Cristianisme sostenible

No sé si és que tants esveraments m’estan tornant més sistachsista o si és que tinc un arquebisbe normal, però s’ha valorar molt positivament la conferència del cardenal Martínez Sistach al Club Siglo XXI del passat dijous a Madrid. Primer perquè és una aportació ben feta i preparada. I segon, perquè encara que no s'hi estigui al cent per cent d’acord, té una cosa molt positiva. Les grans línies de la proposta que fa sobre presència pública de l’Església en la societat és una proposta totalment sostenible. És dir, sense fer rebaixes, és un plantejament que pot ser assumit pel conjunt de la societat i que la veu de l’Església no hagi d’aparèixer sempre com la de la crispació, la divisió i la condemna.

No era a Madrid per tant només em puc referir al text. A més amb el viatge del papa el tema ha quedat bastant tapat a internet i als diaris. Els menys interessats teniu un bon resum de la Delegació de Mitjans de Comunicació i els hooligans el text complert. Estaria bé saber que en pensen de la conferència alguns dels assistents a l’acte com Martínez Camino, Coronel de Palma i José Luis Restán.

Pels qui us fa una mandra horrorosa llegir més d’una pàgina us poso set cites agafades al vol. Abans, però, destacar dos previsions recomanables sobre el mateix tema, religió i presència pública.

Un dimarts. L’acte de presentació d’un exhaustiu document de Jordi López Camps: “Afers Religiosos. Una proposta de política pública”. No l’he acabat de llegir però és una bona eina per debatre sobre aquest tema, sobretot dins dels partits d’esquerres que l’han tingut massa abandonat. El podeu llegir sencer a la web de la Fundació Campalans.

I l’altre aquest diumenge i el vinent. Dos 30 minuts a TV3 dedicats a les relacions Església-Estat. Potser després de veure’ls els podreu comparar amb aquestes cites de l’arquebisbe Martínez Sistach:

“Aquí hemos sido –y en parte seguimos siendo– antes clericales o anticlericales que religiosos o antirreligiosos, creyentes o ateos. La herida profunda de las dos Españas, por desgracia, aún no ha sido totalmente cicatrizada.

“No es misión de la Iglesia apadrinar o promover una opción política determinada.

“Considero que la laicidad del sistema constitucional español es una laicidad positiva y abierta. Positiva, porque respecto de la religión pasa de la neutralidad radical negativa a la colaboración. Abierta, porque se descarga del sentido hostil y excluyente de la religión y se abre hacia ella sin discriminación e incluso hacia su promoción.

“El Estado no puede ignorar que el hecho religioso existe en la sociedad. Pretender que el Estado laico haya de actuar como si ese hecho religioso, incluso como cuerpo social organizado, no existiera, equivale a situarse al margen de la realidad.

“La Iglesia, que tiene una visión positiva de la vida y de la persona, ha de presentar con convicción el mensaje del evangelio. Tenemos el peligro de limitarnos –o dar la impresión que nos limitamos– a denunciar aunque sea con espíritu de colaboración, los contenidos sociales y legales que no responden a los auténticos principios antropológicos, éticos y morales.

“La presencia de los cristianos en el mundo, incluida la política, no se ha de entender como una simple cadena de transmisión de los criterios de la jerarquía.

“El trabajo en la formación de auténticos cristianos ha de contribuir también a un enriquecimiento espiritual de la sociedad, ya que con su vida, con su testimonio y con su actividad harán que la sociedad se configure más de acuerdo con sus raíces cristianas, las instituciones estén más impregnadas de valores evangélicos y que el ordenamiento jurídico de la sociedad se adecue más y más a los principios y valores del humanismo cristiano.”

Correm a felicitar a Miró i Ardèvol

Cal felicitar a Josep Miró i Ardèvol pel seu nomenament com a membre Pontifici Consell per als Laics. Sempre és bo que una persona que coneix Catalunya tingui un peu en el Vaticà i pugui de tant en tant treure-hi el cap. De fet, amb Miró, només hi ha un altre laic de Catalunya amb un paper similiar, Josep Maria Cullell, president de l’Hospitalitat de Lurdes, com assessor de temes econòmics.

