El nunci s’emporta més del que ens deixa a Catalunya

El nunci Manuel Monteiro se’n va a Roma. Serà el nou secretari de la Congregació per als Bisbes. Si fem un repàs de la seva etapa des de l’any 2000 que va arribar a Espanya, i si no em descompto, em surten onze bisbes que ha portat o ha mogut per Catalunya. Només Salinas s’ha quedat a Tortosa, el mateix lloc on se’l va trobar, tot i el minut de glòria que li va donar com administrador de Lleida. Semblaria doncs, que en aquests nou anys Monteiro (l’encarregat de proposar candidats a la Congregació per a bisbes) ha pogut capgirar el mapa episcopal català.

Però mirem-ho amb detall. Quatre nomenaments són dels inicis de la seva estada a Espanya: Joan Enric Vives a Urgell, Soler Perdigó a Girona, Jaume Traserra a Solsona, i Sàiz Meneses auxiliar de Barcelona. O sigui, els tres auxiliars de Barcelona que el cardenal Carles es va anar traient de sobre després de successives crisis de confiança i el nou auxiliar que també va promocionar ell. Després, al 2003, arriba el nomenament sorpresa de Romà Casanova a Vic, un invent promogut pel mateix cardenal Carles. En tercer lloc arriba la divisió del Barcelona, on sembla clar que si es va mantenir la candidatura de Sistach va ser perquè al nunci ja li semblava bé (recordem que l'alternativa va arribar a ser Ureña) i que el nom de l’arquebisbe Pujol ara a Tarragona també és fill seu. També amb aquest moviment del 2004 arriba un nou valencià, Agustí Cortés a Sant Feliu; al qui després se suma Piris a Lleida ara fa un any. Dos valencians dels quals ningú se n’ha queixat. Finalment, aquest curs posa Pardo a Girona i arriba com auxiliar de Barcelona Sebastià Taltavull.

Doncs, home, se li pot recriminar que no es fixés més en el planter de capellans formats a Catalunya i que tampoc estem per tirar coets, però el resultat global podria ser molt pitjor. Sobretot sabent que en els temps que corren els bisbes d’Espanya no es decideixen a la nunciatura sinó a l’arquebisbat de Madrid, via la cadira que té Rouco a la Plenària de la Congregació per als Bisbes. Tampoc deu ser casual que la caverna eclesial sigui qui més ha maltractat aquest nunci (tot i que ja sabem que els qui avui arriben a nunci no són precisament uns infiltrats a la cúria de "Som Església").

Per això, veient el seu nou càrrec a Roma, el que em sembla més important és el que s’emporta sobre Catalunya de la seva estada a Madrid. Hi ha sis coses que Manuel Monteiro sap que el seu antecessor en aquest càrrec clau en l’elecció de bisbes potser no tenia tan clares.

-Que la vida pastoral a Catalunya té un perfil propi, entre ells la llengua.

-Que ha pogut escoltar en persona els plantejaments dels capellans de les diòcesis catalanes quan l’han anat a veure per oferir-li la seva opinió sobre els relleus episcopals a Catalunya. A més, quan hi han anat, han estat atentament escoltats.

-Que l’esforç que ha fet Monteiro per parlar en català quan ha presidit actes a Catalunya és un gest senzill però molt agraït aquí.

-Que a Catalunya no ens mengem els capellans i que quan ha vingut s’ha trobat un bon acolliment civil i institucional. Dos exemples recents són la Missa de la Mercè de 2007 o l’acte dels 40 anys de la Facultat de Teologia de Catalunya. Com també coneix bé la sensibilitat religiosa del nacionalisme català.

-Que, al costat d’això, quan es fan experiments com els de Vic o els de Barcelona et pots trobar una manifestació a la porta de la Catedral.

-Que el conflicte de les obres d’art de Lleida no es resol per decret.

I, la veritat, no sé com ens anirà, però sempre és millor que el segon càrrec de la Congregació per als Bisbes estigui ben informat de tot això, que no que n’hi hagi un al qui només li arribin mentides com que Catalunya és el país més secularitzat d’Europa. La pega és que amb nunci que vingui haurem de tornar a començar.

La bona notícia de la setmana: Lleida

Sens dubte la bona notícia de la setmana és el nomenament de Ramon Prat i Pons com a Vicari General de Lleida. No he pogut parlar amb ell però el nomenament només pot respondre a que el bisbe de Lleida ha escoltat els capellans, perquè si per alguna cosa es distingeix el Ramon Prat és per la seva nul·la voluntat de carrera eclesiàstica. I aquests, a les cúries, no sempre abunden.

De fet, la llista per estar content amb aquest nomenament és tan llarga que només cal apuntar alguns motius.

1.-És un sant en vida. Amb perdó dels sants i del Ramon Prat, però és una manera exagerada de dir que tothom coincidirà en que és una bona persona. També és una mica com l’herència de Ventura Pelegrí.

2.-La seva màxima preocupació sempre ha estat pastoral. És a dir, buscar el bé de les persones.

3.-És un home del Concili Tarraconense. No només hi va participar sinó que va marcar el desenvolupament del Concili i la seva aplicació. I darrera del Concili Tarraconense hi va tot el que representa un perfil pastoral específic de l’Església a Catalunya i no cada diòcesi per la seva banda. Ens anirà bé si pot contribuir a fer-ho entendre a altres col·legues recentment nomenats.

4.-És una ment pensant. A més de les seves virtuts personals i coneixements acadèmics, ningú pot dubtar de la seva capacitat de generar i confrontar pensament. Tampoc anem sobrats.

5.-Un home de diàleg. Només cal veure la seva experiència a l’IREL per comprovar que la seva eclesialitat a prova de bomba de no és sagristia.

6.-...

