Capella ardent

Ho podeu veure a El9nou de Vic.

Guix, el bisbe social

Una bona amiga seva, Lucia Caram, ens alertava del que ha acabat sent la mala notícia de la setmana, la mort del bisbe emèrit Josep Maria Guix, digne successor de Torras i Bages.

Es pot dir sense cap de mena de dubte que si alguna cosa distingia al bisbe Guix, a més del seu caràcter, era la preocupació social. Dels qui des de sempre s’ha cregut, ha estudiat i ha promogut la doctrina social de l’Església, en molts punts més progressista i transformadora que alguns programes de partits d’esquerra.

Teoria que Guix va concretar en la pràctica de Càritas; destacant el Centre Català de Solidaritat d’ajuda als toxicòmans. Doctrina que va ajudar a fer brillar en el capítol tercer del Concili Tarraconense. Una darrera mostra d’aquesta sensibilitat, el seu retir ara fa sis anys a la residència de les Germanetes dels Pobres de Vic.

Fa dos anys en un número de Foc Nou sobre els bisbes jubilats ho explicava així: “Si hagués de sintetitzar amb pocs mots la meva vida actual de jubilat, diria que, conscient que en aquest món no podem trobar-hi la felicitat completa, em sento molt content de viure aquest període de la meva vida, a la qual no he tingut cap dificultat d’adaptar-m’hi; i que, fins al moment present, em resulta una etapa molt gratificant. Mai no havia necessitat tan poc com ara la televisió, llevat de les notícies del vespre, d’algun concert i d’algun partit de futbol del Barça. De tot això, en dono gràcies a Déu”. Així va viure el seu relleu.

La bona notícia de la setmana: Lleida

Sens dubte la bona notícia de la setmana és el nomenament de Ramon Prat i Pons com a Vicari General de Lleida. No he pogut parlar amb ell però el nomenament només pot respondre a que el bisbe de Lleida ha escoltat els capellans, perquè si per alguna cosa es distingeix el Ramon Prat és per la seva nul·la voluntat de carrera eclesiàstica. I aquests, a les cúries, no sempre abunden.

De fet, la llista per estar content amb aquest nomenament és tan llarga que només cal apuntar alguns motius.

1.-És un sant en vida. Amb perdó dels sants i del Ramon Prat, però és una manera exagerada de dir que tothom coincidirà en que és una bona persona. També és una mica com l’herència de Ventura Pelegrí.

2.-La seva màxima preocupació sempre ha estat pastoral. És a dir, buscar el bé de les persones.

3.-És un home del Concili Tarraconense. No només hi va participar sinó que va marcar el desenvolupament del Concili i la seva aplicació. I darrera del Concili Tarraconense hi va tot el que representa un perfil pastoral específic de l’Església a Catalunya i no cada diòcesi per la seva banda. Ens anirà bé si pot contribuir a fer-ho entendre a altres col·legues recentment nomenats.

4.-És una ment pensant. A més de les seves virtuts personals i coneixements acadèmics, ningú pot dubtar de la seva capacitat de generar i confrontar pensament. Tampoc anem sobrats.

5.-Un home de diàleg. Només cal veure la seva experiència a l’IREL per comprovar que la seva eclesialitat a prova de bomba de no és sagristia.

6.-...

Serà un vicari general perfecte? Doncs no, com tots els humans. Però sens dubte és un encert del bisbe Piris.

Bisbes nacionalistes

Què dirien si un cardenal català digués que “L'Església a Catalunya demana per Catalunya, que no és una realitat abstracta, sinó una comunitat històrica d’homes, de famílies, amb una cultura, amb una fe, amb els seus problemes i sotmesa també als vaivens de propostes anticristianes”? Doncs això. “Pediremos por España”. Serà diumenge.

Excomunions

Escolto a TV3 el tall de veu del què ha dit Martínez Camino sobre l’avortament. És a dir, el que quedarà a la majoria de gent que no es llegirà el document d’aquest dijous de la permanent de la Conferència Episcopal Espanyola. El què recorda monsenyor Camino és que l’avortament a més de ser un pecat gravíssim porta aparellada la pena canònica d’excomunió. Molt bé. Ningú li pot discutir. Però ¿en què ens ajuda això a que surti una normativa més raonable per regular l’avortament? Fa cent anys, l’amenaça d’excomunió potser servia d’alguna cosa, però avui no. Les dones que avorten “a la lleugera” tant se’ls en dóna. I les que avorten dolorosament entre l’espasa i la paret només els falta que les excomuniquin.

