“Així, ¿vostè és català?”

Certament és una frase amb reminiscències pujolianes que no t’imagines en boca del Benet XVI, però la cosa va anar així. Ho explicava aquest diumenge Oriol Domingo a La Vanguardia. En un acte de la Fundació Centesimus Annus a Roma el representant dels grups de Barcelona i Madrid va dirigir unes paraules al papa en català per expressar-li el desig d’una propera visita a Barcelona el 2010 quan s’obri al culte la Sagrada Família.

Va ser després, en la salutació personal, que el papa va fer notar a Garcia i Clavel en italià -amb un “Així, ¿vostè és català?”- que havia entès la seva referència al català i que l’havia acollit amb simpatia. L’ocasió va ser aprofitada per recordar-li personalment al papa que als catalans ens agradarien algunes paraules seves en català quan s’escaigués.

Tampoc ara es tracta de fer una lectura èpica d’aquest episodi. I com a mínim el Benet XVI ha parlat en català un parell de vegades. La única gran assignatura pendent és la benedicció Urbi et orbi.

Però tampoc fa cap mal fer notar de tant en tant que hi ha un catolicisme que s’expressa en català, amb la mateixa normalitat que ho fa en qualsevol altra llengua. I que no per això és més o menys catòlic. Visualitzar que el català no és un patrimoni ni dels qui es diuen nacionalistes, ni dels que no se’n diuen. És una realitat, que agradi o no, marca un perfil propi de l’Església a Catalunya.

Es diu que ara, amb aquest papa i amb Bertone, la situació és diferent. Tot i que hi ha qui continua entestant-se en informar a Roma contra tot allò que és català, fins i tot a falsejar dades sobre el realitat religiosa del país, a Secretaria d’Estat estan més ben informats que abans. Però encara hi ha molta crosta que costarà de fer saltar.

L’”Així, ¿vostè és català?” és només la punta de l’iceberg de la feina que s’ha de fer a Roma per desmuntar els tòpics que hi ha instal·lats sobre la realitat de l’Església a Catalunya. Ara que tornen a dir que l’arquebisbe de Barcelona podria anar a parar al Vaticà, en aquest sentit allà ens podria fer un gran servei. Un català de pes a Roma ens aniria com anell al dit. Alguna cosa que ens comencés a recordar als temps del cardenal Albareda.

50 anys de litúrgia

Com que no hi podré ser perquè estaré a Toledo i no us ho podré explicar, us ho anuncio aquí. L’acte de celebració dels 50 anys del Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona que es farà aquest dijous al matí (alerta amb les absències episcopals). L’aplicació de la reforma litúrgica en aquest país seria diferent sense el CPL. Però a més de la història, avui continua essent una de les grans editorials religioses de Barcelona. Per això li dediquem el número de Foc Nou que està a punt de sortir.

L’Església que no se sent

Els amics que em retreuen un cert filopapisme, no cal que continuïn llegint, o, en tot cas, ja estan avisats, tot i que no em refereixo només a Benet XVI. Em refereixo a la veu de la doctrina social de l’Església.

Pràcticament cada dia, quan llegeixes el VIS (que, per cert, no costaria gens que tingués un arxiu històric), ensopegues amb algun missatge de contingut social. I sovint amb paraules del papa que podríem subscriure qualsevol ONG. Aquesta setmana hi ha dos exemples ben clars: un la intervenció durant la recepció als membres de la simpàtica fundació Centesimus Annus i l’altra en el missatge a la cimera de la FAO.

Idees com “el gran desafiament d'avui és ‘globalitzar’ no només els interessos econòmics o comercials, sinó també les expectatives de solidaritat”, o que el "dret primari a l'alimentació està intrínsecament vinculat a la tutela i a la defensa de la vida humana. (...) Tota persona té dret a la vida; per això, és necessari promoure la posada en pràctica de manera eficaç d'aquest dret i s'ha d'ajudar les poblacions que pateixen per la manca d'aliments a arribar a ser a poc a poc capaços de satisfer les pròpies exigències d'una alimentació suficient i sana". O, dir als empresaris que "l'últim dia, el dia del Judici universal se'ns demanarà comptes sobre si hem usat el que Déu ha posat a la nostra disposició per respondre a les esperances legítimes i a les necessitats dels nostres germans, especialment dels més petits i necessitats."

