Un cardenal nacionalista

Primer de tot cal felicitar al cardenal Cañizares pel seu nomenament com a Prefecte de la Congregació per al Culte Diví. A Roma es miren bé aquestes coses i que ell sigui l’escollit és un mèrit que s’ha de valorar.

Després fixar-se en algunes reaccions. Més enllà de les biografies oficials, com s’ha destacat la trajectòria del progressista capellà Antonio Cañizares a l’actual cardenal. I més encertada encara l’apreciació del mateix José Manuel Vidal que ara l’home d’Espanya a Roma serà Cañizares. Tinguem-ho molt present. Els dos vaticanistes dels que n’he vist el comentari destaquen la dimensió política, sobretot Marco Tosatti. El que em sorprèn més és l’apreciació de Paolo Rodari, per qui el nomenament respondria a un suggeriment de la Secretaria d’Estat per apartar d’Espanya a un prelat incòmode per al govern. Ell mateix ja veu que no quadra quan reconeix que Cañizares no serà aliè al nomenament del seu successor.

I finalment destacar que a Roma se’n porten un cardenal nacionalista. El qui, per exemple, va parlar de la “Inmaculada como patrona y cuyo patronazgo une a todos los pueblos de España en una unidad inquebrantable que ciertamente está amenazada". Si no us sembla prou nacionalista poseu la Moreneta en el lloc de la Immaculada, canvieu Catalunya per Espanya, i al·ludiu al fet diferencial on diu unitat. Veureu.

Marini, Piero

Congrés “El segle de la litúrgia” del CPL. Tot just quan acaba la intervenció de Piero Marini pregunto a un que sap de litúrgia: “Què, ha estat bé?”. Resposta immediata: “Bé? I tant! No has vist com ha carregat contra els integristes?”.

Formalment la conferència del qui va ser Mestre de les cerimònies litúrgiques de Joan Pau II durant 20 anys ha estat una innocent –tot i que contundent- defensa de la reforma litúrgica del Vaticà II. I, en canvi, només dir això, ja sona a progre. Doncs si que anem bé.

Tot s’ha de dir, a mi la ponència m’ha semblat brillant.

De pal·li a pal·li

Em sembla que el doctor Martí Bonet no estarà gaire content amb els canvis. L’Osservatore Romano anunciava dimecres un canvi en els pal·lis, l’ornament de llana que es lliura als nous arquebisbes en la celebració de sant Pere i sant Pau. Benet XVI havia recuperat un model de pal·li més fidel al que s’utilitzava durant el primer mil·leni (el de la foto, més llarg i que aparentava subjectat amb claus que evocaven els de Crist). Quan es va fer aquest canvi, evocant l’Església primitiva, Martí Bonet va desenterrar el seu estudi sobre el pal·li, que refermava aquesta decisió.

Però ara el nou mestre de cerimònies pontifícies, Guido Marini, anuncia la marxa enrera i que torna al model més semblant al de la tradició llatina del segon mil·lenni: més curt i en forma circular al voltant del coll. Entre altres, argumenta que el model antic havia comportat “diversi e fastidiosi problemi” des del punt de vista pràctic. També ha anunciat un canvi en els bàculs, i apunta, entre altres motius, que siguin més manejables. S’ha de dir que amb arguments de practicitat caurien moltes de les vestimentes litúrgiques: quants solideus hem vist volant i esclavines tapant cares pontifícies...

El mateix número de l’Osservatore complementa la qüestió de la vestimenta papal amb un article de Juan Manuel de la Prada, que defensa la preocupació de la casa pontifícia sobre aquest tema (digne d’una hiperespecialització de periodisme religiós). De la Prada remarca que la preocupació per aquests temes hi ha de ser perquè “el sacerdot no ha d’escollir els ornaments litúrgics per una preferència estètica: ho fa per ‘revestir-se de Crist’ (...) són una ‘anticipació dels vestits nous, del cos ressuscitat de Jesucrist” i que “els significats dels elements litúrgics dels que Benet XVI es preocupa de tenir cura, [és] per fer més comprensible als homes del nostre temps la realitat veritable de la litúrgia”.