Serà un vicari general perfecte? Doncs no, com tots els humans. Però sens dubte és un encert del bisbe Piris.

Els números del seminari de Terrassa

Fem la paraciència ficció que dèiem l’altre dia. Què hauria passat a Catalunya sense el seminari de Terrassa? Doncs això. Es tracta de formular la hipòtesi que, si l’any 2004, quan es va dividir la diòcesis, a Barcelona hi havia 17 seminaristes que eren del territori de Terrassa i ara són 32, sense el seminari de Terrassa avui a Catalunya hi hauria 15 seminaristes menys. La teoria per si mateixa no s’aguanta.

Però si fos certa l’especulació de fer desaparèixer de Catalunya els 15 seminaristes de Terrassa, és veritat que no es podria dir que “si els seminaristes catalans fa vint anys eren un 6,6% dels seminaristes d’Espanya, ara ja són el 7,7%”. S’hauria de dir que els seminaristes catalans representen el 6,6% dels seminaristes del conjunt d’Espanya, ni més, ni menys que fa vint anys. I tots caps avall, i tots amb la mateixa tendència. Tant a Catalunya com a la resta d’Espanya un 40% de seminaristes menys en 20 anys. I no ha estat així.

També es podria afegir que avui, entre tots els seminaristes que hi ha a l’antiga arxidiòcesi de Barcelona (els de Barcelona, els de Terrassa i els de Sant Feliu), sumen 68, quatre menys que fa 10 anys i els mateixos que fa 20 anys. És a dir, que la cosa pinta més a transvasament entre diòcesis que a un gran creixement.

Per tant, que a Catalunya malgrat aquesta tendència general a la baixa es sostingui un nombre de vocacions sostingut comparat amb el resta d’Espanya (ni miracle, ni desert) no es pot atribuir només a Terrassa, ni restar-li cap dels seus mèrits. A més, també es podria fer al revés i donar la culpa a Vic i Tortosa per haver perdut 13 seminaristes de la seva mitjana anual. O dir que amb Torrella, Camprodon, Deig, Guix, Malla i Carles a Tortosa aportaven més seminaristes que els bisbes actuals. El més sensat, és dir que tots els seminaris fan el què poden.

Concloent, que a Terrassa tinguin més seminaristes és una bona notícia per a tothom. Que d’aquí a 10 anys es pugui valorar de veritat una tendència positiva en les dades de seminaristes, també. Que d’aquí a 20 anys puguem veure que n’han sortit bons capellans encara millor. Però que les dades d’un seminari de tres anys es vulguin utilitzar per dir que la resta diòcesis catalanes són un desastre i que gràcies a Terrassa a Catalunya encara queden vocacions, és ben clar que no.

En aquest sentit, era ben il•lustrativa l’entrevista que va publicar La Razón al bisbe Josep Àngel Sáiz. El qui fa les preguntes s’escarrassa perquè el bisbe de Terrassa digui que tot això passa perquè Barcelona és un desastre, però Sáiz és prou llest i sensat per no caure en la trampa. No li dóna el titular que busca. Impagable la frase “Ya he leído las ratios habitante-seminarista de La Razón, pero me parece que no es una ciencia muy exacta ni muy útil”. Tampoc sé si el president de la Comissió de Seminaris de la Conferència Episcopal Espanyola va aprofitar l’entrevista per defensar la resta de seminaris catalans. Si ho va fer, no es va publicar, però estic segur que el bisbe de Terrassa no els criticaria mai. Ni fent un cafè.

En definitiva, llançar-se les dades dels seminaris pel cap o aprofitar els números d’un seminari per criticar-ne un altre, no ajuda gaire a solucionar un problema que pateix tota l’Europa occidental.

Bisbes bons i dolents i els seminaris

Vaig estar a punt de deixar-ho estar sobretot pensant en una conversa amb una persona que realment entén de seminaris. El que em va quedar és que moltes vegades el bisbe de torn o el rector que ha nomenant no és el factor determinant sobre el nombre de vocacions sacerdotals en una diòcesi. Que el que explica la davallada general de vocacions té causes molt polièdriques. Que el nombre de seminaristes un any determinat és relatiu i que les valoracions s’ha de fer en períodes més llargs (a part de contemplar altres factors de qualitat més complicats de quantificar com el perfil dels seminaristes que arriben i com surten de cada seminari). I que, a més, això dels seminaristes tothom ho compta una mica com li convé, sobretot per una malaltissa comparativa estadística entre seminaris que no afavoreix a ningú, només als qui ho utilitzen per promocionar-se.

Però tot i això, veig que també continua una certa obsessió malaltissa en dir-nos quins són els bisbes bons i dolents de Catalunya i que els pitjors bisbes ho són per catalanistes. Una teoria amb que demostren una “gran” capacitat d’anàlisi eclesial i que no poden dormir si no la posen per escrit. La teoria conclou que els “mal” bisbes catalanistes buiden els seminaris i que els “bons” bisbes són els qui els omplen (teoria que cau sola mirant l’evolució de València: dels 120 seminaristes del 1989 als 40 d’ara) i que per això, tautològicament, el millor bisbe de Catalunya és el de Terrassa. Amb amics com aquests no cal tenir enemics.

Total, doncs fem una mica de ciència ficció i suposem que no s’hagués creat la diòcesi de Terrassa. Realment Catalunya seria un desert vocacional? Bé, per no allargar-nos, ho deixem per demà i més enllà de les especulacions ara anem a les dades per veure per diòcesis què ha passat a Catalunya els darrers anys. Fem-ho bé i mirem la mitjana de seminaristes que ha tingut cada diòcesis durant les darreres tres dècades i observem la seva evolució recordant que la mitjana a Catalunya és d’una disminució de seminaristes del 30% en vint anys i a Espanya del 40%.