Passa el mateix amb el missatge de Càritas que van enviar ahir. El tema és la dignitat dels immigrants. Són veus que se senten poc, i les culpes d’això estan repartides. Des de dins de l’Església per cridar més alt sobre altres temes (el cardenal Martino parla la Doctrina Social com "el secret més ben guardat de l'Església"), i des de fora per funcionar només amb estereotips.

Més 'xulos' que un 8

Ells poden repartir a tort i a dret, però pobres dels qui diguin res en contra d'ells. Ni que sigui l’Osservatore Romano.

Esperpèntic (la Cope)

La cronologia és esperpèntica. Diumenge passat Juliana a La Vanguardia ens deia que Rouco va tirar pel dret amb la renovació de Losantos i Vidal a la Cope, tot i la oposició de Cañizares, i que Martínez Sistach va fer veure que passava vent. Dimarts el mateix Juliana ens diu que el mateix Sistach nega que s’hagi rentat les mans sobre el tema i el diumenge apareix finalment en una entrevista feta el dijous per deixar clara la seva oposició al contracte que garanteix la continuïtat de la deriva actual de la Cope i que a Roma ho veuen igual.

Últim capítol aquest dilluns al matí: Losantos a la mateixa Cope acusant al cardenal Lluís Martínez Sistach d’encobrir avortistes (té el mèrit d’anar darrera del Rey, del nunci o de Gallardón entre molts altres damnificats [Es pot escoltar a Federico a las 7. -7:22:45]).

Però quin circo tenim muntat! Això ho fas en qualsevol empresa i estàs al carrer al cap de dos segons i, a més, et posen a parir i et demanen públicament una rectificació. Seria més que escaient en aquest cas.

Potser ja ha arribat el moment de tirar pel dret i d’exigir als bisbes (a tots) que ens expliquin amb claredat fins on volen deixar arribar a la Cope.

PD: I per ara més aquí, aquí i aquí

Falta menjar

Fregant els plats veig la notícia a BTV. Els efectes de la crisi alimentaria també arriben a Barcelona. L’associació que reparteix menjar a la parròquia de Sant Agustí de Barcelona acaba les existències que reparteix cada setmana. Truquen al Banc dels Aliments per demanar-ne més i els diuen no donen a l’abast, que totes les entitats que reparteixen menjar a Barcelona els passa el mateix. Hi ha 5.000 persones més per atendre que l’any passat i arriben menys donatius alimentaris, bàsicament excedents de la Unió Europea.

Si no recordo malament va ser al finals dels 80 que a Barcelona va crear un fort impacte la campanya “Aquí hi ha gana”. Era fer evident que la ciutat olímpica també tenia la seva cara oculta. Ara, pot tornar-se a repetir. Que en la societat de l’opulència hi ha hagi gent que depengui del menjar que li donen a la parròquia hauria de xocar. Doncs cada any són 130.000 persones les que utilitzen aquest servei de Barcelona, més de 8 tones de menjar distribuïdes. No parlem de no arribar a final de mes, parlem de no tenir ni per menjar. I mentre anem discutint sobre el sexe del àngels.

‘El Periódico’, molt catòlic

Aquesta setmana, amanida per l’afinat Juliana des de La Vanguardia, també ve molt catòlica a El Periódico. Primer dilluns amb un excel·lent article d’Armand Puig sobre Jesús arran del simposi sobre el Jesús històric celebrat a la Facultat de Teologia de Catalunya. El mateix dia l’Àlex Masllorens carregant contra tota la carcúndia mundial (del cas Pagola que comenta em sembla que ja està tot dit aquí i aquí i aquí i abans de l’estiu ja podrem tenir la nova versió revisada en català i en castellà). I avui dimecres un tal Romeu obrint el suplement de llibres amb dues pàgines sobre les novetat editorials de la Bíblia.

Per ara, doncs, els qui fem periodisme religiós sembla que sense feina no ens quedarem.

Dels bisbes i de la COPE no me'n refio

Una base tota la lectura periodística és saber que tota filtració és interessada. No necessàriament falsa, però si algú ho ha esbombat és perquè el beneficia a ell o perjudica a algú altre. Així s’ha llegir el que s’està publicant aquests dies sobre l’escàndol de la renovació de Losantos a la COPE i sobre la línia de la cúpula episcopal espanyola.

