Fundem un partit catòlic?

Aquesta setmana he rebut tres o quatre comunicacions per mail d’E-cristians que m’anuncien que Josep Miró i Ardèvol estripa el carnet de Convergència. Per mi com si es dóna de baixa del RACC. Però segons ell és incompatible estar afiliat a Convergència i viure de forma coherent aspectes bàsics del cristianisme. Amb els mateixos arguments tots els membres d’E-Cristians haurien donar-se de baixa de qualsevol partit amb representació parlamentaria.

Aquí ha anat quallant la idea que els catòlics en la política tenen com a missió essencial defensar les essències de la doctrina oficial catòlica sobre temes com família i sexualitat. Fer una agenda catòlica pròpia però marcant un camí que només desemboca a la militància a un partit estrictament catòlic. I així no es pot construir un país en una societat plural, perquè es renuncia a la possibilitat de que els cristians canviïn el món des de dins.

Per sort, veig que acaba de sortir el llibre de Josep Lligadas, Premi Joan Maragall, La política dels cristians. Segur que ens il·lustra en un direcció més assenyada. Segur.

Per què els anglicans ordenaran dones bisbes?

Llegeixo que la decisió dels anglicans d’ordenar dones bisbes, 14 anys després d’acceptar el sacerdoci femení, ha estat vist per la jerarquia catòlica i ortodoxa com un allunyament. Bé, potser caldria preguntar-se qui s’allunya de què.

En tot cas, està clar que si els anglicans fan aquest pas és perquè la seva estructura eclesial és més participativa. I dic participativa, que no democràtica en el sentit clàssic del terme de cada persona un vot.

Una mostra és com es pren una decisió d’aquest tipus. Les tres cambres del Sínode anglicà havien de dir si, i si una s’hi negava la decisió quedava aturada. Però el resultat va ser de 28 vots a favor en la cambra dels bisbes (70%), 124 vots en la del clergat (74%), i 111 vots en la dels laics (62%). Per tant, curiosament va ser entre els representants dels laics on aparentment la decisió va aixecar menys consens. Però si s'ha pres la decisió és perquè col·lectivament persones representatives dels diversos estaments eclesials han estat d'acord a tirar-la endavant.

Ja firmaria perquè a l’Església es poguessin decidir les coses d’aquesta manera. És una formula que no trenca cap principi jeràrquic (només que els bisbes s’hi haguessin oposat no hauria tirat endavant) i alhora tothom és coresponsable de les decisions, que no es poden imposar de qualsevol manera. Al final res gaire diferent al funcionament secular d’un monestir catòlic, on tots participen en la decisió d’allò que afecta a tots.

Amb Pagola

Caço al vol una frase cruel que no respon a aquella simpatia que es demana per endavant als lectors i les lectores sense la qual no hi ha entesa possible: “Posats en actitud inquisitorial, al Jesús del llibre del papa li faltaria més d’home que el què li faltaria de diví al Jesús del llibre de Pagola”.

Lleida: “Sede vacante nihil innovetur”

L’acord que s’ha fet públic entre el bisbe de Barbastre, Alfonso Milián, i l’administrador apostòlic de Lleida, Xavier Salinas, amb la benedicció del nunci, no és un acord. És una claudicació de Salinas, deixant amb les vergonyes a l’aire a tota la seva diòcesi interina i lligat de mans i peus al seu successor.

D’una banda, Salinas accepta, com ja havia fet Ciuraneta, que l’ordenament eclesiàstic li obliga a lliurar les obres a Barbastre. Però va molt més enllà: reconeix amb la seva firma representant la diòcesi de Lleida que el titular de les obres és Barbastre i que la Llei de Patrimoni Cultural de la Generalitat només l’obliga a “comunicar” el trasllat. És a dir, exactament el contrari del què va fer el seu antecessor –a qui només substitueix de pas- i del què ha dit fins ara la diòcesi de Lleida: que la titularitat està per demostrar –cap tribunal eclesiàstic o civil ha estudiat les proves que aporta Lleida-; que hi ha diversos recursos encara oberts; i que cal el permís de la Generalitat per fer el trasllat (cosa que ja va demanar Ciuraneta en el moment adequat sense renunciar a la via del recurs).

Aquest salt al buit de Salinas ha estat contestat per la Generalitat, per ara de manera discreta amb una nota. Però s’hi deixa clar que la col·lecció de Lleida està sotmesa a la Llei de Patrimoni i que s’ignora el litigi sobre la titularitat de les peces encara obert. Ara caldria un estudi jurídic més detallat per argumentar sobre la sorprenent apel·lació del document episcopal a la “lliure circulació de béns per tot el territori espanyol” que garanteix la Constitució. Amb aquest criteri, si jo fos basc demanaria fins i tot el retorn del Gernika. Haurem de veure els propers moviments.

Però més enllà d’això, les conseqüències a nivell eclesial d’aquesta decisió de Salinas són de gran abast. Primer caldria estudiar el principi “Sede vacante nihil innovetur” (428. Codi de Dret Canònic) que a més específica que els administradors en seu vacant “tenen prohibit de fer res que pugui comportar cap perjudici a la diòcesi o als drets episcopals”. No calen comentaris sobre aquest cas.

Després cal preguntar-se si el bisbe Salinas podrà tornar a posar els peus a Lleida: què els explicarà al Consell Pastoral, als delegats, als capellans, als diocesans... que durant 13 anys ha estat contents i enganyats? Per no fer sang, no només cal recordar que fa poc més d’un any Salinas deia que “el litigi de l’art sacre no es pot resoldre durant el meu ministeri” i que, en tot cas, “governaré amb l’ajuda i el consentiment del Col·legi de Consultors”.

I finalment, cal veure si ara sortirà el nou bisbe Lleida, nomenament imminent segons va deixar veure el mateix Salinas. Quina cara haurà de posar el nou bisbe de Lleida als seus diocesans si el paper signat pel seu antecessor –interí- no li permetrà moure un dit per defensar els interessos de la diòcesi?

Com més tradicionalista, més cismàtic

Les picades d’ullet han estat múltiples, però sembla que no ha servit per a res. Expliquen els vaticanistes que a finals de mes s’exhauria el termini que havia posat la Santa Seu per refer la comunió amb els lefebvristes. Cinc condicions que sembla que finalment no seran acceptades.

L'entrevista personal del papa amb el successor de Lefebvre i la liberalització del ritus tridentí han estat les mostres més evidents. I arran d’això la recomanació d’Ecclesia Dei de que el llatí torni als seminaris. També es poden trobar petits signes de restauració com els que apuntava Guido Marini en la citada entrevista a l’Osservatore Romano, on també defensa l’extensió de la comunió a la boca i de genolls.

Tot i això, sembla que els lefebvristes tornen a dir que no. Al final, acaba passant que els més tradicionalistes són els únics que es decideixen a crear una església paral·lela i demanen el dret a dissidència dins l’Església. Quan no els agraden les regles del joc, se’n van. No saben conviure amb les raons dels altres. En canvi, els anomenats progres dissenteixen però no ni se’ls passa pel cap plantejar un cisme. I quan no els agraden les regles del joc, juguen amb les seves argumentacions per canviar-les. Hi ha exemples de tot a tot arreu, però en general, la cosa va així. El que s’ha de veure.

De pal·li a pal·li

Em sembla que el doctor Martí Bonet no estarà gaire content amb els canvis. L’Osservatore Romano anunciava dimecres un canvi en els pal·lis, l’ornament de llana que es lliura als nous arquebisbes en la celebració de sant Pere i sant Pau. Benet XVI havia recuperat un model de pal·li més fidel al que s’utilitzava durant el primer mil·leni (el de la foto, més llarg i que aparentava subjectat amb claus que evocaven els de Crist). Quan es va fer aquest canvi, evocant l’Església primitiva, Martí Bonet va desenterrar el seu estudi sobre el pal·li, que refermava aquesta decisió.

Però ara el nou mestre de cerimònies pontifícies, Guido Marini, anuncia la marxa enrera i que torna al model més semblant al de la tradició llatina del segon mil·lenni: més curt i en forma circular al voltant del coll. Entre altres, argumenta que el model antic havia comportat “diversi e fastidiosi problemi” des del punt de vista pràctic. També ha anunciat un canvi en els bàculs, i apunta, entre altres motius, que siguin més manejables. S’ha de dir que amb arguments de practicitat caurien moltes de les vestimentes litúrgiques: quants solideus hem vist volant i esclavines tapant cares pontifícies...

El mateix número de l’Osservatore complementa la qüestió de la vestimenta papal amb un article de Juan Manuel de la Prada, que defensa la preocupació de la casa pontifícia sobre aquest tema (digne d’una hiperespecialització de periodisme religiós). De la Prada remarca que la preocupació per aquests temes hi ha de ser perquè “el sacerdot no ha d’escollir els ornaments litúrgics per una preferència estètica: ho fa per ‘revestir-se de Crist’ (...) són una ‘anticipació dels vestits nous, del cos ressuscitat de Jesucrist” i que “els significats dels elements litúrgics dels que Benet XVI es preocupa de tenir cura, [és] per fer més comprensible als homes del nostre temps la realitat veritable de la litúrgia”.

No hi podem estar més d’acord amb l’objectiu. Però potser caldria preguntar-se si tota la vestimenta que durant segles hem anat acumulant al voltant de litúrgia, realment és “comprensible pels homes del nostre temps”.

