Sant Cristòfol gloriós

Sempre que vaig en cotxe –de copilot, que no tinc carnet- penso que si no es mata més gent a la carretera és ben bé perquè Déu no ho vol. No he entès mai l’alt grau d’inconsciència i temeritat d’alguns conductors, ni perquè si vas a 120 tothom t’avança. Doncs, bé, aquest cap de setmana, tres bisbes catalans han coincidit a parlar del tema en la seva carta dominical: els arquebisbes Pujol i Martínez Sistach, i el bisbe Sáiz. També hi dedica una editorial del Full Dominical d’alguns bisbats signada pel capellà Josep Lluís Fernández, històric en la pastoral de la carretera i que precisament aquesta setmana va rebre la Creu de Sant Jordi. Per casualitat també m’ha aparegut un escrit sobre el tema de fa dos anys del bisbe Agustí Cortés.

Tot això ve al cas perquè aquest 1 de juliol se celebra la Jornada de la Responsabilitat en el Trànsit. Però, a més, enguany coincideix amb la recent publicació d’un decàleg del bon conductor presentat pel cardenal Martino com a president del Consell Pontifici per als Emigrants i Itinerants. El text va tenir un ressò prou ampli a la premsa, tot i que en alguns casos s’hi traspua un cert escepticisme sobre si tenia alguna relació la conducció amb el cristianisme.

Els estereotips dicten que no és un tema que pertoqui a l’Església, però crec que les conseqüències de la conducció irresponsable ho justifiquen de llarg. Els morts no es poden comparar mai. Però el cert és que en els països occidentals, cada any es produeixen més morts a les carretes que per altres lacres socials com el terrorisme, la violència domèstica, els accidents laborals o per l’assignatura d’educació per a la ciutadania. La implicació pública de la jerarquia en aquest temes és positiva perquè l’apropa a les preocupacions “normals” de la gent, que no són només les que van de cintura cap avall.

A Lleida salten totes les alarmes

Els moviments d’aquests darrers dies al voltant del conflicte de les obres d’art de la Franja han encès totes les alarmes. D’una banda, per la visita que va fer el bisbe Xavier Salinas, administrador apostòlic de Lleida, al cardenal Re, prefecte de la Congregació per als Bisbes, el passat dia 13. I, d’altra banda, pel canvi que ha fet Salinas en l’equip jurídic que defensa els interessos del bisbat de Lleida.

El viatge de Salinas a Roma, tot i que es va presentar com una visita habitual, va estar envoltada de tot tipus d’especulacions -com va passar amb una reunió amb el bisbe de Barbastre-. La roda de premsa que es va fer a Lleida l’endemà no va servir per aclarir les coses. Salinas manté el missatge inicial de que l’administrador apostòlic no ha de tocar res, però alhora va parlar d’un enigmàtic “gest” conciliador, va recordar que les seves facultats són les mateixes que les d’un bisbe residencial, i va interrogar-se sobre el procediment jurídic seguit fins ara. Les declaracions de Salinas que van recollir de la roda de premsa a La Mañana de Lleida i al Heraldo de Aragón no ajuden a entendre si aquest tema va endavant o endarrere. Els periodistes quan no ho veuen clar poden ser molt pesats i es veu que això no va agradar gaire a Salinas que va acabar contestant amb un “i a vostè que li importa”. Com que no vaig estar a la roda de premsa no puc valorar si era pertinent o impertinent, però és evident que per molts somriures que hi posis és un error de comunicació important. I així queda retratat en el video editat a la web de La Mañana [si no el podeu veure podeu descarregar aquest fitxer].

Però al costat de l’ambigüitat del discurs, el canvi en l’equip jurídic del bisbat de Lleida és un fet. Fet que s’ha acabat traduint en una carta duríssima contra Salinas publicada el dia 16 a La Mañana. Mossèn Josep Casanova, un capellà gens sospitós de manca d’ortodòxia, va dimitir com assessor jurídic de la diòcesi fent pública una carta contra Salinas on li expressa el desig de que no s’acabi convertit en un “traïdor”.

