(Parèntesi)

Un parèntesi en la pausa estival. Una de les lectures d’estiu m’ha cridat especialment l’atenció. Transcric un fragment del darrer llibre del monjo de Montserrat Bernabé Dalmau, Al capvespre t'examinaran en l’amor .

“Pau VI publicà a la meitat de l’Any Sant de 1975 una exhortació apostòlica sobre ‘L’alegria cristiana’ [on hi] consignà aquella frase lapidària: ‘La societat tecnològica ha pogut multiplicar les oportunitats de plaer, però troba molt difícil d’engendrar alegria. Perquè té un altre origen: és espiritual’. [I] no voldria que sonés com a tòpic el fet de citar la gastada frase de K. Rahner, segons el qual el segle XXI serà temps d’espiritualitat, o aquella de l’Evangelii nuntiandi que la gent d’avui valora més els testimonis que els mestres i si valora els mestres ho fa en tant que són testimonis (n.41). Però ho faig perquè em sembla que contenen una gran actualitat, ja que a vegades es nota un cert menyspreu del tema de l’espiritualitat, contraposant-lo als mètodes i al dinamisme apostòlic d’altres temps.

Ens trobem, doncs, en un moment en que el testimoniatge personal (i comunitari) obté el caràcter de categoria convincent, gairebé d’única categoria convincent. Ho he esmentat en tractar el tema de la transmissió de la fe. Per això cal fixar-s’hi i extreure’n els indispensables punts de referència per a viure en la joia. Altrament les anàlisis que hom vulgui fer sobre la situació actual de l’Església, i especialment sobre la de casa nostra, tindran motius suficients per a constatar desesperança i pessimisme. Quan algú els expressa, convé no jutjar-lo, perquè moltes vegades són reflex de fracassos vitals més aviat dignes de compadir. Però si que al cristià que vulgui treballar bé, i no vomitar amargor, el combat diari de la fe i el recurs constant a l’ensenyament de l’escriptura i de la vida sacramental el portaran a expressar la joia del compromís. És impossible ser persona de pregària i no comprometre’s en la pràctica del bé. És impossible alimentar-se de l’Escriptura i no traduir-la en una vida de serenitat i de confiança en Déu que porta la seva Església.” (Pàg. 123-125).

M’ha agradat el Pla Pastoral

No vaig poder anar a la trobada diocesana de presentació del nou Pla Pastoral de Barcelona, per tant, parlo d’oïdes. Però el que he vist m’ha agradat. Només he pogut recollir algunes impressions de la trobada, també positives. En tot cas, si 1.000 persones “perden” un matí d’un dissabte de juny per anar-hi, algun interès tenia la convocatòria.

Ja sabem que un Pla Pastoral no fa estiu ni canvia la diòcesis. Podríem fer la sèrie de plans pastorals de Barcelona (o de qualsevol altre lloc) i veuríem que va sortint el mateix. Però posen accents i prioritats i desperten inquietuds.

I si dic que m’ha agradat és perquè (dins dels marges eclesials) s’ha fet amb la participació de la gent i, sobretot, perquè els objectius són adequats al moment. La urgència de donar respostes a la crisi, però anar més enllà d’atendre les emergències i treballar per un sistema més just (hi ha gent que mai surt de la crisi). La pastoral “amb” immigrants (que ja fa temps que es treballa a Barcelona) perquè deixi de ser la pastoral “per als” immigrants i es treballi perquè aquests formin també les comunitats cristianes. Una veritable urgència. I, finalment, el primer objectiu, la Paraula de Déu. L’aplicació del Sínode és una prioritat.

No tot està resolt, però també és important tenir clar que s’ha de resoldre.

PD: ¿Per què no és possible veure online el vídeo del Pla Pastoral? Ja és la segona vegada que passa.

PD2: Els meus han obtingut 24 mil vots.

