Amèrica, secular; Europa, secularitzada

En el seminari sobre Religions i espiritualitat que comentava ahir, va ser interessant la distinció entre societat secular i societat secularitzada, com les comparatives entre els Estats Units i Europa que van fer Joan Estruch i José Casanova (un aragonès afincat a Washington).

Simplificant, sense el permís dels sociòlegs, el resum podria ser que Amèrica sempre ha estat una societat secular, en el sentit que mai la institució religiosa s’ha identificat amb el poder civil. Però això no ha volgut dir que fos una societat secularitzada, perquè precisament la presència de la religió en l’esfera pública i privada sempre ha estat molt significativa (veure’s la presa de possessió d’Obama).

El cas Europeu seria al revés. Una organització social i política que es funda amb una clara comunió entre poder civil i religiós. I això acaba provocant una forta voluntat d’emancipació que es va traduint en una secularització del poder civil, que –aparentment- també es trasllada als ciutadans. Una situació que a Europa avui es visualitza en l’existència de realitats molt diverses que van de la laïcitat francesa a la pervivència d’estats confessionals.

Això, també explicaria perquè els sociòlegs han detectat que els americans exagerin sobre la seva religiositat en les enquestes (per tant, que sigui un valor positiu) i a Europa sigui al just al revés. O dit d’una altra manera, que en general als Estat Units la modernitat també és religiosa i a Europa ser modern és el contrari. Un exemple curiós és que els professors universitaris americans de disciplines tècniques en les enquestes es mostren tan religiosos com la resta de població americana.

Aquesta simplificació té cinquanta matisos, però potser dóna una pista sobre la manera d’actuar del catolicisme europeu que afegeixo de collita pròpia. Allà on les institucions religioses han volgut esdevenir poder civil i regular l’ordre social, és on han acabat generant més rebuig.

La cultura religiosa de ‘El Periódico’

Faig una pausa perquè aquest dimarts m’ha cridat molt l’atenció l’editorial de El Periódico. Dilluns treien una notícia sobre les dificultats que tenen avui els professors d’art per explicar moltes de les obres mestres de la humanitat per la manca de cultura religiosa dels alumnes. I, l’endemà, El Periódico insisteix en el tema i el destaca en l’editorial. El text lamenta que d’“un temps en què l'anomenada Història Sagrada impregnava la vida quotidiana de nens i adolescents (...) hem passat al relativisme laic, en una societat no confessional que pugna per foragitar qualsevol indici de reminiscència religiosa o per dissimular-la en un àmbit políticament correcte”.

El què diu no és cap novetat, però és molt significatiu aquest reconeixement equilibrat des d’un diari que en principi no representa la tradició ideològica que a priori defensaria aquesta posició. Per això, s’ha de valorar i agrair singularment. També deu ser una mostra de la transversalitat o pacificació amb la que es pot viure el fet religiós a Catalunya.

A més, el tema em va bé per recomanar un llibre que vaig trobar fa uns dies a Abacus, el Diccionari de símbols cristians, del savi mossèn Lluís Maria Vericat. I per demanar un monument al Bernat Villaronga, citat en l’article de El Periódico, per tot l’entusiasme i resultats que ha aconseguit per millorar les condicions laborals dels professors de religió de Catalunya. Un personatge singular que recorden tots els seus alumnes.

Laïcitat a la catalana

Aquesta és la simpàtica definició que promociona el vicepresident del govern de la Generalitat Carod-Rovira: una “laïcitat a la catalana” basada en la neutralitat del govern en el fet religiós i en el reconeixement de les aportacions que fan les religions a la cohesió social i a la cultura catalana. Una paraula, laïcitat, que no s’entén de la mateixa manera a París, a Madrid o a Roma. Així ho va explicar en l’acte de dijous passat per presentar els convenis que ha promogut la direcció general d’Afers Religiosos amb catòlics, evangèlics, jueus, musulmans, ortodoxos, església de Filadèlfia, budistes, i bahà’í.

