Benvolguts amics lectors, a partir d'ara les actualitzacions d'aquest bloc les trobareu a www.catalunyareligio.cat.
Obrim, doncs, segona etapa.
src="http://pagead2.googlesyndication.com/pagead/show_ads.js">
Neix a poc a poc el portal i sense cridar CatalunyaReligió.cat. L’11 de setembre com a dia d’aparició no és una data causal perquè les creences d’aquest portal són aquelles que viuen en el món i comparteixen les inquietuds del seu país . Aquest portal és un projecte ambiciós i modest. L’ambició per ser un punt de referència i la modèstia de saber que la última paraula sempre és del lector. Ambiciós per totes les seccions i serveis que desplegarà i modest perquè sabem que no podem fer-ho sense la complicitat i la col•laboració amb la gran diversitat d’institucions religioses que hi ha a Catalunya. Aquest portal no s’entén sense la vitalitat religiosa que també hi ha Catalunya, amb les seves bones i males notícies.
Així comencem. Pedra a pedra, com sempre s’han fet les gran catedrals i les petites ermites. Les properes setmanes podreu anar veient com creix, com s’equivoca, com corregeix i com avança. I, avui és el dia de dir-ho: molt satisfet que tiri endavant. Un goig i una esperança compartida per molts, com el Vaticà II.
Però a més de tot això, venim a passar-nos bé. Aquell “ engendrar alegria” de Pau VI només és possible si les coses es fan gaudint-les. I els qui mourem aquest portal en tenim moltes ganes. Creure no ha de ser avorrit. I el què no podem fer és presentar-nos sempre com una colla d’amargats. Jo, francament, tinc de sort de fer una feina en la que m’ho passo pipa. I això és tot un privilegi. Com el que tindrem els qui iniciem aquest portal.
Un parèntesi en la pausa estival. Una de les lectures d’estiu m’ha cridat especialment l’atenció. Transcric un fragment del darrer llibre del monjo de Montserrat Bernabé Dalmau, Al capvespre t'examinaran en l’amor .
“Pau VI publicà a la meitat de l’Any Sant de 1975 una exhortació apostòlica sobre ‘L’alegria cristiana’ [on hi] consignà aquella frase lapidària: ‘La societat tecnològica ha pogut multiplicar les oportunitats de plaer, però troba molt difícil d’engendrar alegria. Perquè té un altre origen: és espiritual’. [I] no voldria que sonés com a tòpic el fet de citar la gastada frase de K. Rahner, segons el qual el segle XXI serà temps d’espiritualitat, o aquella de l’Evangelii nuntiandi que la gent d’avui valora més els testimonis que els mestres i si valora els mestres ho fa en tant que són testimonis (n.41). Però ho faig perquè em sembla que contenen una gran actualitat, ja que a vegades es nota un cert menyspreu del tema de l’espiritualitat, contraposant-lo als mètodes i al dinamisme apostòlic d’altres temps.
Ens trobem, doncs, en un moment en que el testimoniatge personal (i comunitari) obté el caràcter de categoria convincent, gairebé d’única categoria convincent. Ho he esmentat en tractar el tema de la transmissió de la fe. Per això cal fixar-s’hi i extreure’n els indispensables punts de referència per a viure en la joia. Altrament les anàlisis que hom vulgui fer sobre la situació actual de l’Església, i especialment sobre la de casa nostra, tindran motius suficients per a constatar desesperança i pessimisme. Quan algú els expressa, convé no jutjar-lo, perquè moltes vegades són reflex de fracassos vitals més aviat dignes de compadir. Però si que al cristià que vulgui treballar bé, i no vomitar amargor, el combat diari de la fe i el recurs constant a l’ensenyament de l’escriptura i de la vida sacramental el portaran a expressar la joia del compromís. És impossible ser persona de pregària i no comprometre’s en la pràctica del bé. És impossible alimentar-se de l’Escriptura i no traduir-la en una vida de serenitat i de confiança en Déu que porta la seva Església.” (Pàg. 123-125).
Aquests dies més estirats d’estiu permeten entretenir-se en coses que no es poden fer durant el curs. I he pogut mirar com queda el Foc Nou i el Dialogal en l’edició digital del Quiosc.cat en color. Des d’aquest any es pot fer una visió prèvia de tot el número. Realment, és una llàstima que no el puguem imprimir també en color. La vida en colors es veu d’una altra manera.
També El Ciervo ha progressat digitalment aquest curs i ara ja es poden comprar alguns exemplars per internet. Queda per al setembre posar-ho al dia.
Aquesta setmana el diari Segre de Lleida està carregadet d’un nou tema en el litigi de les peces d’art del bisbat de Lleida que reclama Barbastre. Com que està restringit l’accés a la web del Segre i el bisbat no ha penjat res, no ho puc reproduir però si fer-ne un resum.
El més interessant és del dimarts. El titular és “Piris s’oposa a l’exequàtor de l’art”. Gràcies a la notícia comprenem que “l’exequàtor” és la demanda que ha fet el bisbat de Barbastre i el Govern d’Aragó perquè els tribunals de Barbastre validin el decret de la Congregació per als Bisbes que ordena l’entrega de les peces d’art. És a dir, que un tribunal civil reconegui que un decret del Vaticà és d’aplicació immediata i que té el mateix valor que una sentencia d’un tribunal espanyol.