Primera Comunió

Diumenge va tocar primera comunió d’aquelles amb molta gent. Molt bé el rector. Per la cerimònia en general però sobretot per la introducció. Com advertir finament als pares i familiars que es comportin? Explicant que ha demanat als nens que no es distreguin saludant, perquè allò és com un partit de bàsquet: pendent del públic perds la pilota i el partit. Com fer que la gent no parli? Parlant fluixet enlloc de cridar més que ells. I molt bé sobretot saludar especialment als qui no acostumen a venir per l’Església, per dir-los que com sempre són benvinguts, amb els braços oberts com el Crist que presideix l’altar. La gent, si se la tracta bé, respon, com es va veure en el seguiment de la celebració.

Ja varem prendre mides per la primera comunió que celebrem aquest mes de la filla gran. Fa unes setmanes li preguntava si ja se sabia bé el Credo (el Parenostre ja el tenim descomptat): “No... bé un tros. Allò de crec “la Santa Església catòlica i romana”... i en la remissió... dels sants.” Anàvem ven encaminats. I diumenge vaig veure ja el tenim per la mà. El més complicat serà el dia que em pregunti que vol dir exactament això de la Comunió dels sants. (Per cert, gran èxit com a regal aquesta nova Bíblia per a nens de la Claret)

La pastoral simple

Aquest diumenge al matí hem anat a la missa que amb motiu de l’any de Sant Pau s’ha fet a l’Església de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona, presidida pel cardenal Martínez Sistach. En arribar, el primer que he pensat és que mossèn Josep M. Forcada s’havia gastat els quartos amb càmeres de vídeo i pantalles per seguir la missa paulina (¿perquè a les esglésies sempre hi ha bancs des dels que no es veu l’altar?). Doncs no era això.

Com s’ha explicat durant la celebració, la cosa és més simple. Aprofitant que l’Església està en el mateix recinte de l’Hospital de Sant Pau, les celebracions del diumenge s’emeten pel circuït tancat de televisió del centre sanitari. Així la poden seguir tots els malalts ingressats. Però a més, la parròquia té un equip de voluntaris que va a repartir la comunió als malalts que han seguit la missa i que ho han demanat.

És ben simple: sumar dues coses que ja es fan habitualment. Poder seguir la missa per televisió des del llit. O rebre la comunió a l’hospital. Però vincular les dues coses en una mateixa celebració hi dóna més sentit. No he pogut parlar amb mossèn Forcada perquè m’ho expliqués millor, però ho he trobat ben travat. Ajuntar els dos serveis no suma, multiplica. Segur que els qui volen combregar o les famílies que els acompanyen agraeixen aquesta doble participació.

Portar la comunió als malalts pot semblar poca cosa davant de tots els reptes pastorals que tenim. Però és important. Com és l’excusa ideal per acostar-se als malalts ingressats al centre. Només cal preguntar i preguntant a vegades surten moltes coses. És el mateix que sempre repeteixo: que els millors capellans de la diòcesi haurien d’estar als tanatoris. Tothom hi hem de passar algun dia. I mentre hi vas viu, sempre està bé trobar-hi algú que t’ofereix un missatge raonable i una presència coherent.

D’altra banda, anava familiarment a aquesta missa i m’he trobat que al final de l’homilia el cardenal Sistach ha lamentat la iniciativa que s’està tramitant al Congrés de Diputats per reprovar les paraules de Benet XIV sobre els preservatius. Pel contingut pasqual i paulí de la homilia, ha estat un afegit al final que no lligava gaire amb el que estaven fent allà. De fet, la iniciativa política és tant extemporània que es desqualifica per si sola. El que passa, és que també és veritat que quan un cap d’estat critica les polítiques públiques sanitàries dels estats, també ha de comptar que hi ha la possibilitat que els organismes polítics dels estats que se senten al•ludits el critiquin a ell. Però la veritat és que tenim coses més importants a fer que reprovar-nos els uns als altres. Com si això arreglés alguna cosa. Això no és simple, és simplista.

Els miracles de Lourdes

Esperant el tren a l’Estació de Sants per anar a Tarragona em va fer dubtar veure anunciat el tren a Terrassa i el tren a Vic. Però al final vaig pensar que ja anava ben encarrilat.