Són gairebé mig milió d’euros per aquestes federacions cada any, en un conveni per quatre anys. El que se subvenciona és l’estructura de cada confessió religiosa a Catalunya, que per primera vegada s’han concedit a partir d’una convocatòria pública. I el que reconeix és que aquesta estructura els permet desenvolupar activitats de les que se’n beneficia tota la societat, com va explicar la directora general Montserrat Coll. De fet, enllaça amb el que ja es venia fent des dels anys 90 amb el Consell Evangèlic de Catalunya i després amb el Consell Islàmic i Cultural, però que ara arriba ja vuit confessions diferents.

L’acte de dijous va ser simpàtic per la breu intervenció d’un representant de cada religió. Més enllà del previsible, em va agradar especialment del pare Joan de l’Església ortodoxa, una comunitat que fa dècades que està arrelada a Catalunya però que ha viscut la seva expansió amb la immigració de l’est d’Europa. Deia el pare Joan que el treball d’acollida que ha realitzat la seva comunitat és la resposta sobre el sentit que va tenir en el seu moment obrir una Església ortodoxa a Barcelona. També va ser lúcid Mohammed Halhoul remarcant l’esforç en projectes socials que haurà de fer la comunitat islàmica. I, finalment, no va deixar de ser graciós que l’únic que cités al president Montilla fos el representant catòlic. Aureli Ortín, vicesecretari de Conferència Episcopal Tarraconense, va recordar les paraules de Montilla lloant l’aportació de l’Església a la societat catalana.

Bé, hom, curiós de mena, va quedar amb la pregunta de què toca a cada confessió. És un passeig pel DOG. El primer que s’ha de constatar és que la convocatòria és per a “les federacions d’entitats religioses d’una determinada confessió o de laïcitat”. Per això, també hi ha entrat la Fundació Ferrer i Guàrdia, que es veu que pel seu caràcter laicista no li va semblar adient participar en l’acte del dijous al costat de tanta religió, però si rebre els més de 20.000 euros anuals que li corresponen; una quantitat semblant a la dels budistes (si se’m permet la broma, deu ser la quota no teista). En canvi, els bahà’i han signat el conveni de col·laboració amb la Generalitat sense prestació econòmica.

Després, fer notar que no és una via de subvenció a les “altres” religions, sinó a les despeses d’infraestructura de les federacions de totes les religions presents a Catalunya. Per això, la Conferència Episcopal Tarraconense també ha pogut aconseguir un nou ajut per mantenir l’activitat que realitzen conjuntament els deu bisbats de Catalunya: uns 60.000 mil euros l’any; com els jueus, els ortodoxes i l’església de Filadèlfia.

I, finalment, que els qui reben més són les confessions no catòliques que tenen més arrelament a Catalunya, els evangèlics i els musulmans, uns 100.000 euros l’any.

Sincerament, crec que és mig milió d’euros molt ben gastat perquè cap dels qui els reben viurà d’això. Només podran fer més del que ja feien, que és l’objectiu d’una subvenció.

PD: No cal amagar els errors i dos dies després del post m’informen que la Fundació Ferrer i Guàrdia no va anar a l’acte senzillament perquè no se l’havia convidat (no ho esborro del text perquè consti l'aclariment). Era una trobada pensada per presentar els convenis de la Generalitat amb les religions. La veritat és que és una mica embolicat perquè també hi havia els bahà’í que si que tenen un conveni però no es van presentar a la convocatòria pública (i per tant, a rebre la subvenció). En canvi, la Ferrer i Guàrdia té un conveni acollint-se la mateixa convocatòria però no es va considerar adient que participés en l’acte dels convenis amb les religions. La convocatòria era comuna, però es veu que no ho era la celebració. Aquí és la font de l’error. Si realment hi haurien anat o no, ja és un judici d’intencions. També m’han dit que en algunes notes havia sortit alguna xifra equivocada i que la correcta són els 480.000 euros pel 2008.

No és per insistir

No és per insistir en el tema de l’anomenat bus ateu (avui finalment l’he vist passar per davant de la redacció de Foc Nou i tothom es girava a mirar-lo), però he llegit tres articles sobre el tema que considero imprescindibles. Un per brillant i erudit, l’altre per reconfortant, i el tercer per la seva rellevància pública.

