Pardo a la cadira de Carlemany

Diumenge al matí, el dia de la seva ordenació episcopal, mossèn Pardo es va llevar amb aquest retrat en El Punt, diari de referència a la seva nova diòcesi. L’antic company Josep M. Balcells el presenta com una persona que “té fusta” per ser bon bisbe de Girona. La veritat és que Pardo és d’aquells homes que guanya en les distàncies curtes i, pel que em deien, això a Girona ja ho han sabut veure. És ben significatiu que la gent precedent de tots els llocs on Pardo ha fet de capellà no cabés a la catedral (la nau gòtica més ampla del món) i que alguns ho haguessin de seguir des de la Plaça dels Apòstols amb una pantalla.

Potser també perquè a Girona feia 35 anys que no veien una ordenació episcopal. La veritat és que jo també tenia poc present la intensitat d’aquests actes, per exemple la força de veure un home fet i dret -no a un jovenet- a terra mentre plouen les lletanies dels sants. A Girona la cerimònia va assolir equilibradament la dignitat necessària, també amb les anècdotes que van permetre detectar els primers plans de la pantalles instal·lades en tot el recinte. Un que tenia al costat em va dir que la imatge rodona del nou bisbe, amb la mitra i el bàcul del tresor de la catedral, assegut a la fastuosa cadira de Carlemany (la càtedra de Girona), li recordava Joan XXIII.

Bé. La setmana passada un interessat lector –almenys en tinc un- em demanava si “ens pots dir quins són els bisbes de fora de Catalunya que aniran a la presa de possessió del nou bisbe”. Doncs anem a repassar. A part dels dos cardenals de Barcelona, els bisbes catalans (faltaven els emèrits de fora de Girona) i el Perpinyà, hi havia el preconitzat bisbe de Màlaga Jesús Catalán, el de Jaca-Osca Jesús Sanz, el de Tarazona Demetrio Fernández y l’auxiliar de Madrid Fidel Herráez i d’Oviedo Raul Berzosa. Curiosament, alguns són dels més aplaudits per la caverna eclesial. Però com que a Girona pocs saben quina cara fan quedaven dissimulats entre la resta de bisbes.

D’altra banda, els bisbes ordenants principals (els que queden per la història eclesiàstica i tenen més protagonisme) eren els bisbes als qui els tocava ser-ho. El que és normal. Presidia el nunci, acompanyat de l’arquebisbe de Tarragona Jaume Pujol, metropolità de la diòcesi de Girona, i del bisbe de la diòcesi de Pardo, Josep Àngel Sáiz Meneses.

Situat en aquest pla de crònica rosa episcopal que tant d’èxit té, cal fer notar dues coses més. Pardo va optar per no fer un discurs principalment de contingut, que també n’hi havia i ben formulat. Però sobretot va voler repassar exhaustivament totes les comunitats, persones i bisbes que l’havien acompanyat en el seu trajecte sacerdotal. Però aquest és un joc molt perillós perquè et pots oblidar algú, posa en marxa l’”aplaudimetre” (un titular del dilluns de El Punt era “El bisbe Francesc, l’aplaudit”) i que tothom jugui a interpretacions. En l’eufòria, tampoc sé si va ser encertat improvisar la referència a que a Terrassa tenen tants seminaristes comparat amb Girona. Sobretot perquè va ser com posar el dit a l’ull d’un clergat diocesà que pateix per la manca de vocacions.

Com que ja sabem que els bisbes que treballen no llegeixen gaire els blocs, ja li diré quan el vegi. En tot cas, està clar que parlar des de la cadira de Carlemany és més complicat que parlar des d’un bloc on es pot dir el primer que et passa pel cap. Com felicitar a mossèn Pardo i estar convençut que “té fusta” de bisbe.

Pardo es presenta com el bisbe del Concili Tarraconense

“El millor tractat de pastoral que s’ha fet a les diòcesis de Catalunya és el Concili Provincial Tarraconense. Les millors propostes que s’han fet són les del Concili Provincial Tarraconense. Això vol dir que les hem de recuperar i les hem d’activar”.