El cas és que a Vilanova i la Geltrú va pujar una senyora i va seure al costat de la que tenia al davant. A la nouvinguda li va cridar l’atenció la revista que llegia l’altra sobre no vaig entendre què de medicina naturalista i allò va donar peu a una conversa que aviat va ser més interessant d’escoltar que la lectura del diari. A raig, algunes frases: “Si hi ha una cosa que tinc clara en la vida és que no puc estar malalta. El Creador no ens va posar aquí per això”. “La curació surt d’un mateix. Jo com a terapeuta olística obro una ruta”. “-Sóc una ànima viatgera. –Si, ja es nota. [Recordo que estàvem al tren]”. “-Estrella, un nom bonic. El nom que escull la mare és el que correspon a l’ànima. - Bé, en realitat em dic Concepció. –Ah. –Però em faig dir Estrella perquè considero que la missió per la qual em van posar aquest nom ja l’he realitzada. Ja he concebut [Alerta, doncs, les Conxites!]”. “Doncs aquest mes hi ha una celebració a Premià que estaran tota la nit treballant amb la lluna plena”. Etcètera.

El cas és que posats a creure coses, se’m fa més pausible creure en la protecció de la Mare de Déu de Lourdes, com en aquesta parròquia de l’Argentina.

Bé, diguem-ho d’una altra manera. Una certa mala premsa que han acumulats els miracles i les aparicions té la seva motivació. Però a vegades hem volgut matar tot el que és gras. I la religiositat popular que deixi d’assumir el cristianisme, deixarà de ser cristiana, però no deixarà de ser religiositat i s’encarrilarà cap a altres vies, ni que siguin tan il·lustrades com la lluna plena de Premià.

Doncs això, que posats a ser il·lustrats em quedo amb Lourdes. Avui fa 150 de la primera aparició i en aquest temps ha donat obres avui ben vives Catalunya com la Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes. Mireu les fotos de la web on es veu que fan els voluntaris de l’Hospitalitat i no cal explicar res més.

Poblet i internet

Gràcies a la seva incorporació a la Blocsfera Cristiana descobreixo el primer bloc que conec d’un monjo del monestir de Poblet, Lluís Solà. Farà bona companyia a un referent, l'Oikía del monjo de Montserrat Sergi d’Assís. Montserrat i Poblet, benedictins i cistercens, ja tenen bloc. Sens dubte, els blocs són una bona finestra per irradiar el que es viu entre les parets d’un monestir. A més, aporten oxigen al complex món virtual.

Per ara veig que el bloc del monjo de Poblet recull principalment homilies, articles i xerrades, però sembla que ja s’anima a explicar alguns detalls de la vida del monestir. Com per exemple, el llibre que escolten aquest dies a l’hora de dinar els monjos de l’Abadia de Poblet, el “Jesús” de Pagola.

Vidal i Barraquer i Els Segadors

De vegades a Catalunya ens costa promocionar tot allò que tenim de bo. Un exemple seria monsenyor Miserachs, president del Pontifici Institut de Música Sacra. És un dels catalans que té una responsabilitat internacional més important a nivell musical, i vaticana a nivell eclesial; i aquí, excepte en reduïts àmbits, gairebé no el coneix ni Déu.

Bé, per esmenar aquest pecat dissabte vinent, dins dels actes de clausura de l’Any Jubilar de Sant Fructuós, s’estrenarà a Tarragona una obra seva. És l’oratori “Pau i Fructuós”, que es va presentar aquesta setmana en una roda de premsa a Barcelona. La primera part se centra en sant Pau i la seva presència a Tarragona i una imaginada trobada entre sant Pau (segle I) i sant Fructuós (segle III) fa d’enllaç a una segona part sobre el martiri del bisbe tarragoní i els seus diaques. També que s’estreni un oratori de gairebé dues hores és un fet prou extraordinari actualment, tal i com destacava Miserachs.

Aquestes peces magnes es gaudeixen amb més interès quan el mateix autor te les explica. Per això, he seleccionat un tall de veu de com Valentí Miserachs explica els temes musicals que acompanyen els personatges. Tots aquests leivmotiv es basen en melodies populars catalanes i, casualment diu ell, el del cardenal Vidal i Barraquer està inspirat en Els Segadors. La caverna i els quintacolumnistes ja poden començar a esquinçar-se les vestidures.