Bé. Doncs resulta que en el “Top Ten episcopal” el més ben situat és Joan Enric Vives. Dels tres seminaristes de mitjana que va tenir la diòcesis d’Urgell durant els anys 80, ara ha aconseguit tenir-ne el doble (les dades dels anys 90 corresponen a l’arribada de seminaristes colombians que va promoure Martí Alanis). Així, els seminaristes d’Urgell passen de representar el 2% dels seminaristes catalans a ser el 6%. Darrera ve Barcelona que, en números absoluts, es manté com fa 20 anys. I en tercer lloc Tarragona, que perd seminaristes però es manté per sobre la mitjana de Catalunya, i proporcionalment continua aportant el 6% dels seminaristes catalans.

Ordenats segons la proporció de seminaristes que perden en 20 anys, una mica per sota de la mitjana catalana però per sobre de la resta d’Espanya hi ha Girona i Solsona, tan catalanistes com són.

Lleida queda la última però entremig, l’any 1998, a la diòcesi se li va amputar la meitat del territori i una tercera part del habitants. Corregint aquest factor, no quedaria la última.

Així, finalment, les davallades més importants són a Vic i a Tortosa. Vic tenia un 7% dels seminaristes catalans durant els anys 80. Ara en té el 4%. I a Tortosa passa el mateix i baixa del 13% al 8%. Totes dues tenen la meitat de seminaristes que fa 20 anys. De fet, si avui Tortosa i Vic mantinguessin un nivell semblant al dels anys vuitanta, a Catalunya hi podria haver fins a 13 seminaristes més i continuar superant el llindar d’un centenar de seminaristes que hi havia fins l’any passat.

Resumint. Vives duplica i Salinas i Casanova divideixen per dos. I ara que direm? Que Vives és un sant i que Salinas i Casanova són un desastre i que han buidat els seminaris (el curs passat a Tortosa només constava 1 seminarista segons la CEE)? Doncs no ho direm, perquè prou complicat és engrescar a un jove a fer-se capella, com per afegir que al seminari i la diòcesi que l’esperen són tots uns impresentables.

El miracle vocacional català

Evidentment, el títol és una exageració (o si voleu un homenatge al rector del Seminari Interdiocesà). Però és la mateixa exageració que dir que Catalunya és un desert vocacional i quedar-se tan ample. Les dades son que en 10 anys els seminaristes catalanes han passat de representar un 6,6% dels seminaristes d’Espanya a ser el 7,7%.

Part d’aquest diumenge -que es va celebrar el dia del Seminari- el vaig passar fent números. Fa uns dies la Conferència Episcopal va presentar la jornada publicant les dades dels seminaris d’Espanya. Em va cridar l’atenció que el problema vocacional que pateix Europa des de fa dècades i també Catalunya, ara arribi a Espanya: un terç de seminaristes menys en una dècada.

Mentre, fa uns anys que alguns no es cansen de proclamar que el catalanisme i un suposat progressisme exacerbat dels bisbes catalans ha buidat els seminaris. Però les dades diuen altres coses. Diuen que a Catalunya el nombre de seminaristes sempre ha estat més baix que a la resta d’Espanya, igual que el nombre de capellans, en la línia d’altres països europeus. De fet, fins ara, les estadístiques eclesiàstiques d’Espanya només es reprodueixen en països com Itàlia, Irlanda o Portugal. Però aquesta diferència entre Catalunya i la resta d’Espanya s’ha donat durant tot el segle XX (abans i després del Vaticà II i de l’arribada de Pont i Gol i de Jubany). Com veureu en el gràfic, ni amb Franco es van omplir els seminaris catalans. La única diferència entre Catalunya i Espanya és que la corba comença a decaure una mica abans.

I què ha passat els darrers anys? Que l’evolució a Catalunya és similar a la d’Espanya (i a la d’Europa). I que amb uns anys de retard, els índexs de Catalunya s’acaben reproduint en el conjunt d’Espanya. Es tracta de fer quatre càlculs amb les dades de la CEE i afegint els tres seminaristes que es van oblidar de Lleida. Si mirem (en aquest gràfic) què ha passat els darrers vint anys veurem que avui a Catalunya hi ha un 30% de seminaristes menys que l’any 1988. I, a la resta d’Espanya? Doncs, un 40% menys.

També podem mirar què passa amb el nombre de seminaristes en relació a la població total. El ritme també és paral·lel però clarament accentuat a la resta d’Espanya. En els darrers 10 anys el nombre d’habitants per seminarista a Catalunya creix d’una forma alarmant: un 45%. I en la retrospectiva de 20 anys, encara és pitjor: un 72%. Però aquest percentatge que acumula Catalunya en 20 anys a la resta d’Espanya es produeix només en els darrers 10 anys. Hi ha uns 25 punts de diferència respecte a Catalunya tant en els darrers 10 anys, com en els darrers 20 anys. En proporció a la població, a Espanya avui hi ha gairebé la meitat de seminaristes que fa 20 anys. Tot això ha portat que si els seminaristes catalans eren un 6,6% dels seminaristes d’Espanya, ara ja són el 7,7%.

Així, algunes apreciacions. A nivell català. Que en nombres absoluts estàvem millor en l’època dels seminaris dels bisbes Torrella, Jubany, Camprodon, Malla, Alanis, Guix, Moncadas, i Carles (a Tortosa) que ara. A nivell espanyol, que en poc temps s’arribarà a una mitjana d’habitants per seminarista que s’acosta a la que tenia Catalunya fa 20 anys. I a nivell comparatiu, que en tots els casos el descens és més pronunciat a Espanya que a Catalunya, especialment els darrers 10 anys.