No hi podem estar més d’acord amb l’objectiu. Però potser caldria preguntar-se si tota la vestimenta que durant segles hem anat acumulant al voltant de litúrgia, realment és “comprensible pels homes del nostre temps”.

50 anys de litúrgia

Com que no hi podré ser perquè estaré a Toledo i no us ho podré explicar, us ho anuncio aquí. L’acte de celebració dels 50 anys del Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona que es farà aquest dijous al matí (alerta amb les absències episcopals). L’aplicació de la reforma litúrgica en aquest país seria diferent sense el CPL. Però a més de la història, avui continua essent una de les grans editorials religioses de Barcelona. Per això li dediquem el número de Foc Nou que està a punt de sortir.

Però val o no val el missal de Joan XXIII?

Potser és buscar tres peus al gat, però la resposta cada vegada la veig menys clara. Després d'un primer post, vaig apuntar el tema en un altre post i la pregunta reapareix. No només per una qüestió jurídica, sinó ideològica. La doctrina oficial insisteix en que el Vaticà II va ser concili de reforma i no de trencament. Per tant, la reforma litúrgica hauria de ser conseqüència d’això: després del concili no es fa una missa diferent a l’anterior, és la mateixa d’una altra manera. Igual que el missal de Joan XXIII no és una variable del Pius V: és el missal romà reformat. De fet, el 1969 Pau VI a la Constitució Apostòlica Missale Romanum presenta el nou missal fruït del Concili com una "revisió" de l'anterior.

Arran d’aquest comentari em contesta el Jesús Manuel Martínez del Grup Naí. Ho repeteixo aquí pel seu interès:

“Segons el dret quan una llei és promulgada (és a dir publicada a l'Acta Apostolicae Sedis) significa que ha d'entrar en vigor passats tres mesos (c. 8 del Dret Canònic) aleshores la llei anterior o queda abrogada o derogada c.20. Abrogada és quan la llei anterior deixa de tenir cap vigència, resta revocada sencera (segurament perquè entraria en conflicte amb la nova norma). Derogada significa que la nova llei és una modificació, reforma... de l'antiga en alguns punts i per tant no s'elimina l'antiga sinó que es modifica.

“Per tant, la trampa és que sí que es pot dir que no es va revocar l'antic ritus; no és cap mentida; senzillament es juga amb el llenguatge jurídic. No es va revocar, però es va modificar i en el moment que entra en vigor la modificació és aquesta la que resta en vigor. És a dir, s'ha d'aplicar l'Antic Ritual? Sí, però amb les modificacions promulgades per Pau VI que són les que estan vigents.

“Si es vol tornar al Ritual Tridentí per a ser correctes des del dret caldria fer una nova modificació de la norma que derogués l'anterior, i per a fer-ho caldria un document jurídicament igual, és a dir una altra "Constitució Apostòlica". En canvi el que s'ha fet és senzillament dir que no cal aplicar les modificacions establertes per Pau VI (jurídicament coix) i promulgar-ho amb un "Motu propi" que no té la mateixa alçada que una Constitució Apostòlica.”

Després d’escriure això el Jesús diu que se’n va prendre un paracetamol i que potser és millor que consulti algú altre. Té raó que és ben complicat.

Truco a un canonista i li sorprèn el plantejament. Certament el missal de Pau VI es va entendre com un missal nou i per això s’ha creat aquesta imatge de dos missals diferents. I de fet, des del 1984 està oficialment permès l’ús de l’anterior missal. Per tant, el problema no és la pregunta, sinó que potser s’hauria d’haver contestat abans de reautoritzar-ne l’ús. Diu que hi pensarà.

Si estiro el tema és perquè el primer comentari que em va arribar sobre això no era de cap ignorant ni de cap boig litúrgicament parlant. Per afegir més confusió, veig que la Constitució sobre la Sagrada Litúrgia del Vaticà II (màxim rang de legal), deixa clar en el número 3 que els seus principis afecten a tots els ritus, però especialment al Romà. I el número 4 a més aclareix que tots aquest ritus (inclòs el Romà) han de ser revisats “tenint presents les circumstàncies i les necessitats d’avui”, és a dir les que anuncia el Concili. S’han de refer perquè s’ajustin a la reforma conciliar. Desconec si s'ha aplicat en altres ritus. En el que si que mai no hi hagut cap problema és en fer la missa en llatí, però seguint el missal romà de Pau VI.