Música a part, en la roda de premsa de dijous l’arquebisbe de Tarragona Jaume Pujol va fer un primer balanç de l’Any Jubilar. En un any no han parat. Un balanç que inclou dels 150.000 pelegrins, els 2,5 milions de cromos per a nens que s’han repartit a la diòcesis, els materials pedagògics editats, el congrés acadèmic sobre sant Pau i el cristianisme primitiu, els llibres i vídeos editats, la ruta religiosa i turística dels primers cristians a Tarragona, les iniciatives solidàries impulsades o que l’arquebisbe es posés un barret mexicà (a l'estil Joan Pau II) al final de la missa del jubileu dels llatinoamericans (minut 5’30’’). Però potser el més important és la projecció que ha donat a l’Església primada de Tarragona, fent rendir la història i les arrels. Per exemple, l’oratori “Pau i Fructuós” s’estrenarà a Roma aquesta primavera.

El vicari general, mossèn Miquel Barbarà –que ja s’ha guanyat el cel- deia que l’Any Jubilar havia estat una sorpresa. Ho veurem en la trobada de capellans de Catalunya que es farà dimecres a Tarragona. I en la clausura de diumenge vinent, que presidirà com a enviat especial del Benet XVI el cardenal Herranz (que casualment també és de l'Opus) . Deu ser el primer legat del papa que ve a Catalunya des del Congrés Eucarístic de Barcelona. Allà es trobarà amb el nunci i amb el president Montilla, que assistirà a la clausura encapçalant les autoritats civils. Tot com Déu mana.

Un Sínode que serveixi per alguna cosa

Em va sorprendre gratament que l’homilia de la missa d’aquest diumenge el mossèn la dediqués al Sínode sobre la Paraula de Déu. L’important d’aquest Sínode és que no acabi com un document més dels que s’acumulen en els prestatges de les biblioteques, com passa amb tants festivals eclesials. Perquè del que es tractava era de posar realment la Paraula de Déu en el centre de la vida eclesial.

Em va agradar com explicava el mossèn que s’havia d’acabar amb aquella imatge que després de la reforma els catòlics es van quedar amb l’eucaristia i els protestants amb la Paraula de Déu. Per això va convidar directament a utilitzar materials com Paraula i Vida (un dels materials religiosos més venuts a Catalunya), per anar seguint l’Evangeli de cada dia: “preneu el sol de l’Evangeli uns minuts cada dia”. I va demanar que la lectura quotidiana de la Bíblia fos un dels signes distintius de la parròquia: “si em voleu fer feliç, llegiu-la”.

I dic que me n’alegro perquè també coincideix amb el tema del Foc Nou d’aquest gener. Una de les coses interessants del número és que recull el balanç dels tres catalans que van estar en el Sínode, el pare Abella dels claretians, el teòleg Salvador Pié i la biblista Núria Calduch. I precisament aquest dimarts també Pié explicava el Sínode a Zenit.

Potser si que aconseguirem que aquest Sínode marqui un canvi de rumb en la vida dels cristians i en l’Església. Per insistir-hi, que no quedi.

Habilitat

Si cal preocupar-se per la família, es veu que no cal anar a Madrid ni fer actes multitudinaris. Per això l’arquebisbat de Barcelona ha anunciat la convocatòria d’una missa per celebrar la Jornada per a la Família i la Vida. Serà a la catedral el 28 de desembre. És una jornada de l’Església universal i per això està bé que se celebri a tots els bisbats.

Adolfo Nicolás a Catalunya. El jesuïta globalitzat

Aquest dimecres el superior general de la Companyia de Jesús ha aterrat a Catalunya (ho havia de fer dimarts al vespre però la vaga italiana ho va impedir). Primera estada oficial d'Aldolfo Nicolás al que també és casa seva, on va viure de nen i va aprendre el que ell diu “català de carrer” que ha conservat.

