Bellesa bíblica

Per un compromís previ no hi podré anar i em sap greu. És un acte que val la pena. Aquest dissabte a Tarragona se celebren els 25 anys de la BCI, la Bíblia Catalana Interconfessional. Presidida per l'arquebisbe Pujol, és una celebració remarcable per dos motius. Perquè en molts ambients aquesta traducció s’ha convertit en la versió de referència, ja que incorpora l’experiència de l’àmplia tradició de traduccions al català de la Bíblia, i se n’ha fet una pràctica difusió a través de CD i d’Internet. I perquè és la primera versió en català reconeguda per la majoria de confessions cristianes presents a Catalunya. Un text únic per a tots els cristians. Fruit sobretot de l’empenta que hi va posar des de l’Associació Bíblica de Catalunya el monjo de Montserrat Guiu Camps, i l’especial dedicació d’Armand Puig i d’Agustí Borrell, entre molts altres.

En motiu d’aquest aniversari Enciclopèdia Catalana ha editat una edició il·lustrada d’aquesta traducció de la Bíblia que també es presenta dissabte. Les il·lustracions són obra de Perico Pastor. Avui he rebut el dossier de premsa que presenta l’obra. Jo d’art no hi entenc un borrall, però a mi m’ha agradat. Em sembla una aportació artística feta amb gust. A més, l’edició és una bona resposta a la tràgica pregunta: i ara què li regalem a...?

La Facultat de Teologia, una anomalia llatina

El cardenal José Policarpo de Lisboa, el secretari del Consell anglicà per a la unitat dels cristians, el metrapolita ortodox de Sibiu, la directora de la filmoteca vaticana, els millors experts en la figura del Jesús històric o sobre la Paraula de Déu passaran aquest any per la Facultat de Teologia de Catalunya. Aquesta institució de les deu diòcesis catalanes celebrarà aquest curs els 40 anys de la seva creació amb quatre congressos internacionals. Així, des de Barcelona, la Facultat vol destacar i estrènyer lligams entre els centres universitaris de teologia de l’arc mediterrani.

És el programa que va presentar dimarts el biblista Armand Puig, degà de la Facultat, acompanyat de Gaspar Mora i Salvador Pié. La roda de premsa va servir per reivindicar l’estatus acadèmic de la teologia. De fet, només a França, a Itàlia i a Espanya, l’estudi teològic queda fora de les universitats civils. És una anomalia que només es produeix en l’àmbit llatí. Per això va plantejar la voluntat de formar part del Consell Interuniversitari de Catalunya junt amb la resta d’universitat catalanes: “Estaríem en el lloc que ens toca com a institució”.

Però aquest tema no el va plantejar només com una qüestió de dret, sinó per respondre al treball real que es fa avui a les facultats de teologia. Armand Puig va remarcar que moltes disciplines universitàries tenen interessos comuns amb la teologia. Alhora va parlar d’una Facultat “que no viu d’esquena al món. No ens ho podem permetre, hem de tenir les portes obertes i ser més valents en entrar en els temes actuals”. La teologia d’avui té nous reptes; en certa manera ha superat els temes postconciliars per incidir en els grans debats d’avui com la globalització o l’ecologia: “el nostre món és el món”.

Vaig anar a la roda de premsa –a la qual un canvi de plans d’última hora va impedir la presència de l’arquebisbe Sistach- precisament el mateix dia que portava a impremta un monogràfic de la revista Foc Nou sobre llibre i religió a Catalunya en motiu de la Fira de Frankfurt. Precisament, un dels articles recull la producció teològica, acadèmica i divulgativa, dels professors de la Facultat de Teologia de Catalunya. I, precisament, és l’article més llarg. No deu ser casual.

A més, com va dir Armand Puig, és un treball que es fa amb rigor: “La nostra Facultat, i ho sé de primera mà, està ben vista a Roma i alhora té una consideració per les institucions culturals catalanes”. Què més podem demanar.

Si el nunci està content, jo estic content

En el país que hi ha qui diu que és la regió espanyola més secularitzada, pagana, exacerbada, republicana i amb un govern menjacapellans, quan ve el nunci del papa el rebem com un rei. I a més el nunci surt content.

Aquest dilluns Manuel Monteiro de Castro ha presidit la missa de la festa major de Barcelona concelebrant amb l’arquebisbe de Barcelona i la resta de bisbes de la província eclesiàstica. A la Basílica de la Mercè l’han acompanyat les màximes autoritats del país -el president Montilla, l’alcalde Hereu i quasi tots els regidors- en una basílica plena de gent. Després ha acompanyat el seguici fins a l’Ajuntament on ha sortit al balcó amb la resta d’autoritats (el podeu veure a la meitat d’aquest vídeo de la web municipal).

La missa amb el nunci ha tingut dos coses positives. Primer que no ha dit cap disbarat. I no és res en contra d’ell, sinó perquè altres nuncis d’ingrata memòria si que han presidit misses a Catalunya amb molta mala fortuna. En aquest cas, el nunci ha anat a “lo” seu i al que és propi del dia: una homilia de devoció mariana, on fins i tot ha improvisat sobre els pastorets de Fàtima. Altra cosa és si la gent que no és nostre gremi ho han entès o els ha interpel·lat d’alguna manera. Potser en una missa tan cívica és millor una predicació una mica més “laica”, però ningú li pot dir que s’ha posat en coses que no tocaven.

I, després, ha estat ben rebut que tot el ritual i bona part de la homilia la prediqués en català, com passa en la majoria de misses de Catalunya. Al final s’ha felicitat per la participació de la gent i ha demanat a tothom que ajudem a construir una ciutat i una Catalunya millor. I s’ha disculpat pel seu “pobre català” –que per cert, de pobre no en tenia res- i per això la gent l’ha aplaudit agraïda.