Diumenge arriba a Girona mossèn Pardo com a nou bisbe. Allà estarem. I això és una de les primeres coses que ha dit en l’entrevista recollida pel Full Parroquial d’aquest cap de setmana. Fer servir fragments del Concili Tarraconense com a cita recurrent és un fet bastant habitual entre els bisbes catalans, però dir que és “el millor tractat de pastoral que s’ha fet” no deixa gaires dubtes sobre la implicació de Pardo en un projecte pastoral amb perfil propi de l’Església a Catalunya. A més, amb la benedicció de la Santa Seu.

També gràcies a aquesta entrevista ja es pot anar fent la idea de com som els periodistes. Aquest divendres del Diari de Girona recull aquestes mateixes declaracions amb un titular que vist sense el context sembla que Pardo vulgui dir als polítics que han de fer. Com també s’haurà d’anar acostumant a les expressions dels qui són més papistes que el papa. L’exemple és el peu de la foto de portada del mateix Full Parroquial on diu que el papa “va rebre el nou bisbe de Girona” a el que en realitat només va ser una salutació a peu dret als participants en una trobada a Roma organitzada per la Congregació per als bisbes. Un bisbe centrat sempre té fronts oberts a dreta i esquerra.

L’anècdota

Sovint ens queixem de la frivolitat dels mitjans però hem de reconèixer que tots sovint ens quedem més amb l’anècdota que amb la categoria. Una mostra la vaig tenir diumenge. Dos menorquins que vaig poder saludar a Lleida em van dir: “Ah, si. Tu ets aquell de la foto del Taltavull”, que certament la cosa més interessant que he penjat en el bloc -si n'hi ha alguna- no era aquesta, però era el que recordaven.

També a Lleida vaig preguntar pel nou bisbe Pardo; m’estranyava la seva absència. Tenia disculpa més que justificada. Em van dir que precisament era a Roma en el curs per a nous bisbe que organitza la Congregació del cardenal Re. Pagaria per veure què els expliquen.

I arran de mossèn Pardo m’expliquen una altra anècdota que circula per Girona sobre la substitució de Carles Soler. Diuen que l’històric edifici de la Casa Carles, on tenen la seu les oficines del bisbat, ara li canviaran el nom i es dirà “El Palacio de El Pardo”. La broma té gràcia i és fàcil de recordar. A Girona són així, i bona gent.

I ara, la manifestació a Lleida

Pastoralment, han estat bé les primeres paraules del nou bisbe de Lleida. Piris recull directament les aportacions publicades a la mateixa web del bisbat on, entre altres, se li demana que “deixi de banda tot autoritarisme i prepotència”. Defineix les peticions com a “molt consolador i, a la vegada, engrescador”.

I tot seguit afegeix que el seu “primer deure és anunciar i donar a conèixer Jesús. Ajudar a creure en Ell i a mirar la vida des dels seus criteris per damunt d’altres criteris.” Per dir-ho així, que el primer són persones.

És un bon plantejament, però no amaga tot el que es trobarà ja abans de prendre posessió el 21 de setembre. Tot i que la via canònica ja li han deixat tancada i ell es converteixi en un simple executor, continuarà tenint la pressió del conflicte obert per les obres d’art. Entre altres coses, perquè tot apunta a que el dia 21 de setembre les obres encara seran a Lleida.

El primer que veurà Piris és el proper dimecres una manifestació contra la disgregació. No hi ha una gran tradició eclesiàstica de manifestar-se, però quan passa és un senyal d’alarma important. I, a més, aquest cas s’amplifica per les repercussions més enllà de l’àmbit religiós.

També pot heretar un problema intern al bisbat com el que es va intuir poc abans del seu nomenament: que el bisbe digui una cosa i la diòcesi, en el sentit més ampli, en digui una altra. Amb la firma de Salinas han vençut uns plantejaments eclesials, però això no vol dir que s’hagi convençut a ningú.