PD: Després de penjar aquesta nota he tornat a escoltar el discurs de la luna de Joan XXIII (que també estava en contra l’avortament).

1.400 currículums

Com està la cosa. Vam publicar una oferta laboral per a redactor de El Ciervo un dilluns de maig. No era una mala oferta de treball però tampoc res espectacular. La vam penjar en un portal d’internet i a la borsa de treball del Col·legi de Periodistes. L’endemà teníem ja quatre trucades d’amics de la casa recomanant familiars, amics i batejats i centenars de currículums. Al final en una setmana en van arribar 1.400. Sense exagerar.

Feina, doncs, a mirar-los tots. Certament una tercera part eren de directe a la paperera (tècnics de so i assimilats). Una altra tercera part si que complien els requisits mínims però queien davant de la competència. I dels que sobresortien en van quedar un centenar llarg que vam imprimir i que el director adjunt de El Ciervo va mirar amb detall per deixar-ne una cinquantena. Una petita prova per correu electrònic van deixar en vuit les persones a entrevistar i aquesta setmana hem pogut tancar el tema.

Evidentment, fer una primera selecció de 1.400 currículums demana tirar pel dret. També hi va haver la temptació d’abandonar i passar directament als recomanats, però no ho vam fer. La mitjana de lectura que vaig fer (per dir-ho d’alguna manera) va ser de 80 a 100 cada hora. En algun moment tenia més la impressió d’estar consultant el Facebook que fent una selecció de personal. Però sobretot el problema principal va ser tenir moltes vegades la mala consciència de llençar a la paperera no un currículum, sinó una persona que necessitava feina, especialment amb els d’una certa edat. Deu ser una mostra real d’allò que la Doctrina Social de l’Església en diu estructures de pecat.

Cinc anys

Dilluns farà 5 anys de la divisió per sorpresa de l’arquebisbat de Barcelona: 15 de juny de 2004. Res a celebrar. Com es va dir en el seu moment, el problema no era si Barcelona s’havia de dividir (un debat molt interessant) sinó com es va decidir la divisió: en secret i per decret.

Bé. Un cop fet, caldria fer balanç. No hi ha temps per fer-ho bé però recupero algunes consideracions de futur que es formulaven en el Foc Nou de fa cinc anys perquè cadascú es pugui fer el seu balanç. Albert Sàez dixit:

“La divisió hauria de ser en un primer moment mínima i relativa només a aquells afers que efectivament poden acostar la realitat eclesial a la vida quotidiana de les persones però en aquelles matèries que dividir sigui afeblir seria millor que s’optés per una divisió acompanyada de la subsegüent mesura de forta coordinació”. (En aquest punt, potser només hem salvat Càritas i alguns moviments i delegacions que s’ho han cregut. El tema de resolució de la divisió del patrimoni continua essent un secret d’estat).

“Si la partició s’ha fet sense la complicitat dels òrgans ordinaris de govern, ara és el moment de posar-la en pràctica (...), la gent ja no aguantaria un altre període de rumors malintencionats o una nova etapa basada en el delació sistemàtica”. (Que cadascú valori quin dels tres bisbes s’emporta la palma d’or. Potser jo li dono el premi al que s’ho ha cregut més... al de Tarragona).

“S’hauria de crear un clima per evitar que la partició esdevingui una oportunitat per a construir trinxeres ideològiques o pastorals”. (Sense comentaris).

“Caldria avançar paral•lelament en la concreció de l’estructura pastoral de la nova regió eclesiàstica de la Tarraconense” (Encara amb menys comentaris).

M’ha agradat el Pla Pastoral

No vaig poder anar a la trobada diocesana de presentació del nou Pla Pastoral de Barcelona, per tant, parlo d’oïdes. Però el que he vist m’ha agradat. Només he pogut recollir algunes impressions de la trobada, també positives. En tot cas, si 1.000 persones “perden” un matí d’un dissabte de juny per anar-hi, algun interès tenia la convocatòria.