Cap de les dades són per alegrar-se. A tot arreu empitjora, i amb xifres que no garanteixen de cap manera el relleu sacerdotal. Però l’evolució diu més que la foto fixa. L’evolució no només ens diu com estem, sinó cap a on anem. Per exemple, per dir només tot el que és dolent de Catalunya es pot explicar que les xifres de seminarista per habitant de Catalunya dupliquen les de la resta d’Espanya. Però també pot explicar que, avui, les xifres per seminarista per habitant a Espanya s’acosten als índexs de Catalunya de fa només 20 anys, a l’època en la que els bisbes publicaven documents com Arrels Cristianes de Catalunya.

Si caminem cap al desert vocacional, és clar que hi caminem plegats. Wait and see. Els vents de la secularització no bufen només a Catalunya. Fins i tot, els números avui diuen que el descens vocacional els darrers anys s’ha suportat millor a Catalunya que a la resta d’Espanya. I francament, acostar-se al centenar de vocacions a les diòcesis catalanes (els veureu gairebé tots al final del vídeo), amb els temps que corren, no es pot dir que sigui un fracàs. En la foto en teniu uns quants a la trobada que van fer per Sant Josep. Altra cosa és que més en necessitaríem.

1.750 anys amb els bisbes catalans

Com bé ens recorda Josep Lligadas, aquest dimecres, Sant Fructuós. I per això els deu bisbes catalans han convidat a tots els capellans de Catalunya a celebrar una eucaristia a l’amfiteatre romà de Tarragona, presidits per l'arquebisbe Jaume Pujol. Mateix dia, mateixa hora i mateix lloc, just 1.750 anys després del martiri de Sant Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi, cremats vius durant la persecució de Valerià. Malgrat la dispersió que lògicament comporta una celebració a l’aire lliure, Tarragona ha lluït com sempre les seves resplendors. A més dels capellans –em sembla que eren uns 400- s’hi ha sumat un bon nombre de públic i un grup d’escolars. Bonic, especialment quan tots els capellans han baixat a concelebrar al centre de l’amfiteatre.

Abans de la celebració s’ha fet una ràpida roda de premsa per presentar el nou document dels bisbes catalans “Pau, apòstol del nostre poble”. El divendres passat estava anunciat com el que seria la primera roda de premsa conjunta de l’arquebisbe de Barcelona i de Tarragona amb el secretari de la Conferència Episcopal Tarraconense (la darrera que recordo és de l’any 1996 per presentar el reconeixement de la Santa Seu dels documents del Concili Provincial), i ahir va quedar anunciat com una roda de premsa de l’arquebisbe de Tarragona Jaume Pujol, i el secretari de la CET, Joan Enric Vives (que estava molt interessat en secció de política de La Vanguardia del dia).

El document dels bisbes no és ni més ni menys que una presentació de la figura de Sant Pau, ben escrita per una pluma pedagògica i catequètica. Aquesta presentació de Sant Pau s’emmarca en una exhortació a l’evangelització i a la unitat de l’Església, que en aquest sentit no afegeix res de nou al contingut de l’anterior carta pastoral “Creure en l’Evangeli i anunciar-lo amb nou ardor”. És a dir, l’Església a Catalunya en estat de missió i unitat necessària per la credibilitat però compatible amb la pluralitat. Un discurs que ja es troba en les resolucions del Concili Provincial Tarraconense.

De fet, en la roda de premsa s’ha insistit en la continuïtat que representa aquest document en el treball conjunt dels bisbes de Catalunya; que no és poca cosa. I també en el fet que aquesta unitat prové de l’expansió primitiva del cristianisme a Catalunya des de la seu de Tarragona, un fet bimil·lenari anterior a la consciència mil·lenària de nació.

Pardo a la cadira de Carlemany

Diumenge al matí, el dia de la seva ordenació episcopal, mossèn Pardo es va llevar amb aquest retrat en El Punt, diari de referència a la seva nova diòcesi. L’antic company Josep M. Balcells el presenta com una persona que “té fusta” per ser bon bisbe de Girona. La veritat és que Pardo és d’aquells homes que guanya en les distàncies curtes i, pel que em deien, això a Girona ja ho han sabut veure. És ben significatiu que la gent precedent de tots els llocs on Pardo ha fet de capellà no cabés a la catedral (la nau gòtica més ampla del món) i que alguns ho haguessin de seguir des de la Plaça dels Apòstols amb una pantalla.

Potser també perquè a Girona feia 35 anys que no veien una ordenació episcopal. La veritat és que jo també tenia poc present la intensitat d’aquests actes, per exemple la força de veure un home fet i dret -no a un jovenet- a terra mentre plouen les lletanies dels sants. A Girona la cerimònia va assolir equilibradament la dignitat necessària, també amb les anècdotes que van permetre detectar els primers plans de la pantalles instal·lades en tot el recinte. Un que tenia al costat em va dir que la imatge rodona del nou bisbe, amb la mitra i el bàcul del tresor de la catedral, assegut a la fastuosa cadira de Carlemany (la càtedra de Girona), li recordava Joan XXIII.

Bé. La setmana passada un interessat lector –almenys en tinc un- em demanava si “ens pots dir quins són els bisbes de fora de Catalunya que aniran a la presa de possessió del nou bisbe”. Doncs anem a repassar. A part dels dos cardenals de Barcelona, els bisbes catalans (faltaven els emèrits de fora de Girona) i el Perpinyà, hi havia el preconitzat bisbe de Màlaga Jesús Catalán, el de Jaca-Osca Jesús Sanz, el de Tarazona Demetrio Fernández y l’auxiliar de Madrid Fidel Herráez i d’Oviedo Raul Berzosa. Curiosament, alguns són dels més aplaudits per la caverna eclesial. Però com que a Girona pocs saben quina cara fan quedaven dissimulats entre la resta de bisbes.