Prenc nota

Prenc nota d'un paràgraf d'un article del Francesc Romeu publicada al diari Avui divendres passat. Arran de la secularització i l'empenta de les religions alternatives conclou: "Tot això, les nostres religions tradicionals ho viuen molt malament, com un autèntic desastre apocalíptic, mentre que, com els bons empresaris, ho haurien de viure més com un repte o una nova oportunitat. Una societat profundament secularitzada i sense referents religiosos, però amb necessitats espirituals, és un camp sempre preparat per acollir un nou anunci. Ben pensat, és més fàcil començar de nou que no pas redreçar el que està torçat. No és que ho tinguessin millor al segle primer els apòstols Pere i Pau en aquell decadent Imperi Romà que també era un mercat de religions." Doncs, si.

Doctrina Camino, Doctrina Sistach

És una pena que aquest dijous a la tarda no es pogués escoltar sencera la roda de premsa posterior a la Comissió Permanent de la Conferència Episcopal Espanyola. En el fragment que he pogut escoltar, la capacitat desinformativa del portaveu de la CEE és antològica.

La Doctrina que ens volia fer entendre Martínez Camino és que això de Losantos no va amb els bisbes i que si han parlat de la Cope a la Permanent és perquè els preocupa com “afectarà la situació econòmica actual” a l’emissora. O que l’ideari de la Cope és només una proposta de màxims, com si no existissin dues sentencies judicials i atacs al nunci, al rei i a diversos cardenals i bisbes, entre altres damnificats per Losantos. No tinc paraules. Bé, si que en tinc. Que la doctrina de l’Església també és un ideari de màxims i en canvi la Conferència Episcopal sempre està a la que salta quan consideren que algú se n’ha desviat un mil·límetre. Per no parlar de l’Evangeli com a ideari de màxims. En fi.

Però la clau que vol deixar clara la nota és que el tema passa pel “Comitè Executiu, i per la direcció i el Consell d’Administració de la Cadena”. És a dir, reservar la presa de decisions a la presidència de la Conferència Episcopal i no al conjunt del bisbes. Santa eclesialitat conciliar.

No és estrany que s’insisteixi en aquest punt, perquè planta cara al que seria la estratègia contraria i que ha anat guanyat punts les darreres setmanes. El resum podria ser: s’hauria de demostrar jurídicament qui té realment la darrera paraula sobre la Cope. És a dir, per molt que els bisbes tinguin uns representants en el Consell d’Administració, un President, una Permanent o una Executiva... qui mana realment a la Cope? Qui pot decidir?

Aquesta és una doctrina i una estratègia molt sistachsiana. És a dir, no fer frontisme sinó fer insistentment les preguntes adequades, on la resposta només pugui acaba sent: "és clar, qui pot decidir sobre la Cope és el titular majoritari de les accions, és a dir, la Conferència Episcopal Espanyola". I qui és “l’organ suprem” de la CEE? La Plenària (art. 8). I a qui ha de passar comptes la Permanent? A la Plenària, que pot deliberar sobre les seves decisions (art. 23). I així seguint amb tot l'articulat dels Estatuts que donen competències plenes a la Plenària. El titular de les accions és la CEE i CEE=Plenària.

Això, que no fa pas gaire podia semblar una collonada jurídica, agafa un relleu diferent després de l’elecció de Rouco per la minsa diferència de dos vots, i quan la llista de damnificats de Losantos comença a ser massa llarga, i a Roma ja n’han tingut prou. Si no pren les decisions qui ara les pot prendre, la factura pot arribar a la Plenària del novembre. I, de pas, Martínez Camino jugar-se la seva reelecció com a secretari de la CEE.

Ara toca Opus

Els delegats de mitjans de comunicació de les diòcesis catalanes fa anys que es reuneixen. Els resultats han tingut alts i baixos i en molts casos ha faltat la voluntat comuna de donar la empenta definitiva als projectes que s’han plantejat, però és un dels àmbits pastorals on entre els delegats diocesans hi ha hagut més relació.

D’aquí a pocs dies celebren l’habitual trobada anual i aquest any sembla que han decidit confiar en l’Opus. Provenen dels seus centres dos dels tres experts convidats. Són Daniel Arasa (fill) de la Pontifícia Universitat de la Santa Croce de Roma, doctorat amb una recerca sobre les webs diocesanes, i Salvador Aragonès, històric periodista avui a la Universitat Internacional de Catalunya (que ja sabem que no és de l’Opus però hi te bastant a veure). Els experts es completen amb Antoni Aira, que prové de la factoria de Blanquerna.

Cap d’aquests tres hauria estat tan inútil en la gestió dels mitjans de comunicació per permetre que la situació de la Cope hagués arribat fins on han deixat que arribi.

A Barcelona, res a celebrar

Aquest diumenge ha passat sense pena ni glòria el quart aniversari de la divisió imposada de la diòcesi de Barcelona, amb la creació dels bisbats de Terrassa i de Sant Feliu de Llobregat. He pensat sobretot en els capellans. M’ha quedat la gravada la veu d’un capellà per telèfon explicant-me com un forjat sacerdot de la diòcesi havia plorat. O d’altres pels qui va ser motiu d’obrir un parèntesis en la seva tasca pastoral. Se n’ha parlat molt de la divisió i les seves causes estan àmpliament documentades, però encara no s’ha escrit tot el que ha patit la gent. Singularment els capellans.

Però quatre anys després també s’ha de recordar que els capellans van protestar públicament i de forma rotunda quan s’anunciava que podria ser imminent la divisió. Quan la decisió es va fer pública amb la rubrica d’un papa que ja no estava per aquests temes, els capellans van fer el que van poder per assumir-ho i tirar endavant. Eclesialitat de pedra picada. Davant la possibilitat de canviar de diòcesi, pocs van ser els capellans que van sortir corrents cap a la diòcesi del bisbe que els agradava més. I els qui ho havien de fer, ja ho han fet i ja tenen els seus càrrecs diocesans (em sembla que ja només queda un capellà que encara no ha resolt el seu problema).

El balanç de veritat sobre els resultats de la divisió imposada no es podrà fer fins d’aquí a deu o vint anys. Per exemple s’haurà de veure que passarà amb Terrassa, que ha quedat com la diòcesi catalana (i probablement de tot Espanya) amb menys capellans per habitant gràcies als “profunds” estudis que van precedir la divisió. S’ha de recordar que el que es va posar en qüestió no va ser tant el què podria portar de bo la divisió d'un gran diòcesi, sinó que es fes per reial decret. I encara no s’han amortitzat tots els peatges d’un divisió imposada.

Per dir-ho amb totes les lletres. Terrassa s’ha convertit en una unitat pastoral desvinculada de Barcelona, sobretot perquè els dos bisbes no es poden veure entre ells. A uns els agradarà més el què fa un bisbe i a uns altres el què fa l’altre. Però el que no pot ser és que els èxits i fracassos d’una diòcesi es facin servir contra l’altra i que es vulgui treballar com si l’àrea metropolitana no fos una realitat social extremadament interelacionada. I entre Sant Feliu i Barcelona hi ha més sintonia sobretot perquè hi ha més complicitat entre els capellans, però Sant Feliu també es troba en la necessitat de reforçar la seva identitat. Alhora ningú ha resolt la patata calenta de la divisió del patrimoni.

En fi, tot de coses que s’haurien pogut evitar. Per això no sembla que hi hagi moltes ganes de celebrar aquest aniversari.

“Així, ¿vostè és català?”

Certament és una frase amb reminiscències pujolianes que no t’imagines en boca del Benet XVI, però la cosa va anar així. Ho explicava aquest diumenge Oriol Domingo a La Vanguardia. En un acte de la Fundació Centesimus Annus a Roma el representant dels grups de Barcelona i Madrid va dirigir unes paraules al papa en català per expressar-li el desig d’una propera visita a Barcelona el 2010 quan s’obri al culte la Sagrada Família.

Va ser després, en la salutació personal, que el papa va fer notar a Garcia i Clavel en italià -amb un “Així, ¿vostè és català?”- que havia entès la seva referència al català i que l’havia acollit amb simpatia. L’ocasió va ser aprofitada per recordar-li personalment al papa que als catalans ens agradarien algunes paraules seves en català quan s’escaigués.

Tampoc ara es tracta de fer una lectura èpica d’aquest episodi. I com a mínim el Benet XVI ha parlat en català un parell de vegades. La única gran assignatura pendent és la benedicció Urbi et orbi.

Però tampoc fa cap mal fer notar de tant en tant que hi ha un catolicisme que s’expressa en català, amb la mateixa normalitat que ho fa en qualsevol altra llengua. I que no per això és més o menys catòlic. Visualitzar que el català no és un patrimoni ni dels qui es diuen nacionalistes, ni dels que no se’n diuen. És una realitat, que agradi o no, marca un perfil propi de l’Església a Catalunya.

Es diu que ara, amb aquest papa i amb Bertone, la situació és diferent. Tot i que hi ha qui continua entestant-se en informar a Roma contra tot allò que és català, fins i tot a falsejar dades sobre el realitat religiosa del país, a Secretaria d’Estat estan més ben informats que abans. Però encara hi ha molta crosta que costarà de fer saltar.

L’”Així, ¿vostè és català?” és només la punta de l’iceberg de la feina que s’ha de fer a Roma per desmuntar els tòpics que hi ha instal·lats sobre la realitat de l’Església a Catalunya. Ara que tornen a dir que l’arquebisbe de Barcelona podria anar a parar al Vaticà, en aquest sentit allà ens podria fer un gran servei. Un català de pes a Roma ens aniria com anell al dit. Alguna cosa que ens comencés a recordar als temps del cardenal Albareda.

