Els ministeris per la justícia de Reid

Aquest cap de setmana hi havia overbooking d’activitats pastorals a Barcelona. La primera Jornada de mestres i professors de religió catòlica; una jornada de pastoral universitària amb el sociòleg Javier Elzo de Deusto; el IX Simposi de la Fundació Claret sobre Violència i Religions; una jornada sobre Política i Fraternitat dels Focolars; i a Montserrat unes qualificades jornades per ajudar a treure l’aigua clara sobre els evangelis apòcrifs, Total, que vaig passar el dissabte amb el nens mentre la meva dona anava a una d’aquestes jornades.

Si que em vaig escapar divendres a la tarda una estona al Simposi de la Fundació Claret per escoltar a Alec Reid, el redemptorista irlandès que des de fa quatre anys s’ha afincat al País Basc per col·laborar en aturar definitivament la violència. No comentaré la seva exposició sobre la violència al País Basc perquè és sobradament coneguda i difosa. La va anar desgranant en una aportació més general i apassionada (feta a peu dret i sense papers) sobre les causes de la violència. El nucli del seu discurs, comprovat empíricament, va ser que les injustícies, de qualsevol tipus, són el que acabava provocant les situacions de violència. I que a la pau s’hi arriba amb arguments, no amb autoritat. Si que em va sorprendre que quan va parlar del País Basc i d’Irlanda digués que l’aportació de l’Església a Irlanda havia estat “inútil”, mentre que va elogiar el paper dels bisbes bascos.

Però l’aportació que em va semblar més interessant la va fer al final. Va demanar que l’Església creés una mena de “Ministeris per la justícia”, ministeri el sentit eclesial. Reid comentava que els bisbes i capellans estan molt atrapats per les seves obligacions pastorals. Per això, caldria que les parròquies establissin el que ell en deia uns ministeris especials amb gent dedicada específicament a cercar en la seva comunitat aquelles injustícies que podrien ser un germen de l’enfrontament, per exemple l’empresa que paga sous injustos als seus treballadors. L’objectiu seria utilitzar l’autoritat moral de l’Església per convèncer a través del diàleg als responsables de la injustícia, amb una tasca preventiva sobre els conflictes a tots nivells.

Certament sembla una idea una mica càndida. Però els qui han aportat solucions als mals d’aquest món sempre ho han fet amb un punt d’innocència. Si no, mai s’haurien posat a solucionar impossibles.

L’hora de Blázquez a Barcelona

Blázquez és un teòleg. I ahir diumenge el vam poder escoltar fent de teòleg a la parròquia de la Puríssima Concepció de Barcelona. La parròquia ha organitzat un potent cicle de conferències quaresmals on diumenge vinent podrem escoltar el predicador de la Casa Pontifícia, Raniero Cantalamessa (caputxí del qual el nom no sé si li fa justícia) i el següent a l’arquebisbe Martínez Sistach.

Doncs a les set del vespre va valer la pena sortir de casa un diumenge per escoltar a don Ricardo Blázquez. Va ser una intervenció d’una hora escassa prèvia a les vespres, litúrgia on una senyora de la primera fila va haver de marxar ofegada per el fum de l’encens. Blázquez va fer una intervenció sobre l’eucaristia d’un gran nivell teològic i espiritual. No m’atreveixo a reproduir el contingut per no desvirtuar-la, només apuntar algunes idees. Hi ha un bon resum a Flama.info (els quals espero que em perdoni per robar-los la foto).

Va partir de les conclusions del sínode de bisbes sobre l’eucaristia. Va aprofitar per fer grans elogis del sínodes com una institució amb molt de futur: “Tots necessitem espais de comunió, que siguin una experiència que ens vivifiqui, ens conforti i ens revitalitzi”. Va reempredre una expressió de Benet XVI, “l’hora” de Jesús, una expressió que apareix constantment a l’evangeli de Joan “com unes pedretes que ens van marcant un camí cap a l’hora suprema”.

El que més em va agradar va ser la lectura que va presentar d’aquesta hora suprema, en el lliurament de Jesús. Del Jesús de la passió quan és entregat als homes per ser crucificat. Normalment només en fixem en un protagonista d’aquesta lliurament, el Judes traïdor. Però la lectura és molt més profunda quan aquest lliurament es mira des dels tres subjectes que té: Judes, el qui entrega amb traïció; Jesús, el qui es lliura; i Déu, el qui ens lliura el seu fill. La intervenció la va cloure amb una crida a l’esperança i amb un visió de l’eucaristia que supera el fet ritual: “Eucaristia és quan passem de l’odi a l’amor; de la diàspora a la reunió en comunitat, per això no podem viure sense eucaristia; de la violència a la pau; de l’envelliment dels nostres pecats a la vida nova”.