Tot aquest cúmul de despropòsits ha portat a posar el crit al cel, entre altres, a Tribuna Catalana i a Església Plural, que també ha fet pública una carta de la presidenta de l’Associació d’Amics dels Museu de Lleida al cardenal Re on li diu que “no enferme más a los obispos como lo ha hecho con monseñor Ciuraneta”.

Si amb Ciuraneta el missatge clar era que ell faria els impossibles per mantenir la unitat del Museu Diocesà, amb Salinas no queda clar a què caldrà avenir-se. I la confusió –en un conflicte on s’hi barreja art, política, religió i sentiments- pot fer molt de mal. Només cal veure que per ara el què s’ha aconseguit és que a Lleida saltin totes les alarmes i que com a resposta s’organitzi una campanya contra Salinas. El tema de Lleida era embolicat, però sembla que encara és possible embolicar-lo més.

Final de curs

Em trobo amb un religiós d’aquells que porten 25 activitats pastorals diferents entre mans. Vida plenament activa. Li pregunto: “Què? Ja has superat un altre curs?”. I em respon: “Superat, no. L’he viscut. D’altra manera no hauria valgut la pena”. Entès. Certament, no hi ha res com tenir una vida interior plena. A ell no l’he vist mai desbordat.

Jon Sobrino: “L’important és Jesús”

Jon Sobrino no va venir a Barcelona ha rajar contra el Vaticà, tot i que va parlar amb la llibertat que el caracteritza. Això ens va decebre una mica als periodistes que vam anar a la roda de premsa, ja que l’expectativa era aquesta. Però ja ens va avisar José Ignacio González Faus en la presentació de la convocatòria organitzada per Cristianisme i Justícia, que es esperava que en aquest cas fos “la veritat la que ens donés un bon titular”, enlloc d’espatllar-lo. Certament, no va donar el gran titular, però va dir coses que van interessar prou com per omplir unes quantes pàgines. I per omplir a vessar l’Església dels jesuïtes de Casp de Barcelona el dilluns al vespre.

Ens vam trobar un teòleg que parlava sense els esquemes de bons i dolents dins de l’Església. Va voler aclarir que el Vaticà no l’ha condemnat i que el disgust més fort d’aquests dies va ser que es filtrés a Internet una carta personal que havia adreçat al general dels jesuïtes, el pare Kolbenbach.

Una de les seves preocupacions és que la polèmica sobre la seva notificació no servís per parlar de Jesús a la gent “En la notificació el que està en joc és Jesús de Natzaret. En canvi es pot parlar durant dies de la notícia sense parlar de Jesús”. De fet, és una preocupació amb la coincideix amb la jerarquia. Hem sentit molts bisbes lamentar-se de que quan parlen de Jesús, no surten als diaris. Sobrino almenys ha aconseguit sortir als diaris interrogant-se sobre com humanitzar el món que vivim: “Si 3.000 milions de persones viuen amb menys de dos euros al dia i diuen que, igual que es poden fer gratacels encara més alts, tècnicament aquesta desigualtat es pot superar, ¿què falla?. És un problema ètic”. Sobrino no té la única resposta però diu que en els pobres veu “un caminet per superar la deshumanització”.

“Me he quedado con tú cara”

Diumenge a la nit estic al sofà i se'm van posant els pèls de punta pel que llegeixo en el relat sobre la persecució religiosa del 36 del llibre que tinc a les mans. I m’he d’aixecar a mirar per la finestra pels crits que sento al carrer. Resulta que els del bar de sota casa són del Madrid. Per tant, semblava que haurien d’estar contents. Però no. Han acabat escridassant-se al carrer. Ja em diràs. Es veu que entre un públic majoritàriament madridista també hi havia culés i algun deu haver fet un comentari poc adient. Total que han acabat a crits al carrer. He pogut veure que la gent del bar tenia seny i que han separat als que han arribat a les mans. Al final els del Barça han marxat perquè l’incident no arribés a més. Però m’ha cridat l’atenció que el qui estava més emprenyat i exaltat era un del Madrid, tot i que acabava de guanyar la Lliga. No parava d’insultar als dos que marxaven amb la cua entre cames i els amenaçava amb el “si te pillo, te mato” i el “me he quedado con tú cara”. Això del futbol -que mai ha estat del meu interès- no ho acabaré d’entendre mai. Però potser si que cal vigilar amb les conseqüències d’excitar les baixes passions. O potser millor que només s'excitin pel futbol.