L’estada té la part de simbolisme ignasià amb la visita a Montserrat i a la Cova de Manresa i institucional per celebrar el 50 anys d’ESADE i els 40 del centre educatiu dels jesuïtes a la barriada de Bellvitge. Dues potes del treball dels jesuïtes a Catalunya. Aquest dijous presideix una missa als jesuïtes de Casp. Trobareu tots els detalls, fotos i documents en la web sobre la visita.

El provincial de Catalunya, Lluís Magriñà, l’ha definit encertadament com un home globalitzat, pels seus orígens castellans, formació europea i vida asiàtica. Es veu clarament en les seves argumentacions, més circulars que cartesianes. I més inspiradores, que dogmàtiques. En la roda de premsa d’aquest dimecres al matí s’ha demostrat que van encertar amb la seva elecció. Aquí teniu un molt bon recull.

Aquest dijous a Bellvitge podrà desplegar l’ideari dels jesuïtes sobre l’educació i a ESADE ha fet un discurs de nivell on els ha plantejat una alta exigència de compromís social. I dos missatges que deixat contestant a algunes preguntes del públic. Arran de la seva experiència asiàtica, ha dit que hem parlat massa de Jesús com a Veritat i que s’hauria de presentar més Jesús com a camí: “la única cosa que arriba al món asiàtic és el que nosaltres som”. I la darrera pregunta sobre què diria a un jove que vulgui ser jesuïta: “que vingui amb gran desitjos, no de coses per a ell, sinó per a coses més grans”. Com el món.

El Sínode en marxa

Ja fa uns dies que s’ha acabat el Sínode sobre la Paraula de Déu a Roma. Salvador Pié i Núria Calduch entre els experts, junt amb un altre català, Josep M. Abella, superior general dels claretians. Personalment no l’he seguit gaire, però ara em poso a preparar el Foc Nou sobre el tema. El que ja veig és una certa moguda a l’Església catalana per la recepció del Sínode. Ja es va fer un seminari pels professors de Facultat de Teologia de Catalunya i ara el 4 de desembre es farà un acte obert al Seminari a les 7 de la tarda. Només és el primer dels que s'han previst.

Dilluns, a més, en parlaran tant Pié com Calduch als matins de TV3. Espero poder posar l’enllaç. Està bé que un magazine matinal s’interessi per aquests temes.

Tot el que sigui parlar de Paraula de Déu, és benvingut.

PD: aquí està el vídeo de dilluns.

SMS vocacions

Tres quart d’onze de la nit. Sofà. Sona avís SMS. “Hi ha cadena d pregaria per vocacions. Quina hora resaras?”. El primer que em ve al cap és la increpació del “Bitllet de Quinze” de Salvat Papasseit: “JA SOU DE L'ASSOCIACIÓ PROTECTORA DE L'ENSENYANÇA CATALANA?”. Veig que el marketing ja ha arribat a l’Església catalana. Directe.

Amb bisbes pitjors, vam fer coses millors

Em va doldre el passat cap de setmana no ser a Barcelona per visitar la capella ardent del bisbe Carrera. Però feia mesos teníem organitzada una trobada conjunta de les federacions catalana i basca dels grups de Pax-Romana. Va ser al Santuari d’Arantzazu, en un casa franciscana on ens van omplir d’atencions i en un “marc incomparable”. He de dir que personalment l’exterior de l’edifici no em va acabar de convèncer, excepte les escultures impactants d’Oteiza, però la nau i el retaule de l’altar són extraordinaris. Una meravella del segle XX.

Bé, al que em venia a referir. A mi em va tocar torejar amb el tema eclesial recollint les aportacions fetes en la trobada. No es tracta ara de fer l’informe, però recullo algunes idees pròpies i alienes que em semblen interessants.