D’altra banda, els bisbes ordenants principals (els que queden per la història eclesiàstica i tenen més protagonisme) eren els bisbes als qui els tocava ser-ho. El que és normal. Presidia el nunci, acompanyat de l’arquebisbe de Tarragona Jaume Pujol, metropolità de la diòcesi de Girona, i del bisbe de la diòcesi de Pardo, Josep Àngel Sáiz Meneses.

Situat en aquest pla de crònica rosa episcopal que tant d’èxit té, cal fer notar dues coses més. Pardo va optar per no fer un discurs principalment de contingut, que també n’hi havia i ben formulat. Però sobretot va voler repassar exhaustivament totes les comunitats, persones i bisbes que l’havien acompanyat en el seu trajecte sacerdotal. Però aquest és un joc molt perillós perquè et pots oblidar algú, posa en marxa l’”aplaudimetre” (un titular del dilluns de El Punt era “El bisbe Francesc, l’aplaudit”) i que tothom jugui a interpretacions. En l’eufòria, tampoc sé si va ser encertat improvisar la referència a que a Terrassa tenen tants seminaristes comparat amb Girona. Sobretot perquè va ser com posar el dit a l’ull d’un clergat diocesà que pateix per la manca de vocacions.

Com que ja sabem que els bisbes que treballen no llegeixen gaire els blocs, ja li diré quan el vegi. En tot cas, està clar que parlar des de la cadira de Carlemany és més complicat que parlar des d’un bloc on es pot dir el primer que et passa pel cap. Com felicitar a mossèn Pardo i estar convençut que “té fusta” de bisbe.

Pardo es presenta com el bisbe del Concili Tarraconense

“El millor tractat de pastoral que s’ha fet a les diòcesis de Catalunya és el Concili Provincial Tarraconense. Les millors propostes que s’han fet són les del Concili Provincial Tarraconense. Això vol dir que les hem de recuperar i les hem d’activar”.

Diumenge arriba a Girona mossèn Pardo com a nou bisbe. Allà estarem. I això és una de les primeres coses que ha dit en l’entrevista recollida pel Full Parroquial d’aquest cap de setmana. Fer servir fragments del Concili Tarraconense com a cita recurrent és un fet bastant habitual entre els bisbes catalans, però dir que és “el millor tractat de pastoral que s’ha fet” no deixa gaires dubtes sobre la implicació de Pardo en un projecte pastoral amb perfil propi de l’Església a Catalunya. A més, amb la benedicció de la Santa Seu.

També gràcies a aquesta entrevista ja es pot anar fent la idea de com som els periodistes. Aquest divendres del Diari de Girona recull aquestes mateixes declaracions amb un titular que vist sense el context sembla que Pardo vulgui dir als polítics que han de fer. Com també s’haurà d’anar acostumant a les expressions dels qui són més papistes que el papa. L’exemple és el peu de la foto de portada del mateix Full Parroquial on diu que el papa “va rebre el nou bisbe de Girona” a el que en realitat només va ser una salutació a peu dret als participants en una trobada a Roma organitzada per la Congregació per als bisbes. Un bisbe centrat sempre té fronts oberts a dreta i esquerra.

Piris, nou bisbe català

Avui tindrem un nou bisbe català. Joan Piris arriba a Lleida. En una interessant entrevista de comiat al Diari de Menorca li recorden que a Lleida entrarà de ple en contacte amb l’Església a Catalunya. I respon “Són esglésies que tenen la seva particularitat, les he de conèixer més i més, cada Església té la seva particularitat. Catalunya com a tal té el seu pes cultural que tindrà la seva interacció a nivell eclesial. Començaré per aprendre les particularitats de les esglésies a Catalunya. Va ser l’apòstol Pau qui digué ‘jueu amb els jueus’, per tant jo dic ‘català amb els catalans’.” Res a veure amb el famós “l’Església catalana no existeix”.

L’entrevista al Menorca és molt més interessant que això, sobretot en el plantejament pastoral, deixant en un segon terme els temes més civils. Sembla, doncs, que intentarà que el litigi de les obres d’art no marqui el seu episcopat. Ho intentarà.

És una entrevista amable però no enganxosa, tenint en compte que el Diari de Menorca és propietat del bisbat. Un diari que és el de referència per als menorquins perquè la propietat no n’ha volgut fer mai un pamflet, ha mantingut un nivell professional digne pels mitjans que disposa, i ha estat obert a tots els corrents de l’illa. Un bon exemple.

Per fi, Aymar a Ràdio Estel

Uns anys més tard del què hauria estat desitjable i de què fos una evidència per a molts, avui arriba un gran nomenament, beneït pel palau episcopal. Ara en Jaume Aymar com a nou responsable tindrà feina per recuperar oients a Ràdio Estel i a Catalunya Cristiana recuperar lectors. Una bona elecció per als mitjans de comunicació de l'arquebisbat de Barcelona. Té Ràdio Estel al cap abans que la fundessin i sempre ha ajudat aquella casa tant com l'han deixat.

El què en penso ja ho vaig poder escriure aquí, tot i que ara s’hauria d’actualitzar. De fet, dels despropòsits que ha patit Ràdio Estel i Catalunya Cristiana se’n podria fer un llibre.

Bona setmana pels catalans al Vaticà

Aquest dissabte ha sortit a l’Osservatore Romano la llista d’experts i convidats al Sínode de bisbes sobre la Paraula de Déu que es farà a Roma a l’octubre (trobareu la llista a la pàgina 23). Entre aquests nomenaments de Benet XVI hi ha dos catalans com a experts, el capellà i teòleg Salvador Pié Ninot i la religiosa y biblista Núria Calduch Benages, tots dos de Barcelona i ara professors a la Universitat Gregoriana de Roma. A part del coneixement personal, molts els recordaran per la seva bibliografia acadèmica i de divulgació. És un bon reconeixement.