L’oposició a Educació per a la Ciutadania no convenç

"Una Església que busqui convèncer i no vèncer". Aquesta és la demanda d’un manifest promogut per l’Associació Cristianisme al Segle XXI que agrupa diverses entitats cristianes de Catalunya. L’oposició episcopal a Educació per a la Ciutadania no convenç ni als mateixos catòlics. Ja s’han fet públiques visions diferents sobre aquest tema (per exemple, no diu el mateix la Conferència Episcopal Espanyola que els titulars de les escoles religioses, ni tampoc diuen el mateix tots els bisbes) i ara s’hi sumen grups catòlics de base.

La base de l’argumentació que contradiu l’episcopat és que del "dret Constitucional (article 27.3) dels pares a què els fills rebin una formació religiosa i moral d'acord amb les seves pròpies conviccions" no se’n pot derivar directament el dret a tenir un assignatura de religió catòlica confessional avaluable. Les formes d’articular el gaudiment d’aquest dret poden ser ben diverses.

L’aposta d’aquests grups és clarament per una assignatura comuna de cultura religiosa i que, en tot cas, es facilitin els recursos per impartir fora de l’horari escolar els continguts confessionals que cada religió desitgi. No es tracta d’expulsar el fet religiós de l’escola, sinó que el fet religiós formi part de la formació de tots els alumnes. No és possible pactar un currículum en aquest sentit?

En aquest marc, el manifest renega durament de la bel·ligerància de la Conferència Episcopal Espanyola respecte l'assignatura d’Educació per a la Ciutadania perquè aquesta oposició "en la seva argumentació, no deixa pràcticament espai per a un ampli marge ètic compartit per tot l'alumnat”. Certament, l’Església hauria de ser la primera interessada en trobar un marc comú que afavoreixi l’educació de ciutadans en el “respecte dels principis democràtics de convivència, els drets i les llibertats fonamentals” amb un desplegament que “fos assumible per qualsevol centre, sigui quin sigui el seu ideari i el seu projecte educatiu, mentre aquest es trobi dins del marc constitucional”. Amb això no ens podem posar d’acord? És una pregunta que afecta tant a l’Església com al govern, però almenys des de fora no ha transcendit una gran disponibilitat episcopal. Potser perquè la prioritat era mantenir la quota docent catòlica de l’assignatura de religió. I, sinó, perquè no hi va haver oposició i acusacions d'adoctrinament estatal quan l'Ètica era l'alternativa de la religió? Els era igual la formació que rebien els alumnes que no feien religió?

Crec que no anem pel bon camí.

La tomba de Jesús. I què?

Acabo de veure el polèmic documental que ha emès dimarts a la nit A3 sobre la tomba perduda de Jesús. Vaig a tancar l’ordinador per anar a dormir i se m’acudeixen dues reflexions.

Una. Potser hi ha alguna possibilitat de que existeixi i s’hagi trobat una tomba de Jesús i la seva família; del seu fill i tot. Però encara que fos així, això no fa trontollar de cap manera la creença en la resurrecció. Primer perquè és fe, raonada, però fe, i uns ossos no desmunten la possibilitat de la resurrecció.

Dos. Una cosa que no em quadra. El documental s’enfoca a fer lligar tots els detalls i possibilitats de què allò realment fos la tomba de Jesús. Però, en canvi, quan vas a Terra Santa, una de les coses que t’expliquen és que un dels criteris per distingir els veritables llocs sants i dels que són només boniques tradicions, és l’inici de la devoció. És a dir, que les localitzacions més certes són les que es pot demostrar que els primers cristians ja hi tenien una veneració especial. Si realment hagués existit una tomba de Jesús, com pot ser que no hagués estat objecte de veneració transmesa al llarg dels segles? És possible que quedés en secret o en l’oblit? I, si va ser un engany dels evangelistes, com és que no hi ha cap referència de les tradicions oposades al cristianisme que desvetllessin aquesta "prova"?

