacions més certes són les que es pot demostrar que els primers cristians ja hi tenien una veneració especial. Si realment hagués existit una tomba de Jesús, com pot ser que no hagués estat objecte de veneració transmesa al llarg dels segles? És possible que quedés en secret o en l’oblit? I, si va ser un engany dels evangelistes, com és que no hi ha cap referència de les tradicions oposades al cristianisme que desvetllessin aquesta "prova"?

Haurem de preguntar als experts.

Amb la meitat del que es gasta en armes s’eradicaria la pobresa

“La meitat de les enormes sumes destinades globalment a armament seria més que suficient per treure de manera estable de la indigència a l'immens exèrcit dels pobres”. Aquesta frase podria ser extreta d’un document de qualsevol ONG progre. Però no, és de Benet XVI i de l’exhortació apostòlica Sacramentum Caritatis (n. 90) que la premsa va presentar com el retorn a la ortodòxia més carca del Vaticà. En canvi, un dels nuclis de l’Exhortació és precisament que l’eucaristia no es pot viure sense el lligam amb la caritat, o l’amor, en la línia de l’encíclica Deus Caritas est .

Aquest és un dels diversos aspectes que s’ha destacat de la Sacramentum Caritatis en l'acte que s’ha fet aquest dimecres al migdia a la Facultat de Teologia de Catalunya. Un acte que el Degà Armand Puig ha justificat acertadament dient que si res del món pot ser aliè a l’Església, res de l’Església pot ser aliè a una facultat de teologia.

El text s’ha recordat que és un text d’autors, i no tant d’autor com és una encíclica papal, ja que el document recull en bona part les conclusions del Sínode sobre l’Eucaristia aportades pels bisbes participants. Certament, en la lectura del text això es nota.

Els tres ponents han estat Jaume Fontbona (sistemàtica), Rafael Serra (litúrgia), i Gaspar Mora (moral): fides, celebratio i vita. Les intervencions han estat de caire teològic i per això em guardaré prou de comentar-les. Ho deixo per un espai més adequat com pot ser Teocat. Si que cal dir que encara no puc entendre perquè quan a un ponent li diuen 10 minuts, s’hi ha d’estar mitja hora. Això ha fet que la intervenció de Gaspar Mora hagués de quedar reduïda a una síntesi accelerada perquè la gent no marxés a dinar.

Només a nivell d’apunts dir que les intervencions han alabat el valor del text. Així ho ha fet Fontbona que només al final a plantejat alguns interrogants raonables. Per exemple, el recordatori sobre el celibat sacerdotal obligatori perquè és necessari per “la plena configuració amb Crist” dels capellans. Un argument que grinyola en la mateixa Exhortació perquè no pot evitar fer referències a les tradicions cristianes orientals on encara que valorin el celibat no és condició indispensable pel sacerdoci. Un bon tema de debat.

És veritat que l’Exhortació també està farcida de recordatoris d’elements de caire disciplinar de l’Església problemàtics: el celibat obligatori dels capellans, la prohibició de combregar als divorciats, la indissolubilitat del matrimoni, la confessió i altres clàssics. Altres temes s’han exagerat com l’ús del llatí o del gregorià. Però com ha fet notar Rafael Serra (els qui els coneixen ja sabran de la seva vehemència i alhora sentit de l’humor), tampoc hi ha res de nou que no sabéssim. També és veritat, i això ho afegeixo jo, que si s’ho haguessin estalviat tampoc hauria passat res. Per sort, totes les intervencions de l’acte de la Facultat s’ha centrat en els elements claus de l’Exhortació i no en aquests temes que s’arrosseguen de les intervencions en el Sínode de bisbes.

I només un frase del Gaspar Mora: “El misteri autèntic és el misteri viscut”. Si llegiu la segona part de l'Exhortació, s'entén.

Qui és l'editor de Jon Sobrino?

Avui voldria ser l’editor dels llibres de Jon Sobrino. L’envejo. Amb el rebombori de la notificació del Vaticà els seus llibres es vendran com a xurros i segur que el conviden a conferències d’arreu del món.

Evidentment, aquest és només un detall menor del que representa la notificació de la Congregació per la Doctrina de la Fe que s’ha fet pública aquest dimecres. La primera sota el pontificat de Benet XVI i que confirma el pànic que causa al Vaticà tot allò que s’arrela a la teologia de l’alliberament. Si hi voleu entrar a fons teniu feina a llegir. Primer la notificació del Vaticà, després reflexions interessants com la de Cristianisme i Justícia (la nota de premsa ho resumeix), la carta de Sobrino al superior dels jesuïtes publicada al bloc de Tabira, i també recomanable l'article de Margenat al bloc de El Ciervo.