Al Vaticà no són tontos i Miró és un home intel·ligent. Té un pensament ben articulat que no es pot rebatre amb quatre tòpics. També ha sabut articular en poc temps una presència pública d’un determinat discurs moral i amb èxits com la denúncia del cas Morín. Per això l’han nomenat. Per tant, correm a felicitar-lo, tant com ell ha corregut a fer-ho públic abans de l’anunci oficial que es fa de tots els nomenaments el papa en els organismes oficials de la Santa Seu.

Dit això, cal destacar que Miró i Ardèvol té dos problemes de base que fan molt difícil assumir tot el que ve darrera. Problemes de base compartits per altres sectors eclesials que precisament són els qui l’ha portat a aquesta nova tribuna. És un nomenament de “lunga mano” (de fet, no deixa de ser curiós que al Consell per als Laics hi vagi el president d’una entitat civil com E-Cristians que no té cap reconeixement eclesial ni relació orgànica amb la seva diòcesis).

Primer, hi ha un problema de discurs. Simplificant, el punt de partida de Miró i Ardèvol és que el món s’ensorra i que només gent com ell el podrà salvar. I això és el que habitualment l’aboca a una posició de confrontació. Només com a model algunes de les alertes d’E-cristians dignes de la Lliga del Bon Mot i contra tot cosa tripartita que belluga, o l’expedient a Convergència.

I, segon, un problema d’estratègia. A falta de sintonia amb la majoria de la tradició catòlica catalana, els seus millors aliats els ha trobat a Madrid. D’entrada, això no és cap pecat. Però el problema és que el amics que ha fet (CEU, Propangandistas, Hazteoir, COPE, Arbil) només miren l’Església de Catalunya com un espai a nacionalitzar (espanyolament parlant, és clar). El seu problema no és l’evangelització, sinó que l’Església a Catalunya tingui un perfil propi, com té tota l’Església inculturada en un territori. L’exemple més il·lustratiu és l’acte que van organitzar a Barcelona contra l’Estatut abans del referèndum, suposadament perquè representava el final de la civilització moral a Catalunya. En canvi, sabeu quins van ser els únics xiulets que es van escoltar durant l’acte? Quan una de les intervencions van començar parlant en català. Avui, només cal veure les grans alegries del portal d’internet de Jiménez Losantos amb aquest nomenament. És important saber cap a on vols anar, però també amb qui hi vas.

Tot aquest rotllo és per dir perquè bona part dels cristians de Catalunya no se senten reconeguts amb aquest nomenament. N’hi ha que s’hi, però ni ha molts que no. Són la majoria dels cristians que mantenen obertes les parròquies, que fan la catequesi, que compren llibres a la Claret, que porten els fills a les escoles cristianes, o que celebren els 25 anys de matrimoni a Montserrat.

Una mica d’autoestima, gràcies.

Sobre la trobada diocesana de Barcelona a Santa Maria del Mar d’aquest dissabte es podria dir que no serveix per res. És a dir, que objectivament la diòcesis continua funcionant igual que abans de la trobada i, fins i tot, que abans i després del Pla Pastoral.

Però crec que en el plantejament de la trobada lúdico-religiosa hi havia una intuïció intel·ligent. Sense grans esveraments, posar de manifest la molta feina que es fa entre totes les entitats, parròquies, escoles, associacions, religiosos, capellans... de Barcelona. La intervenció del cardenal i l'auster vídeo que recull el treball sobre el Pla Pastoral de la diòcesi ve a dir allò que els fruits més valuosos resten sempre amagats. A la web de l’arquebisbat (d’aquí a uns dies s’hi podrà veure el vídeo) han penjat un document de 54 pàgines (que sento no haver-me llegit) sobre les aplicacions del Pla Pastoral d’aquest trienni, que confirma aquesta visió de les moltes petites coses que es fan. És el què en la seva intervenció Martínez Sistach va definir com a “presència capil·lar”.

La veritat és que a l'inici Sistach va fer una bona intervenció de balanç (inspirada en aquest text) amb l'oratòria ben afinada. Per exemple, em va semblar remarcable l’accent que es va posar en l’acollida d’immigrants. No per dir que se'ls d’acollir i d’ajudar, sinó per dir-los que ells també formen part de l’Església de Barcelona. Això és el què estan fent, per exemple, el grup de Pastoral amb Immigrants (PAI). Només, al final, la trobada va relliscar perillosament per la pendent de l'arquebisbolatria amb l'entrega de les cartes que els joves han adreçat al cardenal. Ens faltarà saber què li diuen i què els contesta.