50 anys de litúrgia

Com que no hi podré ser perquè estaré a Toledo i no us ho podré explicar, us ho anuncio aquí. L’acte de celebració dels 50 anys del Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona que es farà aquest dijous al matí (alerta amb les absències episcopals). L’aplicació de la reforma litúrgica en aquest país seria diferent sense el CPL. Però a més de la història, avui continua essent una de les grans editorials religioses de Barcelona. Per això li dediquem el número de Foc Nou que està a punt de sortir.

L’Església que no se sent

Els amics que em retreuen un cert filopapisme, no cal que continuïn llegint, o, en tot cas, ja estan avisats, tot i que no em refereixo només a Benet XVI. Em refereixo a la veu de la doctrina social de l’Església.

Pràcticament cada dia, quan llegeixes el VIS (que, per cert, no costaria gens que tingués un arxiu històric), ensopegues amb algun missatge de contingut social. I sovint amb paraules del papa que podríem subscriure qualsevol ONG. Aquesta setmana hi ha dos exemples ben clars: un la intervenció durant la recepció als membres de la simpàtica fundació Centesimus Annus i l’altra en el missatge a la cimera de la FAO.

Idees com “el gran desafiament d'avui és ‘globalitzar’ no només els interessos econòmics o comercials, sinó també les expectatives de solidaritat”, o que el "dret primari a l'alimentació està intrínsecament vinculat a la tutela i a la defensa de la vida humana. (...) Tota persona té dret a la vida; per això, és necessari promoure la posada en pràctica de manera eficaç d'aquest dret i s'ha d'ajudar les poblacions que pateixen per la manca d'aliments a arribar a ser a poc a poc capaços de satisfer les pròpies exigències d'una alimentació suficient i sana". O, dir als empresaris que "l'últim dia, el dia del Judici universal se'ns demanarà comptes sobre si hem usat el que Déu ha posat a la nostra disposició per respondre a les esperances legítimes i a les necessitats dels nostres germans, especialment dels més petits i necessitats."

Passa el mateix amb el missatge de Càritas que van enviar ahir. El tema és la dignitat dels immigrants. Són veus que se senten poc, i les culpes d’això estan repartides. Des de dins de l’Església per cridar més alt sobre altres temes (el cardenal Martino parla la Doctrina Social com "el secret més ben guardat de l'Església"), i des de fora per funcionar només amb estereotips.

Més 'xulos' que un 8

Ells poden repartir a tort i a dret, però pobres dels qui diguin res en contra d'ells. Ni que sigui l’Osservatore Romano.

Esperpèntic (la Cope)

La cronologia és esperpèntica. Diumenge passat Juliana a La Vanguardia ens deia que Rouco va tirar pel dret amb la renovació de Losantos i Vidal a la Cope, tot i la oposició de Cañizares, i que Martínez Sistach va fer veure que passava vent. Dimarts el mateix Juliana ens diu que el mateix Sistach nega que s’hagi rentat les mans sobre el tema i el diumenge apareix finalment en una entrevista feta el dijous per deixar clara la seva oposició al contracte que garanteix la continuïtat de la deriva actual de la Cope i que a Roma ho veuen igual.

Últim capítol aquest dilluns al matí: Losantos a la mateixa Cope acusant al cardenal Lluís Martínez Sistach d’encobrir avortistes (té el mèrit d’anar darrera del Rey, del nunci o de Gallardón entre molts altres damnificats [Es pot escoltar a Federico a las 7. -7:22:45]).

Però quin circo tenim muntat! Això ho fas en qualsevol empresa i estàs al carrer al cap de dos segons i, a més, et posen a parir i et demanen públicament una rectificació. Seria més que escaient en aquest cas.

Potser ja ha arribat el moment de tirar pel dret i d’exigir als bisbes (a tots) que ens expliquin amb claredat fins on volen deixar arribar a la Cope.

PD: I per ara més aquí, aquí i aquí

Falta menjar

Fregant els plats veig la notícia a BTV. Els efectes de la crisi alimentaria també arriben a Barcelona. L’associació que reparteix menjar a la parròquia de Sant Agustí de Barcelona acaba les existències que reparteix cada setmana. Truquen al Banc dels Aliments per demanar-ne més i els diuen no donen a l’abast, que totes les entitats que reparteixen menjar a Barcelona els passa el mateix. Hi ha 5.000 persones més per atendre que l’any passat i arriben menys donatius alimentaris, bàsicament excedents de la Unió Europea.

Si no recordo malament va ser al finals dels 80 que a Barcelona va crear un fort impacte la campanya “Aquí hi ha gana”. Era fer evident que la ciutat olímpica també tenia la seva cara oculta. Ara, pot tornar-se a repetir. Que en la societat de l’opulència hi ha hagi gent que depengui del menjar que li donen a la parròquia hauria de xocar. Doncs cada any són 130.000 persones les que utilitzen aquest servei de Barcelona, més de 8 tones de menjar distribuïdes. No parlem de no arribar a final de mes, parlem de no tenir ni per menjar. I mentre anem discutint sobre el sexe del àngels.

‘El Periódico’, molt catòlic

Aquesta setmana, amanida per l’afinat Juliana des de La Vanguardia, també ve molt catòlica a El Periódico. Primer dilluns amb un excel·lent article d’Armand Puig sobre Jesús arran del simposi sobre el Jesús històric celebrat a la Facultat de Teologia de Catalunya. El mateix dia l’Àlex Masllorens carregant contra tota la carcúndia mundial (del cas Pagola que comenta em sembla que ja està tot dit aquí i aquí i aquí i abans de l’estiu ja podrem tenir la nova versió revisada en català i en castellà). I avui dimecres un tal Romeu obrint el suplement de llibres amb dues pàgines sobre les novetat editorials de la Bíblia.

Per ara, doncs, els qui fem periodisme religiós sembla que sense feina no ens quedarem.

Dels bisbes i de la COPE no me'n refio

Una base tota la lectura periodística és saber que tota filtració és interessada. No necessàriament falsa, però si algú ho ha esbombat és perquè el beneficia a ell o perjudica a algú altre. Així s’ha llegir el que s’està publicant aquests dies sobre l’escàndol de la renovació de Losantos a la COPE i sobre la línia de la cúpula episcopal espanyola.

Aquest estira i arronsa no és nou. Des de l’arribada de Benet XVI i el seu viatge a València que periòdicament apareix la idea que des de Roma es demana més moderació i no trencar ponts amb el govern legítimament establert (a Itàlia en això són molt més fins). I la COPE és evidentment el símbol d’aquesta batalla. Aquesta serà la bona?

No se. El tema de la Cope ni recordo quants anys fa que s’arrossega. S’ha anat agreujant però ja fa almenys deu anys que una persona gens sospitosa com el cardenal Carles clamava sobre aquest tema. I una cosa semblant es va parlar després de les anteriors eleccions generals. També recordo vagament el tema de COPE com a tema polèmic del Concili Tarraconense del 1995. Per tant, si això ha passat és perquè a la majoria de bisbes ja els ha semblat bé i la minoria no ha estat prou contundent en presentar la magnitud de la tragèdia. I per això no me’n refio. Costa de creure que de cop Cañizares caigui del cavall i Rouco sigui l’únic de dolent de la pel·lícula. Quan una cosa no s’arregla en deu o quinze anys, les culpes estan més repartides. I la bèstia ja s’ha fet massa grossa i es val per si mateixa.

Minut de glòria

Divendres havia de fer un regal. Rumiant a la tele em donen una idea: el darrer premi Sant Jordi de novel·la que ja havia oblidat, Les senyoretes de Lourdes. Dic “Ai! No. Que l’han prohibit”. Però penso que l’he de regalar a un catòlic amb estudis, que ja serà prou grandet per discernir i que li pot interessar com es planteja el tema. Total, comprat i regalat.

Es que, és clar, a quin segle viu el rector de Tremp? Es creu encara amb el poder de decidir què poden fer i què no poden fer els feligresos? Potser no, i té més substància de la que aparenta, però sense dubte es decanta pel que és fàcil: denunciar i condemnar. És més fàcil que formar uns catòlics que la seva fe no perilli quan algú escriu alguna cosa que pot ser inconvenient, sigui un reconegut premi Sant Jordi o sigui rector d’una parròquia. Per que ni un i ni l’altre no són infal·libles i tenen la mateixa probabilitat estadística de cometre errors. La gràcia és que tinguin gent al davant amb capacitat de confrontar punts de vista abans d’elevar excomunions. Que tenim davant un llibre d’èxit sobre un tema complex com les aparicions. Doncs, és el millor moment per parlar-ne, explicar quin sentit hi dóna l’Església, quina importància té per la fe, què és avui Lourdes pels catòlics, o que l’Església és molt escrupulosa en l’aprovació d’aquestes visions... Doncs no, el llancem a la foguera.

Resultat de manual: el rector ja ha tingut el seu minut de glòria, que a l’autor no li feia cap falta però li ha anat com anell a dit. A l’Opus són més intel·ligents.

Tancat al Seminari

Per un encàrrec d’una productora he estat tota setmana tancat (perdó per no atendre el bloc). Van buscar una sala cèntrica per enregistrar entrevistes i van anar a parar al seminari. No hi havia estat mai tantes hores tancat. Això m’ha permès adonar-me que a més de les obres de renovació de l’entrada, a dins continuen fent obres de millora.

Evidentment l’important de qualsevol edifici eclesiàstic no són les pedres sinó les persones que hi ha dins, però en el cas del Seminari és difícil que vagi pitjor que quan canviaven el rector cada dos anys. També cal recordar que l’edifici també és la seu de diverses institucions docents, culturals i de la biblioteca. I que té la sala d’actes més utilitzada per actes diocesans i de l’Església de Catalunya. Per això, és important que també s’hagin sabut espavilar i buscar recursos per dignificar l’envellit edifici d’Elies Rogent. És un patrimoni que ben gestionat pot fer un bon servei a la diòcesi. I sembla que en això estan. I, per exemple, han estat prou pillos per instal·lar cabines de traducció a la sala d’actes i oferir un servei que tenen poques sales d’actes de Barcelona. Amb una mica de sort encara podrem pensar en treure’n diners.

