Correm a felicitar a Miró i Ardèvol

Cal felicitar a Josep Miró i Ardèvol pel seu nomenament com a membre Pontifici Consell per als Laics. Sempre és bo que una persona que coneix Catalunya tingui un peu en el Vaticà i pugui de tant en tant treure-hi el cap. De fet, amb Miró, només hi ha un altre laic de Catalunya amb un paper similiar, Josep Maria Cullell, president de l’Hospitalitat de Lurdes, com assessor de temes econòmics.

Al Vaticà no són tontos i Miró és un home intel·ligent. Té un pensament ben articulat que no es pot rebatre amb quatre tòpics. També ha sabut articular en poc temps una presència pública d’un determinat discurs moral i amb èxits com la denúncia del cas Morín. Per això l’han nomenat. Per tant, correm a felicitar-lo, tant com ell ha corregut a fer-ho públic abans de l’anunci oficial que es fa de tots els nomenaments el papa en els organismes oficials de la Santa Seu.

Dit això, cal destacar que Miró i Ardèvol té dos problemes de base que fan molt difícil assumir tot el que ve darrera. Problemes de base compartits per altres sectors eclesials que precisament són els qui l’ha portat a aquesta nova tribuna. És un nomenament de “lunga mano” (de fet, no deixa de ser curiós que al Consell per als Laics hi vagi el president d’una entitat civil com E-Cristians que no té cap reconeixement eclesial ni relació orgànica amb la seva diòcesis).

Primer, hi ha un problema de discurs. Simplificant, el punt de partida de Miró i Ardèvol és que el món s’ensorra i que només gent com ell el podrà salvar. I això és el que habitualment l’aboca a una posició de confrontació. Només com a model algunes de les alertes d’E-cristians dignes de la Lliga del Bon Mot i contra tot cosa tripartita que belluga, o l’expedient a Convergència.

I, segon, un problema d’estratègia. A falta de sintonia amb la majoria de la tradició catòlica catalana, els seus millors aliats els ha trobat a Madrid. D’entrada, això no és cap pecat. Però el problema és que el amics que ha fet (CEU, Propangandistas, Hazteoir, COPE, Arbil) només miren l’Església de Catalunya com un espai a nacionalitzar (espanyolament parlant, és clar). El seu problema no és l’evangelització, sinó que l’Església a Catalunya tingui un perfil propi, com té tota l’Església inculturada en un territori. L’exemple més il·lustratiu és l’acte que van organitzar a Barcelona contra l’Estatut abans del referèndum, suposadament perquè representava el final de la civilització moral a Catalunya. En canvi, sabeu quins van ser els únics xiulets que es van escoltar durant l’acte? Quan una de les intervencions van començar parlant en català. Avui, només cal veure les grans alegries del portal d’internet de Jiménez Losantos amb aquest nomenament. És important saber cap a on vols anar, però també amb qui hi vas.

Tot aquest rotllo és per dir perquè bona part dels cristians de Catalunya no se senten reconeguts amb aquest nomenament. N’hi ha que s’hi, però ni ha molts que no. Són la majoria dels cristians que mantenen obertes les parròquies, que fan la catequesi, que compren llibres a la Claret, que porten els fills a les escoles cristianes, o que celebren els 25 anys de matrimoni a Montserrat.