Aquest estira i arronsa no és nou. Des de l’arribada de Benet XVI i el seu viatge a València que periòdicament apareix la idea que des de Roma es demana més moderació i no trencar ponts amb el govern legítimament establert (a Itàlia en això són molt més fins). I la COPE és evidentment el símbol d’aquesta batalla. Aquesta serà la bona?

No se. El tema de la Cope ni recordo quants anys fa que s’arrossega. S’ha anat agreujant però ja fa almenys deu anys que una persona gens sospitosa com el cardenal Carles clamava sobre aquest tema. I una cosa semblant es va parlar després de les anteriors eleccions generals. També recordo vagament el tema de COPE com a tema polèmic del Concili Tarraconense del 1995. Per tant, si això ha passat és perquè a la majoria de bisbes ja els ha semblat bé i la minoria no ha estat prou contundent en presentar la magnitud de la tragèdia. I per això no me’n refio. Costa de creure que de cop Cañizares caigui del cavall i Rouco sigui l’únic de dolent de la pel·lícula. Quan una cosa no s’arregla en deu o quinze anys, les culpes estan més repartides. I la bèstia ja s’ha fet massa grossa i es val per si mateixa.

Minut de glòria

Divendres havia de fer un regal. Rumiant a la tele em donen una idea: el darrer premi Sant Jordi de novel·la que ja havia oblidat, Les senyoretes de Lourdes. Dic “Ai! No. Que l’han prohibit”. Però penso que l’he de regalar a un catòlic amb estudis, que ja serà prou grandet per discernir i que li pot interessar com es planteja el tema. Total, comprat i regalat.

Es que, és clar, a quin segle viu el rector de Tremp? Es creu encara amb el poder de decidir què poden fer i què no poden fer els feligresos? Potser no, i té més substància de la que aparenta, però sense dubte es decanta pel que és fàcil: denunciar i condemnar. És més fàcil que formar uns catòlics que la seva fe no perilli quan algú escriu alguna cosa que pot ser inconvenient, sigui un reconegut premi Sant Jordi o sigui rector d’una parròquia. Per que ni un i ni l’altre no són infal·libles i tenen la mateixa probabilitat estadística de cometre errors. La gràcia és que tinguin gent al davant amb capacitat de confrontar punts de vista abans d’elevar excomunions. Que tenim davant un llibre d’èxit sobre un tema complex com les aparicions. Doncs, és el millor moment per parlar-ne, explicar quin sentit hi dóna l’Església, quina importància té per la fe, què és avui Lourdes pels catòlics, o que l’Església és molt escrupulosa en l’aprovació d’aquestes visions... Doncs no, el llancem a la foguera.

Resultat de manual: el rector ja ha tingut el seu minut de glòria, que a l’autor no li feia cap falta però li ha anat com anell a dit. A l’Opus són més intel·ligents.

Tancat al Seminari

Per un encàrrec d’una productora he estat tota setmana tancat (perdó per no atendre el bloc). Van buscar una sala cèntrica per enregistrar entrevistes i van anar a parar al seminari. No hi havia estat mai tantes hores tancat. Això m’ha permès adonar-me que a més de les obres de renovació de l’entrada, a dins continuen fent obres de millora.

Evidentment l’important de qualsevol edifici eclesiàstic no són les pedres sinó les persones que hi ha dins, però en el cas del Seminari és difícil que vagi pitjor que quan canviaven el rector cada dos anys. També cal recordar que l’edifici també és la seu de diverses institucions docents, culturals i de la biblioteca. I que té la sala d’actes més utilitzada per actes diocesans i de l’Església de Catalunya. Per això, és important que també s’hagin sabut espavilar i buscar recursos per dignificar l’envellit edifici d’Elies Rogent. És un patrimoni que ben gestionat pot fer un bon servei a la diòcesi. I sembla que en això estan. I, per exemple, han estat prou pillos per instal·lar cabines de traducció a la sala d’actes i oferir un servei que tenen poques sales d’actes de Barcelona. Amb una mica de sort encara podrem pensar en treure’n diners.

¿Què passa a l’Església?

Ja fa uns dies que no podia sortir al carrer sense no trobar-me algú que m’increpés: ¿Encara no t’has llegit el darrer Quadern de Cristianisme i Justícia? Total, que dissabte al matí he esmorzat llegint ¿Què passa a l’Església?.

