dijous, 17 d’abril de 2008

Correm a felicitar a Miró i Ardèvol


Cal felicitar a Josep Miró i Ardèvol pel seu nomenament com a membre Pontifici Consell per als Laics. Sempre és bo que una persona que coneix Catalunya tingui un peu en el Vaticà i pugui de tant en tant treure-hi el cap. De fet, amb Miró, només hi ha un altre laic de Catalunya amb un paper similiar, Josep Maria Cullell, president de l’Hospitalitat de Lurdes, com assessor de temes econòmics.

Al Vaticà no són tontos i Miró és un home intel·ligent. Té un pensament ben articulat que no es pot rebatre amb quatre tòpics. També ha sabut articular en poc temps una presència pública d’un determinat discurs moral i amb èxits com la denúncia del cas Morín. Per això l’han nomenat. Per tant, correm a felicitar-lo, tant com ell ha corregut a fer-ho públic abans de l’anunci oficial que es fa de tots els nomenaments el papa en els organismes oficials de la Santa Seu.

Dit això, cal destacar que Miró i Ardèvol té dos problemes de base que fan molt difícil assumir tot el que ve darrera. Problemes de base compartits per altres sectors eclesials que precisament són els qui l’ha portat a aquesta nova tribuna. És un nomenament de “lunga mano” (de fet, no deixa de ser curiós que al Consell per als Laics hi vagi el president d’una entitat civil com E-Cristians que no té cap reconeixement eclesial ni relació orgànica amb la seva diòcesis).

Primer, hi ha un problema de discurs. Simplificant, el punt de partida de Miró i Ardèvol és que el món s’ensorra i que només gent com ell el podrà salvar. I això és el que habitualment l’aboca a una posició de confrontació. Només com a model algunes de les alertes d’E-cristians dignes de la Lliga del Bon Mot i contra tot cosa tripartita que belluga, o l’expedient a Convergència.

I, segon, un problema d’estratègia. A falta de sintonia amb la majoria de la tradició catòlica catalana, els seus millors aliats els ha trobat a Madrid. D’entrada, això no és cap pecat. Però el problema és que el amics que ha fet (CEU, Propangandistas, Hazteoir, COPE, Arbil) només miren l’Església de Catalunya com un espai a nacionalitzar (espanyolament parlant, és clar). El seu problema no és l’evangelització, sinó que l’Església a Catalunya tingui un perfil propi, com té tota l’Església inculturada en un territori. L’exemple més il·lustratiu és l’acte que van organitzar a Barcelona contra l’Estatut abans del referèndum, suposadament perquè representava el final de la civilització moral a Catalunya. En canvi, sabeu quins van ser els únics xiulets que es van escoltar durant l’acte? Quan una de les intervencions van començar parlant en català. Avui, només cal veure les grans alegries del portal d’internet de Jiménez Losantos amb aquest nomenament. És important saber cap a on vols anar, però també amb qui hi vas.

Tot aquest rotllo és per dir perquè bona part dels cristians de Catalunya no se senten reconeguts amb aquest nomenament. N’hi ha que s’hi, però ni ha molts que no. Són la majoria dels cristians que mantenen obertes les parròquies, que fan la catequesi, que compren llibres a la Claret, que porten els fills a les escoles cristianes, o que celebren els 25 anys de matrimoni a Montserrat.

5 comentaris:

Pauper ha dit...

Dices:
"Tot aquest rotllo és per dir perquè bona part dels cristians de Catalunya no se senten reconeguts amb aquest nomenament. N’hi ha que s’hi, però ni ha molts que no. Són la majoria dels cristians que mantenen obertes les parròquies, que fan la catequesi, que compren llibres a la Claret, que porten els fills a les escoles cristianes, o que celebren els 25 anys de matrimoni a Montserrat."

Y claro, tú te has nombrado a ti mismo como portavoz de todos ellos porque sabes perfectamente cuál es su pensamiento...juaaaaas.

CUANTA RABIAAAAAAA en un sólo artículo....

Luis ha dit...

Ay Llisterri, cuánta rabia y qué mal disimulada. Mira, te conviene venirte por Madrid, ver su seminario (el mayor de Europa) o el de Getafe lleno, que los tiempos del kumbayá son el pasado en la Iglesia. Venga, recíclate.

Jazzadlimitum ha dit...

Jo no se que ens passa a tots plegats... Pauper i Luis jo on veig ràbia es en els vostre comentaris.

A mi l'escrit em sembla correcte, i veig clarísima una cosa. I es que aquest nomenament de Miró i Ardevol torna a ser un nomenament a dit, com tots els que es fan en la jerarquia.

Quan pensa la jerarquia baixar del burro i preguntar a la gent de base que es el que vol? Jo em sento un laic compromès i aquest homre com a laic m'ha de representar? Si amb prou feines sé qui es...

No anem bé. Jo vull una jerarqui més cristiana...

Xavi C
www.volembisbescristians.org

Silveri Garrell ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Silveri Garrell ha dit...

En primer lloc estic content del nomenament i felicito al Sr. Ardèvol. Realment tal com dius, el pensament d'en Mirò Ardévol crea un front de "confrontació" de tal manera que també existeixen els fronts de confrontaciò entre les diverses formes de viure el Cristianisme, només que aquest "front de confrontació" entre germans cristians ha de ser pacífic que és el mateix dir que els socis d'E-cristians som pacífics i no fem guerra física, i que és el mateix dir que el "front de confrontació" no és un tal front sinò més aviat és un "FÒRUM DE DISCUSIÒ" (FORUM-LIBERTAS). Llástima que en aquest cas concret també al Mirò Ardévol li hagi de passar com a'n Verdaguer, que després de ser suspès a divinis per influència de l'aristocracia catalana tinguè de demanar auxili al bisbe de Madrid. En el cas d'E-cristians i el seu fundador Sr. Ardèvol, actualment passa com en la vida d'en Verdaguer que, els nostres ens fan fora i hem de fiar-nos dels estranys, però és com en el mateix Evangeli que els últims seran els primers. Curiositat sobre en Verdaguer al vincle de sota

http://silverigarrell.blogspot.com/2005/05/es-verdaguer-o-es-fals.html