Després de la missa amb l’Oriol Domingo hem intentat parlar amb ell, però se’ns l’ha emportat un de protocol. Si que ens ha pogut dir que estava molt satisfet.

I amb això es poden donar per finiquitades les estèrils polèmiques sobre els regidors que van o no van a la missa. Hi han anat els qui els ha semblat bé anar-hi i han combregat els qui creien que ho havia de fer, i els qui no han combregat per no sentir-se catòlics em sembla que han tingut un gest de respecte vers el que s’estava celebrant. Aquí, si ve el nunci, institucionalment se’l rep amb els honors que mereix. Igual que s'ha de fer si ve el Dalai Lama o el Moro Musa.

El nunci ve a veure’t

Si algú té ganes de veure el nunci, ens ve a veure. Resulta que aquest any Manuel Monteiro de Castro presidirà la missa de la Mare de Déu de la Mercè acompanyat de l’arquebisbe Martínez Sistach. Això vol dir que els regidors de Barcelona encapçalats per l’alcalde podran escoltar des de primera fila el que vingui a dir el nunci. Tampoc és extraordinari que vingui el nunci a Catalunya (va ser a Barcelona aquest mateix juny) però crida l’atenció que presideixi un acte tan singular com la missa de la Mercè. Serà el dilluns de Festa Major a les 10,30h a la Basílica de la Mercè, una tradicional i concorreguda celebració. El mateix dia a la tarda l’arquebisbe ordena dos capellans i dos diaques a Santa Maria del Mar.

Un acudit de destrucció massiva

L’humor pot ser una arma de destrucció massiva i si es barreja amb els rumors encara és més letal. Ahir em va arribar un d’aquests acudits que s’expliquen els capellans sobre els arquebisbes de Barcelona i Tarragona. Demana una forta capacitat d’exegesi eclesial. Diu: “Quina diferència hi ha entre l’arquebisbe de Tarragona i l’arquebisbe de Barcelona?... Doncs que el de Tarragona és el que no és de l’Opus”.

Hi he estat donant voltes 24 hores. I la pregunta clau que no m’he sabut contestar és el cui prodest. Que s’estengui una imatge de massa carca d’un bisbe és dolent pel seu prestigi dins la diòcesi però una imatge massa progre pot fer mal davant de Roma. Pintar l’arquebisbe Sistach més carca del que és, li genera antipaties en molts sectors de la diòcesi. Però pintar l’arquebisbe Sistach més progre del que és, forma part d’una estratègia per desprestigiar-lo davant de Roma, allunyar-lo del birret cardenalici i, per tant, a mig termini, apartar l’Església catalana de qualsevol influència que pugui tenir a Roma, sobretot en l'elecció dels bisbes de Catalunya. I pintar un arquebisbe Pujol més progre del que és, li aplana el camí perquè no fos mal rebut si l’envien a Barcelona, i davant dels qui pensen que, malgrat que encara ho faci bé a Tarragona perquè és una bona persona, abans d’un bisbe de l’Opus és millor un altre encara que sigui més carca. I pintar l’arquebisbe Pujol més carca del que és, confirma la decepció de que a la seu primada de Catalunya hi arribés un bisbe de l’Opus -encara que ja sabem que com a bisbe jurídicament ha deixat de dependre i de formar part de l’Opus Dei- i que s’ha d’evitar per tots els mitjans possibles que facin més bisbes paracaigudistes. Però encara més. Crear la imatge que Martínez Sistach és un desastre només beneficia als qui esperen un gir definitiu de l’episcopat català cap a la caverna. I cantar les meravelles de Jaume Pujol li fa pujar punts per venir a Barcelona però, alhora, això també perjudica altres candidats que estan més ben situats per l’edat que tindran quan es jubili Sistach.

I, això, que només és un acudit dels que fan riure als capellans.

Així no ens autofinançarem mai

La setmana passada vaig anar a apuntar la filla gran a catequesi. Per motius logístics i pastorals que no vénen al cas, farà la catequesi en una parròquia que no és on anem habitualment. Això em va portar a conèixer l’amable capellà que porta la catequesi. Vaig veure que ho tenen molt ben pensat, sobretot la manera de buscar la implicació amb els pares i que la catequesi no sigui només un temps de pas per la parròquia.

El que em va sorprendre és que al inscriure’t et fan pagar una quota per tot el curs de 25 euros. Doncs, no senyor. N’haurien de fer pagar 25 cada mes. A veure: qualsevol de les activitats extraescolars et costa cada mes molt més que això. Per no dir, el que molts s’acaben gastant després en la celebració de la comunió o en una festa d’aniversari al Chiquipark.

Quan vaig comentar-li que em semblava poc en va aclarir que “és només pels llibres i el material”. Molt bé, però així no ens autofinançarem mai. Suposo que perquè hi hagi uns locals, una església, un capellà que ho dirigeixi, un senyor que obri la porta, que tot estigui net, uns cursos de formació pels catequistes... en definitiva, tot allò que fa funcionar una parròquia d’on acaben sortint els catequistes... Tot això deu costar alguns diners. Perquè no hi han de contribuir els qui després es beneficien d’algun servei, sobretot, quan moltes vegades no es participa en altres activitats o serveis de la parròquia?

Entenc la dimensió pastoral d’aquesta opció: la gratuïtat. És a dir, que no es pot cobrar per transmetre la fe i per administrar un sagrament, i que els diners no han de ser una barrera perquè els nens s’acostin a Jesús. Plenament d’acord. I per això s’entén que els catequistes han de ser voluntaris. I, per això, està bé que quan t’apuntis a catequesi et rebi un mossèn i, per exemple, li puguis comentar discretament que no pots assumir la quota mensual que hi ha fixada. Però crec que la gent ha de saber quant costa que hi hagi catequesi, és a dir, quin esforç també econòmic fa l’església per mantenir les seves parròquies obertes.