Al marge de la discussió teològica, aquestes condemnes no les entenc. Però encara entenc menys com és que no ho veuen. La censura eclesiàstica era efectiva quan l’església dominava els centres docents i els mitjans de difusió del pensament. Si l’església et feia callar, la teva veu no existia, a menys que et rehabilitin uns quants anys o segles després. Però avui està prou demostrat que una intervenció jeràrquica a l’únic que contribueix és a la difusió de l’autor i la seva obra. És el morbo. Molta gent que abans mai s’hauria llegit un llibre de Jon Sobrino o que ni tan sols sabia qui era, ara se’l comprarà. I a l’únic que contribuirà la notificació és a augmentar el descrèdit de la institució, apareixent com un anacronisme on la llibertat de pensament està reprimida. Un fet que, d’altra banda, l’experiència demostra que no és ben bé veritat, perquè els límits de tolerància interna a l’Església són bastants més alts del que des de fora sembla. Una tolerància que és clarament insuficient, però molt més alta que la d’altres institucions.

I si realment hi havia elements que podrien crear allò que en diuen “confusió entre els fidels”, la millor manera de corregir-ho en el segle d’internet no és la notificació pública. I menys, a una persona que pel seu compromís evangèlic van estar a punt de matar-lo. Segur que els mecanismes de diàleg o de matís directament amb l'autor serien molt més eficaços que les amonestacions públiques. És veritat que no li han prohibit res. Però sortir publicament a discutir el discurs de Sobrino, l'únic efecte que té és engrandir-lo.

M’ho comentava una cristiana irreductible. No entenia perquè posar pegues a una persona que parla públicament de Jesucrist, si justament el problema que tenim avui és trobar persones que en parlin i que algú se’ls vulgui escoltar. Ai, Senyor.

Els bisbes catalans pensen

La setmana passada es va fer la reunió trimestral de la Conferència Episcopal Tarraconense a Tiana. No hi ha hagut cap novetat transcendent, però han fet una de les coses interessants que repeteixen cada dos anys, la trobada amb professors de la Facultat de Teologia de Catalunya i de la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull. Aquesta vegada hi han assistit nou professors: Armand Puig, Gaspar Mora, Xavier Morlans, Màxim Muñoz, Salvador Pié, Ramon Prat i Pons, Joan Martínez Porcell, Vicent Igual i Carles Llinàs.

Aquestes trobades bisbes-teòlegs poden semblar irrellevants, però són significatives. D’una banda, perquè és una decisió arbitrària dels bisbes fer-les o no. No tots ho fan i, per exemple, la Conferència Episcopal Espanyola ja fa uns anys que les ha abandonat. D’altra banda, perquè fer-les demana una actitud dialogant: asseure’s i parlar amb nou persones que de teologia en saben més que tu i, per tant, que per molt bisbe que siguis poden no donar-te la raó. A més, aquestes trobades només es poden fer si hi ha un clima i una disponibilitat a escoltar-se mútuament i que ningú està cohibit pensant en les conseqüències de dir les coses com es veuen. I, finalment, hi ha d’haver matèria prima. És a dir, tenir bisbes disposats a pensar i tenir teòlegs preparats.

Per sort, sembla que això a Catalunya ho mantenim i que ningú té ganes de perdre-ho. Com en altres ocasions, el tema principal d’aquesta reunió no va ser discutir de punyetes doctrinals, sinó d’interrogar-se sobre el què manca per anunciar millor l’Evangeli a la gent d’avui. No en van sortir receptes màgiques, però que els bisbes i els teòlegs catalans en puguin parlar amb normalitat, és més que un patrimoni a preservar. Tampoc cal anar gaires anys enrera per recordar que la principal preocupació d’algun bisbe era controlar doctrinalment la Facultat de Teologia enlloc de sentir-se interpel·lat per la seves aportacions. Si els teòlegs només poguessin dir el que els diuen els bisbes, no hauríem arribat al Concili (i em refereixo al de Trento).

Efecte apagada

Es veu que arran de l’apagada de llums d’ahir, aquest matí l’arquebisbe Martínez Sistach ha decidit canviar una altra vegada la carta dominical d’aquest diumenge. Recupera els principis que recull el Compendi de Doctrina Social de l’Església per recordar que “una correcta ‘consciència ecològica’ cal que tingui en compte ‘la dimensió ètica’, que ha de caracteritzar sempre el desenvolupament dels pobles”.