Ja sabem que un Pla Pastoral no fa estiu ni canvia la diòcesis. Podríem fer la sèrie de plans pastorals de Barcelona (o de qualsevol altre lloc) i veuríem que va sortint el mateix. Però posen accents i prioritats i desperten inquietuds.

I si dic que m’ha agradat és perquè (dins dels marges eclesials) s’ha fet amb la participació de la gent i, sobretot, perquè els objectius són adequats al moment. La urgència de donar respostes a la crisi, però anar més enllà d’atendre les emergències i treballar per un sistema més just (hi ha gent que mai surt de la crisi). La pastoral “amb” immigrants (que ja fa temps que es treballa a Barcelona) perquè deixi de ser la pastoral “per als” immigrants i es treballi perquè aquests formin també les comunitats cristianes. Una veritable urgència. I, finalment, el primer objectiu, la Paraula de Déu. L’aplicació del Sínode és una prioritat.

No tot està resolt, però també és important tenir clar que s’ha de resoldre.

PD: ¿Per què no és possible veure online el vídeo del Pla Pastoral? Ja és la segona vegada que passa.

PD2: Els meus han obtingut 24 mil vots.

Votaré al PUM+J

Anava a votar en blanc però aquest matí esmorzant amb Vida Nueva decideixo que votaré al PUM+J. Ja sé que a ningú li interessa, ni és el tema. Tampoc faré ara el discurs de tots els polítics són iguals. Perquè no és veritat. Si el nostre país ha canviat tant en 30 anys també és gràcies als polítics i a que els puguem votar; i si durant els 40 anys anteriors havíem estat a la cua d’Europa era precisament perquè un ja votava per nosaltres. No s’ha d’oblidar mai que la política o la fas, o te la fan.

Però en aquestes eleccions que no escollim principalment qui ens governarà sinó qui ens representarà no em resignava a votar la opció que ha d’evitar que guanyin els altres. També cal actuar com mur de contenció contra els populismes fàcils que només pretenen dissoldre la democràcia. Per això, cal anar a votar, per després no estirar els cabells.

Llegeixo en l’entrevista: “som la primera generació amb capacitat per eradicar la pobresa, però això és una decisió política”. Entro a la web del PUM+J i trobo prou raonable el que hi ha. Les darreres eleccions van tenir 124.000 vots al senat i ara en necessiten el doble per tenir un eurodiputat. Podria arribar a no ser un vot testimonial. Una veu permanent a Europa d’aquests enunciats, en espera que sigui una prioritat real dels partits tradicionals. D’altra banda, uns principis impecables vistos des de la doctrina social de l’Església.

La política és més complexa que això i no espero que el PUM+J guanyi les properes eleccions a la presidència de la Generalitat. Però la propera vegada, que els qui busquen el votant habitual facin una campanya més europea, en tots els sentits del terme.

(Per cert, el nom del partit és horrorós)

Piris “Tinc consciència d’estar una mica enganyat”

Aquest dimarts a TV3 Cuní li ha fet una interessant entrevista al bisbe de Lleida. Joan Piris no ha defugit el tema però ha volgut mantenir la seva posició neutral en el litigi de les obres d’art. Però una mica tip de veure com “hi ha molta gent patint per aquest tinglado” ha explicat que el dia que el nunci li va anunciar el seu nomenament com a bisbe de Lleida, Monteiro li va dir: “esto está en vías de solución”. Piris ja ha tingut temps de veure que no ho està i que va per llarg i per això ha dit que “tinc la consciència d’estar una mica enganyat”. Després ha matisat que no acusava a Monteiro i que aquesta impressió ja l’havia formulat al nunci. Queda dit i diu molt de com es fan les coses. Com el “jo firmaria que s’acabés demà però pel que jo ensumo durarà bastant”. I també ha defensat a Ciuraneta: “El meu predecessor va fer el que havia de fer”.

Si teniu vint minuts ho podeu veure en l’entrevista. I si només en teniu deu, veureu la primera part sobre el litigi però us perdreu la interessant i ponderada intervenció sobre l’avortament i el comentari sobre les declaracions de Cañizares i els abusos a menors (“No m’agrada comparar”). Hi ha frases com “Jo no faré campanya a favor de lleis o en contra de lleis”. Si en tens ganes, el bisbe Piris sembla una persona amb qui t’hi pots entendre.