No sé perquè durant la lectura m’ha vingut al cap una idea d’un capellà basc que va triomfar en un recés: “Más en menos”. Una recepta aplicable a la dispersa vida quotidiana: centrar-se en menys coses però implicar-s’hi més a fons; i en la vida eclesial i cristiana: anar a l’essencial. Seguint aquesta idea, fins i tot m’hauria saltat tota la crítica interna per anar directament a les propostes que fa el document.

En tot cas, ara ja puc anar pel carrer cridant: ¿Encara no us heu llegit el darrer Quadern de Cristianisme i Justícia?

El litigi Lleida-Barbastre, 10 anys en punt mort

Quan un govern ha de fer una nova llei o posar en marxa un projecte primer anuncia que el farà, després explica que l’ha començat a fer, després que l’està fent, després que ja n’ha fet la meitat, després que està a punt d’acabar-lo, després que l’ha acabat, al final l’inaugura i a més periòdicament va explicant com funciona de bé. O sigui, que fa una cosa una vegada, però intenta que la gent en senti parlar vint vegades.

Involuntariament, a Lleida, els hi està passant el mateix al revés. És a dir, que sempre els diuen que no, però el "no" és el mateix de sempre: que hi ha un decret que s’ha de complir i que no es vol entrar a valorar les proves sobre la propietats de les obres d’art de la franja en litigi. I la resposta de Lleida sempre acaba sent la mateixa: que és un decret que no es pot executar sense el permís de la Patrimoni de la Generalitat i que el decret no té fonament si el titular de les peces no són les parròquies originaries. D’aquí uns dies es repetirà la història quan es facin públics els arguments de la no admissió a tràmit del recurs presentat a la Rota. Semblarà que tornin a dir que no.

I, així, portem des de 1998. El juny farà 10 anys. El laberint de recursos per la via eclesiàstica és complicadíssim i pot durar anys. Encara hi ha altres demandes obertes a Roma i la via civil ni s’ha encetat. I com que Roma no ha emès cap sentència judicial sobre la propietat de les obres el tema no està tancat. Està en el mateix punt mort.

La única novetat d’ara és que el nunci Monteiro s’ha pronunciat a favor de la divisió del patrimoni diocesà de Lleida, com destaca la premsa d’Aragó (sempre s’ha de llegir com es veuen les coses des de les dues bandes). Curiosament, a El Heraldo també pinten a Monteiro com el dolent de la pel·lícula, cosa que em pensava que només passava a la part catalana.

Ara, el tema està en que en aquest litigi Lleida juga amb un jugador menys en espera del seu nou titular episcopal, que és com jugar sense porter. Però es que encara que demà enviïn a Lleida a Vicente Juan des d’Eivissa i que aquest decideixi portar les obres a Barbastre carregant-les a coll, tampoc ho podria fer si la Generalitat no autoritza el trasllat. Per tant, ni que portin un bisbe disposat a enemistar-se amb tota l’Església de Lleida per obeir un simple decret, resoldran el problema. Només en crearan un altre. I si al final s’ha d’arribar a un acord, sempre serà més fàcil amb un bisbe que sigui del gust de la gent de Lleida i no amb un que tothom li giri l’esquena.

PD: Em pensava que la Nota de la reunió dels bisbes catalans que feien ahir i avui l’enviarien dijous al matí com és habitual. Però no, surt a 2/4 de 9 del vespre, una gran hora per facilitar la feina als periodistes. Parla sobre d’ensenyament i mereix tot un altre comentari. I de Lleida diu que els bisbes han estat informats sobre el tema i que “han donat el seu suport a Mons. Salinas en totes les accions que puguin conduir a aprofundir en la comunió eclesial”, que és el mateix que dir que si plou, et mulles.

L’AVE de Barcelona arriba al Vaticà

Tothom ja sap que per guanyar una guerra s’ha de guanyar la batalla de la opinió pública. Ho saben molt bé el patronat de la Sagrada Família en la oposició al pas del túnel de l’AVE pel davant del temple. Doncs en aquesta batalla han aconseguit arribar a Roma. Aquesta setmana la secció en castellà de Ràdio Vaticana es fa ressò de la polèmica amb unes declaracions del cardenal Martínez Sistach. Són uns talls de veu d’aquells que tornen bojos a qualsevol periodista que els ha d’editar: una subordinada darrera l’altra sense acabar de matar el tema.