Prego perquè plogui i perquè l’Església sigui així

Aquests dies no he parat d’escoltar tot tipus de comentaris sobre el conseller Francesc Baltasar i la Moreneta. I només cal donar una volta pel Google per comprovar l’impacte d’una frase; que quan va assistir al funeral de l’abat Cassià M. Just va adreçar-se a la Mare de Déu de Montserrat per dir-li: “Ja saps que sóc agnòstic, però si hi pots fer alguna cosa, fes-la”. El tema ha estat més sucós perquè precisament l’endemà el cardenal Martínez Sistach demanava pregàries per la pluja.

Per la mentalitat cartesiana imperant, pregar perquè plogui és una proposta que genera com a mínim un cert escepticisme. I en boca d’un agnòstic més aviat evoca allò de recordar-se de Santa Bàrbara quan trona. Però tampoc fa cap mal.

Però el què em sembla remarcable d’aquesta història és que encara que sigui per desesperació, per si de cas, o per una engruna de fe, que quan una persona allunyada de l’Església vulgui confiar en el Misteri tingui algun lloc on mirar. I si el conseller Baltasar no li va fer res provar-ho és perquè va trobar que hi ha una comunitat cristiana que no li causa urticàries cada vegada que la veu i la sent. L’Església que es fixa més en la persona que en la norma. La que obre les portes a tothom sense demanar carnets ni adhesions incondicionals. L’Església que precisament representa el testimoni que deixa l’abat Cassià i que es va reunir en el seu funeral. Aquella església que pot fer pensar als allunyats que si aquests hi creuen... potser alguna cosa deu haver-hi. Si el que veuen és el contrari, més aviat els fem agafar ganes de sortir corrent i que ja en tinguin prou amb el què diuen els horòscops del diari o con el tarot.

Dos discursos laics de bisbes

Dilluns van fer dos discursos dos bisbes. Un l’arquebisbe Martínez Sistach en l’homilia de la missa de Sant Jordi al Palau de la Generalitat i l’altre el bisbe Ricardo Blázquez en l’obertura de la plenària de la Conferència Episcopal Espanyola. Ni Blázquez és conegut mundialment per la seva oratòria, ni Sistach per la seva retòrica. Però els dos discursos tenen una cosa en comú, que són discursos digeribles per un poder laic i per un estat aconfessional. Els dos s’emparen en les mateixes paraules de Benet XVI sobre la sana laïcitat pronunciades el juny del 2005 i repetides en altres intervencions.

És la “sana laïcitat” de Blázquez (punt 2 del discurs) on “a l’Església no li correspon indicar quin ordenament polític y social és preferible; és el poble el que lliurament determina les formes més adequades d’organitzar la vida política; tota intervenció directa de l’Església en aquest camp constituiria una ingerència indeguda. Però la mateixa ‘sana laïcitat’ comporta també que ‘l’Estat no consideri la religió com pur sentiment individual, susceptible de recloure’s a l’àmbit privat”.

És la “sana laïcitat” on Sistach afirma “que els nostres tocs d’atenció com a pastors tenen sempre caràcter i sentit de proposta, mai de prestesa imposició”.

La conclusió de Blázquez és que es fa necessària “la recerca i la afirmació d’unes bases morals comunes pre-polítiques o meta-polítiques, per part dels qui professen una ‘laïcitat sana, siguin creients o no creients.” I Sistach recorda que “només coneixent i valorant la nostra identitat podem acollir, dialogar i incorporar els qui venen de lluny assolint la necessària cohesió de la nostra convivència social la qual demana sempre justícia i amor”. I tots dos exhorten a l’Església a fer el seu paper: evangelitzar.

Després de llegir els dos discursos un pot no estar d’acord amb tot el que diuen. Jo mateix. Però almenys la impressió és que es pot començar a parlar-ne. Sembla poca cosa, però amb tot el que ha plogut, ja és molt.

Benvinguda a la pluralitat religiosa a Catalunya

El pluralisme religiós es consolida en la societat catalana. Cada vegada és més visible socialment, encara que durant molts anys fos una realitat amagada. I aquest pluralisme es produeix en el marc d’una notabilíssima absència de conflicte. Es pot parlar, per tant, d’una normalització del fet religiós a Catalunya. Són les tres conclusions principals que es poden extreure de la renovació de les dades del mapa dels llocs de culte de les tradicions religioses presents a Catalunya, segons va explicar ahir el sociòleg Joan Estruch, que ha dirigit l’estudi realitzat per la direcció general d’Afers Religioses de la Generalitat. Les dades completes les trobareu a la web de la Generalitat.