Ignoro el perfil de molts noms de la llista, però en general sembla prou equilibrada, especialment entre els convidats on hi ha una mica de tot. Això és important perquè aquests Sínodes no capgiren la vida de l’Església, però si que marquen una tendència de cap a on van les coses. I posar de veritat la Paraula de Déu en la centralitat de l’Església i dels cristians no és poca cosa.

També són trobades on es parla molt i es veu a molta gent. I sabem que la vida vaticana s’acaba resolent en funció de a qui coneixes i a qui no. O sigui, que sempre és millor tenir-hi un peu a dins que a fora. I tots els de la llista, ja estan a dins.

A un altre nivell, també llegint l’Osservatore també trobo d'aquest dimecres un article del cardenal Martínez Sistach arran de la visita del papa aquest diumenge al santuari de Bonaria a Sardenya sobre les seves vinculacions d'aquesta advocació mariana amb Catalunya.

Sembla una bona setmana pels catalans al Vaticà.

A Catalunya no hi ha gir episcopal

Francesc Pardo a Girona i Joan Piris a Lleida. Bé. Després de veure aquests dos nomenaments he pogut dinar i aprofitar els 20 minuts de migdiada prevacacional sense cap neguit.

De Piris en sé poca cosa però el què m’arriba és positiu. La història diu que cap bisbe procedent de Menorca ha fet mal a les diòcesis catalanes (Moncadas, Deig i Ciuraneta). I res fa preveure que sigui diferent. Pot ser una bona pista el què llegeixo en el plantejament pastoral que Piris fa a la benvinguda de la seva web de Menorca, que es pot subscriure i aplicar sense problemes a Lleida. Un plantejament que no difereix de l’expressat en el Concili Provincial Tarraconense. També cal recordar les recents declaracions a Vida Nueva. Evidentment, el marrón que trobarà per resoldre a Lleida no és pastoral, però això ja és tot un altre tema. La única cosa que algun dia ens hauran d’explicar és perquè a Catalunya hi ha tres bisbes valencians sobre deu (cosa que no em semblaria malament si ha a la resta d’Espanya hi hagués també tres o quatre bisbes catalans).

En el cas de Pardo ens trobem amb un capellà amb la trajectòria pastoral del què hauria de ser la normal en un bisbe de Catalunya. Remarcable que sigui el primer nou bisbe en quinze anys format al Seminari de Barcelona, a més, en l’època més complicada d’aquest seminari. Per tant, tothom coneix perfectament les seves virtuts i defectes.

D’altra banda, és un capellà amb trajectòria interdiocesana, des dels moviments rurals d’Acció Catòlica, fins a la direcció del Centre d’Estudis Pastorals. Alhora, és el primer capellà membre del Concili Tarraconense del 1995 que és escollit bisbe. Tots els nous bisbes arribats a Catalunya des de llavors ni tant sols hi havien participat. En canvi, Pardo, va ser el redactor del quart tema, precisament el que parla d’intensificar la coordinació entre les diòcesis catalanes i de dotar-les de perfil propi amb un estatut jurídic i una presència eclesial conjunta més significativa a Catalunya (Resolució 142).

Finalment, l’escollit és un vicari general, i no un rector perdut a qualsevol poble de Catalunya. De fet, abans de ser vicari general amb Sáiz Meneses ja actuava com a “bisbe” de Granollers. I la vida dóna moltes voltes, com per exemple que Pardo substitueixi al qui va ser el seu director al Seminari Menor, l’aleshores mossèn Carles Soler Perdigó. I que va ser el mateix Perdigó, quan era auxiliar de Barcelona, qui el va posar a Granollers i amb qui van dissenyar el pla d’agrupació de parròquies a Barcelona. En resum, Pardo va ser jubanyista, carlista, solerperdigonista, menesista... i ara serà benetsetsista de Girona.

Em diuen que Soler està content del seu relleu. I això és bona senyal. Perquè la última vegada que un bisbe de Catalunya va estar content del seu relleu, gairebé ni la recordo. En definitiva, una mirada ampla indica que no hi ha un gir episcopal a Catalunya. És una altra generació de bisbes, però no confirmen la tendència d’enviar paracaigudistes com altres nomenaments recents.

Montilla: “No tindria sentit que fóssim bel·ligerants amb la jerarquia”.

Aquest dilluns a La Vanguardia li pregunten al president Montilla sobre la relació entre Església i Estat. Montilla explica que no té cap intenció de fer una croada laicista per distreure al personal, que no tindria sentit. Que a Catalunya no hi ha una situació de confrontació que ho justifiqui. Ho explica així: “Determinados sectores de la jerarquía eclesiástica, para distinguirlo de la Iglesia, han tenido una relación más bien de confrontación con el Gobierno de España, y por tanto es normal que cada uno acentúe sus posiciones. Esta situación no se ha dado en Catalunya, donde la jerarquía eclesiástica tiene otro talante, y no tendría sentido que nosotros fuéramos beligerantes con ellos.” Reafirma la postura exposada fa pocs dies en la presentació del Congrés del PSC.

I tot i el tarannà que Montilla reconeix als bisbes catalans, això no li estalvia les crítiques episcopals quan no els agrada el que fa el govern de la Generalitat, especialment en allò que té més competències reals com l’ensenyament. O sobre la Llei de Centres de Culte, que ara està dormint al Parlament. Caldria repartir mèrits entre el govern, per entendre que el laicisme ranci a Catalunya no ven, i als bisbes, per entendre que també és el seu govern i no l’enemic a batre.