Després Piris es trobarà que sobre el seu patrimoni hi ha un judici civil obert i, encara que no en sigui part, no el podrà deixar indiferent. Tampoc es podrà escapar d’un conflicte que ara té tota la seva força en la derivada política. I des de la Generalitat ja han anat al Vaticà –i vull suposar que no han esperat ara a fer-ho- i no s'han vist amb qualsevol. Per tant, l’Església no en quedarà al marge.

Finalment, al tema hi dóna un mica de color l’aparició de l'Opus, aspecte del que ja n'havíem parlat.

Realment, si Piris és bona persona com diuen, ho passarà malament.

D’altra banda, sembla que li pinta millor a Pardo a Girona. Que et rebin positivament des del bisbe Saiz Meneses fins al Fòrum Joan Alsina, no deixa de tenir el seu mèrit. Encara deu quedar una mica de comunió eclesial. Haurem d’estudiar més el cas. Igualment ha estat un detall significatiu fer la primera visita al bisbat acompanyat dels seus dos antecessors, Camprodón i Soler Perdigó.

A Catalunya no hi ha gir episcopal

Francesc Pardo a Girona i Joan Piris a Lleida. Bé. Després de veure aquests dos nomenaments he pogut dinar i aprofitar els 20 minuts de migdiada prevacacional sense cap neguit.

De Piris en sé poca cosa però el què m’arriba és positiu. La història diu que cap bisbe procedent de Menorca ha fet mal a les diòcesis catalanes (Moncadas, Deig i Ciuraneta). I res fa preveure que sigui diferent. Pot ser una bona pista el què llegeixo en el plantejament pastoral que Piris fa a la benvinguda de la seva web de Menorca, que es pot subscriure i aplicar sense problemes a Lleida. Un plantejament que no difereix de l’expressat en el Concili Provincial Tarraconense. També cal recordar les recents declaracions a Vida Nueva. Evidentment, el marrón que trobarà per resoldre a Lleida no és pastoral, però això ja és tot un altre tema. La única cosa que algun dia ens hauran d’explicar és perquè a Catalunya hi ha tres bisbes valencians sobre deu (cosa que no em semblaria malament si ha a la resta d’Espanya hi hagués també tres o quatre bisbes catalans).

En el cas de Pardo ens trobem amb un capellà amb la trajectòria pastoral del què hauria de ser la normal en un bisbe de Catalunya. Remarcable que sigui el primer nou bisbe en quinze anys format al Seminari de Barcelona, a més, en l’època més complicada d’aquest seminari. Per tant, tothom coneix perfectament les seves virtuts i defectes.

D’altra banda, és un capellà amb trajectòria interdiocesana, des dels moviments rurals d’Acció Catòlica, fins a la direcció del Centre d’Estudis Pastorals. Alhora, és el primer capellà membre del Concili Tarraconense del 1995 que és escollit bisbe. Tots els nous bisbes arribats a Catalunya des de llavors ni tant sols hi havien participat. En canvi, Pardo, va ser el redactor del quart tema, precisament el que parla d’intensificar la coordinació entre les diòcesis catalanes i de dotar-les de perfil propi amb un estatut jurídic i una presència eclesial conjunta més significativa a Catalunya (Resolució 142).

Finalment, l’escollit és un vicari general, i no un rector perdut a qualsevol poble de Catalunya. De fet, abans de ser vicari general amb Sáiz Meneses ja actuava com a “bisbe” de Granollers. I la vida dóna moltes voltes, com per exemple que Pardo substitueixi al qui va ser el seu director al Seminari Menor, l’aleshores mossèn Carles Soler Perdigó. I que va ser el mateix Perdigó, quan era auxiliar de Barcelona, qui el va posar a Granollers i amb qui van dissenyar el pla d’agrupació de parròquies a Barcelona. En resum, Pardo va ser jubanyista, carlista, solerperdigonista, menesista... i ara serà benetsetsista de Girona.

Em diuen que Soler està content del seu relleu. I això és bona senyal. Perquè la última vegada que un bisbe de Catalunya va estar content del seu relleu, gairebé ni la recordo. En definitiva, una mirada ampla indica que no hi ha un gir episcopal a Catalunya. És una altra generació de bisbes, però no confirmen la tendència d’enviar paracaigudistes com altres nomenaments recents.