No sé si vam sortir de la trobada més sants, però probablement es va aconseguir augmentar alguns graus l’autoestima dels qui treballen cada dia fent coses sense molestar a ningú.

De què serveixen els papers

Escoltant Federico Mayor Zaragoza quan llegia la Declaració de Montserrat sobre Religions i Construcció de Pau, sincerament, vaig pensar que no deia res que no haguéssim sentit cinquanta vegades. Que les religions han de contribuir a la pau. Firmat per uns o per altres no és el primer document interreligiós que diu el mateix.

Jo mateix em vaig corregir després. Primer perquè mai és sobrer repetir-nos allà on volem arribar. I després perquè la signatura d’aquest paper també és l’excusa perquè persones de móns diferents es trobin i parlin i que dinin colze a colze en una mateixa taula l’abat de Montserrat, Mohammad Khatami i l’exrabí de França. Compartir un àpat apropa més que mil documents, encara que el menú compartit hagi de ser de peix i verdura i canviar el vi per suc de taronja.

Psicologia i sociologia de la Blocsfera Cristiana

M’ha fet gràcia veure que la versió del bloc del Ramon Bassas en castellà que té a El País la pots seguir com a amic, com a ídol o com a fan. Estic dubtant a quina apuntar-me. Sigui com sigui, és altament recomanable per a tots els qui llegiu blocs i sou de missa l’aportació que ha penjat sobre la Blocsfera Cristiana. El més interessant està al final. En certa manera, els dos darrers capítols són un anàlisi d’urgència sobre la psicologia dels blocaires i la sociologia de la xarxa. La idea més remarcable és la dels blocs com a espai emocional. Crec que seria una bona explicació de l’èxit d’un dels gran blocs que hi ha la Blocsfera Cristiana, Oikía.

L’auxiliar que no volen que arribi

Avui quan he sortit de casa se m’ha cagat un colom a sobre, però per sort ha passat de resquitllada i només ha pres mal la cartera i hem salvat l’americana. Després he obert El Periódico i he vist com queia una altra cagarada sobre els possibles candidats a bisbes auxiliars de Barcelona. És de manual, si algú vols que no sigui bisbe: esbomba el seu nom. Perquè si Turull és un “jove rebel”, la meva santa mare seria Lara Croft. Ja veurem si en aquest cas el colom ha fet diana.

Evidentment, El Periódico fa periodisme i no política eclesial. Per tant, explica el que és diu i que tothom sabia. Barcelona viu una situació irregular: té un auxiliar que el 12 de maig farà tres anys que s’hauria d’haver jubilat, ell és el primer que si no el relleven aviat s'encadenarà a la nunciatura perquè li acceptin la renuncia, ja s’han fet consultes a la diòcesis, i l’arquebisbe ja ha proposat noms. Aleshores, perquè no tenim bisbe auxiliar? Doncs la única hipòtesis que per ara sembla pausible és per què Rouco -des de la seva cadira a la romana Congregació per als Bisbes- no deixa passar cap dels que voldria Martínez Sistach. (Mireu-los com s’estimen). Almenys, per ara ningú ha trobat una explicació més raonable. Per tant, aquesta informació només la pot negar qui ho sap tot d’aquest procés, és a dir, Déu, "Nostru" Senyor, i tres o quatre persones més.

Sorprèn l’excepcionalitat de la situació però també em fan notar que no ho és tant. S’explica que ja li va passar a l'arquebisbe Torrella que al final no li van posar un auxiliar perquè el qui li enviaven no el volia. També s’ha parlat de dificultats semblants a Sevilla i a València. I ara hi ha hagut l’escàndol de Bilbao. Alhora, està àmpliament documentat que la forma de govern del cardenal Sistach es basa en vicaris episcopals de “quita i pon” i que l’auxiliar queda per aconsellar si s’escau, anar a presidir actes i a confirmar. I per això ja té uns tres bisbes emèrits més a la diòcesi.

Recapitulant, la situació no és nova tot i que comença a cremar, però la única dada que ha canviat és que des del novembre Sistach és cardenal. Per tant, és impossible que li marquin un gol, i encara hi ha un marge per poder sospitar que encara no ha tingut temps de negociar aquest problema i resoldre’l al seu gust.