¿Què passa a l’Església?

Ja fa uns dies que no podia sortir al carrer sense no trobar-me algú que m’increpés: ¿Encara no t’has llegit el darrer Quadern de Cristianisme i Justícia? Total, que dissabte al matí he esmorzat llegint ¿Què passa a l’Església?.

No sé perquè durant la lectura m’ha vingut al cap una idea d’un capellà basc que va triomfar en un recés: “Más en menos”. Una recepta aplicable a la dispersa vida quotidiana: centrar-se en menys coses però implicar-s’hi més a fons; i en la vida eclesial i cristiana: anar a l’essencial. Seguint aquesta idea, fins i tot m’hauria saltat tota la crítica interna per anar directament a les propostes que fa el document.

En tot cas, ara ja puc anar pel carrer cridant: ¿Encara no us heu llegit el darrer Quadern de Cristianisme i Justícia?

El litigi Lleida-Barbastre, 10 anys en punt mort

Quan un govern ha de fer una nova llei o posar en marxa un projecte primer anuncia que el farà, després explica que l’ha començat a fer, després que l’està fent, després que ja n’ha fet la meitat, després que està a punt d’acabar-lo, després que l’ha acabat, al final l’inaugura i a més periòdicament va explicant com funciona de bé. O sigui, que fa una cosa una vegada, però intenta que la gent en senti parlar vint vegades.

Involuntariament, a Lleida, els hi està passant el mateix al revés. És a dir, que sempre els diuen que no, però el "no" és el mateix de sempre: que hi ha un decret que s’ha de complir i que no es vol entrar a valorar les proves sobre la propietats de les obres d’art de la franja en litigi. I la resposta de Lleida sempre acaba sent la mateixa: que és un decret que no es pot executar sense el permís de la Patrimoni de la Generalitat i que el decret no té fonament si el titular de les peces no són les parròquies originaries. D’aquí uns dies es repetirà la història quan es facin públics els arguments de la no admissió a tràmit del recurs presentat a la Rota. Semblarà que tornin a dir que no.

I, així, portem des de 1998. El juny farà 10 anys. El laberint de recursos per la via eclesiàstica és complicadíssim i pot durar anys. Encara hi ha altres demandes obertes a Roma i la via civil ni s’ha encetat. I com que Roma no ha emès cap sentència judicial sobre la propietat de les obres el tema no està tancat. Està en el mateix punt mort.

La única novetat d’ara és que el nunci Monteiro s’ha pronunciat a favor de la divisió del patrimoni diocesà de Lleida, com destaca la premsa d’Aragó (sempre s’ha de llegir com es veuen les coses des de les dues bandes). Curiosament, a El Heraldo també pinten a Monteiro com el dolent de la pel·lícula, cosa que em pensava que només passava a la part catalana.

Ara, el tema està en que en aquest litigi Lleida juga amb un jugador menys en espera del seu nou titular episcopal, que és com jugar sense porter. Però es que encara que demà enviïn a Lleida a Vicente Juan des d’Eivissa i que aquest decideixi portar les obres a Barbastre carregant-les a coll, tampoc ho podria fer si la Generalitat no autoritza el trasllat. Per tant, ni que portin un bisbe disposat a enemistar-se amb tota l’Església de Lleida per obeir un simple decret, resoldran el problema. Només en crearan un altre. I si al final s’ha d’arribar a un acord, sempre serà més fàcil amb un bisbe que sigui del gust de la gent de Lleida i no amb un que tothom li giri l’esquena.

PD: Em pensava que la Nota de la reunió dels bisbes catalans que feien ahir i avui l’enviarien dijous al matí com és habitual. Però no, surt a 2/4 de 9 del vespre, una gran hora per facilitar la feina als periodistes. Parla sobre d’ensenyament i mereix tot un altre comentari. I de Lleida diu que els bisbes han estat informats sobre el tema i que “han donat el seu suport a Mons. Salinas en totes les accions que puguin conduir a aprofundir en la comunió eclesial”, que és el mateix que dir que si plou, et mulles.

L’AVE de Barcelona arriba al Vaticà

Tothom ja sap que per guanyar una guerra s’ha de guanyar la batalla de la opinió pública. Ho saben molt bé el patronat de la Sagrada Família en la oposició al pas del túnel de l’AVE pel davant del temple. Doncs en aquesta batalla han aconseguit arribar a Roma. Aquesta setmana la secció en castellà de Ràdio Vaticana es fa ressò de la polèmica amb unes declaracions del cardenal Martínez Sistach. Són uns talls de veu d’aquells que tornen bojos a qualsevol periodista que els ha d’editar: una subordinada darrera l’altra sense acabar de matar el tema.

El que caldria veure és si això afavoreix o no que el papa es decideixi a venir el 2010 a Barcelona per a inaugurar la cobertura del temple. Tot ajuda a posar-se a l'aparador. I des de que se sap que el papa anirà a Madrid per a presidir la Jornada Mundial de la Joventut, tothom mou peça per estirar el viatge cap a casa seva. El tema de Barcelona l’ha destapat l’abat de Montserrat a Rac1 [Divendres 09/05 9h. Minut 33]. Tot i que el millor de l’entrevista és quan Josep Maria Soler diu que el cardenal Rouco “s’ha fet una imatge més negativa del que realment és”.

Però tornant al papa, tenint en compte que Barcelona-Roma són dues hores d’avió potser seria millor separar les dues coses i no plantejar-ho com una escala més del viatge. El que ja seria delirant és que el papa vingués a Barcelona des de Madrid amb l’AVE.

Jesús dóna sentit a la meva vida

Veig que s’ha tancat l’enquesta sobre Jesús. Evidentment l’enquesta en si mateixa era una tonteria. Encara que totes eres cites de diversos autors cristians, el que és i significa Jesús per a un cristià no es pot resumir en una frase. Sempre serà massa parcial i incomplet, fins i tot no serà ben bé veritat. Vaja, com els titulars dels diaris.

En tot cas, han quedat destacades aquestes tres.

b) Jesucrist dóna sentit a la meva vida perquè és l’expressió completa de Déu; a través d’ell Déu es transparenta, parla i actua en mi. 22 vots (40%)

e) Jesucrist ha vessat sobre nosaltres l’amor generós d’un Déu que és Pare; fa possible superar les limitacions i obrir-nos a una vida de plenitud. 19 vots (34%)

h) Ésser cristià és voler que tot això –Evangeli i el Crist- em fonamenti i em conformi. 6 vots (10%)

La resta pràcticament no han tingut cap vot. Curiosament, tot i que en ordre diferent, són les tres mateixes cites que van quedar les tres primeres en la reunió de pares de la catequesi. No sé si vol dir res i tampoc es tractava de posar Jesús a votació. Per mi l’important era l’excusa per obrir un diàleg sobre Jesús. Mètode inductiu. Primer pregunta, i després predica. Dit d'una altra manera, truqueu abans d'entrar.

Per fi, Menorca

Els qui saben alguna cosa ja fa dies que diuen que la successió episcopal de Lleida i Girona es resoldrà amb un bisbe i un capellà. I els qui publiquen treuen noms com el bisbe Casanova de Vic (La Mañana) i el del vicari general d'Urgell Joan Pujol, o el bisbe Menorca Joan Piris i el capellà de Menorca Sebastià Taltavull (a El Periódico i –incomprensiblement amb un breu- a La Vanguardia).

A veure. És més probable la segona versió que la primera. Si canvies de diòcesi a Casanova resols un problema a Catalunya però te’n crees un altre. I al Joan Pujol espero que no li facin la mateixa mala passada que al seu germà. Que jo sàpiga, els de Guissona no han fet res dolent per merèixer això.

D’altra banda, a Menorca ja han assumit que són una diòcesi de pas. Per tant, no estranyarà que una vegada més el bisbe de Menorca es desplaci a Catalunya. Del que se’n faran creus és que finalment facin bisbe a un capellà de l’illa de la calma. Diria que no passa des del segle XVIII.

Sebastià Taltavull convindria a Catalunya especialment per un motiu, perquè amb la jubilació de Carrera els bisbes catalans perdran la mitra amb més capacitat de generar discurs i d’interpretar la realitat. I, això, amb Taltavull ho tindríem més que cobert. A més, sap anar a cavall, que sempre pot fer servei. Després, la solució de Piris, amb els bisbes que corren seria més que acceptable. En aquest sentit, és ben interessant el que respon a Vida Nueva en una enquesta sobre el laïcat.

Per tant, si passa, per fi serà l’hora de Menorca. Ara bé, llavors algú ens haurà d’explicar perquè a Catalunya ja hi haurà tres bisbes valencians (Salinas, Cortés i Piris). Després, quin mal han fet els seminaris catalans perquè faci 17 anys que no surt un bisbe nou format al seminari de Barcelona i 31 anys que no en surt cap de fora de Barcelona, excepte del seminari de Tortosa que en surten dos. I perquè aquí som una mena de reserva d’on no pot sortir cap bisbe cap a la resta d’Espanya. De fet, n’hi ha un parell que ja els hi regalo.

I vostè, quina mena de catòlic és?