Potser és una collonada, però jo no veig clar que es pugui recuperar tan alegrement la missa tridentina, excepte si l’argument és perquè el papa ho diu o per fer contents els tradicionalistes. Però si és això segon -que a mi no em semblaria malament- llavors també es podrien oficialitzar les innovacions litúrgiques de Sant Carles Borromeu d’Entrevías.

Ho deixo en mans dels qui hi entenen.

PD: Molt interessant l'article que a través de Flama he vist que ha penjat monsenyor Pere Tena a la web del bisbat de Barcelona. És una ampliació del què deia diumenge a La Vanguardia

A Girona no hi haurà missa tridentina... sembla

Al migdia rebo aquesta interessant nota informativa del bisbat de Girona. És una “Nota pastoral sobre l’aplicació a la diòcesi del ‘Motu Proprio’ ‘Summorum Pontificum’” amb data de 9 de juliol. La transcric íntegra:
“El “Motu proprio” “Summorum Pontificum” del papa Benet XVI sobre l’ús de la Litúrgia Romana anterior a la reforma de 1970, fet públic el dia 7 de juliol, estableix com a forma ordinària de celebrar la litúrgia la del Missal reformat pel Concili Vaticà II, promulgat per Pau VI i reeditat per Joan Pau II. I permet, com a forma extraordinària, l’ús del Missal Romà editat per Joan XXIII, l’any 1962, com a darrera reforma del Missal tridentí de sant Pius V.
“El mateix papa Benet XVI en el text del “Motu proprio”, i en la carta de presentació que l’acompanya, assenyala que per a l’ús de la forma extraordinària hi ha d’haver unes determinades circumstàncies, que només es donen quan un grup de fidels formats en l’ús i l’espiritualitat del Missal anterior a la reforma, desitgin i demanin celebrar la litúrgia segons aquest Missal. Cosa que ja era permesa pel papa Joan Pau II des de la publicació del “Motu propio” “Ecclesia Dei”, el 2 de juliol de 1988. En el nostre Bisbat no es donen aquestes circumstàncies, ni hi ha hagut cap grup que s’acollís a l’indult de Joan Pau II. Per altra banda l’ús del Missal de 1962 demana estar avesats a la llengua llatina, cosa que ja no és habitual en els sacerdots i diocesans de menys de 60 anys.
“El fet que a la nostra diòcesi no sigui aplicable la concessió a què fa referència aquest “Motu proprio” del papa Benet XVI, no ens ha de fer lamentar que a les comunitats que desitgen poder celebrar l’Eucaristia i els altres sagraments en les formes en què foren educats i els són útils per a la vivència i aprofundiment de la fe, se’ls reconegui el dret i se’ls atorgui la llibertat de fer-ho.
“El Sr. Bisbe ha vist aquesta nota i n’ha autoritzat la seva publicació.
“Joan Baburés i Noguer, pvre. Delegat de Pastoral Litúrgica."
Entenc que això de “no sigui aplicable” deu ser per manca de sol·licituds, ja que Girona no té cap exempció extraordinària. No hi havia caigut que ara haurem de començar a comptar quantes misses tridentines se celebren a cada bisbat. Serà curiós de veure.
I per cert, em diuen que no ho puc posar al bloc però sense voluntat de trair la font ho explico. Afirmen que contràriament al que diu Benet XVI, el Missal de Pius V, o si voleu de Joan XXIII, si que està derogarat. Que la derogació és automàtica quan se’n publica una edició típica nova. Si no fos així, també seria correcte, per exemple, utilitzar la mateixos rituals eucarístics que feien servir els cristians del segle III. Aquí ja em perdo.
Finalment, dir que aquest matí Església Plural ja ha posat el crit al cel.