De fet, sóc d’aquells que seria partidari que al sortir del metge del Seguro et donessin la factura del què ha costat la visita o les receptes, que cada mes t’arribés a casa un paper amb el que costa a l’Estat l’escolarització del teu fill i que en els bitllets de metro posés que amb el què has pagat només es financia la meitat del cost del manteniment de la xarxa de transport públic. Encara que no t’ho cobrin cada vegada que utilitzes aquests serveis, hem de saber que no és gratis.

I en el cas de l’Església, que la gent sàpiga quant costa i aplicar allò de Corintis: “Que cadascú doni allò que de cor ha decidit”.

Em critiquen

Resulta que em critiquen injustament per un post. Que hi farem. Jo hagués preferit que ho fessin en l’espai de comentaris, que per això estan oberts a que tothom pugui il·lustrar-nos amb el saber i amb la fe que em manca a mi. Però m’arriba per mail.

Resulta que un amic es queixa que entre les lectures d’estiu que vaig enumerar no hi hagi posat El silenci de les campanes. La persecució religiosa durant la Guerra Civil, de Jordi Albertí. Em diu “Si no l’has llegit, fes-ho urgentment: una lectura absolutament essencial per desmuntar certes imatges i idees falses que la majoria tenim sobre la república, la guerra civil, l'anarquisme... Jo ara em miro diferent la qüestió de les famoses beatificacions de màrtirs espanyols (al marge de que ja sé que alguns bisbes no juguen net...)”.

Certament té tota la raó. El problema és que vaig posar les lectures d’agost, no les del juliol. Comparteixo el diagnòstic. A més, vaig poder comentar les impressions de la lectura del llibre amb el seu autor, arran d’una trucada per demanar-li un article per Foc Nou. I dic més o menys al mateix. Que em sembla que el mèrit del llibre no és que expliqui gaire res de nou, sinó que el relat que construeix dóna una visió prou equilibrada dels fets, el context i la interpretació que se’n pot fer avui. A més, l’èxit del llibre ho posa a l’abast de molta gent.

Amb certs recels, vaig ensopegar amb les diverses al·lusions a la masoneria, ja que ens transporten aquella època que anyoren alguns on tot era culpa dels contubernis judeo-masons. Però en el context, s’entén que és més un problema sobre la seva contribució a l’elaboració d’un discurs anticlerical.

És un llibre important, ja que, pel que m’expliquen, fins i tot va influir en la redacció definitiva de la Llei del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya, introduint més relleu i ponderació en el tracte sobre la persecució religiosa. És significatiu veure en la intervenció d'Albertí en la Comissió del Parlament del passat mes de maig, que almenys tres dels diputats que van intervenir (el del CiU, el del PSC, i el d'ERC) havien llegit el llibre i que les intervencions dels sis grups parlamentaris aproven les idees bàsiques de la seva aportació.

Caldria un relat al mateix nivell que aquest llibre que fes la lectura d’aquests fets en el conjunt d’Espanya. Malauradament, encara és un tema massa enverinat, perquè tothom el fa servir per portar l’aigua al seu molí.

Folrar la Ciutadania

El dia que facin el màster “Ser pares, avui” s’hi hauria d’incloure obligatòriament un seminari pràctic sobre com superar la feixuga tasca de folrar els llibres escolars. La meva celebració de la Diada Nacional de Catalunya s’ha clausurat culminant amb èxit desigual tal noble tasca educativa per completar la motxilla del primer dia d'escola.

Però aquest any, durant aquesta autocomplaent activitat manual, m’han cridat l’atenció dos llibres. Entre els llibres de tercer de Primària, al costat del llibre de Religió, em trobo un Quadern d’Educació Moral i Cívica editat per Santillana. Dic, ja està, aquest és el nou catecisme sociata que li diuen. Però la meva dona em diu que no, que Educació per a la Ciutadania només comença a tercer d’ESO, no a Primària. Miro entre els llibres de primer de Primària i efectivament no ho són, perquè també trobo el mateix manual. Ignorància meva dels currículums escolars.

Consulto a la meva filla gran, que per això ha sortit més llesta que el seu pare. Em diu que ella ja l’havia fet a primer i a segon: “Veus, el de primer és ‘Jo, tu, tots nosaltres’ i el de tercer que faré ara és ‘Jo, tu, tots nosaltres al barri’”. Me’ls miro i trobo que a cada curs repeteixen els mateixos temes amb algunes variacions: responsables, solidaris, tolerants... A primer amb temes com ajudar als altres, bona educació, l’amistat, aprendre dels altres, l’autoestima, justícia, cooperació, gratuïtat, diversitat... A tercer es van ampliant amb exemples com els conflictes que surten als diaris, temes de pobresa, la igualtat entre homes i dones, l’explotació laboral infantil, els costums gastronòmics de les diferents religions, la delinqüència, les catàstrofes naturals, les normes de circulació, les minusvàlies...

Vist això penso perquè tanta comèdia per la nova assignatura. No és això el que diuen que els volen ensenyar també a ESO? Doncs resulta que sembla que feia temps que ho expliquen a Primària sense que ningú no se n’hagués queixat mai. Altra cosa poden ser desacords puntals amb el programa, que a més sembla que l’amplia oferta de manuals permet trampejar. De fet, en el què trobo més mèrit és que l’escola també es proposi educar en aquests valors. Com a pares, ja costa; imagina't com a mestres.

I finalment penso que amb el què paguem pels llibres de text, la veritat és que ja te’ls podrien vendre folrats.

