Amèrica, secular; Europa, secularitzada
En el seminari sobre Religions i espiritualitat que comentava ahir, va ser interessant la distinció entre societat secular i societat secularitzada, com les comparatives entre els Estats Units i Europa que van fer Joan Estruch i José Casanova (un aragonès afincat a Washington).
Simplificant, sense el permís dels sociòlegs, el resum podria ser que Amèrica sempre ha estat una societat secular, en el sentit que mai la institució religiosa s’ha identificat amb el poder civil. Però això no ha volgut dir que fos una societat secularitzada, perquè precisament la presència de la religió en l’esfera pública i privada sempre ha estat molt significativa (veure’s la presa de possessió d’Obama).
El cas Europeu seria al revés. Una organització social i política que es funda amb una clara comunió entre poder civil i religiós. I això acaba provocant una forta voluntat d’emancipació que es va traduint en una secularització del poder civil, que –aparentment- també es trasllada als ciutadans. Una situació que a Europa avui es visualitza en l’existència de realitats molt diverses que van de la laïcitat francesa a la pervivència d’estats confessionals.
Això, també explicaria perquè els sociòlegs han detectat que els americans exagerin sobre la seva religiositat en les enquestes (per tant, que sigui un valor positiu) i a Europa sigui al just al revés. O dit d’una altra manera, que en general als Estat Units la modernitat també és religiosa i a Europa ser modern és el contrari. Un exemple curiós és que els professors universitaris americans de disciplines tècniques en les enquestes es mostren tan religiosos com la resta de població americana.
Aquesta simplificació té cinquanta matisos, però potser dóna una pista sobre la manera d’actuar del catolicisme europeu que afegeixo de collita pròpia. Allà on les institucions religioses han volgut esdevenir poder civil i regular l’ordre social, és on han acabat generant més rebuig.
5 comentaris:
Més aviat jo crec que és degut a la instauració de la democracia que en EEUU es més antiga que en Europa i especialment en Espanya es d'ahir mateix.
En EEUU també gracies a la llibertat religiosa en la que han florit tantes esglésies per no dir sectes, la mateixa religió cristiana s'ha consolidat més.
Amic Jordi,
La distinció és interessant i probablement certa, però no acabo de compartir la causa que dones (o dóna Casanova, no ho sé) per entendre la diferència entre ambdues societats: la voluntat d'emancipació de la societat, a Europa, respecte de la institució religiosa degut a un suposat intent de domini d'aquesta respecte de allò polític.
Em sembla a mi que no és exacte. L'Església, parlant en general, no ha volgut mai ocupar el poder polític, sinó, d'una banda, independitzar-se o alliberar-se d'ell(i de la seva intenció de dominar de la religió per legitimar-se millor) i d'un altra, aconseguir que el poder polític es fundés sota els principis d'una religió cristiana, que és ben diferent, però sense intenció de governar, sinó de mantenir la seva pròpia esfera d'influència espiritual i moral. En conseqüència, ha estat precisament el cristianisme el principal factor de secularització.
Ara bé, el procés de secularització (i de modernització) ha anat més lluny a Europa i ha portat a eliminar el factor religiós com a legitimació del poder polític i del mateix ordre o vincle social, substituint-lo per altres elements (lligats a la idea de contracte social) i, a continuació, a l'intent d'eliminar o reduir a la mínima expressió el fet religiós (intent fracassat, òbviament).
En canvi a EUA, una certa legitimació religiosa de l'ordre polític s'ha mantingut (encara que molt descafeinada i més retòrica que real) i, en paral·lel, s'ha mantingut també el respecte al fet religiós, que manté encara un dimensió social i pública important, però també dins d'un enorme pluralisme i individualisme.
No sóc especialista en història. Però en la història d'Europa em sembla que ha estat més forta la lluita de l'Església per emancipar-se del poder civil que la inversa. De fet, el segon mil·lenni de la història de l'Església d'Occident, reforma protestant inclosa, em fa l'efecte que es podria llegir tot des d'aquesta òptica de la clarificació entre l'esfera civil i la religiosa. I és l'Església la qui posa el tema sobre la taula amb la lluita de les investidures del s. XI. Després tota l'Edat Moderna és una llista d'intents dels monarques absolutistes de convertir l'Església en una part més de l'aparell de l'Estat. I els reformadors sovint no saben fer altra cosa que acabar posant l'Església en mans del príncep de torn, encara fins avui. Sóc conscient que dient el que diré simplifico terriblement, però potser és justament això el que Europa no perdona a l'Església: que no hagi estat més dòcil als interessos d'un poder civil que, durant més de mil anys, ha intentat dominar-la sense sortir-se'n mai del tot.
Fra eduard, si. La dependència era mútua entre el que avui diem Església i Estat. Per això parlo de "una forta voluntat d’emancipació" però no especifico de qui. N'hi ha hagut per les dos bandes, igual que de les dos bandes sempre hi ha hagut (i encara hi ha) qui ha intentat bloquejar aquesta emancipació.
Publica un comentari a l'entrada