Només hi ha amenaça que planeja sobre aquest tema. Que abans nomenin un auxiliar a Terrassa. Amb més d’un milió d’habitants, sent la desena diòcesi d’Espanya, i amb l’ajut d’alguna lunga mano cardenalicia, hi tindria dret. El que seria bastant lleig és que arribés a Terrassa abans que a Barcelona. Però, en fi, si el Vaticà vol donar una bufetada a un cardenal que és dels seus, ells sabran el que es fan.

Prego perquè plogui i perquè l’Església sigui així

Aquests dies no he parat d’escoltar tot tipus de comentaris sobre el conseller Francesc Baltasar i la Moreneta. I només cal donar una volta pel Google per comprovar l’impacte d’una frase; que quan va assistir al funeral de l’abat Cassià M. Just va adreçar-se a la Mare de Déu de Montserrat per dir-li: “Ja saps que sóc agnòstic, però si hi pots fer alguna cosa, fes-la”. El tema ha estat més sucós perquè precisament l’endemà el cardenal Martínez Sistach demanava pregàries per la pluja.

Per la mentalitat cartesiana imperant, pregar perquè plogui és una proposta que genera com a mínim un cert escepticisme. I en boca d’un agnòstic més aviat evoca allò de recordar-se de Santa Bàrbara quan trona. Però tampoc fa cap mal.

Però el què em sembla remarcable d’aquesta història és que encara que sigui per desesperació, per si de cas, o per una engruna de fe, que quan una persona allunyada de l’Església vulgui confiar en el Misteri tingui algun lloc on mirar. I si el conseller Baltasar no li va fer res provar-ho és perquè va trobar que hi ha una comunitat cristiana que no li causa urticàries cada vegada que la veu i la sent. L’Església que es fixa més en la persona que en la norma. La que obre les portes a tothom sense demanar carnets ni adhesions incondicionals. L’Església que precisament representa el testimoni que deixa l’abat Cassià i que es va reunir en el seu funeral. Aquella església que pot fer pensar als allunyats que si aquests hi creuen... potser alguna cosa deu haver-hi. Si el que veuen és el contrari, més aviat els fem agafar ganes de sortir corrent i que ja en tinguin prou amb el què diuen els horòscops del diari o con el tarot.

La inquisició contra Marina

El xerrada anunciada al programa era: “La responsabilitat dels mitjans de comunicació públics i privats, a càrrec del Sr. José Antonio Marina, professor de filosofia”, dins de les jornada Per uns mitjans de qualitat, plurals i independents organitzada pel Col·legi de Periodistes de Catalunya.

Pregunta del públic a Marina: “Vostè creu que un llibre de text pot dir que la unió d’un home amb un altre home se’l pot anomenar matrimoni? Per que el matrimoni no és...”. Quan inicia el seu discurs sobre que és el matrimoni, Marina el talla per recordar que una cosa és el que creu cadascú i una altra és explicar el que diu avui l’ordenament jurídic espanyol. I el moderador intervé per recordar que aquest tema no té res a veure amb la jornada ni amb la intervenció del ponent. El senyor del públic m’ha semblant que després ha desaparegut de la sala.

Em comenten que l’escena es repeteix en diverses intervencions públiques de Marina, per recordar-li la seva implicació en la redacció d’un manual d’Educació per a la Ciutadania. Com si fos un pecat. És a dir, que li han muntat una persecució inquisitorial. Suposo que això és el que alguns han entès que ha de ser la presència pública dels cristians. Són així. El que ha aconseguit l'interrogador d'avui és que el públic quedés al·lucinat.

"I vosaltres, qui dieu que sóc?"

Mt 16,13-20; Mc 8,27-30; Lc 9,18-21

Reunió de pares de catequesi. Em sembla ja haver dit que les parròquies ja han après que la catequesi infantil és una de les millors maneres que tenen d’evangelitzar... als pares. En la darrera reunió de pares ens van fer rumiar una mica. Mètode inductiu. Presentar vuit frases sobre Jesús, d’autors diferents, i ordenar-les segons les que creiem que s’ajusten més a la pròpia experiència. A partir dels resultat es va obrir la conversa sobre Jesús.

Aquestes eren les vuit definicions:

a) Jesús és un home extraordinari que tenia idees que avui continuen sent vàlides i per això les recordo.

b) Jesucrist dóna sentit a la meva vida perquè és l’expressió completa de Déu; a través d’ell Déu es transparenta, parla i actua en mi.

c) Jesús és un revolucionari polític: ell va canviar les estructures del seu temps i és un model de lluita per la justícia.

d) Jesús era un visionari: miracles, resurrecció, Regne de Déu; idees utòpiques i irrealitzables.