PD: Només llevar-me escolto aquest dimecres al matí una breu entrevista al secretari general del Secretariat de l’Escola Cristiana a Catalunya. Enric Puig diu a Catalunya Ràdio una cosa bastant semblant. Que ells sempre han estat preocupats per l’educació en valors cívics i que el programa es pot adaptar a l’ideari del centre. Que cap problema. Si ell ho diu, jo m’ho crec.

El sermó del Dalai Lama a Barcelona

El Dalai Lama arriba a Barcelona, seu davant de 200 periodistes i diu coses com: “Tots els éssers humans som iguals i no hi ha cap barrera per no fer-nos un somriure els uns als altres. Les diferències són secundàries perquè el que volem tots és ser feliços”. “El material no és suficient. Cal promoure un cor ardent, és un valor natural en els humans, que necessiten afecte i compassió. No estem parlant de la fe religiosa, sinó d'una cosa més bàsica. Per això és important que es desenvolupin els valors humans com l’afecte i la estimació”. “Crec que a tot el món, orient i occident, es fa més atenció als valors materials i no tant als valors interiors. Aquesta és la font de la crisi”. “Tots hem de contribuir a una societat més pacífica”. “Compassió no és llàstima, és tenir un sentiment proper i cuidar als altres. La compassió s’ha d’estendre als enemics, sentir-ne compassió només per fet de ser humà”. O sigui, res gaire diferents al que han pogut sentir aquest mateix diumenge al matí els milers de catòlics que van anar missa a Barcelona, amb alguns sermons fins i tot una mica més arregladets. Però, no és també això el que volem dir els cristians al conjunt de la societat? Aquest dilluns a la conferència del Palau Sant Jordi sobre “L’art de la felicitat” no crec que el Dalai Lama digui res gaire diferent. Preguntaré als qui hi van.

De fet, el tema de perquè en molts sectors no es té la mateixa simpatia per l’Església que pel Dalai Lama és ja per un altre post. Per exemple, perquè quan el papa diu que Europa és materialista sembla un carca i quan ho diu el Dalai Lama no? D’altra banda, és evident que les creences del budisme difereixen en molts punts de la cristiana, però també que per un racionalista exacerbat ha de ser tan delirant creure en la reencarnació dels budistes com en la resurrecció o en l’encarnació en la que creiem els cristians.

Deixem-ho per ara, però això pensava aquest diumenge al matí en la roda de premsa més multitudinària i estrambòtica a la que he assistit. Multitudinària perquè la tumultuosa entrada del Dalai Lama entre fotògrafs l'ha fet iniciar la roda de premsa ironitzant sobre el fet que “fins i tot jo havia de donar empentes per poder passar. Sembla que us agradi!”. I estrambòtica perquè la responsable de premsa ha donat majoritàriament la paraula als seguidors del Dalai Lama que entre agraïments per la seva visita li han fet preguntes tan periodístiques com “De quina manera es pot aplicar la filosofia de la via del mig a la vida quotidiana?”. Mentre darrera meu una noia s’esgargamellava exigint torn per preguntar sobre les relacions amb la Xina, el tema principal del dossier que es va lliurar als periodistes.

Però això també ha permès veure un Dalai Lama de 72 anys esplèndid, que sap perfectament on està i el que es diu, que domina la situació i que no perd mai el somriure.

En els temes més socials ha recordat que les institucions religioses han d’estar separades de l’estat; ell que va haver-se d’exiliar d’un Tíbet que era una teocràcia: “Això està antiquat”. Ha parlat de la necessitat que l’educació desenvolupi els valors humans, i que això també s’ha de fer en una educació secular que inclogui el respecte a totes les religions (en anglès ha dit “secular”, que potser pel context s’hauria de traduir millor com aconfessional enlloc de laica, en el sentit excloent que per molts té aquest terme). I desmarcant-se del proselitisme ha recordat que aquí hi ha una altra tradició religiosa i que cadascú ha d’escollir, però que “el millor és mantenir les pròpies tradicions”. Doncs, ja sabeu.

Vic veu IVE

Vic i IVE són dos paraules que permeten fer diversos jocs de paraules. Però ja veurem si lliguen. Netejant el correu de l’estiu m’apareix un missatge d’un amic ben informat que m’adjunta un dossier amb documentació sobre l’IVE, l’Instituto del Verbo Encarnado. El cas és que el 21 de juliol el diari local Regió 7 va destapar que el bisbe de Vic, Romà Casanova, havia convidat a instal·lar-se a Manresa als membres d’aquest institut per substituir la presència dels caputxins que deixen la seva casa. El titular era tan amable com “El fonamentalisme d’arrel catòlica aterra a Manresa de la mà del bisbe de Vic”. Aquest estiu ho ha explicat a bastament Tribuna Catalana.

Però hi ha dues coses que em criden poderosament l’atenció. La primera és que a mitjans dels anys 80 en els inicis d’aquest institut a l’Argentina tots els bisbes menys dos s’hi van oposar radicalment. Els bisbes argentins, tot i que potser llavors eren més oberts que ara, tampoc crec que en conjunt fossin un exemple nat de progressisme. I, casualment, els únics dos bisbes que els recolzaven ho feien amb el mateix entusiasme que havien defensat la dictadura militar. De mare tens la que Déu t'ha donat, però els amics uns no els té si els no vol. Si parléssim d’una història de fa cent anys, tampoc passaria res, tot moviment evoluciona, però el protagonista d’aquesta àmplia oposició episcopal era el mateix Padre Carlos Miguel Buela que avui presideix l’IVE. Aquí el teniu a la dreta del cardenal Sodano aquest mateix mes de juny. Amics, també.