El que caldria veure és si això afavoreix o no que el papa es decideixi a venir el 2010 a Barcelona per a inaugurar la cobertura del temple. Tot ajuda a posar-se a l'aparador. I des de que se sap que el papa anirà a Madrid per a presidir la Jornada Mundial de la Joventut, tothom mou peça per estirar el viatge cap a casa seva. El tema de Barcelona l’ha destapat l’abat de Montserrat a Rac1 [Divendres 09/05 9h. Minut 33]. Tot i que el millor de l’entrevista és quan Josep Maria Soler diu que el cardenal Rouco “s’ha fet una imatge més negativa del que realment és”.

Però tornant al papa, tenint en compte que Barcelona-Roma són dues hores d’avió potser seria millor separar les dues coses i no plantejar-ho com una escala més del viatge. El que ja seria delirant és que el papa vingués a Barcelona des de Madrid amb l’AVE.

Jesús dóna sentit a la meva vida

Veig que s’ha tancat l’enquesta sobre Jesús. Evidentment l’enquesta en si mateixa era una tonteria. Encara que totes eres cites de diversos autors cristians, el que és i significa Jesús per a un cristià no es pot resumir en una frase. Sempre serà massa parcial i incomplet, fins i tot no serà ben bé veritat. Vaja, com els titulars dels diaris.

En tot cas, han quedat destacades aquestes tres.

b) Jesucrist dóna sentit a la meva vida perquè és l’expressió completa de Déu; a través d’ell Déu es transparenta, parla i actua en mi. 22 vots (40%)

e) Jesucrist ha vessat sobre nosaltres l’amor generós d’un Déu que és Pare; fa possible superar les limitacions i obrir-nos a una vida de plenitud. 19 vots (34%)

h) Ésser cristià és voler que tot això –Evangeli i el Crist- em fonamenti i em conformi. 6 vots (10%)

La resta pràcticament no han tingut cap vot. Curiosament, tot i que en ordre diferent, són les tres mateixes cites que van quedar les tres primeres en la reunió de pares de la catequesi. No sé si vol dir res i tampoc es tractava de posar Jesús a votació. Per mi l’important era l’excusa per obrir un diàleg sobre Jesús. Mètode inductiu. Primer pregunta, i després predica. Dit d'una altra manera, truqueu abans d'entrar.

Per fi, Menorca

Els qui saben alguna cosa ja fa dies que diuen que la successió episcopal de Lleida i Girona es resoldrà amb un bisbe i un capellà. I els qui publiquen treuen noms com el bisbe Casanova de Vic (La Mañana) i el del vicari general d'Urgell Joan Pujol, o el bisbe Menorca Joan Piris i el capellà de Menorca Sebastià Taltavull (a El Periódico i –incomprensiblement amb un breu- a La Vanguardia).

A veure. És més probable la segona versió que la primera. Si canvies de diòcesi a Casanova resols un problema a Catalunya però te’n crees un altre. I al Joan Pujol espero que no li facin la mateixa mala passada que al seu germà. Que jo sàpiga, els de Guissona no han fet res dolent per merèixer això.

D’altra banda, a Menorca ja han assumit que són una diòcesi de pas. Per tant, no estranyarà que una vegada més el bisbe de Menorca es desplaci a Catalunya. Del que se’n faran creus és que finalment facin bisbe a un capellà de l’illa de la calma. Diria que no passa des del segle XVIII.

Sebastià Taltavull convindria a Catalunya especialment per un motiu, perquè amb la jubilació de Carrera els bisbes catalans perdran la mitra amb més capacitat de generar discurs i d’interpretar la realitat. I, això, amb Taltavull ho tindríem més que cobert. A més, sap anar a cavall, que sempre pot fer servei. Després, la solució de Piris, amb els bisbes que corren seria més que acceptable. En aquest sentit, és ben interessant el que respon a Vida Nueva en una enquesta sobre el laïcat.

Per tant, si passa, per fi serà l’hora de Menorca. Ara bé, llavors algú ens haurà d’explicar perquè a Catalunya ja hi haurà tres bisbes valencians (Salinas, Cortés i Piris). Després, quin mal han fet els seminaris catalans perquè faci 17 anys que no surt un bisbe nou format al seminari de Barcelona i 31 anys que no en surt cap de fora de Barcelona, excepte del seminari de Tortosa que en surten dos. I perquè aquí som una mena de reserva d’on no pot sortir cap bisbe cap a la resta d’Espanya. De fet, n’hi ha un parell que ja els hi regalo.