.e) Jesucrist ha vessat sobre nosaltres l’amor generós d’un Déu que és Pare; fa possible superar les limitacions i obrir-nos a una vida de plenitud.

f) Sense Jesucrist no sabríem ni qui és Déu, ni qui és l’home, ni la vida, ni la mort.

g) Jesús fou un líder religiós molt important en la línia dels grans místics i profetes.

h) Ésser cristià és voler que tot això –Evangeli i el Crist- em fonamenti i em conformi.

Evidentment cap és completa, ni cap completament falsa. Però cada una reflexa sensibilitats diferents. Fem la prova. Ho poso com a enquesta a la barra de dreta. Se’n pot triar una. Veurem que surt i a veure si el resultat coincideix amb el de la reunió. I si no surt res a comentar, almenys ens haurem distret –i pensat- una estona.

Tot a Barcelona fa 40 anys

Amb una certa mandra post vacacional assisteixo a l’acte institucional dels 40 anys de Justícia i Pau de Barcelona de dijous passat. Per sort la gent està començant a aprendre a organitzar actes d’aniversari (vídeo, música, el llibre...) i no va ser el rotllo habitual. A més, la copa de després va servir per algunes converses interessants perquè hi havia gent interessant.

En l’acte al Saló de Cent de l’Ajuntament, les intervencions correctes i en general al seu lloc. El president de Justícia i Pau Arcadi Oliveres amb els agraïments oportuns; l’expresident de la UNESCO Federico Mayor Zaragoza amb la crida a la responsabilitat dels ciutadans; el cardenal Martinez Sistach entroncant l'entitat amb les preocupacions de l’Església universal (i amb l’expectativa de la propera encíclica social de Benet XVI); el conseller Joan Saura per qui l’Església es va acabar amb els progres dels anys 60; i l’alcalde Jordi Hereu, potser el més situat, amb frases gairebé canòniques com “Sou Església en el món. Heu estat en aquest món per anar-lo millorant”.

Una constatació comú és que Justícia i Pau malauradament té molt futur perquè les seves causes de defensa de la pau i dels Drets Humans no s’ha esgotat. I que precisament Justícia i Pau ha sabut renovar i anticipar-se en l’agenda de temes que reclamen una veu evangèlica. Potser només una crítica per vici: que ningú recordés la Pacem in Terris de Joan XXIII, un puntal en l’aposta de l’Església per la pau i el diàleg.

Aquest any, doncs, sembla que tot a Barcelona fa 40 anys. Justícia i Pau, 40 anys ja celebrats de la Facultat de Teologia de Catalunya, i aquesta setmana els 40 anys del Centre d’Estudis Pastorals, el CEP. Tres institucions significatives de l’Església de Catalunya a les que se sumaran aviat els 50 anys del Centre de Pastoral Litúrgica. Institucions que poden celebrar els seus aniversari amb la complicitat institucional civil i eclesial per la seva rellevància i projecció en aquests dos àmbits, i perquè han sabut com fer que els anys no els converteixi en una relíquia del passat.

La xarxa de Jesús

A través de la meva germana, descobreixo un bloc on es parla d’un gràfic que dibuixa la xarxa social de Jesús de Natzaret. Curiós i interessant. Es veu que es tracta de fer una taula i anar creuant el grau de relació de cada personatge segons els seus contactes i la seva intensitat. Això és el que després es converteix en un gràfic.

En la web original podeu veure amb més detall el gràfic. Pitjant sobre cada cercle es veu la interacció amb la resta de persones. M’ha cridat l’atenció que Pere o Joan Baptista siguin aparentment dels més propers a Jesús i que en canvi Maria quedi tan lluny. Algun biblista deu tenir l’explicació. En tot cas, jo ho he trobat distret. Ben adequat per si voleu passar tota la Setmana Santa ruminant-hi.