Haurem de preguntar als experts.

Jesús és

Diumenge va sortir a la secció de religió de La Vanguardia una entrevista a Eugeni Gay Montalvo, magistrat del Tribunal Constitucional, sobre Pax Romana. Enmig de l’entrevista li pregunten sobre Jesús i fa una de les respostes més clares que he vist mai.

“La vida i la persona de Jesús són lliçó de drets humans en tant que principis rectors essencials de la vida social. Neix pobre, sense habitatge, sense assistència social, és perseguit per les seves idees i actuació, jutjat sense garanties, torturat, ajusticiat amb la mort més infame. La historia, vida i mort de Jesús és la historia, vida i mort de milions i milions de persones en el món, de totes les èpoques i d’avui. Jesús conviu amb tots, i amb els empestats de la societat, a qui més es dedica.”

És una resposta impactant pel contingut, la simplicitat, i perquè sigui formulada amb tota senzillesa per un laic. Correspon amb el tracte elegant i amable que Eugeni Gay té amb la gent.

“Pere Tarrés continua treballant”

És una frase de l’arquebisbe Martínez Sistach al final de la presentació d’un nou documental sobre el beat Pere Tarrés (1905-1950), el més complert que s’ha fet fins ara. L’acte es va fer dimarts al Seminari de Barcelona amb la projecció íntegra del documental de 50 minuts que properament es podrà veure per TV3 i que s’espera que estigui disponible en DVD aviat.

El que més m’ha apropat a Pere Tarrés és que tots el volen fer sant: els de la dreta, els de l’esquerra, els de la U, els dels metges cristians... i els que no són de res. Aquesta capacitat d’aglutinar d’una persona que molts han conegut en vida, i especialment en una diòcesi com Barcelona, ja mereix per si sola el reconeixement de sant. La llàstima és que a Catalunya no tenim gaire tirada a promoure sants, i llavors altres en promouen alguns que són tant de la nostra devoció.

Mossèn Raventós, vicepostulador de la causa de beatificació, va començar l’acte citant un article de Francesc Romeu a l’Avui del 17 d’agost del 2004 reclamant la recuperació de l’estil de Pere Tarrés. Va ser la guspira que va encendre la idea de plasmar en un audiovisual la vida del doctor Tarrés. La Unió Sacerdotal va donar l’impuls al projecte que s’ha convertit en un documental editat pel periodista Jordi Roigé i per Nacho Tarrés, conegut popularment com a cantant dels Gossos i no com a parent del Pere Tarrés.

Els dos van presentar el reportatge reconeixent l’impacte personal que els ha causat aprofundir en la vida del beat. “M’ha servit de mirall, per recuperar la fe en l’ésser humà i per trobar un referent espiritual”, deia Nacho Tarrés. De petit la família ja li va fer present el testimoni del doctor Tarrés, però ara ha pogut redescobrir que: “té la força que falta a la nostra generació”.

Potser per això la intervenció final de Sistach és de les més rodones que li he sentit. Li van tocar la fibra. El documental el va impactar, però el que més li va cridar l’atenció és que a través de l’autenticitat Pere Tarrés pugui dir coses a la gent d’avui. Com es diu en el reportatge: “Déu es transparenta en la gent que hi creu”.

El documental té una gran virtut. Recull els testimonis vius que potser d’aquí a uns anys ja no podrem tenir: Moises Broggi, mossèn Ballarín, mossèn Batlles, alguns familiars... (espero que no hagin llençat les cintes originals). Però és cert que els elements de la vida de Pere Tarrés donarien per una pel·lícula: família humil, carrera acadèmica brillant, metge de prestigi que enlloc de cobrar als pacients pobres els donava diners per comprar les medicines, impulsor de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, perseguit per catòlic durant la República però metge catòlic al front republicà, seminarista de postguerra, marginat per la jerarquia per catalanista, impulsor de pioneres obres socials... El guió surt sol, només falta el capital.

I que no se l’apropiï ningú, que continuï sent un sant de tots, que treballa per tots.