I el segon element, el tenim més a prop, i és encara més interessant. El cas és que el bisbe de Vic ha pres aquesta decisió sense encomanar-se a ningú. Els mateixos capellans se’n van assabentar pels diaris. Ben intencionadament podríem pensar: es que era una decisió molt recent que es va filtrar a la premsa. Doncs no. El 3 de juliol del 2006 un comunicat oficial i públic del Consell General de l’IVE ja explica que “el P. Fernando Vicchi, Superior Provincial en Italia, [...] se refirió a dos pedidos de fundaciones llegados desde España, para la Diócesis de Tarrazona (Aragón) y para la Diócesis de Vicq (Cataluña). En este último caso nos ofrecen parroquia en el centro de la ciudad de Manresa, cuna de los ejercicios espirituales, escritos allí por San Ignacio de Loyola”. I, encara més, en un document del 30 de juliol del 2007 l'IVE ja informa del nomenament del "P. Miguel Soler a la fundación en Manresa, España", qui suposo que ja hi ha anat a prendre mides i que no li van dir quatre dies abans. Per tant, el bisbe Casanova almenys feia un any que ho sabia i ja tenia clar on havien d’anar a parar. A més, si fem cas a aquest document, la petició sortia de la diòcesi de Vic. Quin problema hi havia a explicar-ho, si era pel bé de la diòcesi? Que no lliga l'IVE amb Vic?

Una amiga meva té una frase molt celebrada que diu que el gran problema que tenim avui per evangelitzar és que a la gent expressions com el "verb encarnat" jo no els diuen res. No sé si amb l'IVE ho tindrem més fàcil.

La blocsfera avança

La blocsfera cristiana és font de feina però sobretot d’alegries. En aquest moment està a unes 300 visites diàries, que fan unes 10.000 al mes. Per això hem volgut començar al setembre rentant-li cara. Aquest dijous pengem un nou format. L’objectiu és fer-la una mica més “apanyadeta” gràficament, però sobretot, facilitar l’accés més àgil als blocs: a cada pantalla se’n veuen més. D’altra banda els hem agrupat en grups de quinze perquè trigui menys a carregar-se la pàgina. El que es manté és que l’ordre el marca el ritme d’actualització del blocs: els darrers (a actualitzar el seu bloc) són els primers.

I avança i creix perquè dels quinze inicials del març, ara hi ha més de trenta blocs i estem en espera d’incorporar-ne alguns més en pocs dies.
Aquest canvi coincideix amb un canvi forçat de data de la I Trobada de blocaires cristians. Per problemes d’agenda hem hagut d’anular la convocatòria del 13. La trobada l’hem traslladat al 27 de setembre. Es manté el lloc i l’hora, els continguts i les intencions que vam anunciar. De 18’30h a 20’30h a la seu de Cristianisme i Justícia de Barcelona (c/ Roger de Llúria, 13). Disculpeu-nos els qui ja us ho havíeu arreglat per venir. Ens sap greu però no ho hem pogut fer d’una altra manera. No es pot arribar a tot.

I sap greu canviar de data perquè la convocatòria de la trobada va tenir ressò en alguns mitjans com Flama (on cal aclarir que la convocatòria la fem conjuntament i de forma espontània l’Eloi Aran, el Ramon Bassas i jo) i aquesta notícia que va sortir al Diari de Girona a finals d’agost.

Tothom serà benvingut, blocaires i lectors malalts de blocs.

Llibres pràctics

El darrer dia de vacances descobreixo una utilitat que mai hauria sospitat dels llibres que irremeiablement s’acumulen al despatx de casa. Després del tradicional pelegrinatge estiuenc a Ikea, necessitava fer un forat a un escaire però no tenia cap cargol de fuster per subjectar-lo amb la força suficient per suportar la força de la màquina. La pressió que exerceixen els llibres en una llibreria a punt de rebentar vaig comprovar que és prou poderosa per mantenir ferma qualsevol cosa que hi vulguis subjectar.

Ho comento perquè després de les vacances recomano quatre llibres que he recuperar aquest estiu. El propòsit de les vacances era el mateix de cada any: no fer res. Però dins d’aquest res s’hi ha inclòs poder llegir alguns títols dels darrers dos anys i un d’aquesta temporada que en seu moment van quedar aparcats.

-El més entretingut. Historia de los Papas. Entre el reino de Dios y las pasiones terrenales. Juan María Laboa. La esfera de los libros, 2005.

El mèrit d’aquest llibre és l’escriptura fresca i la capacitat de divulgació del fundador de la revista XX siglos de Historia de la Iglesia. No em puc estar de citar alguns moments més negres del papat com el de l’enèrgic Joan VIII (872-882) al qui van assassinar uns parents o gent propera que ell pretenia depurar. El van enverinar, però veient que l’efecte el massa lent el van matar clavant-li cops de martell al cap. O pitjor ho va tenir Formós (891-896) que no el van deixar descansar ni mort. Un successor seu, Esteve VI, va fer desenterrar-lo i la seva mòmia va ser sotmesa a un judici on un diaca contestava en nom del papa difunt. Durant el judici a Formós li van retirar els vestits pontificis, li van tallar els tres dits que utilitzava per beneir i van llençar el seu cos al Tíber. Esteve VI va acabar morint estrangulat a la presó el 897. Laboa comenta: “Ese mismo año se hundió la basílica de Letrán [seu dels papes en aquella època] desde el altar hasta el pórtico, tal vez por no ser capaz de soportar entre sus muros tanta ignominia”. Realment la institució eclesial té alguna cosa de divina per haver pogut resistir alguns dels 264 que hi ha hagut.

-El més nou. Déus, creences i neurones. Un acostament científic a la religió. Fragmenta, 2007.

Novedós per la data de publicació però també pel seu contingut: el que diuen els estudis de la neurologia sobre la religió. Estan molt lluny de confirmar que la religió és només una superstició humana. La lectura del llibre, a més, afirma la possibilitat de creure en Déu d’una manera més àmplia de la que es desprèn de l’entrevista que li van publicar a La Vanguardia.