Hereus de l’abat Cassià

L’abat Cassià, des de Montserrat, durant la dictadura va ser dels primers representants de la institució eclesial que no es va acomodar a nacionalcatolicisme. I no va dubtar en incomodar al règim per defensar l’amenaçada cultura catalana. Després, aconseguida la democràcia, la seva lluita va ser contra la pobresa. A l’Església també va entendre que la única ruta possible era el Vaticà II. I quan ja no tenia cap responsabilitat institucional va dir sense embuts el que molts pensem sobre determinats encarcaraments morals. I si en alguna cosa es va equivocar va ser perquè va arriscar, amb llibertat evangèlica.

Sense gent com ell que va prendre aquestes opcions en moments difícils, avui ens faria vergonya ser catòlics. Per la meva edat ja és una generació que he tractat poc i que hem viscut en un altre moment. Ens ho han donat tot més fet. Però si avui respirem és gràcies a aquesta generació que va aplicar el Vaticà II. És la seva herència. I per això serà justa l’àmplia representació eclesial, social i institucional que està prevista en el funeral de l'abat Cassià de divendres.

PD: Ahir al vespre em van trucar del diari Público i els hi vaig enviar això.

Militem, si us plau

A vuitè d’EGB tenia un bon professor que tenia una manera de fer callar molt particular. Enlloc de dir “calleu”, deia “callem”, que és una manera més inclusiva de posar ordre.

Ho he recordat arran d’una idea del Francesc Romeu en l'article de febrer a Foc Nou que sembla que ha causat un cert furor i que és ben adequada per aquests temps electorals. El resum podria ser: “Militem, si us plau”. L’article ho explica així quan parla de possibles solucions per trencar la dinàmica de crispació política-església: “Caldria tornar a recordar la importància de la militància política ‘a dins dels partits polítics’. Dic això perquè quan veig que els cristians ocupem els carrers, les places o els locals públics de gran aforament (...) em dóna la sensació que hi ha molts polítics-cristians i cristians-polítics que ara volen fer dins de l’Església el que no han pogut fer a dins dels seus respectius partits polítics. Aquests (...) han estripat les cartes i ara vénen a fer-nos pressió a dins de les comunitats cristianes sota la consigna de què hi ha una autèntica persecució religiosa de la qual, tots, ens hem de defensar. (...) Personalment segueixo pensant que treballar a dins d’un partit polític avui continua essent una gran escola democràtica on un mateix veu les dificultats reals per fer avançar les pròpies postures (...) per tant, sota el consens continu. I això és justament el que vol dir treballar en política cada dia i al voltant d’una taula i no només cada quatre anys davant d’una urna electoral.”

Doncs, si senyor. Crec que té tota la raó. Més bé ens aniria si més cristians hi haguéssim en tots els partits polítics. Per compartir un projecte comú amb la resta de ciutadans. Tampoc estem parlant d’anar a assaltar els aparells dels partits, ni d’exigir res. Però sempre és més fàcil dir des de fora el que no ens agrada que participar.

Dels partits només veiem la màquina electoral. I aquest és precisament un dels seus defectes, que es prioritza la curta volada i l’anar a buscar el vot i es penalitza la dissidència. Però en això els partits no són gaire diferents a l’estructura eclesial. I igual que al pertànyer a l’Església, militar en un partit no vol dir deixar de tenir idees pròpies, sinó tenir un espai on poder-les canalitzar i confrontar per no acabar fent-se cadascú la pròpia pel·lícula.

El que no pot ser és que quan s’explica a algú que ets catòlic s’hagi de sentir sempre allò de “ah, però tu no ets d’aquells carques que...” i que automàticament descarregui tots els greuges que té contra l’Església. I que quan s’explica a algú que es milita en tal partit se senti sempre “ah, però tu no ets d’aquells sectaris que...” i es continuï amb allò de que tots els polítics són iguals. Per això expresso aquest “militem” inclusiu, perquè cadascú des de les seves sensibilitats i possibilitats pugui contribuir a dignificar allò que s’ha definit com la ciència del bé comú.

Tot això ho tenia escrit des de dimecres amb la idea de penjar-ho avui. Després de l’assassinat de divendres, té encara més sentit. No és banal una cosa que pot arribar a costar-te la vida.

Els bisbes catalans i bascos estan massa calladets

Crec que els bisbes catalans i bascos estan massa calladets. Però no ho dic jo. Ho diu en aquesta entrevista al Matins de TV3 monsenyor Jaume González-Agapito, que no és precisament un talibà del progressisme catòlic. Però si que és una persona que sempre s’ha distingit per dir el què pensa en cada moment. I així li surten frase que no semblen d’un diplomàtic de carrera. Mai atacarà l’Església però no calla el que creu que s’ha de canviar. Per això li tinc simpatia. Tot un personatge. A més, sempre diu alguna cosa que em sorprèn, que és d’agrair en un ambient de declaracions sempre previsibles. A TV3 ja fa temps que ho han descobert.