En una societat altament secularitzada com la francesa els catòlics han sabut espavilar-se en molts àmbits. Ja van ser conciliars avant le lettre i avui, per exemple, és envejable la seva producció i dinamisme editorial. En descobreixo una mostra en un article d'Antoni Reig (un periodista que mereixia una reconeixement més ampli del que ja té).

Parla d’un nou llibre del periodista de Le Monde Henri Tincq, Els catòlics. Sant Google em condueix també a una crítica elogiosa del llibre publicada a La Croix. Sembla que realment valdria la pena la traducció al nostre país.

Per fer-ne un tast, l’article de Reig detalla la catalogació que fa Tincq de les diverses maneres de ser catòlic: els observants, la infanteria, els tradicionalistes, els inspirats, els compromesos, els silenciosos, els que fan zapping i els rebels. No es pot llegir sense caure en la temptació d’anar col·locant als catòlics que coneixes en cada paquet. I de col·locar-se a un mateix.

Germinans Germinabit

Un títol escaient pel dia de la Mare Déu de Montserrat. Ja l’any 2001 Germinabit va ser el nom amb el que es va presentar l’Església de Catalunya a Roma amb una exposició sobre la producció de llibre religiós en català durant el segle XX, floreixent malgrat la persecusió que durant dècades va patir la llengua pròpia de Catalunya. Ara Germinans Germinabit és el nom de les primeres notes del Llibre Vermell de Montserrat que se sonaran dimarts vinent a l’església de Santiago i Montserrat de Roma en el Concert que hi farà l’Escolania de Montserrat.

És un dels actes de la Setmana Montserratina que s’ha organitzat a Roma convidats per l’ambaixador d’Espanya davant la Santa Seu, Francisco Vázquez. L’abat Josep Maria Soler també farà una conferència a l’ambaixada repassant els sants que han estat pelegrins il·lustres del monestir. És ben clar que a Montserrat s'ha acollit a tothom. L'abat serà presentat per el nou director de L’Osservatore Romano, Giovanni Maria Vian, una de les personalitats romanes que està previst que es facin presents en les actes.

Doncs molt bé. Anar pel món a lluir el que tenim. Està altament documentat que un dels problemes de l’Església de Catalunya és la versió esbiaixada que molts s’han preocupat de vendre a Roma. I, certament, té els seus defectes però són menys que les seves virtuts. I només les institucions catalanes són les poden anar a explicar-les. I de la manera més simple. Mostrant el millor que tenim i tota la gent que treballa sense fer soroll. Tenim una de les millors escolanies del món i un santuari que ha estat referent espiritual per a tots els catalans durant segles? Doncs, cap allà. Pluja fina sense necessitat de criticar ni de donar la culpa als altres. I a esperar que surti a l'Osservatore, el diari que llegeixen tots els qui fan els bisbes de Catalunya i el papa.

Un detall per recordar. Menys d’una hora després de l’elecció de Benet XVI (marcada per la fama intransigent de Ratzinger), la primera persona a qui vaig sentir parlar-ne positivament va ser l’Abat Soler a través de Catalunya Ràdio. Va aprofitar per evocar positivament l’elecció d’un nom tant significatiu pels benedictins i per l’Europa de la pau. I va remarcar que el cardenal Ratzinger apreciava Montserrat per la seva cultura musical. Doncs, vinga, a lluir-ho. I anem fent la llista de tot el què tenim que valgui la pena ensenyar.

Bisbes i cardenals contra el cardenal Sistach?

Avui farem una mica de propaganda de la caverna. No ho hauria de fer perquè aquesta gent quan els critiques trempen i poden agitar tots els seus fantasmes però... anem a portar-los unes quantes visites. El cas és que fa uns dies el ja citat portal de Jiménez Losantos va posar en marxa l’espai Religión en Libertad (sic), com una alternativa al més plural Religión Digital. Res a dir. Estem en un país lliure, gràcies a Déu i no sempre gràcies als qui parlen de llibertat.

Però a poc a poc Religión en Libertad ha anat destapant la nòmina de col·laboradors. Confesso la meva ignorància sobre aquest ambient i la majoria no sé ni qui són (els teniu a la foto). Però destaca com a fixe l’arquebisbe emèrit de Pamplona Fernando Sebastián i avui veig que hi apareix el cardenal Ricard Maria Carles. Però el més curiós és que com a comentarista fixe hi ha incorporat un bloc anònim que té com a principal missió carregar-se al cardenal Martínez Sistach. Entenc que amb les misèries de la gent s'hi vulgui fer negoci (per això han creat el portal) en un país on les revistes del cor són les més venudes i on que els programes més vistos a la tele no són precisament els debats culturals. Però cal recordar, les regles del joc de qualsevol espai de comunicació. Molts mitjans de comunicació publiquen textos sense firmar, però això no vol dir que els textos no tinguin pare: s’entén que els editors de mitjà es fan responsables d’aquell contingut. Però no només això, sinó que a Religión en Libertad el presenten a “bombo i platillo” com la gran revelació de la temporada, una mena de “Aquí hay tomate” eclesial.

I de quins continguts estem parlant? Doncs del que escriuen uns (dos o tres? 200?) suposats capellans que diuen que són tan fidels a la Santa Mare Església que la seva distracció preferida és posar a parir el seu arquebisbe. Tampoc sé quina mania especial li tenen al rector del Seminari de Barcelona, però crucificar-lo deu ser una nova fórmula per animar la pastoral vocacional. Com anar contra qualsevol altra iniciativa eclesial que aixeca el cap, no fos cas que funcionés el que ells no dominen. I es veu que hi gasten moltes hores, i que hi ha gent que hi perd molt de temps, com si no hi hagués molta feina a fer a Santa Coloma de Gramenet, posem per cas. I el més gros és que ells mateixos expliquen els motius de tanta dedicació i perquè Barcelona s’ensorra: perquè l’arquebisbe Sistach no els va donar els càrrecs que ells volien. I ho fan des de l’anonimat per no arriscar-se a fer carrera en el futur i perquè el què diu un sembli que ho digui tot el bisbat. Després ho vesteixen amb tota la parafernàlia ideològica que els convé i si els critiquen diuen que estan perseguits mentre són ells que hi ha volgut instal·lar la Gestapo i la delació a la diòcesi. Tota una lliçó pels progrés que es consideraven experts en la crítica a la jerarquia. Ja ho diuen, que qui no té feina el gat pentina (ofereixo gratis aquesta nota perquè puguin denigrar-me, felicitar-me, amenaçar-me o inspeccionar la meva vida anònimament els propers dies).

El cas és que és veritat que quan comparteixes tribunes et pots trobar companys de viatge inesperats. Diuen allò que la política fa estranys companys de llit, però es veu que política eclesial encara els fa més surrealistes. Doncs bé, aquí és on les coses comencen a no quadrar. Un mitjà que s’apunta i assumeix una campanya anònima contra un cardenal de l’Església catòlica, és el lloc on anar predicar? Ho aproven i aplaudeixen Sebastián i Carles? O Rouco, el gran protector de Losantos contra la opinió de Sistach i d'altres bisbes? Els sembla bé la rellevància pública que es dóna la inquisició que sense llicència eclesiàstica han volgut muntar a Barcelona? No ho han vist o és que hi ha una pinça de bisbes i cardenals contra Sistach? No m’ho hauria imaginat mai.

Tot el què cal saber de Sant Jordi

Dels missatges que avui rebo a la meva bústia arran del dia de Sant Jordi, destaco el més original. El que m’explica tot el què cal saber de Sant Jordi. Bona diada.

Dues tasses

Si ahir anunciava un acte d’una aportació de Jordi López Camps sobre fet religiós i política, demà n’hi ha un altre. El llibre és un toxto d’aquells que només poden fer els savis. Recull i comenta tot el magisteri pontifici sobre nació. A més de la presentació que farà aquest dimarts amb l’expresident Pujol i l’abat Josep Maria Soler, com bé destacava Oriol Domingo a La Vanguardia, és altament rellevant el pròleg i l’aval del cardenal Poupard.

I dos galetes. Les que va rebre dissabte el pacífic jesuïta Norberto Alcover de boca de Jiménez Losantos. Una vergonya. Llegiu-ho. Li dediquem la tassa de la foto.

Cristianisme sostenible

No sé si és que tants esveraments m’estan tornant més sistachsista o si és que tinc un arquebisbe normal, però s’ha valorar molt positivament la conferència del cardenal Martínez Sistach al Club Siglo XXI del passat dijous a Madrid. Primer perquè és una aportació ben feta i preparada. I segon, perquè encara que no s'hi estigui al cent per cent d’acord, té una cosa molt positiva. Les grans línies de la proposta que fa sobre presència pública de l’Església en la societat és una proposta totalment sostenible. És dir, sense fer rebaixes, és un plantejament que pot ser assumit pel conjunt de la societat i que la veu de l’Església no hagi d’aparèixer sempre com la de la crispació, la divisió i la condemna.

No era a Madrid per tant només em puc referir al text. A més amb el viatge del papa el tema ha quedat bastant tapat a internet i als diaris. Els menys interessats teniu un bon resum de la Delegació de Mitjans de Comunicació i els hooligans el text complert. Estaria bé saber que en pensen de la conferència alguns dels assistents a l’acte com Martínez Camino, Coronel de Palma i José Luis Restán.

Pels qui us fa una mandra horrorosa llegir més d’una pàgina us poso set cites agafades al vol. Abans, però, destacar dos previsions recomanables sobre el mateix tema, religió i presència pública.

Un dimarts. L’acte de presentació d’un exhaustiu document de Jordi López Camps: “Afers Religiosos. Una proposta de política pública”. No l’he acabat de llegir però és una bona eina per debatre sobre aquest tema, sobretot dins dels partits d’esquerres que l’han tingut massa abandonat. El podeu llegir sencer a la web de la Fundació Campalans.