L’escàndol dels beneficis

Aquesta setmana sembla que estic més reflexiu que informatiu. El cas és que m’he anat escandalitzant progressivament a mesura que anaven sortint els resultats anuals dels gran bancs espanyols. Ahir vam tocar sostre, amb els 7.596 milions de benefici del Banc Santander, un 22 per cent més que l’any anterior. La tendència de la resta de bancs és similar i només amb els cinc primers bancs i caixes de l’estat acumulen beneficis de més de 17.000 milions d’euros.

Així que ahir em vaig decidir a consultar el Compendi de la Doctrina Social de l’Església convençut que trobaria alguna referència a l’escàndol dels beneficis desorbitats i acumulats en poques empreses. Doncs, no. El punt 340 ho deixa clar “La doctrina social de l’Església reconeix la funció justa del benefici, com a primer indicador del bon funcionament de l’empresa: ‘quan una empresa produeix benefici, això significa que els factors productius han estat utilitzats adequadament’. (Centesimus Annus. Joan Pau II)”. Després de la decepció inicial, si que vaig poder trobar alguns criteris que limiten la legitimitat d’aquests beneficis.

D’una banda, que el benefici econòmic no està limitat en si mateix, sinó en la forma d’aconseguir-lo: “Això no ofusca la consciència del fet que no sempre el benefici de l’empresa estigui servint adequadament la societat. (...) És indispensable que, a dintre de l’empresa, la persecució legítima del benefici s’harmonitzi amb la tutela irrenunciable de la dignitat de les persones que amb funcions diverses treballen en la mateixa empresa. Les dues exigències ni estan de cap manera en contrast l’una amb l’altra”. Una advertència que es repeteix en el punt 369, quan parla del món de les finances: “Una economia financera que sigui un fi per a si mateixa està destinada a contradir les seves finalitats, atès que es priva de les pròpies arrels i de la pròpia raó de ser, és a dir, del seu rol originari i essencial de servei a l’economia real, i, en definitiva, de desenvolupament de les persones i de les comunitats humanes.”

I, d’altra banda, la doctrina social de l’Església també fixa els límits dels beneficis en l’ús que se’n fa: “329. Les riqueses acompleixen la seva funció al servei de l’home quan són destinades a produir beneficis per als altres i per a la societat. (...) [Les riqueses] són un bé que ve de Déu: qui el posseeix l’ha d’utilitzar i fer circular, de manera que àdhuc les necessitats en puguin gaudir; el mal s’ha de veure en l’afecció immoderada a les riqueses, en la voluntat d’acaparar-les. (...) La riquesa, explica Sant Basili, és com l’aigua que sempre brolla pura de la font si n’és extreta amb freqüència; en canvi, es podreix si la font no s’utilitza. (...) Qui té riqueses només per a ell no és innocent; donar-les a qui en té necessitat significa pagar un deute.”

Tot plegat es basa en el principi bíblic que “la propietat originària de tots els béns pertany a Déu” (n. 323). Certament, els condicionats que limiten l’obtenció i l’ús dels beneficis són un bon argument que en principi no negaria a les empreses la possibilitat de cada any guanyar més diners. Tot i això, a mi em continua escandalitzant que un banc pugui guanyar 7.500 milions en un any, i tinc els meus dubtes que això es pugui aconseguir actuant com les Germanetes dels Pobres.

Potser era això, el què deia Sistach

Mirant a Religión Digital he trobat un titular sobre unes paraules de Benet XVI que m’ha cridat l’atenció: “Cristians muts i sense valor”. He pensat, potser és això el que dimecres volia dir l’arquebisbe Martínez Sistach? Per això he anat a mirar la homilia del papa a Sant Pau Extramurs durant les vespres que clausuraven la setmana de pregària per a la unitat dels cristians. Sempre cal anar a les fonts. Certament, la cita és interessant, però va més enllà del tema del titular. Per això la penjo, amb una traducció macarronica de l’italià. Hi podeu pensar durant el cap de setmana.