-El més punyent. Aita Patxi. Prisionero con los guradis. Hilari Raguer. Claret, 2006.

Un testimoni del passionista basc que va assistir durant la guerra civil un batalló de catòlics bascos fidels a la república. Més enllà de les lliçons històriques imprescindibles del llibre, es descobreix com els moments de grans crueltats són els més propicis perquè brillin testimonis de més gran bondat. L’estil del pare Raguer no defrauda.

-I el més necessari. Compromís polític i sentit cristià. Joan Rigol. Edicions 62, 2006.

És la lectura en curs per tancar l’estiu. Sense acabar-lo s’ha de destacar la claredat de l’exposició. I, sobretot, la necessitat de que el seu missatge sigui escoltat pels polítics i pels ciutadans. D’altra manera aniríem. A veure aquest curs com anem.

Els savis no fan vacances

Vaig descobrir que es pot posar música als blocs gràcies al bloc de l’amic Guillem Espriu, que a més m'ha permès descobrir un gustos musicals bastant comuns. Em va agradar la idea i a partir d’ara voldria anar desgranant els mp3 del meu ordinador. Aprofito l’inici de les meves vacances i la meva partida mediterrània enllà per iniciar l’acompanyament musical. Però pensant què podia deixar penjat a l’agost se’m va acudir recuperar els brillants monòlegs de Joan Capri. Ho sento si us ha espantat sentir una veu sortint del vostre ordinador. Podeu controlar la reproducció i el volum des del control que hi ha a columna de la dreta de la pantalla.

Els qui no coneguin Joan Capri podríem dir que seria com l’avi de l’Andreu Buenafuente, però segur que el mateix Buenafuente estaria d’acord que fins ara a Capri no l’ha superat ningú.

Per fer la tria m’he fixat en els monòlegs que, tot i tenir més de 40 anys, tracten temes que no passen. Són els mateixos que avui: els retards de la Renfe, els consells dels metges, la incomprensió sobre què fan els joves, l’obsessió pel menjar, els problemes per arribar a final de mes, les preocupacions per l’estètica, el consumisme, les retencions de trànsit, la por a morir-se... “Això abans no passava”, sentim tantes vegades sobre els costums socials i la moral, frase especialment apreciada per alguns eclesiàstics. Doncs podem veure que als anys 60 ja passava. I això que Capri tenia un germà capellà, l'entranyable pessebrista mossèn Francesc Camprubí.

Però el primer que he triat és el que crec que és el millor monòleg del Capri: Els savis. Potser perquè és dels que tenia a casa de petit. Però a més, en aquest és compleix la màxima de que tot ja està inventat. Els savis continuen existint, pontificant sobre les seves veritats absolutes i menyspreant tot aquell inferior a la seva categoria suprema. Aquesta temptació la compartim tots els qui tenim tribunes per pontificar. En canvi, viure el món i viure la fe sovint demana més fer-se preguntes que donar respostes. Però els savis són així, i sempre n’hi haurà. A més, no fan mai vacances. Bon estiu.

Del virtual al presencial. Trobada de blocaires cristians.

NOTA: la data anunciada finalment s’ha canviat pel dijous 27 de setembre tal com s’anuncia en aquest post.

Finalment aquest dilluns al matí amb l’Eloi Aran hem tancat els serrells per convocar la primera trobada de blocaires cristians. Serà el dijous 13 de setembre de 18’30 a 20’30 hores a la seu de Cristianisme i Justícia de Barcelona (c/ Roger de Llúria, 13). Com veieu no som supersticiosos.

Ens ha semblat que almenys en una primera trobada l’interessant serà compartir l’experiència de tenir un bloc cristià a la xarxa. Per això, farem un format de seminari en una sala on disposem de projector i connexió a internet. Començarem amb tres breus introduccions de 7 o 8 minuts cada una per centrar el tema. La proposta és:

-que a mi em toca fer una breu radiografia dels blocs cristians que hi ha ara a la xarxa;

-que demanarem al Ramon Bassas com a “avi” dels cristians blocaries una visió una mica més teòrica sobre els blocs com a eina de comunicació (de fet, potser encara no ho sap que li demanarem);

-i que l’Eloi farà una motivació al diàleg plantejant les qüestions que poden ser interessant de compartir, com per exemple: les motivacions per fer un bloc; la utilitat dels blocs, pròpia i pels qui els llegeixen; els blocs com a eina per parlar i difondre l’experiència cristiana; i el feed-back o impressions que recollim del què fem.

La trobada està pensada pels qui estem fent un bloc però no és exclusiva ni tancada a ningú. De tota manera, els qui us hi animeu comuniqueu prèviament la vostra presència. Estem pensant en un seminari per 20 o 25 persones per facilitar el diàleg i ens anirà bé saber si la resposta d’assistència demana una ampliació de la proposta o si serà millor que ho reduïm a que l’Eloi i jo anem a fer un cafè. Veurem que en sortirà i si, almenys per un dia, fem el salt del contacte virtual al presencial.