No és el llatí, és el ritual

Aquestes dies a la redacció de Foc Nou comentàvem amb el Joaquim Gomis que esperàvem que la presentació d’aquest dissabte del Motu Proprio de Benet XVI sobre la missa aclarís definitivament el tema. Però no. A tot a arreu surt que el papa ressuscita la missa en llatí. Doble error. I en alguns que és la missa on es parla dels pèrfids jueus. Triple error.

Primer error perquè la missa també ara es podia fer en llatí, igual que en català, en castellà, en finès, en zwagili o amb el llenguatge dels signes. De fet, la “versió original” de la missa que avui es fa a les parròquies és el llatí, idioma "oficial" de l'Església catòlica. El ritual actual, el de Pau VI, aprovat el 1970 després del Concili Vaticà II, és el que va permetre que el ritual es traduís a qualsevol llengua. La confusió sobre la llengua és que l’anterior ritual, el de Pius V, només permetia fer la missa en llatí, per això s’equipara a “la missa en llatí”. Podríem dir que no és tracta de la mateixa pel·licula doblada; són dues pel·lícules diferents: una és tan antiga que només es pot veure en blanc i negre, i l'altra estem acostumats a veure-la en colors però també es pot veure en blanc i negre si es mira en una tele vella. I, segon error, l’anterior ritual, el de Pius V, no s’havia prohibit ni derogat. El que passava fins ara és que calia la petició dels fidels i el permís especial del bisbe per utilitzar-lo. I això és que ha canviat ara Benet XVI, ha liberalitzat l’ús d’aquest ritual en blanc i negre.

Així ara a qualsevol parròquia es pot optar per utilitzar (en la llengua que sigui) el ritual actual com a “forma ordinària”, o optar per l’anterior, fill del Concili de Trento i actualment vigent en la darrera revisió que va fer Joan XXIII on es van eliminar les referències antisemites (Tercer error sobre el qual a Zenit trobareu una completa explicació).

Per tant, amb aquesta lògica, aquest canvi no hauria de suposar cap daltabaix. Si sempre hem defensat un cert liberalisme amb el ritual ordinari, tampoc ens hauria de molestar la pluralitat de rituals vigents si hi ha gent que si sent més còmoda. Però és evident que algun problema hi ha d’haver quan el Motu proprio de Benet XVI ve acompanyat d’una carta als bisbes per aclarir que això “no posa en dubte” la reforma litúrgica del Vaticà II i que la proposta vol unir (acostar als lefrevristes) i no dividir (visualitzar en la litúrgia que hi ha uns catòlics tridentins i uns catòlics conciliars).

Doncs esperem que tingui raó perquè sembla que ell mateix tampoc n’està segur del tot. Al final de la carta recorda que el paper del bisbe serà “el de vigilar perquè tot es faci amb pau i serenitat” i els convida a “escriure a la Santa Seu un informe sobre les vostres experiències tres anys després de que entri en vigor aquest Motu Proprio. Si sortissin a la llum dificultats serioses es buscaran vies per trobar el remei”. Això té de positiu que el papa és conscient, com es veu en la carta de presentació, dels recels i problemes que pot generar aquesta liberalització i s’obre a rectificar el que calgui. Però si hi ha aquests perills potser caldria calibrar millor si valia la pena córrer un risc intern en el món catòlic per fer un gest d’acostament amb els lefrevristes, que no deixen de ser una minoria. Si cal córrer riscos per la unitat dels cristians, potser seria millor que fos per apropar-se al món ortodox i al protestant.

Amb la meitat del que es gasta en armes s’eradicaria la pobresa

“La meitat de les enormes sumes destinades globalment a armament seria més que suficient per treure de manera estable de la indigència a l'immens exèrcit dels pobres”. Aquesta frase podria ser extreta d’un document de qualsevol ONG progre. Però no, és de Benet XVI i de l’exhortació apostòlica Sacramentum Caritatis (n. 90) que la premsa va presentar com el retorn a la ortodòxia més carca del Vaticà. En canvi, un dels nuclis de l’Exhortació és precisament que l’eucaristia no es pot viure sense el lligam amb la caritat, o l’amor, en la línia de l’encíclica Deus Caritas est .

