Minut de glòria

Divendres havia de fer un regal. Rumiant a la tele em donen una idea: el darrer premi Sant Jordi de novel·la que ja havia oblidat, Les senyoretes de Lourdes. Dic “Ai! No. Que l’han prohibit”. Però penso que l’he de regalar a un catòlic amb estudis, que ja serà prou grandet per discernir i que li pot interessar com es planteja el tema. Total, comprat i regalat.

Es que, és clar, a quin segle viu el rector de Tremp? Es creu encara amb el poder de decidir què poden fer i què no poden fer els feligresos? Potser no, i té més substància de la que aparenta, però sense dubte es decanta pel que és fàcil: denunciar i condemnar. És més fàcil que formar uns catòlics que la seva fe no perilli quan algú escriu alguna cosa que pot ser inconvenient, sigui un reconegut premi Sant Jordi o sigui rector d’una parròquia. Per que ni un i ni l’altre no són infal·libles i tenen la mateixa probabilitat estadística de cometre errors. La gràcia és que tinguin gent al davant amb capacitat de confrontar punts de vista abans d’elevar excomunions. Que tenim davant un llibre d’èxit sobre un tema complex com les aparicions. Doncs, és el millor moment per parlar-ne, explicar quin sentit hi dóna l’Església, quina importància té per la fe, què és avui Lourdes pels catòlics, o que l’Església és molt escrupulosa en l’aprovació d’aquestes visions... Doncs no, el llancem a la foguera.

Resultat de manual: el rector ja ha tingut el seu minut de glòria, que a l’autor no li feia cap falta però li ha anat com anell a dit. A l’Opus són més intel·ligents.