Això ens permet respirar d’una altra manera:

-Jordi Juan: ¿Qué opinión tiene sobre la laicización que hace el PSOE, este distanciamiento en la relación entre la Iglesia y el Estado que está haciendo el PSOE?

-José Montilla: La Constitución ya marcó un modelo de separación entre el Estado y la Iglesia. Dicho esto, hay que tener presente que determinados valores de las religiones, y más de la religión católica, los encontramos también en los idearios de la izquierda. Tampoco podemos ignorar que la religión católica es mayoritaria.

-Tengo la sensación de que el Gobierno de Madrid hace gestos intencionados para distanciarse de la Iglesia, pero en cambio usted, como presidente de la Generalitat, ha hecho gestos en dirección contraria, de acercamiento a la Iglesia.

-Tiene que ver con situaciones diferentes. Determinados sectores de la jerarquía eclesiástica, para distinguirlo de la Iglesia, han tenido una relación más bien de confrontación con el Gobierno de España, y por tanto es normal que cada uno acentúe sus posiciones. Esta situación no se ha dado en Catalunya, donde la jerarquía eclesiástica tiene otro talante, y no tendría sentido que nosotros fuéramos beligerantes con ellos.

PD. Sobre aquest tema recomano l’article de Carlos García de Andoin sobre la laicitat de l’Estat a Vida Nueva. Si tots els qui defensen la laicitat diguessin el mateix, tot seria més fàcil.

Ara toca Opus

Els delegats de mitjans de comunicació de les diòcesis catalanes fa anys que es reuneixen. Els resultats han tingut alts i baixos i en molts casos ha faltat la voluntat comuna de donar la empenta definitiva als projectes que s’han plantejat, però és un dels àmbits pastorals on entre els delegats diocesans hi ha hagut més relació.

D’aquí a pocs dies celebren l’habitual trobada anual i aquest any sembla que han decidit confiar en l’Opus. Provenen dels seus centres dos dels tres experts convidats. Són Daniel Arasa (fill) de la Pontifícia Universitat de la Santa Croce de Roma, doctorat amb una recerca sobre les webs diocesanes, i Salvador Aragonès, històric periodista avui a la Universitat Internacional de Catalunya (que ja sabem que no és de l’Opus però hi te bastant a veure). Els experts es completen amb Antoni Aira, que prové de la factoria de Blanquerna.

Cap d’aquests tres hauria estat tan inútil en la gestió dels mitjans de comunicació per permetre que la situació de la Cope hagués arribat fins on han deixat que arribi.

Per fi, Menorca

Els qui saben alguna cosa ja fa dies que diuen que la successió episcopal de Lleida i Girona es resoldrà amb un bisbe i un capellà. I els qui publiquen treuen noms com el bisbe Casanova de Vic (La Mañana) i el del vicari general d'Urgell Joan Pujol, o el bisbe Menorca Joan Piris i el capellà de Menorca Sebastià Taltavull (a El Periódico i –incomprensiblement amb un breu- a La Vanguardia).

A veure. És més probable la segona versió que la primera. Si canvies de diòcesi a Casanova resols un problema a Catalunya però te’n crees un altre. I al Joan Pujol espero que no li facin la mateixa mala passada que al seu germà. Que jo sàpiga, els de Guissona no han fet res dolent per merèixer això.

D’altra banda, a Menorca ja han assumit que són una diòcesi de pas. Per tant, no estranyarà que una vegada més el bisbe de Menorca es desplaci a Catalunya. Del que se’n faran creus és que finalment facin bisbe a un capellà de l’illa de la calma. Diria que no passa des del segle XVIII.

Sebastià Taltavull convindria a Catalunya especialment per un motiu, perquè amb la jubilació de Carrera els bisbes catalans perdran la mitra amb més capacitat de generar discurs i d’interpretar la realitat. I, això, amb Taltavull ho tindríem més que cobert. A més, sap anar a cavall, que sempre pot fer servei. Després, la solució de Piris, amb els bisbes que corren seria més que acceptable. En aquest sentit, és ben interessant el que respon a Vida Nueva en una enquesta sobre el laïcat.

Per tant, si passa, per fi serà l’hora de Menorca. Ara bé, llavors algú ens haurà d’explicar perquè a Catalunya ja hi haurà tres bisbes valencians (Salinas, Cortés i Piris). Després, quin mal han fet els seminaris catalans perquè faci 17 anys que no surt un bisbe nou format al seminari de Barcelona i 31 anys que no en surt cap de fora de Barcelona, excepte del seminari de Tortosa que en surten dos. I perquè aquí som una mena de reserva d’on no pot sortir cap bisbe cap a la resta d’Espanya. De fet, n’hi ha un parell que ja els hi regalo.

Els bisbes catalans i bascos estan massa calladets

Crec que els bisbes catalans i bascos estan massa calladets. Però no ho dic jo. Ho diu en aquesta entrevista al Matins de TV3 monsenyor Jaume González-Agapito, que no és precisament un talibà del progressisme catòlic. Però si que és una persona que sempre s’ha distingit per dir el què pensa en cada moment. I així li surten frase que no semblen d’un diplomàtic de carrera. Mai atacarà l’Església però no calla el que creu que s’ha de canviar. Per això li tinc simpatia. Tot un personatge. A més, sempre diu alguna cosa que em sorprèn, que és d’agrair en un ambient de declaracions sempre previsibles. A TV3 ja fa temps que ho han descobert.

Salvar el que és insalvable

Aquests dies els bisbes catalans estan intentant salvar el que a priori és insalvable. També és ben cert que tampoc poden sortir en bloc enfrontant-se amb la Conferència Episcopal Espanyola, perquè alguns bisbes que tenim a Catalunya que ja els sembla bé. Però han rebut prou pronunciaments, trucades i missatges de tota mena, i dels seus mateixos col·laboradors i dels consells pastorals com el de Barcelona. Tot i que ho han intentat, no han pogut xiular mirant cap a una altra banda.