“Qui es posa a l’escolta de la paraula de Déu ha de poder parlar-ne i transmetre-la als altres, als qui mai l’han escoltada, o als qui l’han oblidat i l’han enterrat sota les espines de les preocupacions i dels enganys del món (cfr Mt 13,22). Hem de preguntar-nos, nosaltres els cristians, ¿no hem esdevingut massa muts? ¿No ens falta el coratge de parlar i de testimoniar com els qui van ser testimonis de la guarició del sord-mut de Decàpolis (cfr Mc 7)? El nostre món té necessitat d’aquest testimoni; sobretot del testimoni comú dels cristians. Per això, l’escolta del Déu que parla implica també escolta mútua, el diàleg eclesial entre les esglésies i les comunitats. El diàleg honest i lleial constitueix un instrument imprescindible per la recerca de la unitat. El decret sobre ecumenisme de Concili Vaticà II ha subratllat que si els cristians no ens coneixem mutuament no es imaginable el camí de la comunió. En el diàleg, de fet, s’escolta i es comunica; es confronta i, amb la gràcia de Déu, es pot con convergir en la seva Paraula acollint les exigències que són vàlides per a tothom.” Homilia de Benet XVI. 25 de gener del 2007 a Sant Pau Extramurs.

PD: Després he vist que a la web de l'arquebisbat ja hi han penjat l'homilia de l'arquebisbe Lluís de la missa de Sant Francesc de Sales. És la part que va llegir però, evidentment, no inclou les improvitzacions.

El secret més ben guardat de l’Església

El cardenal Renato Martino, el que seria un ministre d’assumptes socials del papa, sap caure bé i es troba bé a Barcelona. Aquesta setmana ha vingut a Barcelona per presentar el Compendi de la Doctrina Social de l’Església, editat en català per Claret. El president del Pontifici Consell de Justícia i Pau –i des del març també responsable del Pontifici Consell per a la Pastoral per als Emigrants- dimecres va fer una roda de premsa i una presentació del Compendi a la Facultat de Teologia, va sopar i dormir al seminari, i dijous va fer una xerrada als capellans. El va acompanyar l’arquebisbe Sistach i altres bisbes com l’arquebisbe Pujol de Tarragona.

En la roda de premsa va donar idees interessants que haguessin pogut tenir més ressò. Preguntat sobre perquè és més coneguda la doctrina moral o la disciplina de l’Església que la doctrina social va fer broma i tot: “Diuen que la doctrina social és un dels secrets més ben guardats de l’Església”. Reconeix que a l’Església “s’ha fet poc per donar a conèixer la doctrina social”, que malgrat les recomanacions del Vaticà en alguns seminaris no està present en els seus estudis: “Si la doctrina social no la coneixen els capellans, com la coneixeran els laics”. En part, aquesta situació l’atribueix a que fins l’any 2004 no es va publicar aquest compendi i la doctrina estava molt dispersa. Pot ser això.

El Compendi, redactat el Pontifici Consell de Justícia i Pau, recull en 583 punts la doctrina de l’Església en temes tan diversos com els drets de la persona, la família, el món del treball, l’economia, la política, les relacions internacionals, la pau o el medi ambient i els principis en els que se sustenta. El Cardenal Martino, va explicar que a les desenes de personalitats internacionals i en els països on l’ha presentat ha trobat una bona acollida. Va destacar especialment la d'altres Esglésies com l’Anglicana i la russa. Amb els ortodoxos russos això ha donat peu a iniciar un estudi o projecte conjunt sobre el tema. Martino ho va dir ben clar: “La col·laboració en aquests temes és molt més fàcil perquè no es toquen temes teològics”. Alhora, perquè es un text de l’Església catòlica però que s’adreça a tots aquells que tenen en el centre de les seves preocupacions la dignitat de la persona.

En la presentació més formal que va fer en l’acte a la Facultat de Teologia em va sorprendre gratament que presentés el Compendi com un instrument de discerniment cristià i comunitari basat en el mètode del veure, jutjar i actuar, sempre emmarcat en la Paraula de Déu. Diria que és la primera vegada que sento un càrrec pontifici parlant de la revisió de vida.

Així, una presentació per sortir-ne reconfortat. A nivell d’anècdota, a més, cal dir que a la Facultat de Teologia el cardenal Martino va tenir el detall de llegir les salutacions i la primera pàgina del seu discurs en català. Acabada aquest part va fer una pausa per dir “No piensen que voy a seguir en esta lengua que conozco. No soy un extraño en Barcelona” i va explicar que ve sovint a Barcelona on hi té uns cosins. “He volgut donar una demostració que en sóc capaç”, i el van aplaudir amablement. Quedar bé, no costa res.

I no és per criticar, però també entenc que no hauria costat res que la versió catalana del Compendi, publicada ja en 29 llengües, s’hagués enllestit abans. Tan costa posar-se d’acord per publicar una traducció?