Doncs, contra això, és sobre el que s’ha pronunciat el bisbat de Lleida. Segons recull el Segre, l’advocat nomenat pel bisbe Piris, Javier Gonzalo, diu que “ens oposarem a l’exequàtor, però no perquè el bisbe de Lleida es negui a obeir decrets del Vaticà, sinó per raons processals, perquè no és procedent presentar un exequàtor en un tribunal espanyol”. Segons recull també la notícia, al bisbat de Lleida s’argumenta que “els acords d’Espanya i el Vaticà de 1979 van derogar l’article 24 del Concordat de 1953 que reconeixia l’eficàcia civil a totes les sentencies que dictava l’Església, i des de llavors només reconeix l’exequàtor en els casos de nul·litat matrimonial”.
Els fets són sagrats, les interpretacions discutibles i les opinions lliures. I tant el Govern d’Aragó (Piris s’enfronta al Vaticà), com el bisbat de Barbastre (Piris canvia d’opinió), han expressat la seva perplexitat. És evident que es pot vestir la reclamació iniciada per Lleida com un simple tràmit legal. Però és igual d’evident que és un entrebanc a la devolució (sic) de les peces de Lleida. I sobretot, trenca la doctrina amb la que va arribar Joan Piris a Lleida: el conflicte entre bisbats està resolt per l’acord que va signar Salinas, la petició a la Generalitat perquè entregui les obres d’art ja està feta, i el que passi en la via civil no és un tema eclesial. Doncs, aquesta demanda de Lleida no va exactament per aquí. Si és un canvi d’opinió de Piris, el temps (i les pressions que rebi) ho dirà.
Paral·lelament, aquesta setmana ens assabentem que el bisbat d’Osca ha obert la via judicial canònica per reclamar a Lleida tres peces del seu museu. No hi ha hagut acord entre els dos bisbes i Osca va als tribunals. A veure que diuen a Roma, però si la cosa va a més, segur a Lleida troben alguna cosa en els museus vaticans per reclamar.
Mentre ho busquen, també podeu mirar el 30 minuts d’aquest juliol dedicat al litigi. Molt interessant.
Arran de la imminent aprovació al Parlament de la Llei de Centres de Culte, aquests dies he tingut la santa paciència de repassar les interessants compareixences sobre el tema a la comissió parlamentaria que va debatre la llei. No és obligatori llegir-s’ho (són 144 pàgines) però si que teniu la possibilitat de fer-ho si creieu que és necessari. És a dir, una mica com sembla que ha quedat la llei respecte a la reserva de sòl per activitats de culte en els plans urbanístics. Malauradament, quan escric no trobo a internet el redactat definitiu de la llei aprovada aquest dimecres al matí, només el projecte inicial i les esmenes finals.
Essent un tema totalment complicat, si que veient el procés que ha conduït a l’aprovació d’aquesta llei i les intervencions dels representats de les confessions religioses, dels ajuntaments i dels juristes, es poden treure algunes conclusions.
El primer de tot és recordar per què es fa aquesta llei. Es fa per intentar trobar una solució a l’oposició dels veïns a situar principalment mesquites o algunes sales de reunions evangèliques al costat de casa i donar un instrument als alcaldes per emparar-se en una normativa superior per autoritzar-los. En aquesta necessitat tothom hi estava d’acord. ¿Aquesta llei solucionarà aquest problema? Això ja es veurà. Però també s’ha de dir en honor dels qui l’han impulsada que és la primera llei que es fa per intentar resoldre aquest problema. I els pioners són els que corren més riscos.
Tots els inconvenients sobre les solucions que presentava la llei van anar sortint en les compareixences. És interessant constatar que no hi havia unanimitat ni entre les confessions religioses (ni tampoc deien el mateix totes les que es poden considerar minoritàries), ni entre els poders municipals, ni entre els juristes. I en el que tots tenen raó és que cal ser molt cautelós a l’hora de legislar sobre un tema que no és directament la llibertat religiosa, però que si que afecta l’exercici d’aquesta llibertat.
Les principals prevencions (compartides) han estat sobre si la creació d’una llicencia específica sobre els centres de culte limita o facilita la llibertat de culte. En tot cas, cal recordar que ja avui un centre de culte es pot tancar si, per exemple, s’hi organitzen sardinades o s’hi torturen animals. I això no té res a veure amb la llibertat religiosa. També hi ha dubtes sobre si les entitats religioses podran assumir els costos de l’adaptació si es creen noves exigències per als locals o si una llei pot regular centres de culte de naturalesa i formes molt diferents. Probablement la resposta estarà en el reglament.
És significatiu que a la foto final no s’hi hagin sumat els representats oficials catòlics. Bàsicament –a més de les prevencions exposades i compartides amb altres confessions- perquè l’oposició venia d’entrada: a que les condicions que han de complir els centres de culte fossin regulades i les de tots per igual. Però és evident que fer una regulació expressa per a cada confessió, no podia ser i, a més, era impossible. D’altra banda, el que sincerament no acabo d’entendre és la mania d’alguns polítics a legislar des de la laïcitat, quan a l’estat espanyol es legisla des de l’aconfessionalitat.
¿Calia, doncs, la creació d’aquesta llicencia específica? Francament no en tinc una idea clara. Però si soluciona el problema, benvinguda sigui. Tampoc en la comissió que va treballar el tema hi havia una resposta unànime. En tot cas, no deixa de ser significativa l’àmplia majoria (govern i oposició) que ha aprovat la llei. No es pot prejutjar una actitud antireligiosa de l’ampli espectre polític que hi ha donat suport, des dels democratacristians fins als ecosocialistes. Per tant, s’intentarà fer així i, en la hipòtesi que realment s’acabi limitant la llibertat de culte, per sort estem en un estat de dret amb suficients instruments per defensar-la. Altra cosa seria el ridícul en el que cauria el legislador, però aquí ja no parlem d’opinions personals que es poden donar ara, sinó de respostes fonamentades en tribunals pertinents. Això és la democràcia.