I vostè, quina mena de catòlic és?

En una societat altament secularitzada com la francesa els catòlics han sabut espavilar-se en molts àmbits. Ja van ser conciliars avant le lettre i avui, per exemple, és envejable la seva producció i dinamisme editorial. En descobreixo una mostra en un article d'Antoni Reig (un periodista que mereixia una reconeixement més ampli del que ja té).

Parla d’un nou llibre del periodista de Le Monde Henri Tincq, Els catòlics. Sant Google em condueix també a una crítica elogiosa del llibre publicada a La Croix. Sembla que realment valdria la pena la traducció al nostre país.

Per fer-ne un tast, l’article de Reig detalla la catalogació que fa Tincq de les diverses maneres de ser catòlic: els observants, la infanteria, els tradicionalistes, els inspirats, els compromesos, els silenciosos, els que fan zapping i els rebels. No es pot llegir sense caure en la temptació d’anar col·locant als catòlics que coneixes en cada paquet. I de col·locar-se a un mateix.

Germinans Germinabit

Un títol escaient pel dia de la Mare Déu de Montserrat. Ja l’any 2001 Germinabit va ser el nom amb el que es va presentar l’Església de Catalunya a Roma amb una exposició sobre la producció de llibre religiós en català durant el segle XX, floreixent malgrat la persecusió que durant dècades va patir la llengua pròpia de Catalunya. Ara Germinans Germinabit és el nom de les primeres notes del Llibre Vermell de Montserrat que se sonaran dimarts vinent a l’església de Santiago i Montserrat de Roma en el Concert que hi farà l’Escolania de Montserrat.

És un dels actes de la Setmana Montserratina que s’ha organitzat a Roma convidats per l’ambaixador d’Espanya davant la Santa Seu, Francisco Vázquez. L’abat Josep Maria Soler també farà una conferència a l’ambaixada repassant els sants que han estat pelegrins il·lustres del monestir. És ben clar que a Montserrat s'ha acollit a tothom. L'abat serà presentat per el nou director de L’Osservatore Romano, Giovanni Maria Vian, una de les personalitats romanes que està previst que es facin presents en les actes.

Doncs molt bé. Anar pel món a lluir el que tenim. Està altament documentat que un dels problemes de l’Església de Catalunya és la versió esbiaixada que molts s’han preocupat de vendre a Roma. I, certament, té els seus defectes però són menys que les seves virtuts. I només les institucions catalanes són les poden anar a explicar-les. I de la manera més simple. Mostrant el millor que tenim i tota la gent que treballa sense fer soroll. Tenim una de les millors escolanies del món i un santuari que ha estat referent espiritual per a tots els catalans durant segles? Doncs, cap allà. Pluja fina sense necessitat de criticar ni de donar la culpa als altres. I a esperar que surti a l'Osservatore, el diari que llegeixen tots els qui fan els bisbes de Catalunya i el papa.

Un detall per recordar. Menys d’una hora després de l’elecció de Benet XVI (marcada per la fama intransigent de Ratzinger), la primera persona a qui vaig sentir parlar-ne positivament va ser l’Abat Soler a través de Catalunya Ràdio. Va aprofitar per evocar positivament l’elecció d’un nom tant significatiu pels benedictins i per l’Europa de la pau. I va remarcar que el cardenal Ratzinger apreciava Montserrat per la seva cultura musical. Doncs, vinga, a lluir-ho. I anem fent la llista de tot el què tenim que valgui la pena ensenyar.

Bisbes i cardenals contra el cardenal Sistach?

Avui farem una mica de propaganda de la caverna. No ho hauria de fer perquè aquesta gent quan els critiques trempen i poden agitar tots els seus fantasmes però... anem a portar-los unes quantes visites. El cas és que fa uns dies el ja citat portal de Jiménez Losantos va posar en marxa l’espai Religión en Libertad (sic), com una alternativa al més plural Religión Digital. Res a dir. Estem en un país lliure, gràcies a Déu i no sempre gràcies als qui parlen de llibertat.