Per fi, Menorca

Els qui saben alguna cosa ja fa dies que diuen que la successió episcopal de Lleida i Girona es resoldrà amb un bisbe i un capellà. I els qui publiquen treuen noms com el bisbe Casanova de Vic (La Mañana) i el del vicari general d'Urgell Joan Pujol, o el bisbe Menorca Joan Piris i el capellà de Menorca Sebastià Taltavull (a El Periódico i –incomprensiblement amb un breu- a La Vanguardia).

A veure. És més probable la segona versió que la primera. Si canvies de diòcesi a Casanova resols un problema a Catalunya però te’n crees un altre. I al Joan Pujol espero que no li facin la mateixa mala passada que al seu germà. Que jo sàpiga, els de Guissona no han fet res dolent per merèixer això.

D’altra banda, a Menorca ja han assumit que són una diòcesi de pas. Per tant, no estranyarà que una vegada més el bisbe de Menorca es desplaci a Catalunya. Del que se’n faran creus és que finalment facin bisbe a un capellà de l’illa de la calma. Diria que no passa des del segle XVIII.

Sebastià Taltavull convindria a Catalunya especialment per un motiu, perquè amb la jubilació de Carrera els bisbes catalans perdran la mitra amb més capacitat de generar discurs i d’interpretar la realitat. I, això, amb Taltavull ho tindríem més que cobert. A més, sap anar a cavall, que sempre pot fer servei. Després, la solució de Piris, amb els bisbes que corren seria més que acceptable. En aquest sentit, és ben interessant el que respon a Vida Nueva en una enquesta sobre el laïcat.

Per tant, si passa, per fi serà l’hora de Menorca. Ara bé, llavors algú ens haurà d’explicar perquè a Catalunya ja hi haurà tres bisbes valencians (Salinas, Cortés i Piris). Després, quin mal han fet els seminaris catalans perquè faci 17 anys que no surt un bisbe nou format al seminari de Barcelona i 31 anys que no en surt cap de fora de Barcelona, excepte del seminari de Tortosa que en surten dos. I perquè aquí som una mena de reserva d’on no pot sortir cap bisbe cap a la resta d’Espanya. De fet, n’hi ha un parell que ja els hi regalo.

A Girona també esperen bisbe

Quan tornem de vacances, l’endemà de l’11 de setembre, el bisbe de Girona Carles Soler Perdigó haurà de presentar la renuncia al papa en complir els 75 anys. Així, ens trobarem amb dues diòcesis catalanes esperant bisbe: Lleida administrada provisionalment per bisbe de Tortosa, i Girona a l’expectativa del quan triga el relleu de Soler Perdigó. Per la propera jubilació, la del bisbe de Solsona, encara falten dos estius.

Són dues esperes que fan tremolar. Tots sabem que en aquest país qui posa i veta bisbes és el cardenal Antonio María Rouco. Des de la cadira que té a Roma com a membre de la Congregació per als Bisbes veta noms i en col·loca segons li convé. La veu de Roma passa inevitablement per Madrid. A Roma només es dignen a escoltar altres propostes quan s’hi emprenya molt, o per diòcesis importants.

Per això, a Lleida i a Girona no les tenen totes i els més actius ja comencen a fer soroll. Alguns cridant i altres més discretament. Són dos estratègies que es complementen i es contradiuen alhora. Però tothom hi diu la seva: tant els qui després diran que el nou bisbe és una benedicció divina com els qui carregaran contra la cúria romana.

A Girona uns dels primers a cridar han estat el col·lectiu de capellans del Fòrum Joan Alsina. Col·lectiu crític amb la jerarquia que ja fa temps no té precisament una relació fluïda amb el seu bisbe. Aquests capellans han començat a fer circular un document on demanen un bisbe "que respiri humanitat", "que faci creïble la bona nova de Jesús" i "situat en la realitat de Catalunya".

Potser el més fàcil seria trobar-lo entre els capellans de Girona o de les diòcesis veïnes. De fet, un dels bisbes més estimats a Girona era de Torelló, del veí bisbat de Vic. Però és clar, aquest l’havia “triat” el cardenal Jubany.