Blázquez, dolça derrota

Rouco va estar a punt de repetir mandat fa tres anys per una majoria de dos terços. És a dir, si no va repetir no va ser perquè els bisbes no ho volguéssin per àmplia majoria, sinó perquè li va faltar un vot. En va tenir 51. Però aquest dimarts davant de Blázquez només ha guanyat per la mínima i per un escàs marge de dos vots. Rouco ha pogut evitar un gest clar del Vaticà a favor de Blázquez i ha tingut tres anys per anar col·locant peons a diverses seus episcopals. Però això vol dir que tenint-ho tot en contra i amb gent que li feia el llit des de la mateixa seu del Conferència Episcopal, Blázquez ha pogut posar-se a l’alçada del mateix cardenal Rouco: 39 a 37. I canviar el vicepresident Cañizares per Blázquez, és un encert. Això explicaria la suavitat de Rouco en la seva primera intervenció pública com a president.

Així, veient els números la sensació és de dolça derrota. Però siguem sincers, quan hi ha eleccions només hi ha victòries o derrotes, sense adjectius. Com saben bé els polítics, al final el que compta és qui s’emporta la cadira. I aquesta serà dolça, però és una derrota. Quan Rouco surti per la tele ningú se’n recordarà de quan vots tenia.

Baixant a altres detalls, en la renovació de la resta de càrrecs no hi ha hagut un daltabaix. El Comitè Executiu ha mantingut el seu relatiu equilibri: Rouco, Blázquez, Cañizares, Amigo, Martínez Sistach, Osoro i Martínez Camino. I en la Permanent pràcticament no hi ha cap canvi inesperat. Només un és clamorós: l’expulsió del bisbe Joan Enric Vives que ha estat substituït pel bisbe de Terrassa. Una cosa semblant li va passar en el seu moment a Martínez Sistach. Amb aquest canvi, només s’aconsegueix que la permanent passi a tenir tres catalans enlloc de dos. Ara al costat de l’arquebisbe Martínez Sistach, enlloc de Vives hi haurà Sáiz Meneses i la incorporació de l’arquebisbe Jaume Pujol. A darrera hora, el bisbe Vives ha estat recuperat com a membre del Consell d’Economia, que almenys li donarà una excusa per posar regularment els peus a Añastro. Però respon a l’únic canvi que hi ha hagut en aquest Consell substituint el bisbe Jaume Traserra. Potser el Consell d’economia pot ser rellevant si amb el nou sistema de finançament de l’Església s’obre el debat sobre el repartiment que es fa d’aquests diners entre les diòcesis.

Una darrera idea. Els resultats ajustats, també indiquen que els bisbes no són un monòlit. Que la meitat poden votar una cosa i l’altra meitat una de diferent. I això recorda que estaria bé que aquesta llibertat de vot, i la possibilitat de votar, s’instaurés en altres instàncies eclesials. Si quan voten els bisbes no ho fan a la búlgara, perquè no ho podem fer nosaltres? Com deia Blázquez en l’obertura d’aquesta darrera assemblea plenària: el que a tots ens afecta no ha de ser tractats entre tots?

Tot torna

Si fa cinc anys algú m’hagués dit que jo esperaria que es reelegís president de la Conferència Episcopal a un bisbe teòleg dels kikos i imposat a Bilbao i que em plaurien bona part de les aportacions d’una papa anomenat Ratzinger... l’hauria pres per imbècil. Doncs bé, ni això. Torna Rouco, si es que mai havia marxat.

Llegiu en tot cas la descripció del discurs del Blázquez sobre el funcionament i la missió de les conferències episcopals. Caldrà reclamar que sigui així i recordar que el president no és l'amo dels bisbes.

PD: Rouco ja ha dit que ell no és l’amo dels bisbes, però cal recordar que si el van tombar fa tres anys fa ser per actuar com si ho fos.

I el cardenal riu

Aquest vespre hem fet sessió de cinema familiar, tots cinc i el gat Pacià mirant “Sonrisas y lágrimas”. La veritat és que esperant les eleccions episcopals d’aquesta setmana no saps si riure o plorar, o cantar.