Però a poc a poc Religión en Libertad ha anat destapant la nòmina de col·laboradors. Confesso la meva ignorància sobre aquest ambient i la majoria no sé ni qui són (els teniu a la foto). Però destaca com a fixe l’arquebisbe emèrit de Pamplona Fernando Sebastián i avui veig que hi apareix el cardenal Ricard Maria Carles. Però el més curiós és que com a comentarista fixe hi ha incorporat un bloc anònim que té com a principal missió carregar-se al cardenal Martínez Sistach. Entenc que amb les misèries de la gent s'hi vulgui fer negoci (per això han creat el portal) en un país on les revistes del cor són les més venudes i on que els programes més vistos a la tele no són precisament els debats culturals. Però cal recordar, les regles del joc de qualsevol espai de comunicació. Molts mitjans de comunicació publiquen textos sense firmar, però això no vol dir que els textos no tinguin pare: s’entén que els editors de mitjà es fan responsables d’aquell contingut. Però no només això, sinó que a Religión en Libertad el presenten a “bombo i platillo” com la gran revelació de la temporada, una mena de “Aquí hay tomate” eclesial.

I de quins continguts estem parlant? Doncs del que escriuen uns (dos o tres? 200?) suposats capellans que diuen que són tan fidels a la Santa Mare Església que la seva distracció preferida és posar a parir el seu arquebisbe. Tampoc sé quina mania especial li tenen al rector del Seminari de Barcelona, però crucificar-lo deu ser una nova fórmula per animar la pastoral vocacional. Com anar contra qualsevol altra iniciativa eclesial que aixeca el cap, no fos cas que funcionés el que ells no dominen. I es veu que hi gasten moltes hores, i que hi ha gent que hi perd molt de temps, com si no hi hagués molta feina a fer a Santa Coloma de Gramenet, posem per cas. I el més gros és que ells mateixos expliquen els motius de tanta dedicació i perquè Barcelona s’ensorra: perquè l’arquebisbe Sistach no els va donar els càrrecs que ells volien. I ho fan des de l’anonimat per no arriscar-se a fer carrera en el futur i perquè el què diu un sembli que ho digui tot el bisbat. Després ho vesteixen amb tota la parafernàlia ideològica que els convé i si els critiquen diuen que estan perseguits mentre són ells que hi ha volgut instal·lar la Gestapo i la delació a la diòcesi. Tota una lliçó pels progrés que es consideraven experts en la crítica a la jerarquia. Ja ho diuen, que qui no té feina el gat pentina (ofereixo gratis aquesta nota perquè puguin denigrar-me, felicitar-me, amenaçar-me o inspeccionar la meva vida anònimament els propers dies).

El cas és que és veritat que quan comparteixes tribunes et pots trobar companys de viatge inesperats. Diuen allò que la política fa estranys companys de llit, però es veu que política eclesial encara els fa més surrealistes. Doncs bé, aquí és on les coses comencen a no quadrar. Un mitjà que s’apunta i assumeix una campanya anònima contra un cardenal de l’Església catòlica, és el lloc on anar predicar? Ho aproven i aplaudeixen Sebastián i Carles? O Rouco, el gran protector de Losantos contra la opinió de Sistach i d'altres bisbes? Els sembla bé la rellevància pública que es dóna la inquisició que sense llicència eclesiàstica han volgut muntar a Barcelona? No ho han vist o és que hi ha una pinça de bisbes i cardenals contra Sistach? No m’ho hauria imaginat mai.

Tot el què cal saber de Sant Jordi

Dels missatges que avui rebo a la meva bústia arran del dia de Sant Jordi, destaco el més original. El que m’explica tot el què cal saber de Sant Jordi. Bona diada.

Dues tasses

Si ahir anunciava un acte d’una aportació de Jordi López Camps sobre fet religiós i política, demà n’hi ha un altre. El llibre és un toxto d’aquells que només poden fer els savis. Recull i comenta tot el magisteri pontifici sobre nació. A més de la presentació que farà aquest dimarts amb l’expresident Pujol i l’abat Josep Maria Soler, com bé destacava Oriol Domingo a La Vanguardia, és altament rellevant el pròleg i l’aval del cardenal Poupard.

I dos galetes. Les que va rebre dissabte el pacífic jesuïta Norberto Alcover de boca de Jiménez Losantos. Una vergonya. Llegiu-ho. Li dediquem la tassa de la foto.