A veure si per Nadal tenim dos bisbes nous a Catalunya que ens donin alguna alegria: algú recorda el darrer nomenament de bisbes a Catalunya rebut amb alegria i sense polèmica?

A Girona no hi haurà missa tridentina... sembla

Al migdia rebo aquesta interessant nota informativa del bisbat de Girona. És una “Nota pastoral sobre l’aplicació a la diòcesi del ‘Motu Proprio’ ‘Summorum Pontificum’” amb data de 9 de juliol. La transcric íntegra:
“El “Motu proprio” “Summorum Pontificum” del papa Benet XVI sobre l’ús de la Litúrgia Romana anterior a la reforma de 1970, fet públic el dia 7 de juliol, estableix com a forma ordinària de celebrar la litúrgia la del Missal reformat pel Concili Vaticà II, promulgat per Pau VI i reeditat per Joan Pau II. I permet, com a forma extraordinària, l’ús del Missal Romà editat per Joan XXIII, l’any 1962, com a darrera reforma del Missal tridentí de sant Pius V.
“El mateix papa Benet XVI en el text del “Motu proprio”, i en la carta de presentació que l’acompanya, assenyala que per a l’ús de la forma extraordinària hi ha d’haver unes determinades circumstàncies, que només es donen quan un grup de fidels formats en l’ús i l’espiritualitat del Missal anterior a la reforma, desitgin i demanin celebrar la litúrgia segons aquest Missal. Cosa que ja era permesa pel papa Joan Pau II des de la publicació del “Motu propio” “Ecclesia Dei”, el 2 de juliol de 1988. En el nostre Bisbat no es donen aquestes circumstàncies, ni hi ha hagut cap grup que s’acollís a l’indult de Joan Pau II. Per altra banda l’ús del Missal de 1962 demana estar avesats a la llengua llatina, cosa que ja no és habitual en els sacerdots i diocesans de menys de 60 anys.
“El fet que a la nostra diòcesi no sigui aplicable la concessió a què fa referència aquest “Motu proprio” del papa Benet XVI, no ens ha de fer lamentar que a les comunitats que desitgen poder celebrar l’Eucaristia i els altres sagraments en les formes en què foren educats i els són útils per a la vivència i aprofundiment de la fe, se’ls reconegui el dret i se’ls atorgui la llibertat de fer-ho.
“El Sr. Bisbe ha vist aquesta nota i n’ha autoritzat la seva publicació.
“Joan Baburés i Noguer, pvre. Delegat de Pastoral Litúrgica."
Entenc que això de “no sigui aplicable” deu ser per manca de sol·licituds, ja que Girona no té cap exempció extraordinària. No hi havia caigut que ara haurem de començar a comptar quantes misses tridentines se celebren a cada bisbat. Serà curiós de veure.
I per cert, em diuen que no ho puc posar al bloc però sense voluntat de trair la font ho explico. Afirmen que contràriament al que diu Benet XVI, el Missal de Pius V, o si voleu de Joan XXIII, si que està derogarat. Que la derogació és automàtica quan se’n publica una edició típica nova. Si no fos així, també seria correcte, per exemple, utilitzar la mateixos rituals eucarístics que feien servir els cristians del segle III. Aquí ja em perdo.
Finalment, dir que aquest matí Església Plural ja ha posat el crit al cel.

Clarividència comunicativa des de Girona

L’Ángel Rodríguez de Girona ens passa l’entrevista que va sortir dijous passat a Catalunya Cristiana. En Josep Àngel Colomés ja n’ha fet un resum, per tant m’estalvio de fer-lo jo. A més, li ha donat peu a una idea. Però ho destaco perquè hi surten idees ben interessants sobre comunicació i església. Per exemple, és clarivident la necessitat d’enviar també per mail les homilies, adaptades a la lectura davant de la pantalla. I sobretot ho destaco perquè és una entrevista en positiu: més que lamentar-se fa propostes sobre tot allò que es podria fer.