Per si som a temps per riure penjo aquest enllaç del Youtube que m’ha passat un colom missatger. Em diuen que fa temps que circula però jo no el coneixia i la veritat és que m’ha fet molta gràcia. I crec que el millor del vídeo és que després de la pífia, el cardenal riu. Sempre és millor prendre’s les coses amb humor. Agrairé qualsevol pista sobre el lloc i el protagonista.

El cristià emprenyat

Aquesta vegada la campanya electoral sembla que també s’ha instal·lat en ambients eclesials. Aquí ningú vol perdre la batalla de la visibilitat social. Dues iniciatives més han quallat com resposta a la polèmica Nota episcopal. Una aquest divendres al vespre. Ahir es va presentar en roda de premsa la campanya “A favor d’un nou model de relacions entre l’Estat, la societat i l’Església” que visualitzaran aquest divendres. Una trentena d’entitats cristianes convoquem l’acte “Altres veus també són Església”. I per la seva banda s’han mobilitzat amb un altre manifest un grup promogut per joves. És la campanya volembisbescristians.org, que també se sumen a l’acte de divendres.

Sempre hi ha hagut cristians emprenyats, però la presència pública d’un extrem eclesial ha aconseguit tensar més la corda i les reaccions són més contundents. Mentre continuen plovent manifestos com aquest sobre immigració.

La Teologia crea complicitat institucional

Quan les coses es fan seriosament, queden. Per això ha estat útil el treball acadèmic d’investigació i de diàleg amb la cultura de la Facultat de Teologia de Catalunya. I per això ha sortit rodó l’acte institucional d’aquest dilluns dels 40 anys de la Facultat: el cardenal Sistach, el president Montilla, el nunci Monteiro i gairebé tots els bisbes catalans.

Aquests actes formals tenen una pega, que tothom fa el seu discurs anant pel seu cantó. El reconegut teòleg italià Bruno Forte fa una ponència que donaria per organitzar tot un congrés sobre teologia i món contemporani; Sistach explicita clarament el suport dels bisbes a la Facultat de Teologia; el degà Armand Puig reclama l’espai que correspon a la teologia en el món acadèmic; el nunci recorda la necessària fidelitat dels teòlegs a l’Església; i el president Montilla aprofita la seva presència davant de les màximes jerarquies eclesials per reconèixer i lloar el paper que ha tingut i té avui l’Església a Catalunya.

Però ha estat una barreja que al final s’ha traduït en una demostració de complicitat institucional i em diuen que amb uns positius efectes col·laterals més enllà del caldo electoral. Resulta que Montilla ha sortit encantat de com ha estat rebut a la Facultat, ja que curiosament ha estat dels més aplaudits. Els bisbes encantats d’un Montilla que participa amb normalitat en la pregària inicial de l’acte. El conseller de Cultura interessat per la reflexió acadèmica aportada per l’arquebisbe Forte. I el nunci demanant una còpia del discurs de Montilla i encantat que també l’anés a saludar l’Artur Mas.

Moltes diferències hi pot haver entre els plantejaments que fa qualsevol govern i els de la jerarquia eclesial. Però en aquest cas s’ha volgut mostrar una voluntat de col·laboració. I d’això ens en beneficiem tots. Sigui qui sigui el govern, i sigui quin sigui el bisbe.

Buda, cristià

La informàtica a molts ens ha salvat la vida. Però la capacitat d’indexar-ho tot digitalment també té les seves limitacions, és a dir, que la persona que introdueixi les dades no s’equivoqui de botó. Avui la meva germana me’n passa un de divertit de la nova Enciclopèdia Catalana on-line. Buda catalogat com a teòleg del cristianisme primitiu. Per moltes màquines que hi hagi, errar continua essent humà.

Aprofito per xafardejar sobre alguns bisbes catalans. Recordo que el cardenal Ricard Maria Carles es va enfadar molt perquè en una edició en paper en la seva entrada hi apareixia el cas Torre Annunziata del qual està clar que ell no hi tenia res a veure. En canvi ara apareix com a “un dels principals impulsors (des del 1995) del projecte de creació d'una regió eclesiàstica catalana”. Doncs sort que diuen que va ser-ne “principal impulsor”, perquè encara esperem asseguts. Si l’arquebisbe Torrella aixequés el cap...