Així, fem-ne sortir alguna cosa positiva. Com poques vegades ha aparegut el bisbe Joan Enric Vives a tort i a dret i responent les trucades dels periodistes com a bisbe d’Urgell i secretari de la Conferència Episcopal Tarraconense. Des de divendres (gairebé barallant-se amb el Bassas a Catalunya Ràdio) ha anat modulant el missatge i fent el que podia (el dilluns casi donant la raó al Cuní a TV3). Però fins i tot els seus enemics li haurien de reconèixer que és millor això que amagar el cap sota l'ala. D’altres, encara no sabem què pensen. Només ho suposem.

El dilluns al Bassas si que trobareu un escolapi que diu el què pensa.

El bisbe de Catalunya

Una vegada vaig sentir un bisbe queixant-se contra l’abat de Montserrat: “És que es pensa que és el bisbe de Catalunya!”. El cas és ara d’abat ja n’hi ha un altre però el d’ara ha tornat a fer de bisbe de Catalunya. Perquè? Doncs perquè el que els bisbes catalans no van dir divendres, com fins ara tampoc ho ha fet cap bisbe pel seu compte, ho ha dit en l'homilia d'aquest diumenge l’abat Josep Maria Soler:

“El camí de la vida, el fem juntament amb molta altra gent, i són nombrosos el qui no comparteixen la nostra fe. A l’escola de l’Església, il·luminada pel magisteri del concili Vaticà II, hem après que els cristians, tot respectant les consciències de les persones i l’autonomia de la comunitat política, hem de ser, a l’estil de Jesús, servidors de la societat de la qual formem part. Sabem que cap projecte contingent, de caràcter sociològic o polític, no pot pretendre tenir l’exclusivitat de representar l’Evangeli. En la nostra societat plural, els membres de l’Església no podem pretendre tenir cap monopoli; hem de proposar d’una manera serena, atraient i esperançada, sense imposicions, la llum que ens ve de l’Evangeli sobre la persona humana i la convivència en societat. Ho hem de fer a través del diàleg i de la misericòrdia, i no pas de la confrontació. Aquest diàleg ha de partir de la convicció profunda de la pròpia identitat cristiana i ha d’acceptar respectuosament els altres que no tenen a l’Església la seva llar espiritual (cf. Bisbes de Catalunya, “Creure en l’Evangeli...”, n. 7), amb voluntat de convivència i de construir junts una societat més humana, més justa, més respectuosa de la dignitat i dels drets de cada persona; això ens demana de treballar per la pau amb tots els mitjans èticament legítims. Aquestes conviccions ens han de guiar en el nostre camí de la ciutat terrena a la ciutat del cel.”

Afegeixo una curiositat. La Vanguardia de dissabte titulava que, per si no n’hi havia prou, el Vaticà estava ben al cas de l’anomenat procés de pau. Això em va refrescar la memòria. El bisbe Uriate havia explicat exactament això a Barcelona l’octubre del 2006. Així ho explicava en el blog:

“A nivell eclesial el bisbe de Sant Sebastià va recordar que els cristians han intentat fer de catalitzadors del procés [de pau] creant el clima propici: “No hem estat una veu en el desert”. I també va destacar la llibertat amb la que han actuat el bisbes bascos. Diu que la Santa Seu “esta molt ben informada de la situació, del que pensem i del que fem els bisbes bascos i no hem tingut mai una sensació de distància”. En aquesta línia va emmarcar les paraules de Benet XVI beneït el procés pocs dies després de la treva. Uriarte no va amagar que altres sensibilitats de l’Església espanyola han fet arribar a Roma valoracions diferents, però també va explicar que des de la Santa Seu sempre els han respost que aquest tema l’han de parlar amb els bisbes bascos.”

Llibertat d’opció política

Després de tot el que s’ha dit sobre el tema, i després de la seva reunió trimestral, els bisbes catalans ens aclareixen això: “desitgen que l'esmentada Nota no sigui interpretada com una limitació de la llibertat d'opció política sinó com uns principis orientatius que ajudin el discerniment moral perquè els ciutadans puguin votar en consciència". Molt bé. És el que diu la nota d’avui de la Conferència Episcopal Tarraconense. El problema és que la Nota de la Conferència Episcopal Espanyola sobre les eleccions no ajudava gaire a ser “interpretada” com un discerniment moral. I també caldria un discerniment moral de fins on la tan catalana prudència és bona consellera i si no faria cap mal una mica de rauxa eclesial. O si, posats a ser prudents, és prudent avui tornar a criticar dues iniciatives del govern català, amb les que es pot estar en desacord, però potser no és un moment en que afegir més llenya al foc sigui la millor manera d’arreglar-ho.

Els bisbes catalans en contra

Doncs els bisbes catalans no em donen la raó. Sembla que el material de la Generalitat sobre sexualitat els ha preocupat prou per fer-ne una nota conjunta. Han jutjat que la gravetat del fet s’ho mereix. De tota manera, la llista de greuges d’E-cristians encara guanya als bisbes en el seu zel apostòlic. Observo, però un fet: un posicionament d’aquest tipus no és gaire habitual i la darrera nota extraordinària sobre un fet extraeclesial de la Conferència Episcopal Tarraconense és de fa poc més d’un any. En aquest temps, no ha passat res més important a Catalunya que mereixi la reflexió conjunta o la condemna dels bisbes catalans? Una cosa és si el contingut d'aquesta guia és l’adequat, i l’altra és controlar els temes i qui et marca l’agenda. Aquest és el tema que plantejava.