A grans trets, la comparativa amb el primer estudi del 2004 diu que el nombre de centres no catòlics passa de 722 a 915, al costat dels 2.534 que té l’església catòlica. Aquest variació representa un creixement aproximat del 25% dels temples de culte no catòlics en els darrers tres anys.

Cal tenir molt present que parlem de centres de culte oberts al públic i no de practicants. Però també cal tenir molt present que en els darrers anys Catalunya ha passat de 6 a 7 milions d’habitants, o això no ha estat precisament perquè els catòlics catalans ens haguem posat a criar com a conills (encara que amb la meva dona ja haguem aportat un creixement generacional del 33 per cent). Els darrers anys el nombre d’immigrants s’ha multiplicat i ha arribat a ser el 10 per cent de la població catalana, que ha fet créixer especialment les esglésies evangèliques, ortodoxes i també els seguidors de l’Islam. Per tant, és evident que creix la pluralitat religiosa, que s’ha acabat el monopoli catòlic, però també que això no ha estat a costa de menjar-se la part del pastís catòlic. Els factors que poden explicar les variacions del nombre de catòlics són uns altres. Benvinguda sigui doncs la pluralitat.

L’estudi es va presentar ahir dimecres al vespre al Palau de la Generalitat. Un acte presidit pel vicepresident del govern Josep-Lluís Carod-Rovira i on hi van assistir representants de les tretze confessions religioses presents a Catalunya. En la presentació, tant la directora general d’Afers Religiosos, Montserrat Coll, com Carod-Rovira van aprofitar per recordar el discurs de la laïcitat “sana” que ha de tenir el govern. En aquest sentit Carod-Rovira va ser molt clar, assegurant que “és un error que hi hagi qui vulgui menystenir o ignorar l’existència de les religions” i la seva projecció social: “és una realitat que un govern responsable no pot ignorar”. Va voler remarcar que “la laïcitat catalana és una laïcitat sana, on es troben tots els ciutadans i ciutadanes. No és laïcisme contra religió” i va posar com a exemple contrari “alguna laïcitat europea” que prohibeix l’exhibició de signes religiosos en espais públics. No se si com va dir el vicepresident “un acte el que celebrem avui només és imaginable a Catalunya”, però amb els crits que se senten més enllà de l’Ebre, potser té raó.

Certament ahir al palau de la Generalitat es van exhibir símbols religiosos de tots colors. I a primera fila el bisbe Joan Enric Vives com a secretari de la Conferència Episcopal Tarraconense, al costat de representats d’altres bisbats catalans que han aportat les seves dades per la realització de l’estudi. És bo que aquesta presència es visqui amb normalitat, igual que la directora general d’Afers Religiosos es pateja tots els actes importants de les confessions religioses del país.

Onada laicista?

Estem enmig d’una onada laicista? L’altre cap de setmana El País dedicava tot un espai al paper de l'Església en la societat. I el cap de setmana passat, dissabte La Vanguardia va obrir Política amb dues pàgines dedicades a la relació entre Zapatero i l’Església i a com juguen els partits catalans amb aquest tema. I després, diumenge, pràcticament tota la portada de El Periódico l’ocupava l’entrevista del portaveu del Vaticà. Doncs, laicisme no sé, però no sembla que l’interès pel tema religiós decaigui gaire. Potser arribarà el dia que els periodistes especialitzats en aquests temes ens hi podrem guanyar la vida i tot.

De les pàgines de La Vanguardia res a dir. El Juliana en aquests temes afina bé i sobretot sempre ha demostrat tenir bones fonts. Els altres dos articles insisteixen en el que ja s’ha comentat aquí sobre les fotos electorals, tot i que per primera vegada hi ha una resposta de Convergència sobre l’estratègia de Montilla. I de l’entrevista a Lombardi, El Periódico ha marcat un bon gol sent el primer diari d’Espanya que publica una entrevista amb el nou portaveu del Vaticà. Tot i això, és un entrevista estranya. En alguns moments la transcripció massa literal de la conversa donen una imatge de Lombardi un pèl impertinent, però alhora s’introdueixen unes llepades sobre l’entrevistat que tampoc veig que vinguin al cas. Jutgeu vosaltres mateixos. Jo me’n vaig de pont.