Quan hem vist Blázquez per la tele no ens havia semblat mai un gran orador, ni ahir a l’inici de la conferència ho semblava. Va començar amb un salutació en català i emmarcant la conferència a Barcelona com un agraïment a tot el que havia aportat des d’aquesta ciutat el Centre de Pastoral Litúrgica. Però quan es va endinsar en els continguts de l’eucaristia va desaparèixer el Blázquez tímid, i va aparèixer un Blázquez apassionat i apassionant. El millor del discurs va ser quan va abandonar el paper. Un teòleg brillant i amb gran capacitat de transmissió de la fe. Déu el deslliuri de la campanya que almenys tres subjectes ja han començat per apartar-lo d’aquí a un any de la presidència de la Conferència Episcopal. A Blázquez encara no li ha arribat l’hora, que ens convenen més bisbes teòlegs que polítics.

El bon fer del bisbe Uriarte

Alguns comentaris sobre la presència del bisbe Uriarte a Barcelona en la lliçó inaugural del curs de la Fundació Joan Maragall. Divendres ja us vaig avançar un fitxer d’audio d’un quart d’hora amb el resum de la intervenció que ens va fer als periodistes en la roda de premsa prèvia. Com que en el seguiment de les visites al bloc he vist que aquesta proposta no ha tingut gaire èxit us convido de nou a que l’escolteu.

Juan Maria Uriarte va parlar d’”El paper de l’Església en la construcció de la pau a Euskadi”. No va parlar d’estratègies sinó d’actituds que els bisbes bascos volen promoure. Així, es va referir a l’esperança: “els polítics no poden jugar amb l’esperança d’un poble”; a l’ètica: “una pau sense ètica és la pau dels violents o dels més forts”; de drets, defensant l’existència de drets col·lectius i la necessitat de conciliar drets; de misericòrdia: “mai fem prou en el camí de la misericòrdia”; d’educació per la pau: “l’objectiu més important dels col·legis cristians és solucionar els problemes per la via de la raó i la reconciliació”; de la justícia, que ni “està renyida amb la veritat” i “no és tabula rasa”; i de l’oració, “que no és deixar-ho tot en mans de Déu i estirar-se a fer la migdiada”, sinó que demana entendre “que el nostres mitjans humans no són suficients”.

En parlar bàsicament d’actituds, Uriarte situa l’Església en un terreny on s’hi puguin trobar les diverses sensibilitats de l’Església i de la societat basca, és a dir, ajudar realment a solucionar el problema. Amb voluntat de fer de bisbe tant dels qui se senten únicament espanyols com dels qui se senten únicament bascos. Amb les preguntes que li vam fer els periodistes va demostrar que això no li fa deixar de banda la realitat i també va parlar d’un conflicte on hi ha culpables o de que les víctimes no poden dictar el que han de fer els partits. I es va mostrar esperançat –esperançat, que no és el mateix que optimista, va aclarir- sobretot perquè “els protagonistes principals del procés tenen molt difícil la marxa enrera”. Postures ben raonables que ja li han costat més d’un clatellot des de les files jimenezlosantianas.

A nivell eclesial el bisbe de Sant Sebastià va recordar que els cristians han intentat fer de catalitzadors del procés, creant el clima propici: “No hem estat una veu en el desert”. I també va destacar la llibertat amb la que han actuat el bisbes bascos. Diu que la Santa Seu “esta molt ben informada de la situació, del que pensem i del que fem els bisbes bascos i no hem tingut mai una sensació de distància”. En aquesta línia va emmarcar les paraules de Benet XVI beneït el procés pocs dies després de la treva. Uriarte no va amagar que altres sensibilitats de l’Església espanyola han fet arribar a Roma valoracions diferents, però també va explicar que des de la Santa Seu sempre els han respost que aquest tema l’han de parlar amb els bisbes bascos.

Bon fer, doncs, dels bisbe Uriarte. I bon fer també amb els periodistes. És admirable -atentent a la mitjana episcopal- com va saber tractar als mitjans presents a la roda de premsa. Com, amb guants de seda, va saber dir només el que volia dir i, a sobre, caure bé. També és veritat que tenir un bon servei de premsa sempre ajuda molt. Aprofito per recomanar una visita a la web del bisbat de Sant Sebastià i especialment a fer una ullada al Pla Pastoral de la diòcesi. Ja voldríem fer una pla així en algunes diòcesis catalanes.

Uriarte a Barcelona

Tinc prou comentaris a fer sobre la conferència d’ahir del bisbe Uriarte a la inauguració del curs de la Fundació Joan Maragall. Ho deixo per dilluns però si teniu temps us podeu baixar aquest fitxer mp3(7 megas) amb el resum de la seva conferència que ens va fer als periodistes. Dura un quart d’hora.