Aquest és un dels diversos aspectes que s’ha destacat de la Sacramentum Caritatis en l'acte que s’ha fet aquest dimecres al migdia a la Facultat de Teologia de Catalunya. Un acte que el Degà Armand Puig ha justificat acertadament dient que si res del món pot ser aliè a l’Església, res de l’Església pot ser aliè a una facultat de teologia.

El text s’ha recordat que és un text d’autors, i no tant d’autor com és una encíclica papal, ja que el document recull en bona part les conclusions del Sínode sobre l’Eucaristia aportades pels bisbes participants. Certament, en la lectura del text això es nota.

Els tres ponents han estat Jaume Fontbona (sistemàtica), Rafael Serra (litúrgia), i Gaspar Mora (moral): fides, celebratio i vita. Les intervencions han estat de caire teològic i per això em guardaré prou de comentar-les. Ho deixo per un espai més adequat com pot ser Teocat. Si que cal dir que encara no puc entendre perquè quan a un ponent li diuen 10 minuts, s’hi ha d’estar mitja hora. Això ha fet que la intervenció de Gaspar Mora hagués de quedar reduïda a una síntesi accelerada perquè la gent no marxés a dinar.

Només a nivell d’apunts dir que les intervencions han alabat el valor del text. Així ho ha fet Fontbona que només al final a plantejat alguns interrogants raonables. Per exemple, el recordatori sobre el celibat sacerdotal obligatori perquè és necessari per “la plena configuració amb Crist” dels capellans. Un argument que grinyola en la mateixa Exhortació perquè no pot evitar fer referències a les tradicions cristianes orientals on encara que valorin el celibat no és condició indispensable pel sacerdoci. Un bon tema de debat.

És veritat que l’Exhortació també està farcida de recordatoris d’elements de caire disciplinar de l’Església problemàtics: el celibat obligatori dels capellans, la prohibició de combregar als divorciats, la indissolubilitat del matrimoni, la confessió i altres clàssics. Altres temes s’han exagerat com l’ús del llatí o del gregorià. Però com ha fet notar Rafael Serra (els qui els coneixen ja sabran de la seva vehemència i alhora sentit de l’humor), tampoc hi ha res de nou que no sabéssim. També és veritat, i això ho afegeixo jo, que si s’ho haguessin estalviat tampoc hauria passat res. Per sort, totes les intervencions de l’acte de la Facultat s’ha centrat en els elements claus de l’Exhortació i no en aquests temes que s’arrosseguen de les intervencions en el Sínode de bisbes.

I només un frase del Gaspar Mora: “El misteri autèntic és el misteri viscut”. Si llegiu la segona part de l'Exhortació, s'entén.

Hi haurà missa en català a TVE

Finalment s’ha tancat el procés de reestructuració de la programació en català a TVE Catalunya. Tot i la reducció de costos que està realitzant Televisió Española en la nova etapa s’ha decidit preservar la producció en català prioritzant els programes de producció pròpia del centre de Sant Cugat del Vallès. I dins del que s’ha salvat, s’ha preservat l’emissió de la missa en català per TV2, dirigida amb dignitat per mossèn Manel Valls.

Podria semblar que la reestructuració era l’excusa perfecte per desfer-se la missa a TV2 en català, i passar a emetre la mateixa missa que es fa per la resta d’Espanya. Això hauria trencat l’statu quo actual on a TV2 es fa la missa i a TV3 es fa el magazine religiós, un pacte no escrit però que ha funcionat des de fa més de 20 anys. Com que a TV2 des del 1982 ja es feia la missa, quan va néixer TV3 els bisbes no van reclamar que s’emetés per cadena catalana com fan altres televisions autonòmiques. Després, ara fa tres o quatre anys, TV3 va decidir pel seu compte emetre la missa de Montserrat, tot i que només el primer diumenge de mes. Això, hagués pogut ser un argument per eliminar la missa a TV2.

Però pel que m’expliquen les coses no han anat per aquí. Un cop decidit mantenir les hores de programació en català a TVE, la missa s’ha defensat per si sola: és una producció pròpia de Sant Cugat, amb uns costos més que raonables i té una bona audiència. Algunes setmanes ha arribat a tenir l’audiència més alta de la programació catalana de TVE. No he aconseguit dades exactes però volten les 70.000 persones de mitjana. Amb normalitat i amb criteris professionals, s’ha considerat que la missa havia de continuar com fins ara.

