L’Església que no se sent

Els amics que em retreuen un cert filopapisme, no cal que continuïn llegint, o, en tot cas, ja estan avisats, tot i que no em refereixo només a Benet XVI. Em refereixo a la veu de la doctrina social de l’Església.

Pràcticament cada dia, quan llegeixes el VIS (que, per cert, no costaria gens que tingués un arxiu històric), ensopegues amb algun missatge de contingut social. I sovint amb paraules del papa que podríem subscriure qualsevol ONG. Aquesta setmana hi ha dos exemples ben clars: un la intervenció durant la recepció als membres de la simpàtica fundació Centesimus Annus i l’altra en el missatge a la cimera de la FAO.

Idees com “el gran desafiament d'avui és ‘globalitzar’ no només els interessos econòmics o comercials, sinó també les expectatives de solidaritat”, o que el "dret primari a l'alimentació està intrínsecament vinculat a la tutela i a la defensa de la vida humana. (...) Tota persona té dret a la vida; per això, és necessari promoure la posada en pràctica de manera eficaç d'aquest dret i s'ha d'ajudar les poblacions que pateixen per la manca d'aliments a arribar a ser a poc a poc capaços de satisfer les pròpies exigències d'una alimentació suficient i sana". O, dir als empresaris que "l'últim dia, el dia del Judici universal se'ns demanarà comptes sobre si hem usat el que Déu ha posat a la nostra disposició per respondre a les esperances legítimes i a les necessitats dels nostres germans, especialment dels més petits i necessitats."

Passa el mateix amb el missatge de Càritas que van enviar ahir. El tema és la dignitat dels immigrants. Són veus que se senten poc, i les culpes d’això estan repartides. Des de dins de l’Església per cridar més alt sobre altres temes (el cardenal Martino parla la Doctrina Social com "el secret més ben guardat de l'Església"), i des de fora per funcionar només amb estereotips.