La primera és que des dels sectors cristians més a la frontera necessitem recuperar un cert entusiasme eclesial. Ningú s’apunta a la derrota i massa vegades en els nostres grups caiem en la constant recreació sobre tot allò que no funciona a l’Església. És difícil que així algú s’apunti al nostre partit. En canvi, tenim tota el cos doctrinal del Vaticà II encara no aplicat per esbombar. I dintre del capital doctrinal a explotar, la Doctrina Social continua sent “el secret més ben guardat de l’Església”. Aquest hauria de ser un dels nostres centres de debat i de projecció pública. I això també passa per la crítica a algunes de les herències de la modernitat.

En un sentit semblant, hi ha la crítica episcopal. Certament tenim un perfil mitjà de bisbes que és un problema. Però, és encara és més cert que en altres èpoques, amb bisbes molt pitjors dels que tenim ara vam fer coses molt millors. Jo no hi era, però quan segueixes els testimonis de capellans i laics dels anys 50 i 60 això és una evidència. No es tracta de fer una església paral·lela, sinó de fer.

Un altre element nou és que avui tenim la generació de laics més ben formada de la història, tant a nivell teològic, com de pràctica pastoral, com en el món professional. Només com a exemple, a Catalunya hi ha 2.200 estudiants -la majoria laics- en els centres d’estudis de teologia que depenen de la Facultat de Teologia de Catalunya; més que capellans diocesans. Fa 20 o 30 anys, una laica estudiant teologia era l’excepció.

Més. Els nous cristians ja no vindran sols. Els hem d’anar a buscar. En el cos a cos. Com va dir un: “aquí no prosperen ni les sectes”. I això demana canviar moltes estratègies pastorals i moltes maneres de fer dels nostres grups.

I, finalment, avui el nostre context és més ampli. Tot anàlisi i proposta l’hem d’emmarcar en un context més europeu, no només català, basc o espanyol. Hauríem de tornar a tenir com a punt de referència Europa, com ja va passar quan ens ofegava l’Església nacionalcatòlica. I això també passa per intensificar tot allò que sigui la col·laboració interdiocesana. Com menys siguem, més gran és el perill de tancar-se.

Caldria canviar, doncs, estratègies i plantejament, la única cosa que no hauria de canviar és la radicalitat no fonamentalista que ha identificat els grups de la nostra tradició eclesial. O sigui, potenciar la pròpia identitat, sense trencar mai els ponts de diàleg.

Apunts per anar-hi pensant.

Mossèn Bigordà fa 80 anys

Ma mare em diu que mossèn Bigordà fa 80 anys. Aquest dissabte a les 8 del vespre per celebrar-ho fan una missa a Sant Medir, la parròquia de Barcelona on ha estat vinculat més de 40 anys i on va continuar l’obra iniciada per mossèn Amadeu Oller. Intentaré no arribar-hi tard.

La majoria tenim darrera la nostra història de fe la trobada positiva amb algun o amb alguns capellans. No explicaré ara batalletes però en el meu cas és evident que mossèn Josep Bigordà està en aquesta llista. Capellà i periodista.

Però a més, mossèn Bigordà representa una generació de capellans que ara arriben, s’acosten o passen dels 80 anys (una edat que, d’altra banda, eclesiàsticament és la més fructífera si tenim en compte que és l’edat habitual dels papes). És una generació a qui cal agrair molt. Van entendre en la fredor nacionalcatòlica que el què convenia era una altra cosa. Van estar amb la gent; van ser els qui van carregar –o es van avançar- amb la recepció real del Vaticà II contra el mateix parer de la jerarquia franquista (bona part més franquista que catòlica); a Catalunya van ser els qui van obrir les portes als immigrants i van fomentar la seva acollida espiritual, humana i material; van aixoplugar els moviments de llibertat; van apuntalar la cultura en un règim d’ignorants; van defensar la llengua catalana i van respectar la dels qui no la parlaven... Bigordà, Vidal Aunós, Batlles, Alemany i tants que em deixo o no conec. Són capellans que han mantingut un elevat prestigi del capellà en el món social i cultural i que han fet molt de bé espiritual.

Podem dir que tot això és història i que ara convé una altra cosa. I que amb alguna cosa també es deurien equivocar. Sobretot es van equivocar si el que volien era fer carrera eclesiàstica. En això van fracassar estrepitosament, però era precisament el què no buscaven. I a més, convingui el què convingui ara, si avui pot convenir alguna cosa és perquè capellans com ells van fer possible que no haguem tancat definitivament la barraca i que no haguem d’abaixar el cap quan es parla del què han fet els cristians per aquest país.

