diumenge, 6 d’abril de 2008

Prego perquè plogui i perquè l’Església sigui així


Aquests dies no he parat d’escoltar tot tipus de comentaris sobre el conseller Francesc Baltasar i la Moreneta. I només cal donar una volta pel Google per comprovar l’impacte d’una frase; que quan va assistir al funeral de l’abat Cassià M. Just va adreçar-se a la Mare de Déu de Montserrat per dir-li: “Ja saps que sóc agnòstic, però si hi pots fer alguna cosa, fes-la”. El tema ha estat més sucós perquè precisament l’endemà el cardenal Martínez Sistach demanava pregàries per la pluja.

Per la mentalitat cartesiana imperant, pregar perquè plogui és una proposta que genera com a mínim un cert escepticisme. I en boca d’un agnòstic més aviat evoca allò de recordar-se de Santa Bàrbara quan trona. Però tampoc fa cap mal.

Però el què em sembla remarcable d’aquesta història és que encara que sigui per desesperació, per si de cas, o per una engruna de fe, que quan una persona allunyada de l’Església vulgui confiar en el Misteri tingui algun lloc on mirar. I si el conseller Baltasar no li va fer res provar-ho és perquè va trobar que hi ha una comunitat cristiana que no li causa urticàries cada vegada que la veu i la sent. L’Església que es fixa més en la persona que en la norma. La que obre les portes a tothom sense demanar carnets ni adhesions incondicionals. L’Església que precisament representa el testimoni que deixa l’abat Cassià i que es va reunir en el seu funeral. Aquella església que pot fer pensar als allunyats que si aquests hi creuen... potser alguna cosa deu haver-hi. Si el que veuen és el contrari, més aviat els fem agafar ganes de sortir corrent i que ja en tinguin prou amb el què diuen els horòscops del diari o con el tarot.

1 comentari:

Silveri Garrell ha dit...

Més aviat l'Església jo la veig com la Raça dels Resadors, abans que, com la Raça dels Estimadors. D'aquí que l'acte de resar sigui tant important pels creients i aquestes sequeres persistents ens ho recorden.