Opinions sacralitzades

En una reunió sobre mitjans de comunicació agafo dues frases d’un interlocutor. Parlant dels perills d’una informació que cada vegada ha de ser més immediata, simple i espectacular: “En 59 segons és més fàcil defensar la pena de mort que el contrari”. I n’apunto una altra: “On es produeix la principal deriva dels mitjans de comunicació és en l’apartat d’opinió i en les tertúlies. A la facultat ens explicaven que els fets són sagrats i les opinions lliures. En canvi, avui, les opinions són sagrades i els fets són lliures”. Jo afegiria, que en part és el que també passa a la web 2.0.

Protecció total

Rebo aquesta setmana el tríptic de les jornades d’estiu de la Facultat de Teologia de Catalunya. Trobo boníssim el gràfic que juga amb el logo de la Facultat i una ampolla de crema solar (a més del continguts dels cursos). Es podria dir que amb formació teològica, protecció total.

Aplaudir a (la Fundació) Joan Maragall

En els actes hi ha la tendència a aplaudir amb una certa condescendència. Què farem sinó aplaudir. Però aquest dijous en l’acte dels 20 anys de la Fundació Joan Maragall m’han cridat l’atenció uns aplaudiments. A les intervencions s’hi han intercalat textos del poeta amb breus peces musicals (suggeriment: als 25 anys que portin un tenor, el Roger Padullés ho faria de meravella). I el primer text ha estat uns fragments de “L’església cremada”. Com parla avui aquest text, conciliar abans del Vaticà II, i que cent anys després ens diu tant de com hauria de ser l’Església. Per això, ha estat espontani aplaudir a Joan Maragall al final de la lectura del seu text com si hagués estat una intervenció més. Tan actual com les altres que hi ha hagut en l’acte, i tan en la línia d’un catolicisme conciliar ben viu a Catalunya i amb una presència significativa també en el món cultural. Això és (la Fundació) Joan Maragall.

Amèrica, secular; Europa, secularitzada

En el seminari sobre Religions i espiritualitat que comentava ahir, va ser interessant la distinció entre societat secular i societat secularitzada, com les comparatives entre els Estats Units i Europa que van fer Joan Estruch i José Casanova (un aragonès afincat a Washington).

Simplificant, sense el permís dels sociòlegs, el resum podria ser que Amèrica sempre ha estat una societat secular, en el sentit que mai la institució religiosa s’ha identificat amb el poder civil. Però això no ha volgut dir que fos una societat secularitzada, perquè precisament la presència de la religió en l’esfera pública i privada sempre ha estat molt significativa (veure’s la presa de possessió d’Obama).

El cas Europeu seria al revés. Una organització social i política que es funda amb una clara comunió entre poder civil i religiós. I això acaba provocant una forta voluntat d’emancipació que es va traduint en una secularització del poder civil, que –aparentment- també es trasllada als ciutadans. Una situació que a Europa avui es visualitza en l’existència de realitats molt diverses que van de la laïcitat francesa a la pervivència d’estats confessionals.

Això, també explicaria perquè els sociòlegs han detectat que els americans exagerin sobre la seva religiositat en les enquestes (per tant, que sigui un valor positiu) i a Europa sigui al just al revés. O dit d’una altra manera, que en general als Estat Units la modernitat també és religiosa i a Europa ser modern és el contrari. Un exemple curiós és que els professors universitaris americans de disciplines tècniques en les enquestes es mostren tan religiosos com la resta de població americana.

Aquesta simplificació té cinquanta matisos, però potser dóna una pista sobre la manera d’actuar del catolicisme europeu que afegeixo de collita pròpia. Allà on les institucions religioses han volgut esdevenir poder civil i regular l’ordre social, és on han acabat generant més rebuig.

Jordi Pujol sobre l’avortament: “Una gravíssima fallada ètica del govern espanyol”

Ho va dir l’expresident de la Generalitat en el seminari Religions i espiritualitat organitzat pel Centre d’Estudis Jordi Pujol. En la sessió de dijous el tema no venia al cas, però arran d’una referència del públic el president Pujol va voler deixar ben clar que estava indignat amb aquesta qüestió i que s’hi mullava encara que formés part de la política més immediata.