Les pressions de l’Opus Dei

Ahir esmorzo amb un amic de l’Opus Dei i gran debat. Amical, civilitzat i sense amargor, gent civilitzada però parers diferents. Arran del litigi de les obres d’art de Lleida surt el tema de si l’Opus està fent pressió perquè les peces vagin a Barbastre, diòcesi on hi ha la seu del Santuari de Torreciutat. Evidentment, l’interlocutor de l’Opus nega la major. Però argumentem.

a) A Roma ningú s’ha molestat a anar al fons de l’assumpte: qui és el propietari de les obres. Algú deu interessar-li que sigui així i els qui han seguit el cas hi veuen la mà de l’Opus. El cardenal Re, per exemple, ha deixat el tema en mans d’un capellà de l’Opus, Eduardo Baura.

b) Resposta: això s’ha de demostrar. I que algú li pregunti a Baura si ell defensa la postura de Re perquè li mana l’Opus.

a) Afegeixo. Cert, i que hi ha molta llegenda negra sobre l’Opus al qui és molt fàcil carregar-li sempre les culpes. Però demostrar-ho és impossible. Ningú ho dirà mai explícitament. Només ens podem basar en indicis per analitzar el perquè passen les coses. Es pot demostrar que el cardenal Ricard Maria Carles va fer bisbe de Vic a Romà Casanova? No. Però analitzant el que va passar és una evidència.

b) Nou argument. Acceptant hipotèticament que alguna persona de l’Opus pugui defensar una postura contraria als interessos de Lleida, ho fa perquè creu que és així, no perquè li mani l’Opus. En el que és discutible, l’Opus dóna llibertat.

a) Molt bé. Acceptem que no hi ha una conxorxa organitzada des de la cúpula. Però fins i tot sense mala fe, la gent es mou influenciada pel seu entorn i per la gent que sent propera. De fet, un dels “problemes” de l’Opus és que com que té tants amics dins l’estructura de l’Església és més fàcil que s’acabin imposant els seus interessos. No vol dir que faci coses que no facin legítimament tots els grups eclesials, sinó que té més capacitat d’influència que altres grups eclesials. A qui se li va acudir que un capellà de l’Opus podia ser un bon arquebisbe de Tarragona? Als capellans de la diòcesi?

b) És un favor per l’Opus que una persona que es dedica plenament a l’Obra, se’n vagi a fer una altra feina?

a) Depèn de quina.

b) I més. Si l’Opus de Barbastre estigués pressionant perquè les obres anessin a Barbastre, el de l’Opus de Lleida (que fa més temps que hi són) també farien el mateix. I conec gent de l’Opus de Lleida que s’han oposat a la divisió del Museu.

a) Però Barbastre vol dir el santuari de Torreciutat, que és molt important per l’Opus.

b) Precisament, no els fa cap falta. La gent que va al Santuario no va a visitar un museu, que a més quedaria lluny de Torreciutat.

No ho allarguem més. Però la conversa ha estat altament interessant. Tant interessant per mi com passar dos nits sense llum. Ha estat com tornar a anar de colònies: lots, espelmes, joc de nit per trobar les coses i aigua freda a la dutxa.

A Girona també esperen bisbe

Quan tornem de vacances, l’endemà de l’11 de setembre, el bisbe de Girona Carles Soler Perdigó haurà de presentar la renuncia al papa en complir els 75 anys. Així, ens trobarem amb dues diòcesis catalanes esperant bisbe: Lleida administrada provisionalment per bisbe de Tortosa, i Girona a l’expectativa del quan triga el relleu de Soler Perdigó. Per la propera jubilació, la del bisbe de Solsona, encara falten dos estius.

Són dues esperes que fan tremolar. Tots sabem que en aquest país qui posa i veta bisbes és el cardenal Antonio María Rouco. Des de la cadira que té a Roma com a membre de la Congregació per als Bisbes veta noms i en col·loca segons li convé. La veu de Roma passa inevitablement per Madrid. A Roma només es dignen a escoltar altres propostes quan s’hi emprenya molt, o per diòcesis importants.

Per això, a Lleida i a Girona no les tenen totes i els més actius ja comencen a fer soroll. Alguns cridant i altres més discretament. Són dos estratègies que es complementen i es contradiuen alhora. Però tothom hi diu la seva: tant els qui després diran que el nou bisbe és una benedicció divina com els qui carregaran contra la cúria romana.

A Girona uns dels primers a cridar han estat el col·lectiu de capellans del Fòrum Joan Alsina. Col·lectiu crític amb la jerarquia que ja fa temps no té precisament una relació fluïda amb el seu bisbe. Aquests capellans han començat a fer circular un document on demanen un bisbe "que respiri humanitat", "que faci creïble la bona nova de Jesús" i "situat en la realitat de Catalunya".

Potser el més fàcil seria trobar-lo entre els capellans de Girona o de les diòcesis veïnes. De fet, un dels bisbes més estimats a Girona era de Torelló, del veí bisbat de Vic. Però és clar, aquest l’havia “triat” el cardenal Jubany.

A veure si per Nadal tenim dos bisbes nous a Catalunya que ens donin alguna alegria: algú recorda el darrer nomenament de bisbes a Catalunya rebut amb alegria i sense polèmica?

Blázquez parla als capellans d’Educació per a la Ciutadania

L’amic Benigne Rafart de Vic -que no sempre combrega amb el que dic, cosa que em sembla molt bé- m’envia un mail per anunciar-me un post al seu bloc interessantíssim (per cert, que en la web del bisbat de Vic ni s'anuncia la visita de Blázquez). Suposo que a l’acte no hi havia periodistes, però la transcripció ha de ser de fiar. Amb això dels blocs hi ha un periodista a cada cantonada.

Però val o no val el missal de Joan XXIII?

Potser és buscar tres peus al gat, però la resposta cada vegada la veig menys clara. Després d'un primer post, vaig apuntar el tema en un altre post i la pregunta reapareix. No només per una qüestió jurídica, sinó ideològica. La doctrina oficial insisteix en que el Vaticà II va ser concili de reforma i no de trencament. Per tant, la reforma litúrgica hauria de ser conseqüència d’això: després del concili no es fa una missa diferent a l’anterior, és la mateixa d’una altra manera. Igual que el missal de Joan XXIII no és una variable del Pius V: és el missal romà reformat. De fet, el 1969 Pau VI a la Constitució Apostòlica Missale Romanum presenta el nou missal fruït del Concili com una "revisió" de l'anterior.