I l’altre aquest diumenge i el vinent. Dos 30 minuts a TV3 dedicats a les relacions Església-Estat. Potser després de veure’ls els podreu comparar amb aquestes cites de l’arquebisbe Martínez Sistach:

“Aquí hemos sido –y en parte seguimos siendo– antes clericales o anticlericales que religiosos o antirreligiosos, creyentes o ateos. La herida profunda de las dos Españas, por desgracia, aún no ha sido totalmente cicatrizada.

“No es misión de la Iglesia apadrinar o promover una opción política determinada.

“Considero que la laicidad del sistema constitucional español es una laicidad positiva y abierta. Positiva, porque respecto de la religión pasa de la neutralidad radical negativa a la colaboración. Abierta, porque se descarga del sentido hostil y excluyente de la religión y se abre hacia ella sin discriminación e incluso hacia su promoción.

“El Estado no puede ignorar que el hecho religioso existe en la sociedad. Pretender que el Estado laico haya de actuar como si ese hecho religioso, incluso como cuerpo social organizado, no existiera, equivale a situarse al margen de la realidad.

“La Iglesia, que tiene una visión positiva de la vida y de la persona, ha de presentar con convicción el mensaje del evangelio. Tenemos el peligro de limitarnos –o dar la impresión que nos limitamos– a denunciar aunque sea con espíritu de colaboración, los contenidos sociales y legales que no responden a los auténticos principios antropológicos, éticos y morales.

“La presencia de los cristianos en el mundo, incluida la política, no se ha de entender como una simple cadena de transmisión de los criterios de la jerarquía.

“El trabajo en la formación de auténticos cristianos ha de contribuir también a un enriquecimiento espiritual de la sociedad, ya que con su vida, con su testimonio y con su actividad harán que la sociedad se configure más de acuerdo con sus raíces cristianas, las instituciones estén más impregnadas de valores evangélicos y que el ordenamiento jurídico de la sociedad se adecue más y más a los principios y valores del humanismo cristiano.”

Correm a felicitar a Miró i Ardèvol

Cal felicitar a Josep Miró i Ardèvol pel seu nomenament com a membre Pontifici Consell per als Laics. Sempre és bo que una persona que coneix Catalunya tingui un peu en el Vaticà i pugui de tant en tant treure-hi el cap. De fet, amb Miró, només hi ha un altre laic de Catalunya amb un paper similiar, Josep Maria Cullell, president de l’Hospitalitat de Lurdes, com assessor de temes econòmics.

Al Vaticà no són tontos i Miró és un home intel·ligent. Té un pensament ben articulat que no es pot rebatre amb quatre tòpics. També ha sabut articular en poc temps una presència pública d’un determinat discurs moral i amb èxits com la denúncia del cas Morín. Per això l’han nomenat. Per tant, correm a felicitar-lo, tant com ell ha corregut a fer-ho públic abans de l’anunci oficial que es fa de tots els nomenaments el papa en els organismes oficials de la Santa Seu.

Dit això, cal destacar que Miró i Ardèvol té dos problemes de base que fan molt difícil assumir tot el que ve darrera. Problemes de base compartits per altres sectors eclesials que precisament són els qui l’ha portat a aquesta nova tribuna. És un nomenament de “lunga mano” (de fet, no deixa de ser curiós que al Consell per als Laics hi vagi el president d’una entitat civil com E-Cristians que no té cap reconeixement eclesial ni relació orgànica amb la seva diòcesis).

Primer, hi ha un problema de discurs. Simplificant, el punt de partida de Miró i Ardèvol és que el món s’ensorra i que només gent com ell el podrà salvar. I això és el que habitualment l’aboca a una posició de confrontació. Només com a model algunes de les alertes d’E-cristians dignes de la Lliga del Bon Mot i contra tot cosa tripartita que belluga, o l’expedient a Convergència.

I, segon, un problema d’estratègia. A falta de sintonia amb la majoria de la tradició catòlica catalana, els seus millors aliats els ha trobat a Madrid. D’entrada, això no és cap pecat. Però el problema és que el amics que ha fet (CEU, Propangandistas, Hazteoir, COPE, Arbil) només miren l’Església de Catalunya com un espai a nacionalitzar (espanyolament parlant, és clar). El seu problema no és l’evangelització, sinó que l’Església a Catalunya tingui un perfil propi, com té tota l’Església inculturada en un territori. L’exemple més il·lustratiu és l’acte que van organitzar a Barcelona contra l’Estatut abans del referèndum, suposadament perquè representava el final de la civilització moral a Catalunya. En canvi, sabeu quins van ser els únics xiulets que es van escoltar durant l’acte? Quan una de les intervencions van començar parlant en català. Avui, només cal veure les grans alegries del portal d’internet de Jiménez Losantos amb aquest nomenament. És important saber cap a on vols anar, però també amb qui hi vas.

Tot aquest rotllo és per dir perquè bona part dels cristians de Catalunya no se senten reconeguts amb aquest nomenament. N’hi ha que s’hi, però ni ha molts que no. Són la majoria dels cristians que mantenen obertes les parròquies, que fan la catequesi, que compren llibres a la Claret, que porten els fills a les escoles cristianes, o que celebren els 25 anys de matrimoni a Montserrat.

Una mica d’autoestima, gràcies.

Sobre la trobada diocesana de Barcelona a Santa Maria del Mar d’aquest dissabte es podria dir que no serveix per res. És a dir, que objectivament la diòcesis continua funcionant igual que abans de la trobada i, fins i tot, que abans i després del Pla Pastoral.

Però crec que en el plantejament de la trobada lúdico-religiosa hi havia una intuïció intel·ligent. Sense grans esveraments, posar de manifest la molta feina que es fa entre totes les entitats, parròquies, escoles, associacions, religiosos, capellans... de Barcelona. La intervenció del cardenal i l'auster vídeo que recull el treball sobre el Pla Pastoral de la diòcesi ve a dir allò que els fruits més valuosos resten sempre amagats. A la web de l’arquebisbat (d’aquí a uns dies s’hi podrà veure el vídeo) han penjat un document de 54 pàgines (que sento no haver-me llegit) sobre les aplicacions del Pla Pastoral d’aquest trienni, que confirma aquesta visió de les moltes petites coses que es fan. És el què en la seva intervenció Martínez Sistach va definir com a “presència capil·lar”.

La veritat és que a l'inici Sistach va fer una bona intervenció de balanç (inspirada en aquest text) amb l'oratòria ben afinada. Per exemple, em va semblar remarcable l’accent que es va posar en l’acollida d’immigrants. No per dir que se'ls d’acollir i d’ajudar, sinó per dir-los que ells també formen part de l’Església de Barcelona. Això és el què estan fent, per exemple, el grup de Pastoral amb Immigrants (PAI). Només, al final, la trobada va relliscar perillosament per la pendent de l'arquebisbolatria amb l'entrega de les cartes que els joves han adreçat al cardenal. Ens faltarà saber què li diuen i què els contesta.

No sé si vam sortir de la trobada més sants, però probablement es va aconseguir augmentar alguns graus l’autoestima dels qui treballen cada dia fent coses sense molestar a ningú.

De què serveixen els papers

Escoltant Federico Mayor Zaragoza quan llegia la Declaració de Montserrat sobre Religions i Construcció de Pau, sincerament, vaig pensar que no deia res que no haguéssim sentit cinquanta vegades. Que les religions han de contribuir a la pau. Firmat per uns o per altres no és el primer document interreligiós que diu el mateix.

Jo mateix em vaig corregir després. Primer perquè mai és sobrer repetir-nos allà on volem arribar. I després perquè la signatura d’aquest paper també és l’excusa perquè persones de móns diferents es trobin i parlin i que dinin colze a colze en una mateixa taula l’abat de Montserrat, Mohammad Khatami i l’exrabí de França. Compartir un àpat apropa més que mil documents, encara que el menú compartit hagi de ser de peix i verdura i canviar el vi per suc de taronja.

Psicologia i sociologia de la Blocsfera Cristiana

M’ha fet gràcia veure que la versió del bloc del Ramon Bassas en castellà que té a El País la pots seguir com a amic, com a ídol o com a fan. Estic dubtant a quina apuntar-me. Sigui com sigui, és altament recomanable per a tots els qui llegiu blocs i sou de missa l’aportació que ha penjat sobre la Blocsfera Cristiana. El més interessant està al final. En certa manera, els dos darrers capítols són un anàlisi d’urgència sobre la psicologia dels blocaires i la sociologia de la xarxa. La idea més remarcable és la dels blocs com a espai emocional. Crec que seria una bona explicació de l’èxit d’un dels gran blocs que hi ha la Blocsfera Cristiana, Oikía.

L’auxiliar que no volen que arribi

Avui quan he sortit de casa se m’ha cagat un colom a sobre, però per sort ha passat de resquitllada i només ha pres mal la cartera i hem salvat l’americana. Després he obert El Periódico i he vist com queia una altra cagarada sobre els possibles candidats a bisbes auxiliars de Barcelona. És de manual, si algú vols que no sigui bisbe: esbomba el seu nom. Perquè si Turull és un “jove rebel”, la meva santa mare seria Lara Croft. Ja veurem si en aquest cas el colom ha fet diana.