Vida moderna

Ahir vaig tenir, una nena de colònies amb l’escola, una nena malalta, i una caldera espatllada que el lampista va dir que sortiria molt cara la reparació: 600 euros que se sumen a la defunció de la rentadora de fa dos mesos i a la reparació de la tele de la setmana passada. Per sort, tenim una escola de tota confiança, uns avis sempre de guàrdia, i que com deia l’avi de la meva dona “los problemas que se pueden arreglar con dinero, no son los problemas de verdad”. Però intueixo que aquestes són les principals preocupacions de l’home occidental benestant modern.

El relat de les beatificacions

Fa pocs dies vaig tenir el gust de presentar la intervenció de Lluís Foix en un sopar col·loqui del Moviment de Professionals Catòlics. Li demanàvem claus d’interpretació davant l’allau de notícies i sorolls que ens arriben cada dia. Va treure una idea interessant: la lectura de l’actualitat a través dels relats que volen imposar els grups econòmics, de pressió o de poder. El relat, o el fil conductor, mai apareix com a tal. És com una moda, o un corrent estètic, que es fa difícil de definir: Però si tens les claus de lectura, qualsevol manifestació de cada corrent s’identifica sense pensar. Aquests relats són un eix que relliguen la interpretació de tot allò que acaba volent entrar cada dia al nostre cap. I això no demana renunciar a la informació diària, demana estar ben informat. I pensar. En definitiva, seria dir que les notícies poques vegades apareixen o s’expliquen d’una determinada manera per casualitat.

Faig jo una prova. Un corresponsal estranger ens preguntava a Roma: perquè ara els espanyols volen beatificar 498 màrtirs de la Guerra Civil? És evident que ningú pot negar que són màrtirs i que tothom té dret a honorar els seus morts. A més, s’ha insistit en que la memòria dels màrtirs no s’ha de fer contra la resta de morts de la Guerra Civil i que ja se n’han beatificat gairebé 500, entre ells també alguns catalans. És clar, doncs, que no tinc res en contra aquestes beatificacions.

Bé. Però també és cert que hi ha gent molt interessada en fer calar el discurs d’una Espanya que es trenca, amb la llibertat religiosa amenaçada i els catòlics perseguits enmig d’una societat on “es difon la mentalitat laicista” y “la reconciliació sembla amenaçada” i que tot és culpa del govern. I un acte així entronca perfectament amb aquest discurs. Encara més quan s’hi inclouen dos eclesiàstics assassinats el 1934, en un moment en que estan animats els que defensen que la Guerra Civil no va començar el 36 amb un alçament militar sinó amb la revolució del 34.

I encara hi pensava fa uns dies a la plaça de Sant Pere veient-la plena de gent amb les seves banderes i pancartes. Quan a la tardor es faci l’acte massiu de beatificació, la foto que es busca no és la de la plaça de Sant Pere plena de banderes espanyoles? Si el papa no presideix l’acte –diuen que no- no li hauran d’explicar perquè ho podrà veure des de la finestra de la seva habitació. Una imatge que evocarà un doble missatge. A la Santa Seu, que Espanya continua essent catòlica. I aquí, que els qui defensen l'Espanya dels catòlics només poden ser aquells que omplen els carrers i les places amb banderes espanyoles. No es tracta de criticar-ho, sinó de no caure en la trampa i defensar que a Espanya no tots els catòlics pensen el mateix.

D’altra banda, no he pogut trobar la llista dels màrtirs que es beatificaran, però em sembla que no s’hi inclou cap causa de les diòcesis catalanes, ni dels 2.500 eclesiàstics assassinats que Jordi Albertí recompta a Catalunya durant els primers sis mesos de la Guerra. M’urgeix doncs, posar-me a llegir El silenci de les campanes. I pensar-hi una mica més.

Silenci

Dijous vaig passar-lo al llit gripós, posant cara de cardenal Tavera. Gairebé no vaig dir res en tot el dia. Un silenci que em va recordar un altre silenci. Aquests dies a Roma quan tenies una estona de conversa dissimuladament sempre acabaves intentant colar alguna pregunta sobre com estava el tema dels nous cardenals. Ja hi ha quinze vacants i tocaria. La reacció sempre era la mateixa: un silenci prologat i alguna evasiva. Deu estar al caure.