Pujol va remarcar clarament que l’avortament “és un tema que no es pot plantejar amb finalitats immediates electorals. És massa important”. I per si no s’entenia prou a qui es dirigia va afegir: “És una gravíssima fallada ètica del govern espanyol. Aquesta manera de desorientar amb temes fonamentals i que fa que la gent ho visqui amb desconfiança i angoixa”.

Va ser la única i breu però contundent referència a l’avortament en una sessió sobre secularització. Les sessions continuen els propers dijous, tot i que aquest no hi podré anar perquè hi ha la presentació del primer número de la nova etapa de Qüestions de Vida Cristiana que ara coediten l’Abadia de Montserrat i la Fundació Joan Maragall. El primer volum, un monogràfic sobre l’Església catòlica a Catalunya.

Criteris sobre l’avortament

Ja fa uns dies ha sortit el Foc Nou sobre l’avortament. En el moment adequat. Un amic, quan el veu, em pregunta: “I quina és la tesi del número?”. Doncs suposo que és aquesta. L’avortament és un mal a evitar però per molt que el consideris un mal major hi ha casos concrets en els que et quedes sense respostes. És a dir, que la retòrica avortista o antiavortista fàcilment cau com un castell de cartes quan de la teoria es passa a la realitat viscuda en primera persona.

Sobre l’avortament és fàcil donar doctrina (a favor i en contra) però és més difícil donar respostes. Per això hem fet un número que el què vol és donar criteris. M’atrevia a dir que és el que més falta en el debat obert sobre aquest tema. Per això, considero encara més interessants les intervencions en les que militants cristians de partits progressistes estan posant sobre la taula seriosos qüestionaments als dogmes amb els que s’està plantejant aquest tema des de la mateixa esquerra. Hi ha una bona mostra aquí, aquí i aquí.

També és interessant el to del cardenal Martínez Sistach en l’entrevista de dilluns a TV3: "L’Església no beneirà mai l’avortament. Comprendrà, perdonarà, acollirà, però no el beneirà perquè hi ha una vida humana". Principis al costat de perdó, acollida i comprensió.

Jo no sé quina és la millor manera de regular l’avortament. I prohibir-lo no l’evita, només el mou a la clandestinitat o a les trampes legals que es fan ara amb el supòsit de risc per a la salut psíquica de la mare. Però l’objectiu final que hauria de tenir tothom és veure quins mitjans posem per poder evitar-lo, no quants vots hi guanyem o perdem. És una de les idees de l’editorial d’aquest número de Foc Nou.

També vaig dubtar molt sobre si la portada era excessiva o frívola. I és de les poques vegades que l’he enviat abans a la gent amb seny perquè opinés. Van ser cinc contra un (que va dir -i ara si, perdó per la frivolitat- que mai més tornaria a menjar ous).

2.000 euros

Miro les noticies i no puc deixar de preguntar-me: ¿Per què hem de subvencionar (pagar entre tots) amb 2.000 euros a cada persona que es compra un cotxe?

Si fos demagògic diria perquè no em paguen 2.000 euros per cada fill. Sent sensat, si s’ha d’incentivar el consum, preguntaria perquè no es donen ajuts al consum d’altres béns socialment més necessaris que la seva venda també generi llocs de treball. No he escoltat propostes alternatives ni a govern ni a oposició. Segur que a Càritas farien moltes propostes de coses que no es pot comprar la gent. I en aquest tipus d’ajudes ¿no hi hauria d’haver sempre una limitació de la renda dels qui les poden rebre? Pregunto.

L’exemplar bisbe de Lleida

El tema del litigi de les obres d’art del Museu Diocesà de Lleida donaria per un bloc monogràfic. Aquest dijous, el govern aragonès i el bisbat de Barbastre han encetat la via civil, que té poques possibilitats de prosperar perquè no hi ha cap sentència vaticana que digui qui és el propietari de les obres.