Evidentment, El Periódico fa periodisme i no política eclesial. Per tant, explica el que és diu i que tothom sabia. Barcelona viu una situació irregular: té un auxiliar que el 12 de maig farà tres anys que s’hauria d’haver jubilat, ell és el primer que si no el relleven aviat s'encadenarà a la nunciatura perquè li acceptin la renuncia, ja s’han fet consultes a la diòcesis, i l’arquebisbe ja ha proposat noms. Aleshores, perquè no tenim bisbe auxiliar? Doncs la única hipòtesis que per ara sembla pausible és per què Rouco -des de la seva cadira a la romana Congregació per als Bisbes- no deixa passar cap dels que voldria Martínez Sistach. (Mireu-los com s’estimen). Almenys, per ara ningú ha trobat una explicació més raonable. Per tant, aquesta informació només la pot negar qui ho sap tot d’aquest procés, és a dir, Déu, "Nostru" Senyor, i tres o quatre persones més.

Sorprèn l’excepcionalitat de la situació però també em fan notar que no ho és tant. S’explica que ja li va passar a l'arquebisbe Torrella que al final no li van posar un auxiliar perquè el qui li enviaven no el volia. També s’ha parlat de dificultats semblants a Sevilla i a València. I ara hi ha hagut l’escàndol de Bilbao. Alhora, està àmpliament documentat que la forma de govern del cardenal Sistach es basa en vicaris episcopals de “quita i pon” i que l’auxiliar queda per aconsellar si s’escau, anar a presidir actes i a confirmar. I per això ja té uns tres bisbes emèrits més a la diòcesi.

Recapitulant, la situació no és nova tot i que comença a cremar, però la única dada que ha canviat és que des del novembre Sistach és cardenal. Per tant, és impossible que li marquin un gol, i encara hi ha un marge per poder sospitar que encara no ha tingut temps de negociar aquest problema i resoldre’l al seu gust.

Només hi ha amenaça que planeja sobre aquest tema. Que abans nomenin un auxiliar a Terrassa. Amb més d’un milió d’habitants, sent la desena diòcesi d’Espanya, i amb l’ajut d’alguna lunga mano cardenalicia, hi tindria dret. El que seria bastant lleig és que arribés a Terrassa abans que a Barcelona. Però, en fi, si el Vaticà vol donar una bufetada a un cardenal que és dels seus, ells sabran el que es fan.

Prego perquè plogui i perquè l’Església sigui així

Aquests dies no he parat d’escoltar tot tipus de comentaris sobre el conseller Francesc Baltasar i la Moreneta. I només cal donar una volta pel Google per comprovar l’impacte d’una frase; que quan va assistir al funeral de l’abat Cassià M. Just va adreçar-se a la Mare de Déu de Montserrat per dir-li: “Ja saps que sóc agnòstic, però si hi pots fer alguna cosa, fes-la”. El tema ha estat més sucós perquè precisament l’endemà el cardenal Martínez Sistach demanava pregàries per la pluja.

Per la mentalitat cartesiana imperant, pregar perquè plogui és una proposta que genera com a mínim un cert escepticisme. I en boca d’un agnòstic més aviat evoca allò de recordar-se de Santa Bàrbara quan trona. Però tampoc fa cap mal.

Però el què em sembla remarcable d’aquesta història és que encara que sigui per desesperació, per si de cas, o per una engruna de fe, que quan una persona allunyada de l’Església vulgui confiar en el Misteri tingui algun lloc on mirar. I si el conseller Baltasar no li va fer res provar-ho és perquè va trobar que hi ha una comunitat cristiana que no li causa urticàries cada vegada que la veu i la sent. L’Església que es fixa més en la persona que en la norma. La que obre les portes a tothom sense demanar carnets ni adhesions incondicionals. L’Església que precisament representa el testimoni que deixa l’abat Cassià i que es va reunir en el seu funeral. Aquella església que pot fer pensar als allunyats que si aquests hi creuen... potser alguna cosa deu haver-hi. Si el que veuen és el contrari, més aviat els fem agafar ganes de sortir corrent i que ja en tinguin prou amb el què diuen els horòscops del diari o con el tarot.

La inquisició contra Marina

El xerrada anunciada al programa era: “La responsabilitat dels mitjans de comunicació públics i privats, a càrrec del Sr. José Antonio Marina, professor de filosofia”, dins de les jornada Per uns mitjans de qualitat, plurals i independents organitzada pel Col·legi de Periodistes de Catalunya.

Pregunta del públic a Marina: “Vostè creu que un llibre de text pot dir que la unió d’un home amb un altre home se’l pot anomenar matrimoni? Per que el matrimoni no és...”. Quan inicia el seu discurs sobre que és el matrimoni, Marina el talla per recordar que una cosa és el que creu cadascú i una altra és explicar el que diu avui l’ordenament jurídic espanyol. I el moderador intervé per recordar que aquest tema no té res a veure amb la jornada ni amb la intervenció del ponent. El senyor del públic m’ha semblant que després ha desaparegut de la sala.

Em comenten que l’escena es repeteix en diverses intervencions públiques de Marina, per recordar-li la seva implicació en la redacció d’un manual d’Educació per a la Ciutadania. Com si fos un pecat. És a dir, que li han muntat una persecució inquisitorial. Suposo que això és el que alguns han entès que ha de ser la presència pública dels cristians. Són així. El que ha aconseguit l'interrogador d'avui és que el públic quedés al·lucinat.

"I vosaltres, qui dieu que sóc?"

Mt 16,13-20; Mc 8,27-30; Lc 9,18-21

Reunió de pares de catequesi. Em sembla ja haver dit que les parròquies ja han après que la catequesi infantil és una de les millors maneres que tenen d’evangelitzar... als pares. En la darrera reunió de pares ens van fer rumiar una mica. Mètode inductiu. Presentar vuit frases sobre Jesús, d’autors diferents, i ordenar-les segons les que creiem que s’ajusten més a la pròpia experiència. A partir dels resultat es va obrir la conversa sobre Jesús.

Aquestes eren les vuit definicions:

a) Jesús és un home extraordinari que tenia idees que avui continuen sent vàlides i per això les recordo.

b) Jesucrist dóna sentit a la meva vida perquè és l’expressió completa de Déu; a través d’ell Déu es transparenta, parla i actua en mi.

c) Jesús és un revolucionari polític: ell va canviar les estructures del seu temps i és un model de lluita per la justícia.

d) Jesús era un visionari: miracles, resurrecció, Regne de Déu; idees utòpiques i irrealitzables.

.e) Jesucrist ha vessat sobre nosaltres l’amor generós d’un Déu que és Pare; fa possible superar les limitacions i obrir-nos a una vida de plenitud.

f) Sense Jesucrist no sabríem ni qui és Déu, ni qui és l’home, ni la vida, ni la mort.

g) Jesús fou un líder religiós molt important en la línia dels grans místics i profetes.

h) Ésser cristià és voler que tot això –Evangeli i el Crist- em fonamenti i em conformi.

Evidentment cap és completa, ni cap completament falsa. Però cada una reflexa sensibilitats diferents. Fem la prova. Ho poso com a enquesta a la barra de dreta. Se’n pot triar una. Veurem que surt i a veure si el resultat coincideix amb el de la reunió. I si no surt res a comentar, almenys ens haurem distret –i pensat- una estona.

Tot a Barcelona fa 40 anys

Amb una certa mandra post vacacional assisteixo a l’acte institucional dels 40 anys de Justícia i Pau de Barcelona de dijous passat. Per sort la gent està començant a aprendre a organitzar actes d’aniversari (vídeo, música, el llibre...) i no va ser el rotllo habitual. A més, la copa de després va servir per algunes converses interessants perquè hi havia gent interessant.

En l’acte al Saló de Cent de l’Ajuntament, les intervencions correctes i en general al seu lloc. El president de Justícia i Pau Arcadi Oliveres amb els agraïments oportuns; l’expresident de la UNESCO Federico Mayor Zaragoza amb la crida a la responsabilitat dels ciutadans; el cardenal Martinez Sistach entroncant l'entitat amb les preocupacions de l’Església universal (i amb l’expectativa de la propera encíclica social de Benet XVI); el conseller Joan Saura per qui l’Església es va acabar amb els progres dels anys 60; i l’alcalde Jordi Hereu, potser el més situat, amb frases gairebé canòniques com “Sou Església en el món. Heu estat en aquest món per anar-lo millorant”.

Una constatació comú és que Justícia i Pau malauradament té molt futur perquè les seves causes de defensa de la pau i dels Drets Humans no s’ha esgotat. I que precisament Justícia i Pau ha sabut renovar i anticipar-se en l’agenda de temes que reclamen una veu evangèlica. Potser només una crítica per vici: que ningú recordés la Pacem in Terris de Joan XXIII, un puntal en l’aposta de l’Església per la pau i el diàleg.

Aquest any, doncs, sembla que tot a Barcelona fa 40 anys. Justícia i Pau, 40 anys ja celebrats de la Facultat de Teologia de Catalunya, i aquesta setmana els 40 anys del Centre d’Estudis Pastorals, el CEP. Tres institucions significatives de l’Església de Catalunya a les que se sumaran aviat els 50 anys del Centre de Pastoral Litúrgica. Institucions que poden celebrar els seus aniversari amb la complicitat institucional civil i eclesial per la seva rellevància i projecció en aquests dos àmbits, i perquè han sabut com fer que els anys no els converteixi en una relíquia del passat.

La xarxa de Jesús

A través de la meva germana, descobreixo un bloc on es parla d’un gràfic que dibuixa la xarxa social de Jesús de Natzaret. Curiós i interessant. Es veu que es tracta de fer una taula i anar creuant el grau de relació de cada personatge segons els seus contactes i la seva intensitat. Això és el que després es converteix en un gràfic.