PD: Volia fer un vincle al text del Compedi a la web del Vaticà. Però m'he trobat que a Textos Fundamentales hi ha la Bíblia, el Vaticà II, el Catecisme, el seu compendi, un llibre de Joan Pau II... tot menys el Compendi de Doctrina Social. Certament, és un secret molt ben guardat. Potser ho podeu buscar aquí.

Necrològiques

Avui dimecres la portada de La Vanguardia diu “El vaticano estudia si autoriza el condón en algunos casos. Pág. 35”. Vas a la pàgina 35 i hi ha... les necrològiques. Més que un error crec que és una premonició. Tot respon a un estudi que Benet XVI va encarregar al Consell Pontifici de Pastoral de la Salut i que ha entregat a la Congregació per la doctrina de la Fe. El cardenal Javier Lozano Barragán va explicar ahir que el seu informe “no només ofereix dades objectives sobre l’ús del preservatiu, sinó també un ventall de les diverses posicions pastorals adoptades en el món” i que tot està en mans de la “saviesa especial” de Benet XVI. Després del número de la setmana passada sobre el celibat dels capellans, tot plegat no ho acabo d’entendre. Perquè el papa està posant aquests temes sobre la taula si no sembla que hi hagi un interès en canviar el posicionament doctrinal? Per deixar-ho tal i com està no seria millor no tocar-ho? I si, en canvi, està volent enviar un missatge de renovació de forma subtil, és tanta la subtilitat, que no es nota. O jo sóc massa obtús per veure’l.

Tres minuts i cansat

Perdoneu que avui utilitzi una de les vessants que permeten els blocs: fer intervencions personals i fins i tot alguna confessió. Ja que no em paguen per fer-lo, almenys que em pugui estalviar el psicoanalista. Per això començo dient que estic cansat. Ha estat un dia intens, però m’avorria mirant l’Àgora i he obert el portàtil per escriure des del sofà.

Aquest dilluns ha començat amb un tertúlia als Matins de TV3 sobre si els capellans es poden casar (Avui es podia veure el vídeo). És allò tan profund de fer un debat de vint minuts amb sis persones (restant el temps de presentació i les preguntes del Josep Cuní no toca més de tres minuts per convidat). Els arguments, els de sempre, i res que no hagueu sentit cinquanta vegades. Tot i això, n’he sortit content i sembla que ha anat bé, almenys que la dona i la sogra t’ho diguin sempre anima. No jutjaré jo si ha anat bé, però tothom qui he trobat que ho havia vist m’ha dit el mateix, que recordava la primera frase que he dit al debat: “Em semblaria bé que els capellans es poguessin casar, fins i tot que es casessin entre ells”.

Evidentment és una boutade, però demostra el que ja sabíem, que a la televisió no s’ha improvisat res. [Ara s’ha acabat l’Àgora]. Si el que he pogut dir en tres o quatre minuts s’ha entès o ha tingut algun interès és perquè hi he anat donat voltes durant el cap de setmana i finalment perquè m’he tancat una estona per posar-ho en forma de notes sobre un paper. N’han sortit set o vuit idees. Després n’he triat quatre que em semblaven més important o que podrien marcar la diferència amb la resta d’arguments. I he triat per on volia començar. I he triat una cosa que cridés l'atenció i distès, ja que en un espai així és més important cridar l'atenció i somriure que el contingut. O sigui, que res improvisat. Fins i tot, quan s’estava acabant el debat m’he permès introduir una idea que no venia a tomb en la conversa però que m’havia marcat com a guió. Total, que tres minuts a la televisió (excepte si tens un do natural per al mitjà) pot voler hores de preparació. Em permeto deixar-ho com a consell per quan us convidin a un debat.

La feina d’avui, després d’un dinar simpàtic que he tingut amb companys de TV3, ha estat la presentació de l’acte que hem organitzat avui Foc Nou i Mediterrània sobre els capellans secularitzat. La taula rodona ha anat molt bé, perquè tots els eren gent interessant. Caldria parlar-ne amb més calma, però vull deixar com apunt que també he sortit decebut de les intervencions del públic. Pel que explica l’estudi dels capellans secularitzat i pel que havia pogut recollir, semblava que les ferides d’aquella crisi dels anys 70 havien començat a cicratitzar. Per tant, que se’n podia fer un debat, serè i reconciliador. Però no ha estat així. Les intervencions del públic han estat dures i dolgudes, i com sempre, a qui li ha tocat el rebre ha estat al bisbe Carrera. És dels pocs que dóna la cara i està obert als debats, i per això, no és just que hagi de pagar els plats trencats. I això, si que ja cansa.