Dic que donaria per un bloc monogràfic perquè només el mes passat hi ha hagut dues notícies amb molt de suc. Una és que la Diputació de Lleida va ser l’únic interessat en adquirir en una subhasta una peça originaria de la Franja perquè romangués al Museu de Lleida. Els aragonesos ni s’hi van presentar, tot i que era tan seva com les 113 peces que ara reclamen a Lleida (per cert, ¿algú em pot aclarir si són 113 o 111?).

L’altra notícia va ser que el bisbe Piris assistís a la presentació del llibre “El dietari del bisbe Meseguer”, que es va convertir en èxit de vendes per Sant Jordi a Lleida. El llibre demostra la compra o permuta de la mitra de Lleida de la majoria d’obres d’art ara reclamades. I Piris va anar a l’acte per reconèixer l’“exemplar” tasca del seu antecessor, i remarcar que malgrat el valor del dietari “no se li ha donat valor jurídic”. ¿Volia dir “per ara”, o “definitivament”? En tot cas, és ben coneguda la voluntat del bisbe Piris que va repetir en l’acte “Em preocupa molt aquest problema però no vull ocupar-me'n més”. Pot semblar raonable per treure tensió eclesial al problema però, com vam dir, altra cosa és si podrà fer-ho.

Primera Comunió

Diumenge va tocar primera comunió d’aquelles amb molta gent. Molt bé el rector. Per la cerimònia en general però sobretot per la introducció. Com advertir finament als pares i familiars que es comportin? Explicant que ha demanat als nens que no es distreguin saludant, perquè allò és com un partit de bàsquet: pendent del públic perds la pilota i el partit. Com fer que la gent no parli? Parlant fluixet enlloc de cridar més que ells. I molt bé sobretot saludar especialment als qui no acostumen a venir per l’Església, per dir-los que com sempre són benvinguts, amb els braços oberts com el Crist que presideix l’altar. La gent, si se la tracta bé, respon, com es va veure en el seguiment de la celebració.

Ja varem prendre mides per la primera comunió que celebrem aquest mes de la filla gran. Fa unes setmanes li preguntava si ja se sabia bé el Credo (el Parenostre ja el tenim descomptat): “No... bé un tros. Allò de crec “la Santa Església catòlica i romana”... i en la remissió... dels sants.” Anàvem ven encaminats. I diumenge vaig veure ja el tenim per la mà. El més complicat serà el dia que em pregunti que vol dir exactament això de la Comunió dels sants. (Per cert, gran èxit com a regal aquesta nova Bíblia per a nens de la Claret)

Del ‘visca!’ al ‘mori!’; la Setmana Tràgica

Aquesta setmana veig que sistaquejo una mica i no trobo el forat per escriure un parell de coses sobre Lleida. Però m’ha arribat una intervenció del cardenal d’aquest dimarts que m’ha interessat. Són les paraules d’obertura de les Jornades sobre del centenari de la Setmana Tràgica que es fan a la Biblioteca Balmes.

Fa por com alguns poden agafar la commemoració d’aquest brot anticlerical a Barcelona. S’ha de tenir molta talla humana i intel•lectual per donar una resposta com la de Joan Maragall a “L’Església cremada” i “La ciutat del perdó”. Recuperar aquesta actitud és remarcable i per això destaca com ha valorat la Setmana Tràgica cent anys després el cardenal Martínez Sistach, recordant el mateix Maragall: ”L’Església de Barcelona, vivia el 1909 un moment brillant de la seva obra social, educadora i assistencial (...) Aquesta Església, diguem-ne ufanosa, veié perplexa com s’esdevingueren, sense saber ben bé com, aquells fets de l’estiu de 1909, que causaren molt sofriment i feren vessar moltes llàgrimes (...) Però aquesta dolorosa experiència fou un ensenyament profitós, per tal de sentir-se convidada a aproximar-se encara més al món obrer i dels pobres”.

A nivell més anecdòtic, sobre l’exaltació del 1909, m’ha fet gràcia una frase que és molt del tarannà de gent d’ordre com l’arquebisbe Sistach: “Del ‘visca!’ al ‘mori!’ no hi va un pas, hi va un simple canvi de to en el crit dels qui s’exalten, i moltes vegades tot depèn d’una girada de vent i hom es deixa emportar.” No deixar-se emportar és un bon consell.