En la web original podeu veure amb més detall el gràfic. Pitjant sobre cada cercle es veu la interacció amb la resta de persones. M’ha cridat l’atenció que Pere o Joan Baptista siguin aparentment dels més propers a Jesús i que en canvi Maria quedi tan lluny. Algun biblista deu tenir l’explicació. En tot cas, jo ho he trobat distret. Ben adequat per si voleu passar tota la Setmana Santa ruminant-hi.

Hereus de l’abat Cassià

L’abat Cassià, des de Montserrat, durant la dictadura va ser dels primers representants de la institució eclesial que no es va acomodar a nacionalcatolicisme. I no va dubtar en incomodar al règim per defensar l’amenaçada cultura catalana. Després, aconseguida la democràcia, la seva lluita va ser contra la pobresa. A l’Església també va entendre que la única ruta possible era el Vaticà II. I quan ja no tenia cap responsabilitat institucional va dir sense embuts el que molts pensem sobre determinats encarcaraments morals. I si en alguna cosa es va equivocar va ser perquè va arriscar, amb llibertat evangèlica.

Sense gent com ell que va prendre aquestes opcions en moments difícils, avui ens faria vergonya ser catòlics. Per la meva edat ja és una generació que he tractat poc i que hem viscut en un altre moment. Ens ho han donat tot més fet. Però si avui respirem és gràcies a aquesta generació que va aplicar el Vaticà II. És la seva herència. I per això serà justa l’àmplia representació eclesial, social i institucional que està prevista en el funeral de l'abat Cassià de divendres.

PD: Ahir al vespre em van trucar del diari Público i els hi vaig enviar això.

Militem, si us plau

A vuitè d’EGB tenia un bon professor que tenia una manera de fer callar molt particular. Enlloc de dir “calleu”, deia “callem”, que és una manera més inclusiva de posar ordre.

Ho he recordat arran d’una idea del Francesc Romeu en l'article de febrer a Foc Nou que sembla que ha causat un cert furor i que és ben adequada per aquests temps electorals. El resum podria ser: “Militem, si us plau”. L’article ho explica així quan parla de possibles solucions per trencar la dinàmica de crispació política-església: “Caldria tornar a recordar la importància de la militància política ‘a dins dels partits polítics’. Dic això perquè quan veig que els cristians ocupem els carrers, les places o els locals públics de gran aforament (...) em dóna la sensació que hi ha molts polítics-cristians i cristians-polítics que ara volen fer dins de l’Església el que no han pogut fer a dins dels seus respectius partits polítics. Aquests (...) han estripat les cartes i ara vénen a fer-nos pressió a dins de les comunitats cristianes sota la consigna de què hi ha una autèntica persecució religiosa de la qual, tots, ens hem de defensar. (...) Personalment segueixo pensant que treballar a dins d’un partit polític avui continua essent una gran escola democràtica on un mateix veu les dificultats reals per fer avançar les pròpies postures (...) per tant, sota el consens continu. I això és justament el que vol dir treballar en política cada dia i al voltant d’una taula i no només cada quatre anys davant d’una urna electoral.”

Doncs, si senyor. Crec que té tota la raó. Més bé ens aniria si més cristians hi haguéssim en tots els partits polítics. Per compartir un projecte comú amb la resta de ciutadans. Tampoc estem parlant d’anar a assaltar els aparells dels partits, ni d’exigir res. Però sempre és més fàcil dir des de fora el que no ens agrada que participar.

Dels partits només veiem la màquina electoral. I aquest és precisament un dels seus defectes, que es prioritza la curta volada i l’anar a buscar el vot i es penalitza la dissidència. Però en això els partits no són gaire diferents a l’estructura eclesial. I igual que al pertànyer a l’Església, militar en un partit no vol dir deixar de tenir idees pròpies, sinó tenir un espai on poder-les canalitzar i confrontar per no acabar fent-se cadascú la pròpia pel·lícula.

El que no pot ser és que quan s’explica a algú que ets catòlic s’hagi de sentir sempre allò de “ah, però tu no ets d’aquells carques que...” i que automàticament descarregui tots els greuges que té contra l’Església. I que quan s’explica a algú que es milita en tal partit se senti sempre “ah, però tu no ets d’aquells sectaris que...” i es continuï amb allò de que tots els polítics són iguals. Per això expresso aquest “militem” inclusiu, perquè cadascú des de les seves sensibilitats i possibilitats pugui contribuir a dignificar allò que s’ha definit com la ciència del bé comú.

Tot això ho tenia escrit des de dimecres amb la idea de penjar-ho avui. Després de l’assassinat de divendres, té encara més sentit. No és banal una cosa que pot arribar a costar-te la vida.

Els bisbes catalans i bascos estan massa calladets

Crec que els bisbes catalans i bascos estan massa calladets. Però no ho dic jo. Ho diu en aquesta entrevista al Matins de TV3 monsenyor Jaume González-Agapito, que no és precisament un talibà del progressisme catòlic. Però si que és una persona que sempre s’ha distingit per dir el què pensa en cada moment. I així li surten frase que no semblen d’un diplomàtic de carrera. Mai atacarà l’Església però no calla el que creu que s’ha de canviar. Per això li tinc simpatia. Tot un personatge. A més, sempre diu alguna cosa que em sorprèn, que és d’agrair en un ambient de declaracions sempre previsibles. A TV3 ja fa temps que ho han descobert.

Blázquez, dolça derrota

Rouco va estar a punt de repetir mandat fa tres anys per una majoria de dos terços. És a dir, si no va repetir no va ser perquè els bisbes no ho volguéssin per àmplia majoria, sinó perquè li va faltar un vot. En va tenir 51. Però aquest dimarts davant de Blázquez només ha guanyat per la mínima i per un escàs marge de dos vots. Rouco ha pogut evitar un gest clar del Vaticà a favor de Blázquez i ha tingut tres anys per anar col·locant peons a diverses seus episcopals. Però això vol dir que tenint-ho tot en contra i amb gent que li feia el llit des de la mateixa seu del Conferència Episcopal, Blázquez ha pogut posar-se a l’alçada del mateix cardenal Rouco: 39 a 37. I canviar el vicepresident Cañizares per Blázquez, és un encert. Això explicaria la suavitat de Rouco en la seva primera intervenció pública com a president.

Així, veient els números la sensació és de dolça derrota. Però siguem sincers, quan hi ha eleccions només hi ha victòries o derrotes, sense adjectius. Com saben bé els polítics, al final el que compta és qui s’emporta la cadira. I aquesta serà dolça, però és una derrota. Quan Rouco surti per la tele ningú se’n recordarà de quan vots tenia.

Baixant a altres detalls, en la renovació de la resta de càrrecs no hi ha hagut un daltabaix. El Comitè Executiu ha mantingut el seu relatiu equilibri: Rouco, Blázquez, Cañizares, Amigo, Martínez Sistach, Osoro i Martínez Camino. I en la Permanent pràcticament no hi ha cap canvi inesperat. Només un és clamorós: l’expulsió del bisbe Joan Enric Vives que ha estat substituït pel bisbe de Terrassa. Una cosa semblant li va passar en el seu moment a Martínez Sistach. Amb aquest canvi, només s’aconsegueix que la permanent passi a tenir tres catalans enlloc de dos. Ara al costat de l’arquebisbe Martínez Sistach, enlloc de Vives hi haurà Sáiz Meneses i la incorporació de l’arquebisbe Jaume Pujol. A darrera hora, el bisbe Vives ha estat recuperat com a membre del Consell d’Economia, que almenys li donarà una excusa per posar regularment els peus a Añastro. Però respon a l’únic canvi que hi ha hagut en aquest Consell substituint el bisbe Jaume Traserra. Potser el Consell d’economia pot ser rellevant si amb el nou sistema de finançament de l’Església s’obre el debat sobre el repartiment que es fa d’aquests diners entre les diòcesis.

Una darrera idea. Els resultats ajustats, també indiquen que els bisbes no són un monòlit. Que la meitat poden votar una cosa i l’altra meitat una de diferent. I això recorda que estaria bé que aquesta llibertat de vot, i la possibilitat de votar, s’instaurés en altres instàncies eclesials. Si quan voten els bisbes no ho fan a la búlgara, perquè no ho podem fer nosaltres? Com deia Blázquez en l’obertura d’aquesta darrera assemblea plenària: el que a tots ens afecta no ha de ser tractats entre tots?

Tot torna

Si fa cinc anys algú m’hagués dit que jo esperaria que es reelegís president de la Conferència Episcopal a un bisbe teòleg dels kikos i imposat a Bilbao i que em plaurien bona part de les aportacions d’una papa anomenat Ratzinger... l’hauria pres per imbècil. Doncs bé, ni això. Torna Rouco, si es que mai havia marxat.

Llegiu en tot cas la descripció del discurs del Blázquez sobre el funcionament i la missió de les conferències episcopals. Caldrà reclamar que sigui així i recordar que el president no és l'amo dels bisbes.

PD: Rouco ja ha dit que ell no és l’amo dels bisbes, però cal recordar que si el van tombar fa tres anys fa ser per actuar com si ho fos.

I el cardenal riu

Aquest vespre hem fet sessió de cinema familiar, tots cinc i el gat Pacià mirant “Sonrisas y lágrimas”. La veritat és que esperant les eleccions episcopals d’aquesta setmana no saps si riure o plorar, o cantar.

Per si som a temps per riure penjo aquest enllaç del Youtube que m’ha passat un colom missatger. Em diuen que fa temps que circula però jo no el coneixia i la veritat és que m’ha fet molta gràcia. I crec que el millor del vídeo és que després de la pífia, el cardenal riu. Sempre és millor prendre’s les coses amb humor. Agrairé qualsevol pista sobre el lloc i el protagonista.