Arran d’aquest comentari em contesta el Jesús Manuel Martínez del Grup Naí. Ho repeteixo aquí pel seu interès:

“Segons el dret quan una llei és promulgada (és a dir publicada a l'Acta Apostolicae Sedis) significa que ha d'entrar en vigor passats tres mesos (c. 8 del Dret Canònic) aleshores la llei anterior o queda abrogada o derogada c.20. Abrogada és quan la llei anterior deixa de tenir cap vigència, resta revocada sencera (segurament perquè entraria en conflicte amb la nova norma). Derogada significa que la nova llei és una modificació, reforma... de l'antiga en alguns punts i per tant no s'elimina l'antiga sinó que es modifica.

“Per tant, la trampa és que sí que es pot dir que no es va revocar l'antic ritus; no és cap mentida; senzillament es juga amb el llenguatge jurídic. No es va revocar, però es va modificar i en el moment que entra en vigor la modificació és aquesta la que resta en vigor. És a dir, s'ha d'aplicar l'Antic Ritual? Sí, però amb les modificacions promulgades per Pau VI que són les que estan vigents.

“Si es vol tornar al Ritual Tridentí per a ser correctes des del dret caldria fer una nova modificació de la norma que derogués l'anterior, i per a fer-ho caldria un document jurídicament igual, és a dir una altra "Constitució Apostòlica". En canvi el que s'ha fet és senzillament dir que no cal aplicar les modificacions establertes per Pau VI (jurídicament coix) i promulgar-ho amb un "Motu propi" que no té la mateixa alçada que una Constitució Apostòlica.”

Després d’escriure això el Jesús diu que se’n va prendre un paracetamol i que potser és millor que consulti algú altre. Té raó que és ben complicat.

Truco a un canonista i li sorprèn el plantejament. Certament el missal de Pau VI es va entendre com un missal nou i per això s’ha creat aquesta imatge de dos missals diferents. I de fet, des del 1984 està oficialment permès l’ús de l’anterior missal. Per tant, el problema no és la pregunta, sinó que potser s’hauria d’haver contestat abans de reautoritzar-ne l’ús. Diu que hi pensarà.

Si estiro el tema és perquè el primer comentari que em va arribar sobre això no era de cap ignorant ni de cap boig litúrgicament parlant. Per afegir més confusió, veig que la Constitució sobre la Sagrada Litúrgia del Vaticà II (màxim rang de legal), deixa clar en el número 3 que els seus principis afecten a tots els ritus, però especialment al Romà. I el número 4 a més aclareix que tots aquest ritus (inclòs el Romà) han de ser revisats “tenint presents les circumstàncies i les necessitats d’avui”, és a dir les que anuncia el Concili. S’han de refer perquè s’ajustin a la reforma conciliar. Desconec si s'ha aplicat en altres ritus. En el que si que mai no hi hagut cap problema és en fer la missa en llatí, però seguint el missal romà de Pau VI.

Potser és una collonada, però jo no veig clar que es pugui recuperar tan alegrement la missa tridentina, excepte si l’argument és perquè el papa ho diu o per fer contents els tradicionalistes. Però si és això segon -que a mi no em semblaria malament- llavors també es podrien oficialitzar les innovacions litúrgiques de Sant Carles Borromeu d’Entrevías.

Ho deixo en mans dels qui hi entenen.

PD: Molt interessant l'article que a través de Flama he vist que ha penjat monsenyor Pere Tena a la web del bisbat de Barcelona. És una ampliació del què deia diumenge a La Vanguardia

Més Església Plural

El col·lectiu Església Plural acaba d’obrir públicament la seva nova web. Ho destaco perquè m’ha sorprès la feinada que han fet. Francament, el contingut de la web –a més de la inversió tècnica- demana un esforç important de redacció i s’apropa bastant a un diari digital, que cal valorar més si es té en compte que està fet per una entitat i no per una empresa.

Església Plural és una d’aquelles entitats que si no existís s’hauria d’inventar. I no ho dic perquè estigui d’acord en tots els seus arguments. Al meu modest parer, algunes vegades crec que es passen dos o tres parades. Però és només una opinió. L’important és que a Catalunya ocupen un espai de presència pública que no ha pogut aconseguir cap altra entitat eclesial d’allò que en diuen progressista. Aquest és el seu mèrit i el que ningú els pot discutir.

Oposició episcopal catalana a Educació per a la Ciutadania, però amb diàleg.

Aquesta setmana els bisbes catalans s’han reunit a la Vall d’Aran. En la tradicional nota final la Conferència Episcopal Tarraconense han fet la seva primera manifestació conjunta sobre la polèmica de l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania. Els bisbes diuen que “fan seves les Notes emeses al respecte per la Comissió Permanent de la Conferència Episcopal Espanyola”, que voldria dir que s’hi oposen amb dents i ungles. Tampoc podrien dir tot el contrari (o potser, si?). El cas és que tot seguit afegeixen que ”esperen que, amb diàleg constructiu, l'Administració escolar atengui les justes demandes de tots els implicats en el món de l'educació i busqui una aplicació de la Llei i els Decrets que la desenvolupen, que tingui en compte les exigències de consciència dels alumnes i les seves famílies.”

Potser és filar prim, però no és el mateix treure l’artilleria pesada, que apostar pel diàleg de manera que l’aplicació d’una cosa que potser no els agrada es faci de la manera més raonable possible. Si més no, és més sensat, i efectiu.

Coincidint amb això, aquesta setmana Cristianisme i Justícia ha començat a difondre un Quadern sobre el mateix tema. Me’l miraré. Aquí hi ha un resum.