dilluns, 16 d’abril del 2007

La mala premsa dels bisbes catalans


No sé si els bisbes catalans tenen mala premsa o mala sort, però a nivell mediàtic no els va sortir gaire bé la presentació del document “Creure l’Evangeli i anunciar-lo amb nou ardor”. És una Comunicació pastoral en els 125 anys de la declaració de la Mare de Déu de Montserrat com a patrona de Catalunya que van presentar el 2 d’abril a Tarragona el bisbe Joan Carrera i l’arquebisbe Jaume Pujol en una roda de premsa. Tot s'ha de dir, que enmig de Setmana Santa potser no és el millor moment per tenir ressò.

No vaig anar a Tarragona, però a primera hora de la tarda del dilluns, pensant ja en les vacances a Múrcia, em va espantar un titular que es reproduïa en diversos diaris digitals: “Els bisbes catalans equiparen el terrorisme i el maltractament a la dona amb l'eutanàsia i l'avortament”. Bé, és evident que tota violència és igualment condemnable, però que els bisbes facin un document per “equiparar” tot això no té gaire sentit. El cas és que em vaig llegir el document i com tots els qui ho vam fer ens vam adonar que això no ho deia. Parla d’aquests tipus de violència i situacions, els condemna, però en cap cas els equipara, i són només una part reduïda del punt 6 del document. Pregunto si és que a la roda de premsa es va dir alguna frase que ho hagués deixat entendre, i m’expliquen que no. Què va passar entre el document i aquest titular?

No conec tots els detalls però és fàcil de suposar. Es veu que arran d’una pregunta el bisbe Carrera va enumerar a aquest temes, referint-se al què en diu el document. D’aquí va sortir una nota d’Efe que ràpidament va ser reproduïda en tots els mitjans. Una recerca al Google permet veure com tots els mitjans digitals van anar a remolc d’aquesta nota. Prova que el titular era forçat és que dins de la nota d'EFE no hi ha el verb “equiparar” entre cometes, citat del document o de les declaracions de la roda de premsa. Però la nota imperfecte va cuejar també en les edicions impresses de l’endemà de diversos diaris, des del El País a l’ABC, i només alguns com La Vanguardia van optar per una altra interpretació.

Hi ha causes diverses que provoquen situacions delirants com aquestes.

-Una és potser la més remarcable: una barbaritat episcopal és creïble. O sigui, que si a una redacció arriba una nota on s’assegura que un bisbe ha dit una bestiesa fàcilment té credibilitat, per tant, és més difícil que es posi en dubte i es busquin fonts que ho contrastin. Això no excusa al periodista de fer bé la seva feina, però aquest prejudici ens l’hem guanyat a pols. I, per això algunes edicions impreses no es van molestar ni a contrastar-ho.

-Si es dubta del titular, la font a contrastar és la lectura de tot el document. Però que algú en una redacció es llegeixi un document de 14 pàgines és gairebé impossible. I, en temes eclesials, a més, fa falta que el qui tingui temps de llegir-se’l també el pugui entendre i interpretar. I això, només s’ho poden permetre els mitjans que tenen una plantilla més àmplia i amb gent especialitzada. Per això, a La Vanguardia l’edició digital seguia la nota d’Efe, però en l’edició impresa de l’endemà hi havia una versió diferent perquè el redactor de religió si que s’havia llegit el document.

-És molt difícil vendre un document episcopal en una redacció, on els temes es posen a subhasta. S’han de vendre i cridar l’atenció. Però paraules com “evangelització”, “ardor” o “missió” no són titular, entre altres motius perquè hi ha molta gent que ja no sap ni que volen dir. Entenc que els bisbes no han de fer document pastoral pensant en els diaris (o potser si) però en tot cas, en presentar-lo, s’ha de fer un treball previ i traduir-lo als paràmetres periodístics. Si surts d’una roda de premsa sense un o dos titulars per triar, te’ls inventes. Sobretot perquè molts dels periodistes que van a les rodes de premsa treballen a tant la peça; i si no hi ha peça, no hi virolla.

Evidentment, aquest panorama demanaria més aviat una autocrítica de l’exercici periodístic, de les seves rutines i de les seves servituds empresarials. I el periodisme no és una ciència exacta on es puguin preveure tots els esdeveniments; és una interpretació de la realitat on sempre hi ha lloc per l’error i la subjectivitat. Però com que ja sabem de quin mal hem de morir, no ens podem ressignar a tenir titulars com aquests ventilar el tema amb allò que els periodistes "no s’enteren" o que van amb mala llet (que també n’hi molta). Demà parlaré del document, perquè val la pena.

4 comentaris:

Josep Àngel Colomés ha dit...

La veritat és que estic quedant sorprès amb tot plegat ara que estic descobrint la realitat periodística.

És molt interessant la reflexió que planteges perquè una cosa és un text i l'altra fer-ne arribar la síntesi a la majoria.

Avui, preparant una redacció sobre un reportatge periodístic, m'he adonat que és difícil arribar al gran públic tenint en compte d'on partim. El cas és que fa poc temps, després d'haver fet una entrevista a un seminarista, un company i amic, que fa 9 anys va rebre la confirmació em pregunta: què és un seminarista?

La situació de base és aquesta. I en l'article que he preparat per la premsa local sobre el testimoni de conversió de dues atees, en arribar al punt clau -es van convertir davant del Santíssim sagrament- he pensat que era molt convenient posar una nota sobre què vol dir Santíssim sagrament, però en posar-la he hagut de demanar, preguntar, com explicar-ho ja que no sabia com. Al final el bisbe Jaume m'ha ajudat i he trobat llum i senzillesa en les paraules de Joan Pau II -en la seva encíclica del 2003 sobre l'Eucaristia-. El Santíssim sagrament és la presència de Jesús sota les espècies eucarístiques. No és que sigui una definició extraordinàriament senzilla però tenint el compte el punt de partida és molt millor que segons quines altres.

En fi, gràcies per la reflexió.

Jordi Llisterri i Boix ha dit...

Gràcies. A la seva disposició.

Anònim ha dit...

Hola,

El meu comentari no és sobre l'aspecte periodístic que comentes sinó sobre si es pot equiparar terrorisme amb avortament. Em sembla clar que la dona que avorta no té la maldat d'un terrorista però el "metge" que l'intervé sí que és perfectament equiparable. No fa molt vaig llegir un article científic d'un d'aquests "metges", que treballa a Barcelona, en el que explicava con dur a terme un avortament de segon trimestre. Em va esgarrifar quan va explicar que la técnica que explicava només es podia dur a terme sense ajuda d'un altre "professional" després d'haver practicat uns quans centenars d'avortaments. Vaja, com si parléssim de pràctiques de cotxe!.
Si tenim present que el nombre d'avortaments a Espanya quasi arriben als cent mil a l'any i que des de la seva legalització se'n han produït més que tots els morts de la guerra incivil, em sembla a mi que el fenòmen de l'avortament no és que sigui equiparable, sinó que es molt pitjor que el del terrorisme.

Miquel Mundet i Riera
m_mundet@hotmail.com

Miguel Angel Martín Macías ha dit...

Magistral descripció de com es treballa a una redacció. Potser tenim sort i algun bisbe ho llegeix. A les rodes de premsa han d'anar amb un parell de titulars clars. Cap diari, potser excepte La Vanguardia, té redactors amb temps i GANES de llegir un document de 14 planes (ni de dues). A més la majoria de les informacions es fan seguint les pautes de les agències, que han de treballar a grans velocitats.