Sant Egidi celebra 39 anys a Barcelona

Dilluns va arribar una nota de premsa de l’arquebisbat de Barcelona que deia que Martínez Sistach anava a Polònia. Primer em vaig espantar. Sistach al Polònia? Potser estaria bé, però no. Hi va de veritat com a representant la Conferència Episcopal Espanyola a l’assemblea plenària dels bisbes de Polònia. Dijous tornarà a Barcelona. La nota també adjunta una foto de l’arquebisbe amb un polonès, Stanislaw Rilko, president del Consell Pontifici per als Laics. Un consell del qual Sistach també és membre.

L’arquebisbe Rilko va estar dissabte a Barcelona en una visita llampec per presidir una missa a la basílica dels sants Just i Pastor de celebració dels 39 anys de la fundació de la Comunitat de Sant Egidi a Roma. Hi vaig anar a veure que ens deia. També hi van anar i estaven a primera fila la directora general d’Afers Religiosos de la Generalitat, Montserrat Coll, d’ERC; Jordi Lòpez Camps del PSC; de CiU Josep Antoni Duran i Lleida i Josep Lluís Cleries; i un representant del Districte. Està bé que en celebracions com aquestes els representants polítics i institucional també s’hi vulguin fer presents i que se’ls aculli gustosament.

Doncs bé, la veritat és que l’homilia quaresmal de Rilko, amb un castellà perfecte, no va tenir res d’especial. A part de les pertinents –i merescudes- lloances a la tasca social i ecumènica de la comunitat, Rilko va fer una reflexió sobre l’ús de la llibertat amb tons wojtylians, però citant a Benet XVI. Cal estar al dia.

El que si que em va plaure especialment va ser la litúrgia. Per la comunitat de Sant Egidi és un aspecte central i s’ha de reconèixer que són molt acurats. L’ambient de pregària que saben crear té reminiscències amb el clima de Taizé. Uns cants i un cor més que digne hi ajuden molt, i va ser simpàtic el cant final més pensat pels nens: “no tenim ni or ni riqueses...”. També com a element positiu em va sorprendre gratament la presència d’un bon nombre de nens a l’eucaristia. Per la seva actitud durant la missa, ja es veia que no els havien arrossegat i que sabien on estaven.

Sense crits, exageracions, ni heterodòxies, en la celebració van saber destacar alguns elements de la litúrgia de forma singular. El més clar és la preeminència de la Paraula de Déu en la celebració eucarística. I ho van fer amb dos gestos ben senzills. Un és que després de la processó d’entrada dels celebrants, un dels capellans va fer una segona processó portant l’Evangeliari des del fons de l’Església acompanyat del ciri pasqual, deixant clar on cal centrar l’atenció de la celebració de la Paraula. I després, per proclamar l’evangeli, el diaca va fer una segona processó fins a l’antiga trona elevada del lateral de la Basílica. D’aquesta manera, tots ens havíem de girar i mirar cap amunt per escoltar l’Evangeli. No en canvi la homilia -paraula d’home-, que es va fer des del presbiteri.

No sé si en altres llocs ho fan així i per això truco a un liturgista de guàrdia per comentar-ho. Certament, la processó per llegir l’Evangeli no és cap invent, però la ubicació destacada del punt des d’on es fa la lectura és una manera de donar-hi més relleu. I la segona processó d’entrada no és un costum habitual, més aviat seria d’influència oriental, però em diu que en altres llocs també ho ha vist fer.

Suposo que deu haver-hi desenes de liturgistes i d’homes pietosos experts més dignes i preparats que jo per atrevir-se comentar aquests temes. Però em van semblar dos rituals ben simples i eficaços perquè s’entenen sense haver de tenir un liturgista al costat que te’ls vagi traduint. Per això ho comento només a nivell d’usuari. Potser no cal seguir-ho en totes les misses, però és una mostra de tots podem aprendre alguna cosa.