Felicitem-lo, felicitem-los i felicitem-nos-en.

Déu creu en els nens

Estic enllestint un feixuc article sobre dades de pràctica religiosa i efectius eclesials i, la veritat, es que costa trobar dades aparentment positives. Per això m’ha cridat l’atenció la que ofereix un interessant estudi de la Fundación Santa Maria: quatre de cada cinc nens resen i creuen en Déu (supero, aquí, la temptació de continuar l’article explicant maravelles sobre els meus tres fills). L’enquesta no és cap bestiesa perquè està feta per gent seriosa i amb una àmplia mostra a nivell estatal.

Sembla doncs, que enmig de tanta secularització, Déu es fa un forat. I són dades que poden girar molts tòpics i amb un gran ús pastoral. El repte més important és –veient que almenys demoscòpicament parlant Déu no ha desaparegut- quina resposta donem eclesialment per a vehicular aquesta sensibilitat. I, a un altre nivell, l’enquesta també demana respostes socials. Només un exemple; no anem bé si més d’una quarta part dels nens diuen que s’arriben a sentir sols a casa.

Tornant més directament a Déu, serà veritat allò que sovint hem fet complicat el que és més senzill del què sembla. Per això m’ha vingut al cap una cita d’un dels llibres d’aquest estiu: Déu, Cosmos, Caos, de David Jou. És un llibre escrit amb una sensibilitat que només pot tenir un científic i poeta; rigorós fins a l’extrem però que, com els nens, no ha perdut la capacitat d’admiració del món. No us el podeu perdre. A tall d'anècdota, em va quedar la idea de que la probabilitat que existeixi un planeta semblant a la terra és de dos entre cent mil. I que, tenint en compte el procés biològic humà de reproducció, la nostra probabilitat d’existència com a individu és una sobre un milió de bilions. Vist així, és cert que “l’existència de Déu és infinitament més probable que la meva existència”. Podríem dir que és d’un 50% contra un percentatge decimal format per una llarga llista de zeros amb un 1 o un 2 al final. I, els nens, ho veuen claríssim. Almenys, un 80%; el que podria demostrar que Déu creu en els nens un 100%.

Prenc nota

Prenc nota d'un paràgraf d'un article del Francesc Romeu publicada al diari Avui divendres passat. Arran de la secularització i l'empenta de les religions alternatives conclou: "Tot això, les nostres religions tradicionals ho viuen molt malament, com un autèntic desastre apocalíptic, mentre que, com els bons empresaris, ho haurien de viure més com un repte o una nova oportunitat. Una societat profundament secularitzada i sense referents religiosos, però amb necessitats espirituals, és un camp sempre preparat per acollir un nou anunci. Ben pensat, és més fàcil començar de nou que no pas redreçar el que està torçat. No és que ho tinguessin millor al segle primer els apòstols Pere i Pau en aquell decadent Imperi Romà que també era un mercat de religions." Doncs, si.

50 anys de litúrgia

Com que no hi podré ser perquè estaré a Toledo i no us ho podré explicar, us ho anuncio aquí. L’acte de celebració dels 50 anys del Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona que es farà aquest dijous al matí (alerta amb les absències episcopals). L’aplicació de la reforma litúrgica en aquest país seria diferent sense el CPL. Però a més de la història, avui continua essent una de les grans editorials religioses de Barcelona. Per això li dediquem el número de Foc Nou que està a punt de sortir.

Jesús dóna sentit a la meva vida

Veig que s’ha tancat l’enquesta sobre Jesús. Evidentment l’enquesta en si mateixa era una tonteria. Encara que totes eres cites de diversos autors cristians, el que és i significa Jesús per a un cristià no es pot resumir en una frase. Sempre serà massa parcial i incomplet, fins i tot no serà ben bé veritat. Vaja, com els titulars dels diaris.

En tot cas, han quedat destacades aquestes tres.

b) Jesucrist dóna sentit a la meva vida perquè és l’expressió completa de Déu; a través d’ell Déu es transparenta, parla i actua en mi. 22 vots (40%)

e) Jesucrist ha vessat sobre nosaltres l’amor generós d’un Déu que és Pare; fa possible superar les limitacions i obrir-nos a una vida de plenitud. 19 vots (34%)

h) Ésser cristià és voler que tot això –Evangeli i el Crist- em fonamenti i em conformi. 6 vots (10%)

La resta pràcticament no han tingut cap vot. Curiosament, tot i que en ordre diferent, són les tres mateixes cites que van quedar les tres primeres en la reunió de pares de la catequesi. No sé si vol dir res i tampoc es tractava de posar Jesús a votació. Per mi l’important era l’excusa per obrir un diàleg sobre Jesús. Mètode inductiu. Primer pregunta, i després predica. Dit d'una altra manera, truqueu abans d'entrar.

Una mica d’autoestima, gràcies.

Sobre la trobada diocesana de Barcelona a Santa Maria del Mar d’aquest dissabte es podria dir que no serveix per res. És a dir, que objectivament la diòcesis continua funcionant igual que abans de la trobada i, fins i tot, que abans i després del Pla Pastoral.

Però crec que en el plantejament de la trobada lúdico-religiosa hi havia una intuïció intel·ligent. Sense grans esveraments, posar de manifest la molta feina que es fa entre totes les entitats, parròquies, escoles, associacions, religiosos, capellans... de Barcelona. La intervenció del cardenal i l'auster vídeo que recull el treball sobre el Pla Pastoral de la diòcesi ve a dir allò que els fruits més valuosos resten sempre amagats. A la web de l’arquebisbat (d’aquí a uns dies s’hi podrà veure el vídeo) han penjat un document de 54 pàgines (que sento no haver-me llegit) sobre les aplicacions del Pla Pastoral d’aquest trienni, que confirma aquesta visió de les moltes petites coses que es fan. És el què en la seva intervenció Martínez Sistach va definir com a “presència capil·lar”.

La veritat és que a l'inici Sistach va fer una bona intervenció de balanç (inspirada en aquest text) amb l'oratòria ben afinada. Per exemple, em va semblar remarcable l’accent que es va posar en l’acollida d’immigrants. No per dir que se'ls d’acollir i d’ajudar, sinó per dir-los que ells també formen part de l’Església de Barcelona. Això és el què estan fent, per exemple, el grup de Pastoral amb Immigrants (PAI). Només, al final, la trobada va relliscar perillosament per la pendent de l'arquebisbolatria amb l'entrega de les cartes que els joves han adreçat al cardenal. Ens faltarà saber què li diuen i què els contesta.

No sé si vam sortir de la trobada més sants, però probablement es va aconseguir augmentar alguns graus l’autoestima dels qui treballen cada dia fent coses sense molestar a ningú.

“Dios no existe”

Dilluns apareixen unes pintades a la façana de la parròquia per la que passo cada dia al matí. Una diu “Dios no existe”, també hi ha obscenitat sobre el papa i una altra que posa “maricones”. Aquesta última denota ja el nivell intel·lectual dels autors de les pintades, perquè un ateisme o un anticlericalisme il·lustrat a priori no consideraria l’orientació sexual una forma d’insult. O sigui, una bretolada sense més transcendència. L’endemà a primera hora del matí ja hi havia un brigada municipal que va deixar la façana neta i polida. El rector de la parròquia és un sant i després del disgust no hi donarà més voltes.

Però em va quedar gravat el “Dios no existe”. Perquè enmig del soroll d’aquestes setmanes, on l’Església ha estat protagonista, el problema principal és que res en ha ajudat a fer veure a Déu i ni a mostrar als altres que Déu existeix. No és aquesta la tasca principal de l’Església?

PD: I avui veig altres bisbes que parlen. Els uns i els altres ja estan en el “i tu més”, o sigui, demanar concòrdia i donar la culpa a l’altre o matar al missatger.